1. No category

Dimecres 8 d’octubre de 2014 · Número 6
Auditori
15:00
9 Veronika Franz
i Severin Fiala
10 Marc Carreté
11 Carter Smith
7 R100
w w w. s i t ge s f i l m fe s t iva l . co m
Diari del festival
2
Dimecres 8 d’octubre 2014
Informació i venda d’entrades
2
Est
ació
Re
n
fe
Pg. de Vilanova
eP
are
llad
es
s
Cap de la Vila
C.
5
8
oni
C. de Sant Ant
Pg. Marítim
C.
C.
7
Àn
ge
M
ajo
r
sú
de Je
4 6
lV
id
al
Preus (IVA inclós)
C. Rafael Llopart
Av. Sofía
C. d
3
Gumà
n Llopis
1
C. Francesc
sc
nce
Fra
ant
C. S
C. de Joa
Compra les teves entrades a través
del web del Festival:
www.sitgesfilmfestival.com
C. Jo
an M
arag
all
17
Pg. de la Ribera
9
10
La
Fragata
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
rxador
L’Exco
12
11 13 15
14
Platja de
Sant Sebastià
16
Estació
Bus Sitges - Barcelona / Sitges - Vilanova
Cinema Prado
Cinema El Retiro
Cap de la Vila
Jardins d’El Retiro. Taquilles centre
Hort de Can Falç
Carrer Primer de Maig
Passeig de la Ribera
La Fragata
Ajuntament
Fundació Stämpfli - Art Contemporani
Mercat Vell. Casa Bacardí
Palau de Maricel. Exposicions
Edifici Miramar
Platja de Sant Sebastià. Estands
L’Escorxador. Brigadoon. Punt d’informació
Plaç
Dr. R a del
obert
Av. E
m
eren
Port
E
21
sport
iu Aig
uado
lç
20
18 Hotel Meliá. Auditori. Taquilles.
Punt d’informació. Sala Tramuntana
19 Photocall Mirador
20 Port de Sitges - Aiguadolç
21 Photocall del Port
COORDINACIÓ
Violeta Kovacsics
Tren fantàstic!
FOTÒGRAFS
Miguel Ángel Chazo, Jesús Paris
ntós
19
Informació transports
MAQUETACIÓ
Juan Carlos Gómez,
Fran Valenciano
(Estudio Fénix)
Rave
18
El diari del festival
REDACCIÓ
Gerard Casau, Toni Junyent,
Alan Salvadó, Pau Teixidor,
Gala Hernández
cià R
oig i
Consulteu tots els horaris, parades
Del 3 al 12 d’octubre (ambdós inclosos) i preus a
Tren directe Sitges – Barcelona Sants www20.gencat.cat/portal/site/
Sortida des de Sitges: 1.30h de la rodalies o bé al 900 41 00 41
matinada
Bus diürn i nocturn
Són vàlids els bitllets i abonaments
de Renfe i ATM, adequat al nombre
de zones del trajecte realitzat.
El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excepcions.
En cas de retard en les projeccions
nocturnes, la sortida d’aquest tren
no es modificarà.
Monbús
Consulteu horaris i parades
93 893 70 60 / www.monbus.cat
Bus urbà de sitges
Consulteu horaris i parades a:
www.visitsitges.com
IL·LUSTRACIÓ
Guillem Dols
VOLUNTÀRIA
Patricia Salvatierra
El festival no comparteix necessàriament
les opinions expressades pels diferents
autors d’aquesta publicació.
El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests
serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.
maratons del 12 d’octubre, les sessions Despertador, Abonament Matinée,
Abonament Auditori, Butaca VIP i Localitat Numerada
Venda d’entrades
9€: S. O. F. Sitges 47, S. O. F. Òrbita, S. O.
F. Especials, Fantàstic Panorama, Noves
Visions, Seven Chances, Focus Àsia, Midnight X-Treme, Anima’t i Sessions 3D*.
6€: Secció Sitges Clàssics
7€: Sessions Anima’t Curts
11€: Maratons, Programa doble (llevat
d’excepcions)
13€: Gala d’Inauguració i Gala de Cloenda
14€: Maratons del dia 12 d’octubre
4,50€: Classes magistrals i sessions Despertador (sessions de les 8.30 h. a tots
els cinemes)
*1€: Ulleres 3D, per les sessions 3D de
l’Auditori. De venda al web i a les taquilles del Festival.
De 3 al 12 d’octubre també les podràs
adquirir a les taquilles de l’Auditori situades a la sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (c. Ramon Dalmau, s/
núm) i a les taquilles Jardins del Retiro
situades als jardins d’aquesta societat
(Àngel Vidal, 17).
Abonament 10: Compra 10 entrades
per a 10 sessions diferents i obtindràs un
10% de descompte sobre el preu total.
És vàlid únicament per a les sessions que
tinguin un preu de 9 euros. Podràs gestionar el teu abonament a la teva àrea
personal de la nostra pàgina web.
Abonament 20: Compra 20 entrades
per a 20 sessions diferents i obtindràs un
20% de descompte sobre el preu total.
És vàlid únicament per a les sessions que
tinguin un preu de 9 euros. Podràs gestionar el teu abonament a la teva àrea
personal de la nostra pàgina web.
Abonament 40: Compra 40 entrades o
més i obtindràs un 20% de descompte
sobre el preu total. És vàlid per a totes
les sessions excepte les gales d’Inauguració i Cloenda, maratons del 12 d’octubre, les sessions Despertador i Localitat Numerada. Podràs gestionar el teu
abonament a la teva àrea personal de la
nostra pàgina web.
Taquilles del festival
Abonaments (iva inclós)
Carnets amb descompte*
20% de descompte en la compra d’entrades per als titulars del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona,
Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club
Fnac Oci i Cultura, Club TR3SC (vàlid
per al titular i un acompanyant), RACC
Master, RAKK 4u, Amics JoTMBé i majors de 65 anys.
Els descomptes no són acumulables. El
titular podrà adquirir una entrada amb
descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TRESC, que podran adquirir-ne dues.
* Excepcions dels carnets de descompte: els descomptes no són aplicables a
les gales d’Inauguració i de Cloenda,
Recollida d’entrades
Print at home: Imprimeix les teves entrades des del teu espai personal triant
l’opció “print at home” i accedeix amb
elles directament al cinema.
Ticket Mobile: Si tens un smartphone,
descarrega’t les teves entrades des del
teu espai personal al mòbil triant l’opció
“Print Mobile” i accedeix directament al
cinema.
Es podran adquirir entrades per a tots els
cinemes i sessions a:
Taquilla Auditori (Hotel Melià Sitges Sala Tramuntana). Carrer Ramon Dalmau, s/núm. Horari: Des de les 9 h i fins
l’inici de l’última sessió de pagament dels
cinemes Auditori o Tramuntana.
Taquilla Jardins del Retiro. Carrer Àngel
Vidal, 17 (també accés pel carrer Jesús).
Horari: Des de les 9 h i fins l’inici de l’última sessió de pagament dels cinemes
Retiro o Prado.
Molt important: Les entrades per a les
sessions que comencin abans de les 9 h.
a qualsevol dels espais s’hauran adquirir/
recollir anticipadament amb el sistema
Print at home o Ticket Mobile.
Observacions: Forma de pagament acceptada en efectiu i targeta. Es donarà
prioritat a la venda d’entrades per a les
sessions immediates. Queda prohibit
l’accés a la sala un cop començada la sessió. Únicament es contemplarà el canvi
o devolució de l’import de l’entrada en el
cas de cancel·lació del/dels llargmetratge/s anunciat/s en la programació.
Es recomana consultar la descripció de les
pel·lícules abans d’adquirir les entrades.
La informació inclosa en aquest programa és susceptible de canvis. Per a més
informació consulteu el web:
www.sitgesfilmfestival.com
Suport taquilles: Horari d’atenció de dilluns a divendres de 9.30 a 21.30h. Caps
de setmana i festius previs al Fetival
de 10 a 19h del 23 de setembre al 12
d’ocubre. Telèfon: 93 1195828
Correu electrònic:
[email protected]
Diari del festival
3
Dimecres 8 d’octubre 2014
Linda Moran (Cold in July)
L’equip de Horsehead
Zak Hilditch (These Final Hours)
Kevin Macdonald (How I Live Now)
Desè aniversari del Jurat Carnet Jove
El jurat de Noves Visions
Foto cedida per l’Ajuntament de Sitges
Diari del festival
4
Noves Visions - No Ficció
PRADO 14:30
Is the Man
Who Is Tall
Happy?
Dimecres 8 d’octubre 2014
lúcido discurso de Chomsky explora interesantes cuestiones del
ámbito de la ciencia cognitiva y
de la gramática generativa.
La película resulta tremendamente útil para establecer una primera aproximación a los temas que
sustentan la particular filosofía de
Chomsky, temas complejos que,
a priori requerirían de una mayor
preparación por nuestra parte.
Además, el intelectual estadounidense es retratado no solo como
científico, lingüista o férreo activista, sino también como un hombre tierno y sensible.
es desgasta en noves concepcions del llenguatge i la religió. En
aquest punt, El incidente revela
la brillantor del seu guió, encaminant-se cap a una conclusió veritablement reveladora.
Focus Àsia
S.O.F. Órbita
RETIRO 14:30
RETIRO 21:15
En l’última edició del Festival vam
presentar-vos 3 x 3D, amb Godard, Greenaway i Pêra com el trio
d’autors que proposaven una nova
mirada a la tecnologia 3D. A Mad
Sad Bad el dispositiu és el mateix:
3 autors per a 3 històries narrades en 3 dimensions. Els cineastes,
Han Ji-seung, Kim Tae-yong i Ryoo
Seung-wan són autors consolidats
dins de la indústria del cinema
coreà, de manera que el projecte
se’ls planteja com un repte en les
seves carreres. Un d’ells, Ryoo, us
serà familiar per The Unjust, presentada a Sitges el 2011.
Les 3 històries de Mad Sad Bad
tenen el denominador comú del
fantàstic: un nen endinsant-se i
perdent-se al bosc per tal de descobrir els esperits que s’hi amaguen; un relat d’adolescents en
què les noves tecnologies es mostren en el seu vessant més terrorífic; i, en últim lloc, un relat de
zombis que confirma les paraules
d’Alexandre O. Philippe (Doc of the
Dead) en el diari d’ahir: “estem vivint l’època daurada dels zombis”.
Tenim, doncs, 3 històries que aborden alguns dels temes més habituals del gènere: obviant els zombis, el
bosc encantat és el més clàssic. Les
noves tecnologies, des del mòbil
fins al whatsapp, es presenten com
un dels imaginaris més repetits els
últims anys. La revisió d’aquests esquemes narratius a partir de la visió
tridimensional, afegeix un al·licient
més al film, que ni beu de l’experimentalisme de 3 x 3D, ni recorda
als focs d’artifici de l’espectacle 3D;
troba una veu pròpia, malgrat que
aquestes fossin 3 de partida.
Si parlem de thriller, també ho
hem de fer en clau francòfona.
I si parlem d’alguns dels grans
noms d’aquesta edició del Festival, hem de citar el de Fabrice du
Welz, que enguany fa doblet amb
Alleluia (un film d’amor i terror)
i Colt 45 (un thriller, a seques).
Amb aquesta última pel·lícula, Du
Welz sembla haver trobat l’equilibri perfecte entre el seu propi
imaginari i les estructures del gènere. Colt 45 recupera les maneres del polar més clàssic, en què
l’acció és seca i la trama es presenta amb contundència. A la vegada, no defuig les marques de
l’imaginari de Du Welz, amb un
protagonista a camí entre el bé i
el mal, i amb un univers fosc i inestable.
El protagonista és Vincent, un
expert en armamentística que
prefereix passar els dies en el taller a viure l’arriscada vida del
policia. Després de guanyar un
torneig de tir, li ofereixen convertir-se en un agent de camp,
però ell ho rebutja. La voluntat
de l’heroi de mantenir-se inactiu es trencarà quan entri en escena l’enigmàtic Milo Cardena,
que arrossegarà el protagonista
als racons més obscurs de la seva
professió.
Du Welz dibuixa magistralment
el trajecte de l’heroi cap a l’acció. Construïda segons les bases
del gènere, amb escenes d’acció
filmades amb tanta contundència com finor, Colt 45 segueix la
línia del millor thriller europeu, de
Pierre Melville a Im Schatten, de
l’alemany Thomas Arslan.
Mad Sad Bad Colt 45
S.O.F. Sitges 47
AUDITORI 19:00
Aux yeux
des vivants
Noves Visions - Emergents
PRADO 20:00
El incidente
Michel Gondry es un cineasta que
nunca ha cesado de plantearse
nuevos retos creativos y artísticos en el medio audiovisual. Desde sus numerosos videoclips hasta
sus multipremiados largometrajes, a cada paso, Gondry se confirma como un director preocupado
por encontrar nuevas formas y
por experimentar con el dispositivo. Tanto es así que, cuando le
preguntaron cual sería el próximo
proyecto en el que se embarcaría,
el francés respondió que se trataría de un documental animado. Lo
dijo espontáneamente, pensando en un tipo de obra irrealizable
por la naturaleza aparentemente
opuesta de la animación y del documental –en el primero, destaca
el cálculo y la premeditación; en el
otro, la imprevisibilidad de la realidad cambiante. Tras su primer
encuentro con el pensador americano Noam Chomsky, por el
que Gondry manifiesta una profunda admiración, aquella idea
de mezclar la animación con el
documental volvió a la palestra.
Así surgió Is the Man Who is Tall
Happy?, una apasionante conversación entre el cineasta y el
filósofo, ilustrada por unas originales animaciones.
Los coloridos dibujos de Gondry
se van desplegando sobre una
pantalla negra como si estuviesen
naciendo en ese mismo instante,
evolucionando sin cesar y metamorfoseándose a medida que el
Un dels personatges d’El incidente llegeix la novel·la Tiempo desarticulado de Philip K. Dick. A una
paret penja el quadre Ascens i descens de M. C. Escher. Un cartell
ens trobem molt a prop de “La cabanya d’en Jacob”. Res no és casual a l’òpera prima d’Isaac Ezban, i
aquests homenatges a Dick, a Escher i a la sèrie de televisió Perdidos
insereixen El incidente en unes coordenades molt concretes.
El leitmotiv del film és el loop; un
concepte que atrapa els personatges de les seves dues històries en espais dels quals no poden
escapar, i en què el temps sembla doblegar-se sobre si mateix.
Aquesta premissa podria figurar
a un episodi de La dimensió desconeguda de Rod Serling, però el
gran mèrit d’Ezban és observar
com la idea de la repetició sense
final afecta el pas del temps. Els
objectes es reprodueixen un dia
rere l’altre, formant piles clòniques, i la ment dels personatges
Ya hemos cruzado el ecuador del
festival y quizá aún tengáis recientes los calvarios sufridos por los
chavales de Cub y de The Babadook. También recordaréis cuando, en 2007, unos chicos franceses
apellidados Maury y Bustillo nos
perturbaron a base de bien con su
aterrador debut, A l’intérieur. Su
segundo largo, Livide, sirvió para
confirmar su talento en la creación
de atmósferas turbias y opresivas,
con reminiscencias italianas.
En esta ocasión, nos presentan
Aux yeux des vivants, cuyos jóvenes protagonistas irán a parar
a un estudio de cine abandonado
donde tendrán que vérselas con
un sádico cuya máscara de payaso puede remitirnos a It, la novela
de Stephen King de la que se hizo
también una terrorífica adaptación televisiva. En realidad, la
que Maury y Bustillo rememoran aquí otra película basada en
King: Cuenta conmigo. Tratad de
mezclarla con el amenazador salvajismo de La matanza de Texas
y quizá os acerquéis un poco a lo
que es Aux yeux des vivants: una
película que habla de las maneras
más atroces de dejar de ser niño
y descubrir que la vida puede
convertirse de la noche a la mañana en una pesadilla.
Diari del festival
5
Dimecres 8 d’octubre 2014
S.O.F. Sitges 47
AUDITORI 13:00
The Double
do en la empresa de Simon entra
a trabajar un personaje, James,
que es físicamente idéntico a él
pero distinto en todas sus habilidades sociales y amorosas. Como
veis, nos encontramos con otra
revisión del argumento del doble;
muy fértil y pródigo dentro del
imaginario del fantástico. Entendemos, de repente, el enigmático
prólogo de la película y esperamos atentamente que lo absurdo devenga posible, y la cordura,
una misión imposible.
Noves Visions - Ficció
PRADO 16:15
A veces olvidamos que, en la literatura, uno de los grandes autores del fantástico es quizá Franz
Kafka. El surrealismo absurdo de
Alicia en el país de las maravillas
de Lewis Carroll aflora en muchos pasajes kafkianos, en los
que lo cotidiano se convierte en
un laberinto donde la única salida
lleva al sinsentido. Los compases
iniciales de The Double, dirigida por Richard Ayoade, son puro
Kafka, aunque la novela en la que
se basa sea de Fiódor Dostoievski. Como dirían los franceses:
“pas mal”. De entrada, tenemos 2
referentes de altura.
En el arranque del filme, vemos
al protagonista, Simon (Jesse Eisenberg) de camino al trabajo. En
el vagón de metro él está sentado en una esquina, y tan solo lo
acompaña un hombre anónimo.
El personaje misterioso se acerca
a Simon y le pide que se levante
porque aquel asiento es el suyo.
No le vemos la cara en ningún
momento. Se trata de un personaje sin rostro. Después de una
serie de dificultades, Simon llega a su trabajo, en un edificio que
podría ser el de El proceso, o mejor dicho, a un lugar que parece la
oficina en la que trabaja Jack Lemon en El apartamento. Todos
los espacios por los que se mueve el protagonista, enamorado
de su vecina y compañera de trabajo, tienen una mezcla posmoderna de estilos y tiempos, tal y
como hace Gilliam en Brazil, otro
gran relato kafkiano.
El rumbo definitivo hacia la rarificación de lo cotidiano llega cuan-
Fish & Cat
Què fa una pel·lícula iraniana en
un festival de cinema fantàstic? Bona pregunta. No cal, però,
que continueu perdent el temps,
vosaltres mateixos trobareu la
resposta a aquest descomunal
enigma anant a veure el que ja és
considerat el primer slasher iranià
de la història, que per cert acumula ja uns quants premis a les
seves espatlles.
Un grup d’estudiants se’n va
d’acampada amb la intenció de
participar en una competició
d’estels durant el solstici d’hivern. Al costat del campament hi
ha una petita cabana ocupada per
3 cuiners que treballen en un restaurant proper, però els problemes començaran quan se’ls acabi
la carn animal que necessiten per
cuinar. Sí, el què esteu pensant és
exactament el que passarà.
Rodada en un únic pla seqüència,
Fish & Cat ofereix sota l’aparença
d’una innocent cinta amateur, un
dels dispositius narratius més innovadors que podem trobar en el
terror contemporani.
S.O.F. Sitges 47
AUDITORI 21:00
Adieu au langage
La flamante sección de entrevistas disponibles en vídeo en la
web del Festival arrancó con un
clip con Ángel Sala. En él, el director de Sitges señala Adieu au
langage como la película más coherente e inteligente de todo el
Festival. También, la pone como
ejemplo de la maleabilidad de la
ciencia ficción. En el fondo, el
Festival lleva años empeñado en
situarse tanto dentro como en
los límites del género.
Los grandes maestros son los
que mejor han trabajado con el
3D, una tecnología considerada erróneamente novedosa y, a
menudo, mal utilizada. Primero
fue Werner Herzog con La cueva de los sueños olvidados; ahora es Godard el que demuestra
que las tres dimensiones son
algo más que un recurso para
arrojar objetos a la cara del espectador.
En su última película, el director
de Al final de la escapada pone el
3D al servicio de algunos de los
temas e indagaciones estéticas
que han atravesado su filmografía. La reflexión sobre el plano
contraplano se convierte en un
ejercicio sobre las posibilidades
del 3D (en un momento, si se
cierra un ojo se ve a una mujer y,
si se cierra el otro, a un hombre).
Preocupado habitualmente por
el encuadre y sus límites, en
Adieu au langage, Godard
ahonda en las posibilidades del
plano a través de la profundidad de campo, amplificada
gracias a las tres dimensiones.
El plano de una mujer con un
televisor (el cuadro dentro del
cuadro) de fondo o el de una
casa con un bosque al fondo le
permiten pensar sobre las limitaciones del propio cuadro:
“mostrar un bosque es fácil;
mostrar una habitación con un
bosque cerca, no tanto”, dice
la voz over.
En un momento en el que el cine
se pregunta cómo representar
las pantallas que imperan en el
día a día (la del móvil, la de la
tablet, la del ordenador), Go-
dard se fija en la gestualidad a la
hora de manejar estos objetos.
De nuevo, lo que sobresale es el
plano, que encuadra una mano
sosteniendo un teléfono, deslizando los dedos por la pequeña pantalla. En el fondo, Adieu
au langage tiene una carga tan
reflexiva como física, en cuyo
centro se sitúa el lenguaje, visto desde la más pura contemporaneidad.
Adieu au langage resulta una de
las películas más melancólicas
del cineasta francés afincado en
Suiza. La trama (por llamarla de
alguna manera) incluye a una
mujer y a un hombre, que se
encuentran, se separan, deambulan por una casa; y al perro
Roxy, cuya mirada es constantemente buscada por la cámara constantemente. A partir de
la figura del animal de compañía, se desprende el poso apesadumbrado de este brillante
ejercicio, intelectual, estético y
conmovedor, sobre la soledad y
las formas contemporáneas.
Diari del festival
6
Dimecres 8 d’octubre 2014
S.O.F. Especials
S.O.F. Sitges 47
PRADO 22:00
El día trajo la oscuridad
El fantástico y el terror pueden
estar cubiertos por el velo de lo
sutil. El día trajo la oscuridad da
buena cuenta de ello a partir de
un relato de horror en el que,
aparentemente, no pasa nada
malo y, en el fondo, está ocurriendo de todo.
Virginia vive en una casa en el
bosque con su padre, que emprende un viaje para visitar a
una familiar, enferma por un
brote de rabia. Sin embargo,
Virginia no estará sola durante
mucho tiempo: pronto llega su
prima Anabel, que acarrea todo
tipo de síntomas, tan intangibles
como sospechosos. Por la noche, se desvela. Durante el día,
se marea y se muestra cansada.
En cierta manera, parece fuera
de sí, como si viviese en un estado de constante duermevela.
En el catálogo del pasado festival de Buenos Aires (BAFICI),
el programador y crítico Fran
Gayo escribía con atino que El
día trajo la oscuridad es una película que, ya desde su arran-
que, no permite en ningún
momento el relajo del espectador. El filme arranca desde
la intranquilidad de un paisaje rocoso, bañado por un mar
agitado. En el fondo, todos los
elementos participan del ambiente enrarecido: los sueños
premonitorios de Virginia, el
rostro rudo y el silencio continuo de los padres de las dos
protagonistas, el bosque en el
que Anabel se adentra por la
noche y, sobre todo, la relación
entre las dos primas, salpicada
por una tensión entre lo sexual
y lo amenazante.
En el centro del relato están
dos mujeres, interpretadas por
Mora Recalde y Romina Paula,
uno de los rostros imprescindibles del Nuevo Cine Argentino.
La cotidianidad que imprimen
las dos actrices a sus personajes incide en el tono, bajo, sutil y profundamente sugerente
de la película. Recalde encarna con espontaneidad a la chica
buena e ingenua. Paula compo-
ne un personaje de mirada gélida e impenetrable, que participa
activamente en la creación de la
atmósfera enrarecida que planea a lo largo del filme.
El director, Martín Desalvo, maneja con maestría el retrato de
unos espacios húmedos como el
bosque, de unos días nublados y
poco luminosos, de una casa que
podría ser acogedora pero resulta amenazante. El día trajo la oscuridad es una película sobre la
sospecha, sobre aquello que no
se ve pero se sugiere. En este
sentido, comparte tradición con
algunos de los grandes nombres
del fantástico, desde Hawthorne
a Lovecraft.
En el fondo, no importa lo que
se dice o se explicita (¿hablamos
de rabia o de vampiros?), sino lo
que se siente. En El día trajo la
oscuridad, esta sensación es la
de un escalofrío, suave como la
mejilla de una mujer, fascinante
como el bravo oleaje del mar e
inquieto como el más intranquilo de los sueños.
Seven Chances
AUDITORI 17:15
PRADO 18:45
Asmodexia cumple a rajatabla el
dicho de que una película debe
empezar con un terremoto: la secuencia de apertura nos muestra
a una embarazada a punto de dar
a luz, entre estertores de horror,
y a una joven con la cara desencajada de puro pánico ante el horror que está a punto de nacer.
Tras un inicio tan impactante, Asmodexia relaja el pulso y nos sitúa
unos cuantos años después, presentándonos a un sacerdote, el
padre Eloy de Palma, y a su nieta
Alba; una extraña pareja que durante 4 días recorre a píe los alrededores de Barcelona, yendo al
encuentro de una serie de personajes acosados por lo que parece
ser una fuerza amenazante y sobrenatural, que solo Alba tiene el
poder de expulsar.
Frente a la sobreexposición que
en los últimos años ha sufrido el
subgénero de posesiones diabólicas, la ópera prima de Marc Carreté prefiere dar un paso al lado
para tomar su propio camino,
adoptando una tonalidad muy
personal en el que los momentos
de calma y espera que protagonizan abuelo y nieta se van alternando con puntuales erupciones
de virulento terror. A su vez, el
relato mantiene al espectador en
un estado de tensión y desconcierto constante, dosificando la
información que se desprende
del relato hasta una revelación final que nos obliga a volver sobre
lo que hemos visto y oído, aplicando una capa de sentido que
da una nueva dimensión moral a
la película.
Truth Has Fallen, de Sheila Sofian,
se adentra al territorio híbrido del
documental de animación. Junto a
Last Hijack (proyectada ayer en Sitges) y Is the Man Who Is Tall Happy? (busquen la reseña en este
mismo diario), ponen de manifiesto que este formato puede ser
un buen recurso para documentar
aquello que no tiene imagen real;
desde hechos acontecidos en el
pasado a ensoñaciones de los protagonistas. La palabra, monopolizadora del documental durante
mucho tiempo, queda relegada en
un segundo término. Las formas,
desde sus contorsiones a sus pliegues, tienen tanto o más significado que una modulación en la voz
de un testigo. El documental de Sofian, pues, encuentra nuevos caminos para acercarse a la realidad más
allá del puro registro de esta. El simple referente de lo real es suficiente para poder articular un discurso.
Precisamente, el discurso de
Truth Has Fallen es aterrador; resume uno de los grandes temas de
las sociedades modernas: el individuo prisionero del sistema. Sheila
Sofian pone su foco de atención
en la justicia de Estados Unidos, el
país del mundo con el porcentaje más alto de encarcelamientos.
Sofian cuestiona audazmente la
infalibilidad de la ley y sus mecanismos de actuación. Ante la película, no solo la diosa de la justicia
debería quitarse la venda de los
ojos, sino cada uno de nosotros;
las verdades, aunque sean incómodas, deben ser contadas.
Asmodexia
Truth Has
Fallen
Diari del festival
7
Dimecres 8 d’octubre 2014
S.O.F. Òrbita
AUDITORI 15:00
A Hard Day
d’estúpid ni de clown. Alguns li retrauran que no mostri un excessiu remordiment pel crim comès,
però en qualsevol cas, no deixa
de ser un pretext del director per
traslladar-nos a aquest territori
de riures i acció trepidant.
S.O.F. Sitges 47
AUDITORI 00:45
R100
La història de A Hard Day, del
coreà Kim Seong-hun, recorda a
Insomnio de Cristopher Nolan. El
film comença amb un policia que,
involuntàriament, comet un assassinat i no té la valentia de reconèixer-ho. En paral·lel, el seu
company es converteix en l’investigador encarregat d’esbrinar
uns fets en què, com succeeix a
Crim perfecte de Hitchcock, sempre queda algun cap per lligar. El
suspens, en ambdós casos, esclata a partir del moment en què
una tercera persona, testimoni
dels fets, fa xantatge al protagonista per no delatar-lo. Aquí teniu la premissa, amb un detectiu,
Go Gean-soo, que es troba atrapat en un carreró sense sortida
en què, com més tracta d’esborrar les pistes deixades, més profunda és la seva tomba.
Kim Seong-hun, a diferència de
Nolan, ens presenta aquesta situació des d’una òptica de comèdia negra repleta de sàtira
social i de tocs surrealistes. Destaca, sens dubte, una escena
amb un fèretre, que conté tant
el clàssic suspens del mencionat
Hitchcock com un slapstick més
propi de Keaton. Possiblement,
aquesta hibridació és la primera
gran virtut d’A Hard Day que va
passar per la Quinzena dels Realitzadors de l’última edició de
Canes.
L’altra virtud del film està en la
direcció d’actors. Lee Seon-gyun,
un habitual en els films de Hong
Hang-soo, interpreta magistralment el protagonista amb una
gran capacitat còmica, sense fer
La gent que no sap què hi passa
exactament aquí, sovint ens fa
aquesta pregunta: què dius que
hi vas a fer, a Sitges? Què se t’hi
ha perdut allà? Potser no hi ha
una única resposta, però pel·lícules com aquesta exemplifiquen
amb escreix la classe de bufetada deliciosa que ens porta a alternar sense treva Prado, Retiro i
Auditori. Venim a caçar emocions
fortes, moments perdurables, orgasmes fortuïts, com el protagonista de R100, un gris venedor
de mobles que decideix pagar els
serveis d’una organització que li
promet emocions fortes: unes
noies vestides de cuir l’atonyinaran i li faran la guitza a totes hores. Mentre passeja pel carrer,
quan sopa al restaurant, quan és
a la feina...
Malgrat l’excentricitat de la premissa, la primera mitja hora
d’aquest desconcertant film
transcorre dominada per una
mena d’enganyosa calma. Fins
que Hitoshi Matsumoto, l’home
que ens ha deixat al·lucinats cada
cop que ha presentat una pel·lícula al festival (recordeu Symbol?), posa la directa i el deliri
comença a regnar. Nosaltres ens
vam quedar perplexos davant la
inenarrable sorpresa final. Ja ens
ho explicareu.
Fantàstic Panorama
RETIRO 01:15
MaratÓ
V/H/S Viral + ABCs of Death 2 +
México bárbaro
“Zorra. No tengas miedo. Tienes que cumplir una misión.
Debes detener la sangre menstrual de la vagina de tu hermana. Si no lo haces en 12 horas,
te chuparé el alma por el culo”.
Esto se lo dice una inquietante figura enmascarada a la protagonista de uno de los cortos
que integran México bárbaro,
una película que será todo un
regalo para los valientes que
lleguen al final de la maratón de
hoy en el Retiro. Adaptando en
clave sangrienta diversas leyendas y cuentos populares mexicanos, un puñado de jóvenes
talentos se marcan auténticas
barrabasadas que no escatiman
precisamente en sangre y vísceras. Entre los directores está
Jorge Michel Grau, que ya nos
conquistó y perturbó a partes
iguales con su primer largo, Somos lo que hay, o Isaac Ezban,
que también presenta en Sitges, en esta misma edición, su
debut: El incidente.
Los haya mejores o peores, ver
películas de segmentos suele
ser una gozada, porque el pequeño formato permite a los
cineastas implicados dar rienda
suelta a su creatividad y poner
en pantalla ideas, insensatas o
salvajes que quizá no funcionarían en una película pero sí en
corto: Nacho Vigalondo tiene
en su haber unos cuantos cortos geniales, amén de tres excelentes largos, y su segmento
Parallel Monster es uno de los
más brillantes de V/H/S Viral.
Os traemos la tercera entrega
de una saga de sobras conocida por estos lares, que abrirá
la maratón de esta noche con
segmentos a cargo de gente
como Gregg Bishop, que hace
años presentó la encantadora
Dance of the Dead, o Marcel
Sarmiento, uno de los autores
de aquella joya malsana titulada Deadgirl. Y la película de en
medio, la que precederá a México Bárbaro, tampoco necesita
muchos prolegómenos: se trata
de ABCs of Death 2 y entre su
nómina de directores hay tantos amigos del Festival que vamos a dejar que os sorprendáis
descubriéndolos por vuestra
cuenta.
Diari del festival
8
Dimecres 8 d’octubre 2014
S.O.F. Especials
Fantàstic Panorama
Annabelle
The
Treatment
AUDITORI 11:00, 22:45
El alias de James Wan en Twitter
es “creepy puppet”, un nombre
significativo de su afición por los
muñecos siniestros, presentes en
su filmografía desde los días de
Saw. En Silencio desde el mal, el
director convirtió un muñeco de
ventrílocuo en fuente del horror.
En Expediente Warren, dedicó un
prólogo memorable a Annabelle,
muñeca que protagonizó uno de
los fenómenos paranormales más
célebres (y escalofriantes) del siglo XX.
Incapaz de olvidarla, Wan ha
querido producir un filme consagrado a contar la historia de
este objeto aparentemente inanimado, pero capaz de causar
tormentos y de quitar vidas. El
encargado de dirigir Annabelle es
John R. Leonetti, director de fotografía habitual de Wan (y, curiosamente, también de Muñeco
diabólico 3); quien demuestra
conocer a la perfección los juegos de luces, sombras y chirridos
con que el autor de Insidious suele erizarnos el vello.
RETIRO 16:45
Europa és un lloc fosc. Un espai
aparentment civilitzat i pulcre,
però que històricament ha albergat el pitjor de l’ésser humà. No
és estrany, doncs, que ens sentim tan fascinats per aquelles històries que, emparant-se en les
convencions de gèneres com el
thriller i el noir, explorin les parts
més fosques del vell (i decrèpit)
continent.
La novel·la de Mo Hayder El tratamiento pertany a aquesta tradició,
i explica un cas de segrest i abús a
menors que s’endinsa en la traumatitzada psicologia del personatge protagonista: un policia que
mai ha aconseguit deixar enrere la
desaparició del seu germà petit.
El director Hans Herbots trasllada
l’acció de Londres a Bèlgica, però
es manté fidel al to ombrívol plantejat per l’escriptora. En aquesta
narració, el cineasta troba un perfecte catalitzador d’emocions torbadores, i converteix el seguiment
d’una investigació policial en la ra-
diografia d’una galeria de personatges esguerrats i corruptes.
Herbots estilitza l’austeritat de
l’entorn (el film es mou entre el
verd dels boscos i el gris d’edificis
i oficines del tot impersonals) i
dóna a The Treatment una aparença elegant i solemne, potenciada per la banda sonora de
Kieran Klaassen, Melcher Meirmans i Chrisnanne Wiegel. Tot
i això, el film no té por a mirar
frontalment els punts més sòrdids de la trama, esquinçant la
seva aparença freda per mostrar
l’horror de l’autòpsia a un nen petit; la incontinència d’un cadàver
després de suïcidar-se i, sobretot,
els detalls més tortuosos on pot
arribar una ment malalta.
Noves Visions - Emergents
PRADO 23:45
Ruin
Ja sabem que el cinema fantàstic està molt bé, però des d’aquí
us animem també a què, de tant
en tant, us doneu un respir i toqueu de peus a terra durant una
estona. Proveu-ho, és un exercici refrescant. No trobareu millor
oportunitat per fer-ho que en-
trant a veure Ruin, un film que es
mou en la millor línia del cinema
directe que juga constantment
amb elements híbrids més propis del documental, però que té
a la vegada l’habilitat d’introduir
seqüències d’una gran poesia visual (i amb una esplèndida banda
sonora que s’encarrega de contribuir a aquestes sensacions).
Com una serp que es va enfilant
poc a poc fins arribar al coll per
escanyar-te, Ruin és una duríssima producció australiana que ens
endinsa al cor d’una brutal Cambodja. La història, però, no deixa
de ser d’amor. Els protagonistes
són dos éssers humans que fugiran cap al no-res. La violència física i psicològica que han patit
els seus traumatitzats protagonistes tancarà qualsevol porta a
l’esperança, perquè, quan la teva
vida ha estat sempre una autèntica porqueria i només has viscut
marginació i delinqüència, “esperança” passa a ser un simple so
sense cap mena de significat.
La construcció del guió i dels personatges es basa en un exhaustiu treball de camp, en què els directors
van entrevistar prèviament tota
una sèrie de personatges (funcionaris, policies, drogoaddictes, nenes prostitutes...) que poblen la
comunitat en què transcorre la història. La ciuutat, Phnom Penh, és el
motiu pel qual aquest drama amb
voluntat de denúncia té un discurs
fonamentat en un context real.
Amb les paraules justes, la fragilitat d’una mirada i la contundència d’una ganivetada a sang
freda capaç d’esquinçar allò que
fa més mal, Ruin es va emportar
el premi especial del jurat de la
secció Orizzonti al darrer festival de Venècia.
Noves Visions - No Ficció
PRADO 10:30
Dear Dictator
Ayer pudimos asistir a un repaso de la reciente historia de Corea en clave documental gracias a
Non Fiction Diary. Hoy, os proponemos su reverso a través de esta
cinta de ficción que centra su mirada en el conflicto entre las dos
Coreas, norte y sur.
Un espía norcoreano se infiltra en
un pueblo para filmar la penosa
vida de 3 chicos surcoreanos de
los bajos fondos y poder así utilizar ese material como panfleto
anticapitalista en su país de origen. Dear Dictator, octava película de Lee Sang-woo, ofrece
una vuelta de tuerca a la representación de los norcoreanos en
el cine de Corea del Sur mediante
el examen de la miseria de la nación sureña. El punto de vista de
un espía del norte demuestra, a la
postre, que las diferencias entre
ambos países no son tan grandes: la supuesta democracia del
sur no deja de ser un velo que cubre una dictadura económica y
social, que no tiene tanto que envidiar a la del norte.
www.elcultural.es
Tu revista independiente y plural,
todos los viernes en tu quiosco con
EL CULTURAL_250x159.indd 1
18/08/14 14:04
Diari del festival
9
Dimecres 8 d’octubre 2014
Entrevista: Veronika Franz y Severin Fiala
a los dos gemelos que los interpretan?
V. F.: Pensábamos que sería muy
difícil encontrar gemelos de 8 a
12 años en Austria. Sin embargo,
nuestra directora de cásting nos
dijo que era muy fácil, porque se
trata de algo muy específico. Es
tan simple como llamar a colegios
y preguntar al director si tiene gemelos en su escuela. De repente,
teníamos a todos esos gemelos
juntos en un mismo espacio. El título original de la película es Ich
seh Ich seh [en español, veo veo],
así que les pedimos a los niños que
jugasen al veo veo. Fue impresionante. El juego no funcionaba,
porque constantemente sabían
en qué estaba pensando el otro.
S. F.: Pasó lo mismo cuando jugaron a piedra, papel, tijera: podían
pasarse horas, pues cada vez elegían los mismos gestos.
“El cineasta que más
nos ha influenciado
es Jess Franco”
De dónde surge la idea de Goodnight Mommy?
Severin Fiala: El origen está en
esos programas de televisión en
los que aparece una mujer que
quiere hacerse cirugía estética.
Ellas Abandonan sus casas durante un mes y, cuando vuelven, su
rostro ha cambiado. El momento
del regreso al hogar suele reflejarse como un instante feliz. Sin
embargo, a nosotros nos parece
algo terrorífico.
Veronika Franz: Esta idea nos llevó a plantearnos qué pasaría si
una mujer regresase a casa tras
una operación y sus hijos no la reconociesen. Los niños suelen dar
mucha importancia a lo que ven.
La casa donde viven los protagonistas juega un papel importante.
S. F.: Goodnight Mommy es una
película sobre aquello que está en
la superficie. En este sentido, la
localización era muy importante,
pues se trataba de una casa con
distintos rostros. La casa está situada en el norte de Austria y su
estructura de cristal nos permitía
jugar con los reflejos.
V. F.: Queríamos presentar primero a los niños en la naturaleza,
libres, para mostrar cómo luego
la madre convierte la casa en una
suerte de prisión.
El peso de la película lo llevan los
dos niños. ¿Fue difícil encontrar
La tira de Guillem Dols
¿Cómo fue el rodaje?
V. F.: No les dimos ningún tipo
de guión, sino que les íbamos revelando la información día a día.
Rodamos casi de manera cronológica, así que ellos se hacían las
mismas preguntas que los personajes. Los padres tampoco habían leído ningún guión, pero
confiaron mucho en nosotros.
Es difícil ver Goodnight Mommy
y no pensar en películas como
Los ojos sin rostro o La piel que
habito.
S. F.: Nos gusta mucho el cine de
Franju, pero no tanto la película
de Almodóvar. En cualquier caso,
nuestras influencias no fueron
concretas, sino más bien del cine
de terror en general. Quizá, el cineasta que más nos ha influenciado a la hora de hacer esta película
es Jess Franco y sus películas en
torno al Dr. Orloff. Cualquier película que lleve a Orloff en su título, es buena.
V. F.: Nos interesa mucho un tipo
de cine muy físico, un tipo de cine
que primero atrapa físicamente y
luego, cuando la película ha terminado, conduce a la reflexión.
Goodnight Mommy es una película sobre la identidad.
V. F.: Creo que la identidad es algo
cambiante. Si no, cómo explicar
el hecho de que esposos amables
puedan ir a la guerra y convertirse en sádicos violadores. Creo que
tenemos varias identidades y que
las circunstancias pueden sacar a
relucir una de estas identidades.
Es algo que se puede contemplar en las relaciones: hay parejas
que sacan lo mejor de nosotros, y
otras que, en cambio, nos empujan hacia lo peor. En ambos casos,
lo bueno y lo malo sigue estando
en nosotros mismos. Con Goodnight Mommy, nos interesaba
trasladar esta idea a la relación
madre e hijo.
¿Se plantearon hasta dónde podían llegar a la hora de explicitar
la violencia?
S. F.: No se trataba de ver hasta
qué punto queríamos llegar nosotros, sino hasta dónde podían
llegar los niños. En la película,
ellos tan solo desean asegurarse
de que la mujer que está con ellos
es su madre.
V. F.: La película está bastante ligada a la realidad. No queríamos
retratar a los niños como unos
sádicos, queríamos mostrar que,
como la madre, los niños también se enfrentan a un conflicto
interno, que los lleva a situaciones que no desean. De la misma
manera que hacen daño, tienen
cuidado.
Hay varias películas austriacas
que trabajan sobre una atmósfera tensa que termina explotando
en violencia. Es el caso de Funny Games.
S. F.: Hay algunos elementos que
vinculan Goodnight Mommy con
el cine de Haneke y, especialmente, con Funny Games. Sin
embargo, creo que en el fondo son películas opuestas. Funny Games es una película que
se posiciona en contra del cine
de terror. Nosotros simplemente queríamos hacer una película
de terror porque nos gusta el género y no una película de terror
contra el cine de terror como es
Funny Games. Haneke es como
un profesor que nos dice qué es
bueno y qué es malo.
V. F.: Es un moralista.
¿A qué creen que se debe esta
violencia latente que encontramos en el cine austriaco?
V. F.: Es una pregunta difícil de
contestar. Después de la Segunda Guerra Mundial, Austria se
posicionó como víctima. Fue necesario que pasase mucho tiempo para que Austria asumiera la
responsabilidad de lo que había hecho a los judíos. Fue apenas hace10 años que nuestro
jefe de gobierno dijo públicamente que no habíamos sido
víctimas sino cómplices. Hasta
aquel momento, se había dicho
que Austria había sido la primera víctima de Hitler. Creo que
todo esto ha sido empujado hacia el subconsciente. No hablamos de ello, pero está ahí. Las
películas austriacas en el fondo
tratan de esto, de la falta de comunicación. El cine de Haneke y
el de Urlich Seidl abordan precisamente esta cuestión.
También da la sensación que, en
Austria, la cortesía y las apariencias siempre esconden un secreto.
V. F.: Bueno, Sigmund Freud era
austríaco [risa].
S. F.: Creo que se trata, de nuevo, de la falta de comunicación. Si
algo se hace público, todos estarán hablando de ello, así se intenta evitar el escándalo.
¿Seidl estuvo involucrado en el
proyecto desde el inicio?
V. F.: He coescrito buena parte de
sus películas desde 1997, he trabajado de asistente de dirección
y como directora de cásting. Se
podría decir que he sido su chica
para todo. Una vez, le comenté
que estaba pensando en hacer
una película, pero él no mostró
ningún interés. En el caso de
Goodnight Mommy, le pasamos el
guión cuando ya estaba terminado. Con Severin nos conocimos
cuando él apenas tenía 14 años y
era el canguro de mis hijos. Cuando le pasamos el guión a Ulrich,
quedó muy impresionado. Como
productor, él es maravilloso, porque es un artista. Entendía perfectamente que tuviésemos un
punto de vista distinto al suyo y
no le importaba perder dinero.
Diari del festival
10
Dimecres 8 d’octubre 2014
Entrevista: Marc Carreté
enganxat des del primer minut,
per tal de construir després una
walk movie de tempo més reposat, que expliqués el viatge del
sacerdot i de la seva néta.
A Asmodexia, apareix una simbologia que remet directament
a una cult movie molt coneguda:
El más allá, de Lucio Fulci. Volia crear un parentesc entre les
dues obres?
No, no, en absolut. Aquest detall
va ser idea del meu coguionista
Mike Hostench, que és un autèntic freak. És divertit veure les reaccions del públic que reconeix la
referència, però sobretot la vam
utilitzar perquè encaixava molt
bé amb la mitologia que intentàvem crear.
“Asmodexia s’acosta
a l’estil de Poe, Lovecraft
i Maupassant”
Quina és la llavor d’Asmodexia?
La primera idea es deriva de la
passió que sento pel subgènere
d’exorcismes i possessions. Això
es combina amb un procés de reflexió sobre els paral·lelismes i les
diferències entre la doctrina cristiana, que pretén imposar uns
codis, i el satanisme, que ens accepta i ens respecta tal com som.
Documentant-me sobre aquest
tema, vaig comprovar que existeix un punt on aquestes creences es col·loquen molt a prop una
de l’altra, fins al punt de què es
confonen i ens fan dubtar sobre
què és el bé i què és el mal.
C
M
Y
CM
MY
CY
CMY
K
Què creu que aporta la pel·lícula a la temàtica dels exorcismes?
Suposo que la voluntat de no dirigir-se cap als efectismes viscerals. El to de la pel·lícula està
entre la malenconia i l’horror, i
m’agradaria pensar que s’acosta
a l’estil literari dels grans mestres
de l’estrany, com Poe, Lovecraft,
Stevenson o Maupassant.
Tot i això, la pel·lícula s’obre amb
una escena d’impacte, que suggereix un film més violent i gràfic del que és en realitat.
Es tracta d’un contrast buscat.
Volíem que l’espectador quedés
La pel·lícula transcorre a Barcelona i rodalia, i hi apareixen localitzacions molt característiques
de la ciutat. La idea que aquesta
fos reconeixible formava part del
projecte des de l’inici?
Absolutament. Des del primer
esborrany del guió vaig pensar en
els escenaris, anant a buscar-los
amb el director de fotografia, en
Xavi Garriga. Barcelona és un plató excepcional, i està plena d’històries misterioses i fascinants.
Nosaltres en fem servir una que
fa referència al Tibidabo, en forma de monòleg del personatge
que interpreta Lluís Marco.
La pel·lícula es va estrenar als
Estats Units a finals de setembre. Se li fa estrany que la pel·lícula s’hagi vist allà abans que al
seu propi país?
Estic molt satisfet del recorregut internacional que està tenint
Asmodexia, però he de confessar que res em fa més il·lusió que
presentar-la a Sitges. És el meu
somni de joventut.
Vostè forma part de la llista de
directors que han estrenat els
seus curts i el seu primer llarg a
Sitges. ¿El seu pas per aquí li ha
servit de formació?
Absolutament. Em sento fill de
Sitges.
última salida
BRIGADOON
Potser us ve de gust saber
que hi ha un grup de música anomenat Goddard que
té una cançó que es diu Brigadoon. O que el cognom
del personatge que Sasha
Grey interpreta a Open Windows de Nacho Vigalondo és
també Goddard. Que Molly
Ringwald va sortir a una pellícula de Godard. Que si us
agraden les pèl-roges també
hauríeu de conèixer Maruschka Detmers, que surt a una
pel·lícula de Godard i a una
de Bellocchio en què practica
una fel·lació. Potser us pensàveu que anava a parlar d’ell,
d’en Jean-Luc, de qui avui es
veurà Adieu au langage, però
no, tot era una broma. Si us
heu fet il·lusions, ho sento,
crec que a la columna del crític en parlen.
A la mateixa hora que el film
de Godard, a Brigadoon s’hi
veurà I Survived a Zombie Holocaust, una estrena provinent
de Nova Zelanda i signada per
Gary Pigden, que ens mostra,
sense tallar-se un pèl, com una
horda de zombis envaeix el rodatge d’un film... sobre zombis. Unes hores abans, una
altra primícia: tindrem en carn
i os els directors que han posat imatges, en forma de videoclips conceptuals, al disc
Al sentir tu aliento del grup de
heavy metal Salem. I els organitzadors del Fascurt. Festival
de Curtmetratges del Masnou
ens porten una selecció de les
millors obres presentades en
la darrera edició del festival.
Dubto que vingui ningú a donar la cara, ni falta que fa, per
La venganza de Satán, la sucosa peça de Mondo Macabro
que també es projecta avui:
quan acabi la de Godard us hi
podeu acostar. Ritus satànics,
noies verges i, literalment, milers d’efectes especials. Si la
voleu en DVD, busqueu a la
gent del segell Trashorama,
que estaran per allà. I si voleu
conèixer noies (o nois) surfistes, demà passat es projecta
Surf Nazis Must Die! i allà no
sé si n’hi haurà. Però avui, a la
una de la matinada, tenim Immersion the Movie, on el surfista i cineasta Tim Bonython
ens oferirà al·lucinants combinacions d’onades encrespades i gent que es fon amb
elles sobre una planxa i viu
per explicar-nos-ho. Això últim jo no us ho puc assegurar,
només ho espero. Com també porto anys esperant poder
veure Sombra sangrienta, un
giallo d’Antonio Bido que avui
es projecta dins el cicle d’homenatge a Craig Hill. Crec
que tampoc podré veure-la
avui, però dubto que cap connaisseur del subgènere s’atreveixi a perdre-se-la.
Toni Junyent
Diari del festival
11
Dimecres 8 d’octubre 2014
Entrevista: Carter Smith
dels seus dubtes amorosos, però,
m’interessava mostrar la recerca de la intimitat. En aquest sentit, entenc la relació entre Adam
i Jamie des d’una perspectiva de
connectar amb algú que no pas
com una relació d’amor entre un
noi i un fantasma.
Com es va plantejar aquesta
combinació de relat de fantasmes i drama d’institut?
D’una banda, tenia una mica de
por perquè la gent, de vegades,
té la necessitat de catalogar la
pel·lícula en un calaix concret. Si
és un film de terror però hi apareix dramatisme o una certa sensibilitat, alguns espectadors se
senten decebuts. En qualsevol
cas, dins del gènere de terror,
les històries de fantasmes tenen
múltiples variants. A mi, particularment, no m’interessen els
relats de fantasmes des d’una
perspectiva violenta. Les millors
històries de fantasmes són aquelles que són emotives.
L’atmosfera en la qual es desenvolupa la pel·lícula és un dels aspectes més fascinants.
Des de l’inici tenia molt clar que
la història s’havia de desenvolupar en l’hivern. M’interessava
la fredor del paisatge, la neu, el
fang, el gel. Per a mi, era un personatge més de la història.
“Les millors històries
de fantasmes
són les emotives”
El seu curtmetratge Bugcrush
anticipa alguns dels temes de Jamie Marks is Dead. Quina relació
estableix entre els dos treballs?
Ambdós films tenen molt en
comú: són adaptacions literàries fetes per mi, l’equip de treball és el mateix i, per últim, hi
ha molts temes compartits. Els
principals punts en comú són la
marginalitat en l’adolescència i la
consegüent solitud i terror que es
poden arribar a viure.
Quins elements de la novel·la en
la qual es basa Jamie Marks is
Dead li van cridar l’atenció?
Em vaig enamorar immediata-
ment dels personatges. Tot i ser
una història de fantasmes combinada amb elements de terror,
el que està al centre del relat
són els sentiments dels protagonistes. En la novel·la, però, la
qüestió del bullying no està present i no es profunditza en els
motius de la solitud d’en Jamie
Marks.
Adam, el protagonista del film,
viu un particular triangle emocional entre una amiga, Gracie, i el
fantasma de Jamie Marks.
El personatge d’Adam representa la confusió emocional que vivim en l’adolescència. Més enllà
Vostè ha passat de ser un fotògraf
de prestigi per a revistes de moda
a convertir-se en director de pellícules de fantasmes i terror.
És evident que no puc escapar del
meu passat com a fotògraf, però
no des de l’òptica comercial i higiènica pròpia d’aquestes revistes, sinó des del punt de vista de
la metodologia de treball. Cada
vegada que col·loquen la càmera en el set de rodatge, estic vigilant molt l’enquadrament, estic
atent a tots els detalls de vestuari
i de maquillatge. Com en una sessió fotogràfica, ho intento controlar tot per tractar de trobar
la bellesa en totes les coses, per
molt terrorífiques que aquestes
puguin ser.
LA COLUMNA DEL CRÍTIC
AH-DIEU-GOD-ARD
Tota una declaració d’intencions
obre un dels films fundacionals
de la Nouvelle Vague. Jean-Luc
Godard va dedicar Al final de
l’escapada a la Monogram, una
de les productores emblema de
la Poverty Row, l’off Hollywood
dedicat al cinema B als anys 40
i principis dels 50. El francès va
traslladar a la gran pantalla la
reivindicació d’un cinema de
gènere sense suport econòmic
ni prestigi crític que havia iniciat a les pàgines de Cahiers du
Cinéma. Des d’aleshores, l’obra
de Godard no ha deixat mai de
dinamitar les fronteres entre alta
i baixa cultura, entre cites intellectuals i referències populars. I
al mateix temps ha romàs atent a
les noves tecnologies com a eina
per seguir experimentant amb
l’audiovisual.
L’atracció pel gènere encara es
fa present a Adieu au langage,
el nou assaig fílmic de Jean-Luc
Godard que es presenta a l’Auditori del Festival en rutilant 3D.
La primera part de la pel·lícula,
situada a prop del llac Léman
on no para d’arribar-hi un i altre cop el mateix ferry, els personatges actuen de sobte com si
es trobessin en un film policíac
o una pel·lícula d’espies. Mentre es trena tota una genealogia
de pensament a través de cites,
referències, aforismes i fragments de pel·lícules al voltant
dels perills de la deriva autoritària en els estats democràtics.
La història d’Europa plana per
Adieu au langage com en tota
la filmografia recent de Godard,
però aquesta és també una de les
seves obres més íntimes. Sobretot en la segona part, la pel·lícula s’endinsa en la quotidianitat
d’una parella sense fills, però
amb gos (acreditat com a Roxy
Miéville). La presència del ca
no és anecdòtica. Protagonista
i alhora testimoni silenciós de
la vida del matrimoni, l’animal
incita també a tota una sèrie de
reflexions sobre la convivència
entre éssers humans i gossos. No
és el primer cop que Godard es
replega en la pròpia esfera privada i reivindica un plantejament
de vida on no hi ha hagut lloc
per a la descendència. A Soft
and Hard, discutia amb la seva
companya Anne-Marie Miéville
sobre la diferent naturalesa de la
imatge cinematogràfica versus la
videogràfica/televisiva
mentre
reivindicava que ell havia preferit
rodar pel·lícules que tenir fills...
Com és marca de la casa, Godard
s’acosta al 3D per desaprendre les
convencions sobre l’ús d’aquesta
tecnologia que teníem assimilades. Adieu au langage ens endinsa en un magma hiperreferencial
on hi caben des de recreacions
escatològiques d’El Pensador de
Rodin a records a la gestació del
Frankenstein de Mary Shelley en
aquells mateixos paratges passant
per una quantitat desorbitada
d’altres cites ( Jean-Pierre Melville, Fritz Lang, Marcel Duchamp,
Beethoven, Sholschenitzin...). I
ho fa en un treball d’experimentació formal amb la imatge estereoscòpica, l’enquadrament, el
color, la banda de so i les textures.
El cinema de Jean-Luc Godard
segueix revolucionant l’estètica
cinematogràfica. Adieu au langage aterra a Sitges, com ho va fer a
Canes, com un objecte fílmic provinent d’una altra dimensió. a
Eulàlia Iglesias
JUEGO DE TRONOS
LA GUÍA POP-UP DE PONIENTE
¡Explora los siete reinos como nunca antes con esta lujosa
guía pop-up del mundo de JuEgo dE Tronos!
A LA VENTA EL
30 DE OCTUBRE
Inspirado en la secuencia de créditos ganadora de un premio Emmy©
del gran éxito de HBO© Juego de tronos, este innovador libro pop-up
embarca a los lectores en un emocionante viaje al mundo de Poniente
y más allá. Incluye increíbles recreaciones de lugares clave del
mundo, como Invernalia, Desembarco del Rey y el Muro, y
también da vida a elementos icónicos de la serie, como los
lobos huargo, los caminantes blancos y los dragones.
Espectacular y fascinante, juEgo dE tronos: la guía
pop-up dE poniEntE es absolutamente imprescindible
para los fans tanto de las novelas como de la serie de televisión.
www.NormaEditorial.com
PUBLI JUEGO DE TRONOS.indd 1
04/09/14 11:10
Diari del festival
12
Dimecres 8 d’octubre 2014
El Premio Minotauro
se vincula a Sitges
El martes por la tarde tuvo lugar
en el Auditori la entrega del Premio Minotauro. Fue la primera ocasión en que la celebración de este
importante galardón de literatura
fantástica tuvo Sitges como escenario. Una colaboración que tanto
los directivos de la editorial Minotauro como del Festival describieron como largamente deseada.
Unas horas antes se celebró una
rueda de prensa en la que se hizo
público el fallo del jurado, compuesto por Adrián Guerra (pro-
ductor de Buried y de Luces rojas),
Carlos Sisí (ganador del Premio
Minotauro 2013) y Ángel Sala (director del Sitges–Festival Internacional de Cine Fantástico de
Cataluña), quienes premiaron la
novela Verano de miedo, del escritor y guionista Carlos Molinero.
Los miembros del jurado destacaron
el estilo divertido, ágil y original del
libro, que aborda el género vampírico y prescinde de la figura del narrador, sustituida por una serie de
documentos (cartas, emails, men-
10 anys
sajes de texto...) que se intercambian los personajes protagonistas.
Según Molinero, Verano de miedo
surgió como reacción a la edulcorada visión de los vampiros que ofrecen sagas como Crepúsculo, y su
intención era restablecer al monstruo como una figura esencialmente malvada, como en el Drácula
original. Una vuelta a los orígenes
que también afecta al dispositivo
narrativo del libro, que actualiza la
estructura epistolar empleada por
Bram Stoker en su novela.
Jurat
Carnet Jove
El 2010 vaig poder formar
part del Jurat Jove del Festival
de Cinema de Sitges. Per si fos
poc, en vaig ser la presidenta.
“La primera presidenta dona”,
recordo que em van dir. També recordo nits interminables
amb els ulls en format pantalla i matins durs on calia esmorzar ràpid i prendre molt
de cafè per poder tornar-se
a tancar a la sala de cinema.
Recordo l’Alba. I el Gerard. I
el Daniel. I la Marian. Els cinc
magnífics. Els cinc jurats peques. Els cinc afortunats.
En aquella època just havia acabat la carrera de Comunicació
Audiovisual i començava a estudiar el Màster de Gestió Cultural. Des de llavors, he estat
gestionant diferents esdeveniments culturals, tant a les nos-
tres terres com a l’estranger.
Actualment em torno a trobar
a l’estranger, treballant al Palau
de Belles Arts de Brussel·les, al
Departament de Cinema.
Finalment, la meva faceta literària. Havent publicat el
meu primer llibre el 2008, Implosions, després de ser Jurat
Carnet Jove vaig publicar un
volum il·lustrat, Passa’m-hi els
dits; i un altre poemari, guanyador del Premi Pare Colom
de Poesia 2013, titulat L’ésser
solar. Just ara em trobo acabant de preparar el nou poemari, que sortirà per Sant
Jordi 2015.
Sempre en moviment. Sempre a
l’aventura. Sempre recordant.
Anna Gual
Jurat Carnet Jove 2010
Has vist el plan que hem preparat per rebre la tardor?
GOOD BYE SUMMER, HELLO AUTUMN!
TENS TRES OPCIONS PER TRIAR:
1
2
3
Circuit Hidroteràpia + exfoliació de peus + massatge podal de 15 min: 60 €
Circuit Hidroteràpia + exfoliació facial + massatge de 15 min: 60 €
Circuit Hidroteràpia + exfoliació de mans + massatge de 15 min: 60 €
¡UN FESTIVAL DE LIBROS!
CADA MES EN TU QUIOSCO.
Síguenos en
y
AHORA TAMBIÉN EN TU TABLET Y MÓVIL
Faldon QL.indd 3
1/8/14 14:38:52
aaff 26x33 el fuego.ai
1
26/09/14
12:54
EL FUEGO
ARRASÓ LA DESTILERÍA
PERO ENCENDIÓ
NUESTRA PASIÓN
INDOMABLE
BACARDI PATROCINA EL VIII CONCURS DE COCKTAILS
DE L’ESCOLA D’HOTELERIA I TURISME
Bacardi and the Bat Device are registered trademarks of Bacardi & Company Limited.
Diari del festival
14
Dimecres 8 d’octubre 2014
Programació avui dimecres 8
08:30 AUDITORI
14:30 RETIRO
19:15 RETIRO
Sala Tramuntana
00:45 AUDITORI
La French
Mad Sad Bad 3D
Cold in July
R100
C. Jiménez. França, Bèlgica,
2014. 135’
Han Ji-seung, Kim Tae-yong,
Ryoo Seung-wan. Corea del Sud,
2014. 117’
J. Mickle. EUA, 2014. 109’
Hitoshi Matsumoto. Japó, 2013. 100’
20:00 PRADO
01:15 RETIRO
14:30 PRADO
I. Ezban. Mèxic, 2014. 100’
Varis autors. EUA, 2014. 81’
21:00 AUDITORI
Varis autors. EUA, Regne Unit,
Alemanya. 122’
08:30 RETIRO
These Final Hours
Z. Hilditch. Austràlia, 2014. 100’
Is the Man Who Is Tall
Happy?
08:30 PRADO
M. Gondry. França, 2014. 89’
Wetlands
D. F. Wnendt. Alemanya,
2013. 109’
El incidente
Adieu au langage 3D
J.L. Godard. França, 2014. 70’
15:00 AUDITORI
V/H/S Viral
ABCs Of Death 2
México bárbaro
Varis autors. Mèxic, 2014. 105’
A Hard Day
21:15 RETIRO
Kim Seong-hun. Corea del Sud,
2014. 111’
Colt 45
10:30 RETIRO
F. du Welz, 84. França, 2014. 84’
M. Flanagan. EUA, 2014. 104’
16:15 PRADO
22:00 PRADO
10:30 PRADO
Shahram Mokri. Iran, 2014. 134’
M. Desalvo. Argentina, 2014. 76’
Solamente nero
Lee Sang-woo. Corea del Sud,
2014. 102’
16:45 RETIRO
22:45 AUDITORI
17:00 ESTRENA BRIGADOON
H. Herbots. Bèlgica, 2014. 127’
J. Leonetti. EUA, 2014. 98’
17:15 AUDITORI
Oculus
Dear Dictator
Fish & Cat
El día trajo la oscuridad
J. Leonetti. EUA, 2014. 98’
12:30 RETIRO
CURTS FANTÀSTICS A
COMPETICIÓ III
20:00 MÀSTER CLASS
SERGIO CABALLERO:
LA BELLEZA DEL ERROR.
PROYECCIÓN DEL CORTO
ANCHA ES CASTILLA /
N’IMPORTE QUOI
Brigadoon
15:00 HOMENATGE A
CRAIG HILL
23:00 RETIRO
19:00 PRESENTACIÓ CURTS
UNDERCUTS FASCURTS
17:00 TROBADA AMB GERARD
JOHNSON
M. Carreté. Espanya, 2014. 81’
G. Johnson. Regne Unit, 2014. 112’
21:00 ESTRENA BRIGADOON
18:00 PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
DIARIO DE UN ZOMBI
18:45 PRADO
23:45 PRADO
Figures 20’
Asmodexia *
Truth Has Fallen
12:30 PRADO
19:00 AUDITORI
V. Franz, S. Fiala. Àustria, 2014. 99’
Aux yeux des vivants
13:00 AUDITORI
J. Maury, A. Bustillo. França,
2014. 90’
The Double
19:00 SITGES FÒRUM: BLOOD
WINDOW. FINESTRA AL
FANTÀSTIC LLATINO-AMERICÀ I
Espai FNAC
S. M. Sofian. EUA, 2013. 60’
Goodnight Mommy
17:00 SITGES FÒRUM: CINEMA
I EMPRESES CREATIVES
Salem: Sed de vida
The Treatment
Annabelle
11:00 AUDITORI
Annabelle
12:00 PRESENTACIÓ DELS
GUANYADORS DEL II CONCURS
DE GUIÓ TRANSMEDIA
Hyena
Norway
I Survived a Zombie
Holocaust
23:00 MONDO MACABRO
Y. Veslemes. Grècia, 2014. 75’
La venganza de Satán
A. Courtin-Wilson, M. Cody.
Austràlia, Cambodja, 2013. 90’
01:00 FREAKWAVES SHOW
BY MAREMOSTRA
Ruin
Der Samurai
20:00 PRESENTACIÓ DE
L’ANTOLOGIA CRIMINAL TODOS
SON SOSPECHOSOS
Immersion the Movie
T. Kleinert. Alemanya, 2014. 79’
R. Ayoade. Regne Unit, 2013. 93’
Última projecció
* Pel·lícules habilitades per Artaccés
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades
ESPECIALISTAS EN PUBLICIDAD EXTERIOR
www.grupomain.eu
Diari del festival
15
Dimecres 8 d’octubre 2014
Programació demà dijous 9
08:30 RETIRO
13:30 AUDITORI
19:30 RETIRO
Filth
El ardor
Faults
J. S. Baird. Regne Unit, 2013. 97’
P. Fendrik. Argentina, Mèxic, Brasil,
França. EUA, 2014. 101’
R. Stearns. EUA, 2014. 90’
08:30 PRADO
The Curse of Downers
Grove
14:00 PRADO
D. Martini. EUA, 2014. 90’
C. Paul. Regne Unit, 2013. 90’
09:00 AUDITORI
14:45 RETIRO
For No Good Reason
01:15 RETIRO
Eat
J. Weber. EUA, 2013. 91’
Espai FNAC
20:00 PRADO
J. Roday. EUA, 2014. 95’
12:00 PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
SIN CLAQUETAS: 40 HISTORIAS
DE CINE
T. Kotcheff. Austràlia, 1971. 109’
J. Bromander, B. Drake. Suècia,
2014. 77
19:00 TAULA RODONA:
THE FRENCH CONNECTION
Brigadoon
Sala Tramuntana
15:00 IMAGEN D.E.A.T.H.
EFX. MAQUILLAJE
16:00 MEDIA AMB EL FANTÀSTIC
Wake in Fright
Gravy
American Burger
20:45 AUDITORI
Relatos Salvajes
D. Szifron. Espanya, Argentina,
2014. 122’
Kundo: Age of the
Rampant
C. Smith. EUA, 2014. 100’
21:15 RETIRO
16:00 PRADO
R. Ayoade. Regne Unit, 2013. 93’
W. Thornton. Austràlia, 2013. 94’
22:15 PRADO
Tenerife 15’
The Darkside
10:30 RETIRO
A Hard Day
Kim Seong-hun. Corea del Sud,
2014. 111’
16:45 AUDITORI
Alleluia
F. du Welz. Bèlgica, França,
2014. 93’
11:30 AUDITORI
Over Your Dead Body
G. Ibáñez. Bulgària, Espanya,
2014. 110’
Yoon Jong-bin. Corea del Sud,
2014. 137’
10:15 PRADO
Jamie Marks Is Dead
Autómata
The Double
Wetlands
D. F. Wnendt. Alemanya, 2013. 109’
Marionette 25’
The Curse of Downers
Grove
18:30 SITGES COMING SOON 2014
16:00 IMAGEN D.E.A.T.H.
ESPECIAL AGÈNCIES. SESSIÓ DE
CURTMETRATGES
19:00 IMAGEN D.E.A.T.H.
TRIBUTO PAUL NASCHY
The Vampyre by John W.
Polidori,
Latidos de pánico
17:30 RETIRO
D. Martini. EUA, 2014. 90’
A. García Bogliano. EUA, 2014. 95’
23:15 AUDITORI
Réalité
18:00 PRADO
Dios local
J. S. Baird. Regne Unit, 2013. 97’
Q. Dupieux. França, Bèlgica,
2014. 87’
G. Hernández. Uruguai, 2013. 90’
23:15 RETIRO
Plano detalle
12:45 RETIRO
18:45 AUDITORI
Hitoshi Matsumoto. Japó, 2013. 100’
00:00 IMAGEN D.E.A.T.H.
J. Maury, A. Bustillo. França,
2014. 90’
A. Cruz Shiraiwa. Espanya,
2014. 95’
01:00 AUDITORI
Takashi Miike. Japó, 2014. 100’
Late Phases
12:15 PRADO
Aux yeux des vivants
L’altra frontera
Filth
20:45 IMAGEN D.E.A.T.H.
MENÚ DEGUSTACIÓN. SESSIÓ DE
CURTMETRATGES.
23:00 IMAGEN D.E.A.T.H.
R100
Sword of Vengeance
J. Weedon. Regne Unit, 2014. 87’
Última projecció
Programació subjecta a canvis. Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans d’adquirir les entrades
El hombre que susurraba
a las barriguitas
21:00 SERIAL SITGES:
THE DARKSIDE
AF_CINESA_SITGES_2014 250x341.indd 1
02/09/14 17:57