1. No category

P
A
X
240
OCTUBRE
2015
135è
1
II CAPÍTOL DE DISTRICTE
2
EDITORIAL
US PRESENTEM EL NÚMERO 240 DE PAX
OCTUBRE 2015
ELS GERMANS S’EXPRESSEN
ELS GERMANS ES COMUNIQUEN
PAX ha arribat al número 240 amb la present publicació. Començà en gener de 1960 amb
periodicitat mensual fins l’any 2000 amb el n. 230. Des d’aquesta data tingué una interrupció de 12
anys, fins que l’octubre de 2012 aparegué el n. 231. Ara és de periodicitat trimestral. El PAX 240 és
el n. 10 des de la reaparició. A la segona pàgina d’aquest PAX es fa memòria dels 10 últims PAX.
Sens dubte que els 240 PAX apareguts contenen un interessant històric del Districte de Barcelona,
del Districte de Catalunya i del Sector de Catalunya al llarg de 55 anys. Podeu trobar referències
dels PAX 1 a 230 en el portal que ens feu el G. Jesús Muñoz (e.p.d.) “Base de Dades Pax 2007.accdb”.
El G. Josep Maria Sans en fa el manteniment.
I referent als PAX 231 a 240 teniu l“Índex temàtic PAX 231 a 240” que se us adjuntarà amb l’envio
d’aquest PAX. Hi ha col·laboracions signades per 476 Germans, en un conjunt de 1066 pàgines.
Com a cada PAX, també en aquest, s’intenta fer reviure el context que interpel·la el nostre viure i
conviure. Tenim diversos elements d’immersió.
Un punt d’arrencada el constitueix el lema proposat per al curs 2015-2016. “Es just i necessari:
“conèixer, interpretar i transformar”... Per a nosaltres és una aplicació de l’esperit de fe-zel.

Tenim cinc motius lasal·lians, entre d’altres, que han de conformar el nostre viure: El Capítol

Estem de ple en l’Any de la Vida Consagrada, fins el proper 2 de febrer 2016.

El Sínode de bisbes sobre la família en aquest mes d’octubre, que pot obrir esperances a
persones i a la mateixa Església.

L’Any Sant de la Misericòrdia del 8 de desembre al 20 de novembre 2016. Pot eixamplar els
General 2014, la Regla revisada 2015, el II Capítol de Districte i el procés constituent del
Districte ARLEP i el “Projecte Fratelli”.
nostres cors vers els sofrents i fer acréixer el nostre sentit de vera fraternitat comunitària i
universal.

Encara estem en el 5è Centenari de Santa Teresa de Jesús, de qui tenim molt a aprendre
com ens digué el Fundador: “Atès que Déu us ha cridat a donar bona educació als nois,
utilitzeu els mateixos mitjans que Déu aplicà a santa Teresa de Jesús” (Med. 177,2).

L’angoixosa situació de refugiats i d’emigrants a Europa i al nostre país, els cristians
perseguits, esdeveniments que ens poden omplir d’esgarrifança en més d’una ocasió.
Tot plegat pot constituir un clam a la nostra consciència. No n’hi ha prou de conèixer, cal també
interpretar i sobre tot transformar des de la nostra disponibilitat evangèlica.
Que tot plegat contribueixi a millorar l’expressió i la comunicació entre nosaltres.
El Consell de Direcció de PAX
GG. Lluís Diumenge, Josep Maria Pons,
Miquel Xancó i Jaume Pujol
3
LEMA PER AL
CURS 2015 2016
“Coneix, és just i necessari”
“Interpreta, és just i necessari”
“Transforma, és just i necessari”
OBJECTIUS PER A LES COMUNITATS DE GERMANS I ASSOCIATS
«El Germà desenvolupa el seu ministeri apostòlic, quan treballa per desvetllar en els
joves (...) el valor de la justícia, de la fraternitat, de la fidelitat» (Declaració VII
41,2).
«Els Germans se senten impulsats comunitàriament a descobrir les arrels mateixes
de la pobresa que els envolta, i a comprometre’s amb decisió, per mitjà del servei
educatiu, a promoure la justícia i la dignitat humana» (Regla dels Germans de les
Escoles Cristianes, 16,1).
4

Renovar el compromís personal i comunitari dels Germans i Associats en favor de la
Justícia i la Solidaritat.

Reflexionar, potenciar i proposar l’estil de vida comunitari com una alternativa més justa
i solidària a la dels models socials preponderants.

Fomentar les relacions fraternes basades en l’afecte, diàleg, escolta... servint d’exemple
a la comunitat educativa lasal·liana.

Viure i compartir la fe amb coherència per ser-ne testimonis davant dels nens, joves,
famílies i col·laboradors.

Motivar la comunitat educativa en la Missió Lasal·liana: “educar bons ciutadans i bons
cristians”.

Potenciar l’actitud de servei personal i comunitari com a instrument clau per a
transformar la societat.

Augmentar i millorar la presència i el compromís amb les estructures i institucions
eclesials i lasal·lianes que treballen per una societat més justa.

Afavorir en les estructures comunitàries, dinàmiques que ajudin a fer una lectura crítica
de la realitat.
Calendari Oficial de l’Any Jubilar de la Misericòrdia
“He decidit convocar un Jubileu extraordinari que tingui en el centre la misericòrdia de Déu.
Serà un Any Sant de la misericòrdia. El volem viure a la llum de la Paraula del Senyor:
«Sigueu misericordiosos com el Pare». “Molta misericòrdia” (Papa Francesc)
Abril 2015
Dissabte 11 de abril de 2015: Vigília del diumenge de la Misericòrdia.
Lectura de la Butlla de convocació del Jubileu.
Desembre 2015
Dimarts 8 de desembre de 2015, Solemnitat de la Immaculada Concepció: Santa Missa d’Obertura de la Porta
Santa de la Basílica de Sant Pere.
Diumenge 13 de desembre de 2015: III diumenge d’Advent: Obertura de la Porta Santa de les Basíliques de
Sant Joan der Laterà, de Sant Pau Extramurs i de les Catedrals
del món.
Gener 2016
Divendres 1 de 2016, Solemnitat de Maria Santíssima Mare de
Déu: Jornada Mundial per la Pau: Obertura de la Porta Santa de
Santa Maria la Major.
Dimarts 19 – dijous 21 de gener de 2016: Jubileu dels qui
organitzen peregrinacions i serveixen en Santuaris.
Dilluns 25 de gener de 2016, Festa de la Conversió de Sant Pau:
Celebració ecumènica a la Basílica de Sant Pau Extramurs.
Signe “jubilar” del Sant Pare: testimoni de les obres de
misericòrdia
Febrer 2016
Dimarts 2 de febrer de 2016, Festa de la Presentació del Senyor
i Jornada de la Vida Consagrada, Jubileu de la Vida Consagrada
i Clausura de l’Any de la Vida Consagrada.
Dimecres 10 de febrer de 2016, Dimecres de Cendra: Enviament
dels Missioners de la Misericòrdia a la Basílica de Sant Pere.
Dilluns 22 de febrer de 2016, Càtedra de Sant Pere: Jubileu de la
Cúria Romana i de les institucions dependents de la Santa Seu.
Signe “jubilar” del Sant Pare: testimoni de las obres de
misericòrdia.
5
Març 2016
Divendres 4 i dissabte 5 de març de 2016: “24 hores per al Senyor” amb la celebració penitencial a Sant Pere
la tarda del divendres 4 de març.
Diumenge 20 de març de 2016, Diumenge de Rams: A Roma, jornada diocesana de joves.
Signe “jubilar” del Sant Pare: testimoni de les obres de misericòrdia.
Abril 2016
Diumenge 3 d’abril de 2016, Diumenge de la Divina Misericòrdia: Jubileu per als devots de l’espiritualitat de
la Divina Misericòrdia.
Diumenge 24 d’abril de 2016, V Diumenge de Pasqua: Jubileu dels adolescents (13-16 anys). Professar la fe i
construir la cultura de la misericòrdia.
Signe “jubilar” del Sant Pare: testimoni de les obres de misericòrdia.
Maig 2016
Dijous 5 de maig de 2016, Solemnitat de l’Ascensió del Senyor: Vigília per a tots els que tenen necessitat de
consolació.
Divendres 27 – diumenge 29 de maig de 2016, Corpus Domini a Itàlia: Jubileu dels diaques.
Juny 2016
Divendres 3 de juny de 2016, Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús: Jubileu dels preveres. (160 anys de la
introducció de la festa per Pius IX el 1856).
Diumenge 12 de 2016: XI Diumenge de Temps Ordinari: Jubileu dels malalts i de les persones amb diversitat
funcional.
Signe “jubilar” del Sant Pare: testimoni de les obres de misericòrdia.
Juliol 2016
Dimarts 26 – diumenge 31 de juliol de 2016 fins el XVIII Diumenge del
Temps Ordinari: Jubileu dels joves. Jornada Mundial de la Joventut a
Cracòvia.
Setembre 2016
Diumenge 4 de setembre de 2016, XXIII del Temps Ordinari, Memòria
de la Beata Teresa de Calcuta – 5 de setembre: Jubileu dels voluntaris i
operaris de la misericòrdia.
Diumenge 25 de setembre de 2016, XXVI del Temps Ordinari: Jubileu dels catequistes.
Octubre 2016
Dissabte 8 i Diumenge 9 d’octubre de 2016, festa de Nostra Senyora del Rosari: Jubileu Marià.
Novembre 2016
Dimarts 1 de Novembre de 2016, Solemnitat de Tots Sants: Santa Missa del Sant Pare.
Diumenge 6 de Novembre de 2016: XXXII del Temps Ordinari: Jubileu dels reclusos a Sant Pere.
Diumenge 13 de Novembre de 2016, XXXIII del Temps Ordinari: Clausura de la Porta Santa a les Basíliques de
Roma i en les Diòcesis.
Diumenge 20 de Novembre de 2016, Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de l’Univers: Clausura de la
Porta Santa a Sant Pere i conclusió del Jubileu de la Misericòrdia.
NOTA: En el transcurs de l’any, cada Diòcesi oferirà el propi calendari d’activitats,
que podrem aplicar en les nostres comunitats.
6
SET CLAUS PER A COMPRENDRE L’ENCÍCLICA “LAUDATO SI”
El creient és invitat a viure l’admiració agraïda per la creació
Mirada de fe davant del repte ecològic
Peio Sánchez, professor d’Antropologia Teològica
«El canvi climàtic s'ha convertit en una crisi existencial per a l'espècie humana», alerta la periodista i
divulgadora científica Naomi Klein en el seu recent llibre “Això ho canvia tot”. No es tracta d'alarmisme
apocalíptic, sinó d'un fet, reconegut pel consens científic, més enllà d'algunes veus discordants, sovint
lligades a les empreses energètiques que pugnen per conservar el seu estatus.
La nova encíclica del papa Francesc, titulada Laudato Si («Lloat sigueu»), és una aportació en un moment
crucial per a la humanitat. L'experiència cristiana de Déu il·lumina aquesta hora en que la civilització té el
repte d'emprendre un gir que afecta la seva forma de vida i el model de la relació de l'ésser humà i el món.
Trastocada aquesta relació bàsica, la relació amb l'altre, la dimensió social queda radicalment qüestionada,
no només i primàriament en les formes de producció i consum, sinó també en les vessants polítiques, socials
i comunitàries tant a escala local com en la dimensió planetària.
La urgència d'aquesta crida ètica exigeix a l'ésser humà qüestionar-se també des de la seva fe. En quina
mesura el Déu creador ens ofereix la seva paraula i la seva presència per acompanyar aquest kairós? Com
podem recuperar la nostra memòria de criatures per així rellançar la nostra confiança en el futur de la
promesa de Déu?
1. La crisi de la Terra implica un emplaçament del Creador als éssers humans
Sembla que el moviment ecologista, que ha tingut fonts tan variades d'inspiració, reclama ara, amb
prioritat especial, la dimensió espiritual. Quan la humanitat entra en una fase de no-retorn en la seva relació
amb el planeta, aquesta pregunta es trasllada especialment als dos terços de la població de la Terra que es
reconeixen vinculats a l'experiència religiosa, i que molt majoritàriament confessa Déu, creador de l'univers.
Certament que des del Déu bíblic, entre el Creador i les criatures hi ha una relació especial que es
concentra en l'experiència d'amor i llibertat de l'ésser humà. La situació actual, crítica on el factor humà
7
pot afectar les condicions de vida de totes les criatures, implica una crida de Déu a la responsabilitat de la
humanitat.
En el relat bíblic del qual beuen les tres religions
abrahàmiques, Déu ofereix als éssers vius la terra com
a estatge. L'exegesi discuteix avui el sentit de «Domineu la
terra» (Gn 1,28), quan alguna vegada s'ha interpretat a favor
de l'espoli realitzat pels éssers humans. Lluny d'aquesta
interpretació interessada, l'ésser humà és reconegut com a
imatge i representant de Déu en la creació, tant en el treball
com en l'oci, tant a l'hora de procurar-se les condicions per
viure com quan es responsabilitza amb la cura per a la
conservació de totes les criatures. La terra és l'espai o casa per a la vida en que el Déu creador i transcendent
està disposat a viure.
“El saqueig de la
creació és pecat. És
un mal que és infligit
a totes les criatures.”
Els éssers humans, des del do rebut de ser criatures i participar de la creació, som responsables i
col·laboradors de la creació contínua de Déu. La imatge del «préstec» ens recorda el servei d'administradors,
d'ecònoms, es podria dir, que hem de retre comptes davant de Déu.
2. La lloança confiada traspassa la por del col·lapse
El dilema entre destruir o conservar ha arribat de la taula de les nostres cuines i de les nostres trobades
a les taules guarnides de flors de les fracassades cimeres del clima. Tanmateix, i de forma una mica
sorprenent, la fe en e! Creador, abans de reclamar l'exigència ètica, és una invitació a lloar. El creient és
convidat, en primer lloc, a viure en
!'admiració agraïda per la creació. No és
estranya la crida al cant de Francesc com la
primera disposició per tornar a la font de
la qual raja la responsabilitat ètica exigida
per a aquest moment.
L'agraïment suposa un canvi de mirada, des
del consum a la contemplació, des de l'ídol
a la imatge. Aprendre a mirar permet
descobrir en l’ocultació, la latència de
l’Esperit vivificador que contra els desastres
ambientals i les massacres a la vida de la qual
som responsables mostra un Déu que
continua preguntant: «On eres tu quan jo
posava els fonaments de la terra?» (Jb 38,4)
a la vegada que promet un cel nou i una terra nova, que serà «el tabernacle on Déu habitarà amb els homes»
(Ap 21,1-5). La font no rau en l’exigència imprescindible sinó en el do immerescut i tossut de Déu que sosté
la bondat de la creació.
3. Els pobres, víctimes del deteriorament ambiental
La mateixa creació que «pateix» l'explotació és la «nova pobresa» que gemega en dolors de part. La
destrucció de la natura implica una relació de saqueig. Vegeu l'esgotament dels recursos naturals, els riscos
destructius del fracking (fracturació hidràulica per obtenir gas natural) o l'extensió desbordant a tota la
població mundial del consum desmesurat.
En aquesta situació, les víctimes primeres de la crisi ecològica i del canvi climàtic seran novament els
pobres; per exemple, les poblacions indígenes que viuen dels recursos naturals. Afrontar el canvi climàtic vol
dir abordar conjuntament l'abisme de desigualtat que posa en risc el dret a la vida, degradant el treball,
l'habitatge, la salut o la seguretat. L'ecologia ha d'anar de bracet de la justícia perquè totes dues han de ser
protagonistes en la restauració de la vida.
8
4. Les generacions futures, herència de mort o esperança de vida
Les generacions futures tenen el dret d'heretar un planeta habitable i una forma de vida compatible
amb la cura de la creació. És responsabilitat humana l'aposta per la vida que és anterior al naixement i que
s'estén als que vindran després. La defensa de la vida dels no nascuts s'estén als que han de venir; ells són
l'esperança humana. El consum energètic, les indústries d'armament, el creixement dels residus o la gestió
de l’aigua son amenaces veritables. Aquesta cultura de mort reclama la vigència del qui «no és Déu de morts,
sinó de vius» (Mc 12,27). Només la transformació cap a una cultura de vida, que assumeix la dignitat i la
transcendència de la creació, obre l'escletxa cap al futur que ve del Déu que ha complert la seva promesa.
5. El pecat de la terra ferida
El saqueig de la creació és pecat. És un mal que és
infligit a totes les criatures. Que actua com un pecat
estructural amb responsabilitat personal que genera
mitjans malignes que, oblidant les persones, ofenen
Déu. Certament tenen el seu origen molt més enrere en
formes d'ambició que es van transformant i que cada
vegada concentren més el poder.
La cadena de responsabilitats té graus diferents i
queda encoberta per la banalitat, on les
responsabilitats es dilueixen en la trama. En aquesta
ruptura amb la creació, Déu convida i reclama la conversió en els diferents nivells de culpabilitat abraçant la
responsabilitat dels qui tenen els mitjans de producció, dels qui realitzen l'administració política, dels
funcionaris o dels consumidors. La qüestió climàtica passa, des del punt de vista cristià, per una conversió
general de múltiples implicacions.
6. Posar límits al mal de l'escalfament global
La inspiració bíblica ja posa límits a les eleccions dels éssers humans. El Creador és qui posa límits entre
la llum i les tenebres, entre el caos i l'ordre. També l'ésser humà té els seus límits en la mortalitat i en la
capacitat de transgredir el pla de Déu. Quan traspassa aquests límits fa malbé l'harmonia de la creació.
Així, en el relat del primer capítol del Gènesi, assenyala que en l'àmbit natural hi ha coses de les quals
no es pot disposar (prohibicions) perquè posen en risc la vida creada per Déu.
La ciència i la tècnica associades al progrés obren les fronteres del possible, però on comencen els
límits del progrés? La ciència del clima ens ha ensenyat les conseqüències de superar uns límits en
l'escalfament global. Aquí la ciència, en les seves certeses i incerteses, ens assenyala els límits que ens
fan recordar el vell manament diví on assumir-los és qüestió de vida o mort.
7. Ètica i política per a la reconciliació amb la creació
L'ésser humà que ha ferit la creació esta cridat a restaurar-la. Això
és possible en Crist com diu Ireneu: «És ell, en efecte, qui posa llum a
l'altura, qui allarga la profunditat que s'enfonsa molt radicalment en
la terra, qui estén la longitud de l'Est i l'Oest.» Aquesta acció
reconciliadora obre permanentment processos de reconciliació que
són oportunitats per tornar a començar. Des d'aquí la fe es posa al
servei de l'ètica, que, tenint cura de l'ambient, restaura les relacions
humanes des de la crida a la vida d'una nova creació que ja ve. Això
implica una opció política que doni forma jurídica a les exigències
mínimes ineludibles i que faciliti les altres exigències que permetin
donar raó al progrés des de la sostenibilitat.
9
Aportació del G. Félix del Hoyo
MENSAJE DEL PAPA FRANCISCO A LOS RELIGIOSOS
"Un cristiano miedoso es una persona
que no ha entendido el mensaje de Jesús"
"Cuando la Iglesia no recibe la alegría del Espíritu Santo, la Iglesia y las comunidades se enferman"
Las comunidades miedosas y sin alegría están
enfermas, no son comunidades cristianas: lo dijo hoy el
Papa Francisco en la Misa en Santa Marta. "Miedo" y
"alegría": son las dos palabras de la liturgia del día. "El
miedo - afirma el Papa - es una actitud que nos hace
daño. Nos debilita, nos empequeñece. También nos
paraliza".
Una persona que tiene miedo "no hace nada, no sabe
qué hacer". Está concentrada en sí misma, para que "no
le pase algo malo". Y "el miedo te lleva a un
egocentrismo egoísta y te paraliza". "Un cristiano
miedoso es una persona que no ha entendido el
mensaje de Jesús.
"Por esto Jesús dice a Pablo: ‘No tengas miedo. Sigue hablando'. El miedo no es una actitud cristiana. Es la
actitud - podemos decir - de un alma encarcelada, sin libertad, que no tiene libertad para mirar adelante,
para crear algo, para hacer el bien... no, siempre: ‘No, pero está este peligro, ese otro, ese otro...'. Y esto es
un vicio. El miedo hace daño".
"No hay que tener miedo, hay que pedir la gracia del
valor, del valor del Espíritu Santo que nos envía".
"Hay comunidades miedosas, que van siempre a lo
seguro: ‘No, no, no hagamos esto, no, no, esto no se
puede, esto no se puede...'. Parece que en la puerta de
entrada hayan escrito ‘prohibido': todo está prohibido,
por miedo. Y entras en esa comunidad y el aire está
viciado, porque es una comunidad enferma. El miedo
enferma a una comunidad. La falta de valor enferma a una
comunidad".
10
El miedo - precisa el Papa - es distinto del "temor de Dios", que "es santo, es el temor de la adoración ante
el Señor, y el temor de Dios es una virtud. Pero el temor de Dios no empequeñece, no debilita, no paraliza:
lleva adelante, hacia la misión que el Señor da".
La otra palabra de la liturgia es la "alegría". "Nadie podrá quitaros vuestra alegría", dice Jesús. Y "en los
momentos más tristes, en los momentos del dolor" - subraya el Papa - la alegría se convierte en paz. En
cambio, la diversión en el momento del dolor se convierte en oscuridad".
"Un cristiano sin alegría no es
cristiano.
Un
cristiano
que
continuamente vive en la tristeza, no
es cristiano. Y un cristiano que, en el
momento de las pruebas, de las
enfermedades, de las dificultades,
pierde la paz, algo le falta".
"La alegría cristiana no es una simple
diversión, no es una alegría pasajera;
la alegría cristiana es un don, es un
don del Espíritu Santo. Es tener el
corazón siempre alegre porque el
Señor ha vencido, reina, está a la
derecha del Padre, me ha mirado y
me ha enviado y me ha dado su gracia y me ha hecho hijo del Padre... Esta es la alegría cristiana. Un cristiano
vive en la alegría".
"Una comunidad sin alegría- añade el Papa - es una comunidad enferma": quizás sea una "comunidad
divertida", pero "enferma de mundanidad. Porque no tiene la alegría de Jesucristo".
Así, "cuando la Iglesia tiene miedo y no recibe la alegría del Espíritu Santo, la Iglesia se enferma, las
comunidades se enferman". El Papa concluye con esta oración: "Álzanos, Señor, hacia Cristo sentado a la
derecha del Padre", "alza nuestro espíritu. Quítanos el miedo y danos la alegría y la paz".
11
L’ESCOLA CRISTIANA SEGONS EL PAPA FRANCESC
G. Jaume Pujol i Bardolet
“Si les nostres escoles no són un espai on s’està creant humanitat, on arrela una altra
saviesa, on es gesta una altra societat, on tenen lloc l’esperança i la saviesa, estem
demorant una aportació única en aquesta etapa històrica. Si en elles no es privilegien la
paraula i l’amor per sobre dels mecanismes de domini i de rivalitat, no podem parlar
d’escola cristiana. Si en elles l’«excel·lència» no s’entén com excel·lència de la caritat,
que supera totes les altres «virtuts» (i habilitats), lluny està la resurrecció de les nostres
cases”. (Jorge Mario Bergoglio, Buenos Aires 2004).
Queda clar pel Papa Francesc, quan ens diu que
no es pot parlar d’escola cristiana si l’escola: no
crea una altra humanitat, si no imparteix una
saviesa a partir de la qual s’hi gesti una altra
societat que inspiri esperança i transcendència, si
no privilegia la paraula i l’amor per sobre dels
mecanismes de domini i rivalitat. És un projecte
educatiu. Cal reflexionar-hi.
Cal educar en el present vers el futur i això
reclama una responsabilitat en els agents de
l’educació, pares i mestres, sempre amb un sentit
de comprensió de les persones i del moment històric que es viu. En el món global que ens envolta el Papa
critica l’idolatrar la joventut al mateix temps que s’ignoren les aportacions de la tradició i de la memòria
col·lectiva, com si s’hagués de valorar tot, persones i esdeveniments, des dels paràmetres de la joventut. Diu
el Papa: “Es vincula als adolescents com a posseïdors de noves formes de sentir, de pensar i d’actuar. Però,
al mateix temps se’ls veu desproveïts de formes crítiques d’interpretar el món que viuen i d’esperança en el
futur. A aquests joves el coneixement escolaritzat se’ls presenta com antiquat i sense sentit. Desvaloren el
que les escoles presenten com necessari per a viure en aquesta societat”.
La saviesa no s’esgota en els coneixements, sinó que condueix a un saber que fa assaborir la vida. Educar és
més que oferir coneixements; és ajudar a que els nois i joves puguin valorar-los, assaborir-los, contemplarlos i fer-los carn seva.
L’escola connota deures i obligacions, però també la
joia d’un aprenentatge de viure joiós i de construir
la persona i la societat futura. No es tracta només
d’una adquisició de sabers, de coneixements, sinó al
mateix temps, i per l’acció educativa, d’adquirir una
capacitat progressiva d’interpretar i de valorar la
pròpia persona i el món. Tot plegat per a una
formació integral.
Per l’escola cal adquirir una «saviesa» que no es
limita a l’aspecte intel·lectual, sinó que cal tenir en
compte els aspectes vivencials, afectius, actitudinals... que afavoreixen elements valuosíssims per a
desenvolupar-se com a persona i així créixer en el sentit de ser millor.
12
El Papa parla clar quan diu que “l’escola d’inspiració cristiana té el seu fonament d’una saviesa teòrica i
pràctica en els fets i les paraules de Jesús. Educar en clau cristiana significa presentar a Jesús com a model
de vida i com a referent digne de ser imitat”.
L’escola ha de construir una humanitat nova. Digué el Papa en un missatge a les comunitats educatives l’any
2004: “La saviesa no implica només maduració en l’ordre dels continguts i dels valors, sinó també en el de
les habilitats... i això implica un saber fer. Els nostres alumnes tenen dret, abans que tot, a llur pròpia
autonomia i unicitat, però també a desenvolupar habilitats socialment reconegudes, provades, en ordre a
poder plasmar, en el món real, els seus desigs i aportacions”.
És de competència de la comunitat educativa educar en fraternitat. Que cadascú doni el millor del seu talent
als altres. No es tracta, ni entre els educadors ni entre els nois i joves, d’igualar el que és diferent, sinó
d’estimular la creativitat. No tothom ha de donar el mateix, però sí que cadascú ha de donar el millor de si
mateix. Es tracta de donar “fruits” més que
“resultats”, ja que no tothom pot donar els
mateixos resultats. Però, sí que tothom pot ser
creatiu col·laborant a la transformació de la
societat. Per aquest motiu cal educar per
adquirir una nova mentalitat, transcendint la
mera individualitat per a una formació en
solidaritat.
Analitza el Papa el concepte de solidaritat:
“Podríem parlar d’una «solidaritat superficial» i
d’una «solidaritat fecunda». La primera, la
coneixem: meres declaracions, ostentació de
generositat, ajudes puntuals que, de vegades
hipòcritament amaguen l’arrel vertadera dels problemes... O sense anar més lluny, mer sentimentalisme,
manca de visió, superficialitat i ingenuïtat. Pel contrari, l’excel·lència de la solidaritat implicaria tota una
manera de pensar i de viure...; i més, una preocupació efectiva per a fer de les nostres pràctiques solidàries
accions que realment produeixin canvis”.
De vegades les mateixes persones que vivim i treballem conjuntament, educadors i alumnes, tots
mútuament, podem viure individualitzats i allunyats moralment els uns dels altres; per això el Papa insisteix
en el diàleg com a mitjà de cultura de «mutu trobament» a fi de conèixer-se i resoldre diferències i aportar
solucions. La comunitat educativa certament ha de dialogar, per això en diem comunitat educativa. Diu el
Papa: “Quan els líders de diferents sectors em demanen un consell, la meva resposta és sempre la mateixa:
Diàleg, diàleg, diàleg. L’única manera de que una persona, una família, una societat creixi, l’única manera de
que la vida dels pobles avanci, és la cultura de la trobada, una cultura en la que tot el món té quelcom de bo
a aportar i tots poden rebre alguna cosa a canvi”.
Pel diàleg l’altre persona se sent interlocutor vàlid. Pel diàleg no es tracta de conquistar a ningú, ni derrotar
a ningú. El diàleg crea un clima de pacificació i és un mitjà d’aprenentatge mutu i també de creativitat.
S’estableixen ponts de comprensió de persones i d’esdeveniments. Pel diàleg tots tenim quelcom a donar i a
rebre. És propi de persones madures. Demana una actitud oberta i disponible i sense prejudicis d’«humilitat
social», en expressió del Papa. El diàleg sempre es fa en un clima de «mútua escolta», que és una condició
indispensable perquè es pugui produir el diàleg.
També el Papa parla d’Universitat com «artífex de la cultura de la trobada». A la Facultat de Teologia de
Sardenya el 2013, el Papa digué: “Aquesta és una proposta, la cultura de la proximitat; l’aïllament i
l’entossudiment en si mateix o en els propis interessos mai no són el camí per inspirar esperança i obrar una
renovació, sinó que és la proximitat la que ho possibilita, la cultura del trobament. L’aïllament, no; la
proximitat sí. Cultura de l’enfrontament, no; cultura de la trobada sí. La Universitat és el lloc privilegiat en el
que es promou, s’ensenya, es viu aquesta cultura de diàleg, que no anivella indiscriminadament diferències
ni pluralisme, que és un dels riscs de la globalització, ni tampoc els porta a l’extrem fent-los motiu
d’enfrontament, sinó de confrontació constructiva. Això significa comprendre i valorar les riqueses de l’altre,
considerant-lo no amb indiferència o amb temor, sinó com un factor de creixement”.
13
Aportació del G. Josep Espuny i Crespo
1. NOMÉS PER AVUI:
Tractaré de viure exclusivament el dia, sense voler resoldre el problema
de la meva vida d’una vegada per totes.
2. NOMÉS PER AVUI:
M’adaptaré a les circumstàncies sense pretendre que les circumstàncies
s’adaptin a tots els meus desitjos.
3. NOMÉS PER AVUI:
Tindré cura del meu aspecte; cortès en les meves maneres; no criticaré
ningú i no pretendré millorar o disciplinar ningú sinó a mi mateix.
4. NOMÉS PER AVUI:
Seré feliç sabent que he estat creat per a la felicitat, no solament en
l’altre món, sinó també en aquest.
5. NOMÉS PER AVUI:
Faré al menys una cosa que no desitjo fer, i si em sentís ofès en els meus sentiments, procuraré que
ningú se n’assabenti.
6. NOMÉS PER AVUI:
Dedicaré 10 minuts a la lectura, recordant que, com l’aliment és necessari per al cos, així la lectura
és necessària per a l’ànima.
7. NOMÉS PER AVUI:
Faré una bona acció i no ho diré a ningú.
8. NOMÉS PER AVUI:
Em faré un programa detallat. Potser no ho
compliré tot, però el redactaré i em guardaré
de dues calamitats: LA PRESSA i la INDECISIÓ.
9. NOMÉS PER AVUI :
Creuré (encara que les circumstàncies
demostrin el contrari), que LA PROVIDÈNCIA
DE DÉU S’OCUPA DE MI com si ningú més
existís en el món.
10. NOMÉS PER AVUI:
No tindré por de gaudir del que és bell i
creure en la bondat. Puc FER EL BÉ durant
dotze hores, el que em descoratjaria seria el
pensar haver-ho de fer durant tota la meva
vida.
14
Conferencia de Mons. José Rodríguez Carballo, Secretario de la CIVCSVA
No es fácil acercarse a la realidad actual de la
vida consagrada sin caer en cierto
subjetivismo. De hecho, el diagnóstico que se
hace de la vida consagrada en estos
momentos
pasa
de
una
visión
exageradamente positiva que no reconoce
ningún problema a una visión catastrófica
que no tiene en cuenta sino los elementos
negativos que obviamente existen. El primer
acercamiento corre el riesgo de no tener en
cuenta los problemas por los que pasa
actualmente la vida consagrada. El segundo,
el de no percibir la obra del Espíritu que sigue
soplando
generosamente
sobre
los
consagrados y, por ellos, sobre la vida de la Iglesia.
Como en cualquier realidad eclesial hay en la vida consagrada luces y sombras, signos de vida y de muerte,
santidad y pecado (Cf. Vida consagrada 13). Examinemos someramente las luces y sombras de la vida
consagrada hoy en día, lo que nos entristece, lo que nos preocupa y también lo que nos regocija; lo que nos
impulsa para que la vida consagrada sea capaz, como lo pide el papa Francisco, de despertar al mundo. Yo
examino esta realidad a partir de mi conocimiento de la vida consagrada, un conocimiento profundizado
durante este año y medio de trabajo en el Dicasterio, mediante los análisis de los documentos que nos llegan
y mediante el diálogo permanente con la realidad de la vida consagrada en los encuentros con los
consagrados y, en particular, con los Superiores y Superioras Generales.
Es mucho más dificil descifrar el porvenir de la vida consagrada. Éste no se encuentra por aquí o por allá sino
en manos de Dios. Con todo, sin pretender ver claramente lo que el Espíritu está haciendo en la vida
consagrada, teniendo en cuenta lo que germina ya en medio de nosotros al mismo tiempo que otras
realidades mueren, ya podemos identificar algunos elementos novedosos y prometedores.
Por consiguiente, con cierto temor y temblor, tentaremos de describir el presente y el futuro – que se juega
a menudo hoy en día – de la vida consagrada.
1. LO QUE NOS ENTRISTECE
-
Una vida consagrada autoreferenciada, encerrada en sí misma, más preocupada de su supervivencia
que de la misión de anunciar la Buena Nueva « a los que están cerca y a los que están lejos».
-
Una vida consagrada más preocupada de su « firma » que del sentido evangélico, de las obras que
hay que preservar en vez de la profecía que no le debería faltar nunca.
-
Una vida consagrada más preocupada en preservar las costumbres securizantes – siempre lo hemos
hecho así – que en dirigirse a las fronteras existenciales actuales.
-
Una vida consagrada atenazada por una « anemia espiritual » preocupante porque induce a
instalarse en la mediocridad e impide vivir el presente apasionadamente y mirar hacia el provenir
con esperanza.
15
-
Una vida consagrada dominada por la acedia del « desencanto crónico », una pereza que seca el
alma » (EG 277) que paraliza cualquier tentativa de « fidelidad creativa » (Cf. EG 81), que produce un
cansancio tenso, penoso, insatisfecho (Cf. EG 82), que domina el ritmo de la vida con la angustia de
resultados inmediatos, que no acepta la contradicción, el fracaso, la crítica y la cruz (Cf. EG 82).
-
Una vida consagrada sin mística, desmotivada, encunetada en el aburrimiento y la costumbre ; una
vida consagrada que produce « vidas rebajadas a la mitad », asfixiadas por la inercia de un orden
inmutable, por el peso de las tradiciones que no se ponen en tela de juicio, vidas que ya no viven
porque están sometidas al funcionamiento de las instituciones.
-
Importa una vida consagrada más profesional testigo del Dios de la vida que apasiona, suscita la
esperanza y la alegría, un atractivo fuerte, gracia y simpatía, que interpela atrae y seduce.
2. LO QUE NOS PREOCUPA
Sin buscar culpables, pero tampoco sin cerrar los ojos sobre la realidad, debemos reconocer en la vida
consagrada síntomas que nos preocupan porque esconden la belleza del seguimiento de Cristo. Si los
señalamos, no es por complejo de culpabilidad sino
sencillamente para tratar de sobrepasarlos.
La fragilidad que notamos en algunos
Institutos. Esta fragilidad se manifiesta de diversas
maneras : las ausencias de la casa religiosa1, los casos
de exclaustración2, las exclusiones3, los recursos
continuos al Dicasterio o al Tribunal del Sello
Apostólico, la falta de cambio en los cargos de
gobierno, como es particularmente el caso de las
monjas de clausura donde la postulación de la
abadesa se vuelve práctica demasiado frecuente 4. La fragilidad se nota también en las peticiones de
fusiones, uniones y supresiones de Institutos religiosos5.
1
-
La disparidad entre la legislación y las posibilidades reales de un Instituto. Esta disparidad se
manifiesta en las numerosas peticiones de dispensa del derecho propio6. Me parece que se deberían
simplificar las Constituciones. Muchos de sus elementos deberían pasar a los Estatutos o
Reglamentos que no exigen la intervención de la Santa Sede. La « sanación » no es cosa rara, sobre
todo en lo relativo al noviciado, lo que demuestra la ignorancia del Derecho, tanto propio como
universal.
-
La cantidad importante, cada año, de salidas de la vida consagrada 7 y la falta de reemplazo
generacional, razón por la cual numerosos Institutos están destinados a desaparecer a corto plazo o
llamados a unirse con otros que tengan un carisma similar.
-
El número elevado de Institutos sometidos a un comisariato8 y las numerosas Visitas Apostólicas9,
debido, en particular, a cuatro situaciones dolorosas y a veces hasta escandalosas: los problemas
afectivos, a veces en cabeza de los mismos fundadores10 ; la formación, a veces anti-conciliar; la
Entre 2008 y 2013, el Dicasterio a autorizado 761 casos de ausencia de la casa religiosa.
Asimismo, entre 2008 y 2013, hubo 1.402 exclaustraciones, de las cuales 72 fueron impuestas.
3 Entre 2008 y 2013, nuestro Dicasterio confirmó 1.075 decretos de expulsión.
4 El Dicasterio aprueba sin dificultad hasta la cuarta postulación. A partir de la sexta, nombra a la abadesa. En otras circunstancias,
impone una abadesa de otro monasterio.
5 Entre 2008 y 2013, el Dicasterio acompañó 1 unión, 22 fusiones y 3 supresiones de Institutos religiosos.
6 Asimismo, entre 2008 y 2013, contamos 1.073 dispensas, cuya mayor parte concierne las reglas del noviciado, o de la profesión
temporal o perpetua. Hay que agregarle 28 dispensas relativas al impedimento de lazos matrimoniales.
7 El número total de abandonos de la vida consagrada es alrededor de 3.000 por año, contando los casos que pasan por nuestra
Congregación, los de las Congregaciones para el Clero y los que da la Congregación para la Doctrina de la Fe.
8 Según las estadísticas que tenemos, de 2008 a 2013, hubo 39 designaciones de Comisarios.
9 De 2008 a 2013, 132 Visitas Apostólicas fueron decididas para los Institutos de vida apostólica.
10 Actualmente, estamos investigando sobre el comportamiento de unos quince fundadores.
2
16
gestión económica poco transparente en la que el dinero « gobierna en vez de servir » (Cf. EG 5758), el autoritarismo en el ejercicio de la autoridad.
-
La gestión económica inadecuada de algunos Institutos y, en otros, la falta de transparencia de la
economía. En este momento, la gestión de los bienes es un problema serio en varios Institutos. En
algunos casos, es porque han acumulado demasiado dinero. En otros, porque la gestión inadecuada
de los bienes ha llevado a los Institutos a una situación deficitaria difícil de gestionar. A menudo, esto
se debe a una gestión demasiado personalista de los bienes, sea por los Superiores mayores, sea por
los ecónomos.
-
El ejercicio inadecuado de la autoridad en ciertos Institutos que induce a aferrarse al poder y a una
política que, a veces sigue al Evangelio pero mucho más a la « lógica del mundo ». El número de
Superiores que tratan de quedarse en los puestos de decisión aumenta y los casos de autoritarismo
no son raros.
-
La « mundanidad » que aparece en numerosos consagrados y que se refleja en un « estilo de vida »
alejado del espíritu del Fundador o de la Fundadora. No podemos esconder cierto
« aburguesamiento », cierto « acomodamiento » de algunos consagrados que oscurecen el rostro de
la vida consagrada.
-
La búsqueda de la auto-realización que no tiene en cuenta las exigencias de la vida fraterna en
comunidad ni la vida de oración o la idea misma de consagración. Tal activismo conlleva a un
debilitamiento de la motivación, alimentado por la frustración, el rencor, la desilusión, la
indiferencia.
3. LO QUE NOS ALEGRA
Este período que nos separa del
Concilio, período « delicado y difícil »,
sin lugar a dudas, « marcado por
tensiones y pruebas », ha sido
igualmente un período rico de
esperanza, con una abundancia de
proyectos marcados profundamente
por el Evangelio, en los que gran
número
de
consagrados,
probablemente la mayoría, se han
comprometido « con un impulso
nuevo » en una profunda renovación
espiritual y apostólica cuyo fruto ha
sido una vida consagrada « renovada y
revigorizada » (Cf. Vida consagrada 13).
Por todo lo anterior recordamos agradecidos este período (Cf. NMI 1) y nos alegramos por:
-
La coherencia de los consagrados que se esfuerzan para encarnar la vida consagrada en el presente
escogiendo con clarividencia la salida hacia las diversas periferias existenciales.
-
El nacimiento de nuevas formas de vida consagrada que muestra que esta forma de seguir a Cristo
siempre se renueva11.
-
Una vida consagrada fecundada por una viva espiritualidad de comunión que induce a abrirse « al
otro », al que es diferente, tanto en el seno de la misma vida consagrada como en la Iglesia y fuera
11
De 2008 a 2013, 20 Institutos religiosos (3 masculinos y 17 femeninos, de los cuales 3 en África, 7 en América, 3 en Asia y 7 en
Europa) han sido erigidos por nuestro Dicasterio, así como 4 Sociedades de vida apostólica (2 masculinos y 2 femeninos, de los cuales
3 en América y 1 en Europa), 3 Institutos seculares (todos 3 femeninos). A estos datos, hay que agregar los avisos favorables dados
por nuestro Dicasterio a los obispos, por medio de la Congregación para la Evangelización de los Pueblos, con miras a la ereción de
Asociaciones públicas en Institutos de derecho diocesano.
17
de ella; eso es lo que le otorga una espiritualidad encarnada que se transforma en profecía, en una
espiritualidad holística con los ojos y el corazón puestos en el Señor que no desprecia nada del
hombre y de la mujer creados a su imagen y semejanza.
4.
-
Una vida consagrada, animada por un anhelo intenso de mayor radicalidad carismática y una
fidelidad creativa apasionada.
-
Una vida consagrada que se propone ofrecer una formación adaptada al momento actual y que
prepara a leer los signos de los tiempos; una formación integral, permanente y acompañante...
-
Una vida consagrada que dé prioridad a la persona y que tienda a simplificar las estructuras
poniéndolas al servicio de las personas, del carisma y de la misión propia de cada Instituto, sin
quedarse anclada en la nostalgia de las estructuras y costumbres que ya no engendran vida en el
mundo actual (Cf. EG 108) y que ya no son canales apropiados para transmitir el carisma propio del
Instituto.
-
Una vida consagrada que considere al mundo no como un peligro o una amenaza sino como su
verdadero « claustro » y su campo de misión. Una vida consagrada que mira este mundo con una
mirada abierta al diálogo y a la inculturación.
-
Una vida consagrada que tenga un sentido claro de la eclesialidad, sin renunciar a su carácter
profético y a un espíritu crítico sano al interior de la Iglesia.
LO QUE NOS ESTIMULA
No le es permitido a la vida consagrada ni a la Iglesia atrofiarse, paralizarse, ignorar el mundo en el cual deben
servir. Estamos viviendo un cambio histórico de paradigma. Los hombres y mujeres de hoy en día no se
entienden de la misma manera. Ya no perciben sus relaciones con el grupo y con la transcendencia como
anteriormente. En este contexto, la vida consagrada enfrenta un gran desafío: buscar un « rostro histórico »
más significativo para el hombre de hoy. Pero debe evitar dos tentaciones que, aunque sean contradictorias
son igualmente peligrosas: sea aferrarse al pasado, añorando nostálgicamente algo que no regresará, sea
acoger la primera novedad que llegue, sin discernir si nos empuja en la dirección del Espíritu que « sopla
donde quiere » (Jn 3,8). Los consagrados no pueden ser ni nostálgicos ni aventureros, son hombres y mujeres
que se dejan regenerar constantemente por el soplo del Espíritu.
Es el Espíritu quien nos apremia a:
Una vida consagrada sedienta de Dios, animada por la búsqueda constante de un Dios que se deja encontrar
y nos compromete con su presencia en el mundo.
Una vida consagrada consciente de estar en camino, centrada en el Señor, y que sea signo transcendente;
centrada en los elementos esenciales de su identidad : consagración, vida fraterna en comunidad, misión, y
descentrada, capaz de ir hacia las periferias.
Una vida consagrada con fuerte espiritualidad, unificada, en tensión dinámica y participativa. Una vida
consagrada dispuesta a dejarse recrear por Dios, como « el barro en las manos del alfarero » (Cf. Jr 18, 1-6).
Una vida consagrada mística, contemplativa que sepa ver la grandeza sagrada del prójimo y descubrir la
presencia de Dios en cada persona humana. Una vida consagrada que sepa abrirse al amor de Dios. Una vida
consagrada sostenida por una fe compartida y profundizada.
Una vida consagrada sedienta de vida fraterna en comunidad y anhelando recrearla haciéndola más legible
para el hombre y la mujer de hoy en día. Una vida fraterna en comunidad animada por el diálogo y el
discernimiento fraternos que favorezca los procesos de corresponsabilidad y de participación de todos los
miembros. Una vida fraterna en comunidad que sea escuela de humanidad y de vida cristiana auténtica. Una
vida fraterna en comunidad, caracterizada por una sana autonomía personal en comunión fraterna. Una vida
fraterna en comunidad en la que se acepta la diversidad como don del Espíritu (Cf. EG 131) por más difícil
que sea. Una vida fraterna en comunidad que teja lazos sólidos no sólo útiles y productivos. Una vida fraterna
en comunidad sostenida por la ley de la comunión.
18
Una vida consagrada que acepte tomar la iniciativa (Cf. EG 24): de abrir caminos, seguir nuevos rumbos,
reconocer posibilidades y no sólo problemas: Una vida consagrada que hable, con signos y palabras, de la
señoría de Dios en la historia de cada hombre y mujer.
Una vida consagrada « de viaje » que sepa adonde va (Cf. EG 46). Una vida consagrada « samaritana » que
se para responder a las urgencias misioneras del momento actual y que sepa calcular de nuevo y reprogramar
sus actividades a partir de estas urgencias.
Una vida consagrada capaz de dejar las 99 ovejas para buscar la que está perdida (Cf. Lc 15, 3-7), de barrer
toda la casa para encontrar la dracma perdida (Cf. Lc 15,8-10).
Una vida consagrada que llame, recuerde y anuncie, haciendo resaltar los valores del Evangelio y protegiendo
la originalidad evangélica de la vida fraterna en comunidad como signo profético contracultural que evoque
el Reino.
Una vida consagrada que no se deje robar la esperanza (Cf EG 86), que no se deje robar la gratuidad, que no
se deje robar la comunidad y el ideal del amor fraterno (Cf. EG 92, 101), que no se deje robar su juventud,
que no se deje robar su entusiasmo, la fuerza misionera y la alegría de evangelizar ( Cf. EG 80,83,109), que
no se deje robar el Espíritu Santo, que no se deje robar el Evangelio (Cf. EG 97).
Una vida consagrada consciente de los numerosos desafíos que debe enfrentar y que los enfrenta con
realismo pero también con alegría, audacia, don de confianza en sí misma. Una vida consagrada que no se
resigna a ser un museo que se admira, pero donde nadie quiere vivir. Una vida consagrada consciente de ser
llamada a dar respuesta a los « signos de los tiempos » en los que habla el Espíritu Santo que interpela sin
cesar.
5. ¿TIENE FUTURO LA VIDA CONSAGRADA?
Esta es la pregunta de muchos hoy en día.
Cito, porque las comparto totalmente, las palabras del papa Benedicto XVI dirigida a los obispos del Brasil:
« La vida consagrada como tal saca su origen del Señor mismo que ha escogido para él esta forma de vida
virginal pobre y obediente. Es por eso que la vida consagrada no podrá nunca morir ni faltar en la Iglesia »
(5 noviembre 2010)
¡Sí, la vida consagrada tiene futuro! Aunque algunas formas de vida consagrada anacrónicas, obsoletas,
anticuadas, que dicen poco al hombre y a la mujer de hoy en día, no quedarán, aunque parezcan brindar
cierto éxito por el poder y la seguridad que tienen. Pero la vida consagrada tiene futuro en la medida en que
sea mensajera de testimonio y de sentido, en la medida en que dé respuesta a los « signos de los tiempos » y
sepa descubrir con « fidelidad creativa » las raíces de los diferentes carismas y sepa releerlos en el humus de
la cultura actual. El futuro de la vida consagrada depende también, en gran parte, de la capacidad de
renovarla, de recrearla y de recobrar su fundamento.
Esto implica:
Que la vida consagrada sea profecía viva por la experiencia de los valores del Reino que sin ser la herencia
de la vida consagrada, deberían ser enfatizados por ella de manera que provoque: la búsqueda apasionada
de Dios, el amor gratuito sin fronteras, el compartir solidario en comunión, una vida simple, modesta y alegre,
la cálida fraternidad que acoge, sostiene, estimule, perdone... Que la vida consagrada comparta la misión de
Jesucristo que invita su viña al servicio del Pueblo de Dios que camina, lucha, sufre, espera, con obediencia
incondicional al Espíritu que crea, recrea y renueva todas las cosas.
Que la vida consagrada sepa vivir un estilo alternativo y contracultural, que no altere su función profética, ni
oscurezca su carácter simbólico, que no pierda su fuerza escatológica.
Que la vida consagrada afronte con audacia este período « delicado y difícil » como un kairós de purificación
y ocasión propicia para regresar a lo esencial, de manera que la crisis por la que pasa sea una crisis que la
temple, de la cual salga dinamizada en su misión mística y profética.
19
Una vida consagrada que favorezca la experiencia atractiva y fundadora del Dios encarnado, el encuentro
cara a cara con Dios (Cf. Ex 34,29) – dimensión mística – y que trabaje incansablemente en la promoción
integral de la persona humana anunciando el sueño de Dios y denunciando los sueños inhumanos de tantos
hombres contra el hombre – dimensión profética. Una vida consagrada que sienta y transmita tanto la pasión
por Dios como la pasión por el hombre.
Una vida consagrada vivida con radicalidad, sin ser la voz cantante, en comunión y complementaridad con
apertura y disponibilidad, sin temor, ni rigidez, abierta al Espíritu que « sopla donde quiere » (Jn 3,8), cambia
los corazones, nos libera de nuestros miedos, de nuestras frustraciones, de nuestras decepciones ; que nos
lleva hacia los demás y nos conduce a una unidad estrecha entre el actuar y el ser, entre lo personal y lo
comunitario.
Una vida consagrada que sea testigo de Jesucristo por una vida de pobreza que no tenga necesidad de
muchas explicaciones, vivida en clave de solidaridad, de comunión y de justicia ; en clave de vida sencilla y
modesta. Por un celibato por el Reino que nos vuelva afectuosos y cercanos, pero sin apegos, integrados,
armoniosos, disponibles y felices. Por una obediencia que presente una nueva alternativa para vivir la libertad
y que, por consiguiente, nos haga más libres, responsables y adultos. Por una vida fraterna en comunidad,
humana y humanizante. Por una misión entusiasta i audaz en favor de cualquier persona, especialmente de
los que la cultura considera como desechos humanos. A fin de cuentas, por una vida abismada en el Espíritu
de Dios.
Una vida consagrada, en fin, que cuide la calidad evangélica de la vida de los consagrados sin ceder nunca a
la tentación de las cifras y de la eficacidad (CIC 18),
CONCLUSIÓN
Podríamos pensar que la Curia romana está lejos, que ignora los problemas locales, que está muy ocupada
en preservar las costumbres antiguas y solemnes. No se sabe a ciencia cierta para qué sirve un Dicasterio de
la Vida Consagrada, si no es para poner sellos en las Constituciones o para dar dispensa de cosas
aparentemente formales.
Lo que deseo decirles y transmitirles al llegar aquí es que el Dicasterio, al que he sido llamado para servir y
trabajar por ustedes, trabaja por la vida consagrada, está a su servicio, como está al servicio de la Iglesia y
del Señor. Nuestro mayor anhelo es el de ustedes: seguir a Cristo y servirle, amarle y hacerlo amar.
Por consiguiente, deseo que sigamos en sintonía, que encontremos los medios para comunicarnos mejor,
para vivir juntos y alegrarnos juntos por la belleza de la vida cristiana y que esta belleza irradie y sea consuelo
para el mundo de hoy.
Las primeras palabras pronunciadas oficialmente para preparar el Año de la Vida Consagrada son:
« ¡Alégrense!
Alegrémonos entonces por la Belleza y la Bondad de Dios.
20
“VUESTRA SOY, PARA VOS NACÍ… ”
Vuestra soy, para Vos nací:
¿Qué mandáis hacer de mí?
Soberana Majestad, eterna Sabiduría,
Bondad buena al alma mía;
Dios, Alteza, un Ser, Bondad:
La gran vileza mirad,
que hoy os canta amor así:
¿Qué mandáis hacer de mí?
Vuestra soy, pues me criastes,
vuestra, pues me redimistes,
vuestra, pues que me sufristes,
vuestra, pues que me llamastes.
Vuestra, porque me esperastes,
vuestra, pues no me perdí:
¿Qué mandáis hacer de mí?
¿Qué mandáis, pues, buen Señor,
que haga tan vil criado?
¿Cuál oficio le habéis dado
a este esclavo pecador?
Veisme aquí, mi dulce amor,
amor dulce, veisme aquí:
¿Qué mandáis hacer de mí?
Veis aquí mi corazón,
yo le pongo en vuestra palma:
mi cuerpo, mi vida y alma,
mis entrañas y afición.
Dulce Esposo y Redención
pues por vuestra me ofrecí:
¿Qué mandáis hacer de mí?
Dadme muerte, dadme vida;
dad salud o enfermedad,
honra o deshonra me dad;
dadme guerra o paz crecida,
flaqueza o fuerza cumplida,
que a todo digo que sí.
¿Qué queréis hacer de mí?
Dadme riqueza o pobreza,
dad consuelo o desconsuelo,
dadme alegría o tristeza,
dadme infierno o dadme cielo,
vida dulce, sol sin velo:
pues del todo me rendí,
¿Qué mandáis hacer de mí?
Si queréis, dadme oración;
si no, dadme sequedad,
si abundancia y devoción,
y si no esterilidad.
Soberana Majestad,
sólo hallo paz aquí:
¿Qué mandáis hacer de mí?
Dadme, pues, sabiduría,
o, por amor, ignorancia;
dadme años de abundancia,
o de hambre y carestía.
Dad tiniebla o claro día,
revolvedme aquí y allí:
¿Qué mandáis hacer de mí?
Si queréis que esté holgando
quiero por amor holgar;
si me mandáis trabajar,
morir quiero trabajando:
decid dónde, cómo y cuándo,
decid dulce Amor, decid:
¿Qué mandáis hacer de mí?
Dadme Calvario o Tabor,
desierto o tierra abundosa;
sea Job en el dolor,
o Juan que al pecho reposa;
sea viña fructuosa,
o estéril, si cumple así:
¿Qué mandáis hacer de mí?
Sea José puesto en cadena,
o de Egipto adelantado,
o David sufriendo pena,
o ya David encumbrado.
Sea Jonás anegado,
o libertado de allí:
¿Qué mandáis hacer de mí?
Haga fruto o no lo haga,
esté callando o hablando,
muéstrame la ley mi llaga,
goce de Evangelio blando;
esté penando o gozando,
sólo Vos en mí vivid.
¿Qué mandáis hacer de mi?
Vuestra soy, para Vos nací:
¿Qué mandáis hacer de mí
Santa Teresa de Jesús
21
FÓRMULA DE COMPROMÍS D’ASSOCIACIÓ
Davant de Déu i de tots els qui estem compartint aquesta Eucaristia,
i després d’un procés de reflexió i vivència de la vocació cristiana,
compartida amb la família i la comunitat de referència,
JO .................................................................................................
Expresso el meu compromís d’ASSOCIACIÓ amb els Germans de les Escoles Cristianes i altres
Associats i Associades per a la MISSIÓ ECLESIAL LASAL·LIANA.
i per aquest motiu em comprometo a:
 Tenir sempre present, en la Missió Educativa, l’ideari, l’esperit i el carisma de Sant Joan
Baptista de La Salle.
 Fer créixer la fe en comunitat compartint la pregària i les vivències diàries amb els Germans
i amb els altres Associats i Educadors, a la llum de l’Evangeli.
 Fer de la Missió Educativa Lasal·liana una opció preferent pels infants i joves, especialment
pels que tenen més mancances.
 Educar humanament i cristianament els nens i joves vers la justícia i la solidaritat.
 Estar sempre disponible, en el Districte, en la mesura de les meves possibilitats, a tot allò
que la condició d’Associat/da lasal·lià/na impliqui.
Senyor, escolta la nostra pregària, i amb la intercessió de la Verge Maria, dóna’ns llum per
conèixer la teva voluntat, i la força necessària per complir el nostre compromís durant aquest
proper any.
A Barcelona ..................................
Signatura
G. Josep Guiteras , Visitador Provincial
La Salle Catalunya
22
Extret de Jaume Sidera, “Òscar Romero. Que la meva sang sigui llavor de la llibertat, Ed. Claret
AMB MOTIU DE L’ASSASSINAT DE RUTILIO GRANDE, SJ
El 12 de marc del 1977, el P. Rutilio Grande, SJ, gran amic de Romero morí assassinat en una emboscada
amb els dos camperols que I'acompanyaven. La reacció de I'arquebisbe Romero fou fulminant i valenta:
primer celebrà l'Eucaristia on jeien els cossos de Rutilio i els seus dos acompanyants. L'endemà es reuní amb
els seus capellans i consellers i feu saber al Govern que no assistiria a cap més cerimònia ni reunió amb el
president fins que no s'investigués a fons l'assassinat del P. Rutilio i companys. I com que aquesta
investigació no es feu, Mons. Romero no assistí a cap cerimònia d'Estat durant els seus tres anys
d'arquebisbe. El més impactant fou que el diumenge següent substituí totes les Misses de l'arquebisbat per
una Missa a la Catedral en la que concelebraren 150 preveres i assistiren unes 100.000 persones.
L'homilia de Romero feu forat, doncs digué:
"La Doctrina Social de l'Esqlésia diu a tothom que la religió cristiana no té només una dimensió
horitzontal, espiritualista, oblidant-se de la misèria que l'envolta. És un mirar vers Déu, i des de Déu,
és mirar el proïsme com un germà i sentir que «tot el que feu a qualsevol d'aquests, m'ho feu a mi».
Germans, aquí no hi ha de bategar cap sentiment de venjança, cap crit revengista. És cert que hem
demanat a les autoritats que esbrinin aquest crim: són ells qui tenen a la mà els instruments de la
justícia del país i l'han d'aclarir: No acusem ningú ni avancem cap judici. Esperem la veu d'una justícia
imparcial perquè en la motivació de l'amor no pot quedar-ne fora la justícia. Ni hi pot haver vera pau i
amor veritable sobre bases d'injustícia, de violències, d'intrigues.
Qui sap! Potser les mans criminals, que ja han caigut en excomunió, escolten ara per ràdio aquesta
paraula en el seu amagatall, en la seva consciència. Us volem dir germans criminals, que us estimem i
que demanem a Déu el vostre penediment de cor, perquè l'Església no sap odiar, no té enemics. Només
són enemics els qui se'n volen declarar.
Som una Església pelegrina, exposada a la incomprensió, a la persecució; però una Església que camina
serena perquè duu aquesta força de l'amor.
Germans salvadorencs. Sembla que no hi ha solució si no és en la violència. Doncs jo, germans, us dic:
En la mort del P. Grande, l'Església diu: Sí, hi ha solució. La solució és l'amor; la solució és la fe. La
solució és sentir l’Església no pas com a enemiga, ans com el cercle on Déu es vol trobar amb els homes.
La nostra història és antiga. És la història de Jesús que intentem prosseguir modestament, com Església
no som experts en política ni volem manejar la política des de mecanismes propis. Però la inserció en
el món sociopolític, en que el món es juga la vida i la mort de les majories, és necessari i urgent perquè
puguem mantenir de debò, i no només de paraula, la fe en un Déu de vida i el seguiment de Jesús.
Els antics cristians deien: "La glòria de Déu és l'home que viu". Nosaltres ho podem actualitzar dient:
"La glòria de Déu és el pobre que viu". Creiem que des de la transcendència de l'Evangeli podem jutjar
en què consisteix la vida dels pobres, I creiem també que, posant-nos de la banda del pobre i maldant
per donar la vida, sobrem en què consisteix l'eterna veritat de l’Evangeli”.
CARTA A JIMMY CARTER: “NO BALES, SINÓ FESOLS”
En tornar al Salvador, després d'un viatge a Lovaina on fou investit «Doctor, honoris causa», Mons. Romero
ho trobà tot encara pitjor de com ha havia deixat. Els esquadrons de la mort continuaven impunement la
23
seva tasca. Llavors el Govern del Estats Units anuncià el reforç de l'ajuda
militar.
Només faltava aquesta! Immediatament Monsenyor Romero adreçà al
president Jimmy Carter, una carta que llegí a l'homilia del dia 17 de
febrer.
“Com que vostè és cristià i ha declarat que vol defensar els drets
humans, goso exposar-li el meu punt de vista pastoral sobre aquesta
notícia i adreçar-li una petició concreta.
La contribució del seu Govern, en comptes d'afavorir una major justícia
i pau aguditzarà encara més la injustícia i la repressió contra el poble
organitzat, que tot sovint ha lluitat perquè li respectin els seus
drets més fonamentals.
Jo que com o salvadorenc i arquebisbe de San Salvador tinc l'obligació
de vetllar perquè regni la fe i la justícia al meu país, li demano que si de debò vol defensor els drets
humans:
- Prohibeixi aquesta ajuda militar al Govern salvadorenc.
- Garanteixi que el seu Govern no intervindrà directament ni indirectament amb pressions
militars, econòmiques, diplomàtiques, etc. a determinar el destí del poble salvadorenc.
Espero que els seus sentiments religiosos i la seva sensibilitat per la defensa dels drets humans el
mouran a acceptar la meva petició, estalviant així un major vessament de sang en aquest país
que sofreix".
Atentament, Óscar Romero.
Aquell dia l'homilia durà una hora i quaranta-cinc minuts, que tanmateix era la durada mitjana de les seves
homilies dominicals. Alguna font resumeix la carta a Carter amb una expressió casolana però precisa: «Lo
que necesitamos no son balas, sino frijoles». No necessitem pas bales, sinó fesols.
L'endemà una bomba destruí l'emissora de l'Església. Hi havia qui volia fer callar Mons. Romero. A l'homilia
del dia 24 de febrer assenyala l'oligarquia com a responsable de la destrossa. Les homilies continuaren per
la Radio El Continente. I denunciaren que només a Aguilares foren assassinades 50 persones durant el mes
de febrer. També Romero rebia amenaces de mort:
Aquesta setmana m'ha arribat l'avís que sóc a la llista dels qui seran eliminats la setmana entrant.
Però que quedi clar que ningú pot ja matar la veu de la justícia.
LA DARRERA HOMILIA DE MONSENYOR ROMERO
No ho sabia ni ell ni ningú. Però l'homilia del 23 de març
era el comiat de Mons. Romero. Hi llegí la llarga
llista de víctimes mortals de la setmana anterior.
Finalment pronuncià la crida als membres de l’exèrcit.
L'endemà un oficial de l'exèrcit comentà: «Això que va dir
ahir el bisbe és un delicte». Era la seva sentència
de mort.
El matí del dia 24 de març Mons. Romero anà a la vora del
mar amb un grup de capellans. Era el mig dia de descans
que havia programat per als dilluns. A la tarda es
confessà. «vull sentir-me net a la presència del Senyor».
Tornà a casa i a les sis en punt ja era a l'altar de la capella
24
de l'hospital per celebrar la missa en l'aniversari de la mort de la mare d'un amic.
A l'homilia digué:
"El qui es lliura per amor a Crist al servei dels altres, viurà com el gra de blat que mor, però mor
aparentment. Si no moria, restaria ell tot sol. Si hi ha collita és perquè mor, es deixa colgar a terra, s'hi
desfà i només desfent-se, produeix la collita.
Aquesta Eucaristia és justament un acte de fe. Amb fe cristiana sabem que en aquest moment l'hòstia
de blat esdevé el Cos del Senyor que s'oferí per a la redempció del món i que en aquest calze el vi es
transforma en la Sang que fou el preu de la nostra Salvació. Que aquest Cos immolat i aquesta Sang
sacrificada pels homes ens nodreixin també per donar el nostre cos i la nostra sang al sofriment i al
dolor, com Crist, no pas per a nosaltres sinó per donar collites de justícia i de pau al nostre poble".
Uns segons després, quan es disposava a fer l'ofrena del pa i del vi, la bala homicida el tombà a terra enmig
d'un bassal de sang. L'endemà, durant la missa, se sentien les veus de la gent: «Ens han assassinat el nostre
pare, el nostre pastor, el nostre profeta, el nostre guia» Talment com si cadascú hagués perdut quelcom
d'ell mateix.
PARAULES DEL PAPA FRANCESC
“La mort de Romero fou certament martirial, un
testimoni de fe i d’amor a Déu i al seu poble.
Romero és un màrtir de l’Evangeli. De la radicalitat
de l’Evangeli i del Magisteri de l’Església en tragué
la teologia que l’impel·lia a alliberar el poble
oprimit per tanta tirania i tanta violència de
diversos colors.
En temps de convivència difícil, monsenyor
Romero va saber conduir, defensar i protegir el seu
ramat, perseverant fidel a l'Evangeli i en comunió
amb tota l'Església. El seu ministeri excel·lí per una
atenció preferent envers els pobres i els marginats. I en el moment de la seva mort, mentre celebrava el Sant
Sacrifici de l'Amor i de la Reconciliació, rebé la gràcia d'identificar-se amb Aquell que lliurà la vida per les
seves ovelles.
En aquest dia de festa per a la nació salvadorenca, i també per als països germans llatinoamericans, donem
gràcies a Déu perquè concedí al bisbe màrtir la capacitat de veure i de sentir el sofriment del seu poble, i anà
modelant el seu cor perquè, en el seu nom, l'orientés i il·luminés, fins a fer del seu obrar un exercici ple de
caritat cristiana.
Monsenyor Romero ens invita al seny i a la reflexió, al respecte a la vida i a la concòrdia. Cal renunciar a «la
violència de !'espasa, la de l'odi» i viure «la violència de l'amor, que deixà Crist clavat a la Creu, la que
cadascú es fa per vèncer els seus egoismes i perquè no hi hagi desigualtats tan cruels entre nosaltres». Ell va
saber viure i experimentar en la seva pròpia carn «l’egoisme que s'amaga en els qui no volen desprendre's
del que és seu perquè arribi als altres». I, amb cor de pare, es preocupà de «les majories pobres», demanant
als poderosos que «convertissin les armes en falçs per al treball».
Que els qui tinguin monsenyor Romero com a amic en la fe, els qui l'invoquin com a protector i intercessor,
els qui n'admirin la figura, trobin en ell força i coratge per construir el Regne de Déu, per comprometre's per
un ordre social més equitatiu i just.
El Papa s'uneix a les seves pregàries perquè floreixi la llavor del martiri i s'enforteixin per les veritables sendes
els fills i filles d'aquesta nació, que es gloria de dur el nom del diví Salvador del món.
Estimat germà Romero, et demano, si et plau, que preguis i facis pregar per mi, alhora que imparteixo la
Benedicció Apostòlica a tots els qui s'uneixen de maneres diverses a la teva celebració de beat”.
25
G. Jaume Pujol i Bardolet
“El Germà Superior General i els seus Consellers desenvolupen...
esforç per a transmetre el sentit exacte de la Regla” (Regla 2015, art. 124.2)
Segurament que aviat se’ns farà a les nostres mans la Regla revisada 2015 (Cf Regla 2015 art. 124,2) i l’haurem
de fer nostra amb incidència a les nostres vides, comunitats, Districte i Institut. Però, es presenta un dilema
a respondre, la Regla és un PROGRAMA o bé un PROJECTE? És cert l’article 49b de la Regla de 1987 diu: “La
Regla és per als Germans el programa de vida que tota la comunitat s’ha d’esforçar a fer realitat”. De fet,
sortosament, la Regla de 2015 no cita mai la paraula programa aplicat a la Regla.
Personalment crec que la Regla és sobretot un «projecte de vida» com ho és l’Evangeli, quelcom a «viure
per sobretot d’un «programa de vida»; per tant, molt més que «un programa de vida». Un «programa» fa
referència a compliment d’observances i, per contra, un «projecte» remet a objectius, a quelcom a viure i
amb la plenitud que ens sigui possible. Ens remet a mirar el futur amb creativitat tal com recomana
repetidament el Papa Francesc.
Dir que la Regla és un «projecte» està en la línia del Concili Vaticà II (PC 3), que orientà la revisió de la Regla
en termes més espirituals que jurídics. I en concret, en el nostre Institut, quan en el Capítol de 1966-67 es
tractà de redactar la Regla revisada es demanà al P. Beyer SJ, Degà de la Facultat de Dret Canònic de la
Gregoriana, de redactar un capítol orientatiu de Regla i ho fou en el sentit de «projecte d’objectius».
Un projecte està en la línia de “Ja sabeu que es va dir... però jo us dic més... Sigueu perfectes com ho és el
vostre Pare celestial” (Mt 5, 38-48); per tant, se’ns demana anar vers la plenitud. O també, cal pensar en el
jove ric de l’Evangeli que, per més que fos bon complidor i observant, no fou seguidor de Jesús (Mt 19-1622). No és suficient ser complidor i observant, ho sabem. Els religiosos hem fet professió de seguir Jesús i
això comporta una actitud de permanent discerniment (esperit de fe) i de tractar de viure la Voluntat de Déu.
“No tothom qui em diu Senyor, Senyor... sinó el que fa la voluntat del meu Pare del cel...” (Mt 7,21). A més
cal considerar que, segons Vida Conasagrada, la vocació religiosa representa una crida especial, particular i
peculiar que em rebut dintre de la consagració baptismal.
Seria exacte dir que “la Regla és un projecte que comporta també reglaments”, que són un mitjans per assolir
els objectius, el «projecte» de la Regla, i perquè aquesta no romangui un text sens vida. Per exemple, un
projecte de formació connota que se’ns digui de reglamentar sessions diverses de formació. El mateix si es
tracta de vida espiritual, de missió, de comunitat, etc. Tots aquestes reglamentacions o mitjans o estan
suggerits i animades en la Regla 2015.
En síntesi, personalment crec que cal considerar la Regla com un PROJECTE DE VIDA, tant per al Germà, com
per a la Comunitat, Districte i Institut, expressa la seva IDENTITAT. Tractar la Regla només com REGLAMENT
és fer una operació reductiva i restrictiva.
En realitat la Regla de 2015 recull la Regla de 1987 i afegeix el que reclama una posada al dia atenent les
noves situacions del temps evolutius als que som cridats a donar-hi resposta, com feu el Fundador
progressivament en els 39 anys de fundació de l’Institut.
Finalment, una aplicació per a les reunions comunitàries: dialogar sobre la Regla com a «projecte» pot unir
molt la comunitat pel discerniment i creativitat que suposa, amb la perspectiva de la Voluntat de Déu; en
canvi, una Regla com a «reglament» sembla que només exigeix submissió. L’Esperit de Déu es fa més explícit
en una Regla com a «projecte». La Regla és quelcom a viure, com ho és l’Evangeli.
26
LAS DOCE VIRTUDES DEL BUEN MAESTRO,
SEGÚN EL H. AGATHON
H. Secondino SCAGLlONE y H. Léon LAURAIRE
1. LA LISTA DE DOCE VIRTUDES
Dos escritos de san Juan Bautista de La Salle proponen, sin comentario
alguno, una lista titulada "Doce virtudes del buen maestro". Se trata de
la Colección de diferentes trataditos, aparecida en 1711. I la Guía de las
escuelas cristianas, impresa en 1720. Dichas virtudes son, por orden:
gravedad, silencio, humildad, prudencia, sabiduría (cordura),
paciencia, mesura, mansedumbre, celo, vigilancia, piedad,
generosidad.
Esta enumeración no va acompañada de explicación alguna, ni
siquiera de algún contexto aclaratorio; por lo cual podemos
preguntamos:

¿Por qué figura esta lista de virtudes al final del texto de la
Guía, en 1720, siendo así que no la encontramos en el
manuscrito de 1706?
 ¿Se trataría de alguna ampliación entrevista durante el capítulo
general de 1717, cuando los Hermanos pidieron a J. B. de La Salle
que revisara el texto de la Guia; ya que, fallecido el Fundador en
1719, no lo habría podido llevar a cabo.
Comprobamos, además, que esa lista no coincide, sino parcialmente, con un texto algo posterior, titulado
Formación de maestros noveles, o tercera parte de la Guía de las escuelas; ni tampoco con la Regla
del formador de maestros noveles (ms. de Aviñón), que consta de dos grandes divisiones, tituladas:
 Medios para desarraigar las malas cualidades del maestro novel.
 Lo que debe adquirir el maestro novel y cómo conseguirlo.
Esta segunda parte expone precisamente diez actitudes que cabe
esperar de los maestros noveles, entre las cuales reconocemos cinco de
las doce virtudes de la lista aludida: gravedad, sabiduría (cordura),
prudencia, vigilancia y celo.
Ya veremos luego que esas doce virtudes no aciertan a darnos la
imagen exacta y completa del pensamiento de Juan Bautista de La Salle
en el tema de la formación de los maestros. Pensamiento que recordémoslo- fue elaborándose durante una actividad que duró largo
tiempo, entre 1679 y 1719, y que valió el sobrenombre de « Maestro de
maestros », mucho antes de que el papa Pío XII lo declarase “Celestial
patrono ante Dios de todos los educadores de la infancia y juventud”.
Este trabajo, más que estudiar detalladamente una por una las doce
virtudes, se propone situarlas globalmente en la historia lasaliana. Para
un estudio más pormenorizado, cabe dirigirse a los artículos
Mansedumbre (en Temas Lasalianos 1), Silencio, Vigilancia (en Temas
Lasalianos 2), Humildad, Piedad, Celo (en Temas Lasalianos 3); y acaso
artículos ulteriores que podrán ir apareciendo.
27
2. « EXPLICACIÓN DE LAS DOCE VIRTUDES» POR EL HNO. AGATHON
2.1. La obra
En 1785, el Superior general de los Hermanos de las Escuelas Cristianas, Joseph Gouilleux, llamado Hno.
Agathon (1731-1798), publicó un librito titulado “Explicación de las doce virtudes del Buen Maestro”.
Después de preguntarse sobre la oportunidad de dar cierto orden a las virtudes de la lista tradicional, o
de proceder a algún reagrupamiento de las mismas, el Hno. Agathon se contentó con redactar un comentario,
virtud por virtud, en el orden aceptado desde los orígenes.
Entre la advertencia preliminar y la conclusión la obra se articula, como cabe esperar, en doce capítulos
de longitud desigual. Habría que subrayar la importancia espacial concedida a la mansedumbre.
«El plan, escribe el autor, ha sido dado por el Sr. de La Salle, nuestro Fundador; nosotros lo hemos
compuesto siguiendo sus principios y máximas; lo que hemos añadido ha sido extractado de los autores más
estimados. [ ... ] Las virtudes o, lo que aquí equivale, las cualidades del buen maestro, son… »
Este breve extracto del prólogo permite comprender que el Hno. Agathon era consciente de explicitar el
pensamiento de J. B. de La Salle, tal y como era comprendido en su momento. El método de redacción es el
mismo para cada uno de los doce capítulos. Se lo podría esquematizar así:
a) Definición inicial y sintética de la virtud.
b) Distinción entre esta virtud y las demás, correlaciones y reagrupamientos.
e) Reflexiones y consideraciones.
d) Aplicaciones prácticas, con casos concretos.
e) Faltas o defectos contrarios a esta virtud.
f) Conclusión, basada en dos o tres citas relativas a la virtud en cuestión, sacadas generalmente de la
Escritura o de la literatura patrística.
El autor, en pocas páginas con una exposición clara, sobria y concreta, ofrece una suma educativa al
alcance, no sólo de los Hermanos de las Escuelas Cristianas, sino de todos los maestros cristianos de su época.
En la Explicación se transparenta el educador experimentado, que domina el tema y presenta con autoridad
la doctrina y las prácticas educativas lasalianas, suprimiendo todo lo que podría recargar el texto o aburrir a
sus lectores.
2.2. Su éxito
Después de la Revolución francesa la obra conoció numerosas reediciones, en Francia y en Bélgica, que
demuestran el interés que suscitaba, si bien algunas de tales reimpresiones incorporaban ciertos cambios
que modificaron sensiblemente la presentación y el contenido. Los archivos de la Casa Generalicia FSC
conservan ejemplares de las ediciones de 1808, 1815, 1822, 1838, 1845, 1856, 1875, 1896.
Fuera de Francia, la Explicación de las doce virtudes del buen maestro tuvo igualmente cierto eco. Apenas
diez años después de su primera publicación, apareció una edición italiana, bajo un título algo rimbombante:
Manuale dei Maestri di Scuola, o sia le Dodici virtù di un Buon Maestro, esposte e spiegate per servire di
guida a quelli che s'adoperano nell'educazione cristiana della gioventü […]. 1797.
En España, antes de la llegada del Instituto al país, ya se había traducido el librito por un profesor de la
escuela Normal de Valladolid (Valladolid, Gaviria y Zapatero, 1869, 91 páginas). Un ejemplar se conserva en
los archivos de la Casa Generalicia, y otro en el del Distrito de Valladolid. Rufino Blanco y Sánchez lo incluyó,
casi íntegro en el primer tomo de su Bibliografía Pedagógica hispanoamericana (Madrid, 1907- 1912, 5
tomos; 1, pp. 33s), y lo califica así: « No hay libro de pedagogía que en menos páginas contenga tanta
doctrina útil ».
Ya se sabe que el tema de las virtudes o cualidades de los maestros, en especial de los maestros cristianos,
ha sido luego tratado por numerosos autores, a lo largo del siglo XIX y a comienzos del XX. Son trabajos
densamente moralizadores, pero atestiguan así la alta idea que para entonces se había creado sobre la
misión del maestro de escuela.
28
CLAVES DE LECTURA
El concepto que hoy tenemos de la persona y de la función del docente está tan alejada de lo que
sugiere la lista, que nos ha dejado J. B. de La Salle. Ya en el siglo XIX hubo comentadores que intentaron
reagrupar temáticamente esas virtudes.
3.1. Se puede, por ejemplo, proponer una lectura psicológica, e incluir los doce capítulos en el siguiente
esquema:

gravedad, sabiduría y humildad constituyen como la escuela personal del maestro,
independientemente de sus contactos con los jóvenes;

prudencia, paciencia, mesura, silencio y mansedumbre conciernen también al trabajo interior
del maestro sobre sí mismo, pero más que antes en relación con su labor educativa con los
alumnos;

celo, vigilancia y generosidad están enteramente volcados hacia el ejercicio de la tarea
educativa;

piedad es la virtud que puede dar a las precedentes motivaciones espirituales, que les permitan
superar la dimensión profana y convertirse en virtudes cristianas.
Para emplear una terminología más actual, digamos que este conjunto de doce virtudes o cualidades se
articula mejor en torno a tres actitudes:



la interioridad, como riqueza personal y espacio de libertad;
el dominio de sí, fuente de equilibrio y de discernimiento;
el compromiso del maestro en su misión educativa.
3.2. Otra manera de abordar la Explicación podríamos calificarla de «lectura transversal». Queremos decir
con eso que, sin buscar en ella una lógica progresiva o sistemática, podemos recorrer los diversos capítulos
de la obra anotando lo que constituye en el texto, incluso hoy mismo, puntos de referencia iluminadores.
Desde este ángulo, pueden ser subrayadas tres líneas de pensamiento, referidas a la cultura, a la
competencia profesional y al estilo educativo:


cultura de base, renovación, capacidad de comunicación;
competencia profesional, elección de vida, entusiasmo y diligencia, preparación pedagógica,
orden, ponderación y justicia, respeto, conducta serena y equilibrada, presencia vigilante,
firmeza.
 estilo educativo, modelo de vida, paciencia, autoridad, equilibrio, claridad en las relaciones.
3.3. Otras lecturas son igualmente posibles. Será fácil multiplicar las aproximaciones de esta lista de doce
virtudes, ya que ello depende de la perspectiva que uno adopte y de los conceptos que se intenten verificar.
Pero no podemos ocultar que el lenguaje empleado lleva cierta pátina de vejez, y que hoy resulta poco
apto para traducir el dinamismo, la creatividad pedagógica y el tipo de relaciones que se esperan del
educador, en la aurora del tercer milenio... De nada sirve lamentarse sobre palabras que han perdido su
riqueza de sentido, debido a la evolución semántica que se ha producido después del Siglo de las Luces.
4. LÍMITES DE ESAS VIRTUDES: J. B. DE LA SALLE Y LOS MAESTROS
No podemos menos de preguntamos por la filiación lasaliana de la obra del Hno. Agathon conociendo la
personalidad y las funciones del autor.
Desde los comienzos, en cuanto iniciador de escuelas para los hijos de los artesanos y de los pobres, J. B.
de La Salle tuvo que enfrentarse con una dificultad que sus predecesores ya habían encontrado: la situación
de miseria de los maestros de escuela. Sería largo querer evocar aquí las causas y las manifestaciones de esa
carencia, reconocida hoy unánimemente por los historiadores de la escuela. Si no había maestros formados,
competentes y firmemente comprometidos en su tarea ¿cómo realizar la verdadera educación de los niños?
29
Por eso el talento de J. B. de La Salle consistió, entre otras cosas, en conceder prioridad a la mejora de la
condición de los maestros. Analizando sus realizaciones y leyendo sus escritos podemos extraer cinco ejes
de preocupación y de acción:
4.1. Asentar la dignidad de la condición del maestro de escuela en una sociedad en la que su imagen
resultaba muy negativa y la consideración de las labores educativas casi nula. ¡Qué diferencia con la opinión
de la época, cuando leemos los textos lasalianos sobre el ministerio del maestro cristiano, llamado por Dios
a cooperar en su designio de salvación, convertido en ministro de Jesucristo y de la Iglesia, continuador de
los Apóstoles, de los obispos y de los santos evangelizadores!
4.2. Responsabilizar a los maestros, ayudándoles a tomar conciencia de la importancia de su labor junto
a los escolares y a sus padres, para el bien de la Iglesia y del Estado, según el proyecto salvífico de Dios. Esas
son las consideraciones que esmaltan las Meditaciones de san J. B. de La Salle.
4.3. Para acceder a tal dignidad, lo primero que se necesitaba era formar a los maestros. Mediante el
noviciado, en el caso de los Hermanos, y del seminario de maestros, para los seglares, J. B. de La Salle se
ingenió para organizar la formación inicial adaptada a las funciones de unos y de otros. Sobre todo de cara a
los Hermanos, pero no en exclusiva, instauró cierto tipo de formación permanente, integrada en los Ejercicios
de comunidad, coordinada por la presencia cotidiana del Inspector de las escuelas, y acompasada con
encuentros pedagógicos anuales durante el tiempo de las vacaciones.
4.4. Mejorar la relación educativa con los escolares, organizando la escuela de modo que acoja y
acompañe personalizadamente a cada uno, con una relación basada en la cordialidad, y con un trabajo
proporcionado a la edad y capacidad de los niños.
4.5. Quebrar el aislamiento de los maestros, forzados a menudo a la enseñanza individual, alejados unos
de otros, sin posibilidades de cotejar su experiencia con la de otros docentes. Fue ya un cambio considerable
el de no aceptar escuelas sin varias clases y el de trabajar allí siempre juntos y por asociación. Así J. B. de La
SaIle acertó a estabilizar a los maestros en su empleo, lo que contribuyó a la mejora de su imagen en la
sociedad y a la evolución del estatuto de la escuela y del niño.
Estas últimas consideraciones nos alejan de lo que podríamos encontrar de estrecho en las «Doce
virtudes». Deberían evitar a los lectores del tratado de 1785 una visión demasiado incompleta del
concepto lasaliano del maestro cristiano. Si dicha lista ya no puede constituir para nosotros un punto de
referencia, su comentario puede, no obstante, provocar la reflexión e incitar a los educadores a
profundizar y actualizar su concepción del ministerio apostólico de la educación. Con este objeto sí cabría
subrayar, en el texto del Hno. Agathon, una larga serie de reflexiones, llenas de tacto y de realismo, en
relación con la tarea educativa.
Temas complementarios
Amor-Caridad
Ángeles custodios
Bondad- Ternura
Corazón (moverlos)
Corrección
Celo
Ejemplo-Educación
Gratuidad
Humildad
Maestro cristiano
Mansedumbre
Piedad
Recompensa del maestro
Relación maestro-alumno
Silencio
Vigilancia
NOTA
Se puede encontrar el texto completo de “L’Explication des Vertus du Bon Maître” del H. Agathon en:
https://books.google.es/books?id=MJDpuNQzaW0C&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_sum
mary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
30
G. Ramon Grau i Estany
Com un infant a la falda de la mare
1
El meu cor no és ambiciós, Senyor,
no són altius els meus ulls;
visc ( camino ) sense pretensions de grandeses,
o de coses massa altes per a mi;
2
em mantinc en una pau tranquil·la,
com un infant a la falda de la mare,
com un infant se sent la meva ànima.
3
Nosaltres esperem en el Senyor
ara i per tots els segles.
Afinitats i ressonàncies en el Nou Testament.
1/
2/
Mt. 18:3
Us asseguro: si no torneu a ser com els infants no entrareu al Regne del cel.
Jn. 8: 50
Jo no cerco la meva pròpia glòria.
Mt. 23:11
El més important d’entre vosaltres que es faci el vostre servidor.
1Cor.1:26-29
Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera
d’aquest món, ni gaires d’influents. Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit
els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls
del món... Déu ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú
no es pot gloriar davant de Déu.
Lc. 22:42
Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa, però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.
Lc. 23:46
Pare, confio el meu alè a les vostres mans.
2Tim. 1:12
Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l’últim dia el tresor de
la fe que m’ha estat confiat.
Jn. 14:27
Us dono la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no pot donar. Que els vostres
cors s’asserenin i no temin.
 El meu salm:
Aparteu del meu cor tot deler desordenat, Senyor,
i dels meus ulls tot menyspreu;
Atorgueu-me una humilitat autèntica
o el coneixement de les meves limitacions.
Així em mantindré en una pau tranquil·la,
com un infant a la falda de la mare,
i la meva ànima en gaudirà .
Tots nosaltres tenim posada l’esperança en el Senyor,
ara i per tots els segles.
31
BREU PRESENTACIÓ DEL SALM 131
 Primera lectura.
 És un salm molt breu i intimista. Clarament es distingeixen tres parts, que coincideixen
amb els tres versets:
1) Enumeració de realitats negatives: indiquen allò que l’home no ha de ser davant Déu.
2) Definició, sota la imatge d’un infant, d’allò que l’home ha de ser davant Déu.
3) Un afegitó tardà, de caire litúrgic, que fa la transposició de l’individu al poble.
 És un salm que palesa la confiança dipositada en Déu. La pau del cor passa pel control i
l’autolimitació de les nostres afeccions inútils o perjudicials. És d’una tendresa admirable i íntima.
Malgrat la seva brevetat, Sant Agustí dedica 30 pàgines al seu comentari. (Enarrationes in Psalmos)
 Algunes expressions són aproximatives al text original hebreu. Per exemple:
- Els meus ulls no són altius = els meus ulls no miren les altures ( altures on s’adorava els ídols )
- Visc sense pretensions de grandeses = els meus peus no caminen darrere les grandeses.
- Com un infant a la falda de la mare = com un infant deslletat a la falda de la mare.
- Tot esperant els vostres dons = com un infant deslletat se sent la meva ànima.
Certes precisions ajuden a la comprensió aprofundida del salm, com es tindrà ocasió de comprovar.
 Reflexionar el salm.
 El Cardenal Carlo M. Martini, un dels millors biblistes, ens adverteix que, per apropiar-se el
missatge del salm 131, cal aprofundir-lo.
Pres a la lleugera semblaria propiciar una renúncia a la tendència intrínsecament humana de cercar
fites més enllà d’un mateix i superar-se (vers. 1). Ensems semblaria enaltir la inacció del qui descansa
plàcidament mentre el món, al seu entorn, es troba en agonia i agitació permanent (vers. 2)
Una lectura més acurada, ens mostra com el Salmista ( l’orant ) es nega a dipositar la seva confiança
en els ídols (que estan en les altures) i en si mateix (verset 1), tot i formulant, amb candidesa, la seva
confiança en Déu. (verset 2).
 Aquesta visió positiva del salm és comentada, amb encert i autoritat, per alguns autors:
+ “Es tracta d’assumir assossegadament el món real i la condició de l’home real, i no un
quietisme desencarnat i una fugida de responsabilitats”. ( A. Maillot )
+ “El compliment integral dels deures del propi estat sota la mirada i moció de Déu, amb plena
docilitat i acceptació de la seva voluntat, és l’actitud més adulta en una vida espiritual. Això
no admet ni infantilisme, ni comodisme pietós, ni escapisme encobert”. ( Les devoirs du coeur,
d’A. Chouraqui ).
+ “És necessari que la creu faci renéixer en nosaltres l’infant, al qui sols se li permetrà passar
amb Jesús les portes del Cel, per arribar a l’edat adulta de la resurrecció”. (R. Voillaume)
+ La Regla de Sant Benet, que consagra l’Ora et labora monacal, comença amb aquest salm.
 En definitiva, i en visió cristiana, el salm dissenya un perfil d’home:
. un home que busca la seva grandesa i la seva autenticitat, sense refiar-se dels ídols, de les
seves capacitats o de les obres idolatrades de les seves mans. (autosuficiència).
. un home que, refusant tota forma d’idolatria, reconeix que l’única grandesa és Déu.
. un home que no cerca amb neguit les aparences. Els seus peus no corren darrera les
grandeses d’aquest món.
. un home conscient que hi ha coses massa altes per a ell tot sol, però que en el si de Déu,
32
tot es pot atènyer.
. un home que, a diferència de l’infant de pocs mesos (l’infant deslletat és l’expressió hebrea per
indicar una edat no inferior a tres anys), és actiu, no recorre a la mare per alletar-se, sinó quan es
troba davant de persones o coses que l’ultrapassen.
. un home que no dormita constantment i amb placidesa en el si de la mare, Déu , sinó que
per a ell, Déu és el punt absolut de referència on es pot refugiar, però que no li impedeix
afrontar la vida amb el coratge i l’inconformisme necessaris quan sigui el cas..
 Personalitzar el contingut del salm. Pautes de pregària.
 En el text dels salm hi intervenen: el cor, els peus, els ulls i finalment l’ànima (nefesh = tot jo).
Aquesta enumeració ens pot indicar ( Alonso Schökel ) una globalitat, és a
dir que la totalitat de l’orant, de la persona que prega, està
compromesa en els sentiments que manifesta.
En la pregària davant Déu, no poden quedar racons de no participació.
Tot jo prego, àdhuc el meu cos, la meva veu, el meu gest... També els
meus defectes i negativitats estan rendits humilment en la presència de
Déu, que no els desconeix.
 No és ambiciós el meu cor... però sí que tinc aspiracions i desitjos,
que no sols em semblen legítims, sinó també inherents a la meva
condició humana.
Els puc formular davant Déu; puc demanar la llum de l’Esperit Sant, per
tal d’esbrinar quins s’acomoden a la voluntat de Déu i quins altres
s’haurien de sanejar o potser eliminar del catàleg.
 Els meus ulls no miren les altures... Més o menys conscientment, hi ha ídols a la meva vida,
que condicionen el meu obrar, ja sigui diari, ja sigui en circumstàncies més puntuals.
¿Sóc capaç de descobrir-los? Solen dominar-nos despòticament: ¿El què diran? ¿L’excessiva
preocupació pel diner? ¿ Per la pròpia seguretat? ¿ L’ínfima preocupació pels altres? ¿La
comoditat?... A les “altures“ i a l’interior de l’home hi caben ídols, que cada u coneix bé.
 La meva grandesa... és ser coherent amb l’estat al que Déu m’ha cridat, és a dir, fer coincidir
els contorns del què sóc realment, amb el model que Déu havia previst per a mi.
¿ Quins són els obstacles o hàbits concrets que estan en constant o freqüent contradicció amb els
meus compromisos de cristià, de pare o mare de família, de religiós o religiosa, de ciutadà, de bon
veí, de treballador, de directiu, de persona solidària, etc. etc ?
 Coses massa altes per a mi... Reorientar algunes actituds (convertir-se), pot significar un mur
insalvable per a mi.
¿Què és allò que més m’urgeix de corregir, de refer? ¿Restablir la caritat...? ¿La pregària?...
Demano a Déu el seu ajut, per superar, mal que sigui poc a poc, la dificultat que comporta canviar.
 Com un infant a la falda de la mare... Assumeixo les meves limitacions, però ¿estic convençut
que les possibilitats i el voler del Senyor són il·limitats, quan es tracta del meu autèntic bé?. Aquesta
convicció és la rel de la meva confiança. ¿Em refio més de Déu que de les meves forces?
Interiorment em quedo arraulit a la falda de Déu; un Déu, emperò, que demana el meu esforç com
si tot depengués de mi, i la convicció que sense Ell no avançaré gens en el camí de l’Evangeli.
 Estàs arraulit en el si de Déu... però ¿ T’hi sents realment ? Tot el salm intenta crear aquesta
certesa existencial a l’interior de l’orant i fer-la fruir filialment.
33
 Aproximacions a l’espiritualitat del Salm 131.
 Podríem dir que és una espiritualitat que sintonitza bé amb textos o trets com els següents:
“ Que s’asserenin els vostres cors i no temin” de Sant Joan.14:17
“ En tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder” de S. Pau 2 Cor.12:9
“ Els ocells no sembren, ni seguen, ni recullen en graners...” de S. Mateu 6:26
“ El cor està inquiet i agitat fins que no reposa en Déu” de S. Agustí, Cap.1 a les Confessions
“ La dolça música callada i la solitud sonora “de S. Joan de la Creu en el Càntic Espiritual
“ Els braços de Jesús són el meu ascensor” de Santa Teresina de l’Infant Jesús en la Història d’una
ànima.
“ La sobrehumana serenor en una vida d’activitat absorbent” de la Mare Teresa de Calcuta
 Gelin, Bérulle, Grandmaison, han relacionat aquest salm amb l’actitud plena de la Mare de Déu,
amb el seu FIAT i amb la seva disposició incondicional de pobresa interior: La meva ànima magnifica
el Senyor... perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. ( Lc.1:48 )
 Artur Weiser fa el comentari dels Salms, de forma força tècnica, i com a bon alemany, sense gaires
expansions entusiàstiques. El salm 131 li arranca els elogis següents:
“ El salm 131 mereix ser catalogat entre els salms més bells de tot el Saltiri... Els tons delicats de
confiança humil sonen com un repicar cadenciós de campanes a la tardor, en una vall silenciosa,
curulla de la llum suau dels últims raigs del sol ponent”
“ Aquesta pregària, plena de tendresa infantil (no pueril), puja a Déu des de l’ànima d’un home que,
potser després de les aspiracions arrogants de la joventut i superades les dures dificultats d’una vida
agitada, acaba per trobar la pau en el contacte amb Déu”
 “ No és possible apropar-se a aquest poema minúscul, en el que tot, tant la forma literària com el
seu sentit profund, apunten a la INFÀNCIA, sense percebre’n el perfum, sense sentir-la familiar,
sense aturar-se, embadalit, davant aquesta joia incomparable d’interioritat, de discreció,
d’emoció” . ( G. Billet a Notre beau Psautier)
 És el salm més bell de la Bíblia (A. Gelin a L’home selon la Bible)
És la perla petita i bonica del Saltiri (Cardenal Garrone)
 Altres citacions afins a l’espiritualitat d’aquest salm:
“ El meu estimat Senyor, no m’enraona, no em diu res, però em recull, m’acull tan entranyablement,
que prefereixo aquests instants de silenci a qualsevol altra cosa del món “ (Diari de Raïssa Maritain)
“ La serenor de Déu asserena i tranquil·litza totes les coses “ ( Sant Bernat en el sermó 23 sobre el Càntic
dels Càntics ).
“ Tota la infelicitat dels homes prové d’una sola cosa: no saber romandre una estoneta, en repòs
interior, en una habitació “ (Blaise Pascal, Pensées nº 136)
“ Tot l’Orient budista ens pot ensenyar, a nosaltres occidentals, a reduir les nostres ambicions.
Molts dels nostres neguits i patiments neixen dels nostres desitjos incontrolats. Possiblement la
serenor del cor passa per la limitació i selecció de les nostres aspiracions “. (Noël Quesson)
“He perdut la infància. Ja no podré recuperar-la si no és mitjançant la santedat”. “ La mirada de
la Verge Maria és l’única mirada vertaderament “infantil”, la única mirada genuïna d’infant, que
mai s’hagi elevat pura i immaculada sobre la nostra vergonya i el nostre dolor”. ( Georges Bernanos,
al Journal d’un curé de campagne)
34
Diverses opinions
“L’Església no creix pel proselitisme sinó per l’atracció, pel contagi, pel testimoni”.
Ens ho ha dit el Papa Francesc i ho havien afirmat abans molts
d’altres, entre ells Benet XVI, Pau VI i tants d’altres. També el
Fundador ens ho havia reiterat. Per tant, no és res de nou. El
Fundador ens digué a MTR 10,3: “El vostre zel per l’educació
dels infants que eduqueu seria molt imperfecte si es reduís a
instruccions; serà, en canvi, perfecte si practiqueu vosaltres
mateixos allò que els ensenyeu. L’exemple, en efecte, impressiona l’esperit més que les paraules. ... Els nens
es formen normalment segons l’exemple dels seus mestres, inclinant-se més a fer el que els veuen fer que
no el que els senten dir, sobretot quan les seves paraules no concorden amb les seves accions”.
“ Verba volant,
Exempla trahunt ”
”
Aquesta expressió és molt oportuna pels temps que vivim en els que ens sentim inclinats a dir moltes coses
que no sembla tinguin un efecte desitjat. Potser una actitud de silenci amb un testimoni, a la curta o a llarga,
seria més eficient.
G. Jaume Pujol i Bardolet
Sobre avaluacions
Informe de la Reunió del Consell de la MEL, núm. 59 (10 de
juliol). Estem acostumats a fer avaluacions positives en
reunions de Claustres, Consells, Conferències... I tots satisfets!
Ara llegeixo l’anàlisi de l’avaluació dels Serveis Centrals per part
dels Equips Directius, en el seu segon apartat:
“En referència als centres: són significatives, per
contrasts amb els altres Centres, les baixes
valoracions de Cassà de la Selva, Horta, Mollerussa i
Manlleu. Cal preguntar com s’ha fet, quin criteri s’ha seguit”
Quan tot surt positiu es fan aquestes preguntes? No seria més constructiu veure per què els Serveis Centrals
no responen a les expectatives d’aquests quatre centres? Estan segurs de fer-ho tot bé?
G. Lluís Diumenge i Pujol
35
La causa dels pobres, causa de Déu
Quaderns Cristianisme i Justícia, 194 (juny 2015). Tema central: La
causa dels pobres, causa de Déu. M’alegra trobar, en la pluralitat
d’autors, el nom de St. Joan B. de La Salle (p. 20) amb cinc cites sobre
com hem de veure i tractar els infants pobres. Nosaltres, continuem
llegint personalment i comunitària les Meditacions del Fundador?
G. Lluís Diumenge i Pujol
El Papa Francisco y la escuela
“Si nuestras escuelas no son el espacio donde se está creando
humanidad, donde arraiga otra sabiduría, donde se gesta otra
sociedad, donde tienen lugar la esperanza y la trascendencia, estamos
demorando un aporte único en esta etapa histórica. Si en ellas no se
privilegian la palabra y el amor por encima de los mecanismos de
dominio y rivalidad, no podemos hablar de escuela cristiana. Si en ellas
la «excelencia» no se entiende como excelencia de la caridad, que
supera a todas las demás «virtudes» (y habilidades), lejos está la
Resurrección de nuestras casas”.
Jorge Mario Bergoglio, Buenos Aires 2004
Aires cassanencs...
El curs 2014-2015 ja és història. El curs 2015-2016 està apunt de començar-la...
Cada curs té la seva història, les seves
peculiaritats, les seves alegries i també
dificultats... Però cada curs s´ha de viure
amb il·lusió i amb ganes, intentant ser
positius, col·laboradors, generosos, encara
que siguem ja grans i que les forces
comencin a flaquejar...
A Cassà de la Seva, amb els seus deu mil
habitants, i a l´Escola La Salle amb els
gairebé set-cents alumnes i un excel·lent
Director, Professorat i Comunitat... s´hi
respira bé i allò que de vegades diem: "pau, salut, tranquil·litat i bons aliments" és, aquí, una bonica realitat.
Però no siguem només materialistes. Aquí s´hi fan moltes coses: s´educa, s´ensenya, es fan un munt
d´activitats: teatre, pastorets, festivals, trobades, reunions, pregàries quinzenals amb alumnes, professors i
pares... Ah! i es fa la classe amb molta competència, professionalitat, puntualitat, ajuda, col·laboració...
Aquí hi ha vida, hi ha il·lusió i han ganes de fer coses, es fan bé i surten bé.
Aquí hi ha un bon esperit lasal·lià i una bonica educació en valors humans i cristians.
Ah! I es fa front als petits problemes que com a tot arreu hi ha, es solucionen i amb empenta i decisió l´escola
va endavant!
Aquí no es para mai...
Tant de bo que, amb l´ajuda del bon Déu, aquest curs que ara iniciem estigui ple dels èxits, alegries i vivències
del curs passat i que puguem sentir comptant amb la gran ajuda, servei, generositat, professionalitat, amistat
del nostre director Miquel i de tots els que col·laborem amb ell.
G. Ramon Font i Serra
36
L’amor de Déu és gravitatori... “Que es faci la vostra voluntat així a la terra...”
Ben cert. Ho veiem en Jesucrist, en la Verge Maria amb qui Déu va
fer coses grans, en el Fundador doncs la seva vocació fou
conseqüència del seu amor de Déu que va desfer els seus bons
plans i va entrar en els plans de Déu. I avui la solució d’un present
que engendri un futur depèn per cada un de nosaltres, de la nostra
institució lasal·liana de la nostra fidelitat a l’amor de Déu. L’amor
de Déu fa anar «de començament en començament». Si volem fer
el nostre projecte que pot ser fàcilment infectat d’egoisme i
d’interessos divergents dels plans de Déu, no ens queixem si les
coses no resulten com voldríem. Si demanem que es compleixi la
voluntat de Déu hem de ser conseqüents perquè Déu intervingui
en les nostres vides, per més que de vegades ens pot semblar de manera incomprensible.
G. Jaume Pujol i Bardolet
Nota introductòria:
El 13 de juliol de 2015, en el Saló d’Actes de la Facultat de Teologia de Barcelona,
presidint el Sr. Cardenal Lluís Martínez Sistach, s’introduí, a nivell arxidiocesà, la Causa
de Beatificació i Canonització de Rosa Deulofeu i Gonzàlez (1959-2010). Fou
Delegada de Joventut de l’Arxidiòcesi de Barcelona i fou definida com persona
“carismàtica evangelitzadora de la joventut”.
El pare de Rosa Deulofeu fou alumne de Comtal, després de la guerra, fins acabar el
Peritatge Mercantil. Jo mateix vaig coincidir amb ell el curs 1940-41 a la classe 4tC a
Comtal, i m’hi uneix una amistat personal amb ell. Aquest Sr. Joan Deulofeu tenia una
reconeguda botiga, fins fa poc, a la plaça Sant Jaume.
Carismàtica evangelitzadora
de la joventut
Per la vinculació de la família a La Salle em plau proposar-vos unes paraules de Rosa
Deulofeu tretes d’un vídeo adreçat a la joventut en l’exercici de la seva dedicació
apostòlica. http://www.rosadeulofeu.net/page19.php
L’Alcalde Xavier Trias, en nom de l’Ajuntament de Barcelona, el 19 de setembre 2014
inaugurà els Jardins Rosa Deulofeu a l’illa Bayer, carrer Calàbria 264.
G. Jaume Pujol i Bardolet
Digué Rosa Deulofeu:
“ Quin lloc ocupa Déu en les nostres vides? On ha estat aquell espai de silenci que
ens permet reconèixer el sentit d’allò que vivim i fem...?
Conèixer la societat en la qual vivim. En dir això, crec que cal reconèixer que vivim
un present fortament protagonitzat per un activisme desaforat, per una necessitat, doncs,
de viure les coses amb certa immediatesa, de viure això i allò que sentim útil i eficaç;
només ens cal revisar la jornada de qualsevol persona. ¿Quantes vegades no podrem
reconèixer que la pressa ha estat fent el protagonisme?. Moltes vegades diem: “No hi ha
temps per perdre”. Però, jo em pregunto ¿on ha estat aquell espai de silenci que ens
permet reconèixer el sentit d’allò que vivim i que fem, que ens fa entendre perquè fem
unes coses i no pas unes altres, perquè les sentim d‘una manera i no pas d’una altra? Però
els cristians encara tenim una altra pregunta a fer-nos: ¿Quin lloc ocupa Déu en les
nostres vides? ¿Quina capacitat hi ha en mi, allà al meu cor, per restar obert a la Paraula
de Déu i per entendre i viure i endinsar-nos en aquesta pregària? ”
37
CELEBRACIONS LASAL·LIANES DE SETEMBRE A DESEMBRE
2 setembre
Beats GG. Roger, Uldaric i Lleó
Pontons Rochefort
2 setembre
Beat G. Salomó Leclerq
27 setembre
Beat G. Escubilió
38
9 octubre
Sants GG. De Turon: Marciano, Victorino,
Julián, Benjamín, Augusto, Aniceto, Benito
21 octubre
Beat Nicolau Barré
21 octubre
Beat Nicolau Barré
23 octubte
Beat G. Arnau
Rêche
23 octubre
Beat G. Arnau
16 novembre
Dedicació Església S. J-B. La Salle
17 novembre
Dedicació ·Església St J-B La Salle
6 novembre
BEATS GERMANS MÀRTIRS D’ESPANYA
39
DETALL DELS DIFERENTS PROCESSOS DE
CANONITZACIÓ I BEATIFICACIÓ D’ESPANYA
G. Valentí Vilana i Canes
Nota de la Direcció: Agraïm al G. Valentí aquest article que ens pot situar per
les diferents celebracions dels nostres Germans sants i beats, des del primer trimestre del curs.
97 Germans de La Salle martiritzats a Catalunya
Procés de TARRAGONA
Procés de VALÈNCIA
1 Causa
30 Causes
1 Germà Jaume Hilari
5 Germans de La Salle, 1 Prevere i
24 Germanes Carmelites Vedrunes
Procés de BARCELONA
64 Causes
44 Germans de La Salle, 14 Pares Carmelites
1 Superiora General Carmelita Vedruna
4 Germanes Carmelites Descalces i
1 Seminarista
Procés de TARRAGONA
147 Causes
39 Germans de La Salle, 1 Bisbe
66 Preveres, 20 Benedictins de Montserrat
7 Pares Carmelites, 7 Pares Claretians
1 Germà Caputxí, 2 Seminaristes i
4 Germans Terciaris Carmelites
8 Germans, per falta de documents, no estan inclosos en aquests Processos
68 Germans de La Salle martiritzats fora de Catalunya
Procés d’OVIEDO-TURÓN
9 Causes
8 Germans de La Salle i 1 Passionista
Procés d’ALMERIA
9 Causes
7 Germans de La Salle i 1 Bisbe
Procés de CARTAGENA
6 Causes
5 Germans de La Salle i 1 Prevere
Procés de CIUDAD REAL
11 Causes
Procés de TOLEDO
4 Causes
Procés de MADRID-GRIÑÓN
25 Causes
5 Germans de La Salle i 1 Bisbe
4 Preveres i 1 Seglar
4 Germans de La Salle
16 Germans de La Salle
9 Pares Carmelites Antiga Observança
2 Germans, per falta de documents, no estan inclosos en aquests Processos
TARRAGONA, J. Hilari
OVIEDO-TURÓN
ALMERIA
VALÈNCIA
BARCELONA
MADRID-GRIÑÓN
CIUDAD REAL
TOLEDO
CARTAGENA
MADRID
TARRAGONA
40
APROVACIÓ
1985
1987
1989
1990
1991
1991
1992
1992
1992
1992
1992
POSITIO
1988
1988
1990
1992
1993
1997
1994
1995
1996
1998
2000
BEATIFICATS
29-04-1990
29-04-1990
10-10-1993
11-03-2001
28-10-2007
13-10-2013
28-10-2007
28-10-2007
28-10-2007
13-10-2013
13-10-2013
CANONITZATS
21-11-1999
21-11-1999
Sobre els diferents Processos i situació actual
Procés especial TARRAGONA
1 G. Jaume Hilari
29-04-1990
Procés OVIEDO-TURÓN
8 Germans + 1 Pare Passionista
29-04-1990
Procés ALMERÍA
7 Germans + 2 Bisbes
10-10-1993
Procés VALÈNCIA
5 Germans + 25 (1 Prevere +
24 Carmelites Vedrunes)
11-03-2001
Procés BARCELONA
44 Germans + 20 (14 Pares Carmelites +
1 Superiora General Vedruna +
4 Gnes Carmelites Descalces + 1 Seminarista) 28-10-2007
Procés TOLEDO
4 Germans
Procés CIUDAD REAL
5 Germans + 6 (1 Bisbe + 4 Preveres + 1 Seglar) 28-10-2007
Procés CARTAGENA
5 Germans + 1 Prevere
28-10-2007
Procés MADRID-GRIÑÓN
19 Germans + 2 (1 Prevere i 1 Seglar)
13-10-2013
Procés MADRID
16 Germans + 9 Carmelites Antiga Observança 13-10-2013
Procés TARRAGONA
39 Germans + 108 (1 Bisbe + 66 Preveres +
20 Benedictins + 7 Pares Carmelites +
7 Claretians + 1 Germà Caputxí + 2 Seminaristes +
4 Terciaris Carmelites)
13-10-2013
28-10-2007
Total 327: Germans, 10 canonitzats i 143 beatificats
+ 174 altres beatificats
41
G. Miquel Xancó i Roca
A la Rectoria Vella de Sant Celoni jo vaig aprendre l’escac i mat del
pastor. Era l’estiu de 1958. El Gmà Valentí em va donar la primera lliçó
d’escacs. Jo era alumne seu a la Salle Bonanova. Havíem anat d’excursió
uns quants nois de la 3a. divisió. Ell n’era el Prefecte. Ho va ser durant
14 anys, d’ençà que va arribar a Bonanova, el novembre de 1945.
Abans, però, havia estat professor de 3er de preparatori, 1er i 2n de
peritatge durant 7 anys. Jo era un de tants interns. Em sentia molt a
prop seu per la tendresa, l’amabilitat i el bon saber fer. Era un bon
prefecte. M’hi trobava bé amb ell. Al cap d’un temps els interns vàrem
anar d’excursió a Berga. Per a mi fou una doble experiència: primer
perquè va ser la primera vegada a la meva vida que vaig veure nevar i,
desprès, perquè vaig conèixer LA PATUM, per a mi del tot desconeguda.
El Germà Valentí ens va fer un passi de diapositives i ens va explicar la
seva història. El curs següent ell mateix va ser director de Berga: 19661972.
Quan jo ja era Germà, el vaig tornar trobar a l’Equip de Pastoral, com encarregat vocacional, de 1972 a 1995
amb els Germans Josep Padró, Joan Lluís Casanovas , Toni Clavé i Cesc Ferré. Inoblidables eren les partides de
domino a Llívia, tot descansant de les trobades de Pasqua de Sant Martí. De 1995 al 2001 va ser director de
la Residència Provincial, i d’aleshores ençà va anar a Cambrils, assumint la responsabilitat de subdirector de
la Casa Sant Josep fins el 2010. Ara es dedica a classificar i ordenar els papers del seu despatx com a
Vicepostulador general d’Espanya per la causa dels màrtirs dels Germans i d’altres.
El dijous, 4 de juny vaig anar a veure’l a la casa Sant Josep de Cambrils per a fer-li aquesta entrevista.
-
Gmà Valentí, com recorda la seva família?
Jo vaig néixer a ca l’Angrill el 13 d’abril de 1924.
Era una casa pairal del terme de Montpol,
(partit judicial de Lladurs, Lleida), on els meus
pares, Isidre i Paula, feien de masovers. Els
meus pares varen tenir 10 fills, encara que tres
varen morir de molt petits. Jo era el 5è del 7
germans.
De petit, a casa, venia molta gent perquè el meu
pare, encara que no era titulat en medicina, va
aprendre molt de les plantes medicinals. El Dr.
Mir, metge d’Oliana, era molt amic seu i li
ensenyava la professió. Era com el seu
conseller. Quan va morir, li va passar molts
llibres de medicina.
Recordo que una vegada varen venir a casa, en dies diferents, dos nois amb gangrena a qui havien aconsellat,
a l’un tallar–li el braç i a l’altra la cama. El meu pare els va recomanà un remei de plantes, que es quedessin
a dormir a casa nostra, i l’endemà de la visita, segons la reacció, els diria què haurien de fer; sempre els deia:
42
aneu tranquils cap a casa i que segueixin aplicant aquest remei fins que estiguin curats completament. Al cap
de poc temps es varen salvar. Llavors la seva fama es va anar escampant. Anava als pobles veïns quan es feia
el mercat setmanal. El dissabte el dedicava a casa. Tothom hi anava per a ser guarit d’alguna malaltia. El meu
pare era observador meticulós i d’una gran intuïció. En tenia prou amb donar un cop d’ull a un malalt i ja
sabia quina malaltia tenia. El cas més típic va ser el del nen que tenia una infecció respiratòria. Li posà una
injecció i llestos. També tenia una capacitat d’entendre els problemes dels altres. Un bon dia s’hi va presentar
una dona molt desanimada, angoixada per problemes de salut. Ell es va adonar que necessitava molta
comprensió. Li va receptar unes gotes d’aigua (!) i en va tenir prou.
A Cavallolet (nom de la casa) tenien un nen molt malalt, el metge d’Oliana no se’n sortia, a la nit es va quedar
a dormir a la casa del malalt per a veure si l’endemà podia fer alguna cosa més. Seguidament va anar a buscar
el meu pare de nit i aquest va entrar sigilosament per no despertar al metge, veié el nen i de seguida va
veure que tenia el “garrotillo, diftèria”, li va donar la injecció adequada i el nen quedà curat. L’endemà el
metge al veure que estava bé no se’n sabia avenir, què li heu fet, no res. No el volia fer quedar malament. El
pare va comprovar que el metge portava la mateixa injecció, a la maleta, però no li va donar.
El cap de la guàrdia civil, en tenir malalta la seva filla, sabent que el dia de mercat, el pare anava a Solsona a
on visitava, hi va enviar la guàrdia civil perquè l’anessin a buscar per visitar la filla. Al veure que l’Angrill (nom
amb el que es coneixia al meu pare) anava custodiat, la gent pensava que anava presoner i tothom el volia
defensar; i molts es reuniren a prop de la caserna: el pare va visitar la malalta i va veure que la podia curar
fàcilment receptant-li el remei adequat, i la va curar. El tinent li va dir que podia exercir sense por per tota
la comarca, que no li passaria res. Al sortir sol, la gent es va alegrar i ell saludava satisfet i agraït dient-los
bon dia, bon dia a tothom. D’aleshores ençà va tenir via lliure per exercir com a metge. Ajudava els
farmacèutics a confeccionar les seves pròpies receptes. Testimoni d’això en són els apotecaris de La Seu,
Oliana i Solsona.
-
I com va ser la seva infància?
La major part del temps el passava entre la casa i el camp. Guardava els bous i les ovelles. No podia anar a
escola. Mn. Joan, el rector de la Parròquia, com que no hi havia escola, ell mateix es prestava per ensenyar
les primeres lletres, a llegir i a escriure a tots els nens i nenes del poble; tots havíem de fer alguns kilòmetres
per anar-hi. Els més grans anaven a les monges i al col·legi que els Germans tenien a Oliana.
Quan va arribar la Guerra Civil el meu pare amb els meus
germans més grans es varen amagar al bosc en coves i grutes.
Jo me’n cuidava de tenir-los al corrent i de portar-los menjar.
També anava al Comité de Solsona per tal de demanar els
permisos per portar el gra al molí i traficar amb el bestiar i
l’aviram. Ho volien controlar tot. Algunes vegades els milicians
enregistraven la casa pairal per si trobaven el pare i els germans.
Jo era l’encarregat de vigilar els camins per tal d’avisar-los quan
arribés el perill. Una vegada em van interrogar a cop de fusell i
vaig agafar molta por. Durant la retirada, els rojos es varen
emportar una cunyada. Sort que la varen deixar tornar al cap
d’un temps. Quan varen arribar els nacionals agafaren tot el que
van voler, fins i tot la mula que havíem amagat al bosc. Llavors
jo em vaig presentar davant el cap de les tropes i li vaig reclamar
la mula. Ell em va dir: ¿La sabries reconèixer? Llavors vaig fer el xiulet amb el qual sempre la cridava i ella,
tota sola, va sorgir d’entre el ramat. Llavors em va dir: D’acord, te la pots emportar.
-
I com va ser que de pagès li vingué la vocació de Germà?
L’any 1940 els tres germans més petits varem anar al col·legi dels Germans a Oliana. Durant la setmana vivíem
a cal Perepau, uns amics molt coneguts del meus pares que ens tractaven com a fills. Quan els tres més petits
estàvem a Oliana per anar a La Salle, anàvem a casa una vegada al mes i ens suposava tres hores per anar-hi
i tres hores per tornar a Oliana. Una bona caminada.
43
El Gmà Cecili Maria, el director, em va preguntar: ¿T’agradaria ser Germà de La Salle? No, li vaig respondre.
De cap manera. Ell, disgustat per la resposta, no m’ho va tornar a preguntar més, però més tard, la pregunta
em donava voltes i més voltes. Un dia, amb uns quants amics d’escola, vàrem anar a visitar el santuari de la
Verge dels Àngels. Un company va dir: podríem demanar a Déu i a Maria que ens ajudessin a veure què hem
de fer a la vida. Així ho varem fer. Quan vaig sortir de la capella ho tenia molt clar: volia ser Germà de La Salle.
Com em feia recança dir-ho al Gmà Director, l’estratègia va ser explicar-ho primer al Gmà Frederic, per a mi
més assequible, i que ell ho comuniqués al director. Així va ser. Al migdia, al menjador, el Gmà Frederic li va
dir al Gmà director: ¿sap que a la seva classe hi ha un xicot que vol ser Germà de La Salle? Llavors el Gmà
Director va anar repassant la llista per a veure si l’encertava.... - ¿No se’n deixa un?, replicà el Gmà Frederic.
En Valentí Vilana, digué el director. Sí doncs és ell, el que havia dit que no. Mig sorprès i estranyat el Gmà
Director em va cridar i em va dir: ¿Així que vols ser Gmà. de La Salle? - Sí, li vaig respondre satisfet. - Doncs
primer ho hem de dir als teus pares i després, jo mateix t’acompanyaré a Cambrils. Dit i fet. L’11 d’octubre de
1941 (tenia 17 anys) vaig prendre l’hàbit de Germà i vaig començar a Cambrils el meu noviciat.
-
Què és allò que aprecieu més de la vostra tasca a l’escola ?
Malgrat la poca salut de què disposava, vaig poder fer l’Escolasticat i el Magisteri. Llavors vaig ser enviat a
Bonanova. El 20 de setembre de 1945 hi arribàrem 9
escolàstics. Els diumenges a la tarda, el Gmà Director
ens reunia i ens preguntava com havia anat la setmana.
Era una trobada molt bonica i relaxada. Desprès ens
invitava a un refresc. Al cap d’uns anys em van demanar
que m’encarregués de l’Acció Catòlica. També recordo
les visites a l’Hospital Clínic amb alguns alumnes i
Germans. Entre tots els compràvem diaris i alguns
llibres. Va ser una experiència molt enriquidora per a
tots. Tant era així que el dilluns els alumnes em
demanàvem com havia anat la trobada amb els malalts.
L’any 1951 vaig ser nomenat prefecte suplent de 2ª
divisió i l’any següent prefecte de 3a divisió. (que també incloïa els ‘ingressos’ i primer batxillerat). Un temps
més tard també s’hi varen incorporar els alumnes de l’escola gratuïta. El Prefecte era l’encarregat de rebre
les famílies. Jo patia molt quan no podia acceptar més alumnes. Passava per totes les classes i intentava
sempre recompensar allò positiu. (Encara recordo la meva caixa de ‘vales’ i regalèssia). Important també
varen ser les primeres comunions, la congregació de l’Infant Jesús (amb més de 80 inscrits) i les funcions de
teatre que fèiem regularment, ajudat per 24 Germans. Vaig continuar de Prefecte de la Tercera Divisió durant
catorze anys, seguidament cap a Berga com a director durant 6 anys.
-¿I què me’n dieu de la vostra etapa com a reclutador?
L’últim any com a director de Berga el Gmà
Lluís Escobet, que era el reclutador, em va
dir: ¿Què li semblaria ser encarregat de
vocacions en substitució del Gmà. Canut?
Doncs, si els superiors així ho creuen, no hi
tinc cap inconvenient.
Així l’any 1972 vaig incorporar-me a la
comunitat de la Residència Provincial i em
vaig incorporar a l’equip de pastoral com a
reclutador. Primer vaig començar per les
Escoles nacionals i, desprès, a tots els
col·legis de La Salle. Hi passava quatre cops
l’any. El primer trimestre per les classes i, desprès, entrevistava als qui m’ho demanaven (fossin o no
vocacionables). Al final del procés venien les trobades vocacionals, les colònies i l’entrada a Cambrils.
44
-
Algunes anècdotes com a reclutador...
Quant jo passava pels pobles, la primera vegada que hi anava preguntava a on era l’escola. A un poble més
avall de Ponts, en arribar-hi paro el cotxe prop d’un banc a on dues persones grans descansaven; després de
preguntar a on era l’escola, els vaig dir: potser vostès varen conèixer a l’Angrill. I tant, aquí va curar tot el
poble de tifus: jo soc un fill seu, els vaig dir. Molt cordialment em varen saludar i no paraven de donar
explicacions. Al final em digueren que hauria d’anar a visitar la família a on residia els dies que va estar aquí
cuidant malalts, doncs estaran molt contents de poder-lo saludar; va ser molt interessant aquesta visita.
A l’anar a Juneda per visitar l’escola, al final del temps que encara anàvem amb sotana, vaig anar a saludar el
Sr. Rector, que era Mn. Queralt, i li vaig demanar si tenia inconvenient que passés per l’escola. Resposta: cap
inconvenient, sempre que passi portant sotana... Ja no hi vaig passar més.
A Calaf en una de les classes quan vaig passar, la mestra els feia fer lectura passant-se el llibre de l’un a l’altre,
llegien la vida de Sant Joan Bta. de La Salle...
Anant pels pobles, a un poblet d’alta muntanya, vaig dir a una senyora ja gran, que és molt amunt aquest
poble i em va respondre: sí però es molt fàcil trobar, baixant del Cel es el primer poble que es troba.
A un poble prop de Balsareny, al visitar l’escola, la Mestra em digué que li feia un gran favor amb aquella
visita, perquè tenia necessitat d’anar a casa seva i que ja tornaria; passada mes d’una hora... Els nens m’avisen
que ja és l’hora de sortir i la Mestra no ha tornat, però no podien sortir perquè, sense adonar-se’n, la mestre
va tancar amb clau. Varem continuar una bona estona tranquil·lament fins que es va adonar que els alumnes
no havien sortit de l’escola i es va disculpar molt per haver-nos tancat amb clau...
-
Com va ser que vàreu ser nomenat Vice-Postulador?
El Gmà. Leone Morelli, Postulador General, va demanar als Visitadors un Germà per nomenar-lo VicePostulador de tots els Germans Màrtirs
d’Espanya i que reemplaçaria al VicePostulador de Madrid i al de Catalunya. El Gmà.
Postulador em comunicà que m’arribaria
aquest nomenament. Una vegada els Processos
estan a Roma, el Postulador General és el
responsable i els Vice-Postuladors l’ajuden.
I així, l’any 1980 em va arribar una carta de
Roma amb el nomenament de Vice-Postulador
de les Causes de tots els Germans Màrtirs
d’Espanya. Per això he anat assistint a totes les
beatificacions i canonitzacions de Germans.
Durant aquest període he recollit tot el material
que he pogut i he respost a les qüestions
relacionades amb els 11 processos que he
treballat. En total 329 causes: 155 de Germans
de La Salle i 174 d’altres (Bisbes, sacerdots,
religiosos, religioses, seminaristes i seglars). Per
grups es podrien diferenciar: Causa d’Oviedo i
Turón: 9 persones (8 Germans); Madrid–Griñón 21 (19 Germans); Madrid 25 (16 Germans); Almeria 9 (7
Germans); Toledo 4 Germans; Ciudad Real 11 (5 Germans); Cartagena 6 (5 Germans); Barcelona 164 (44
Germans); València 30 (5 Germans ); Tarragona 147 (39 Germans); Tarragona, Jaume Hilari 1. En el procés
de Madrid–Griñón hi ha dos Germans que de moment no han passat a la Beatificació i per aquest motiu
marco 21 i 19 en lloc de 23 i 21.
Em va ajudar molt el Gmà Morelli, Postulador General en la fase d’informació. Moltes vegades anàvem al
Vaticà per veure com anaven les Causes. Un dia va preguntar al cardenal encarregat dels processos: ¿Com
estan les Causes dels màrtirs de La Salle d’Espanya? El cardenal li va senyalar un munt de papers. Llavors
Morelli li va dir: ¿no els podria passar una mica més amunt? Un altre dia, vàrem presentar al mateix cardenal
45
el quadre anomenat el ‘Crist de Dalí’ per regalar al Papa el dia de la beatificació. El cardenal una mica
contrariat va exclamar: és molt atrevit aquest quadre. Mentrestant, passava un sacerdot jove, ajudant del
cardenal, pel nostre costat. Va escoltar la nostra conversa i va dir: Ei! si no voleu el quadre, me l’emporto a
l’habitació. Immediatament el cardenal va accedir a la nostra demanda. El cas més humorístic va ser del
Germà Jaume Hilari. Quan els del Comité Espanyol van saber de la seva defunció varen enviar un missatge
als bancs i Caixes de Catalunya demanant informes sobre el Germà pensant que amagava una fortuna. La
resposta va ser: en este banco no existen ni depósito de valores ni cuentas corrientes a nombre de Manuel
Barbal Cosan.
Durant tots aquests anys de dedicació als GG. Màrtirs, moltes vegades he demanat al Senyor que pogués
arribar a veure Beatificats a tots el Germans Màrtirs dels qui teníem introduïdes les seves Causes a Roma i
poc a poc han anat passant els grups, i amb molta satisfacció he pogut veure que els 11 Processos han arribat
als altars, han estat Beatificats. A la sala dels màrtirs he anat posant a cada foto la data de beatificació.
-
Sé que vàreu anar a l’illa Reunió per assistir a la beatificació del Beat Germà
Ecubilió. Com va ser això?
Sí, del 26 d’abril al 2 de maig de 1989 vaig anar amb quatre Germans a l’illa de La Reunió. Primer ens vàrem
trobar al col·legi de Maravillas de Madrid. Després, passant per París, Múnich, i l’illa de Sant Maurici,
arribàrem a l’illa de La Reunió. Al col·legi La Salle de Saint Michel ens varen dir que no teníem cap reserva per
assistir als actes oficials, però gràcies al Gmà. Morelli, Postulador General, que intervingué prop del Bisbe
Gilbert, vàrem obtenir els permisos pertinents. L’acte es va celebrar a l’esplanada de la Trinitat. Segons els
diaris, des de la vigília més de 60.000 persones van dormir a l’esplanada de la beatificació per assegurar-se
un lloc. I en total hi assistiren 300.000 persones, realment sensacional. El Papa va dir: ‘La beatificación del
Hno Scubilion indica que esta región del Océano Índico, que es vuestra isla, tiene vocación a suscitar ejemplos
de santidad para toda la Iglesia.’ Vull esmentar que la festa del Gmà. Escubilió és el 20 de desembre, dia de
la supressió de l’esclavatge que va ser l’any 1848, és a dir, 14 anys desprès de la seva arribada i que
esdevingué el símbol d’una llibertat retrobada. Quan el G. Escubilió va arribar a l’illa, l’any 1833, hi havia
56.800 habitants, la majoria esclaus vinguts de Madagascar i de l’oest de l’Àfrica del Sud. El 1989, any de la
beatificació, a La Reunió, essent una regió de 2.512 km quadrats hi convivien unes 500.000 persones, de les
quals unes 115.000 a la capital, Saint Denis. Hi havia un autèntic mosaic de races: europeus, africans, malgaixs
i asiàtics, en una convivència modèlica amb totes les religions: catòlics, hindús i musulmans. Per a mi va ser
un record inesborrable.
-
L’any 2001 arribàreu a la Comunitat de la Sagrada Família aquí, a Cambrils.
Sí aquesta ha estat la meva darrere etapa. El Gmà,
Frederic Gay, Visitador, em va nomenar sots-director
de la casa Sant Josep. Tot i això, encara he pogut
celebrar algunes festes amb antics alumnes de La
Salle Bonanova. L’any 2008 vaig patir d’insuficiència
respiratòria. Vaig estar més d’un mes a l’hospital de
Reus. Llavors vaig demanar deixar el càrrec de sotsdirector. Avui encara dedico temps al meu despatx
arreglant papers dels Germans Màrtirs i ajudo a
passejar algun Germà malalt amb la cadira de rodes.
Sóc molt conscient de que la meva salut és delicada i
malgrat les meves limitacions ofereixo els meus
serveis fins que el Senyor vulgui.
Moltes gràcies, Gmà Valentí, pel seu testimoni i dedicació.
46
G. Josep Maria Pons i Riba
Nota. En els països subratllats ja no hi ha La Salle
LA SALLE ARREU DEL MÓN (1719-2014)
Itàlia (1702); Suïssa (1750); Martinica (1774; Bèlgica (1792); La Reunió (1817). Guaiana F. (1823); Canadà
(1834); Turquia (1841); USA (1845); Egipte (1847); Alemanya (1850); Penang (1852); Singapur (1852); Algèria
(1853); Tunísia (1854); Anglaterra (1855); Grècia
(1858); Àustria (1859); Maurici (1859); Hindustan
(1859); Birmània (1860); Rumania (1861); Equador
(1863); 1866. Madagascar; Vietnam (1866); Mònaco
(1868); Colòmbia (1874); Hong Kong (1875); Xile
(1877); Espanya (1878); Luxemburg (1880); Armènia
(1881); Bulgària (1885); Líban (1886); Txecoslovàquia
(1888); Argentina (1889); Hongria (1894); Polònia
(1903); Malta (1903); Nicaragua (1903); Panamà
(1904); Àfrica Sud (1904); Mèxic (1905); Cambodja
(1905); Puerto Rico (1905); Cuba (1905); Austràlia
(1906); Brasil (1907); Albània (1908); Holanda (1908);
Congo-Zaire (1909); Filipines (1911); Líbia (1912);
Veneçuela (1913); Bolívia (1920); Perú (1921);
Marroc (1929); Japó (1932); Portugal (1933); Sto. Domingo (1933); Costa Rica (1935); Manxúria (1836);
Iugoslàvia (1938); Aruba (1938); Etiòpia (1938); Corea (1940); Papuàsia (1946); Burkina Faso (1948); Camerun
(1948); Jordània (1950); Saravak (1950); Djibouti (1951); Tailàndia (1951); Togo (1952); Ruanda (1952);
Hondures (1953); Nova Zelanda (1953); Benín (1956); Malí (1957); Nigèria (1957); Guinea Equatorial (1958);
Sabah (1958); Kènia (1958); Guatemala (1959); Guadalupe (1960); Pakistan (1960); Índia (1961); Tanganika
(1963); Saint Vincent (1965); Níger (1966); Paraguay (1968); Haití (1973); Costa d’Ivori (1978); Txad (1978);
Nova Caledònia (1980).
AVUI, A CATALUNYA
Zona de Barcelona:
Casa Provincial (1955); Bonanova (1889), Barceloneta (1890), Comtal (1880), Congrés (1959), Gràcia (1900),
Horta (1912), Montcada i Reixac (1910), Premià de Mar (1906), Campus Universitari (1965), Fundació Comtal
(1994), Casal Sant Gervasi (2008).
Zona de Manresa:
Berga (1909), Manlleu (1880), Manresa (1910), La Seu d’Urgell (1904), Sant Martí Sesgueioles (1957).
Zona de Tarragona:
Cambrils-Escola (1900), Cambrils-Sant Josep (1928), Mollerussa (1905), Reus (1951), Tarragona (1906),
Torreforta (1961.
Zona de Girona:
Cassà de la Selva (1881), Figueres (1907), Girona (1906), Palamós (1905), Sant Celoni (1911), Santa Coloma
de Farners (1904).
47
LLOCS DE CATALUNYA ON HI HA HAGUT GERMANS
Agramunt 1907-1933; Agullana 1907-1944; Almenar 1907-1908; Anglès 1905-1914; Arenys de Mar 18871892; Badalona (Sant Roc) 1969-1976; Calaf 1907-1972; Calonge 1894-1909; Fortià/Fortianell 1904-1936;
Gironella 1924-1968; Granollers 1905-1933; Guissona 1907-1933; Hostalets de Llers 1904-1920; La Garriga
1962-1971; La Jonquera 1905-1915; La Pobla de Lillet 1945-1969; La Pobla de Segur 1907-1927; Les 19041969; Llagostera 1904-1910; Llers 1904-1920; Llívia 1904-1977; Mollet 1971-1976; Montcada Asland 19481965; Oliana 1921-1971; Ponts 1906-1933; Puigreig 1949-1968; Ripoll 1905-1914; Roquetes 1920-1923; Salt
1905-1971; Sant Feliu de Guíxols 1891-1972; Sant Hipòlit de Voltregà 1889-1971; Sant Joan Despí 1971-1982;
Sant Joan Les Fonts 1905-1914; Sant Pere de Ribes 1905-1917; Santpedor 1897-1968; Solsona 1929-1936;
Terrassa 1893-1901; Tiana 1971-1977; Tortosa 1904-1957; Vielha 1903-1936 i 1951-1989.
A MÉS, A BARCELONA
Carrer Ferlandina 45, 1880-1887; Carrer Lledó 4, 1884; Carrer Montcada 19, 1880-1890; Ciutat dels nois 19631977, El Carme 1928-1936; Horta–Chapí, 1912-1966; Josepets, 1912-2008; Les Corts, 1887-1965; Nostra
Senyora del Port, 1962-1977; Pont de la Parra, 1879-1884; Provença, 1905-1918; Santa Madrona, 1890-1934.
48
Francesc Torralba i Rosselló, VN 2938
El mundo en el que el creyente desarrolla su vida ha cambiado
radicalmente y no se parece en nada al de tiempos pasados
La larga época de la cristiandad en la que todo estaba absolutamente impregnado de
creencias cristianas se ha evaporado, quizás de forma definitiva, del continente
europeo. No lo sabemos. Es difícil predecir los movimientos de la historia. El mundo
occidental del tiempo presente es un ámbito, a grandes rasgos, indiferente a la fe
cristiana, aunque es el resultado de la presencia continuada de la fe cristiana en su
seno.
Desde que Friedrich Nietzsche proclamó la muerte de Dios, una nube densa de olvido
de Dios se ha extendido por todo Occidente. En este mundo nuestro, en el que ahora
vivimos, ser creyente es un hecho diferencial que, como tal, exige al creyente saber dar
razón de su fe y de su esperanza a aquellos que no comparten su fe.
Históricamente, durante muchos siglos, la creencia cristiana fue el elemento que se daba por supuesto (taken-for-granted
World) en la sociedad occidental, mientras que en el presente lo que se da por supuesto es más bien lo contrario: la
descreencia. Este cambio de postura es un acontecimiento histórico, porque obliga al creyente a justificar su postura,
dado que lo que se da por supuesto es que estamos solos, abandonados de la mano de Dios, navegando en una barcaza
en medio del cosmos, perdidos por una galaxia.
Siguiendo a Manfred Lütz en Dios, una breve historia del eterno, en las sociedades en las que Dios a duras penas está
presente, dejando de lado un ámbito delimitado temporal y espacialmente, la fe requiere ahora coraje y está necesitada
de fundamentación, mientras que el ateísmo práctico o teórico no parece necesitar ningún tipo de fundamentación.
Además, hay que tener presente que en cualquier momento, y también en el presente, la necesidad de pertenecer a la
mayoría, de estar incluido en el todo social es una tendencia humana omnipresente.
El diálogo entre creyentes y no creyentes plantea hoy una novedad radical respecto al pasado. En el contexto ideológico
actual, se da por supuesto que Dios no existe, que estamos solos, que somos la resultante de una evolución arbitraria,
que podría no haber surgido nunca. El creyente se ve llamado a mostrar que Dios existe, porque en el imaginario colectivo
se parte de que no existe, porque el materialismo práctico y el cientismo están profundamente impregnados, de tal
forma que lo que no se puede ver, ni observar ni identificar con algún instrumento científico, sencillamente, no existe.
Es difícil en este contexto mantener la denominada fe del carbonero. En este tercer milenio, la fe tiene que ser ilustrada,
razonada y entendida o, contrariamente, estará siempre
suspendida en su fragilidad. La posesión de una fe adulta será
Solo una fe ilustrada y
la única forma de poder resistir y responder a las ideologías y
convencida de su razonabilidad
a
los
sistemas
de
valores,
constantemente
cambiantes, de la civilización actual. Sólo una fe ilustrada y
sabrá dar respuestas
convencida de su razonabilidad sabrá dar respuestas
consistentes. Una cierta simplicidad de la fe, dentro de una
consistentes
sumisión demasiado fácil, corre el riesgo de convertirse en
puro simplismo. En el presente, el simplismo y el infantilismo no tienen ningún futuro.
La tendencia a la interiorización o a la bunkerización no es una buena salida. Tampoco son las más adecuadas, ni las
más evangélicas, porque la fe no es endogámica, está llamada a salir, porque su dimensión es universal. El espíritu
misionero es inherente a la fe cristiana, porque este espíritu no excluye al otro, sino que lo presupone y busca aquellas
semillas de verdad que en él existan, para edificar, a partir de sus propias convicciones, la fe cristiana.
49
Pablo d’Ors, Sacerdote y escritor. En el nº 2.940 de Vida Nueva
1. De un modo u otro, todos buscamos a Dios: esta es una de las tres
o cuatro convicciones pastorales a las que he llegado tras casi
veinticinco años como sacerdote. No todos lo buscamos de la misma
manera, eso es evidente, como lo es que hay muchos que ni siquiera
saben que es a Él a quien están buscando. Pero tras cualquiera
aspiración de plenitud o felicidad, late siempre el propio Dios, discreta
y anónimamente.
2. La Iglesia católica se hace cargo solo de una pequeña parte de todas
estas aspiraciones espirituales que laten en el corazón de nuestros
contemporáneos. Por desgracia, ni siquiera esa pequeña parte es
atendida como se debería. No creo que la causa sea difícil de
diagnosticar: en la Iglesia nos hemos perdido en ritos, fórmulas,
doctrinas y consejitos morales, descuidando lo primordial. ¿Y qué es
lo primordial? Pues lo que atañe al Espíritu. Lo accidental es todo lo
que se refiere a la liturgia, a la teología y a la moral. Todos sabemos
muy bien que lo religioso debería estar al servicio de lo espiritual, pero
todos sabemos también que casi nunca es así, y esta es la segunda de mis convicciones pastorales. Lees un
libro de teología y nunca te dan ganas de orar. O escuchas una predicación moral y no sientes el deseo de ser
mejor persona. O asistes a una eucaristía y no hay ni un segundo en el que puedas experimentar que se
celebra la comunión. Dicho con rotundidad: el actual prestigio de la espiritualidad se está construyendo sobre
el merecido desprestigio de la religión.
No concluyo de aquí que haya que acabar con las religiones, pero sí resulta imprescindible recrearlas y
renovarlas, so pena de que persistan en el tiempo como mero residuo cultural. Mi empeño como sacerdote
es el de insuflar vida a los ritos y mitos religiosos para mostrar
que son un camino privilegiado e insuperable –y subrayo esto de
privilegiado e insuperable– de acceso a lo espiritual.
3. Para insuflar vida no basta el entusiasmo o la voluntad. A este
fin es preciso tener un criterio pedagógico muy claro: la
simplicidad. Solo lo que es sencillo es espiritual: esta es la tercera
convicción a la que he llegado en estos últimos veinticinco años.
Por desgracia, hemos construido una sociedad y una Iglesia en la
que solo lo complicado tiene prestigio. Pero lo que el alma
necesita realmente es la simplicidad. Las cosas sencillas son
elegantes en su sobriedad. Y la elegancia, como la sobriedad, nos
hace mucho bien. Lo sobrio nos sana porque crea espacio en
nuestro interior, permitiéndonos el movimiento de la elección, la
libertad, que es lo que nos caracteriza como humanos. Lo
abigarrado, exuberante o complejo, por contra, tiende a ocupar
50
nuestro espacio interior, dificultando la actitud
receptiva, base de toda espiritualidad. El hombre está
hecho para lo sencillo. Es en lo sencillo donde se realiza.
La elegancia no es posible sin sencillez. La elegancia es
la maestría natural en el movimiento, y eso, cuando lo
vemos, cuando lo protagonizamos, nos devuelve a
nuestra patria.
Mi principal empeño pastoral, tanto por lo que se
requiere a la práctica de la oración como a la
profundización y difusión del mensaje del Evangelio, es
hoy la simplicidad. Un texto, un ejercicio, una
ceremonia que no sean claras y sencillas no son
pastorales. Y a mí, lo que me interesa por encima de
todo, es la pastoral y la espiritualidad, es decir,
alimentar el alma de los otros y la mía. Para eso escribo ahora. Para eso he escrito en el fondo siempre.
4. De niño aprendí de memoria las obras de misericordia: dar de
comer al hambriento, de beber al sediento… Lo que últimamente
he comprendido es que no se trata solo de dar pan al hambriento,
sino de ser el pan para él, de convertirse en alimento. No es
casual que una de las últimas palabras de Jesús fuera: esto es mi
cuerpo, esta es mi sangre. Todo hombre llega a la plenitud de su
humanidad cuando dice algo semejante: quiero ser alimento para
vosotros, quiero prolongar mi vida en este mundo desde dentro
de vosotros, dándoos fuerza. Yo soy el pan de la vida: eso es lo
que todos, sin excepción, estamos llamados a decir.
El camino para llegar a esta cima humanitaria y mística suele ser
muy largo. Llegamos a ese ideal recorriendo las etapas que,
sucintamente, he delineado: universal aspiración a Dios; decadencia de la religión en lo ritualista e ideológico;
necesidad primordial de la simplicidad; y conversión de la vida en alimento para la vida de los otros.
51
Síntesi realitzada pel G. Jaume Pujol i Bardolet
1. Introducció del Sr. ALCALDE
L’Alcalde Sr. Xavier Trias i Vidal de Llobatera introdueix l’acte i després de les
salutacions als presents, feu menció que estem en el «Saló de Cent», on des de fa sis
segles s’hi tenen els actes més importants i aquest de donar la MEDALLA DEL MÈRIT
CIENTÍFIC A LA FUNDACIÓ UNIVERSITÀRIA I TECNOLÒGICA LA SALLE, n’és certament
un. Representa un reconeixement de la tasca essencial que fa la Fundació
Universitària La Salle en Enginyeria, Gestió empresarial i Arquitectura des de fa 50
anys. Per això es mereix aquesta Medalla d’Or que li atorguem.
2. Sr. Jaume Ciurana, Tinent d’Alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació
Després de fer referència a algunes dates fundacionals i reconèixer la tasca
fundacional dels GG. Plàcid, Mateo i altres, (que podeu veure a
https://www.flickr.com/photos/beslasalle/17966005260/in/album-que
seran ampliades en la intervenció del Sr. Santos, digué que La Salle ha estat el primer
centre en telecomunicacions a Catalunya i que la clau d’èxit de La Salle ha estat en
saber escoltar la veu empresarial, tenint en compte que el 50% de les indústries
electròniques de l’Estat estaven a Catalunya, la majoria a Barcelona i no hi havia cap
centre de formació de personal qualificat. Foren oportunes doncs, les iniciatives de
La Salle en aquestes àrees.
La Salle ha estat un centre innovador de reconegut prestigi i ha tingut una acreditada
tasca en la formació de professionals. Per tot plegat felicitats per la seva excel·lència
en la formació de professionals en valors i educació. Moltes gràcies.
3. Sr. Josep Martí Santos (Glossa de la trajectòria)
El Director General de La Salle Campus Barcelona i de FUNITEC – URL, en la seva
intervenció mostrà la trajectòria històrica del perquè i del com s’ha desenvolupat
l’obra del Campus Universitari La Salle. Em fem aquí una síntesi.
Els 50 anys que se celebren i que són reconeguts pel ple de l’Ajuntament de
Barcelona amb la concessió de la Medalla d’Or, són ocasionats per un conjunt de
circumstàncies anteriors a 1965, que cal recordar, resultat de la fidelitat a Sant
Joan B. La Salle, que volia que “l’escola funcionés bé”, amb la finalitat de “formar
bons ciutadans i bons cristians”· Des de fa més de 350 anys, La Salle sempre ha
mantingut la voluntat de millorar la societat a través de l’educació, adaptant-se
a l’evolució dels temps, amb insistència amb els més necessitats. Tractant de
promoure uns valors per mitjà de “Fe-esperança, estil fratern de treball en
comunitat i vocació de servei social”.
Des del segle XVII La Salle ha anat expansionant-se successivament i en
l’actualitat es troba en 82 països, 1037 escoles i 75 centres universitaris en els cinc continents, amb un milió
d’alumnes, 100.000 educadors i 10 milions d’antics alumnes.
52
Els antecedents del nostre Campus es remunta al 1903 des del Col·legi Bonanova impartint Peritatge
Industrial en les branques de mecànica, química i electricitat amb exàmens a Terrassa. Això durà fins el 1930.
El 1959 s’introduïren altra vegada els estudis industrials a Bonanova per iniciativa del G. Director de llavors
Just Bernat. Fins aquí els antecedents.
Però serà, sobretot, el 1964 que, escoltant la veu de l’empresa i de l’entorn, és quan el centre s’especialitza
en electrònica i s’orienta cap a l’especialitat de la telecomunicació. I durant el curs 1965-66, essent Director
de Bonanova el G. Plàcid i amb l’impuls del G. Mateo, van entrar en vigor els nous estudis d’enginyeria de
telecomunicació, substituint el peritatge industrial. Fou l’embrió de l’Escola Universitària d’Enginyeria
Tècnica i de Telecomunicacions (EUETT), oficialment reconeguda l’any 1976.
Els resultats no es van fer esperar, doncs joves antics alumnes, comencen a ocupar llocs en indústries
pioneres d’Electrònica, Informàtica, Acústica, Televisió i Comunicacions, responsabilitats de Direcció com fou
el cas d’en Ramon Ollé a EPSON i de Ramon Ariza, Delegat en Cap del Ministeri de Comunicacions. Des de la
creació de TV3, el 1983, aquesta es nodreix d’un elevat nombre d’estudiants de la institució, principalment
d’Imatge i So.
El 1985 s’inicia el MBA de La Salle per a una formació i gestió en negocis d’àmbit internacional, sempre en
col·laboració amb altres centres lasal·lians de Manhattan, Philadelphia i Califòrnia.
L’1 de març 1990 es crea la primera
Universitat Privada Ramon Llull, sempre
d’inspiració humana i cristiana, amb La Salle,
la Facultat de Filosofia, l’IQS i la Fundació
Blanquerna, sota la presidència el Cardenal
Jubany.
Amb motiu de l’aparició d’Internet el 1991,
que presagiava un canvi important en la
societat, La Salle ofereix Màsters i Postgraus
i programes de Doctorat, dintre d’uns
estudis d’Enginyeria Superior en Electrònica
i en Informàtica de Gestió.
Amb ocasió dels Jocs Olímpics del 1992 fou
demanada l’acció del nostre Campus en la
supervisió i certificació de diferents
instal·lacions olímpiques, molt especialment d’Acústica, amb estudiants del centre sota la direcció del G.
Josep Martí.
El 1994, el G. Joaquim Morató aleshores Visitador de Catalunya, creà la Fundació Privada Universidad i
Tecnologia (FUNITEC), que assumeix la gestió del Campus.
El 1996, es crea la primera carrera universitària d’Europa d’Enginyeria Multimèdia, entrant en el món de
l’entreteniment digital i la programació de videojocs. I també la Medialab (Centre de Televisió Digital), pioner
a tot Europa.
El 1998, creació de l’Escola Tècnica i Superior d’Arquitectura, la primera Escola privada a Catalunya i a l’Estat,
dirigida des de llavors pel Dr. Robert Terradas.
El 2001 creació d’un Parc d’Innovació tecnològica i empresarial dins el propi Campus: “La Salle Technova
Barcelona”.
A començaments de 2001-2002, amb col·laboració amb centres La Salle dels EE. UU., s’incorporen nous
mètodes de e-learning, que apostaven per la combinació de l’educación presencial i virtual, inici de la
plataforma LaSalleOnline.
El 2005, sota la direcció del G. Miquel Àngel Barrabeig s’impulsa un procés d’internacionalització i es promou
la Universitat Oberta La Salle (UOLS) a Andorra, com a nexe dels 75 centres universitaris La Salle. També
s’obre una extensió a Almere (Holanda) per a la formació de professionals i per a empreses.
53
Actualment, la nostra formació universitària inclou àrees tècniques i científiques en Enginyeria
(Telecomunicacions, Electrònica, Robòtica, Telemàtica, Informàtica, Multimèdia i Videojocs), Arquitectura,
Direcció d’Empreses. S’ofereixen 12 graus universitaris, 8 màsters universitaris, 48 màsters propis i 1
programa de doctorat, tot a més de 4.200 alumnes amb una mitjana d’un 22% estrangers. S’ha construït la
nova residència universitària “RESA-Campus La Salle” i s’ha creat el primer grau d’Animació i Efectes Visuals
del nostre país, que es posarà en marxa el 2015-2016.
I sempre s’està obert a les activitats de recerca i per aquest motiu compta amb 6 grups d’investigació
reconeguts per la Generalitat. Pel que fa a les publicacions, el 2014 se n’han publicat 94 amb un notori
impacte pel que fa a la contribució en la millora de la modernització de la ciutat i al benestar dels ciutadans.
Cal fer memòria dels diferents Directors que han animat el centre: G. Mateo (1965-1971); G. Joaquim Porrera
(1971-1977); Dr. Alonso Rodríguez (1977-1988); G. Daniel Cabedo (1988-2005); G. Miquel Àngel Barrabeig
2005-2014); i ara Sr. Josep Martí Santos. Tots ells han treballat responent a les necessitats i demandes de
l’evolució dels temps.
La Salle té integrat en el seu ADN els valors fundacionals: visió internacional, qualitat educativa, estil
pedagògic, comunitat compromesa i vocacionada vers l’educació i voluntat de millorar el món. I acaba amb
dues dites: “learning by doing”, aprendre tot fent; i l’esperança i passió que hi ha en les persones, que
expressa amb la invocació lasal·liana de més de 300 anys: “Visca Jesús en els nostres cors. Per sempre”.
4. ENTREGA DE LA MEDALLA D’OR
El Plenari del Consell Municipal acordà en sessió del dia
27 de març de 2015, atorgar la Medalla d’Or al Mèrit
Científic.
Pels seus cinquanta anys de valuosa tasca a la nostra
ciutat en el desenvolupament científic i tècnic, el
coneixement pràctic de les àrees d’Enginyeria, Gestió,
Arquitectura i altres disciplines.
Fundació Privada Universitat
i Tecnologia La Salle
Medalla d’Or al Mèrit Científic
Xavier Trias i Vidal de Llobatera, Alcalde
El Secretari General, Jordi Casas i Pallarès
5. G. Josep Guiteras, President de FUNITEC i Visitador Auxiliar
El torn del G. Josep Guiteras, com a Visitador Provincial de Catalunya i
President de FUNITEC, agraí molt sentidament al Sr. Alcalde i Consistori
aquesta Medalla d’Or. Un agraïment molt cordial de part de tots els que han
fet possible arribar fins aquest moment: GG. Just Bernat, Plàcid Fermí, Mateo
Esteban, Daniel Cabedo, Josep Martí, Antoni Baqueró, Ermenter Ars, Joaquim
Porrera i Miquel Àngel Barrageig. Igualment, felicitació i agraïment a tots els
professors i professores de l’Escola Universitària de Telecomunicacions i de
l’actual Campus La Salle que han estimulat una “renovació-innovació
pedagògico-educativa”amb una forma d’educar i de connectar amb les
necessitats de l’entorn, que la història més recent ha mostrat que ha estat un
encert avançant-se en l’ampli i complex món de les telecomunicacions, fent
possible la rica història d’aquests 50 anys que avui veiem reconeguda. El G.
Guiteras confessa que l’enorgulleix i que aquesta Medalla d’Or de
l’Ajuntament al Mérit Científic és una mica de tots. Per tant, enhorabona a
tots.
54
6. Sr. Xavier Trias, Alcalde de Barcelona
“Moltes moltes gràcies G. Josep Guiteras per les teves
amables paraules, gràcies a tots els membres del
Patronat. La veritat és que aquesta Medalla d’Or la
donem a la vostra institució, però no la dóna l’Alcalde, la
dóna el Plenari, això és especialment bonic, perquè són
tots els grups de l’Ajuntament que fan reconeixement
públic a la vostra identitat.
Gràcies també a Josep Martí Santos per la teva explicació
que ens ha permès conèixer en detall la trajectòria
d’aquests 50 anys d’intensa activitat de la Fundació
Universitat i Tecnologia La Salle. Com he comentat abans
aquesta Fundació contribueix d’una manera molt
important a fer de Barcelona aquesta ciutat que volem,
aquesta ciutat de cultura, de coneixement, de
creativitat, d’innovació i de benestar a la que aspirem
apostant per una formació acadèmica de qualitat i per a
la investigació aplicada que posa la tecnologia al servei
de les persones i que ens ajuda a millorar el seu benestar al que aspirem i la seva qualitat de vida.
La Salle ofereix una formació molt pràctica, pensada perquè en surtin professionals ben preparats i
especialitzats.
Avui hi ha excel·lents professionals en les empreses i en diferents administracions de la nostra ciutat, al nostre
país i a l’estranger que tenen una cosa en comú, van estudiar a La Salle i això és un segell de qualitat en molts
àmbits i destacar especialment l’activitat del Parc d’innovació La Salle Technova Barcelona, en aquest àmbit
que fomenta l’emprenedoria de base tecnològica. La creació d’empreses en aquest àmbit és essencial perquè
Barcelona i Catalunya continuïn essent capdavanters en tecnologia.
Barcelona és la capital mundial europea de la innovació, la primera ciutat que ha rebut aquesta distinció i
s’està convertint en un smart city de referència institucional.
Entre tots estem impulsant una ciutat amb un nou model de creixement econòmic basat en la tecnologia, la
innovació urbana i en els serveis avançats.
De la mateixa manera que Barcelona va liderar la revolució industrial del sud d’Europa en els segles XVIII i
XIX, avui estem en condicions de tornar a
liderar aquesta nova revolució tecnològica i
industrial en el segle XXI. És una autèntica
revolució. Qui no se n’adongui s’equivoca.
A Barcelona estem convençuts que només
fent vida en innovació podrem sortir de la
crisi i això és el que estem fent per a millorar
el benestar i la qualitat de vida de les
persones i per a reactivar l’economia i crear
llocs de treball.
Estem desenvolupant solucions innovadores
en àmbits tan diversos com la seguretat, el
transport públic, la neteja, la il·luminació,
l’aparcament, la gestió dels residus de l’aigua, l’atenció social i l’atenció sanitària; i tot això s’està fent amb
l’ajuda d’empreses i d’institucions com La Salle que, amb els anys han anant guanyant cada vegada més
prestigi a nivell local i també internacional.
Una Universitat ofereix no només formació, també acompanya, orienta i ajuda a l’alumne. Les bones
universitats fan això. Aquest és un dels elements que formen part de la vostra manera de fer. Com molt bé
55
ha dit en Josep Martí Santos, la missió de La Salle no ha canviat des de la seva fundació; s’ha basat sempre
ens els valors humans i en els valors cristians. Des de fa més de
300 anys La Salle ha mantingut la voluntat de millorar la societat a través de l’educació, per això us heu anat
adaptant al temps i heu anat incorporant nous estudis entre tots, institucions i universitat, cercles de recerca,
investigadors i alumnes. Estem aconseguint que Barcelona esdevingui una de les àrees més dinàmiques
d’Europa en l’àmbit de l’educació superior.
Som l’onzena ciutat del món en termes de la producció científica, tenim una xarxa universitària pública i
privada consolidada en escoles superiors de primer nivell mundial, oferta d’estudis universitaris: de màsters
i postgraus de les universitats i de l’escola de negocis, és avui un dels principals actius de la nostra ciutat.
Molts estudiants d’altres països opten per Barcelona a l’hora d’escollir una especialització.
Les nostres universitats atreuen talent i això és molt important. Les dades ho confirmen: el 30% dels
estudiants de màsters i el 40% dels que fan doctorat provenen d’altres països.
Barcelona té un gran compromís en el coneixement i en l’educació des de les escoles bressol a les universitats.
Precisament, fa unes setmanes es va constituir el Consell Assessor d’Universitats de Barcelona, un nou òrgan
consultiu i de participació a les Universitats en presència a Barcelona, amb l’Ajuntament. Una institució que
segur ajudarà a enfortir les universitats de la ciutat, ja que acostarà l’educació superior i de recerca al món
empresarial i a la societat en general.
Tot plegat es confirma que no només som una ciutat d’universitats, sinó que ens hem convertit en una
autèntica ciutat universitària, que és una de les coses que volem de totes totes.
La Fundació Universitat i Tecnologia La Salle contribuïu d’una manera molt important a consolidar Barcelona
com un gran Centre Universitari de referència internacional.
Gràcies, moltes gràcies, com Alcalde de Barcelona, el Consistori us dóna les gràcies per tota aquesta tasca
que feu. Gràcies.
56
57
G. Santiago Temprado Ordíaz
Bendecir es decir bien. Es invocar sobre una
persona, un lugar o una cosa la protección de
Dios y su espíritu santificador, generalmente
recitando unas palabras rituales o haciendo
la señal de la cruz. Es consagrar una persona,
un lugar o una cosa a Dios, a la Virgen o a un
santo mediante el rito adecuado. Es alabar o
enaltecer con halagos.
El radical de bendecir y otras palabras que de
ella se derivan, como bendición, bendito y
bienaventurado, es el verbo latino benedico, benedicere, que en su sentido recto significa decir,
hablar bien, y también bendecir, es igualmente alabar y ensalzar a una persona o cosa; y así en lo
antiguo se llamaba bendecidor al que decía o hablaba bien y con fundamento.
Nos valemos de los participios pasivos bendito y bendecido para denotar una cosa, que se entiende
haber recibido ya la bendición, y así decimos, pan bendito, reliquia bendita, imagen bendita. La
palabra bienaventurado, en su sentido recto es el de glorioso, celestial, santo.
La bendición es un acto religioso por el que se ponen personas o cosas bajo la protección del cielo y
se las santifica. Una bendición es la expresión de un deseo benigno dirigido hacia una persona o
grupo de ellas que, en virtud del poder mágico del lenguaje, se espera que ayude a lograr que ese
deseo se cumpla. Son bendiciones típicas “Que Dios te guarde” o “Que todo te vaya bien”. Lo
contrario de bendecir es maldecir, decir mal. Es un hechizo
contra otro, a quien se desea un mal o todos los males.
Tiene gran importancia la bendición que un padre o una madre
dirigen a sus hijos. En la Biblia, se cuenta cómo Jacob obtiene
de su padre Isaac la bendición de primogénito. Hallamos
también bendiciones en la lírica tradicional y en canciones
modernas.
En la humanidad hay un apego a quejarse, criticar, juzgar,
condenar, maldecir a las personas y cosas que nos hacen mal.
Pero Jesucristo en el Evangelio nos dice: Bendecid a los que os
persiguen (Mt 5, 44). Bendecirles en su salud, en su alegría, en su abundancia, en su trabajo, en sus
relaciones, en sus negocios, en su bondad y su felicidad. El icono del Buen Samaritano es un ejemplo
de bendición.
58
Bendecir es un arte para vivir espiritualmente la vida cotidiana. Para Juan Bautista de La Salle la
educación es una bendición para los niños y jóvenes. El buen educador bendice cada día y en todo
momento a sus alumnos pensando y diciendo bien de ellos. En la Guía de las Escuelas, La Salle,
menciona los catálogos que los Maestros hacen de sus alumnos, con expresiones de bendición por
todo lo bueno que tienen y hacen, con el deseo de
bendecir y corregir lo defectuoso.
Una persona puede ser seguidora de una religión y carecer de
toda verdadera espiritualidad, que se manifiesta en la
compasión, la alegría, el amor, la vida, que es su mensaje. Al
despertar, bendecid vuestra jornada; al encontrarte con los
seres queridos, bendecidlos; al cruzarte con la gente en la calle,
en el autobús, en vuestro lugar de trabajo, bendecid a todos;
bendecid a los que os encontréis, bendecidlos en sus bienes,
derramad la bendición sobre su salud, su trabajo, su alegría, su
relación con Dios, con ellos mismos y con los demás. Bendecid a
vuestra ciudad, bendecid a los que la gobiernan, bendecid a los
educadores, enfermeras, conductores, barrenderos. En cuanto
alguien os muestre agresividad, cólera o falta de bondad,
respondedle con una bendición silenciosa. Bendecid totalmente, sinceramente, gozosamente,
porque es un escudo que las protege y os protege. Bendecidlo todo, bendecir a todos, sin
discriminación alguna. Cuando paséis por delante de
un hospital o de una cárcel, derramad la bendición
sobre sus habitantes.
Nadie puede crecer espiritualmente sin bendecir, y
es imposible bendecir y quejarse, criticar, juzgar y
condenar, al mismo tiempo. Y por supuesto y por
encima de todo no olvidéis de bendecir a esa persona
maravillosa, absolutamente bella en su verdadera naturaleza y tan digna de amor, que sois vosotros
mismos.
Ens diu el Papa Francesc sobre el llenguatge a favor dels pobres a Laudato si n. 49:
“Voldria advertir que no hi sol haver consciència clara dels problemes que afecten
particularment als exclosos. Aquests són la major part del planeta, mils de milions de
persones. Avui estan presents en els debats polítics i econòmics internacionals, però
freqüentment sembla que els seus problemes es plantegen com un apèndix, com una qüestió
que s’afegeix quasi per obligació o de manera perifèrica, si és que no se’ls considera un mer
dany col·lateral. De fet, a l’hora de l’actuació concreta, romanen freqüentment en l’últim lloc.
Això es deu, en part a que molts professionals, formadors d’opinió, mitjans de comunicació i
centres de poder estan ubicats lluny d’ells, en àrees urbanes aïllades, sense prendre contacte
directe amb els seus problemes. Viuen i reflexionen des de la comoditat d’un
desenvolupament i d’una qualitat de vida que no està a l’abast de la majoria de la població
mundial. Aquesta falta de contacte físic i de trobada, de vegades afavorida per la
desintegració de les nostres ciutats, ajuda a cauteritzar la consciència i a ignorar part de la
realitat en anàlisis esbiaixats. Això de vegades conviu amb un discurs «verd». Però avui no
podem deixar de reconèixer que un verdader planteig ecològic es converteix sempre en un
planteig social, que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per escoltar,
tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres”.
59
Gmà. Miquel Xancó i Roca
Los contextos donde pueden desencadenarse crisis personales
pueden ser muy variados. En la relación interpersonal será
importante disponer de un espacio con ciertas garantías de
intimidad y privacidad, para garantizar un tiempo de atención
adecuado (20-60 min) y encontrarse emocionalmente preparado y
dispuesto. Hay que tener presente las actitudes básicas: escuchar,
aceptación incondicional, empatía y habilidades de comunicación.
La intervención personal básicamente ha de ser de apoyo
emocional. Se han de utilizar todas las habilidades señaladas para
llegar a una Resignificación Emocional Adaptativa de la emoción
predominante. Ahí es donde las emociones son vistas como respuestas normales a situaciones anormales.
Por tanto el ayudante: (llámese enfermero o counselor):
-
Ayudará a facilitar la expresión de la emoción
Identificará la emoción
Marcará su valor adaptativo (tendencia de acción) y/o desadaptativo.
Devolverá al paciente una explicación alternativa y normalizadora que resignifique la emoción
expresada desde su valor adaptativo (sugiriendo, no interpretando)
NARRATIVAS DE ANGUSTIA Y DE MIEDO
El miedo y la ansiedad son diferentes. La ansiedad se diferencia del miedo en que éste se refiere a una
reacción frente a un peligro real y presente, que puede amenazar la supervivencia, mientras que la ansiedad
es una respuesta anticipatoria ante estímulos que no son reales o no están presentes o no entrañan riesgo
real.
El miedo es desagradable pero tiene un papel esencial en nuestra supervivencia, ya que en un espacio corto
de tiempo nos ayuda a poner a nuestra disposición los recursos necesarios y apremiantes para escapar o
evitar un peligro. La ansiedad tiene una función adaptativa importantísima
como activador y motivador de nuestras acciones, y en un grado óptimo
mejora nuestro empeño. Experimentar ansiedad nos sirve principalmente
para prepararnos ante los posibles peligros y por tanto juega un papel clave
en nuestra capacidad para planificar el futuro. Algunas herramientas de
trabajo con narrativas de miedo y ansiedad:
1. Facilitar la expresión de sentimientos (expresión empática y
técnicas de comunicación)
2. Dar nombre a los miedos o ansiedades. En general la angustia a lo
desconocido o a lo que ‘no tiene nombre’ o no se lo encontramos,
es mucho más incapacitante que el miedo a algo concreto. Dar nombre a los miedos ayuda a
concretarlos, a hacerlos algo más propios y manejables. Este caso es paradigmático en la crisis de
ansiedad.
60
3. Conectar el miedo y ansiedad con la posible fuente o situación activadora. Hemos de ser capaces
de entender que la ansiedad y el miedo pueden mimetizar síntomas de enfermedades. Hemos de
entender que a lo que se tiene es miedo es a exponerse y hablar públicamente sobre su enfermedad
(por razones que se deberían indagar). Todo ello ayuda a reducir la ansiedad.
4. Buscar en el pasado y en la actualidad posibles situaciones que desencadenarán un miedo similar.
Explorar el pasado puede ayudar a encontrar las claves de cómo actuar ahora.
En resumen se pueden tratar las crisis y las emociones como si fuesen narrativas (o historias).
ANSIEDAD Y MIEDO
1. La ansiedad es una respuesta
ante la incertidumbre, que surge
cuando se ve amenazada la
propia sensación de integridad,
de coherencia, de continuidad o
la sensación de ser agente activo.
Esta respuesta suele producir un
estado emocional en que el
individuo se siente tenso,
nervioso,
preocupado
o
atemorizado
de
forma
desagradable y acostumbra a ir
acompañada de un aumento de
la actividad del sistema nervioso
autónomo. Se diferencia del
miedo en que éste se refiere a
una reacción frente a un peligro real y presente, que puede amenazar la supervivencia, mientras
que la ansiedad es una respuesta anticipatoria ante estímulos que no son reales o no están presentes
o no entrañan riesgo real.
2. La ANSIEDAD ADAPTATIVA O FUNCIONAL es de intensidad moderada o proporcional a la amenaza,
transitoria, y tiene tendencia a disminuir progresivamente cuando la amenaza disminuye o
desaparece, y facilita la puesta en marcha de recursos.
3. La ANSIEDAD DESADAPTATIVA O DISFUNCINAL es la intensidad elevada o desproporcionada a la
amenaza, con un aumento anómalo de la frecuencia, intensidad o duración de síntomas físicos y
psicológicos que se mantienen a pesar de que la amenaza disminuya o desaparezca. Acostumbra a ir
acompañada de sensación duradera de pérdida de control, vulnerabilidad personal y grandes
dificultades para pensar, planear y tomar decisiones con
claridad.
4. El MIEDO ADAPTADO O FUNCIONAL es proporcional
a la situación concreta de quien lo crea, puede ser puesto
en palabras (explicado, concretado, razonado) y se
otorga a la persona un cierto papel o control en su
manejo y afrontamiento.
5. El MIEDO DASADAPTADO O DISFUNCIONAL. Es
desproporcionado a la situación concreta que lo crea,
inespecífico o vagamente articulado en palabras. La persona lo vive como desbordante y está ajena
a su manejo personal, utilizando la evitación como principal forma de abordarlo. En algunos casos el
miedo puede producir fobofobia (= aversión apasionada a la aversión, o miedo al miedo), que
consiste en sentir un abrumador temor ante la posibilidad de vivir situaciones que causan algún tipo
de miedo o angustia.
61
SÍNTOMAS. Los síntomas de ansiedad acostumbran a englobarse en tres dimensiones:
1. Dimensión fisiológica
- Componente biológico de la ansiedad,
consistente en un aumento de la
actividad del sistema nervioso
autónomo.
- Alteración del ritmo cardíaco (taquicardias)
- Sensación de ahogo.
- Disnea (dificultad de respirar)
- Opresión torácica
- Molestias gástricas
- Náuseas
- Inestabilidad
- Mareos
-Vómitos
-Cefalea (dolor de cabeza)
-Tensión muscular
- Sudoración
- Escalofríos
- Sofocaciones
- Temblores
- Cansancio
- Dolor
- Pérdida de apetito
- Insomnio
- Disminución de la libido
2. Dimensión cognitiva
- Percepción y evaluación subjetiva de los estímulos asociados con la ansiedad.
- Pensamientos negativos y distorsionados y recurrentes, acerca de la enfermedad, el pronóstico
y el tratamiento.
- Miedos acerca de la muerte y la dependencia de los demás.
- Sobregeneralización
- Catastrofismo
- Magnificación de los aspectos negativos y minimización de los positivos.
- Abstracción selectiva
- Indefensión
- Pensamientos de culpa
- Desrealización
- Despersonalización
- Miedo a perder el control y volverse loco
3. Dimensión conductual
- Comportamientos observables de la conducta
de ansiedad
- Aislamiento social
- Irritabilidad
- Mutismo
- Verborrea
- Inquietud interna
- Agitación psicomotriz
- Inactividad
- Hiperactividad
- Abandono o baja adherencia al tratamiento
- Evitación de los estímulos temidos
METODOLOGÍA SOBRE LA EVALUACIÓN EMOCIONAL
1. Es preferible, si es posible, no evaluar simultáneamente síntomas físicos de la patología médica
y emocionales como la ansiedad y el miedo. Si esto no es posible, dejar para el final los
emocionales para ofrecer un tiempo no sólo a su identificación sino a su expresión.
62
2. En la entrevista personal iniciar la exploración con preguntas abiertas generales antes de iniciar
una evaluación sintomática tratando de identificar expresiones o lenguaje no verbal que
indiquen bloqueo emocional (“No sé qué pensar, no se me quita de la cabeza, estoy colapsado”),
sensación de pérdida de control o vulnerabilidad extremas (“Estoy en sus manos”, “Yo no puedo
hacer nada”) o evitación marcada y mantenida (“no quiero pensar”, “no quiero ver a nadie”).
CAUSAS. Tendrán que ver con la percepción de ver amenazada la propia integridad física:
- Cercanía de la muerte (caso de los enfermos oncológicos)
- Efectos del tratamiento o de la enfermedad
- Coherencia y continuidad percibida con la propia vida de la experiencia de enfermar:
. Dificultad para entender, expresar y ventilar emociones.
. Temores y preocupaciones acerca de un futuro incierto
. Problemas existenciales y necesidades espirituales: trascendencia, miedo a la muerte, asuntos
pendientes,… sentido de la vida.
- Sensación de ser agente activo y relación con los otros.
- Sensación de pérdida de control absoluto
- Identificación excesiva con el papel de enfermo o víctima
- Pérdida de autonomía, sobreprotección o dependencia.
- Problemas sociales: económicos, familiares, de relación interpersonal o laborales.
- Problemas de entorno: aburrimiento, privación/ exceso estimulación, falta de cuidados o
sobreprotección, falta de garantía de soporte
CRITERIOS DIAGNÓSTICOS
Trastornos de ansiedad en oncología.
-
-
-
-
-
Crisis de angustia (panic attack) aparición súbita de síntomas de aprensión, miedo pavoroso o
terror (falta de aliento, palpitaciones,
opresión
torácica,
sensación
de
atragantamiento o asfixia y miedo a ‘volverse
loco’ o perder el control.
Agorafobia: aparición de ansiedad o
comportamientos de evitación en lugares o
situaciones desde escapar puede resultar
difícil (o embarazoso) o bien donde sea
imposible encontrar ayuda en el caso de que
aparezca en ese momento una crisis de
angustia o síntomas similares.
Fobia específica: presencia de ansiedad como respuesta a la exposición de situaciones o objetos
específicamente temidos, lo que suele dar lugar a comportamientos de evitación.
Trastorno por estrés postraumático. Reexperimentación de acontecimientos traumáticos,
síntomas debido al aumento de la activación y comportamientos de evitación de los estímulos
relacionados con el trauma. (que duren más de un mes).
Trastorno por estrés agudo. Donde priman síntomas disociativos, desapego o ausencia de
reactividad emocional, aturdimiento, desrealización, despersonalización y amnesia de alguna
parte del suceso estresante).
Trastorno de ansiedad generalizada: presencia de ansiedad y procupaciones de carácter
excesivo y persistente durante al menos 6 meses.
63
DESCARTAR QUE NO SEA.
-
Ansiedad debido a la enfermedad médica.
Ansiedad debida a la medicación.
Ansiedad debida al tratamiento (quimio, radio…)
Ansiedad debido al consumo de sustancias (alcohol…)
ESTRATEGIAS
-
HABILIDADES PSICOTERAPÉUTICAS (ESCUCHA ACTIVA, EMPATÍA)
-
ESTRATEGIAS DE CONTENCIÓN (DEJAR PASAR, APLAZAR, DETENER PENSAMIENTOS)
-
BALANCEAR PENSAMIENTOS E IMÁGENES con contenido emocional que generan malestar.
-
ENTRENAMIENTO CON ESTRATEGIAS para manejar la ansiedad:
respiración profunda.
respiración abdominal.
relajación muscular progresiva de Jacobson.12
Relajación en imaginación.
Imaginería guiada.
-
Exposición gradual a los estímulos temidos.
Técnicas de distracción.
Entrenamiento en resolución de problemas.
Habilidades de comunicación (asertividad.13
Reestructuración cognitiva.
Técnicas de resolución de problemas.
Ventilación emocional, explicitar miedos relacionados con la enfermedad y temores asociados a
la muerte.
12
La relajación muscular progresiva es una técnica de tratamiento del control de la activación desarrollada por el médico
estadounidense Edmund Jacobson en los primeros años 1920. Jacobson argumentaba que, ya que la tensión muscular
acompaña a la ansiedad, uno puede reducir la ansiedad aprendiendo a relajar la tensión muscular.
13
Suele definirse como un comportamiento comunicacional en el cual la persona no agrede ni se somete a la voluntad
de otras personas, sino que manifiesta sus convicciones y defiende sus derechos. Es también una forma de expresión
consciente, congruente, directa y equilibrada, cuya finalidad es comunicar nuestras ideas y sentimientos o defender
nuestros legítimos derechos sin la intención de herir o perjudicar, actuando desde un estado interior de autoconfianza,
en lugar de la emocionalidad limitante típica de la ansiedad, la culpa o la rabia. Contar con un criterio propio dentro de
la sociedad es indispensable para comunicarnos de una mejor manera.
64
H. Pablo Álvarez García
El H. Ramon (H. Teodoro Malagarriga) nació en Figueres el 20.IV.1904.
Cuenta el Hno. Teodoro Malagarriga que viendo, en sus años juveniles
una película científica, se despertó en él la pasión por la botánica. Se
inicia en la enseñanza en La Salle Tarragona en 1921, allí los tiempos
libres que le dejaba la docencia y sobre todo los paseos de los jueves,
los dedicaba al estudio de las plantas. En poco tiempo montó un
pequeño herbario.
En 1924 se encontró en Bonanova con el Hno. Sennen. La acogida fue
tan cordial que prendió entre ellos una profunda amistad. Es a partir
de este momento que su recolección y estudio de plantas toma un
carácter científico. Con el Hno. Ramon, profesor de ciencias de
bachillerato, y algunos internos colocaban, por la noche, colchones en
el patio y tumbados estudiaban las constelaciones de estrellas.
¡Curioso sistema de aprender!
Pasó dos cursos en Bonanova, 1928 a 1930, al lado del Hno. Sennen, ya botánico consagrado. Dio el Hno.
Teodoro un gran salto en los conocimientos botánicos.
PRODIGIOSA ETAPA EN BRASIL.
En el segundo año en Bonanova sintió la llamada a misiones y escribió al
Hno. Superior General pidiéndole “que lo mandase al lugar del mundo que
juzgase más conveniente”. Su destino fue Brasil. Se embarcó en Barcelona
con tres Hnos. alemanes jóvenes.
“Llegamos a Montevideo, cuenta el Hno. Teodoro, allí nos esperaba el Hno.
Provincial de Brasil… atravesamos el Uruguay y entramos en
Brasil…llegamos a Canoas el 14.XI.1930. Allí me quedé aprendiendo el
portugués y contemplando la exuberante naturaleza brasileña “
Es tan intensa la actividad del Hno. Teodoro en Brasil que tengo que
centrarme, brevemente, en su actividad botánica. En 1937 la ciudad de
RIO GRANDE celebraba el segundo centenario de su fundación. Uno de los actos fue el “Congreso de
Geografía e Historia “. Invitaron al Hno. Teodoro a presentar una ponencia… tras concienzuda información
salió una tesis que presentó en dicho congreso “La vegetación del actual Río Grande del Sur en el siglo XVIII
“. Su presentación llamó tanto la atención a los ingenieros militares del Servicio Geográfico del Ejército que
decidieron proponer al Hno. Teodoro el empleo de capitán honorario. Evidentemente rehusó muy
cortésmente.
En 1939 el Rector de la recién fundada Universidad de Porto Alegre quiso rodearse de investigadores de
solvencia y nombró a nuestro Hermano. Inició el estudio de la flora fanerógama de Porto Alegre, trabajo que
culminó con la publicación en 1960 de la “Flora Analítica “. Fue el primer trabajo de ese género editado en
Brasil y libro usado como texto, durante muchos años, en la Universidad de Porto Alegre. En 1948 vuelve a
Canoas, reside y da clases en la Escuela de Magisterio de los Hermanos , a la vez que colabora en otros
centros.
65
El Instituto Agronómico del Sur, situado en la ciudad de Pelotas, le ofrece
una cátedra, además organiza un “Jardín botánico “ y funda el “Instituto
Geobiológico” el 2.II.1949. Fue director de ambos centros hasta 1964,
fecha en que regresa a Barcelona a causa de los problemas de sordera.
Algunas de sus publicaciones.
Exsiccata Baccharidinarum 1954 - Coleçao do Plantas Suculentas do
Jardin Botánico.1960- O Botánico Lasallista.Fr. Sennen1961- Una teoría de
la especie, 1963. Synopsis Baccharidinarum (Composite), es su obra
cumbre,1973- Plantas cultivadas en Porto Alegre.1977. Visión Panorámica
de la Vegetación del Brasil, 1981.
Flora Analítica de Barcelona(Fanerógamas),1965- Notas Fitocolorológicas
, Univ. de Barcelona.1968.- Flora de la provincia de Tarragona (Plantas
vasculares)1971- Las Subespecies y la Variación Geográfica, 1973 - Plantae
Sennenianae1975 – Catálogo de plantas del Alto Ampurdán.1976- Sinopsis
de la Flora Ibérica (2058 páginas) 1978-80. A propósito de la Flora dels
Països Catalans, 1985- Flora de la Provincia de Gerona - Font i Quer y el
nombre de las plantas sennnenianas.
Nada más llegar a Bonanova se puso a reorganizar el Herbario del Hno.
Sennen. En 1965 lo instaló en el lugar que ocupa actualmente. Gestionó
el traslado de 94 cajas, tres de ellas con plantas de Tierra Santa, del
herbario de la Salle Toulouse a Bonanova.
Actualizó la Taxonomía de “Exsiccata Plantes d´Espagne” del Hno.
Sennen según las normas recientes, trabajo complejo pues supuso
revisar planta por planta.
En sus últimos años en Bonanova se atrevió a pintar la Flora Il·lustrada
de Catalunya, unas 555 láminas de otras tantas plantas. ¡Una maravilla
de exactitud en los colores y escala!. También reordenó el Herbario de
La Salle Figueres, con más de
12.000 plantas recogidas
principalmente, por les Frères
Augustin , Sennen y el propio
Malagarriga. Dicho herbario
contiene
una
magnífica
colección de 1545 plantas del Ampurdà.
Durante estos años en Bonanova se dedicó a herborizar con un
grupo de Hnos. y alumnos, luego en casa les enseñaba a clasificar
las plantas recogidas. Los lugares preferidos para dichas
excursiones eran el Tibidabo, Garraf, la Cerdanya española y
francesa.
En el herbario del Colegio de Bonanova tenemos más de 600
plantas recogidas por el Hno.Teodoro.
En 1986, con la salud algo deteriorada, se retira a Cambrils donde
durante 4 años gozará del cariño y admiración de los Hermanos y
del personal de la casa. Fue un trabajador incansable, enamorado de su vocación de Hermano.
Falleció el 5 de agosto de 1990.
Cfr. Bibliografía: Vida del Hno.Malagarriga por el Hno. José María Segú. Archivos del Herbario L.S.B.
66
RECORDANT AL G. JAUME POU I ESPERALBA
Aportació el G. Ramon Pascual i Reverter
El Germà Jaume Pou, a l’hospital, recitava sovint aquest poema
i s’emocionava al dir les dues últimes línies.
El pardal sota la cornisa
fa piu piu arrecerat,
cau la neu, tot és nevat,
la volta del cel es grisa.
Una mirada submisa
dóna el pardal entorn seu,
què farem!, aquesta neu
ens ha pres totes les branques.
Oh, si almenys les volves blanques
fossin pa que ens donés Déu.
67
G. Joaquim Porrera i Olivé
Un mes abans del decés del Germà Jaume, el Germà Jaume Pujol em va
convidar a fer una entrevista al G. Jaume Pou tal com s’ha fet gairebé amb
tots els Germans grans. De seguida vaig acceptar l’encàrrec pensant amb tot
el que havia rebut del G. Jaume Pou i així demostrar-li el meu agraïment. Vaig
preparar unes preguntes i vaig anar a Cambrils a portar-les-hi. Vaig trobar al
G. Jaume una mica despistat i un xic nerviós. Vam quedar que em contestaria
les preguntes per escrit i que aniria a recollir-les al cap d’una setmana. No ho
va fer perquè dos dies després va ser internat a l’hospital a Reus fins el seu
traspàs.
Els meus records del G. Jaume estan associats amb la meva estada al Col·legi
La Salle Comtal. Precisament enguany fa 70 anys que vaig entrar al meu
Col·legi. Va ser el dia 2 d’octubre de 1945 i em va rebre el G. Jordi Marín que
em va acompanyar al Quart grau B, essent el meu Professor-tutor, el G.
Enrique Panero (Enriquín). El curs següent vaig anar al Cinquè Grau
B amb el G. Daniel Orteu (Celestino). Guardo molt record d’aquesta
classe puix el G. Daniel era un mestre en l’art d’estimular els
alumnes i d’encoratjar-los a aprendre.
Durant aquest curs vaig conèixer al G. Jaume Pou que era el Tutor
del Cinquè grau A. Recordo que hi havia una gran rivalitat entre les
dues classes especialment en els certàmens de Catecisme, en les
exposicions de dibuixos, en la presentació dels quaderns i en els
campionats de frontó interclasses, que era el que podíem jugar
degut a les dimensions del pati.
Al començament del curs 1947-1948, en el moment de formar files
per anar a classe, la sorpresa dels meus companys i meva, va ser
gran quan vam veure que al front de la nostra fila hi havia el G.
Jaume. Ens van canviar de lletra i ara érem la classe Preparatori A.
Va ser un canvi molt fort. Acostumats al bon tracte del G. Daniel Orteu, el posat seriós del G. Jaume ens
inspirava respecte i una certa por. Des del començament el G. Jaume ens va exigir molt. Volia que
sobresortíssim en tot. Tenia les classes molt ben
preparades.
Esmerçava
esforços
perquè
entenguéssim bé els conceptes amb l’ajuda de la
memòria que vam desenvolupar molt. La rutina d’un
dia de classe segons aquell temps era: oració del
mati, reflexió, preguntar el catecisme, després classe
d’aritmètica amb els exercisis del càlcul ràpid.
Després de l’esbarjo, classe de gramàtica, dictat o
redacció. A la tarda, sempre fèiem cal·ligrafia,
després geografia o geometria, explicació del
catecisme, deures per l’endemà i acabàvem el dia
amb lectura d’aquell llibre que es titulava EL TESORO
DE CONOCIMIENTOS ÚTILES. Els dijous eren dies
68
especials. Al matí hi havia explicació de la Història Sagrada, lliçó d’urbanitat, esbarjo i després dibuix. Teníem
festa a la tarda. De mica en mica, el G. Jaume es va fer amb la classe, molt especialment quan demostrava la
seva vessant humana, puix els diumenges després de Missa baixava al pati a jugar amb nosaltres.
En el curs 1948-1949, ens trobem de bell nou amb el G. Jaume al front de la fila de la nostra classe. Estem a
Primer de Peritatge: companys nous, noves perspectives, exàmens oficials a l’Escola de Comerç etc. El G.
Jaume ens va exigir molt, a vegades una mica massa. Recordo haver anat castigat dos o tres diumenges al
matí a “reparar” lliçons. M’havia arribat a fer
por quan anava a presentar els quaderns de
cal·ligrafia que havien de ser gairebé perfectes.
Un bon dia després de la Missa del diumenge
em va cridar i em va dir : “No t’agradaria ser
Hermano?”. Vaig quedar molt parat. Recordo
que li vaig dir que ja m’ho pensaria. Aquella
mateixa tarda ho vaig dir als meus pares i em
van dir que encara era massa petit i que m’ho
pensés bé. Així va quedar la cosa.
L’any següent en el curs 1949-1950, vaig fer el
Segon de Peritatge. Vaig tenir com a Professor
el Sr. Miquel Barrios que era un del pocs
Professors que hi havia al Col·legi. Recordo que
vaig treballar molt. El Sr Barrios era un
professor dialogant però també exigent. Un del
Catequesi setmanal a Pineda
meus records és que la Festa de Final de Curs
ens va fer representar un acte de l’obra teatral EL DIVINO IMPACIENTE en el Palau de Música Catalana amb
motiu de l’entrega de premis.
Havia deixat enrere el G. Jaume. El veia pels passadissos i el patí. Cap al mes de febrer em va cridar i em va
recordar la seva proposta. Li vaig dir que si, que m’agradaria ser “Hermano” o al menys provar-ho. Va
començar el procés d’aconseguir el permís dels meus pares amb una entrevista amb el G. Leandro i una altra
amb el G. Lluís Escobet. El dia 18 de juliol de 1950 vaig ingressar a Cambrils acompanyat del G. Joan Serret,
del G. Jaume i dels meus pares.
En el mes d’octubre d’aquell mateix any vaig visitar Comtal abans d’anar a es Pont d’Inca. Vaig anar a veure
el G. Jaume. Em va animar molt i em va dir que pot ser tindria un company conegut. Més endavant vaig saber
que aquest company era ni més ni menys que el Sr. Vicenç Fortunato que aleshores estava a la seva classe.
El G. Jaume va ser el meu padrí el dia de
la Presa d’Hàbit. Durant el Noviciat vaig
rebre cartes d’ell sempre encoratjant-me
a superar les dificultats i a perseverar. A
l’acabar el Noviciat vaig passar per
Comtal abans d’anar a l’Escolasticat.
Recordo que en aquesta ocasió em va dir
que havia decidit anar a Missions i que
estava esperant el destí. Em va
sorprendre aquella decisió, però vaig
veure que estava molt decidit.
A l’any 1956, el G. Jaume va marxar cap
el Camerun. Vam continuar la relació
epistolar i pel que em deia estava dedicat
a la missió amb cos i ànima.
Classes de francès al Casal La Salle
En el curs 1972-1973, vaig conviure amb ell a Bonanova. No es va adaptar gaire i no el veia content. A l’acabar
el curs va demanar de tornar a l’Àfrica.
69
L’any 1998, el G. Jaume va tornar definitivament al
Districte de Catalunya. Vaig demanar al G. Federic Gay que
el destinés a la Barceloneta i així seríem 4 Germans a la
Comunitat. En principi la idea li va agradar però quan li vaig
dir que no faria classe, es va fer enrere i em va dir que no
es quedava perquè s’avorriria. Així és com va anar al Casal
La Salle Josepets i després a Gràcia, sempre amb el deliri
de donar classe, cosa que va fer alguns anys en el Cercle La
Salle.
Vaig comprovar que el G. Jaume ens havia marcat, quan en
el mes de maig de 2000 els companys de Promoció ens vam
reunir a Comtal per celebrar els 50 anys d’acabament del Col·legi. Vam gaudir de la presència del G. Daniel
Orteu, del G. Basilio Rodríguez, del G. Jaume Pou i del Sr.
Miquel Barrios. Ens va mancar la presència del G. Eulogio
Bravo que no es va poder desplaçar. Durant tota la jornada
vaig poder veure les mostres d’afecte dels meus companys
vers els Germans i com recordaven moltes anècdotes
d’aquells anys de col·legi.
Amb aquestes paraules vull testimoniar el meu afecte i el
meu agraïment al G. Jaume Pou. Gràcies, Germà i amic,
perquè vas ser el missatger de Déu per portar-me cap a La
Salle. Des del Cel, vetlla per tots els teus alumnes, ajuda’m
a perseverar perquè un dia ens retrobem amb goig gaudint
de Déu al voltant de Sant Joan Baptista de La Salle.
Junta Directiva de la Congregació Mariana de La Salle Comtal.
El segon dreta de la primera fila és el bisbe emèrit de Girona Soler Perdigó,
tingué relació amb el G. Jaume Pou i és amic del G. Joaquim Porrera i
a la seva esquerra, Josep Planesas que fou President d’AA.AA. de Comtal i de FALCA
70
DADES BIOGRÀFIQUES DEL
G. JAUME POU I ESPERALBA
22 octubre 1920 – 27 maig 2015
G. Antoni Perera i Parramon
Primers anys (1920-1935)
El G. Jaume va aplegar records personals en uns quants escrits mecanografiats, que feia arribar a familiars i
amics, i compartia amb els Germans de comunitat.
Segons confidències de la seva mare Mercè, el
naixement fou difícil. Escanyolit i malaltís durant els
primers anys, va necessitar moltes atencions. Gràcies
a les oracions de la mare i als remeis d’un metge
expert, es va anar recuperant.
Sempre va sentir la bona companyia dels seus
germans Esteve, Raimunda i Balbina. Li agradava
destacar la gran influència de la Balbina en la vida
familiar durant tres generacions.
Va fer els primers estudis en diferents centres i
localitats: Dominiques i Escola Nacional, a Pineda;
Escolapis, a Calella; Germans de les Escoles
Cristianes, a Cassà de la Selva.
L’anada a Cassà va lligada a un trasllat familiar, de Pineda a Llagostera, por motius laborals del pare, Miquel,
que treballava en “gèneres de punt”.
Després de informar-se’n bé, el pare va inscriure el seu fill Jaume al col·legi dels Germans de Cassà de la Selva
pel prestigi del seu ensenyament i perquè volia que el noi “aprengués a portar els llibres de comptabilitat”.
Inicis en la vocació (1935-1936)
Hi va intervenir el Germà León Ferrer, que hagué de convèncer el pare d’en Jaume perquè acceptés l’anada
del seu fill petit a Cambrils. La mare ho va acollir en silenci: “Recordo encara, després de tota una vida, l’última
mirada de la meva mare veient com pujava pel camí de casa cap a l’estació. Mirada i Mare són meves per
sempre».
A Cambrils, després d’uns mesos de Noviciat Menor, va començar el postulantat. El 2 de juliol de 1936, amb
la vestició d’Hàbit, entrava en el Noviciat, interromput pocs dies més tard per l’esclat de la guerra civil. Fou
ocupada la casa de Cambrils i els seus habitants s’hagueren de dispersar.
De la presó al front de guerra (1936-1939)
Jaume va estar pres, amb altres companys, al vaixell Río Segre, d’on moltes nits es treien presoners per ser
executats. D’entre ells recordava amb emoció el Germà Jaume Hilari.
El 13 d’agost, després d’un interrogatori, el jove Jaume va quedar en situació de llibertat controlada. El va
recollir el seu pare. Durant dos anys va treballar en un magatzem de Mataró. El 1938 fou cridat a les armes
en l’exèrcit republicà (“lleva del biberó”). El període d’instrucció fou molt breu i va ser enviat al front del
Segre, on hagué de participar en combats sagnants. No massa lluny, en el mateix bàndol, es jugava la vida
l’Adrià Trescents (el futur “Hermano Adriano”). En els escrits Calaix de sastre i El meu viure fronterer, el G.
71
Jaume descriu amb vivesa i dolor alguns episodis bèl·lics. Lluny del front, la seva família subsistia amb
dificultat i mantenia en la clandestinitat diverses pràctiques cristianes.
Finalment va caure presoner de les tropes nacionals i, amb molts altres captius, després d’un llarg i penós
viatge en camió, va ser tancat al penal de Deusto, situat en espais
que havien format part de la cèlebre universitat.
Recorda i descriu les dures condicions de vida en aquell camp de
presoners, Va poder escriure al Germà León Ferrer, que va dur a
bon terme gestions d’alliberament. Passats sis mesos de captiveri,
va tornar a la seva llar del Maresme. Hi va passar una temporada
curta i, amb l’acord dels seus pares, va decidir reintegrar-se a
Cambrils per continuar la formació interrompuda tres anys abans.
Era el mes de juliol de 1939.
Etapa docent a Catalunya (1940-1956)
Aquesta segona estada a Cambrils fou molt curta: només un any
de formació accelerada que va acabar amb la destinació a Sant
Feliu de Guíxols. Allà, la primera experiència docent no fou gaire feliç. Li seguiren trasllats a Santa Coloma de
Farners, Salt i Girona, on hagué de repetir el servei militar, però ara en tasques d’alfabetització. Després va
passar dotze anys a La Salle Comtal. Fou un període de labor educativa estable i fructuosa, recordada amb
afecte pels seus antics alumnes, alguns dels quals el seguien visitant molts anys més tard, a Gràcia i a
Cambrils.
Quatre dècades a l’Àfrica (1956-1996)
L’any 1956 els Germans canadencs presents al Camerun van demanar ajuda al Districte de Barcelona i oferien
algun intercanvi. El Germà Visitador Joan Santaeulària va fer una invitació de treball missioner al Germà
Jaume, que la va acceptar, tot i sentir-se insegur pel desconeixement del país i pels conflictes derivats de la
crisi del colonialisme. Començaven així quatre dècades de vida comunitària i docència en escoles africanes:
un any al Benín i trenta-nou al Camerun, en tres poblacions: Yaoundé, Bafang i Diang.
A Bafang hi passà quinze anys, en dos períodes separats per un any de descans a Barcelona (La Salle
Bonanova). Treballava en la Institution Saint-Paul, sufragada pels Germans de Quebec. Ensenyava espanyol i
geografia; animava l’esport, sobretot el bàsquet. Amb un Germà canadenc dedicava algunes hores de
diumenge a visitar joves a la presó. També aprofitava dies de lleure per recórrer el país i participar en alguna
cacera.
Després de dues estades a Yaoundé, va viure els últims anys de missió africana a Diang, ocupat en tasques
d’administració en un internat que acollia joves provinents de poblats de la selva.
Jubilació activa (1996-2015)
Després d’un any d’adaptació i repòs a la Residència
Provincial, va ser destinat al Casal Josepets. Aquí
col·laborava en l’activitat del Cercle La Salle fundat pel G.
Manuel F. Magaz. Preparava diligentment les classes de
francès, que incloïen gramàtica, conversa i comentaris de
“Le Monde”.
El Casal Josepets es va tancar l’any 2006. Llavors el Cercle es
va traslladar al col·legi de La Salle Gràcia. El G. Jaume hi va
continuar durant uns anys les lliçons de francès, fins que,
per limitacions de salut es veié forçat a deixar-les. Es va
mantenir actiu en la vida comunitària: preparava amb cura
72
les pregàries, introduint-hi lectures i càntics peculiars; redactava -amb una petita “Olivetti”- textos amb
consells diversos (d’espiritualitat, salut, educació...); escrivia fragments de “memòries”; traduïa i adaptava
cançons d’origen francès; tenia relació epistolar amb antics companys d’Àfrica; seguia els esdeveniments de
la seva família... El seu entusiasme per la llengua i cultura catalanes es manifestava en converses i en textos
escrits (relats, reculls de locucions, arguments patriòtics...) No li calia mòbil ni ordinador per mantenir-se en
plena activitat de comunicació oral i escrita.
Als 93 anys encara manifestava energia, capacitat de treball intel·lectual, ordre personal i una tenacitat
pròxima a la tossuderia; però les creixents limitacions de mobilitat van aconsellar el trasllat a Cambrils, que
va acceptar amb docilitat adolorida. Allà, en una habitació de la infermeria, va continuar actiu, teclejant en
la màquina textos inacabats. La normalitat d’aquesta nova situació es pertorbà al començament del 2015.
Hagué de passar llargs períodes d’hospitalització a Reus, acompanyat per Germans i familiars. Traslladat altra
vegada a Cambrils, hi va morir el dia 27 de maig.
El G. Jaume ha deixat opuscles de temes diversos i bastants apunts manuscrits de reflexions espirituals. Acabo
reproduint-ne unes mostres breus:
“Preparem-nos amb constància (dia sí i dia també), fidelitat (arribant fins a la mort), esperança
(posada en el voler de Déu) i capacitat de descobrir la presència del Senyor en la vida de cada dia.
Puix és cert que el Senyor ve i viu en el proïsme”.
“L’espiritualitat lasal·liana és espiritualitat de senzillesa: compartir l’experiència meva de Déu i
conversar amb Jesús i els Germans”.
“Per l’amor de Jesús vessat al meu cor i al dels Germans, neix la comunitat com un conjunt de
persones lliures i alliberades gràcies a Ell”.
“De l’amistat amb Jesús brolla el somriure. El costum del somriure als llavis prepara el somriure de
l’ànima. Senyor, doneu-me la força per fer la caritat del somriure”.
73
VUELO DEL ALMA, HERMANO FRANCISCO
G. Eduard Blasco Trasobares
Cuando el camino se hacía cuesta arriba
TÚ, NO LO DEJASTE.
Cuando las cosas andaban mal - como a veces sucede TU, NO ABANDONASTE.
Cuando no conseguías resultados y se sumaban los problemas,
TU, NO TE RENDISTE.
Aún cuando la suerte hubiera sido adversa,
aún cuando no hubiera fuerzas para seguir,
TU, NO RENUNCIASTE.
Hermano Francisco,
Has encontrado unas manos fuertes y seguras que sostienen las tuyas!
Deja que tu alma " vuele libre ".
La libertad ya es tuya, para siempre.
Has cerrado los ojos por un instante
y todo tu ser vuela ya
por los lugares del eterno Amor…
No podemos cambiar el mundo,
ni quitar todo el dolor de la tierra,
ni tener ya resueltos todos nuestros problemas.
Pero podemos a cada minuto mirar
con los ojos del Dios Amor
a cada ser,
a cada niño y a cada joven,
a cada hermano que nos acompaña.
Como tú,
que no lo dejemos,
que no abandonemos,
que no nos rindamos
que no renunciemos…
Y caminaremos por los jardines hermosos de la confianza y de la amistad.
Y no nos quedaremos a mitad del camino.
Porque allá, como a ti, Alguien nos espera.
Porque allá, como a ti, el Padre Dios-Amor, nos espera.
Buen viaje,
Hermano Francisco.
74
Lourdes Rodríguez, antigua alumna de Torreforta
Ayer el Germà Pascual, me ofreció el honor de poder decir
unas palabras del Hermano Francisco Sérvulo, Paco
Rosillo… o Coordi, como yo le llamo. Así que aquí estoy, sin
tener muy claro qué pinto yo hablando de él.
Intenté pensar en mi primer recuerdo. Recordé cómo un
Hermano de La Salle Torreforta entraba por la puerta de la
comunidad con una moto, estábamos en el porche y él nos
sacó unos caramelos del bolsillo de su chaqueta y nos dijo
que fuésemos a jugar al patio. Ese mismo día vino a clase
para darnos las hojas de la inscripción para baloncesto y
yo, la firmé y se la entregué directamente. Al llegar a casa,
le expliqué a mi madre que me había apuntado a básquet
con el Hermano Coordi.
De eso hace ya 31 años, en los que he tenido al Coordi a mi
lado en los momentos más importantes de mi vida.
El Hermano Francisco fue un profesor ejemplar que marcó mucho a muchos alumnos, ya fuera por sus
capones, de los que creo nadie se libró, o por su puntería en el lanzamiento de la tiza, o por sus maravillosas
historias, como cuando nos hablaba del burro de su abuelo que, después de 10 años juntos, era tan burro
que nunca le preguntó nada. Fue tan especial que ayer decidí pedir la opinión al máximo de alumnos que
pude localizar, y recibí una lluvia de mensajes: fortaleza, serenidad, firmeza, disciplina, enseñanza,
deportividad, compañerismo, grandeza, valentía, sencillez… era un hombre digno de admirar.
Era una persona que quería con intensidad y que sufría por los suyos. Tantas y tantas veces mencionó a su
familia, a la que aunque a distancia la tenía cada día más cerca de él y más dentro de su corazón.
Y volviendo a hablar de mí, en mi vida he tenido tres pilares importantes: mi abuelo, mi madre y el H.
Francisco. Mi abuelo Jaume que falleció siendo muy joven, y en cuyo doloroso momento tuve al Coordi a mi
lado, apoyándome y haciendo que mi enfado con la vida no fuera eterno.
Mi madre, madre amiga, mediadora… podría pasar horas y horas diciendo cosas maravillosas de ella y no
acabaría.
El H. Francisco, aun con su ceguera, con sus dolores y malestares, allí al fondo de la iglesia, como si uno más
fuera, estuvo él con Pascual, y la verdad que aquella iglesia llena con más de 400 personas se resumió a su
presencia.
Día tras día, desde la muerte de mi madre, él seguía sacando
lo mejor de mí, haciéndome tolerante con los cambios y
dándome fuerzas para aguantar los huracanes que me caían
encima. Con él lo podía compartir todo, mis alegrías y mis
penas, a su lado te sentías querida y acompañada.
Hoy me despido de mi tercer pilar, “mi Coordi”.
No hace más de un mes que estuvimos hablando de este
momento en su jardín y entonces no escuché sus palabras que
me decían: “Ya está Lourdes… esto se acaba…”. Pues no, esto
no se acaba aquí, aquí empieza un nuevo viaje donde podrás
tomar todos los dulces que quieras sin resentimientos y aquí
nos quedamos los que siempre te queremos.
Alguien me dijo una vez que si se iban los buenos era porque faltaban ángeles en el cielo. Hoy sé que es así.
75
G. Antonio García Fernández, en nom de la Comunitat de Germans de Manresa
Mn. Lluís Bohigas i Bohigas va néixer a Manresa el
7 d’abril del 1930. Fou ordenat prevere a Igualada,
diòcesi de Vic el 1954. Va estar de Vicari a
Castellbell i Vilar; Rector a Castellfollit del Boix,
Fonollosa i Viladecavalls (Bisbat de Barcelona).
Des de la seva arribada a Manresa va estar adscrit
a la Parròquia de la Sagrada Família, entre altres
coses, animant el Moviment Junior; i també es
dedicà al jovent de Manresa com Assessor del
MIJAC (Moviment Internacional d’Acció Catòlica
de Joves). Molts joves manresans el recorden amb
simpatia. I, al mateix temps, impartia classes de
religió als col·legis Badia Solé i Paidòs (aquest últim
a Sant Fruitós de Bages), fins que li donaren la Invalidesa Absoluta Permanent.
A Manresa vivia en el seu pis situat a la Font dels
Capellans (zona de la Sagrada Família) fins la
defunció de la seva majordona, Rosa. Els unia una
gran amistat, no solament amb ella que qualificava
de molt bona mestre i excel·lent persona, sinó
també amb tota la seva família. Precisament un
germà de Rosa, Jordi, ha estat l’administrador,
col·laborador i amic fins els últims dies.
Al morir Rosa, la seva majordona, a finals del 2004 i
romandre sol en el pis, la Comunitat de Germans va
creure oportú fer-li una invitació perquè pogués
compartir la vida comunitària amb els Germans. Tot
això amb l’autorització del G. Visitador, Josep
Martí. Mn. Lluís acceptà i aquest procés d’incorporació
es realitzà a començaments del 2005, essent Director i
responsable de la Comunitat el G. Francesc Ferré i
Pallarès.
És important ressaltar que la relació de Mn. Lluís amb els
Germans ve de molt abans d’incorporar-se a la
Comunitat. Aproximadament des del 1980 ja començà
fent serveis d’assistència religiosa als Germans i al
Col·legi de Manresa. Per aquelles dates era Director del
Col·legi el G. Benigne Bóveda. Al començament només
venia per a celebrar l’Eucaristia amb els Germans i
mentre la seva vista li ho permeté, es desplaçava pels
seus propis mitjans. Fou molt efectiu en la seva
76
col·laboració en el Col·legi. Durant temps fou director espiritual dels alumnes; els acompanyava en els seus
dies de reflexió a Sant Martí Sesgueioles i estava sempre disposat a ajudar-los en llurs inquietuds. En els
temps litúrgics forts es prestava als professors que sol·licitaven la seva col·laboració.
Des de la seva incorporació a la Comunitat, a
començaments del 2005, va estar amb les
mateixes condicions que qualsevol Germà,
satisfent la seva pensió, i també la Comunitat i el
Col·legi li corresponia en pla de donatiu pels seus
serveis. La seva activitat pastoral es centrava,
bàsicament, en la Comunitat de Germans, a la
que s’integrà plenament. Mentre pogué, els 3 ó
4 primers anys, participava com un membre més
de la Comunitat: oracions, reunions, sortides etc.
Quan ja no pogué, degut principalment a
problemes de la vista, seguia el seu propi ritme
sense interferir-se en les decisions comunitàries.
Encara esporàdicament per Nadal, celebrava
l’Eucaristia per la Comunitat Educativa del
Col·legi. Tothom comprenia el seu delicat estat de salut i col·laborava en la mesura de les seves possibilitats,
en atencions i desplaçaments per Manresa i Barcelona. També els Germans, especialment el G. Jaume Prat,
amb permís especial del Sr. Bisbe, col·laborava en la celebració Eucarística diària. Penso que Mn. Lluís també
se sentia molt a gust en la Comunitat i en el Col·legi.
Tant el Col·legi com la Comunitat estan molt agraïts, a la seva dedicació pastoral. Però segur que el Senyor li
haurà recompensat abundosament la seva generosa entrega incondicional.
L’any 2014 (primers de setembre) Mn. Lluís ens
comunicà que pensava traslladar-se a la
Residència de Sant Francesc a Santpedor, trasllat
que es feu efectiu a primers d’octubre del mateix
any, per pròpia decisió i en conformitat amb les
seves nebodes, Ignàsia i Maria Lluïsa, i Jordi
(administrador) que ho veieren molt bé tenint en
compte el seu estat de salut.
Durant la seva curta estada a la Residència de Sant
Francesc, es van continuar les bones relacions,
tant per part dels antics dirigents del Col·legi com
dels Germans de la Comunitat. Mn. Lluís sempre
es manifestava molt agraït amb les visites que
rebia.
Morí a la Residència de Santpedor el 16 de juny
als 85 anys i el seu funeral se celebrà a l’Església
de la Sagrada Família de Manresa el dimecres 17
de juny. Oficià Monsenyor Romà, bisbe de Vic,
concelebrant amb nombrosos preveres de
Manresa i voltants. El Sr. Bisbe ponderà la persona de Mn. Lluís i també es referí, de forma agraïda, a
l’acolliment dispensat per la Comunitat de Germans. La Parròquia de Sant Pere Apòstol, a la que pertany el
Col·legi, el Sr. Rector Ramon Donada, s’en feu ressò al full parroquial, recalcant l’acollida de la Comunitat de
Germans i l’acció pastoral de Mn. Lluís a la Comunitat i al Col·legi La Salle.
Ens queda el record d’una persona agradable, propera, i acollidora.
Que descansi en Pau
77
Pere Camprubí i Servitja, antic alumne de La Salle Manesa
Amic, Mn. Lluís:
“Si plores perquè has perdut el sol, les llàgrimes no et
deixaran veure les estrelles” El Lluís, el projector de diapositives,
el casset, papers i més papers i nosaltres monitors d’aleshores
“Moviment Junior de la Sagrada Família”. En Lluís era el nostre
consiliari. Ell s’empescava audio-visuals per evangelitzar.
Nosaltres apreníem a estimar servint i donant el que teníem, el
nostre temps de diumenges a la tarda, de moltes vesprades i
d’algun bon tros de nits. Que de dia s’havia d’anar a treballar i a
estudiar.
“Quan el camí em
cansa, amic meu, ja no et
demano que em parlis, sinó que
em donis la mà.” I això ens ho
feia el Lluís. Fer costat, estar
atent i amatent. Parlant i
escoltant i fent-te copsar allò teu, bo i escaient, i del que tu no t’havies
adonat. I som-hi!
“Cada vegada que ve un infant al món vol dir que Déu no ha perdut
la confiança en l’home.” Aquest és el Déu del que ens parlava en Lluís, el
Déu i Pare de Jesús que espera, desitja i confia que nosaltres anem fent.
Que mirem, que escoltem, que capim i que ens arremanguem. Apa fem-ho!
Renoi que en vam estar de sort de conèixer al Lluís i a molts d’altres
com ell. Sacerdots inquiets, feinejadors, entregats, per als qui la ventada del
Concili va representar una Pentecosta existencial. Renoi que en vam estar
de sort. Els nostres
cors joves s’abrusaven quan llegíem, quan parlàvem,
quan escoltàvem i, sobretot, quan celebràvem.
Ara, ara nosaltres ja som força més grans que
molts dels nostres pastors i els que ens pasturaven se
n’han anat o se’n van anant a la casa del Pare.
Tot i així, els nostres cors encara s’abrusen
una mica però ens pesen les cames o-i-més ara quan,
sovint, la vida et fa moure a plantofades. Per això
donem gràcies a Déu per fer possible que puguem
estar en comunió amb aquests germans grans, com el
Lluís, amb els qui ens vam delectar tant assaborint el
Parenostre.
78
G. Ramon Font i Serra
El Dr. Jordi Orihuela era el metge de capçalera de la comunitat de Montcada i Reixac.
Va morir quan tornava de fer la Pica d´Estats.
Va caure de manera semblant com ho van fer GG. Fortià Pujol i el Joan Lluís Casanovas.
EN LA MORT DEL DR. JORDI ORIHUELA
Ha mort el Dr. Jordi Orihuela Segalés. Una gran persona, un gran
metge, un gran amic.
Era intel·ligent, senzill, bo, acollidor, amable, conversador...
Quina vocació més gran la seva! Les visites a la seva consulta eren
sempre entranyables, humanes, afectuoses... Mai tenia pressa. Amb
quina sol·licitud visitava, escoltava, preguntava, encoratjava,
animava... i sempre amb el seu somriure, el seu respecte, la seva
estimació.
Avui que tothom va amb presses, que gairebé ningú t´escolta...
aquelles estones tranquil·les, reposades... feien molt de bé.
Aconseguia que la relació existent amb ell, més que de metge-pacient, fos una relació entre dos bons
amics.
Era un home profundament humà. A més d´interessar-se per la salut, evidentment, s´interessava per
la família, pels petits problemes, per les afeccions, activitats...
El passat 9 de juliol el vaig visitar per darrera vegada. Amb quin somriure em va rebre, quina visita
mèdica i reconeixement més complerts...
Feia un any que no el veia i en aquesta visita va
seguir aflorant la seva amistat, la seva
apreciació, la seva bondat.
"Ens tornarem a trobar pels vols de Nadal, em
va dir, i amb una forta encaixada de mans i amb
un gran somriure ens vàrem acomiadar”.
Arribarà Nadal i ell físicament no hi serà, però
si que restarà sempre present el seu record, la
seva amistat, la seva tendresa, la seva
humanitat, el seu somriure, la seva ajuda...
Jordi, moltíssimes gràcies per tot, descansa en
pau!
79
Aportació del G. Ramon Font i Serra
Olivier Clerc, especialista en benestar i desenvolupament personal nascut a Ginebra i establert avui a la
Borgonya, l’any 2005 va escriure un llibre titulat “La granota que no sabia estar bullida… i altres lliçons de
vida”. Entre les històries que planteja, una porta el títol del llibre.
I a ella em referiré. Sembla ser que aquesta al·legoria fou
proposada per primera vegada en el llibre de Marty Rubin “The
boiled Frog Syndrome”, publicat el 1987.
Imaginem una cassola plena d’aigua i en el seu interior neda
tranquil·lament una granota. La cassola s’escalfa a foc lent.
Després d’una estona l’aigua esdevé tèbia. A la granota li resulta
agradable, i segueix nedant.
La temperatura segueix augmentant… I ara l’aigua està calenta... I esdevé una mica més del que li pot agradar
a la granota. Però no s’inquieta i a més el calor li causa fatiga i somnolència.
I ara l’aigua és molt calenta de veritat. La granota comença a experimentar-ho desagradable. El pitjor és que
es trobi sense forces i es limita a aguantar i a no fer res més.
Si haguéssim submergit de cop la granota en el recipient amb l’aigua a 50 graus, segur que s’hagués posat a
salvament amb un enèrgic salt.
“És un experiment ric amb ensenyaments que cal
deduir. Ens demostra que un deteriorament, si és molt
lent, passa inadvertit i la major part de les vegades no
suscita reacció, ni oposició, ni rebel·lia”.
Si ens fixem amb el que està succeint en la nostra
societat en les últimes dècades, estem
experimentant una lenta deriva a la que ens hi anem
acostumant.
Moltes coses que ens haurien horroritzat fa 10, 15 ó
20 anys, poc a poc van banalitzant-se i només
perturbant-nos suaument fins avui, però ens deixen
indiferents a la majoria de la gent.
En nom del progrés i de la ciència, les pitjors violacions de la llibertat individual, la dignitat, la integritat de la
naturalesa, la bellesa i l’alegria de viure, s’efectuen lenta i inexorablement amb la constant complicitat de les
víctimes, ignorants o espoliades.
Els negres pronòstics de futur, en comptes de suscitar reaccions i mesures preventives, només preparen
psicològicament el poble per a acceptar condicions decadents de vida DRAMÀTIQUES.
El BOMBARDEIG PERMANENT "políticament correcte" d’informacions per part dels mitjans de comunicació,
saturen els cervells, que ja no poden donar sentit a les coses... Així que si vostè no és com la granota mig
cuita, faci un salt i surti de la cassola abans que sigui massa tard.
És el que denunciava ja Sant Agustí (430 dp. JC):
A força de creure-ho tot, s’acaba suportant-ho tot...
A força de suportar-ho tot, s’acaba tolerant-ho tot...
A força de tolerar-ho tot, acabes acceptant-ho tot ...
A força d’acceptar-ho tot, finalment ho aprovem tot.
80
Francisco Arámburo Salas, Aportación del G. Virgili García López
El sueño dorado de todo periodista es hacer una
importante entrevista a algún personaje famoso. Es una
especie de preciada meta en su carrera. Es lo máximo.
Pues esta es la historia imaginaria de una entrevista a un
importantísimo personaje que todos quisiéramos poder
llevar a cabo algún afortunado día de nuestra vida.
Y al decir “imaginaria” es importante enfatizar que
muchas veces la Imaginación es más verídica que la
Realidad.
Y ahora pasemos a atestiguar la más impactante y
reveladora entrevista que pueda ser concebida por
mente humana alguna...
Una entrevista a Dios que a todos nos puede
servir de provechosa meditación personal
Con mi flamante título de Periodista recién obtenido pedí realizar una gran entrevista, y mi deseo fue
concedido. ¡Se me permitió una reunión con Dios! Cómo la conseguí no me lo explico ni me lo pregunten,
pero pienso que cualquiera lo puede lograr si tan sólo lo desea fervientemente y se lo propone.
= LA LLEGADA =
Buenos días... ¿se puede?
Pasa—me dijo amigablemente Dios. –No es necesario llamar, aquí siempre está abierto y yo estoy
disponible. Toma asiento. ¿De manera que quieres entrevistarme?
Bueno—le contesté—si tienes tiempo... Dios, con una mirada tierna y radiante, sonrió dulcemente y me dijo:
Mi tiempo se llama Eternidad y alcanza para todo. ¿Qué preguntas quieres hacerme?
Un poco turbado empecé: “Muchas gracias. Pues ninguna pregunta nueva ni difícil para ti, supongo”. Y dije...
¿Qué es lo que más te sorprende de los hombres?” Me miró a los ojos y resueltamente respondió:
“Mmm... que por pensar ansiosamente en el futuro descuidan su hora actual, con lo cual no viven el
presente ni el futuro”.
“Que se aburren de ser niños apurados por crecer, y luego suspiran por volver a ser niños”. “Que primero
pierden la salud para tener dinero y enseguida pierden el dinero para recuperar la salud”.
“Que viven como si no fueran a morirse y se mueren como si no hubieran vivido”.
Después de un rato le dije: -¿Me permites hacerte otra pregunta? No me respondió con palabras, sólo asintió
con una sonrisa y su tierna mirada. Y así le dije... Como buen padre, ¿qué es lo que le pedirías a tus hijos? Mi
interlocutor emitió un profundo suspiro y lentamente contestó:
81
“Que aprendan que no pueden hacer que alguien los ame; lo que pueden hacer es amar y dejarse amar.”
“Que sepan que deben controlar sus actitudes... o sus actitudes los controlarán a ellos”. “Que se den cuenta
que lleva años construir una confianza y sólo segundos destruirla”.
“Que lo más valioso no es lo que tienen en su vida, sino a quien tienen en su vida. Y sobre todo... que tienen
vida”. “Que acepten que no es bueno compararse con los demás, pues siempre habrá alguien mejor o peor
que ellos”. “Que rico no es el que más tiene, sino el que menos necesita.”
“Que se den cuenta que el perdonar se aprende practicando”. “Que bastan unos pocos segundos para
inferir heridas profundas en las personas que amamos, pero que pueden tardar muchos años en ser
sanadas”. “Que la verdadera sabiduría consiste en pensar siempre en los demás antes que en nosotros
mismos.” “Que a veces cuando están molestos tienen derecho a estarlo, pero eso no les da derecho a
molestar a los que están a su alrededor”.
“Que se convenzan que son dueños de lo que callan y esclavos de lo que dicen”. “Que aprendan que la
verdadera felicidad no es lograr sus metas, sino aprender a ser felices con lo que tienen”. “Que dos
personas pueden mirar una misma cosa y ver algo totalmente diferente”.
“Que sin importar las consecuencias, aquellos que son honestos consigo mismos y con los demás, siempre
llegan lejos en la vida y logran un satisfactorio y perdurable bienestar personal”. “¡No deben olvidarlo!”.
“Que a pesar de que la palabra AMOR tiene muchos significados distintos, pierde su valor cuando es usada
en exceso.” “Que reconozcan que amar y querer no son sinónimos, sino antónimos. El querer lo exige todo,
el amar lo entrega todo.”
Sus manos tomaron las mías y seguimos así en silencio. Luego
suspiró profundamente y continuó:
“Que aprendan que la distancia más lejana a que puedan estar de
Mi es la distancia de una simple oración”. “Yo siempre estaré ahí
para escucharlos” “Y que para orar no es necesario hablar, basta
con levantar con devoción la mirada al cielo, sonreír... y pensar en
mí”. Bien, ¿tienes algo más que preguntarme?
Señor: ante tu infinita sabiduría no me queda más que
permanecer en silencio y meditar acerca de tus respuestas—
respondí. Luego, en un corto encuentro espiritual mano sobre
mano, continuamos sentados en silencio. Le di las gracias al buen
Dios y me levanté.
“Hijo mío: ve y difunde este mensaje y da a conocer estas verdades a tus lectores”.
Empecé a caminar hacia la puerta, pero en ese momento me detuve. “Te lo prometo Señor, así lo haré”,
respondí emocionado y con la voz entrecortada.
Continué caminando lentamente en medio de un mar de reflexiones. ¡Qué gran tipo es Dios! —me dije—
Todo bondad, dulzura, comprensión, amor, como un buen padre y pastor. O como dicen mis nietos: “Qué
buena onda”. Nos despedimos finalmente con un abrazo y me dio un último adiós y su bendición desde el
gran portón. Fue en ese momento cuando de pronto, en un espontáneo impulso, le pedí: —Señor, ¿podrías
bendecir también a todas las personas que están en sus hogares leyendo esta entrevista en este momento?
Ante mi petición el Señor sonrió dulcemente, levantó su mano y dijo: Que así sea.
Y así terminó la entrevista.
Meditando acerca de este encuentro ahora me pregunto: ¿Cómo es posible que todavía haya gente que no
se dé cuenta de su presencia? El sol empezaba a ocultarse en el horizonte. Soplaba una fresca brisa
proveniente del mar, que me llenó los pulmones de oxígeno y me ensanchó el pecho de emoción.
Mi mente continuó divagando así por mucho tiempo en el vacío, y no pude evitar hacerme esta última
pregunta: ¿Vendrá algún día en que lo escuchemos, comprendamos sus palabras y aprendamos de El?
82
Aportació del G. Josep Maria Ramos i Ruiz
Querido Profesor,
Mi hijo tiene que aprender que no todos
los hombres son justos, ni todos son veraces,
enséñele que por cada villano hay un héroe, y que
por cada político egoísta hay un líder generoso.
También enséñele que por cada enemigo
hay un amigo y que más vale moneda ganada que
moneda encontrada.
Quiero que aprenda a perder y también a
gozar correctamente de las victorias. Aléjelo de
la envidia y que conozca la alegría profunda del
contentamiento.
Haga que aprecie la lectura de buenos libros, sin que deje de entretenerse con los pájaros, las
flores del campo y las maravillosas vistas de lagos y montañas.
Que aprenda a jugar sin violencia con sus amigos. Explíquele que vale más una derrota honrosa
que una victoria vergonzosa. Que crea en sí mismo y sus capacidades aunque quede solito, y tenga que
lidiar contra todos.
Enséñele a ser bueno y gentil con los buenos y duro con
los perversos. Instrúyalo a que no haga las cosas porque
simplemente otros lo hacen, que sea amante de los valores.
Que aprenda a escuchar a todos, pero que a la hora de la
verdad, decida por sí mismo. Enséñele a sonreir y a mantener el
humor cuando esté triste y explíquele que a veces los hombres
también lloran.
Enséñele a ignorar los gritos de las multitudes que sólo
reclaman derechos sin pagar el costo de sus obligaciones.
Trátelo bien pero no lo mime ni lo adule, déjelo que se haga
fuerte solito. Incúlquele valor y coraje pero también paciencia,
constancia y sobriedad.
Transmítale una fe firme y sólida en el Creador. Teniendo
fe en Dios también la tendrá en los hombres. Entiendo que le
estoy pidiendo mucho pero haga todo aquello que pueda.
Abraham Lincoln, 1830
83
Aportació del G. Antonio Domínguez Domínguez
84

Enseñar es dejar una huella para siempre.

La educación no es preparación para la vida, es la vida misma.

Enseñar a los jóvenes cómo pensar, no lo que han de pensar.

Aprender es un placer; pero el placer de aprender nunca se comparará con el placer de
enseñar.

A un alumno puedes enseñarle una lección al día; pero si logras enseñarle a aprender
mediante crear curiosidad, él continuará el proceso de aprendizaje mientras tenga vida.

Un cirujano mediocre lastima una persona a la vez; un maestro mediocre lastima a todo un
salón.

El alumno a quien nunca se pide que haga lo que no puede hacer, nunca hará lo que sí puede
hacer.

Maestro, lo que tú hagas a tus alumnos lo harán ellos en la sociedad.

Tengo una norma: atención. Ellos me dan la suya y yo les doy la mía.

Lo que queremos es ver al niño es búsqueda del conocimiento, y no al conocimiento en
búsqueda del niño.

Las posibilidades potenciales de cualquier alumno son las más fascinantes e interesantes de
toda la creación.

Ninguna pompa de jabón, es tan iridiscente o flota por más tiempo que la que ha sido
soplada por un maestro exitoso.

Cualquiera de ustedes que recuerde su propia experiencia educativa, se acuerda de sus
maestros, no de métodos ni técnicas. ¡Tú eres la persona clave en la tarea educativa!

Tú eres un maestro y no desarrollas un trabajo cualquiera; cumples una misión y lo que haces
impacta el futuro. ¡Trabajas con los niños!

¡Adelante, entonces, con el reto de tu vocación educadora!
A CASSÀ COM A TOT ARREU HEM COMENÇAT UN NOU CURS!
G. Ramon Font i Serra
1. EL NOU CURS
Puntualment a les nou del matí del dia 14 tota la Comunitat Educativa reunida al pati: alumnes, pares,
professors, germans hem donat el tret de sortida al curs: 2015-2016 i l´inici de les celebracions del 135è.
aniversari de la fundació del l´escola.
En una celebració d´aniversari no hi pot faltar el ritus de bufar les espelmes que estaven col·locades damunt
dels números 1 - 3 - 5. Un alumne de cada etapa les ha bufat i hem cantat: "anys i anys per molts anys".
Hem fet ressò del lema d’enguany "És just i necessari" tot recordant els milers de refugiats que arriben a
Europa i com la solidaritat i l´ajuda han de ser els valors a inculcar al llarg d´aquest curs.
I a continuació amb música de fons els 674 alumnes, -hem augmentat-, han anat desfilant cap a les
respectives classes.
Els petitons d’educació infantil s´han trobat amb uns locals completament renovats i modernitzats, fet tot
amb molt de gust, il·lusió, abnegació i ganes al llarg de tot l’estiu. Els pares han quedat encantats amb tot el
que s’ha fet i tots ens sentim contents i satisfets perquè s´ha pogut fer. Dues persones han estat al peu del
canó per fer realitat el bonic somni que tenien: el Director Miquel i en Lluís Maymí. Moltes gràcies a tots dos!
2. UNES ORIENTACIONS INTERESSANTS
Darrerament la congregació claretiana ha celebrat el seu Capítol General. En l’audiència que el Papa Francesc
va concedir als Claretians els va recordar aquestes tres boniques idees que són vàlides no només per ells sinó
per a tots nosaltres: " adorar - caminar - acompanyar ".
2.1 Adorar:
La Regla ens segueix dient que la pregària "és el primer i principal dels nostres exercicis diaris."
Ho és realment? Moltes vegades la rutina està instal·lada en la nostra pregària, no som pas gaire creatius,
llegim molt i reflexionem poc, fins i tot potser també ens hi adormim...
2.2 Caminar:
Aquí podríem dir moltes coses i interpretar-ho de moltes maneres. Sí, hem de caminar físicament, és bo per
la salut i els metges ho recomanen sempre, sobretot els que ja tenim algun anyet.
Però caminar també vol dir estar a l’aguait, ajudar, veure les necessitats que hi ha a la nostra escola i al nostre
entorn i veure com podem ajudar.
Caminar vol dir que no hem d´aïllar-nos, que no hem de tancar-nos a l’habitació, que hem de ser generosos
i altruistes...
2.3 Acompanyar:
Per vocació la nostra vida ha estat destinada a l´educació. Sempre serem educadors i si gaudim de salut i
d´il·lusió hem de seguir acompanyant a aquests nens i nenes, nois i noies... col·laborant amb el professorat,
fent tasques de suport, d´ajuda... col·laborant en les tasques de l´escola: pastoral, substitucions... Sentimnos útils... No tirem la tovallola abans d´hora... No siguem egoistes...
Llegeixo que properament hi haurà una reunió dels Germans del Districte que tenen entre 65 i 70 anys. Fa
dos o tres anys n´hi va haver una per aquesta franja d´edat. Ara una altra?
I els que tenim entre 70 i 75 anys ja ens arraconen??? Déu n´hi do els que ens trobem en aquesta franja. Em
sembla que som uns 115... som tants com tots els Germans que formem el nostre Sector... A veure si els que
manen...
Per a tots un feliç curs i fins la propera si Déu vol
85
MEDIDAS NO FARMACOLÓGICAS
G. Miquel Xancó i Roca
PARA UNA ADECUADA HIGIENE DEL SUEÑO:
1. Mantener patrones regulares de sueño.
2. Use la cama principalmente para dormir.
3. No mirar la televisión, ni escuchar la radio u otras
actividades activadoras en la cama.
4. Practicar ejercicio físico o análogo en las mañanas o
temprano en las tardes. La práctica deportiva puede
aumentar el sueño delta (*) profundo, pero si se realiza
antes de acostarse, puede provocar activación.
5. Mantenga buenos hábitos alimenticios, no comer
alimentos proteicos o grasas en la noche, procurar
horarios regulares para las comidas. Evitar una ingesta elevada de líquidos antes de acostarse.
6. Evitar la estimulación ambiental excesiva (luz, ruidos, calor…).
7. Facilitar un ambiente agradable atenuando los estímulos (temperatura, luz, música, ventilación).
8. Facilitar el descanso nocturno del paciente evitando visitas no imprescindibles.
9. Evitar substancias estimulantes del sistema nervioso central
(café, nicotina, alcohol).
10. Evitar siestas diurnas en prevención de la inversión del ritmo
sueño/vigilia.
11. Practicar rutinas relajantes antes de dormir (relajación).
12. Mantener la piel limpia y seca.
13. Mantener la comodidad (cambios posturales, ropa holgada,
evitar arrugas en la cama).
14. Evitar las tareas asistenciales nocturnas que puedan interrumpir
el sueño.
15. La actitud que facilita el dormirse es la de no imponerse o catastrofizar el hecho de no dormir. Es
importante pensar que el sueño llega de una forma natural y sin
imponérselo.
16. Evitar tener a la vista o llevar puesto relojes donde se compruebe el
tiempo que transcurre sin dormir, ya que genera nerviosismo y
enfado.
17. Si se pasa un rato largo (20-30 minutos) y se nota inquietud,
dificultades en encontrar la posición, o sensación de no parar de
pensar, se aconseja levantarse de la cama (en los casos que sea
posible) y realizar una actividad distractora o relajante (lectura,
escuchar música,…) fuera de la cama. Se vuelve a la cama cuando
uno empieza a volver a tener sueño. Esta operación se realiza tantas
veces como haga falta hasta dormirse.
86
(*) Durante el período en que descansamos el sueño pasa por diferentes fases:

Sueño de ondas lentas: su duración es de unos 90 minutos

Fase 1 (Adormecimiento): es un estado de somnolencia que dura unos diez minutos. Es la transición
entre la vigilia y el sueño.

Fase 2 (Sueño ligero): Disminuyen tanto el ritmo cardíaco como el respiratorio.

Fase 3: Fase de transición hacia el sueño profundo. Pasamos unos 2 - 3 minutos aproximadamente
en esta fase.

Fase 4 (Sueño Delta): Fase de sueño lento, las ondas cerebrales en esta fase son amplias y lentas así
como el ritmo respiratorio. Cuesta mucho despertarnos estando en esta fase que dura unos 20
minutos aproximadamente. No suelen producirse sueños. (20 % del tiempo total del sueño). Se
considera que ésta es la fase que determina una buena o mala calidad del sueño en términos de su
eficiencia, esto es, la experiencia subjetiva de que el sueño ha sido o no reparador.

Fase REM: característica en la cual el cerebro está muy activo, el tronco cerebral bloquea las
neuronas motrices de manera que no nos podemos mover. REM proviene de la frase en inglés Rapid
Eye Movement (Movimiento del Ojo Rápido), debido al característico movimiento de los globos
oculares bajo los párpados. Ésta es la fase donde soñamos y captamos gran cantidad de información
de nuestro entorno debido a la alta actividad cerebral que tenemos. En esta fase se muestra una
actividad cerebral semejante a la de la vigilia. A lo largo de la noche, el sueño lento (NREM) se alterna
con sueño paradójico (REM). El total del sueño paradójico es el 25 % del sueño.
87
Catalunya
RECORD DE PROMOCIONS
DE NOVICIS 1946-1947
CATORzena TROBADA: cambrils
G. Jaume Pujol i Bardolet
Responent a la convocatòria
enviada el 3 de maig, ens
trobàrem a Cambrils: Xavier
Baqueró, Josep Chimenos,
Miguel Fernández, Jordi Pich,
Màrius
Àlvarez,
Antoni
Baqueró, Pascual Cañete, Jordi
Fernández, Pascual Cebollada i
Senyora,
Salvador
Collo,
Salvador
Fargas,
Antoni
Gimbert, Joaquín Jiménez i
Jaume Pujol. A més, el G.
Ramon Grau va acceptar la
nostra invitació i ens sentírem
contents i molt honrats amb la
seva presència. I contents
també per la presència de
Pascual Cañete i Antoni
Gimbert, pel que suposa de
record i afecte venint de més lluny. Gràcies.
Han excusat la seva presència, tot transmetent expressament els millors sentiments per l’èxit de la trobada
i sentint-s’hi espiritualment units: Jaume Escayola,
Miquel Linares, Santiago Peribáñez i també Jaume
Masjoan, qui, després d’haver estat hospitalitzat
uns mesos a causa de dos infarts i de dos edemes
pulmonars, s’ha hagut de retirar a la Residència de
Caritat d’Olot conjuntament amb la seva esposa: li
desitgem la millor recuperació.
Des de temps en Jordi Torres tenia la il·lusió de
poder estar amb nosaltres aquest dia; en Jordi Pich
estava disposat a anar-lo a buscar a l’Hospitalet de
l’Infant, però per la seva salut feble,
particularment coincidint més en aquest nostre
dia, no fou possible. Continuarem a estar en
contacte amb ell i l’acompanyarem amb la nostra
pregària, igual que els altres companys o familiars
de salut delicada, com és el cas també de l’esposa
de l’amic Xavier Baqueró.
88
El desplaçament es feu en quatre
cotxes: Xavier Baqueró viatjà tot sol
des de Begues: altres tres cotxes
foren gentilment cedits per la
Comunitat dels Germans del
Campus universitari, de Comtal i de
la Casa Provincial (aquest últim en
substitució, a última hora, del cotxe
que Jordi Pich sempre posava a la
nostra disposició i que en aquest dia,
inesperadament, va trobar avariat).
Vam anar segurs amb els xofers:
Josep Chimenos, Toni Baqueró i Jordi
Pich. Gràcies per aquest bon servei.
Fetes les primers salutacions als
primers Germans que vam trobar a
la façana de la casa, el
reconeixement de la casa i de la
Capella, vam organitzar-nos el dia: visita a la Sala dels GG. Màrtirs, al Museu Lasal·lià i al de les papallones.
En tots ells se’ns suggerien temes
plens de records i d’intercanvis entre
tots. El G. Isidre Aloy ens feu de
cicerone en molts moments i li estem
agraïts.
Seguidament, durant una hora i mitja
vam estar reunits en una sala on vam
fer una roda per la qual cadascú va
poder expressar-se. Es creà un clima
interessant i agradable en comunicar
la situació de cadascú en la jubilació i
els bons serveis pels quals encara ens
sentim disponibles. Fou també una
sessió de mutu alliçonament. Crec
que fou molt interessant per part de
tothom, destacant-hi l’aportació del
G. Ramon Grau donant-nos unes
orientacions molt apropiades per la
nostra edat, desvetllant-nos una part de la seva autobiografia. Gràcies, G. Ramon i gràcies a tots.
El dinar, al voltant de dues taules rodones, ens
permeté seguir amb facilitat, la nostra intensa
comunicació. Fou un dinar mol ben preparat. Al
final, l’amic Joaquín Jiménez ens repartí un amable
record que és molt d’agrair, tant pel que és com pel
que significa. Gràcies. També es repartí un ceràmica
de les Germanes Benetes de Montserrat amb una
clàusula ben adient.
El temps transcorria ràpid. No podíem oblidar una
visita al cementiri on hi reposen companys nostres,
però també ens recordàvem d’altres que ja ens han
precedit.
89
Vam recordar els noms
de:
Ramon
Coma
Molist, Pere Madrenas i
Domènech,
Jaume
Sitjar i Traveria, Pedro
Perales Landívar, Joan
Verdaguer i Aulina,
Baptista Baiget i Vilà,
Ricard
Dalmau
i
Casademont,
Joan
Cànaves
Ballester,
Jaume Badia i Prat,
Jaume
Vilaseca
i
Planas, Joan Genovard
Ferrer (Salvio Isidoro),
Bernardí de la Torre
Fuertes, Josep Maria
Quintana i Cabanas, Àngel Cirera i Picañol i Lluís Aloy i Colillas.
I també dels nostres formadors:
Ireneu Climent, Conrad Rovira,
Arcadi Ramon, Telmo Miguel,
Alfred Carles, Prudencio Luis (el
Papa de Vallvidrera), Eliseo
José, Felipe Andrés, Abel Louis,
Eusebio Arraya, Daniel Juan ...
I sens dubte vam fer memòria
també dels nostres molt volguts
pares i familiars, que ja ens han
precedit a la vida eterna. Que
Déu els tingui a tots a la Glòria.
El res del “De profundis” i la
lectura del cant “Tu vas ser
senyalat..., empeltat..., abrusat
pel gresol de l’Esperit...”
constituí una pregària pel seu
etern descans. Recorrent el
diferents nínxols vam recordar
diversos Germans coneguts.
Finalment, un recorregut per la
infermeria saludant a Germans
que encara no havíem pogut
trobar, sempre ben atesos pels
Germans i personal de servei.
Cal dir que hem estat molt ben
acollits. El nostre agraïment al
G. Jesús Morer, Director i a
tants Germans que s’han fet
molt propers. GRÀCIES. Tots
ens hem sentit Lasal·lians.
90
91
REPASSANT EL MEU CALAIX
Ignasi Romeu, 16 febrer 2008
Guardo al calaix estrofes de vells càntics,
records llunyans que amb goig he vist florir.
Fets enyorats, presents a flor de llavi,
sovint versats amb gràcia, pels Amics.
Notes d'humor, guarnides de tendresa ...
Fusió de veus, cantant a "l'Amistat".
Germanes ments, formades amb fermesa,
unint els cors en místic ritual.
La brisa suau recorda el bes de "Mare".
Gràcil ventet gronxola el vell roser.
Fines olors desperten matinades...
Nèctar? Encís?: L'Olimp pel pensament!
Arrels de fons abriguen nobles gestes.
Amics d'abans, a punt, per compartir...
"lliçons d'ahir", regal d'uns savis "Mestres",
que encara avui flamegen dintre el pit.
Lletra en cançó de fets que ens agermanen.
Treball constant, forjat en "l’Amistat".
Ones de fe... , de vida franciscana ...
Preuats valors. Troballa "d'un passat".
Eterna "Font", joiell de primavera,
riu de bondat, mirall, jardí florit:
Guarda'm un fil de l'aigua miraclera!
Rega el meu cor, si veus que es va marcint!
AL GERMA RAMON GRAU
Ignasi Romeu, 18 octubre 2014
Professor nat per qualitats i ciència.
Modern i actiu, gran pare pel jovent.
LA SALLE AL COR. De llarga experiència.
Tot ell "Lliçó", i clar de pensament.
Germà escollit per dirigir el Districte,
amb llum potent, mirant sempre endavant...
Model exprés que escolta i sap somriure.
Eterna font de transparent brollar.
Seguint ton pas, als joves enlluernes.
Obres camins flairant aromes fresques,
com rierols de molsa i de verdor.
Gracies, Ramon! Els fruits estan de festa.
El gra espremut t'augura "el Blau Celeste".
Vuitanta-vuit, i un cor vessant d'amor.
92
G. Jaume Palom Izquierdo
QUI PERD LES ARRELS PERD LA IDENTITAT
Benvolguts tots, especialment, vosaltres dos, els fills d’Antoni Bochaca i Moles.
Sóc el Germà Jaume
Palom Izquierdo, de
la comunitat de
Figueres. La meva
primera visita fora
de la llar fou el 15
de març de 1942,
diumenge
de
Quaresma,
per
rebre el Baptisme al
Saló d’actes del
Col·legi
Comtal,
aleshores recinte
de culte parroquial.
La Guerra civil va arrencar fins i tot els fonaments de la veïna parròquia de Sant Francesc de Paula, on ara
s’ha edificat el Petit PALAU. Aquel robusto niño fou objecte d’una nota de premsa a La Vanguardia o al Correo
Catalán... Tenia deu dies de vida. Possiblement el Sr. Bochaca fou un dels testimonis del meu bateig al
Comtal. El Comtal fou la farga on nasqué el lasal·lianisme del meu pare i del molt estimat Sr. Antoni Bochaca
i dels sis nois Palom Izquierdo.
El meu pare, nascut el 1903, inicià l’escolaritat al Comtal al curs 1908-09. I en aquell Col·legi dels “Hermanus”
es va iniciar una amistat que ni la germana mort va estroncar. En aquella època aquest era i és el Col·legi
degà de La Salle Catalunya, però que excel·lia per la qualitat del seu ensenyament comercial. Proporcionà als
seus alumnes la possibilitat d’accedir a llocs de responsabilitat a la banca, al comerç i a la indústria,
especialment el tèxtil... El pla d’estudis
era propi del Col·legi i fins i tot, a més de
la instrucció proporcionava educació en
els valors, aleshores en deien virtuts,
seguint Aristòtil, i es recompensava
l’aprofitament escolar com també els
hàbits, aptituds i actituds, d’una
existència arrelada en els valors
evangèlics. Pels Germans d’aleshores,
com Frère François Sicart, enterrat a
Fonseranes, a la rodalia de Béziers, en el
Biterrois, com pels d’ara l’Evangeli és la
primera i principal Regla de vida.
En acabar l’escolaritat tots dos seguiren el
camí propi de la vida. En la imagineria religiosa del Carrer del Bisbe, arrelada a Olot, el Sr. Antoni; i en el
comerç i elaboració de cereals i farines el meu pare sempre a prop dels forners o flequers, com l’avi Joan i la
iaia Pepeta.
93
Però hi hagué quelcom que els lligava: El Col·legi Comtal. Com bons antics alumnes formaren part de la seva
Associació i intervingueren en la creació i manteniment del Patronat Obrer de Les Corts fins a la seva
expropiació per construir l’Avinguda Infanta Carlota,
ara Josep Tarradellas... als anys cinquanta del segle
passat... Amb l’ajut dels condalencs ajudaren a reobrir
l’escola La Salle Barceloneta a l’octubre de 1957.
Cremada durant la Setmana Tràgica al 1909, el bell
edifici d’Enric Sagnier Villaveccia, refeta amb humilitat
i hi hostatjà el Sant Màrtir Germà Jaume Hilari Barbal i
Cosán (gener de 1937+). Fou arrasada a l’hivern del
1938-39 per l’aviació italo-germana al desembre de
1938-gener de 1939... I hi va renéixer. La indemnització
d’aquella expropiació ajudà refer-la sota el guiatge del
G. Adrià Trescents i Ribó.
Quan sortia de passeig amb el meu pare Agustí Palom Paradeda pel Barri Gòtic, una aturada cordial esdevenia
imprescindible: Can Bochaca... L’amic Bochaca. Quin gran amic,... I molts Germans, “Hermanus”, feien el
mateix...
Una data important era el repartiment de premis de fi de curs al Comtal en el Palau de la Música Catalana. A
part de mostrar les habilitats artístiques els alumnes també rebíem medalles que els pares guardaven com a
signe del nostre esforç. No recordo cap tarda de final de juny que els dos A.A. de Comtal Antoni i Agustí no
pugessin a dalt l’escenari per condecorar-nos, no hi faltaven.
En acabar la Guerra, Comtal tingué la sort de comptar amb excel·lents directors i abnegats Germans i
Professors. Als anys quaranta i cinquanta n’eren directors el G. Lluís Millàs Vallicrosa 1942-48, el G. Leandro,
Celestí Font 1948-1954, el
Germà Leoncio, Joan
Serret Vilasaló, 19541957,...
Els
presidents
de
l’Associació Comtal eren
un
referent per als
Germans i per als escolars.
Quan començo els estudis
al Comal, 1947-48, n’era
President Higinio Blanco
Bañeres, propietari d’una
gran botiga de catifes o
alfombres al Passeig de
Gràcia, i el va succeir el
meu pare. El pare va
presentar la dimissió, poc
després, ja que la feina el duia a viure moltes setmanes per raons laborals a Madrid. El pare va proposar per
substituir-lo com a President el Sr. Antonio Bochaca Moles des del curs 1950 i següents. En qualitat de
President de Comtal formà part de la coordinadora per clausurar les festes del Tricentenari de la Naixença
de Sant Joan Baptista de La Salle, amb l’acte final al Palau de la Música en una vetllada literària – musical en
català i castellà, presidida pel discurs de José Mª Pemán, primer ministre de Educació, “Instrucción Pública”,
i antic alumne de la Salle Cadis... Fou en aquesta ocasió que vingué a Barcelona el G. Pedro Luis (1958+),
Director de Comtal als anys vint, després provincial de Catalunya, i assistent del Superior General des de 1933
fins a1946 a Lembecq, Mauléon i Roma amb el vigent Superior General Frère Athanase Émile (1953+). A rel
de la celebració del Congrés Eucarístic de Barcelona a la primavera de 1952, el Sr. Bochaca fou membre de
l’equip de recepció a la Bonanova als finals de maig del Très Honoré Frère Athanase. Els alumnes de Comtal
hi érem. Mentrestant el G. Joan Santaeulàlia Pujol, director de la Bonanova des de 1951 a 1954, es proposà
d’enfortir com a Provincial de Catalunya (1955-1963) el moviment associatiu lasal·lià i va crear la FALCA,
94
Federació d’Associacions Lasal·lianes de Catalunya i n’esdevingué amb Antoni Bochaca, fundador i promotor
de les Assemblees itinerants anuals per tot Catalunya.
El 2 de setembre de 1959 forma part del comitè de recepció del Superior General Frère Nicet Joseph (195666). L’endemà es feu el trasllat de les relíquies
del 97 Germans Màrtirs de Catalunya –
València ara ja beatificats. I fou un dels padrins
de la benedicció de la campana del cloquer de
la Casa Noviciat de Veciana, molt a prop de
Sant Martí Sesgueioles, on esperen la
resurrecció a la Cripta. També hi eren els meus
pares i jo com a postulant a novici...
Poc després al 1960-61, al monestir benedictí
de Montebourg, Normandia Francesa, fou
coronada la imatge de la Mare de Déu,
proclamada com a REINA I MARE DE LES
ESCOLES CRISTIANES de Sant Joan de la Salle. I
fou el Sr. Antoni Bochaca i Moles qui va presentar la imatge acceptada com oficial, que llueix al centre del pit
l’estel de cinc puntes, del Signum Fidei, de la Stella Maris, i recoberta amb el mantell blau que somnià Mn.
Cinto al nostrat Virolai. Cada dia presideix la pregària comunitària al nostre oratori de Figueres.
Al mes de maig de 1964 assisteix a l’estrena del film El Señor de La Salle, al cine Windsor i al saló d’actes del
Col·legi de la Bonanova dirigida per Luis César Amadori, antic alumne de La Salle a Buenos Aires.
Una escena imaginada presenta al nostre Sant Fundador donant la mà a cinc alumnes representants dels cinc
continents davant Lluís XIV. Un d’ells és argentí, Delgado. Fou alumne meu d’aquesta escola al curs 1962-63.
El curs 1963-64 estudiava a La Salle Maravillas de Madrid. I allà es va fer el càsting. La petita història.
Temps després es troba col·laborant en la celebració del Congrés Mundial d’Antics Alumnes a la Bonanova,
setembre de 1964, quan Bonanova acompleix 75 anys. Fou obert pel discurs del notari Sr. Faus Esteve, antic
alumne de La Salle Guissona, al Saló del Consell
de Cent de Barcelona, i culminat en l’àpat de
germanor a la sala oval del Palau Nacional al
setembre de 1964.
A qui li estranyarà que el Sr. Bochaca rebés el
diploma de l’afiliació, la distinció més
important que el Superior General de l’institut
dóna als seus grans benefactors, com afiliat a
l’Institut?
Des del cel el Sr. Antoni Bochaca, amb Agustí i
Eulàlia els meus pares, també afiliats, Agustí
1942 i Eulàlia 1978, canten el Gran siervo del
Señor, glorioso Juan Bautista,... que en francès ressonà a Sant Pere del Vaticà el 24 de maig, a la cerimònia
de la seva canonització per Lleó XIII el, o bé, el poema de Mn. Cinto, guanyador del Jocs florals de 1900 a la
Bonanova i musicat pel Mestre Lluís Maria Millet:
Apòstol de l’ensenyança,
Àngel dels Infants,
Doneu-nos fe i esperança,
Com vos feu-nos sants.
Aquest valuós manuscrit desaparegué de Comtal al curs 1939-40. L’amic Bochaca des de la seva gran
humanitat familiar i cristiana promogué la veritable ensenyança, antídot de la gosada ignorància, des de la
cordialitat i la veritat. Una clara veritat com un got d’aigua fresca, per a un Senyor de Barcelona, empaltat
amb la saba humil lasal·liana. Moltes gràcies.
95
EL PROJECTE DE JESÚS: EL REGNE DE DÉU
Taller bíblic, tercera sessió 25 d’abril 2015
G. Josep Espuny i Crespo
El darrer dels
“tallers” d’aquest
curs, a càrrec del
Gmà.
Alejandro
Pérez,
ens
va
aplegar, a un grup
de 8 professors i 20
germans, al voltant
de El projecte de
Jesús: el regne de
Déu, que n’ha estat
el tema monogràfic .
El Gmà. Alejandro ens ha tornat a ajudar a repensar el sentit d’aquest regne de compassió i d’alliberament
on la dignitat dels “últims” és el més important. En aquesta tercera matinal es va centrar en el tema de la
força alliberadora del Regne de Déu, i el text de base va ser Mc 5, 1-20 (Guarició d’un endimoniat a Gèrasa).
El relat, d’un alt contingut simbòlic, expressa perfectament com la trobada personal amb Jesús i el diàleg
amb Ell no deixen mai indiferent i poden ser l’inici d’una conversió/guarició profunda. L’endimoniat
simbolitza la por, la misèria, l’apatia, la mandra, l’egoisme, i tantes altres actituds que poden recloure
qualsevol
persona en ella
mateixa,
impossibilitantla per una relació
de qualitat amb
les
altres
i,
sobretot, fent-la
insensible al missatge de joia i salvació que Jesús ve a portar-nos. Poc a poc vam anar desgranant les diverses
imatges i metàfores d’aquesta rica perícopa evangèlica, que acaba amb l’alliberament de l’home posseït: Vés
a casa teva, amb els teus, i anuncia’ls tot el que el Senyor t’ha fet i com s’ha compadit de tu. Se’ns subratllava
com hi apareix fortament el sentit d’universalisme en el missatge de Jesús i la idea d’un Déu l’amor del qual
abraça totes les persones.
El Regne de Déu, és, doncs, un tresor que cal anar descobrint, i per això en diverses paràboles s’utilitza
aquesta imatge. Però sempre emfasitzen que el Regne no és pas als núvols, sinó que és present en els
esdeveniments quotidians, en els cors humans i en la realitat de cada dia. No és fàcil d’adquirir però la
proximitat a un Déu de
tendresa i humanitat
ens assegura seguir un
bon camí per arribarhi. Tot un programa
per l’Església, per la
vida religiosa i per la
vida de compromís
cristià en general.
96
G. José Antonio Panero Andrés
Comienzo con la carta que envié a muchos, antes de comenzar el CELTE:
“Hola, En la proximidad de la apertura del CELTE, me permito recordarte, que estás a tiempo, para
formar parte de la lista de cuantos vamos a gozar de esta enorme fortuna. No quiero meterme a
«redentor», pero como Hermano, amigo y otros etcs, deseo que disfrutes también de la gracia que yo
estimo de esta manera:
 La suerte de compartir fraternalmente con Hermanos del ARLEP, conocidos o para conocer.
 Disfrutar del reposo necesario para vivir más intensamente la jubilación.
 Tener la suerte de escuchar a personas especialistas en su materia, sobre nuestra situación
actual.
 Poder, luego, participar en la peregrinación del Fundador, a la cual no pienso acudir por haberlo
hecho en el primer CELTE, realizado en San Pío X por los años 94.
 Lo considero como el “Sacramento de la unción” -(no de la extrema)- que elimine mis egoísmos,
mediocridad, el “ir tirando”, la rutina y demás miserias que me acompañan a diario.
 Cuando hice el CELTE en Madrid, participó el Hno. Pablo Pavía a sus 91 años.
 A ese mismo grupo acudió, forzado y contra su voluntad, el Hno. Àngel Casadesús, y al terminar
dijo: “Repetiría”.
 Envío también el mensaje a los dirigentes del CELTE, para que preparen la lista, y esperen la
llamada urgente, de los postreros invitados a la “Viña”.
Un abrazo en La Salle, Pepe
Un grupo de 19
Hermanos del ARLEP,
hemos participado de
las sesiones del CELTE,
alternando momentos
de oración, ratos de
descanso, celebraciones
litúrgicas, visitas a los
HH. de la Cdad. de Sant
Benide, y confección del
proyecto comunitario.
De los primeros
ponentes fue el Dr. José
Mª Zaragoza, antiguo alumno, profesor y Orientador Pedagógico de La Salle Montcada i Reixac, sobre las
nuevas tecnologías al servicio de la educación y pastoral. No salimos especialistas, pero sí, con apetito de
practicar lo aprendido.
El segundo ponente es el Dr. Gonzalo Berzosa, haciéndonos mirar nuestra etapa actual, de vivir los años de
forma positiva. Aquí queda, para enseñanza y regocijo de todos, unos versos como ramillete de sus
enseñanzas:
97
Vida honesta y arreglada / usar de pocos remedios /
y poner todos los medios / de no alterarse por nada /
La comida moderada / ejercicio y diversión / no tener nunca aprensión /
salir al campo algún rato / poco encierro, mucho trato / y continua ocupación.
La Sra. Patxi Ayerra nos hace ver de forma experiencial, la vida de relación con los que nos rodeamos,
cayendo en la cuenta del conocimiento propio, para envejecer bien.
El Dr. Juan Antonio González; en siete charlas, nos ha llevado por los entresijos de la salud y las
naturales limitaciones, que se nos hacen compañeras en los años de la tercera edad. Que hay que cuidarse
para que la vida dure hasta el final, sin que nos extrañe familiarizarnos con unos u otros achaques, que se
vayan presentando. Autocuidarnos con ejercicio, actividad intelectual, moderación en la comida y bebida,
cuidado de la piel y vacunaciones. Nos advierte con el uso prudente de fármacos relacionados con
enfermedades como la diabetes, el colesterol, la próstata, ácido úrico, gota, artrosis, cataratas, insuficiencia
cardiaca, el alzheimer y el parkinson, etc.
El G. Josep Enric Escaño, misionero en África, mostró con palabra sencilla y cálida, la tarea de los HH.
con niños de la calle, abandonados, ladronzuelos y niños de la guerra, de manera especial. Lo mejor, su
testimonio de vida entregada.
El G. Jaume Pujol, nos recuerda nuestra inmersión en el año de la Vida Consagrada, como
oportunidad providencial, salpicado de citas del Papa Francisco, toda una invitación a contagiar nuestro
entusiasmo por Jesús, para contagiarlo a nuestro
derredor.
El Hno. Pedro Chico, concentrando sus
exposiciones en la pizarra, según la pedagogía de
La Salle, nos afianza en la certeza de que la Obra
de SJBS durará hasta el fin de los tiempos, según
la previsión de Dios, más que según nuestras
estrategias y multitud de documentos.
El P. capuchino, Fidel Azpirúa, profesor de
Nuevo Testamento en Madrid, con sabrosos
comentarios bíblicos y en tono cercano, nos
ayuda a una lectura interesante de la Exhortación
del Papa Francisco “Evangelii Gaudium”,
subrayando dos condiciones básicas para la
transmisión del mensaje de fe a nuestro mundo hoy: Que sea haga desde el encuentro con Jesús, y que se
comunique con alegría.
El Hno. Visitador, Jesús Miguel Zamora, con su lenguaje ágil y claro, nos presenta el diseño del
Distrito, haciendo hincapié en que el Distrito, no son sólo los Hermanos, sino contando con la ayuda de los
numerosos colaboradores seglares en cada Sector.
Chapeau a los HH. Visitadores de Sector, por su exposición bien preparada y comentada. Mención,
a parte, por el detalle que cada uno ofreció al grupo. Algo propio de su región.
El Hno Josean Villalabeitia, nos ofrece un asunto querido, sobre la realidad del dolor y del
sufrimiento, la soledad, inherentes a la vida, para que no los reduzcamos a tabú, que no ayuda a
sobrellevarlos. Reconocerlos y aceptarlos en la propia vida. Terminaba sus intervenciones diciendo: Si no
tomáis a Dios como apoyo, no tendréis lugar firme donde descansar”.
El G. Miquel Xancó, nos ha introducido en la esencia de la meditación, a partir de la concentración,
atención y contemplación, para llegar a un mejor conocimiento de uno mismo. En una segunda parte, expuso
de manera clara, concreta y práctica, el tema del “Testamento Vital”.
El Hno. Alejandro Pérez Urroz, con unas perícopas escogidas, preparadas, diría yo, con cariño, nos
muestra la pedagogía actual para poner nuestra parte por el Reino, en la humanización de los más
desfavorecidos.
98
El G. Lluis Diumenge, en tres momentos magistrales, nos presenta a la Iglesia, desde el Vaticano II
hasta hoy. Vivimos momentos de esperanza. Son muchos los desafíos de la Iglesia universal y de la de España.
El Espíritu guía siempre la Barca de Pedro.
La hermana Lucía Caram, sabe juntar lo de Marta y María, contemplando rostros sufrientes de
hermanos que necesitan el pan de cada día; mirarlos con los ojos de Dios misericordioso, no quedando otra
cosa, que hacer todo lo posible por ellos, metiendo en esta revolución de la bondad y la ternura, a cuantos
voluntarios estén dispuestos, para acoger emigrantes y pobres, con banco de alimentos, albergues, pisos
tutelados. No hay fronteras para hacer y anunciar el Evangelio.
El Hno. Antonio Botana, nos refresca y actualiza en la Asociación para el servicio educativo de los
pobres. Nueva comprensión de nuestro carisma, que no es nuestro sino de la Iglesia. Y nuevos actores,
colaboradores, asociados a la Fraternidad para la Misión
El Hno. Felipe García se hace testimonio cuando nos habla de sus servicios durante 28 años en Tami,
y ahora animando y gestionando PROYDE. Comentando, cómo mucha gente pequeña, haciendo cosas
pequeñas en muchos lugares pequeños, puede cambiar el mundo.
El G. Josep Espuny con sencillez y tono muy cercano, nos plantea la pregunta: ¿Quién es para mí este
Jesús que sigo en mi vida? ¿Qué está siendo en estos momentos? Siempre con el cordial preguntarnos:
¿Quién decís que soy Yo?
El testimonio del Sr. Josep Maria Rota, Signum Fidei en La Salle Tarragona desde hace 25 años, ,
recoge los genes de tres generaciones, abuelo, padre y él, en La Salle, metido en serios compromisos de
animación del Centro, con visión
ilusionada y esperanzada en su
labor evangelizadora.
Y
recogiendo
la
apreciación
de
bastantes
celtistas, que ratifican la mía,
puedo afirmar del CELTE:
 La
fraternidad,
disponibilidad
y
convivencia entre todos.
Los
momentos
de
oración tranquila, las
vísperas y las liturgias
bien preparadas.
 Nos ha servido para
constatar la buena
acogida y el buen entendimiento por parte de los HH. de la Comunidad de la Casa. Y lo mismo el
sencillo y acogedor servicio del personal del comedor y limpieza.
 La fraternidad y el buen ambiente de compañerismo entre los del grupo, con los Hermanos de SAFA,
y ayudando a los de Sant Benilde.
 La admirable participación de algunos Hnos. de la Casa en las charlas.
 Las visitas culturales, realizadas en los finales de semana, de valor extraordinario sobre todo para los
HH. que no son del Sector de Catalunya.
 El trato estupendo y fraternal que les han dispensado las distintas Comunidades.
 Los testimonios de las actividades de los Hermanos ya jubilados.
 Estos últimos días han dejado esta consigna expuesta en el comedor:
¿Qué piensas llevarte en la mochila?
99
G. Miquel Xancó i Roca
1. EN EL CAMP DE LES PERSONES GRANS.
El curs 2011-2012 vaig iniciar uns
estudis per tal d’atendre a les
persones grans. El primer any vaig
estudiar a Barcelona en dos centres.
Primer a la fundació Pere Tarrés del
carrer Santaló, (que depèn de la
Universitat Ramon Llull). Allí vaig fer
el primer curs de màster en
counselling (o ‘relació d’ajuda’). El
segon curs, també a Barcelona, ho
vaig fer a Bellvitge: a l’ICO (Institut
català d’oncologia) que depèn de la
universitat autònoma, fent un curs titulat: ‘Counselling i psicoanàlisi en càncer’.
Veient que els professors del màster eren del CENTRE D’HUMANITZACIÓ DE LA SALUT que els Pares Camils
tenen a Tres Cantos (Madrid), vaig demanar als superiors de La Salle de fer-hi dos anys més d’estudis. Tant
el Gmà. Visitador, Jesús Miguel, com el de Catalunya, Josep Guiteras i el de Madrid, Aquilino Bravo, hi varen
estar d’acord. Així vaig residir dos anys amb la comunitat del Sagrat Cor a Madrid, mentre anava a estudiar a
Tres Cantos (a 33 km de Madrid).
El primer any vaig fer els estudis i les pràctiques a Tres Cantos, on a més d’universitat i ha un hospital de gent
gran. Vaig fer el segon any del màster de counselling i dos postgraus: un sobre ‘Cuidados paliativos’ i un altre
sobre ‘Pastoral de la
salud’. El segon any vaig
fer també dos postgraus.
Un sobre Intervención en
duelo’ i un altre sobre
‘Gestión de centros y
servicios para personas
mayores y atención a la
dependencia’.
A més a més vaig
completar
la
meva
formació al centre anomenat TELÉFONO DE LA ESPERANZA de Madrid. La meva intenció, en agafar el telèfon,
era aprendre a escoltar. Per poder fer això em varen demanar molta preparació: vaig fer tres cursets de 40
hores cada un. El primer sobre ‘El autoconocimiento’, un segon sobre ‘El crecimiento personal’, i un tercer
100
sobre la ‘la relación de ayuda’. Altres dos varen ser de 24 hores: El quart, sobre ‘Inteligencia emocional’ i el
cinquè sobre ‘El arte de comunicarse’.
Ara disposo de molt material: audiovisuals (powers points, vídeos...) , mp3, llibres i apunts que puc oferir a
aquells que estiguin interessants en treballar el tema.
Des d’aquest moment i des de les pàgines de PAX, FAIG L’OFERIMENT A AQUELLES PERSONES, GRANS O
JOVES, GERMANS O LAICS, HOMES O DONES, RELIGIOSOS O RELIGIOSES, QUE ES VULGUIN OFERIR
VOLUNTARIS per tal de TREBALLAR EN AQUEST PROJECTE.
La meva adreça: [email protected] i el meu telèfon 608 890 991.
2 - EN EL CAMP DE LA CATEQUESI O CLASSE DE RELIGIÓ.
El cap de setmana, 12 i 13 de setembre, amb el Gmà Antoni
Clavé vàrem visitar el grup de Catequistes de Montpeller, amb
els quals havíem fet diverses trobades de catequesi bíblica,
tant simbòlica com litúrgica i amb els quals encara conservem
molta amistat.
L’Odile Thellier i Marie Lise ens varen acollir a casa seva. Elles,
ja retirades de la vida activa escolar, segueixen treballant en
el camp de la catequesi. Jo les vaig conèixer quan fèiem les
trobades amb Claude i Jacqueline Lagarde en el seu treball de
catequesi bíblica simbòlica a la dècada dels 80. Em sorprengué
la seva vitalitat i la capacitat que tenen per treballar en equip.
Actualment tenen una pàg. web que us recomano. Aquesta és
l’adreça: Catechese-par-la-parole.catholique.fr
Hi trobareu un material molt bo i actualitzat tant per a
infants, com per a adolescents i adults. Després de fer un
cop d’ull a la pàg web, els vaig demanar si podia fer servir
algun d’aquest material. La seva resposta va ser
sorprenent: No solament no hi posaren cap pega, ans al
contrari, van dir que ens donarien permís si volguéssim fer
la pàgina en català. Jo penso que és un material de
primera, que es podria fer servir tant per a la classe de
religió com a les nostres catequesi o celebracions.
Des d’aquest moment i des de les pàgines de PAX, FAIG
L’OFERIMENT A AQUELLES PERSONES, GRANS O JOVES,
GERMANS O LAICS, HOMES O DONES, RELIGIOSOS O
RELIGIOSES, QUE ES VULGUIN OFERIR VOLUNTARIS per tal
de TREBALLAR EN AQUEST PROJECTE.
La meva adreça: [email protected] i el meu telèfon 608 890 991.
101
G. Luis Lázaro Plumed
Un interesant Jardí Ecobotànic que es pot visitar sobretot amb alumnes.
Urbanització Sant Pere 1, l’Ampolla
Era jo un infant i em fixava molt en “mi abuelo
Narciso” quan tornava del seu hortet, duia entre les
mans, un bon ram de fulletes de julivert. Tot sovint,
ens portava unes quantes pebrines, el que diem
bitxo, pels àpats de casa.
Aquest hortet era regat amb aigües abundants,
provinents de fonts clares, que un canal del riu
Jiloca, anomenat “el río del Molino” desguassa al
Jalón que s’uneix a l'Ebre.
Ara, sóc un emèrit professor, enamorat de
l'incomparable paratge , com és, la comarca de Baix
Ebre.
Un bon amic i professor jubilat del Col·legi La Salle
de Reus, en Pere Bonet, nascut a Deltebre, estima i
coneix com ningú tots aquests paranys, i aquesta
particular i entranyable conjunció terra-mar. Encara
aquest any, com cada curs escolar, les tres classes
de 4rt de Primària, han desenvolupat unes activitats
instructives i al mateix temps lúdiques, organitzades
pels seus professors tot fruint d'aquestes contrades.
Gràcies Pere.
Abans d’arribar a Amposta, molt a prop, en el terme
municipal de L' AMPOLLA, trobàrem ECOHERBES
PARK.
Un matrimoni, Trini i Jordi, són els dissenyadors i
executors, amb ajuda de gent experimentada en
plantes i jardineria, d’aquest JARDÍ BOTÀNIC.
Ja ha sigut productiu, especialment, de plantes
aromàtiques culinàries i medicinals, i ha proveït a
certes indústries del país.
Aquest matrimoni propietari, està fent un estudi, a
fi de presentar tota aquesta font de recursos escolars, per alumnes de Centres Educatius amb una
metodologia de continguts més entenedors.
El proper passat 15 d’agost, la Comunitat del Col·legi La Salle Reus, guiats pels mateixos planificadors, vam
gaudir de les seves explicacions; també degut al bon temps i a l'ambient que rodeja aquests espais, vam
participar del goig que proporciona la flora d’aquesta finca.
102
ECOHERBES PARK - JARDI BOTANIC
ECOHERBES PARK és un Jardí Botànic ecològic amb més de 350 espècies aromàtiques, medicinals i culinàries.
Un espai on a més de passejar en plena naturalesa, podem adquirir
coneixements de les plantes i els seus usos medicinals actuals i tradicionals.
També observem una gran biodiversitat d’espècies arbòries i arbustives
autòctones envoltades de camps de cultiu. El jardí posa en contacte als seus
visitants amb la natura, amb l'ecologia, amb la salut a través de les plantes,
evidenciant el contacte cultural i didàctic en tot això. Està pensat per a totes
les edats i compleix amb els estàndards de comoditat, servei i qualitat
requerides. Les diferents àrees de descans al llarg del recorregut, són ideals
per a la introspecció i el retrobament amb l'essència vital.
Totes aquestes plantes són 100% ecològiques. Estan conreades a les mateixes
finques, recol·lectades processades i envasades de manera artesanal. Un
símbol $ significa que es presenten en còmodes safates per al seu ús culinari
o medicinal. Un altre símbol & indica que es preparen per aconseguir
sorprenents i novadores infusions que despertin tots els sentits.
ECOHERBES és una empresa familiar que, després d'anys d'estudi de la
medicina natural i de fitoteràpia, i conscienciats amb el medi ambient,
comencen una nova etapa comercialitzant les herbes aromàtiques per
condimentar, herbes medicinals i noves infusions .
A Ecoherbes se sent la passió per a la innovació que es converteix en
l'eix dels seus productes. Per això, conreen i comercialitzen les herbes
aromàtiques, i infusions fresques, acabades d’envasar i amb un sabor
extraordinari.
0. Entrada/Sortida
1. Aparcaments
2. Recepció, obrador
3. Serveis WC
4. Edifici principal
5. Aula de Natura “Els Arcs”
6. Aula de Natura “Els Arcs”
7. Viver
8. Zona de la Font
9. Zona de descans
10. Mirador del Delta
11. Piscina
12. Camp de cultiu ecològic
13. Assecador
14. Cobert
15. Jardí Botànic Ecològic
Aromàtiques, medicinals,
culinàries
15. Jardí de les bruixes
Espècies tòxiques i
màgiques
16. Camins d’accés i
vertebradors
17. Recorregut botànic
18. Parterre espècies
botàniques
19. Arbre
20. Accés a finques cultiu
ecològic
103
Esperanza García Paredes HCSA, Text extret de Vida Religiosa julio-setiembre 2015

Porque muchas veces, me da la impresión, de que nos hemos olvidado de dónde venimos, cuál es la
raíz fundamental de nuestros carismas, y no los vemos reflejados en este hoy que nos toca vivir.

Porque tengo la impresión de que nos hemos "acomodado" en nuestra comunidad, en nuestra
misión y nos hemos olvidado de lo que significa vivir en disponibilidad misionera.

Porque se nos han "pegado" muchos valores poco compatibles con nuestra vida de consagrados, en
nuestra vida fraterna, con nuestro modo de actuar y de valorar el proceso de reestructuración en
nuestras congregaciones.
"Volver al Evangelio suena hoy como una provocación, que nos reconduce a la fuente de toda vida
arraigada en Cristo. Una fuerte invitación a realizar un camino hacia el origen, en el lugar donde
nuestra vida se realiza, donde toda Regla y norma encuentra inteligencia y valor" (Escrutad n.8).
Por eso, siento que la Vida Religiosa tiene que:
Desaprender que el gobierno de nuestras congregaciones es producto de
las "tramas humanas", aprender que nuestras congregaciones son don del
Espíritu Santo a la Iglesia y que es el Espíritu Santo quien las guía, y que
nosotros somos meros instrumentos al servicio del Reino y de los hermanos.
Así nos lo recuerda la Instrucción: El servicio de la autoridad y la obediencia
en su n. 17: "Los superiores y superioras, están llamados a edificar en Cristo
una comunidad fraterna en la cual se busque a Dios y se le ame sobre todas
las cosas, realizando su proyecto redentor... Ejercer la autoridad en medio
de los hermanos significa servirles a ejemplo de Aquél que «ha dado su vida
en rescate por muchos» (Mc 10,45)".
Desaprender que el liderazgo no es cuestión de poder ni de bandos y aprender que es un servicio de
autoridad que ha de orientar desde el Evangelio a la propia congregación, siendo fiel al carisma recibido,
haciéndolo nuevo según los signos de los tiempos.
"No nos sirve una «simple administración», es más bien necesario «caminar detrás del pueblo para ayudar
a los rezagados y, sobre todo, porque el rebaño mismo tiene su olfato para encontrar nuevos caminos»"
(Escrutad, n. 12).
Desaprender que la comunión es imposible entre algunos hermanos y hermanas de congregación, que es
imposible la interculturalidad que presentan nuestras congregaciones y aprender que la comunión es un don
que se pide, se recibe y que hay que cultivar en la cotidianidad de nuestra vida en un
lenguaje de iguales, en un diálogo de valores culturales, sociales...; en la oración pidiendo Él mismo al Abbá
por nuestra unión (cf Juan 17,21). No podemos ser expertos en comunión cuando no somos capaces de
abrimos al hermano.
"Espero, por tanto, que la «espiritualidad de comunión», indicada por san Juan Pablo II, se haga realidad y
que vosotros estéis en primera línea para acoger «el gran desafío que tenemos ante nosotros» en este nuevo
104
milenio: «Hacer de la Iglesia la casa y la escuela de la comunión». Es «la mística de vivir juntos» que hace de
nuestra vida «una santa peregrinación»" (Carta Apostólica a los Consagrados, II parte, n. 3).
Desaprender que la reestructuración en la que están inmersas nuestras congregaciones, sea para para
adquirir beneficios por falta de personas que lleven las obras; o que va a implicar nuestra disponibilidad y que viene a
romper nuestras seguridades y sacamos de "nuestra zona de confort'", donde nos encontramos bien. Y aprender que
el Señor nos envió de dos en dos, porque cree en la fuerza y el poder del Espíritu Santo en la fragilidad y pequeñez de
nuestras vidas y comunidades.
El Reino de Dios se manifiesta entre nosotros en el signo de lo pequeño. «Creámosle al Evangelio que dice que el Reino
de Dios ya está presente en el mundo, y está desarrollándose aquí y allá, de diversas maneras: como la pequeña semilla
que puede llegar a convertirse en una planta grande (cf Mt 13,31-32), como el puñado de levadura, (cf Mt 13, 33), y
como la buena semilla que crece en medio de la cizaña
(cf Mt 13, 24- 30)>> (Escrutad, n. 16).
Desaprender que con solo nuestras fuerzas humanas e
intelectuales sacamos adelante la vivencia creativa de
nuestros carismas, de nuestras provincias. Y aprender
que el Espíritu Santo actúa en nuestra debilidad y en
nuestras contradicciones y darle a Él el protagonismo de
todos nuestros proyectos. "Para mantener vivo el ardor
misionero hace falta una decidida confianza en el Espíritu
Santo, porque Él «viene en ayuda de nuestra debilidad»
(Rm 8,26). Él puede sanar todo lo que nos debilita en el
empeño misionero. Es verdad que esta confianza en lo
invisible puede producirnos cierto vértigo. Pero no hay
mayor libertad que la de dejarse llevar por el Espíritu, renunciar a calcularlo y controlarlo todo, y permitir que Él nos
ilumine, nos guíe, nos oriente, nos impulse hacia donde El quiera. El sabe bien lo que hace falta en cada época y en
cada momento..." (Evangelii Gaudium, 280).
Desaprender nuestra "crítica constructiva" y aprender a releer los acontecimientos desde el Evangelio para dejamos
interpelar y dirigir nuestro camino carismático.
"La Palabra, fuente genuina de espiritualidad de la que extraer el supremo conocimiento de Cristo Jesús (Flp 3, 8), debe
habitar lo cotidiano de nuestra vida. Sólo así su potencia (cf 1 Tes 1, 5) podrá penetrar en la fragilidad de lo humano,
fermentar y edificar los lugares de vida común, rectificar los pensamientos, los afectos, las decisiones, los diálogos
entretejidos en los espacios fraterno s" (Escrutad, n. 9).
Desaprender el "ruido" en el que vive nuestro mundo, nuestra sociedad y nuestras congregaciones y aprender el
silencio en el que la Palabra se hace Carne (cf Jn 1, 14) y el silencio del desierto donde nos enfrentamos con "nuestros
demonios" y combatir contra ellos como lo hizo Jesús en el desierto y saber que el Espíritu está con nosotros luchando
(cf Mt 4, 1-11). El silencio de la oración y de nuestra palabra, para que emerja la Palabra de Vida que ilumine nuestras
actitudes, decisiones y acciones.
"A nosotros, con frecuencia preocupados por la eficacia operativa y por los resultados concretos que conseguimos, la
oración de Jesús nos indica que necesitamos detenemos, vivir momentos de intimidad con Dios, «apartándonos» del
bullicio de cada día, para escuchar, para ir a la «raíz» que sostiene y alimenta la vida" (Benedicto XVI, audiencia del 7
de marzo del 2012).
Desaprender que no podemos hacer nada -ni los mayores, por su edad, ni los jóvenes por su inexperiencia- y aprender
a recibir al Señor bajo el signo de la inocencia de un niño, como hicieran Simeón y Ana (cf Le 2, 22-32 Y 36-38).
Necesitamos que nuestros ancianos profeticen, que los de mediana edad preparen el camino a los que vienen (cf. Hch
2, 17) Y vivir con la humildad del Bautista: es necesario que yo disminuya para que el que viene crezca (cf Jn 3,30).
"En esta escena los creativos no son los jóvenes, sino los ancianos: los jóvenes, como María y José, siguen la ley del
Señor, en el camino de la obediencia. Los ancianos como Simeón y Ana, ven en el Niño el cumplimiento de la ley y de
105
las promesas de Dios. Y son capaces de hacer fiesta: son creativos en la alegría, en la sabiduría. Todavía, el
Señor transforma la obediencia en sabiduría, con la acción de su Espíritu Santo. A veces, Dios puede dar el don de la
sabiduría a unjo- ven inexperto, basta que esté dispuesto a recorrer el camino de la obediencia y de la docilidad al
Espíritu" (Jornada Mundial de la Vida Consagrada, 2 de febrero de 2015).
Desaprender el miedo y el temor de lo que va a venir o suceder y aprender a vivir al viento del Espíritu Santo como
María, que dijo «fiat» al Señor sin comprender, pero fiándose de lo que el Espíritu le decía (cf Lc 1,34-38). Tenemos
que hacer el ejercicio de abrir nuestras manos y de levantar la mirada al Abbá y creer en su Palabra; fiarnos de Él.
"Abrazar el futuro con esperanza. Conocemos las dificultades que afronta la vida consagrada en sus diversas formas:
la disminución de vocaciones y el envejecimiento, sobre todo en el mundo occidental, los problemas económicos como
consecuencia de la grave crisis financiera mundial, los retos de la internacionalidad y la globalización, las insidias del
relativismo, la marginación y la irrelevancia social... Precisamente en estas incertidumbres, se levanta nuestra
esperanza, fruto de la fe en el Señor de la historia, que sigue repitiendo: «No tengas miedo, que yo estoy contigo» (Jr
1, 8). La esperanza de la que hablamos no se basa en los números o en las obras, sino en aquel en quien hemos puesto
nuestra confianza (cf 2 Tm 1, 12) y para quien «nada es imposible» (Lc 1, 37)" (Carta Apostólica a los Religiosos).
El Papa Francisco nos invita a dejamos «llevar por el Espíritu, renunciar a calcularlo y controlarlo todo, y permitir que
Él nos ilumine, nos guíe, nos oriente, nos impulse hacia donde El quiera. El sabe bien lo que hace falta en cada época
y en cada momento» (Escrutad, n.16).
Desaprender el individualismo en el que vivimos y aprender a encaminar nuestros pasos hacia la fraternidad. Es el
Señor quien nos ha llamado y convocado para vivir en comunidad de vida fraterna, en comunidad de oración en
comunidad de misión (cf Mc 3, 13-29).
"Sed, pues, mujeres y hombres de comunión, haceos presentes con decisión allí donde hay diferencias y tensiones, y
sed un signo creíble de la presencia del Espíritu, que infunde en los corazones la pasión de que todos sean uno (cf. Jn
17, 21). Vivid la mística del encuentro: «la capacidad de escuchar, de escuchar a las demás personas.
La capacidad de buscar juntos el camino, el método», dejándoos iluminar por la relación de amor que recorre las tres
Personas Divinas (cf. 1 J n 4, 8) como modelo de toda relación interpersonal" (Carta Apostólica a los Consagrados).
Desaprender a vivir como siervos del poder, de nuestras estructuras, del dinero y aprender a vivir la sencillez del
evangelio y a vivir de la providencia del Padre que ya sabe lo que nos hace falta (cf. Mt 6,25- 34).
"Pedid al Señor que mande a su Iglesia religiosas y sacerdotes libres «de la idolatría de la vanidad, de la idolatría de la
soberbia, de la idolatría del poder, de la idolatría del dinero»" (Papa Francisco, Santa Marta, Homilía 3 marzo 2014).
Desaprender a vivir de la seguridad que nos ofrecía "la luz del día" -cuando éramos más y éramos capaces de todo- y
aprender a vivir en "la noche oscura" en que estamos, sabiendo que la Palabra es lámpara para nuestros pasos (Salmo
119) y que "la noche no interrumpe tu historia con el hombre", como rezamos en un himno de Completas. ‘De noche
iremos, de noche, que para encontrar la fuente solo la sed nos alumbra'.
"Página dramática especialmente es la depresión mortal de Elías en el desierto de Berseba (1Re 19,1-8). Es ejemplo para
nuestras noches oscuras, que como para Elías, preceden el resplandor de la teofanía en la brisa tenue (lRe 19,9-18)"
(Escrutad,n. 6).
Desaprender el geocentrismo congregacional y aprender a ser "congregaciones en salida", misioneras, guiadas por el
Espíritu Santo que sopla donde quiere (cf. Jn 3, 8). Así lo expresaba el Papa Francisco: "Espero de vosotros, además, lo
que pido a todos los miembros de la Iglesia: salir de sí mismos para ir a las periferias existenciales"
(Carta Apostólica a los Consagrados, n. 4).
"Hoy, en este «id» de Jesús, están presentes los escenarios y los desafíos siempre nuevos de la misión evangelizadora
de la Iglesia, y todos somos llamados a esta nueva «salida» misionera. Cada cristiano y cada comunidad discernirá cuál
es el camino que el Señor le pide, pero todos somos invitados a aceptar este llamado: salir de la propia comodidad y
atreverse a llegar a todas las periferias que necesitan la luz del Evangelio" (Evangelii Gaudium, 20).
106
Aportació del G. Ramon Font i Serra. José de Sousa Saramago.
¿Qué cuántos años tengo?
¡Qué importa eso!
¡Tengo la edad que quiero y siento!
La edad en que puedo gritar sin miedo lo que pienso.
Hacer lo que deseo, sin miedo al fracaso o lo desconocido...
Pues tengo la experiencia de los años vividos
y la fuerza de la convicción de mis deseos.
¡Qué importa cuántos años tengo!
¡No quiero pensar en ello!
Pues unos dicen que ya soy viejo otros "que estoy en el apogeo".
Pero no es la edad que tengo, ni lo que la gente dice,
sino lo que mi corazón siente y mi cerebro dicte.
Tengo los años necesarios para gritar lo que pienso,
para hacer lo que quiero, para reconocer yerros viejos,
rectificar caminos y atesorar éxitos.
Ahora no tienen por qué decir:
Estás muy joven, no lo lograrás!...
¡Estás muy viejo, ya no podrás!...
Tengo la edad en que las cosas se miran con más calma,
pero con el interés de seguir creciendo.
Tengo los años en que los sueños,
se empiezan a acariciar con los dedos,
las ilusiones se convierten en esperanza.
Tengo los años en que el amor,
a veces es una loca llamarada,
ansiosa de consumirse en el fuego de una pasión deseada. y otras…
es un remanso de paz, como el atardecer en la playa…
¿Qué cuántos años tengo?
No necesito marcarlos con un número,
pues mis anhelos alcanzados, mis triunfos obtenidos,
las lágrimas que por el camino derramé al ver mis ilusiones truncadas...
¡Valen mucho más que eso!
¡Qué importa si cumplo cincuenta, sesenta o más!
Pues lo que importa: ¡es la edad que siento!
Tengo los años que necesito para vivir libre y sin miedos.
Para seguir sin temor por el sendero,
pues llevo conmigo la experiencia adquirida
y la fuerza de mis anhelos
¿Qué cuántos años tengo? ¡Eso!...
¿A quién le importa?
Tengo los años necesarios para perder ya el miedo
y hacer lo que quiero y siento.
Qué importa cuántos años tengo
o cuántos espero, si con los años que tengo,
aprendí a querer lo necesario y a tomar, sólo lo bueno.
107
Professor Dr. David Snowdon
Tony Buzan dóna com exemple de longevitat intel·lectual d’una
comunitat de religioses d’un lloc recòndit de Minnesota (EE UU)
nomenat Mankato.
El professor David Snowdon, de la Universitat de Kentucky, va
investigar perquè entre aquestes dones hi ha un índex de
demència senil i altres malalties mentals molt inferior a la mitjana.
La seva resposta és que aquestes religioses de Mankato fan tot el
possible per a mantenir la ment ocupada en la seva vida
quotidiana.
“Una ment peresosa és el taller del diable”
Segons Snowdon, l’estímul diari revitalitza els connectors del
cervell fent que es ramifiquin i creïn nous vincles. El cervell d’un geni no és diferent del d’una persona comú
i corrent, tal com es va comprovar en la dissecció del d’Einstein.
Tots tenim més talent per a unes disciplines que per a unes altres, però el que distingeix a la persona brillant
de la resta són aquestes tantes hores dedicades a una mateixa cosa, sigui el violí, la informàtica o la gestió
d’un negoci.
Segons els neuròlegs, quan mantenim el cervell ocupat a través de la lectura, la creació artística o el joc,
augmenta la dita memòria automàtica, que és la que ens permet de fer coses sense pensar en elles. Llavors
és quan les facultats intel·lectuals operaren inclús sense que intervingui la consciència.
Hi ha set coses que tothom hauria de fer
perquè el seu centre d’operacions no es vegi disminuït en el seu rendiment:
Primera:
Exercici suau que subministri més
sang i oxigen en el nostre teixit
cerebral. Les sabatilles d’esport
milloren el ritme cardíac i, per tant, la
circulació de la sang.
Segona:
Bona alimentació. El consum
d’aliments rics en antioxidants –fruites
i verdures, llegums, fruits secs, tè
verd– no solament ajuda a prevenir el
càncer, sinó que neutralitza els temuts
radicals lliures que envelleixen el
cervell.
108
Tercera:
Aprendre sempre. Encara que la nostra matèria gris comença a envellir als 30 anys, un aprenentatge
constant permet mantenir l’agilitat. Per aquesta raó hem de procurar a la ment exercicis i nous
desafiaments.
Quarta:
Mantenir la calma. Jeansok Kim, un investigador de la Universitat de Washington, assegura "que
l’estrés pot perjudicar processos cognitius com l’aprenentatge i la memòria". L’estrés crònic debilita
la regió del cervell denominada hipocamp, on es forma i consolida la memòria.
Cinquena:
Dormir suficient. Un bon descans nocturn duplica la capacitat para solucionar problemes plantejats
el dia abans. La expressió “vaig a consultar-ho amb el coixí” té ple sentit.
Sisena:
Riure. L’ humor estimula la generació de dopamina,
una hormona neurotransmisora que ens fa “sentirnos bé”. El riure ens ajuda a relativitzar les nostres
preocupacions, i així evitem que la nostra ment
s’ancori.
I setena:
Aprofitar l’experiència. El bo de fer-se gran és que atresorem un arxiu amb milions de situacions que
ens proporcionen criteri.
L’única forma de mantenir-se jove mentalment és no deixar mai de jugar: escacs, dames,
dominó, les cartes, solitaris, petanca, trencaclosques, meccanos, jocs de construcció. encreuats,
sudokus o qualsevol passatemps, són excel·lents maneres d’engreixar tots els nostres circuits
cerebrals.
Una actitud optimista serà el complement imprescindible perquè el nostre cervell sigui
generador de creativitat en lloc de pou de lamentacions.
Mantenir la il·lusió cada dia i no renunciar als valors de la infància és l’elixir de la joventut.
"Res en aquesta vida és producte de la coincidència o de la casualitat, el que fem en aquest món,
mentre la matèria del cos tingui vida, tindrà repercussions en l’eternitat del nostre esperit."
109
Aportació del Antoni Baqueró i Coll – Julián Barrera
El cos humà és un tresor de misteris que confonen als
metges i científics sobre els detalls del seu funcionament. No
és una exageració dir que cada part del cos és un
miracle. Exposem en aquest article 50 fets que ens poden
causar sorpresa.
1.
SOBREVIURE
És possible que un cos humà pugui sobreviure sense una
sorprenent part dels seus òrgans interns. Inclús si perd el seu
estómac, la melsa, 75% del seu fetge, 80% dels intestins, un
ronyó, un pulmó i pràcticament tots els òrgans de la seva àrea pèlvica i en la seva engonal, seria poc saludable,
però viuria.
1. LA SALIVA
Al llarg de la vida, cada persona produeix suficient saliva per a omplir dues piscines. En realitat, la saliva
es més important del que es pot suposar. Sense saliva no es poden dissoldre els aliments.
2. L’ÓVUL
La cèl·lula més gran en el cos humà és l’òvul, i la més petita és l’esperma masculí. L’òvul és realment
l’única cèl·lula en el cos que és visible a simple vista.
3. LLENGUA I MANDÍBULA
El múscul més fort en el cos humà és la llengua i l’os més dur és la mandíbula.
5. ELS PEUS
Els peus tenen 52 ossos. Representen una quarta part dels ossos de la persona humana. Els peus tenen
500.000 glàndules sudorípares i poden produir més d’un litre de suor al dia.
6. L’ESTÓMAC
L’àcid en l’estómac és suficientment fort per a dissoldre fulles d’afaitar. La raó de que no es mengi
l’estómac és que les cèl·lules de la paret de l’estómac es renoven amb tanta freqüència que fa que
s’aconsegueixi un estómac nou cada tres o quatre dies.
7. ELS PULMONS
Els pulmons humans contenen aproximadament 2.400 kms. de las vies respiratòries i cavitats buides
de 300 a 500 milions, amb una superfície total d’uns 70 metres quadrats, aproximadament la mateixa
superfície d’una mitja pista de tennis. A més, si tots els capil·lars que envolten les cavitats pulmonars
fossin desenrotllats i posats d’extrem a extrem, suposarien uns 992 kms.
8. ESTERNUTS I TOS
Els esternuts regularment excedeixen 100 mph., mentre que la tos uns 60 km/h.
9. CALOR CORPORAL
Els cos desprèn calor en 30 minuts per a fer bullir un galó d’aigua.
110
10. FERRO
El cos té suficient ferro per a fer un clau de tres polsades de llarg.
11. CERA DE L’OÏDA
La producció de cera és necessària per a la bona salut de l’oïda. Protegeix l’orella interna contra
bactèries, fongs, brutícia i inclús d’insectes. També neteja i lubrica el conducte auditiu extern.
12. LA OLOR DEL COS
Tota persona té una olor única, a excepció dels bessons idèntics, que oloren igual.
13. LES DENTS
Les dents comencen a créixer 6 mesos abans del naixement. Per aquesta raó un de cada 2.000 nadons
té una dent quan neix.
14. OSSOS DEL CAP
Un cap de nadó representa una quarta part de la longitud total, però a l’edat de 25 anys només serà
una vuitena part de la seva longitud total. Això és perquè els ossos del cap creixen d’una manera més
lenta que la resta dels ossos del cos.
15. OSSOS EN GENERAL
Els nadons neixen amb 300 ossos, però en l’edat adulta el nombre es redueix a 206. Alguns ossos, com
els ossos del crani, es fonen l’un a l’altre.
16. PESSIGOLLES A SI MATEIX
No és possible fer-se pessigolles un mateix. Això és perquè quan hom ho intenta és totalment conscient
de l’hora exacta i la manera en que el pessigolleig es produirà, a diferència de quan algú li fa pessigolles.
17. LA VISTA
Menys d’una tercera part de la raça humana té visió de 20-20. Això significa que dos de cada tres
persones no poden veure perfectament.
18. OLORAR
El nas pot recordar 50.000 olors diferents. I la dona, és més capaç d’olorar que els homes al llarg de la
seva vida.
19. VASOS SANGUINIS
S’estima que el cos humà té 60.000 quilòmetres de vasos sanguinis.
20. SOMNIS D’EMBARASSADES
Les tres coses que les dones embarassades somien sobretot durant el primer trimestre són granotes,
cucs i plantes en testos. Els científics no tenen cap idea del perquè és així, però ho atribueixen al
creixent desequilibri de les hormones en el cos durant l’embaràs.
21. VIDA ÚTIL DEL CABELL
La vida útil d’un cabell és de 3 a 7 anys de promig. Cada dia la persona promig perd 60-100 fils de
cabell. Però no cal preocupar-se, ha de perdre més del 50% de cabells del seu cuir capil·lar perquè es
faci notori.
22. ELS ULLS
Els ulls sempre són de la mateixa mida que al naixement, però el nas i les orelles segueixen creixent
sempre.
111
23. EL MAL DE CAP
La cèl·lula del cervell humà pot emmagatzemar 5 vegades més d’informació que una enciclopèdia. El
cervell utilitza 20% de l’oxigen que entra en el torrent sanguini, i es composa de 80% d’aigua. Encara
que interpreta els senyals de dolor de la resta del cos, el cervell no pot sentir el seu dolor.
24. LA DENT
La dent és l’única part del cos humà que no pot reparar-se ell mateix.
25. RONCS
Als 60 anys d’edat, un 60% de los homes i un 40% de les dones ronquen.
26. LA TALLA
Tenim prop d’un centímetre més de talla al matí que per la nit, perquè durant les activitats normals
durant el dia, el cartílag dels genolls i altres es comprimeixen lentament.
27. EL CERVELL
El cervell funciona amb la mateixa quantitat d’energia que una bombeta de 10 vats, inclús mentre es
dorm. De fet, el cervell és molt més actiu a la nit que durant el dia.
28. LES NEURONES
Els impulsos nerviosos parteixen del cervell i viatgen tan ràpid com a 272 metres por hora. Les
neurones continuen creixent al llarg de la vida humana. La informació viatja a diferents velocitats en
diferents tipus de neurones.
29. EL SOMNI
És un fet que les persones que somnien amb més freqüència com a promig tenen un més gran
coeficient d’intel·ligència.
30. L’UNGLA
L’ungla de més gran creixement és la que està en el dit mitjà.
31. LA BARBA
El cabell facial creix més ràpid que qualsevol altra cabell del cos. Això és tan cert en els homes com en
les dones.
32. CABELL CORPORAL
Hi ha tants cabells per polsada quadrada en el cos com en un ximpanzé.
33. EMPRENTES DIGITALS
Un fetus humà adquireix les empremtes digitals a l’edat de tres mesos.
34. PAPIL·LES GUSTATIVES
A la edat de 60 anys la majoria de la gent haurà perdut quasi la meitat de les seves papil·les gustatives.
35. BACTERIES EN LA PELL
En cada centímetre de la pell hi ha uns 32 milions de bactèries. Però, no cal preocupar-se, la majoria
són bactèries inofensives i fins i tot útils.
36. EL FRED I EL SOMNI
Mentre més freda estigui l’habitació quan s’està dormint, més gran serà la probabilitat de tenir mal
somni.
112
37. EL COLOR DELS LLAVIS
Els llavis tenen un color vermellós degut a la gran concentració de petits capil·lars just sota la pell.
38. LA MORT
Tres-cents milions de cèl·lules moren cada minut en el cos humà.
39. LA LLENGUA
Com les empremtes digitals, cada persona té una impressió única en la llengua, que pot utilitzar-se
com a identificació.
40. EL CAP DECAPITAT
Un cap humà roman conscient durant uns 15 a 20 segons després de la decapitació.
41. ELS MÚSCULS
Es fan servir 17 músculs per un somriure i 43 per arrufar les celles.
42. DORMIR
Els humans poden viure més sense aliments que sense dormir. Sempre que hi hagi aigua, l’humà podria
viure de promig un a dos mesos sense menjar, depenent del greix corporal i altres factors. Emperò, les
persones privades de dormir comencen a experimentar canvis psicològics i de personalitat radical
després de només uns dies sense dormir. El temps més llarg gravat que algú ha durat alguna vegada
sense dormir i sense al·lucinar és de 11 dies.
43. SANG “A-H”
El tipus més comú de sang és el tipus “O”. El tipus de sang més rar és “A-H” o sang de Bombai, nom
degut a la ubicació del seu descobriment i s’ha trobat en menys de cent persones des de que es va
descobrir.
44. CÈL·LULA
Tots els humans durant aproximadament mitja hora després d’ésser concebuts són com una sola
cèl·lula. Poc després, les cèl·lules creixen ràpidament i comencen a formar components d’un mateix
petit embrió.
45. DRETANS
Els dretans viuen, com a promig, nou anys més que els esquerrans.
46. LES OÏDES
Les oïdes secreten més cera quan tens por, que quan no en tens.
47. EMPREMTES
Els koales i primats són els únics animals amb empremtes digitals úniques.
48. LLÀGRIMES EMOCIONALS
Els humans són els únics animals capaços de produir llàgrimes emocionals.
49. DOLLS DE SANG
El cor humà genera suficient pressió per a generar dolls de sang de 8 metres d’altura.
50. ¿NO ET SEMBLA INCONCEBIBLE EL FUNCIONAMENT DEL NOSTRE ORGANISME? ¡SORPRENENT, OI1?
113
G. Kepa Aranberri Eizagirre
CERRANDO LA SEMANA…
Cerrando semana, amaneces hoy con
el deseo de que los días que vienen seas capaz
de recuperar el ámbito de tu intimidad;
intimidad con los más cercanamente tuyos e
intimidad - por qué no - contigo mismo.
Recuperando ese espacio donde la
convivencia y la relación se convierten en un
arte que no siempre cuenta con nuestra
maestría.
Los días de la semana, con las prisas
cotidianas y las labores siempre pendientes
por hacer, dejan poco espacio a las relaciones
serenas. Corremos, vivimos a trompicones,
casi podemos decir que "tragamos" las horas,
más que gustarlas. Da la sensación, así, de
que las semanas pasan cada vez más aprisa y
que se nos está yendo a pasos agigantados la
vida sin saber qué hacer para retenerla
siquiera un poco más.
Pero por otro lado es bonito pensar que en cada brazada que damos, en cada paso que recorremos
vamos creciendo y aprendiendo un poco más. Nos reconocemos estudiantes de la universidad de la vida,
donde las carreras no siempre se acaban con títulos pero donde siempre - eso sí - las asignaturas prácticas
se llevan la primacía sobre las teóricas. En la universidad de la vida, las grandes teorías no llevan al aprobado.
No siempre, al menos. Quizá es en los ejercicios de práctica diaria, donde más vamos alcanzando las metas
en el conocimiento que nos podrán llevar al éxito final.
Así que esta mañana de viernes te pido ese último esfuerzo para subir el último repecho hasta
alcanzar la cima. Para que mañana, desde la serenidad de la tierra conquistada, puedas dedicar el fin de
semana a disfrutar del paisaje de los tuyos. A recuperar el aire fresco de casa y a vivir el placer de la
convivencia y la amistad.
Espero que al final de este día de viernes hayas crecido un poco más, aprendido un poco más,
evolucionado un poco más y sobre todo... hayas descubierto que en definitiva la mejor enciclopedia que
posees para conocer la información necesaria para tu viaje, la tienes en el corazón.
REFLEXIONES DE UN DOMINGO
Cuando Dios vio el mundo... se dio cuenta de que había hecho la obra perfecta para ser gozada y disfrutada
por el ser por excelencia surgido del centro de su corazón. E hizo al hombre y a la mujer " a su imagen y
semejanza".
114
Y la creación quedó concluida
finalmente Dios encontró el receptor de todo
el amor que había ido poniendo en cada cosa
creada. Con mimo de orfebre, Dios fue
colocando el escenario perfecto, porque sabía
que un día alguien salido de su ser de Padre,
podría ir reconociendo la obra de su Creador
como un paraíso lleno de belleza en donde la
felicidad no sería un sueño realizable, sino una
realidad de ensueño.
Y Dios te lo regaló y lo puso en tus
manos. Todo. Y además sin pedirte nada a
cambio. Sin precios, sin tasas, sin extrañas
condiciones. Solamente el amor incondicional
del un padre sabe lo que pudo pasar por el
corazón de Dios cuando iba pensándote en la
creación.
¿Qué padre o madre, de poder hacerlo,
no haría un mundo perfecto para su pequeño
hijo? ¿Qué sueño de padre o madre no crearía
un mundo sin manchas ni peligros para sus hijos? ¿Qué padres no irían construyendo con sus propias manos
el entorno más perfecto y bello para que sus hijos pudieran vivir plenamente en paz y eternamente felices?
¿Y por qué Dios no lo iba a hacer para ti, si tú eres su obra creada más perfecta y donde puso en el juego de
la creación todo su buen hacer como orfebre y modelador?
La pregunta es: ¿Y tú, qué estás dispuesto a hacer con ese regalo de Dios? ¿Mirar a otro lado y buscar
respuestas en las fuerzas del hombre... o de la casualidad? ¿Negar a quien te dio el ser emanado
amorosamente de su propio Ser? Dios no necesita que tú le pagues nada, porque el amor nada espera en
recompensa. Pero ¿y tú? Quizá tú sí que necesitas sentirte inmerso y sumergido en el Amor pleno y eterno
de Dios... porque en ello te juegas las
respuestas a las preguntas de tu vida.
En Dios...todo tú encuentras porqués
y respuestas que llenarán tu corazón
de luz y de fuerza. Sin Dios... la
tentación a dar a la casualidad el
protagonismo de la creación te
acabará sumergiendo en la "nada". Y
de la "nada" se saca... nada.
Así que este domingo de "ir
un poco más allá", te propongo que el
café que disfrutas esta mañana sea
un momento de reconocimiento a Ese
que en ningún momento de toda tu
existencia ha dejado de creer en ti. Y
que cada día sale al camino contigo y,
cual humilde compañero silencioso,
sigue sosteniendo tus pasos y tus
desvelos. Sin pedirte nada, sin
echarte en cara nada... simplemente
por amor. El mismo amor que un día
le llevó a crearlo todo... para ti.
115
Aportació del G. Jaume Lladó i Casals
1- Camina de 10 a 30 minuts cada dia. Mentre camines,
somriu.
2- Seu en silenci al menys 10 minuts cada dia. Si cal, tanca’t.
3- Escolta bona música tots els dies, és un bon aliment per a
l’esperit.
Relaxa’t...
escolta...
i mira.
4- Quan et llevis al matí digues: El meu propòsit per a avui és
...
5- Viu amb les tres E: Energia, Entusiasme, Empatia.
6- Juga més jocs que l’any passat.
7- Llegeix més llibres que l’any passat.
8- Mira al cel al menys un cop al dia. Adona’t de la
grandiositat del món que t’envolta.
9- Somia més sovint mentre estiguis despert.
10- Menja més aliments que creixin en els arbres i
en les plantes i menys aliments manufacturats o que
requereixin el sacrifici d’un animal.
11- Beu molta aigua... i una copa de vi al dia, i brinda
per alguna cosa bonica de la teva vida... i, si és
possible, fes-ho en bona companyia.
12- Mira de fer riure al menys 3 persones cada dia
13- Elimina de la teva vida el desordre i la
improvisació, i deixa’t portar per unes noves ganes
de viure.
14- No perdis el teu temps en xafarderies, en coses
del passat, en pensaments negatius o en coses
que no pots controlar. És millor invertir la teva
energia en coses positives del present.
15- Adona’t que la vida és una escola i que ets aquí
per a aprendre: els problemes són lliçons que
reps i allò que t’ensenyen val per a tota la vida.
16- Esmorza com un rei, menja com un príncep i
sopa com un captaire
17- Riu i somriu més.
18- No deixis passar l’oportunitat d’abraçar en
qualsevol moment i amb qualsevol excusa els
qui estimes.
116
19- La vida és massa curta per a desaprofitar el temps odiant
ningú.
20- No et prenguis massa seriosament a tu [email protected] ho fa
ningú més.
21- No cal que resultis guanyador@ en totes les discussions.
Accepta senzillament que no estàs d’acord i agraeix el que has
après dels altres.
22- Posa’t en pau amb el teu passat, així no farà malbé el teu
present.
23- No comparis la teva vida amb la dels altres. No coneixes el
camí que han hagut de fer.
24- Només tu ets responsable de la teva felicitat
25- Tu no pots controlar tot el que et passa, però sí pots controlar
com ho vius.
26- Aprèn alguna cosa nova cada dia.
27- No permetis que et preocupi gaire allò que els altres pensin de tu.
28- Estima el teu cos, tingues cura d’ell i aprèn a gaudir-ne.
29- La teva feina no s’ocuparà de tu quan estiguis malalt.
Aquells que estimes sí que ho faran. Cuida’ls.
30- No importa en quina situació et trobis ara... Canviarà.
31- Rebutja qualsevol cosa que no sigui bona, útil, bonica o
divertida.
32- L’enveja és una pèrdua de temps. Tu ja tens tot el que
necessites
33- Els millors moments encara han d’arribar
34- No importa com et sentis: aixeca’t, vesteix-te i ves-hi.
35- En les relacions de parella dóna’t sempre totalment. Això es nota i us beneficia.
36- Truca sovint a la família i als qui estimes, i envia’ls correus per dir-los : Ep, estic pensant en...
37- Cada nit, abans de ficar-te al llit, digues:
Dono gràcies per .......... i també: Avui he
aconseguit .........
38- Recorda sempre que has rebut massa
benediccions per a sentir-te desgraciat.
39- Gaudeix del viatge de la vida. Només en
tens una oportunitat. Treu-li tant de profit
com puguis.
117
Seminari SIEL, Roma
Dades tretes dels Arxius de la Casa Generalícia
Nº
21
118
DATA
ASSUMPTE(S) TRACTAT(S)
18 setembre 1810,
Lyon
Carta circular sobre el Capítol tingut els dies 8, 9 i 10 setembre
22
2 octubre 1810,
Lyon
Carta circular adreçada als GG. Florentin, François-Paule, Honorat,
Castor et François de Borgia sobre la seva vocació
24
1811
Circular acompanyant l’envio de la Guia de les Escoles (nova edició).
Veure abans el Prefaci: el que un Germà ha de pensar del seu estat.
Veure també el Prefaci de la Col·lecció, edició del mateix any
27
11 desembre 1813,
Lyon
Carta circular. Advertència motivada pels viatges sense permís i
sense obediència
30
13 abril 1814, Lyon
Carta circular. Algunes línies sobre els esdeveniments i llista de vots
32
25 agost 1814, Lyon
Carta circular adreçada al G. Médard de Jésus, Director d’Orléans
El G. Charles Borromée, Visitador estarà a Orléans i París i presidirà
el Recés. Recomanacions
33
19 setembre 1814,
Chartres
Carta del G. Raymond, Director de Chartres al G. Médard de Jesús,
Director d’Orléans. Recepció pel Rei
34
25 setembre 1814,
Lyon
Carta circular. Dues coses demanades:
38
20 juliol 1815, Lyon
Circular del T.H.F. als Germans
41
1816, Lyon
Carta circular als GG. Directors, per demanar Germans per anar a
catequitzar a ultramar
42
13 maig 1816, Lyon
Carta circular sobre l’obertura del Capítol posposat al 8 setembre
44
22 juny 1816, Lyon
Circular instructiva, datada a Lyon el 28 de juny 1816, certificada pel
G. Vicari General, acompanyada d’un full imprès, titulat: Extracte del
Breu de N.S.P. el Papa Pius VII del 1 de juny 1816 que renova i
confirma totes les gràcies i indulgències concedides pels Sobirans
Pontífexs als religiosos Germans de les Escoles Cristianes
Recomanacions a tenir en compte sobre escrits antics, les cartes del
G. Agathon, de fer-ne còpia dels qui les tenen esperant la impressió,
segons els mitjans de l’Institut
1. Certificats dels Srs. Rectors i Magistrats per a obtenir del Rei
la ratificació de les Cartes Patents
2. Els noms de sis Germans zelosos per anar a l’illa de Bourbon
(La Reunió)
45
1 octubre 1816
Carta circular. Dóna els resultats del Capítol General
El G. Superior es creu obligat a dir que “aquesta petita barqueta del
Sr. de La Salle excita l’enveja de persones enemigues de tot bé”.
D’altra banda no s’ha pogut escoltar més que l’oferta de sis Germans
per a les missions; però se’n necessitaran aviat d’altres per la
Luisiana
46
12 desembre 1816,
Lyon
Comunicació de la resposta de la Santa Seu relativa a un article del
precedent Capítol General sobre l’hàbit. Algunes observacions sobre
les diverses correspondències amb els Superiors
47
Març o abril 1817,
Lyon
Circular general per promoure i dirigir vocacions vers els
establiments de l’Institut. Exemplar imprès i no signat
57
Juliol 1818
Carta circular per Mr. Dubois, teologal de l’Església d’Orléans.
Resposta que els Srs., els membres del Comité Cantonal podran fer a
la proposició de Diplomes per als Germans de les Escoles Cristianes
59
1818, Lyon
Carta circular. Desig de veure les Meditacions i el Mètode d’Oració
del Sr. de La Salle a cada casa. Avís sobre el mantell
60
24 octubre 1818,
Lyon
Instruccions manuscrites del G. Gerbaud per als començaments d’un
establiment
62
1819
Carta circular amb ocasió de l’enviament de la Guia de les Escoles i
impresa com a llibre
63
28 febrer 1819,
Lyon
Carta circular. Es continuarà a Pasqua en acció de gràcies, Pater, Ave
i afegint Gloria Patri.
El Rei s’ha dignat pronunciar-se a favor de la Congregació sobre els
títols individuals
64
18 maig 1819
Comunicació d’una resposta d’encoratjament de M. L’abbé de
Sambucy, secretari francès del Sagrat Col·legi a la carta de consulta
del G. Gerbaud, datada del 3 de març precedent i relativa a la
qüestió especial dels títols
65
12 juny 1819, Lyon
Carta circular. Renovació de la defensa dels exercicis públics
d’ostentació
66
30 juny 1819, Lyon
Carta circular del T.H.F. Gerbaud, especialment adreçada als Srs.
Rectors i Magistrats per afavorir les vocacions
71
5 febrer 1870, París
Carta circular. Comunicació de la Comissió d’Instrucció Pública.
Indicació del G. Gerbaud sobre el compromís decennal
74
1 agost 1820
Carta circular. Petició del Ministre de Germans per Còrsega i Caiena.
Penúria de personal
78
19 febrer 1821,
Dôle
Carta circular. Nota sobre alguns dies de festa
79
31 març 1821
Carta circular sobre l’ exempció del servei militar
80
Abril 1821
Circular del T.H.F. Gerbaud. Els GG. Directors han d’enviar la llista del
Germans nascuts el 1800 per a ser inscrits en quadre a enviar al Sr.
119
Ministre, President del Consell, per l’assumpte de l’exempció del
servei militar
83
18 juny 1821, Lyon
Llista d’aspirants als vots perpetus i triennals
84
4 agost 1821, Lyon
Circular. Invitacions pels recessos de París i Lyon del 7 al 15 setembre
92
19 febrer 1822,
París
Circular. Es demana els noms dels Germans joves pel servei militar
de 1822
94
Juny 1822
Llista de vots perpetus i de tres anys
95
15 juny 1822, París
Circular. Nova petició de Germans per Caiena; detalls sobre el viatge
i el clima d’aquest país
96
Juliol 1822, París
Llista de vots perpetus i de vots triennals. Petició de pregàries per al
T.H.F. Superior malalt des del 13 de juliol
97
11 agost 1822, París
Lletra comunicant la mort del T.H.F. Superior General, signada pels
GG. Assistents
98
Agost 1822, París
Carta circular dels GG. Émery i Guillaume de Jésus. A la mateixa data,
13 d’agost: convocació del Capítol General pel qual s’hi faran les
eleccions. Comunicació de la llista dels GG. elegibles. Indicació
ulterior de la data d’obertura del Capítol
De l’Encíclica “Laudato si”, n. 161 i 162:
“Les prediccions catastròfiques ja no poden ser mirades amb menyspreu i ironia. El ritme
de consum de malbaratament i d’alteració del medi ambient ha superat les possibilitats
del planeta, de tal manera que l’estil de vida actual, per ser insostenible, només pot acabar
amb catàstrofes, com de fet ja està passant periòdicament en diverses regions.
L’atenuació dels efectes de l’actual desequilibri depèn del que fem ara mateix, sobretot
si pensem en la responsabilitat que ens atribuiran els qui hauran de suportar les pitjors
conseqüències”.
“La dificultat per a prendre seriosament aquest desafiament ha de veure amb un
deteriorament ètic i cultural, que acompanya al deteriorament ecològic. L’home i la dona
del món postmodern corren el risc permanent de tornar-se profundament individualistes,
i molts problemes socials es relacionen amb l’immediatisme egoista actual, amb les crisis
de llaços familiars i socials, amb les dificultats per al reconeixement de l’altre. Moltes
vegades hi ha un consum immediatista i excessiu dels pares que afecta als propis fills,
quins tenen cada vegada més dificultats per adquirir una casa pròpia i fundar una família.
A més, la nostra incapacitat per a pensar seriosament en les futures generacions està
lligada a la nostra incapacitat per ampliar els interessos actuals i pensar en quins queden
exclosos del desenvolupament. No imaginem solament els pobres del futur, és suficient
que recordem els pobres d’avui, que tenen pocs anys de vida en aquesta terra i no poden
seguir esperant. Per això, «a més de la real solidaritat intergeneracional, s’ha de reiterar
la urgent necessitat moral d’una renovada solidaritat intergeneracional”
120
NOTAS SOBRE MIS LECTURAS
G. José Antonio Panero Andrés
Carlos G. Vallés. EL VIEJO PÁRROCO
Un anciano cura párroco está solo en el despacho de su parroquia, apoya su
cabeza en las manos y sus codos en el borde de la mesa, mientras se deja pensar
en lo que ha sido su pasado.
¿De qué ha servido mi vida? Muchas ilusiones, mucho sacrificio…y todo ¿para
qué? Sí, he llevado una parroquia, he bautizado a criaturas, he casado parejas,
he hecho todo lo que un cura tiene que hacer. Pero ¿le ha servido eso de algo a
alguien? Y ¿me ha servido de algo a mí? ¿Creo yo de veras en lo que hago?
Les doy buenos consejos porque tengo que darlos, les absuelvo sabiendo que
pronto volverán a hacer aquello de lo que se acusaron, y les bendigo sabiendo
que han de sufrir de lo mismo que siempre han sufrido.
Digo misa, pero lo hago, porque tengo que hacerlo. Vacío por dentro y aburrido
por fuera. Ya es tarde para cambiar de rumbo, ¿por qué me metería yo a esto?
Mientras el buen cura estaba en sus sombríos pensamientos, oye que llaman a
la puerta. ¡Adelante!. La puerta se abre lentamente, y entra un muchacho a quien el párroco reconoce como
uno del equipo de monaguillos. El muchacho permanece en pie sin hablar. El cura, con amabilidad resignada,
le dice: Vamos, siéntate, ¿qué es lo que quieres?
El chico titubea, tartamudea, comienza a hablar: “Mire, padre, yo no sé, pero es que… hace tiempo me vino
un pensamiento…, y no sé si será de Dios.
No se lo he dicho a nadie, pero usted me comprenderá… y es que yo quiero ser sacerdote como usted… Y no
sé, usted me dirá… ¿Cree usted que de veras puedo serlo?
Al buen párroco se le ilumina el rostro según va hablando el muchacho, acerca su silla, le toma la mano, y
comienza a decirle con fervor y cariño en cada palabra: Sí, hijo mío, sí. Ya lo creo que serás sacerdote. Es la
cosa más bella del mundo. Fíjate, ser padre de todos, y ayudar a todos en lo que todos más necesitan, que es
el consuelo, el perdón, el acompañamiento en sus gozos y en sus penas. Y luego, la Santa Misa todos los días.
Cristo en tus manos, y por las tuyas en las de todos. No hay nada que se pueda comparar a eso.
Ya veremos cómo decírselo a tus padres para que te dejen. Ya te ayudaré yo, no te preocupes por eso.
Vamos a rezar mucho tú y yo desde ahora todos los días, para que pueda cumplirse tu deseo.
El muchacho sale feliz, y el buen párroco vuelve a quedar solo frente a su vieja mesa. Se sonríe a sí mismo,
entiende muy bien lo que ha pasado. No es que le haya mentido al joven monaguillo, no. Lo que ha sucedido
es que la presencia del muchacho ha hecho surgir lo mejor que en convicción y experiencia ha habido siempre
en el alma del cura, ha disipado la nube de la depresión tozuda, ha avivado la fe y encendido la esperanza. Y
ha vuelto a descubrir él mismo la profundidad y la belleza y la bendición de su vida entera en manos de Dios,
para servicio de todos.
*
*
*
*
*
Pienso que esta historia llena de ternura, puede cambiársele el nombre, pensando en nuestra realidad, y con
permiso del autor, llamándola:
“PARA EL VIEJO HERMANO X…”
Nuestras vidas están entretejidas de momentos alegres y otros malos, de crisis, de triunfos y éxitos, de
frustraciones e incomprensiones, de todo aquello íntimo que queda en lo más profundo de nuestro ser.
121
La Salle y el mismo Jesús de Nazaret, tuvieron una vida jalonada por la crisis, momentos de no entender lo
que pasaba en su vida. Cada ser humano, cada Hermano puede tener las suyas.
Pueden presentarse crisis de fe, de vocación, de salud, de relaciones, de envejecimiento. Pero La Salle nos
dice que “cada crisis es una nueva invitación a caminar ante el Señor, y decirle: Aquí me tienes. ¿qué quieres
de mí?.Aquí estoy, Señor, por si sirvo para algo”.
“Cristo se fió de mí” (1 Tim. 1,12)
Son las palabras más bellas de San Pablo, y el secreto de su vida plena. Ahí está todo. Jesús se ha fiado de mí,
y yo no le voy a fallar.
Alguien que es quien más interviene en mi vida, ha puesto su confianza en mí, y ese gesto me hace responder
con lo mejor que tengo y lo mejor que sé. La confianza engendra generosidad. Nobleza obliga.
Eugenio Alburquerque SDB. CRISIS VOCACIONAL
Reconoce, el autor, que es bueno hacer autocrítica de una manera humilde y
esperanzada, de este problema, ¡que quema!
Asistimos a la descristianización por todas partes del mundo. Aumenta el número de
personas sin religión. Se cuestionan los símbolos religiosos tradicionales.
Como ha observado lúcidamente G. Urribarri, la raíz de fondo no está en que los
consagrados del siglo XXI seamos necios, cobardes o desobedientes, en que nos
hayamos instalado en el consumismo, en que haya decaído lamentablemente nuestra
oración y vida espiritual.
Se pretende hacer de la Comunidad religiosa un espacio de paz, de bienestar y tolerancia, en el que todos
nos sintamos bien, sin conflictos, pero en la que quizás no parece tan explícito el testimonio de la fe en
Jesucristo, la experiencia de Dios, la hondura espiritual, y la pasión por los pobres.
Nos cuesta percatarnos que no tenemos simplemente un problema, sino que somos el problema. Dedicamos
mucho tiempo a programaciones y a planificación, y quizás hemos perdido el verdadero vigor y frescura, de
lo que fue y es la vida religiosa: “Una apuesta radical y siempre nueva por el absoluto de Dios”. (J. Melloni)
Muchos sacerdotes, religiosos y religiosas nos hemos convertido fácilmente en cristianos modernos,
progresivos, y más que apostar por la radicalidad del Evangelio, intentamos adecuar el Evangelio al mundo,
traicionando así su esencia.
Los jóvenes, nos advierte Vita Consacrata, no se dejan engañar. Acercándose a nosotros quieren ver lo que
no ven en otra parte. Quieren ver en las personas consagradas, el gozo que proviene de estar con el Señor.
(VC. 109)
Hemos de comenzar por el análisis de lo que hicimos y hacemos, de cómo vivimos y trabajamos, de nuestras
motivaciones más profundas, de nuestro seguimiento del Resucitado, de lo que somos, y de lo que somos
llamados a ser.
Jesús no invita a aprender de Él, sino a ponerse a caminar con Él (Mc. 1,17). Más que una doctrina, el discípulo
tiene una Persona que acompañar.
¿En qué andarán ocupados los evangelizadores hoy, que dejan indiferentes a cuantos los ven venir, y los oyen
predicar?
Evangelizar es anunciar una Persona: Cristo Jesús, y favorecer el encuentro con Él. Evangelizar significa añadir
una levadura, con una energía capaz de cambiar el corazón de las personas.
Si no lo hacemos nosotros, ¿quién presentará a Jesús las necesidades de los jóvenes?
Solamente el discípulo que vive con Jesús, puede facilitar el acceso a Él. De aquí la necesidad urgente que
sienten los jóvenes de encontrar discípulos de Cristo que les lleven hasta Él.
122
G. Jaume Pujol i Bardolet
CAPELLADES RÀFOLS, Marcel. Pare Estanislau Maria Llopart, el monjo, l’ermità,
Publicacions de l’Abadia Montserrat 2013
Segurament que tots hem sentit parlar, conegut i potser també visitat alguna
vegada al Pare Estanislau, monjo eremita de Montserrat. L’autor d’aquest llibre,
Marcel Ràfols, primer fou monjo de Montserrat i avui cartoixà, conegué i
participà en la vida eremítica del P. Estanislau.
La lectura d’aquest llibre, que és de lectura fàcil, agradable i profitosa, ens
introdueix molt bé en el que significa la vida d’una vocació d’ermità, com la
tingué molt decidida el P. Estanislau; una vida de total vivència de Déu, però al
mateix temps de gran intuïció del que passa a fora, en el món... i una vida de
molta projecció ecumènica i d’estimació de l’Església. Sempre tingué molt
d’interès en conèixer la doctrina dels Pares de l’Església i dels Pares del desert,
així com l’aprofundiment dels Salms i els documents del Concili. Tot interpretat
des de la revelació de Jesucrist, fins i tot algunes pràctiques d’oració oriental.
Als 4 anys fou desahuciat dels metges i guarit miraculosament per la Mare de Déu. Els metges li pronosticaren
que no arribaria als 20 anys, però arribà als 87, tot i havent portat una vida eremítica austera i feliç, dirà ell.
En l’itinerari del P. Estanislau trobem que, havent hagut d’esperar 22 anys abans de rebre l’autorització de
l’Abat de Montserrat per portar una vida eremítica, a la qual creia que Déu el cridava, començà durant 12
anys a la Cova de Montserrat, seguint després unes breus estades a Betlem i a l’Índia i finalment durant uns
30 anys al Japó. Els canvis de lloc són ocasionats per evitar la nombrosa afluència de persones que el visitaven.
Arreu ha tingut molt atractiu la seva persona de gent que volien conversar amb ell i rebre consell. Ell volia
soledat i silenci. La lectura d’aquest llibre pot ser una bona interpel·lació a la nostra vida d’avui.
URIARTE, Juan María. La reconciliación, Sal Terrae 2013
L’autor, bisbe emèrit de San Sebastián, escriu sobre la reconciliació tenint com
teló de fons les cicatrius de la situació del poble basc com a conseqüència del
terrorisme d’ETA. Però aquest llibre és ben útil per a tothom, doncs tots
necessitem reconciliar-nos amb les persones del nostre entorn. Necessitem
exercir una conciliació reiterada. És un tema ben actual, doncs com persones en
trànsit permanent, necessitem constantment reparar el passat, assentar el
present i preparar el futur.
En aquestes pàgines se’ns invita a ser agents de reconciliació desactivant tota
violència i afavorint uns ambients de veritat, pau, justícia, diàleg i perdó.
S’accentua que el perdó és “per-do”, és a dir, demana donació total, com ho és el
perdó de Déu; la reconciliació vertical fa possible la reconciliació horitzontal i de
bones relacions interhumanes.
A més, la reconciliació té un caràcter terapèutic, guaridor. Per això ens cal ser d’alguna manera agents de
reconciliació en el nostre viure quotidià i de convivència. Cal formar-nos i formar per a una educació
reconciliadora que superi odis i agressivitat.
Al llarg de la lectura del llibre s’hi aprecien unes anàlisis d’una persona experta que parla des d’una
experiència viscuda i tractada en intents de solucions, ja expressades en diversos documents dels bisbes
bascos, que són citats al llarg d’aquesta pàgines.
123
GARCÍA PAREDES, José Cristo Rey. Cómplices del Espíritu. El nuevo
paradigma de la misión. Publicaciones Claretianas 2014
L’autor ens és ben conegut i reconegut per la seva competència en teologia
de la vida consagrada. Dirà que no hi ha més gran dignitat que ser
còmplices de l’Esperit, i encara més si considerem que exercim la missió
entre turbulències. Però, l’Esperit emergeix arreu i és l’ànima de l’Església
i el principal agent de la missió. Cal precisar que la missió és una i els
ministeris són múltiples, segons Apostolicam Actuositatem 2, que exercim
com a còmplices de l’Esperit.
No és tant que l’Església faci la missió, sinó que la missió fa i configura
l’Església, com així fou des del començament dels cristianisme. L’Església
no pot independitzar-se de l’Esperit. La missió no està en crisis, sinó les
persones quan estan desconnectades de l’Esperit. Cal passar del
eclesiocentrisme al pneumocentrisme.
Freqüentment es confon la missió amb les obres apostòliques i amb el
brogit corresponent marcat per agendes i compromisos, oblidant que la
«missio Dei» s’ha d’exercir en clau trinitària. L’Església i cada un de nosaltres som aliats de la «missio
Spiritus». Sobre el particular diu l’autor: “S’ha de dir no a l’activisme pastoral i missioner, a l’excessiva
avaluació i programació, a l’excessiva programació... al frenesí de les agendes plenes i dels mòbils en continu
funcionament...” (p. 82). La missió és espiritualitat i l’espiritualitat és missió. És viure en l’Esperit. Només les
persones mogudes per l’Esperit tenen ulls i veuen, orelles i senten, mans i actuen.
La raó de ser de l’Església i de les institucions religioses és la de ser expressió de la missió de Déu, implicarse amb Déu per portar la creació a bon destí establint el seu Regne.
Crec que és un llibre molt recomanable tenint en compte els temps acceleradament canviants que vivim, per
arribar a comprendre l’autèntic nou paradigma de la missió, que ens permeti plantar i engendrar nous
membres compromesos en el Regne de Déu, predicat per Jesús.
MARINA, José Antonio. El talento de los adolescentes. Ariel 2014
No poques vegades les conductes dels adolescents ens desconcerten i ens
poden induir a conceptuar-los negativament. El mateix autor parteix de que
“per educar a un nen, cal una tribu sencera”, per fer-nos veure la dificultat
que experimentem sobretot amb els adolescents. Però, afirma al mateix
temps: “Pensem en l’adolescència com una etapa turbulenta, de crisis
inevitables, de irresponsabilitat i de conductes de risc. Aquest vell paradigma
no es correspon amb la realitat i està perjudicant seriosament als
adolescents, a les famílies i a la societat”.
Aquest llibre pot classificar-se com un manual d’ajuda per intentar conèixer
i reconèixer l’adolescent. Pretenent uns objectius cal buscar els mitjans, tot
tenint en compte la complexitat de tota persona i en aquest cas de
l’adolescent, que va naixent a una personalitat incipient, la seva. Hi ha un
cervell que es desenvolupa, uns sentiments, uns desigs de llibertat i es
perfila una personalitat. Com ajudar als adolescents a reconduir aquestes
aspiracions.
Es donen consells als pares, als educadors i als adults en general. Diferents entrevistes aclareixen conceptes
i orienten pel tracte i comprensió dels adolescents. Diferents experts intervenen al llarg de les pàgines
d’aquest llibre sobre diversos aspectes de la vida adolescent.
Els adults hem de ser referència vàlida pels adolescents. Però, com? Difícil la resposta i l’adequada actitud a
adoptar. Podem arribar a ser bons dialogants amb ells, enriquint-nos mútuament amb les respostes dels uns
i dels altres? Amb un diàleg on tots siguem aprenents.
124
Carta Encíclica ‘Laudato si’ del Santo Padre Francisco
sobre el cuidado de la casa común
https://www.aciprensa.com/Docum/LaudatoSi.pdf
7 Claves de comprensión de la Encíclica “Laudato si”
http://blogs.periodistadigital.com/cineespiritual.php/2015/06/13/7-claves-como-prologopara-comprender-la#.VX7Da-F3vxU.gmail
La Encíclica “verde” del Papa clama contra el calentamiento global y alienta una “revolución”
http://www.periodistadigital.com/religion/vaticano/2015/06/18/la-tierra-nuestra-casa-parece-convertirsecada-vez-mas-en-un-inmenso-deposito-de-porqueria-religion-iglesia-laudato-si-enciclica-papafrancisco.shtml#.VYPj52vtK9Q.gmail
Sínodo de obispos 2015. La vocación y la misión de la familia en la Iglesia y en el mundo contemporáneo
(Lineamenta)
http://www.vatican.va/roman_curia/synod/documents/rc_synod_doc_20141209_lineamenta-xivassembly_sp.html
Text complet de “L’explication des douze vertus du Bon Maître” du Frère Agathon
https://books.google.es/books?id=MJDpuNQzaW0C&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summar
y_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
Un testimoni de pastoral: Vídeos de Rosa Deulofeu i Gonzàlez, delegada de joventut de l’ arquebisbat de
Barcelona
http://www.rosadeulofeu.net/page19.php
La Vida religiosa a Catalunya (vídeo). Durada: 15 minuts 10 segons.
https://www.youtube.com/watch?v=S446lnyqRow
La Vida religiosa a Catalunya (vídeo format reduït). Durada: 12 minuts i 24 segonds.
https://www.youtube.com/watch?v=X4acmI-NzLM
125
Vídeo complert “Medalla d’Or” de l’Ajuntament de Barcelona a la Fundació Universitat La
Salle
http://youtu.be/ZGtRH0UiRVU
Vídeo curt “Medalla d’Or” de l’Ajuntament de Barcelona a la Fundació Universitat La Salle
https://youtu.be/U2TGRNObvwQ
Fotos “Medalla d’Or” de l’Ajuntament de Barcelona a la Fundació Universitat La Salle
https://www.flickr.com/photos/beslasalle/sets/72157653529107331
El Escorial
http://www.ocholeguas.com/en_360/2013/07/escorial/tour.html
Dades de Població mundial (naixements, defuncions), Govern i Economia
http://www.worldometers.info/es
La força de la naturalesa
http://www.youtube.com/embed/hC3VTgIPoGU?rel=0
La Guerra civil de l’Islam (Suplement de Cristiansime i Justícia, març 2015)
https://www.cristianismeijusticia.net/sites/www.cristianismeijusticia.net/files/papct227.pdf
Miles de PDFS Académicos de Filosofía, Literatura, Historia, Psicología, Derecho y Economía
http://holismoplanetario.com/2014/12/18/miles-de-pdfs-academicos-de-filosofia-y-literatura-paradescarga-gratuita/
El Padre José Ignacio Mantecón (Chiqui) en Perú con pastoral de marginados: “Con este Papa el Evangelio
está empezando a entrar en el Vaticano”
http://www.periodistadigital.com/religion/america/2015/05/09/padre-chiqui-jesuita-en-peru-con-la-cruzpor-delante-no-se-llega-al-compromiso-social-solidaridad-iglesia-religion-travestis-pandilleros-deportearte-ocio-entrega-compasion.shtml#.VV_bI9IghpU.gmail
La población mundial en cada segundo
http://www.worldometers.info/es/
La Iglesia no es del Papa, ni de los obispos, ni siquiera de los fieles: es de Cristo… Una Iglesia que reza está
en pie… una Iglesia en oración es una iglesia en pie, sólida, en camino, aún en medio de las
persecuciones.
http://www.periodistadigital.com/religion/vaticano/2015/06/29/francisco-la-iglesia-no-es-del-papa-de-losobispos-de-los-sacerdotes-ni-siquiera-de-los-fieles-es-de-cristo-religion-iglesia-arzobispos.shtml#.VZLwkLLq5w.gmail
126
G. Ricard Serra i Feu
Anècdota nº 27:
Quan el liberal Germà Pere Guàrdia
s’estrenava de Director a La Salle Congrés el 6869, un dia, mentre sopàvem, ens va dir que havia
anat a veure tal pel·lícula i que li havia agradat
molt. L’espontani i una mica escrupolós Germà
Jerónimo (Aquilino Cabezón) va exclamar tot
sorprès:
-“¡Caramba!, hasta ahora había Hermanos
que iban clandestinamente al cine, pero este
Director va y encima lo dice”.
Com que l’alumne més entremaliat i que
castigaven més de la Salle Congrés es deia
Cabezón, Jerónimo comentava:
-“Si un día los alumnos se enteran que también me llamo Cabezón, estoy perdido”.
Naturalment, no ho van saber mai.
Anècdota nº 28:
Expliquen que a La Salle Mollerussa,
abans del 61-62, hi havia tres Germans
que anaven a la casa d’un veí per veure la
televisió. Un era el Germà Basilio
(Teodoro Goñi).
El Germà Assistent Guillermo Félix els va
cridar a l’ordre:
-“Explíqueme, Hno. Basilio, cómo se
las
apañaban
para
pasar
clandestinamente a casa del vecino, para
ver la televisión”.
El Germà Goñi comentava després:
“Puesto que el Hno. Asistente se reía,
yo pensaba que el asunto no tendría
graves consecuencias”.
Però, vaja si les va tenir! El Germà Basilio va ser traslladat a Tarragona, un altre, a Salamanca i el tercer…
Anècdota nº 29:
Per l’afer de l’anècdota anterior, el Germà Goñi va arribar cremat a Tarragona el curs 61-62. Va dir-me:
127
“Hermano Ricardo, no digas a nadie que el Hno. Basilio está de nuevo en Tarragona, porque voy a
estar poco tiempo. Yo, como Hermano muy joven, estuve escondido en Tarragona, en casa de una familia,
durante la guerra civil. Cuando terminó la guerra, entablé más amistades con familias tarraconenses. No
quiero ahora revivirlas, porque me huelo que voy a estar poco tiempo en Tarragona. Pienso sólo ir de la
clase a la capilla, pasando por el comedor”.
Es va equivocar. Es quedaria a Tarragona fins després de la jubilació. I tampoc no va complir el
programa de mínims anunciat. Extravertit i simpàtic com era, aviat va contactar amb les antigues amistats i
en va fer moltes de noves entre els tarragonins.
Anècdota nº 30:
Els primers anys 60 al col·legi vell de La Salle Tarragona, el Germà Jesús García imitava perfectament la
veu del Germà Visitador Plácido. Pels Sants Innocents va decidir, doncs, aprofitar aquella qualitat per gastarli una innocentada al Germà Basilio (Teodoro Goñi). Va telefonar al col·legi:
- “Buenos días, Sr. Montes, ¿podría hablar con el Hno. Basilio?
-“¿De parte de quién?
-“Del Hno. Visitador”
-“Ah, ya me parecía reconocer su voz, Hno. Plácido”.
Alguns Germans que estàvem assabentats de la innocentada estàvem apostats a diversos telèfons per no
perdren’s la conversa, de la qual n’hi hauria per sucar-hi pa.
-“Buenos días, Hno. Basilio, estoy muy
contento de Vd., pero hay una cosa que me
extraña. Pasando yo en coche por la Rambla de
Tarragona le vi a Vd. entrar en un bar”.
-“Hno. Visitador, se trata del bar del Metropol,
el local de los Antiguos Alumnos de Tarragona”
-“No importa, Hno. Basilio, no deja de ser un
bar, lugar que un religioso no debe frecuentar”.
-“Es que un antiguo alumno me invitó a una
cervecica”.
-“Un religioso no debe aceptar invitaciones
personales. Debe compartirlas todas con la
Comunidad”.
Amb quina habilitat el pseudo Plácido li anava arrencant secrets:
-“Además, creo que no es la única vez que Vd. ha frecuentado un bar”.
-“Es verdad, Hno. Visitador, otras dos veces un antiguo alumno también me invitó a entrar en el bar del
Metropol para invitarme a una cerveza”.
-“¡Lo que faltaba para colmar el vaso, Hno. Basiliio!” Bueno, dentro de pocos días pasaré por Tarragona y
acabaremos de arreglar este asunto”.
El pobre Goñi va pujar desfet a la Comunitat.
-“Me huelo que me van a cambiar otra vez de Comunidad”.
El Germà Director Gervasi Sanz estava estranyat:
-¡Qué raro! El Hno. Visitador suele tratar conmigo asuntos de importancia, antes de tratarlos con el
interesado”.
El pobre Basilio va respirar quan va saber que tot havia estat una innocentada.
128
G. Lluís Diumenge i Pujol
Guió i Direcció: Marie-Castille Mention-Schaar
Música: Ludovico Einaudi
Fotografía: Myriam Vinocour
Intèrprets: Ariane Ascaride, Ahmed Dramé,
Noémie Merlant, Geneviève Mnich, Stéphane Bak,
Wendy Nieto, Aïmen Derriachi, Xavier Maly,
Martin Cannavo, Mohamed Seddiki, Noemi Amarger.
Estreno: Barcelona, maig 2015.
Duració: 105 minuts.
De bon començament es planteja el debat sobre
la llibertat d’expressió. L’Institut Léon Blum de
Créteil reuneix ètnies, creences i defensa el
principi de laïcitat que prohibeix exhibir en
públic el vel islàmic o la creu cristiana.
A diari, un mateix quadre: adolescents
entremaliats que s’endinsen a l’aula amb les
seves gorres, auriculars, mòbils i la vestimenta
pròpia de la societat multicultural emergent.
Una classe de finalistes ja no té remei. Ells i elles desmotivats i sense
autoestima. En aquest escenari brilla amb llum pròpia Anne Gueguen, amb
dues dècades vivint la seva vocació de professora. Estima els seus alumnes i
creu en ells, “els hereus” (títol original de la pel·lícula) del llegat de llibertat,
igualtat i fraternitat. Entén les seves pors i els fa veure que hi ha vida més
enllà de la perifèria on viuen. Perdona insolències i rebel·lies. Admirable el seu tacte amb Malik i Mélanie.
Valora a tothom i sap exigir. Cal fer alguna cosa per canviar el curs de la seva història personal.
Con a tutora sap que el procés
d’ensenyament i aprenentatge ha de centrar-se
en la persona del alumne, protagonista del seu
creixement i maduresa.
Proposa un repte al grup: participar en
el Concurs Nacional de la Resistència i la
Deportació. Els convida a reflexionar sobre què
significa ser infant i adolescent en un camp de
concentració nazi. Tot amb un doble objectiu:
fer veure que “la història no s’aprèn, es
comprèn” i desvetllar l’esperit crític.
129
L’escenari: II Guerra Mundial i seixanta milions de morts. Què hi ha darrera aquesta xifra? Embelleix
el projecte amb diversitat de referències literàries, fílmiques, artístiques. Llegir equival a conèixer i dialogar
amb gent de veritat (Ann Frank, Primo
Levi, Simone Veil, Maurice Cling). El
cinema posa de relleu de quina manera
“l’ètica resideix en el valor de decidir”
(escrit a la paret del pati). Les imatges
artístiques
serveixen per
a la
contemplació i conviden a reaccionar (el
Judici Final, mosaic de la Basílica de Sta.
Maria Assumpta de Torcello o el mateix
tema en el timpà de l’abadia de Ste. Foy a
Conques).
A mesura que el curs avança, els
joves comparteixen opinions, es relacionen els uns als altres, creuen més en ells mateixos. L’impactant
testimoni de Léon Zyguel els marca
pregonament. Tenia la seva mateixa edat
quan va ser deportat. Recita amb força
commovedora
el
jurament
de
Buchenwald. Experiència que els portarà
a lluitar per construir un món nou. (El 29
de gener de 2015, França va perdre
aquest transmissor de la memòria
històrica que va convertir la seva tragèdia
en el combat de la seva vida).
Film que reflecteix esperança.
Amb una història real i una professora
que va modificar el destí d’una classe
complicada. Prova fefaent de que es pot
engrescar els més renuents. Amb la condició de situar-los en el cor del procés pedagògic.
130
SOLEMNE CORONACIÓN
de la milagrosa imagen de
NUESTRA SEÑORA DE LA BONANOVA
Aportació del G. Jesús Borràs i Coca, dels Arxius
Con asistencia del Excmo. Señor Alcalde y Ayuntamiento de
la Ciudad y de la Iltre. Junta de Obra. A las nueve, Comisiones
compuestas del Rdo. Cura-Párroco, Clero parroquial ilustre
Junta de Obra y feligreses, precedidas de los gigantes de la
parroquia, saldrán a recibir á S. E. I. el Señor Obispo,
Delegado para hacer la Coronación, quien se hallará en la
iglesia del convento de Religiosas Mercedarias.
Al llegar á la iglesia parroquial, el Excmo. é Ilmo. Señor
Obispo, se revestirá con los ornamentos pontificales, y
asistido por el Excmo. Cabildo de la Santa Iglesia Catedral
Basílica, comenzará la ceremonia, siéndole presentadas las
coronas por el reverendo Cura-Párroco e Iltre. Junta de
Obra, quienes jurarán ante el notario de esta ciudad D. José
Ferrer y Bernadas que dichas coronas serán conservadas
para adornar perpetuamente la cabeza de la veneranda
Imagen de la Santísima Virgen de la Bonanova; de todo lo
cual el referido notario levantará acta que, después de
firmada, leerá en voz alta.
Inmediatamente dicho Sr. Ferrer y Bernardas leerá las
Letras Apostólicas por las cuales el Cabildo Vaticano delega
al EXCMO. E ILMO. DR. D. JOSÉ MORGADES y GILl,
Obispo de esta Diócesis, para coronar canónicamente la
milagrosa Imagen de Nuestra Señora de la Bonanova.
Acto continuo, el Excmo. Delegado procederá á la bendición de las coronas según lo prescrito en el
Ritual, y luego serán colocadas en uno de los lados del altar. El venerable Prelado entonará el himno ¡O
gloriosa Virginum! que continuará el coro hasta concluirlo, y después se dirá la oración: Deus qui Virginalem
aulam .
Aquí se promulgará la Bendición Papal concedida por SU SANTIDAD LEÓN XIII a todos los que asistan á
dicha función.
Luego el Excmo. e Ilmo. Sr. Obispo celebrará la Misa de Pontifical asistido por el Excmo. Cabildo Catedral;
cantándose una nueva Misa del maestro de Capilla de la misma parroquia, D. José M. Ballvé, quien la ha
dedicado á S. E. I. el Señor Obispo con motivo de la coronación. Después del Evangelio el M. I. Sr. Dr. D.
Ricardo Cortés, Canónigo Penitenciario y Vicario General de la Diócesis, pronunciará un
sermón alusivo a la gran fiesta.
Concluida la Misa, que por dicho motivo ha de ser votiva de la Santísima Virgen, revestido el Ilmo.
Prelado de capa pluvial, entonará el Regina Coeli laetare, que continuará la Capilla de música mientras el
venerable Delegado subirá al Camarín en procesión con cruz alta para coronar la milagrosa Imagen.
Enseguida la incensará, y volviendo al presbiterio entonará el Te Deum, Inmediatamente serán echadas al
vuelo las campanas de la iglesia parroquial y las de todas las iglesias, capillas y oratorios públicos, anunciando
á la feligresía y también a la Ciudad haber sido ya coronada nuestra Divina Madre y Patrona, la milagrosa
Imagen de Nuestra Señora de la Bonanova. Desde el campanario se hará una salva de 25 morteretes.
Por la tarde, a las cuatro y media, se cantarán solemnes Vísperas con música, y nuestro venerable
131
Prelado dirigirá á los fieles su autorizada palabra.
Después saldrá la procesión, que hará la siguiente carrera: Plaza de la Bonanova (acera derecha), calles
de Garriga, Muntaner, Párroco Ubach, Bosch, San Eusebio, Alfonso XII, San José, San Felipe, Ancha, Alsina,
Mayor y Plaza de la Bonanova. Al salir del templo la ya coronada Imagen, se echarán al vuelo todas las
campanas de la feligresía; y se hará una salva de nueve morteretes. Á su entrada en el templo se hará otra
salva y se disparará desde el campanario un ramillete de fuegos artificiales.
Día 9, FIESTA MAYOR DE LA BONANOVA.
- A las siete la Escolanía cantará la Misa matinal que
celebrará el Rdo. Cura-Párroco. En el acto de la Comunión
la recibirán los niños de la Escolanía y demás personas que
quieran acercarse á la sagrada Mesa. A las diez comenzará
la Misa mayor, que será celebrada por el M. Iltre. Sr. Dr.
D. Eduardo María Vilarrasa, Arcipreste de la Santa
Iglesia Catedral Basílica, y será cantada por la Capilla de
música de la parroquia, predicando el Reverendo Dr. D.
José Alabern y Servat, Pbro. Arcipreste de la Santa
Iglesia Catedral Basílica de Manresa. Asistirá á los Divinos
Oficios una Comisión del Excelentísimo Ayuntamiento de
esta Ciudad y la Muy Iltre. Junta de Obra.
A las seis de la tarde habrá Rosario cantado y luego
sermón por el Rdo. Dr. D. Juan BaIlester, catedrático del
Seminario Conciliar de esta Ciudad.
Día 10 -Conmemoración de los feligreses y devotos de
la Bonanova muertos durante el año. A las nueve de la
mañana, en sufragio de sus almas, se cantará un
aniversario general, y antes del responso pronunciará la
oración fúnebre el Rdo. Dr. D. Ignacio Torredeflot, Pbro.
El día de la Coronación será repartida una limosna entre los feligreses pobres, registrados en esta parroquia
por haber cumplido con el Precepto Pascual, donativo particular de un hijo de la parroquia devoto de la
Bonanova.
El Rdo. Cura-Párroco y la Muy Iltre. Junta de Obra, al invitar a las solemnidades religiosas que se detallan
en el adjunto programa, esperan se servirán honrarlas con su presencia en obsequio a la Patrona de la
parroquia, la Inmaculada Virgen Nuestra, Señora de la Bonanova. Asimismo piden una limosna en nombre de
la Virgen, que, como Madre bondadosa, sabe premiar con abundancia el homenaje de sus hijos.
Barcelona, fiesta de la Asunción de Nuestra Señora, 15 de agosto de 1900.
NOTAS. Por concesión de nuestro Santísimo Padre León XIII, todos los fieles de ambos sexos que
verdaderamente arrepentidos, confesados y confortados con la Sagrada Comunión visiten en esta parroquial
iglesia á la Virgen Santísima con el título de la Bonanova, el domingo infraoctava de la Natividad de la
Beatísima Virgen, fiesta de la Bonanova, o uno de los días dentro de su octava, a elección de dichos fieles,
rueguen por la paz y concordia entre los príncipes cristianos, extirpación de las herejías, conversión de los
pecadores y exaltación de la Santa Madre Iglesia, pueden ganar indulgencia plenaria aplicable á los fieles
difuntos.
Además nuestro Santísimo Padre ha concedido otra indulgencia plenaria que podrán lucrar todos los fieles,
con las mismas condiciones, visitando esta iglesia el día de la Coronación y todos los años en el mismo día in
perpetuum.
132
UNA MIRADA EVANGÈLICA
ALS NOSTRES TEMPS
133
SUMARI
Recordant els 9 PAX anteriors: 231 a 239
2
EDITORIAL, Consell de Direcció de PAX
3
Lema del curs 2015-2016
4
Any Sant de la Misericòrdia, Calendari Oficial
5
Set claus per a comprendre l’Encíclica “Laudato si”, Peio Sánchez Rodríguez
7
Un cristiano sin alegría, que continuamente vive el la tristeza no es cristiano, Papa Francesc
10
L’escola cristiana segons el Papa Francesc, G. Jaume Pujol i Bardolet
12
El Papa Joan XXIII, el seu “Decàleg de serenitat”, Aportació del G. Josep Espuny i Crespo
14
Radiografía de la vida consagrada actual y perspectivas de futuro, José Rodríguez Carballo de CIVSVA
15
Vuestra soy, para Vos nací, Santa Teresa de Jesús
21
Fórmula de compromís d’Associació
22
Monsenyor Romero ens interpel·la, Extret del llibre de Jaume Sidera,
23
La Regla revisada de 2015, és ¿“Programa” o “Projecte?, G. Jaume Pujol i Bardolet
26
Las Doce Virtudes del Buen Maestro, según el H. Agathon, GG. Secondino Scaglione i Léon Lauraire
27
Salm 131, G. Ramon Grau i Estany
31
Calaix de sastre, Divers
35
Celebracions Lasal·lianes de setembre a desembre, Consell de Direcció de PAX
38
Detall dels diferents processos de canonització i beatificació d’Espanya , G. Valentí Vilana i Canes
40
Tot parlant amb el G. Valentí Vilana, G. Miquel Xancó i Roca
42
La Salle al món i a Catalunya, G. Josep Maria Pons i Riba
47
Una realidad: vivimos en un mundo plural y secular, Francesc Torralba i Rosselló
49
Todo lo espiritual es sencillo, Pablo d’Ors
50
Medalla d’Or al mèrit científic, Fundació Campus La Salle, Síntesi G. Jaume Pujol i Bardolet
52
Bendecir, G. Santigo Temprado Ordíaz
58
Trabajo con emociones: la angustia y el miedo, G. Miquel Xancó i Roca
60
El H. Ramon Penyafort Malagarriga, un botánico ilustre, G. Pablo Álvarez García
65
Recordant el G. Jaume Pou i Esperalba, Aportació del G. Ramon Pascual i Reverter
67
El meu record agraït al G. Jaume Pou i Esperalba, G. Joaquim Porrera i Olivé
68
Dades biogràfiques del G. Jaume Pou i Esperalba, G. Antoni Perera i Parramon
71
Bon inici de curs 15-16!, M. Teresa de Calcula
73
Vuelo del alma, H. Francisco, G. Eduard Blasco Trasobares
134
74
Al Hermano Francisco, Sérvulo, Paco, Rosillo... o “Coordi”, Lourdes Rodríguez
75
La Comunitat de Manresa recorda al G. Lluís Bohigas, G. Antonio García Fernández
76
Comiat a Mn. Lluís Bohigas i Bohigas, resident durant 10 anys amb els Germans , Pere Camprubí, A.A.
78
El Doctor Orihuela, una vocació de metge, G. Ramon Font i Serra
79
Tot un procés per meditar, Aportació del G. Ramon Font i Serra
80
Una entrevista a Dios, Francisco Arámburo Salas. Aportació del G. Virgilio García López
81
Carta de Abrahán Lincoln al maestro de su hijo, Aportació del G. Josep Maria Ramos i Ruiz
83
¡Para ti, maestro!, Aportació del G. Antonio Domínguez Domínguez
84
A Cassà com a tot arreu hem començat un nou curs, G. Ramon Font i Serra
85
Por una higiene del sueño, medidas no farmacológicas, G. Miquel Xancó i Roca
86
Record d’una reunió de promocions de noviciat, G. Jaume Pujol i Bardolet
88
Repassant el meu calaix, Ignasi Romeu
92
Al Germà Ramon Grau, Ignasi Romeu
92
Lligams lasal·lians de la família Bochaca: homenatge de gratitud, Jaume Palom Izquierdo
93
El Projecte de Jesús: el Regne de Déu. Taller bíblic, tercera sessió, G. Josep Espuny i Crespo
96
Recuerdo de las sesiones del CELTE 2015, G. José Antonio Panero Andrés
97
Necessitem voluntaris, G. Miquel Xancó i Roca
100
Del Jiloca a Deltebre. Ecoherbes Park (Jardí botànic), G. Luis Lázaro Plumed
102
Aprender a desaprender... para seguir aprendiendo, Esperanza García Paredes HCSA
104
¿Qué cuántos años tengo?, José de Sousa Saramago
107
La longevitat, les facultats mentals, Professor David Snowdon
108
Misteris del cos humà, Aportació del G. Antoni Baqueró i Coll – Julián Barrera
110
Unas Reflexiones, G. Kepa Aranberri Eizaguirre
114
Com viure Millor, Aportació del G. Jaume Lladó i Casals
116
Cronologia de les Ciculars del temps del G. Gerbaud (1810-1822), Seminari SIEL
118
De l’Encíclica “Laudato si”, sobre el ritme de consum... n. 161-162
120
Notas sobre mis lecturas, G. José Antonio Panero Andrés
121
Lecturas útils, G. Jaume Pujol i Bardolet
123
Altres lectures possibles, links d’interès, Equip direcció de PAX
125
Anècdotes lasal·lianes, G. Ricard Serra i Feu
127
Cine: “La professora d’història”, G. Lluís Diumenge i Pujol
129
Solemne Coronación de la imagen de N. S. de la Bonanova, Aportació del G. Jesús Borràs i Coca
131
Cal... una mirada evangèlica als nostres temps
133
135
136