1. No category

www.catacctsiac.cat
@catacctsiac
#RepressióPSMar
30 de juny de 2015
Tercera sentència contra la gestió
'Marca Josep M. Via' i els seus vassalls
El règim de la por en la sanitat pública s'està acabant
Quan algú no mesura qui té al davant i pren
decisions autoritàries emparant-se en qüestions
personals, s'acumulen els problemes en forma de
conseqüències. Quan aquest algú se sap autoritzat pels seus responsables en l'àmbit laboral o
pels seus padrins polítics, no té inconvenients a
asumir-les. Finalment, aquestes conseqüències es
socialitzen, tant que demonitzen aquest concepte, i
les paguem tots. És el doble discurs, liberalisme
per decidir autoritàriament i socialització dels
problemes creats.
Aquest és el cas dels fets del CSMA de Santa
Coloma de Gramenet. Acomiadaments per fòbies
personals, per voluntat de participació dels treballadors, per la no assumpció acrítica de qualsevol
modificació de l'organització assistencial, barrejat
amb uns responsables grisos i malintencionats.
«Cuando la Sra. … se fue a hablar con la Coordinadora, la
Sra. Ibarra, y le preguntó que por qué se había despedido
al demandante y esta le dijo que porque era
esquizofrénico y le dijo que la testigo era professional
però que había otras personas más expertos que ella.
La Coordinadora mencionada también hacía comentarios
acerca del aspecto personal del demandante, en concreto,
según la testifical, lo calicaba de sucio, desarreglado y
enfermo y manifestó que 'tenían que cuidarlo entre
todos'. Asimismo, la Coordinadora manifestó que en RRHH
iban a por el actor cuando dijeron que eliminarían a un
psicólogo. Manifestó asimismo que el actor tenía
enfermedad mental, que era maníaco depresivo y
esquizofrénico … tampoco consta otra razón que
justifique por qué se eligió al actor...» Fragments de la
D'especial interés és la menció a la doctora que
llavors coordinava el CSMA, la Montserrat Ibarra
Jato, que encara continua treballant a un altre
CSMA del PSMar. Com contempla la sentència,
aquesta doctora feia comentaris despectius cap al
treballador i aquesta és la base del seu
acomiadament. Utilitzar la malaltia mental, essent
psiquiatra, per aconseguir un acomiadament és
realment fastigós i roí; després s’omplirà la boca
parlant de l’empoderament dels pacients i de
combatre l’estigma social. Però bé, volem assenyalar que aquest era el funcionament habitual al
CSMA sota la batuta d'aquesta senyora, i les altres
acomiadades ho van ser d'altres maneres però amb
les mateixes arts. Que la justicia institucional només
condemnés a l’acomiadament improcedent i no al
nul en la resta de judicis, és una qüestió atzarosa si
tenim en compte que són els mateixos elements els
que valora la mateixa jutgessa per condemnar al
PSMar en aquesta ocasió. Per altra banda, volem
que quedi clar que no era la Dra. Montserrat Ibarra
Jato la que tenia capacitat decisòria en contractacions o acomiadaments. Això era i encara és competència del Dr. Luis Miguel Martín López, i com a
responsable, va seguir el joc de la seva protegida
(alguns coneixem bé les motivacions reals, i ben
personals, d’aquesta aliança) i va prendre la decisió
dels acomiadaments.
sentència
La sentència referent al treballador acomiadat després de 30 anys de servei assistencial adscrivint-li
una malaltia mental de novo, és una d'aquestes
conseqüències. Aquesta nova sentència dicta que
l'acomiadament és nul i condemna al PSMar a la
readmissió del treballador i a pagar-li el salari deixat
de percebre durant aquest temps (uns 85.000 euros
tirant curt).
Montserrat Ibarra Jato i Luis Miguel Martín López
Tornem a remarcar el mateix que venim dient des
de fa temps. Aquestes decisions personals costen
molts diners a l’empresa, que es nodreix de diners
públics. I precisament per que depén dels diners de
tots, es poden permetre mantenir escalfacadires; si
fos seva... Per això aquestes persones continuen
exercint la mateixa tasca sense cap conseqüència.
Això és emparar la ineficiència i la ineptitud. I qui
empara aquesta gestió podent modificar-la és perquè en treu benefici. Aquest és el paper de tots els
superiors de l’estructura jeràrquica del PSMar, especialment de l’INAD (Institut de Neuropsiquiatria i
Addiccions) com a institut medianament autònom de
gestió de l’assistència a la salut mental i les toxicomanies. El cas del director de l’INAD, el Dr. Víctor
Pérez Solà, contractat en el període dels acomiadaments, és més flagrant, doncs és el responsable final de la cadena i va estar informat des de la seva
arribada de la ràtzia que preparaven en aquest centre. Si no va fer res, s’assumeix que ho volia així.
Per tant, convindria que en cas que es produïssin
actuacions del personal que fossin causa d'acomiadament,
s'intruís el corresponent expedient disciplinari d'acord
amb el procediment legalment establert en la normativa
administrativa» (pàg. 75 de l'informe)
Suposem que aquesta era l'autonomia de gestió
que tant li agrada; l'autonomia per poder acomiadar
qualsevol, en qualsevol moment, sense pagar i
sense justificar. Per nosaltres queda clar que aquesta és una pràctica freqüent i mesurada, un lloc comú
en l’empresa, i que potser estalvia diners si les persones acomiadades no adopten una actitud beligerant i van a judici, independentment del que els
sindicats majoritaris els recomanin moltes vegades
(si per ells fos...). Per aquestes funcions és per les
que serveixen caps com el Dr. Luis Miguel Martín
López. Una peça molt funcional, encara que prou
cara (potser massa, si fem números) a la vista de
les sentències.
Ajuda'ns a trobar una feina per a
Josep Maria Via i Redons
El doctor Víctor Pérez Solà diu que es recomana que
la població general pregunti al professional si pateix
una depressió
Per altra banda, l’últimíssim responsable és el nostre benvolgut Josep M. Via, ara ja ex-president del
PSMar des de fa uns dies. Llegint la carta de la
seva dimissió, ens crida l'atenció que parli tan cínicament de les dures mesures que va prendre per tal
de millorar la situació econòmica de l'empresa. Si el
que volia era eficiència, per què manté algú que ha
costat ell sol tres acomiadaments improcedents i un
de nul? Ara, quan la sindicatura de comptes publica
l’informe sobre la gestió del PSMar durant l’any
2011 i treu a la llum algunes pràctiques dubtoses
(contractació a dit d’empreses de suministres i serveis sense seguiment posterior de les despeses,
modificació dels comptes per inflar els ingressos, i
ui ara!, massa acomiadaments improcedents!), ell
marxa.
«El mes de febrer del 2011 la Corporació va conéixer,
mitjançant una Acta de conciliació laboral, la
improcedència de l'acomiadament d'un treballador i
l'abonament d'una indemnització.
La Sindicatura considera que les entitats públiques
haurien d'evitar els acomiadaments improcedents,
constitueixen actes arbitraris contraris als principis
rectors de l'Administració.
Això sí, una feina ben lluny del nostre país, del
nostre continent, del nostre planeta…
Entra a Change, signa i difon
Dit això, felicitem a les quatre treballadores que no
es van quedar de braços creuats i van anar a judici.
Judicis que a dia d’avui poden dir que van guanyar.
Judicis que haurien d’avergonyir als responsables
dels fets, si en tinguessin de vergonya. Tanmateix,
els judicis no ho són tot. Les decisions que els responsables van prendre van modificar de cop la situació de les quatre companyes. Això sabem que no
es compensa amb uns diners guanyats en judici.
També sabem que mentre hi hagi els mateixos responsables es seguirà la mateixa política de la por.
Política molt arrelada en l’empresa i executada pels
càrrecs intermitjos amb el beneplàcit dels directius.
De moment, el capità ja ha saltat del
vaixell i ens n'alegrem. A veure què
passa amb els oficials.