Ignacio Vergara - Centro del Carmen

Ruta Ignacio Vergara
Del 7 de maig al 6 de setembre 2015
CENTRE DEL CARME
C/Museu, 2 - 46003 València
Horari d’hivern:
de dimarts a diumenge de 11:00 h a 19:00 h
Horari d’estiu (15/06 - 30/09):
de dimarts a diumenge de 11:00 h a 14:00 h
i de 17:00 h a 20:00 h.
www.consorciomuseos.gva.es
Ignacio Vergara
en el tricentenario de su nacimiento
1715-2015
El 6 de febrero de 2015 se han cumplido trescientos años
del nacimiento de Ignacio Vergara (1715-1776), considerado unánimemente como uno de los escultores valencianos
más prestigiosos de todas las épocas. Bien elocuente es que
la portada del palacio del Marqués de Dos Aguas, una de sus
obras maestras, labrada cuando aún no contaba treinta años
de edad, constituya una de las señas de identidad de la ciudad de Valencia. Su imagen no falta en las guías turísticas al
uso y, lo que es más importante, tampoco en los estudios especializados en escultura, tanto españoles como extranjeros.
El objetivo de esta exposición es ofrecer una visión del
artista en la que, desde el máximo rigor científico, fruto de
la investigación documental y bibliográfica, se le muestre
atractivo para el gran público. La figura de Ignacio Vergara
bien lo merece.
Ana Buchón Cuevas
Col·laboradors de la Generalitat
El 6 de febrer de 2015 s’han complit tres-cents anys del naixement d’Ignasi Vergara (1715-1776), considerat unànimement
com un dels escultors valencians més prestigiosos de totes les
èpoques. Ben eloqüent és que la portada del palau del Marqués de Dosaigües, una de les seues obres mestres, llaurada
quan encara no comptava trenta anys d’edat, constituïsca una
de les senyes d’identitat de la ciutat de València. La seua imatge no falta en les guies turístiques a l’ús i, el que és més important, tampoc en els estudis especialitzats en escultura, tant
espanyols com estrangers.
L’objectiu d’esta exposició és oferir una visió de l’artista en
què, des del màxim rigor científic, fruit de la investigació docume tal i bibliogràfica,se’l mostre atractiu per al gran públic.
La figura d’Ignasi Vergara bé ho mereix.
Ana Buchón Cuevas
Ca
Fu
sta
u
Carrer de Dalt
t
de
Po
nt
Plaça de
la Verge
Carrer dels Caballe
rs
9
22
ius
6
tP
an
7
im
d’Alfo
ns el M
agnàn
Carrer del
Poeta Querol
rtir
Mà
ent
Vic
16
rre
rd
eS
Plaça
ant
15
Plaça de
la Porta
de la Mar
Ca
Av. del Baró de Càrcer
z
1
pe
Ló
Carrer de Guillem de Castro
de la P
au
or
13
ar
int
l
ospita
de l’H
2
el P
Plaça de
l’Ajuntament
14
C
ón
ol
rC
re
ar
re
r
ar
C
d
eG
m
lle
ui
Carrer
del M
Carrer
3
rd
Mercat
Central
12
Carrer
4
rre
11
V
5
Plaça de
la Reina
Ca
Plaça de Tetuán
Catedral de
València
8
eS
rd
10
M
Ar useu
ts d de
e V Bel
alè les
nci
17
a
rre
Torres de
Quart
ita
Porta de
Serrans
use
t
Ca
e Q uart
Carrer d
Plaça del
Tossal
ita
la T
rin
el M
18
rT
rin
de
rd
Po
nt
rre
Car
rer d
els S
erra
ns
Ca
rre
Car
rer d
’Alb
orai
a
Ruta Ignacio Vergara
de
tro
as
C
21
Car
rer d
e Xà
tiva
Plaza
de T
de Vale oros
Valenc
ncia
ia-Est
a
c
io
Del N
ord
1. Iglesia de San Juan de la Cruz - C/ Poeta Querol, 6
2. Palacio del Marqués de Dos Aguas - Rinconada de Federico García
Sanchiz, 6
3. Real parroquia de San Martín Obispo y San Antonio Abad - C/ San
Vicente Mártir, 11
4. Iglesia parroquial de Santa Catalina - Pza. de Santa Catalina, 1
5. Catedral de Valencia - Pza. de la Reina
6. Real Basílica de Nuestra Señora de los Desamparados y Museo
Mariano - Pza. de la Almoina s/n
7. Iglesia parroquial de San Esteban - C/ San Esteban, 5
8. Calle de Vergara
9. Museo de la Ciudad - Pza. del Arzobispo, 3
10. Parroquia de San Nicolás - C/ Caballeros, 35
11. Real Colegio de las Escuelas Pías de Valencia - C/ Carniceros, 6
12. Gremio de Maestros Carpinteros - C/ Balmes, 29
13. Colegio del Arte Mayor de la Seda - C/ Hospital, 7
14. Museo Histórico Municipal - Pza. del Ayuntamiento, 1
15. Centro Cultural La Nau - C/ Universidad, 2
16. Palacio de Justicia - C/ Palacio de Justicia, s/n
17. Real Academia de Bellas Artes de San Carlos
Museo de Bellas Artes - C/ San Pío V, 9
18. Colegio Pío XII - C/ Alboraia, 9
19. Parroquia de Santa Rosa de Lima - C/ Sierra de Agullent, 20
20. Universitat Politècnica de València - Camino de Vera, s/n
21. Parroquia de San Agustín - Pza.de San Agustín, 1
22. Monumento a Ignacio Vergara - Pza. del Temple
Ruta Ignacio Vergara
1- Iglesia de San Juan de la Cruz - C/ Poeta Querol, 6
El escultor Ignacio Vergara Gimeno nació el 6 de febrero de 1715 en la vivienda
familiar de la antigua calle del Sagrario o Forà de Peixcadors, en el barrio del mismo
nombre que se encontraba contiguo a la actual plaza del Ayuntamiento. Tres días
más tarde fue bautizado en la cercana parroquia de San Andrés, hoy dedicada a San
Juan de la Cruz.
La familia Vergara, con Agustina Gimeno († 1754) y el escultor Francisco Vergara el Mayor (1681–1753) a la cabeza, vivían como hemos visto en el histórico
barrio de pescadores. Allí residían diversos escultores que pertenecían entonces al
gremio de carpinteros, numerosos en esta zona en la que se construían barcas que
posteriormente eran trasladadas con carros al mar. Rodeado de artistas, Ignacio sintió una fuerte atracción por el arte desde muy joven, al igual que su hermano José
(1726–1799) que se dedicó a la pintura. Ambos se formaron tanto con su padre como con el pintor Evaristo Muñoz (1684–1737), con escuela de dibujo en su propia
casa, y llegaron a ser reconocidos como los artistas más relevantes en la Valencia del
siglo XVIII. En relación a esto, cabe destacar la participación de José Vergara en la
decoración de la antigua parroquia de San Andrés, donde también recibió bautismo
y de la que fue feligrés. Allí encontramos, entre otros, el lienzo Triunfo de la Fe sobre
la Herejía, la Envidia y la Discordia.
2. Palacio del Marqués de Dos Aguas - Rinconada de Federico
García Sanchiz, 6
Próximo a la anterior se encuentra el palacio del Marqués de Dos Aguas, cuya portada es uno de los elementos artísticos más conocidos de la ciudad. El tercer marqués
de Dos Aguas encargó su diseño al pintor Hipólito Rovira (1693–1765) e Ignacio
Vergara la esculpió en altorrelieve en torno a 1744, fecha en que con cerca de treinta
años había conseguido, además, el magisterio del gremio de carpinteros.
Esta obra se enmarcó dentro de las labores de remodelación que don Giner Rabassa Perellós y Lanuza (1706–1765) quiso llevar a cabo en su residencia, al igual
que hicieron otros muchos nobles valencianos durante el siglo XVIII. Su ejecución
fue realizada en piedra alabastrina extraída de las canteras de Niñerola (Pisassent)
pertenecientes al propio marqués. A esta extraordinaria portada se sumaron otras
intervenciones de Vergara en el embellecimiento del interior del palacio de origen
medieval, donde esculpió hacia 1753 la decoración de las pechinas en la cúpula de
cierre de la caja de la escalera principal, contempladas hoy en el segundo piso tras ser
cegada en obras posteriores. Ese mismo año nuestro escultor realizó la Carroza de las
Ninfas, destinada por los marqueses para los grandes actos dada su majestuosidad. En
ella Vergara se ocupó de la talla y Rovira de las pinturas de escena mitológicas que
completan su decoración. Finalmente, en la capilla del palacio se halla la imagen de
devoción particular de San Vicente Ferrer, tallada por Ignacio Vergara junto a la urna
y mesa en la que se conserva, que fueron donadas al Museo Nacional de Cerámica.
3. Real parroquia de San Martín Obispo y San Antonio Abad C/ San Vicente Mártir, 11
A lo largo del siglo XVIII se renovaron numerosas iglesias en la ciudad de Valencia.
Entre ellas la de San Martín, una de las más antiguas, para que la que Ignacio Vergara diseñó las portadas norte y sur. En esta última se encuentra el medallón con la
Visión de san Antonio Abad, realizado por Vergara hacia 1751, y en el interior las imágenes de San José y San Joaquín a ambos lados de la ventana sobre la puerta principal.
La remodelación a la que hacíamos referencia se llevó a cabo entre 1735 y 1755.
En ella participó inicialmente Francisco Vergara el Mayor, parroquiano de esta iglesia,
igual que su hijo Ignacio que se casó con Josefa María Vidal aquí el 15 de septiembre
de 1755. Al padre se atribuyen las trazas y diseño de la portada principal y la renovación de la decoración interior de esta época, en la que colaboró también su hijo José.
De este se conservan las pinturas murales del acceso a la capilla de la Comunión, con el
grupo de La Triple Generación y La Santa Cena, entre otros, y las del tránsito de la puerta sur, con el Bautismo de Cristo, la Inmaculada Concepción y San Lupo, obispo de Troyes,
amansando el furor de Atila, rey de los hunos, aunque su labor fue mucho mayor. Debió de
continuar el trabajo pictórico que inició su padre, fallecido recordemos en 1753, en las
capillas laterales y que lamentablemente no se conserva en la actualidad, a excepción de
un San Gabriel en una de las pechinas de la capilla de la Virgen de la Salud.
4. Iglesia parroquial de Santa Catalina - Pza. de Santa Catalina, 1
Situada en la histórica zona comercial islámica, la iglesia de Santa Catalina fue erigida en el lugar de una antigua mezquita y consagrada en el año 1239. Al igual que
otras, se procedió a su remodelación entre 1740 y 1785. En su interior se conserva
la capilla de la Adoración o del Santísimo Sacramento en la que encontramos las
dos imágenes en estuco de San Vicente Mártir y San Lorenzo, esculpidas por nuestro
artista hacia 1753.
Como en el caso anterior, Ignacio y José Vergara concluyeron los encargos iniciados por su padre, Francisco Vergara el Mayor, tras su fallecimiento. Los dos hermanos trabajaron de nuevo en un mismo proyecto para el que José realizó algunas
pinturas al fresco, hoy desaparecidas. La capilla de la Adoración, en la girola, es uno
de los pocos vestigios en el interior de la iglesia que remite a la renovación barroca,
ya que en la década de los sesenta del siglo XX se eliminó la práctica totalidad del
revestimiento para recuperar la fábrica de origen gótico. En esta capilla se observan
sendos nichos laterales con las esculturas de Ignacio Vergara, trasladadas aquí desde
su ubicación inicial sobre las puertas del presbiterio. El Museo de Bellas Artes de
Valencia custodia un nutrido grupo de bocetos de Vergara entre los que se encuentra
el boceto en barro cocido de este San Vicente Mártir.
5. Catedral de Valencia - Pza. de la Reina
La portada principal de la catedral metropolitana de Santa María contiene en su
centro el relieve de los Ángeles adorando el anagrama de María, obra que Ignacio Vergara esculpió en 1750. Pero esta no es la única obra de escultor en la Seo, ya que tras
las puertas del altar mayor, decoradas por los Hernandos, se encuentra la imagen
de la Virgen de Portaceli, procedente del retablo mayor de la iglesia de la cartuja del
mismo nombre en la localidad de Serra.
Ignacio Vergara accedió a este encargo a través de su padre que dada su consideración artística trabajó en la conclusión de la portada barroca de la catedral desde
1727. La fachada había sido trazada por Conrad Rudolf († 1732), pero su fábrica fue
paralizada al estallar la guerra de Sucesión (1701–1713). Los trabajos no se reanudaron hasta el fin de la contienda, aunque ya sin el alemán que abandonó Valencia tras
la entrada borbónica de 1707. Algunas de las esculturas de Francisco Vergara el Mayor que observamos en esta portada son las de los papas Borja, Calixto III y Alejandro
VI, y el relieve de la Asunción de María en el ático. Al parecer su hermano, el también
escultor Manuel Vergara el Mayor, colaboró con él en la colocación de las imágenes
de San Vicente Mártir y San Lorenzo en 1733. Por último, cabe destacar que José
Vergara participó en la decoración de las capillas laterales de nueva construcción,
iniciadas en 1777. De este autor se conservan entre otros el Martirio de San Erasmo
(1790) y San Vicente Mártir en la cárcel (1792).
6. Real Basílica de Nuestra Señora de los Desamparados y
Museo Mariano - Pza. de la Almoina s/n
En el interior de la basílica se conservan las esculturas de Santa Bárbara, San Francisco de Paula, San Juan Evangelista y San Ignacio de Loyola, consideradas obras de
Ignacio Vergara. También lo son los Santos Inocentes que la imagen de la patrona de
Valencia tiene a sus pies y el Niño Jesús «el Bovet» que pertenecía al conjunto original
de la Virgen y que hoy se conserva en el Museo Mariano. Allí se muestra además el
Retablo oratorio de la Virgen de la Luz tallado por Vergara y que contiene el lienzo de
Jerónimo Jacinto de Espinosa (1600–1667).
En el siglo XVIII la devoción por la Virgen de los Desamparados experimentó un gran aumento en la capital del Turia. La Real Cofradía de Nuestra Señora
de los Desamparados de Valencia manifestó en 1758 a la corporación municipal su
deseo de renovar el altar mayor de la basílica, que databa de 1667. El encargado de
realizarlo fue nuestro escultor, entre 1758 y 1763, y la ciudad sufragó los gastos. No
obstante, en 1785 se sustituyó la obra de Vergara al imponerse los cánones neoclásicos. El retablo fue trasladado a la iglesia de Xilxes y posteriormente fue destruido. Su
hermano José Vergara pintó el lienzo bocaporte que durante años cubrió la imagen
de la Virgen, expuesto actualmente en el Museo Mariano bajo el título Valencia pone
a sus hijos bajo la protección de la Santísima Virgen.
7. Iglesia parroquial de San Esteban - C/ San Esteban, 5
Como sucediera con las anteriores, esta es una de las primeras iglesias fundadas,
posiblemente sobre una antigua mezquita, tras la conquista de Valencia por parte del
rey cristiano Jaume I (1208–1276) en 1238. Aunque su construcción y decoración
se dilató mucho en el tiempo. En ella se conserva una escultura de San Joaquín en
madera policromada, que el artista talló a mediados del siglo XVIII.
La producción artística de nuestro prolífico escultor abarca, como vemos, desde las obras vinculadas a la arquitectura, que encontramos en el exterior e interior
de distintos edificios, hasta las imágenes exentas que ocupan un lugar destacado en
numerosos templos del territorio valenciano y en otros fuera de la Comunitat Valenciana, como Barcelona y Cádiz. Ignacio Vergara trabajó además con diversos materiales, entre ellos la madera como en este caso. En este tipo de obras cuidaba mucho
el resultado final por lo que se rodeaba de los mejores artistas para llevar a cabo la
policromía de sus tallas. Cabe resaltar la enorme influencia que Vergara ejerció en
sus discípulos, como fue José Esteve Bonet (1741–1802) que repitió este modelo de
san Joaquín en algunas de sus obras de la misma temática.
8. Calle de Vergara
El monarca Carlos III (1716–1788) ordenó por Real Cédula en 1769 que todos los
edificios se numerasen con azulejos indicando la manzana a la que pertenecía cada
uno. Valencia cumplió con las órdenes reales y además situó otro azulejo con el nombre de la vía. En el siglo XIX muchas calles fueron renombradas, como la que nos
ocupa, antigua calle del Pou, que en 1841 pasó a denominarse de Vergara.
En este punto nos centraremos en el resto de los Vergara, más allá de Ignacio
y José, el único que se dedicó a la pintura. Los iniciadores de esta saga fueron los
hermanos Francisco Vergara el Mayor y Manuel Vergara el Mayor (ca. 1682–ca.
1758). El primero, padre de Ignacio y José, se formó en el taller de Leonardo Julio
Capuz (1660–1731) y gozó de prestigio como escultor. Su hermano Manuel tuvo
una intensa actividad gremial, aunque sin llegar a destacar, y fue padre de Manuel
Vergara Bartual o el Menor (1708–1778), poco conocido, y de Francisco Vergara
Bartual o el Romano (1713–1761). Este aprendió con Evaristo Muñoz y con Leonardo Julio Capuz. Viajó a la corte en 1742 y tres años más tarde fue pensionado por
la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando en Roma, ciudad desde la que
desarrolló su carrera artística. Entre sus obras más conocidas se encuentra el San
Pedro de Alcántara (1752–1753) de la basílica de San Pedro del Vaticano. Por último,
Jaime Molins Vergara o el Menor (ca. 1738–1782), hijo del escultor Jaime Molins
Artigues (ca. 1707-1781) y Josefa María Vergara, fue seguidor de su padre en un
principio, pero terminó abandonando la profesión de escultor.
9. Museo de la Ciudad - Pza. del Arzobispo, 3
El Museo ocupa en la actualidad el antiguo palacio de don José Campo Pérez, primer marqués de Campo (1817–1889). En este se conservan parte de las colecciones
municipales y entre ellas encontramos un buen número de bocetos en barro cocido
de Ignacio Vergara, como el San Bruno que fue modelo para la escultura que hoy
vemos en el edificio de la antigua Universidad.
A la hora de llevar a cabo un proyecto, el artista realizaba distintos dibujos y modelos en terracota previos a la ejecución de la obra. Estos bocetos nos remiten a su
proceso creativo, como observamos muy concienzudo. El Museo cuenta entre sus
colecciones con el barro cocido de la Virgen del Rosario que Vergara talló en madera
para la portada del palacio del Marqués de Dos Aguas, aunque la imagen fue sustituida por la actual en el siglo XIX dado su estado de conservación. La institución
municipal custodia también entre sus fondos diversos lienzos de José Vergara como
son los ocho que correspondían a los altares laterales de la capilla de Santa Rosa de
Lima en la Casa de Enseñanza que trataremos más adelante, así como el Salvador
Eucarístico (ca. 1760) que decoraría la puerta del sagrario de ese mismo espacio.
10. Parroquia de San Nicolás - C/ Caballeros, 35
La iglesia de San Nicolás de Bari y San Pedro Mártir se encuentra ubicada en una de
las calles más emblemáticas de la ciudad de Valencia. Su origen se remonta al siglo
XIII, aunque como suele ser habitual su construcción y decoración se extendieron a
lo largo de los siglos. En su interior debemos resaltar la imagen de San José atribuida
a Vergara, que preside el altar de la capilla del mismo nombre en el lado del evangelio.
En España la devoción por san José fue respaldada por santa Teresa de Jesús
(1515–1582) tras el Concilio de Trento (154–1563). Pero no fue hasta 1621 cuando
el papa Gregorio XV (1554–1623) instauró el 19 de marzo como su fiesta universal,
consolidándolo como uno de los santos más venerados por el catolicismo. En el caso
concreto de Valencia por todos es conocido el fervor que muchas personas profesan
hacia el patrón de los carpinteros. Muchos son los templos que dedican un lugar
preeminente a san José, tantas veces representado por Ignacio Vergara. El de San
Nicolás fue donado a la parroquia por un feligrés después de la Guerra Civil y pudo
formar parte de un retablo, pues su parte posterior aparece sin trabajar.
11. Real Colegio de las Escuelas Pías de Valencia - C/ Carniceros, 6
Vergara trabajó en la iglesia de las Escuelas Pías entre 1767 y 1773. El artista intervino en la fachada para la que esculpió las imágenes de San Joaquín, en el centro
del primer cuerpo, y a ambos lados Santa Ana y San José. En el segundo piso, San
Andrés y San José de Calasanz, próximas también a su modo de hacer. En el interior
del templo el artista realizó el conjunto escultórico en estuco dorado que remata el
altar mayor. En este observamos a los cuatro Evangelistas y el relieve con la Visión de
la Virgen con el Niño.
Esta institución de enseñanza nació con el propósito de educar a los hijos de la
burguesía, en imparable ascenso, y a las personas sin recursos económicos. Las Escuelas Pías fueron impulsadas en Valencia por el arzobispo Andrés Mayoral (1685–
1769) en 1765 y dos años más tarde se comenzó a construir su iglesia, consagrada en
1773. El prelado encargó la construcción del templo al arquitecto Antonio Gilabert
(1716–1792), autor, entre otras, de la renovación neoclásica de la catedral de Valencia. José Vergara también participó en el proyecto de los escolapios, donde pintó
los frescos de la bóveda de la capilla mayor con la Aparición de la Virgen a San José de
Calasanz, fundador de las Escuelas Pías.
12. Gremio de Maestros Carpinteros - C/ Balmes, 29
Tal y como veíamos al principio, el 13 de septiembre de 1744 el artista obtuvo el magisterio del gremio de carpinteros de Valencia. Los gremios establecían normas muy
estrictas y este título era necesario para poder abrir obrador y ejercer la profesión de
escultor, oficio englobado en este gremio. A pesar de ello, Ignacio Vergara trabajó en
el taller de su padre hasta la muerte de este en 1753, como hiciera su hermano José.
Para acceder al examen de magisterio se debían justificar cuatro años de formación en el taller de un maestro carpintero y ejercer de oficial al menos otros tres. La
prueba constaba de una parte teórica y otra práctica, en la que se llevaría a cabo una
obra y que en el caso de Vergara fue una Virgen del Rosario. Tras el fallecimiento del
padre, Ignacio abrió su propio obrador, donde enseñó el oficio a numerosos discípulos y desde el que desarrolló una intensa actividad artística. El escultor se mantuvo
vinculado a la organización gremial hasta que se fundó la Real Academia de Bellas
Artes de San Carlos en 1768. Los gremios fueron languideciendo paulatinamente a
lo largo del siglo XVIII, como consecuencia de la progresiva centralización marcada por la política borbónica, que siguiendo planteamientos ilustrados se alejaba de
cualquier elemento de origen medieval.
13. Colegio del Arte Mayor de la Seda - C/ Hospital, 7
El edificio del Colegio del Arte Mayor de la Seda de Valencia data del siglo XV, pero
entre sus muchas reformas posteriores destaca la llevada a cabo en el siglo XVIII y
más concretamente la de su portada. En ella se conserva un grupo en relieve atribui-
do tradicionalmente al artista en el que se representa a San Jerónimo, patrón de los
velluters. Una tarjeta por debajo del mismo nos remite a su fecha, 1756.
El gremio de velluters se transformó en Colegio del Arte Mayor de la Seda en
1686 y en el siglo XVIII experimentó un extraordinario desarrollo. A lo largo de
esa centuria, la sedería se convirtió en la actividad económica más importante de
Valencia, entre otras razones por las medidas proteccionistas establecidas por la corona. Dada la relevancia de esta actividad manufacturera, la Real Academia de Bellas
Artes de San Carlos creó en 1778 una Sala de Flores y Ornatos con el fin de dotar de
nuevos modelos al sector de la seda valenciana, haciéndolo así más competitivo. El
propio Ignacio Vergara estuvo asociado con este sector sedero tras su boda en 1755
con Josefa María Vidal, hija de Francisco Vidal, maestro torcedor de seda, de cuyos
negocios tuvo que hacerse cargo.
14. Museo Histórico Municipal - Pza. del Ayuntamiento, 1
Emplazado en la antigua capilla de Santa Rosa de Lima de la Real Casa de Enseñanza, el museo muestra las magníficas esculturas de San Andrés y Santo Tomás de
Villanueva, realizadas por Ignacio Vergara en torno a 1760 y que en origen flanqueaban a la santa titular en el retablo mayor. Este espacio cuenta además con las
pinturas murales de José Vergara dedicadas a santa Rosa de Lima, una de sus obras
más conocidas.
El arzobispo Mayoral, al frente de la diócesis valentina entre 1738 y 1769, fue el
impulsor también de la Casa de Enseñanza. Esta fue fundada en 1758 para ocuparse
de la educación de las niñas de familias desfavorecidas a través de una enseñanza
general y gratuita. No obstante, en 1772 se inició una doble función docente que
añadía a la primera la formación de doncellas de familias ilustres.
El germen de esta zona, una de las más influyentes y concurridas en la actualidad,
hay que buscarlo en el siglo XIX, momento en que se comenzó su remodelación
más ambiciosa. Se agrandó la plaza de San Francisco, hoy del Ayuntamiento, tras la
eliminación del huerto y el cementerio del convento del mismo nombre. Se trasladó
la Casa de la Ciudad a la Casa de Enseñanza y se planteó la reforma del barrio de
pescadores. Los trabajos se prolongaron hasta principios del siglo XX, cuando se
amplió y construyó el consistorio, el edificio de Correos, etc.
15. Centro Cultural La Nau - C/ Universidad, 2
En la capilla de Nuestra Señora de la Sapiencia de la antigua Universidad se encuentra la escultura de San Bruno, obra de Ignacio Vergara que podría datarse en torno
a la década de los sesenta. Esta imagen procede de la Casa Procura que los cartujos
de Valldecrist tenían en la calle de Serranos, en la que el santo fundador de la orden
ocuparía un lugar destacado en su fachada.
La capilla de la Sapiencia comenzó a reedificarse en 1736 para ampliarla y adaptarla al gusto de la época. La decoración se llevó a cabo unos años después y en ella participó José Vergara con el lienzo del Beato Nicolás Factor (1788). Otras de sus obras en la
Universidad se localizan en el Paraninfo, construido en 1733, para el que realizó cinco
retratos de profesores ilustres, entre ellos el Retrato de don Felipe Bertrán (ca. 1770).
En este mismo edificio estuvo instalada la Academia de Santa Bárbara que los
hermanos Vergara impulsaron. Al parecer los artistas tuvieron una academia pública
en la cercana calle de las Barcas, pero inspirados por el espíritu ilustrado, que parecía
imponerse en la ciudad, decidieron promover además esta institución académica que
funcionó entre 1754 y 1761.
16. Palacio de Justicia - C/ Palacio de Justicia, s/n
Inicialmente este edificio era la antigua Casa de la Aduana Real, uno de las obras
arquitectónicas neoclásicas más destacadas de Valencia. Vergara recibió el encargo
de realizar las esculturas de remate de la fachada y el escudo real, que llevó a cabo
hacia 1758 y 1764. La estatua de Carlos III, en el centro, aparece acompañada por las
alegorías de la Justicia y la Prudencia, una a cada lado, y por debajo del conjunto el
escudo de armas del monarca con el toisón de oro.
La Aduana fue construida ante la necesidad de gestionar, a un mayor nivel, el
pago de impuestos de todos aquellos productos que entraban en Valencia a través
del puerto, pues en el siglo XVIII el tráfico marítimo aumentó considerablemente.
El edificio se erigió junto a las murallas, al lado del camino del Grao y por lo tanto
prácticamente fuera de la ciudad medieval. Tras el traslado de la Aduana en 1828,
este pasó a ser empleado como fábrica de tabacos, hasta que sufrió un grave incendio
en 1896 y la fábrica se instaló en el palacio de la calle de Amadeo de Saboya. Finalmente, entre 1914 y 1922 se adaptó a su nuevo uso como palacio de Justicia.
El Museo de Bellas Artes de Valencia conserva un boceto en barro cocido del
conjunto de Carlos III entre dos Virtudes en el que se aprecia la calidad artística de
la obra.
17. Real Academia de Bellas Artes de San Carlos
Museo de Bellas Artes - C/ San Pío V, 9
El antiguo colegio seminario de San Pío V alberga de manera conjunta las sedes
de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos y del Museo de Bellas Artes de
Valencia. La institución académica posee un buen número de obras de Ignacio y
José Vergara, impulsores de la misma, entre las que se encuentra el Retrato de Ignacio
Vergara realizado por su hermano José. El Museo conserva bocetos en barro cocido
del escultor, así como dibujos de ambos.
En líneas anteriores hablábamos sobre la Academia de Santa Bárbara y cómo esta
estuvo emplazada en la antigua Universidad, pero debemos recordar que la de San
Carlos también ocupó ese espacio durante años. El 14 de febrero de 1768 una Real
Pragmática proclamaba por Carlos III marcaba el inicio de la Academia. Ignacio
Vergara no sólo fue uno de sus promotores sino que formó parte muy activa en ella,
al igual que su hermano José, pues además de director de escultura fue nombrado
director general de la institución en 1773. La Academia se trasladó en 1850 al hoy
Centro del Carmen donde permaneció hasta 1946, año en que pasó a su actual sede.
No quisiéramos dejar de destacar que el Museo de Bellas Artes muestra en una de
sus salas la Inmaculada Concepción, obra de José Vergara que según la documentación
provendría del antiguo convento de San Francisco de Valencia.
18. Colegio Pío XII - C/ Alboraia, 9
Muy cerca del Museo de Bellas Artes de Valencia nos encontramos con el Colegio
Pío XII. En su capilla ocupa un lugar destacado una talla de San José, atribuida a
Ignacio Vergara, realizada en madera policromada y estofada. La escultura fue donación del beato Manuel Domingo y Sol (1836–1909), fundador de este colegio en
1884 en un principio bajo la advocación de San José.
El colegio de San José o de las Vocaciones Eclesiásticas fue creado como decíamos por Manuel Domingo, santo de las vocaciones, como seminario. En este se formaron muchos sacerdotes hasta que se construyó el Seminario Mayor de la Inmaculada en Moncada.
Al margen de lo anterior, quisiéramos comentar otro de los aspectos relevantes en
la biografía de Ignacio Vergara. Hasta ahora hemos visto la enorme influencia que los
Vergara ejercían en el panorama artístico de su época, participando en las empresas
más importantes de su tiempo, no sólo en la ciudad de Valencia. Ese control pudo estar relacionado con una de sus funciones públicas, ya que Ignacio y José fueron nombrados revisores de imágenes por la Inquisición en 1753 y 1754, respectivamente.
19. Parroquia de Santa Rosa de Lima - C/ Sierra de Agullent, 20
La cabecera de la parroquia de la santa limeña se encuentra decorada por la imagen
de su titular. Esta escultura de Santa Rosa de Lima fue tallada por Vergara para la
capilla dedicada a la santa en la antigua Real Casa de Enseñanza, donde hoy se encuentra el Ayuntamiento de Valencia.
La talla ocupaba la hornacina central del retablo de esa antigua capilla. A cada
lado se ubicaban las figuras de San Andrés y Santo Tomás de Villanueva, tratadas anteriormente, y como remate los ángeles mancebos que la acompañan en su actual
emplazamiento. De nuevo, un boceto en barro cocido conservado en el Museo de
Bellas Artes de Valencia nos remite a su proceso creativo. En este sería esencial,
como sucedía como otros artistas, el empleo de fuentes iconográficas procedentes
de estampas o modelos que circulaban por toda Europa y a las que nuestro escultor tendría acceso. Santa Rosa de Lima (1586–1617), patrona de las instituciones
educativas, se representa según la tradición: joven, ataviada como dominica y con el
Niño Jesús en sus brazos.
20. Universitat Politècnica de València - Camino de Vera, s/n
El edificio rectoral de la Universitat Politècnica de València muestra entre sus obras
el relieve en terracota de temática bíblica Abel y Caín ofrecen sacrificio a Dios y es aceptado el del primero, que Ignacio Vergara presentó a la Academia de Santa Bárbara en
la sesión del 30 de mayo de 1754.
El resto de sus compañeros, profesores, académicos de mérito y de honor también concurrieron a esa sesión con una obra, cuyo asunto había establecido la propia
Academia. Posteriormente se organizó una exposición con todas ellas en una de las
salas del Estudio General, que se prolongó desde la fecha a la que hacíamos referencia, onomástica del rey Fernando VI (1713–1759), hasta la de su esposa, Bárbara de
Braganza (1711–1758), celebrada el 4 de diciembre. Dentro de la colección de relieves académicos que conserva la Universitat Politècnica se encuentra el relieve del Sepulcro a las cenizas de Ignacio Vergara que el escultor Vicente Gil y Meliá presentó el
19 de noviembre de 1841 a la clase de escultura. Un tiempo antes la Real Academia
de Bellas Artes de San Carlos había homenajeado a Ignacio Vergara en el concurso
general con motivo de la onomástica de la reina Isabel II (1830–1904).
21. Parroquia de San Agustín - Pza.de San Agustín, 1
Ignacio Vergara falleció el 14 de abril de 1776 en su casa de la plaza de San Francisco, hoy del Ayuntamiento. Su cuerpo fue enterrado en la antigua capilla de la cofradía de Nuestra Señora de la Consolación y Correa en la iglesia del convento de San
Agustín. La familia Vergara tuvo una estrecha relación con esta cofradía, tanto que
el escultor prefirió ser enterrado en este espacio y no en el cementerio de la iglesia de
San Martín, como le correspondía.
El féretro fue llevado a hombros por sus discípulos hasta su lugar de sepultura, en
el que también reposaba su esposa desde 1761. Vergara realizó para esta iglesia una
de sus primeras obras, Santa Rita de Casia (ca. 1732) y entre 1732 y 1737 colaboró
con su padre en la realización del retablo mayor. Además, tras la muerte de Francisco
Vergara el Mayor, Ignacio y José concluyeron las obras del retablo y las pinturas
de la capilla de la Virgen de Gracia (1750–1754) de este mismo templo. Aunque
lamentablemente no se conserva ninguna de estas obras, desaparecidas durante la
ocupación francesa de la ciudad en 1812 al haber sido cuartel general napoleónico.
No obstante, una colección particular cuenta con el lienzo de Nuestra Señora de la
Consolación y Correa que José Vergara pintó para la capilla en la que fue enterrado su
hermano unos años después.
22. Monumento a Ignacio Vergara - Pza. del Temple
El 22 de julio de 1965 la ciudad de Valencia inauguró el monumento dedicado a
Ignacio Vergara en los jardines de la plaza del Temple. Manuel González Martí
(1877–1972) había manifestado unos años atrás la necesidad de rendir homenaje al
escultor, reconociendo así su importancia artística en la historia del arte valenciano.
De estructura sencilla, sobre un pedestal pétreo en el que leemos «Valencia a Ignacio Vergara 1715-1776» se erigía un busto en bronce de Vergara realizado por
Fernando Miranda Casellas (1842–1925), desaparecido en 1996 y restituido por
otro tres años después.
Próximo a este monumento se encuentra el antiguo palacio monasterio del Temple que fue mandado construir por Carlos III en 1761, tras haberse destruido el
castillo de la orden de Montesa en el terremoto de 1748. El edificio neoclásico conserva como remate en la portada de su iglesia dos virtudes esculpidas en piedra, la
Devoción y la Religión, que han sido atribuidas a Jaime Molins Vergara. Su interior
está ricamente decorado por pinturas murales realizadas por José Vergara en torno
a 1770, entre las que cabe citar, por nombrar sólo algunas, la Asunción de la Virgen o
la Santísima Trinidad coronando a la Virgen, consideradas por muchos como unas de
sus obras más importantes y con las que finalizamos esta ruta.
Ruta Ignacio Vergara
1. Església de Sant Joan de la Creu - C/ Poeta Querol, 6
L’escultor Ignasi Vergara Gimeno va nàixer el 6 de febrer de 1715 en la casa familiar
de l’antic carrer del Sagrari o Forà dels Peixcadors, al barri del mateix nom que es
trobava contigu a l’actual plaça de l’Ajuntament. Tres dies després va ser batejat en
la pròxima parròquia de Sant Andreu, hui dedicada a Sant Joan de la Creu.
La família Vergara, amb Agustina Gimeno († 1754) i l’escultor Francesc Vergara, el Vell (1681–1753) al capdavant, vivien com hem vist en l’històric barri de
pescadors. Allí residien diversos escultors que pertanyien llavors al gremi de fusters,
nombrosos en esta zona on es construïen barques que posteriorment eren traslladades amb carros a la mar. Rodejat d’artistes, Ignasi va sentir una forta atracció per
l’art des de molt jove, igual que el seu germà Josep (1726–1799) que es va dedicar
a la pintura. Els dos es van formar tant amb son pare com amb el pintor Evarist
Muñoz (1684–1737), amb escola de dibuix en la seua pròpia casa, i van arribar a ser
reconeguts com els artistes més rellevants en la València del segle XVIII. En relació
amb això, cal destacar la participació de Josep Vergara en la decoració de l’antiga
parròquia de Sant Andreu, on també va rebre baptisme i de la qual va ser feligrés.
Allí trobem, entre altres, la tela Triomf de la fe sobre l’heretgia, l’enveja i la discòrdia.
2. Palau del Marqués de Dosaigües - Raconada de Federico García Sánchiz, 6
Pròxima a l’anterior està el palau del Marqués de Dosaigües, la portada del qual és
un dels elements artístics més coneguts de la ciutat. El tercer marqués de Dosaigües
va encarregar-ne el disseny al pintor Hipòlit Rovira (1693–1765) i Ignasi Vergara la
va esculpir en alt relleu entorn de 1744, data en què amb prop de trenta anys havia
aconseguit, a més, el magisteri del gremi de fusters.
Esta obra es va emmarcar dins de les labors de remodelació que el senyor Giner
Rabassa Perellós i Lanuza (1706–1765) va voler dur a terme en la seua residència, igual que van fer molts altres nobles valencians durant el segle XVIII. La seua
execució va ser realitzada en pedra alabastrina extreta de les pedreres de Ninyerola
(Picassent) pertanyents al mateix marqués. A esta extraordinària portada es van sumar altres intervencions de Vergara en l’embelliment de l’interior del palau d’origen
medieval, on va esculpir cap a 1753 la decoració de les petxines a la cúpula de tancament de la caixa de l’escala principal, contemplades hui en el segon pis després
de ser cegada en obres posteriors. Eixe mateix any el nostre escultor va realitzar la
Carrossa de les nimfes, destinada pels marquesos per als grans actes donada la seua
majestuositat. En esta Vergara es va ocupar de la talla i Rovira de les pintures d’escena mitològiques que completen la seua decoració. Finalment, a la capella del palau es troba la imatge de devoció particular de sant Vicent Ferrer, tallada per Ignasi
Vergara junt amb l’urna i taula en què es conserva, que van ser donades al Museu
Nacional de Ceràmica.
3. Reial parròquia de Sant Martí Bisbe i Sant Antoni Abat C/ Sant Vicent Màrtir, 11
Al llarg del segle XVIII es van renovar nombroses esglésies en la ciutat de València. Per a la de Sant Martí, una de les més antigues, Ignasi Vergara va dissenyar les
portades nord i sud. En esta última es troba el medalló amb la Visió de sant Antoni
Abat, realitzat per Vergara cap a 1751, i en l’interior les imatges de Sant Josep i Sant
Joaquim a un costat i a l’altre de la finestra sobre la porta principal.
La remodelació a què féiem referència es va dur a terme entre 1735 i 1755. En la
remodelació va participar-hi inicialment Francesc Vergara, el Vell, parroquià d’esta
església, igual que el seu fill Ignasi que es va casar amb Josepa Maria Vidal ací el 15
de setembre de 1755. Al pare s’atribuïxen les traces i disseny de la portada principal
i la renovació de la decoració interior d’esta època, en la qual va col·laborar també
el seu fill Josep. D’este es conserven les pintures murals de l’accés a la capella de la
Comunió, amb el grup de La Triple Generació i El Sant Sopar, entre altres, i les del
trànsit de la porta sud, amb el Baptisme de Crist, la Immaculada Concepció i Sant Lupo, bisbe de Troyes, amansant el furor d’Àtila, rei dels huns, encara que la seua labor va
ser molt més gran. Va haver de continuar el treball pictòric que va iniciar son pare,
mort recordem en 1753, a les capelles laterals i que lamentablement no es conserva
en l’actualitat, a excepció d’un sant Gabriel en una de les petxines de la capella de la
Mare de Déu de la Salut.
4. Església parroquial de Santa Caterina - Pl. Santa Caterina, 1
Situada en la històrica zona comercial islàmica, l’església de Santa Caterina va ser
erigida en el lloc d’una antiga mesquita i consagrada l’any 1239. Igual que altres, va
ser remodelada entre 1740 i 1785. En l’interior es conserva la capella de l’Adoració
o del Santíssim Sagrament en què trobem les dos imatges en estuc de Sant Vicent
Màrtir i Sant Llorenç, esculpides pel nostre artista cap a 1753.
Com en el cas anterior, Ignasi i Josep Vergara van concloure els encàrrecs iniciats
per son pare, Francesc Vergara, el Vell, després de la seua defunció. Els dos germans
van treballar novament en un mateix projecte per al qual Josep va realitzar algunes
pintures al fresc, hui desaparegudes. La capella de l’Adoració, a la girola, és un dels
pocs vestigis a l’interior de l’església que remet a la renovació barroca, ja que en la
dècada dels seixanta del segle XX es va eliminar la pràctica totalitat del revestiment
per a recuperar la fàbrica d’origen gòtic. En esta capella s’observen sengles nínxols
laterals amb les escultures d’Ignasi Vergara, traslladades ací des de la seua ubicació
inicial sobre les portes del presbiteri. El Museu de Belles Arts de València custòdia
un nombrós grup d’esbossos de Vergara entre els quals es troba l’esbós en terrissa
d’este sant Vicent Màrtir.
5. Catedral de València - Pl. de la Reina
La portada principal de la catedral metropolitana de Santa Maria té en el centre el
relleu dels Àngels adorant l’anagrama de Maria, obra que Ignasi Vergara va esculpir
en 1750. Però esta no és l’única obra de l’escultor que hi ha en la Seu, ja que darrere
de les portes de l’altar major, decorades pels Hernandos, es troba la imatge de la
Mare de Déu de Portaceli, procedent del retaule major de l’església de la cartoixa del
mateix nom a la localitat de Serra.
Ignasi Vergara va accedir a este encàrrec a través de son pare que donada la seua
consideració artística va treballar en la conclusió de la portada barroca de la catedral des de 1727. La fatxada havia sigut traçada per Conrad Rudolf († 1732), però
la seua fàbrica va ser paralitzada quan va esclatar la guerra de Successió (1701–
1713). Els treballs no es van reprendre fins al final de la contesa, encara que ja
sense l’alemany que va abandonar València després de l’entrada borbònica de 1707.
Algunes de les escultures de Francesc Vergara, el Vell, que observem en esta portada són les dels papes Borja, Calixt III i Alexandre VI, i el relleu de l’Assumpció de
Maria, a l’àtic. Segons pareix el seu germà, el també escultor Manuel Vergara, el
Vell, va col·laborar amb ell en la col·locació de les imatges de sant Vicent Màrtir i
sant Llorenç en 1733. Finalment, cal destacar que Josep Vergara va participar en
la decoració de les capelles laterals de nova construcció, iniciades en 1777. D’este
autor es conserven entre altres el Martiri de sant Erasme (1790) i Sant Vicent Màrtir
en la presó (1792).
6.Reial Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i Museu Marià
- Pl. de l’Almoina s/n
En l’interior de la basílica es conserven les escultures de Santa Bàrbara, Sant
Francesc de Paula, Sant Joan Evangelista i Sant Ignasi de Loiola, considerades obres
d’Ignasi Vergara. També ho són els Sants Innocents que la imatge de la patrona
de València té als peus i l’Infant Jesús «el Bovet» que pertanyia al conjunt original
de la Mare de Déu i que hui es conserva al Museu Marià. Allí es mostra a més el
Retaule oratori de la Mare de Déu de la Llum tallat per Vergara i que conté la tela de
Jeroni Jacint d’Espinosa (1600–1667).
En el segle XVIII la devoció per la Mare de Déu dels Desemparats va experimentar un gran augment a la capital del Túria. La Reial Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats de València va manifestar en 1758 a la corporació
municipal el seu desig de renovar l’altar major de la basílica, que datava de 1667.
L’encarregat de realitzar-ho va ser el nostre escultor, entre 1758 i 1763, i la ciutat
va sufragar els gastos. No obstant això, en 1785 es va substituir l’obra de Vergara
perquè es van imposar els cànons neoclàssics. El retaule va ser traslladat a l’església
de Xilxes i posteriorment va ser destruït. El seu germà Josep Vergara va pintar el
quadro bocaport que durant anys va cobrir la imatge de la Mare de Déu, exposat
actualment al Museu Marià sota el títol València posa els seus fills sota la protecció de
la Santíssima Mare de Déu.
7.Església parroquial de Sant Esteve - C/ Sant Esteve, 5
Com succeïx amb les anteriors, esta és una de les primeres esglésies fundades, possiblement sobre una antiga mesquita, després de la conquista de València per part del
rei cristià Jaume I (1208–1276) en 1238. Encara que la seua construcció i decoració
es va dilatar molt en el temps. Ací es conserva una escultura de Sant Joaquim en
fusta policromada que l’artista va tallar a mitjan segle XVIII.
La producció artística del nostre prolífic escultor comprén, com veiem, des de les
obres vinculades a l’arquitectura, que trobem en l’exterior i interior de distints edificis, fins a les imatges exemptes que ocupen un lloc destacat en nombrosos temples
del territori valencià i en altres fora de la Comunitat Valenciana, com Barcelona i
Cadis. Ignasi Vergara va treballar, a més, amb diversos materials, entre estos la fusta
com en este cas. En este tipus d’obres cuidava molt el resultat final per a la qual cosa
es rodejava dels millors artistes per a dur a terme la policromia de les seues talles.
Cal ressaltar l’enorme influència que Vergara va exercir en els seus deixebles, com va
ser Josep Esteve Bonet (1741–1802), que va repetir este model de sant Joaquim en
algunes de les seues obres de la mateixa temàtica.
8. Carrer de Vergara
El monarca Carles III (1716–1788) va ordenar per Reial Cèdula en 1769 que
tots els edificis es numeraren amb taulellets indicant l’illa a què pertanyia cada un.
València va complir les ordes reials i a més va situar un altre taulellet amb el nom
de la via. En el segle XIX molts carrers van canviar de nom, com el que ens ocupa,
antic carrer del Pou, que en 1841 va passar a denominar-se de Vergara.
En este punt ens centrarem en la resta dels Vergara, més enllà d’Ignasi i Josep,
l’únic que es va dedicar a la pintura. Els iniciadors d’esta saga van ser els germans
Francesc Vergara, el Vell, i Manuel Vergara, el Vell (ca. 1682–ca. 1758). El primer,
pare d’Ignasi i Josep, es va formar al taller de Lleonard Juli Capuç (1660–1731) i
va gaudir de prestigi com a escultor. El seu germà Manuel va tindre una intensa
activitat gremial, encara que sense arribar a destacar, i va ser pare de Manuel Vergara Bartual o el Jove (1708–1778), poc conegut, i de Francesc Vergara Bartual o
el Romà (1713–1761). Este va aprendre amb Evarist Muñoz i amb Lleonard Juli
Capuç. Va viatjar a la cort en 1742 i tres anys més tard va ser pensionat per la Reial
Acadèmia de Belles Arts de San Fernando a Roma, ciutat des de la qual va desenrotllar la seua carrera artística. Entre les seues obres més conegudes es troba el
Sant Pere d’Alcàntara (1752–1753) de la basílica de Sant Pere del Vaticà. Finalment,
Jaume Molins Vergara o el Jove (ca. 1738–1782), fill de l’escultor Jaume Molins
Artigues (ca. 1707-1781) i Josepa Maria Vergara, va ser seguidor de son pare en un
principi, però va abandonar la professió d’escultor.
9. Museu de la Ciutat - Pl. de l’Arquebisbe, 3
El Museu ocupa en l’actualitat l’antic palau de Josep Campo Pérez, primer marqués de Campo (1817–1889). En este es conserva una part de les col·leccions
municipals, entre les quals trobem un bon nombre d’esbossos en terrissa d’Ignasi
Vergara, com el Sant Bru que va ser model per a l’escultura que hui veiem a l’edifici de l’antiga Universitat.
A l’hora de dur a terme un projecte, l’artista realitzava distints dibuixos i models en terracota previs a l’execució de l’obra. Estos esbossos ens remeten al seu
procés creatiu, com observem molt conscienciós. El Museu té entre les seues
col·leccions la terrissa de la Mare de Déu del Roser que Vergara va tallar en fusta
per a la portada del palau del Marqués de Dosaigües, encara que la imatge va ser
substituïda per l’actual en el segle XIX atés el seu estat de conservació. La institució municipal custòdia també entre els seus fons diverses teles de Josep Vergara, com són els huit que corresponien als altars laterals de la capella de Santa
Rosa de Lima a la Casa d’Ensenyança, que tractarem més avant, així com el Salvador Eucarístic (ca. 1760) que decorava la porta del sagrari d’eixe mateix espai.
10. Parròquia de Sant Nicolau - C/ Cavallers, 35
L’església de Sant Nicolau de Bari i Sant Pere Màrtir està situada en un dels carrers
més emblemàtics de la ciutat de València. El seu origen es remunta al segle XIII,
encara que com sol passar la seua construcció i decoració es van estendre al llarg
dels segles. En l’interior hem de destacar la imatge de Sant Josep atribuïda a Vergara, que presidix l’altar de la capella del mateix nom al costat de l’evangeli.
A Espanya la devoció per sant Josep va ser protegida per santa Teresa de Jesús
(1515–1582) després del concili de Trento (154–1563). Però no va ser fins a 1621
quan el papa Gregori XV (1554–1623) va instaurar el 19 de març com la seua festa
universal, i el va consolidar com un dels sants més venerats pel catolicisme. En el
cas concret de València és conegut per tots el fervor que moltes persones professen
envers el patró dels fusters. Molts són els temples que dediquen un lloc preeminent
a sant Josep, tantes vegades representat per Ignasi Vergara. El de sant Nicolau va
ser donat a la parròquia per un feligrés després de la Guerra Civil i va poder formar
part d’un retaule, ja que la seua part posterior apareix sense treballar.
11. Reial Col·legi de les Escoles Pies de València - C/ Carnissers, 6
Vergara va treballar en l’església de les Escoles Pies entre 1767 i 1773. L’artista
va intervindre en la fatxada, per a la qual va esculpir les imatges de Sant Joaquim,
al centre del primer cos, i a cada costat Santa Anna i Sant Josep. En el segon pis,
Sant Andreu i Sant Josep de Calassanç, pròximes també a la seua manera de fer. En
l’interior del temple l’artista va realitzar el conjunt escultòric en estuc daurat que
corona l’altar major. En este observem els quatre Evangelistes i el relleu amb la
Visió de la Mare de Déu amb el Jesuset.
Esta institució d’ensenyança va nàixer amb el propòsit d’educar els fills de la
burgesia, en imparable ascens, i les persones sense recursos econòmics. Les Escoles Pies van ser impulsades a València per l’arquebisbe Andreu Majoral (1685–
1769) en 1765 i dos anys més tard es va començar a construir la seua església, consagrada en 1773. El prelat va encarregar la construcció del temple a l’arquitecte
Antoni Gilabert (1716–1792), autor, entre altres, de la renovació neoclàssica de la
catedral de València. Josep Vergara també va participar en el projecte dels escolapis, on va pintar els frescos de la volta de la capella major amb l’Aparició de la Mare
de Déu a sant Josep de Calassanç, fundador de les Escoles Pies.
12. Gremi de Mestres Fusters - C/ Balmes, 29
Tal com véiem al principi, el 13 de setembre de 1744 l’artista va obtindre el magisteri del gremi de fusters de València. Els gremis establien normes molt estrictes i
este títol era necessari per a poder obrir obrador i exercir la professió d’escultor, ofici
englobat en este gremi. A pesar d’això, Ignasi Vergara va treballar al taller de son
pare fins a la mort d’este en 1753, com va fer el seu germà Josep.
Per a accedir a l’examen de magisteri s’havien de justificar quatre anys de formació al taller d’un mestre fuster i exercir d’oficial almenys altres tres. La prova constava d’una part teòrica i una altra de pràctica, en la qual es duria a terme una obra,
i que en el cas de Vergara va ser una Mare de Déu del Roser. Després de la mort
del pare, Ignasi va obrir el seu propi obrador, on va ensenyar l’ofici a nombrosos
deixebles i des del qual va desenrotllar una intensa activitat artística. L’escultor es va
mantindre vinculat a l’organització gremial fins que es va fundar la Reial Acadèmia
de Belles Arts de Sant Carles en 1768. Els gremis van anar decaient gradualment al
llarg del segle XVIII com a conseqüència de la progressiva centralització marcada
per la política borbònica, que, seguint plantejaments il·lustrats, s’allunyava de qualsevol element d’origen medieval.
13.Col·legi de l’Art Major de la Seda - C/ Hospital, 7
L’edifici del Col·legi de l’Art Major de la Seda de València data del segle XV, però
entre les moltes reformes posteriors destaca la duta a terme en el segle XVIII i més
concretament la de la portada. En esta es conserva un grup en relleu atribuït tradi-
cionalment a l’artista que representa Sant Jeroni, patró dels velluters. Una targeta
que té baix ens remet a la seua data, 1756.
El gremi de velluters es va transformar en Col·legi de l’Art Major de la Seda en
1686 i en el segle XVIII va experimentar un extraordinari desenrotllament. Al llarg
d’eixa centúria, la sederia es va convertir en l’activitat econòmica més important de
València, entre altres raons, per les mesures proteccionistes establides per la corona.
Donada la rellevància d’esta activitat manufacturera, la Reial Acadèmia de Belles
Arts de Sant Carles va crear en 1778 una sala de flors i ornaments a fi de dotar de
nous models el sector de la seda valenciana, i així fer-lo més competitiu. El mateix
Ignasi Vergara va estar associat amb este sector seder després de la seua boda en
1755 amb Josepa Maria Vidal, filla de Francesc Vidal, mestre torcedor de seda, dels
negocis del qual va haver de fer-se’n càrrec.
14.Museu Històric Municipal - Pl. de l’Ajuntament, 1
Emplaçat a l’antiga capella de Santa Rosa de Lima de la Reial Casa d’Ensenyança,
el museu mostra les magnífiques escultures de Sant Andreu i Sant Tomàs de Villanueva, realitzades per Ignasi Vergara entorn de 1760 i que en origen flanquejaven
la santa titular en el retaule major. Este espai compta a més amb les pintures murals
de Josep Vergara dedicades a santa Rosa de Lima, una de les seues obres més conegudes.
L’arquebisbe Majoral, al capdavant de la diòcesi valentina entre 1738 i 1769, va
ser l’impulsor també de la Casa d’Ensenyança. Esta va ser fundada en 1758 per a
ocupar-se de l’educació de les xiquetes de famílies desfavorides a través d’una ensenyança general i gratuïta. No obstant això, en 1772 es va iniciar una doble funció
docent que afegia a la primera la formació de donzelles de famílies il·lustres.
El germen d’esta zona, una de les més influents i concorregudes en l’actualitat,
cal buscar-lo en el segle XIX, moment en què va començar la seua remodelació més
ambiciosa. Es va engrandir la plaça de Sant Francesc, hui de l’Ajuntament, després
de l’eliminació de l’hort i el cementeri del convent del mateix nom. Es va traslladar
la Casa de la Ciutat a la Casa d’Ensenyança i es va plantejar la reforma del barri
de pescadors. Els treballs es van prolongar fins a principis del segle XX, quan es va
ampliar i es va construir el consistori, l’edifici de correus, etc.
15. Centre Cultural La Nau - C/ Universitat, 2
En la capella de la Mare de Déu de la Sapiència de l’antiga Universitat es troba l’escultura de Sant Bru, obra d’Ignasi Vergara que podria datar-se entorn de la dècada
dels seixanta. Esta imatge procedix de la Casa Procura que els cartoixans de Valldecrist tenien al carrer de Serrans, en la fatxada de la qual el sant fundador de l’orde
degué ocupar un lloc destacat.
La capella de la Sapiència va començar a reedificar-se en 1736 per a ampliar-la
i adaptar-la al gust de l’època. La decoració es va dur a terme uns anys després i en
la decoració va participar Josep Vergara amb la tela del Beat Nicolau Factor (1788).
Altres de les seues obres a la universitat es localitzen al paranimf, construït en 1733,
per al qual va realitzar cinc retrats de professors il·lustres, entre estos el Retrat del
Felipe Bertrán (ca. 1770).
En este mateix edifici va estar instal·lada l’Acadèmia de Santa Bàrbara que els
germans Vergara van impulsar. Segons pareix els artistes van tindre una acadèmia
pública al pròxim carrer de les Barques, però inspirats per l’esperit il·lustrat, que pareixia imposar-se a la ciutat, van decidir promoure a més esta institució acadèmica
que va funcionar entre 1754 i 1761.
16. Palau de Justícia - C/ Palau de Justícia, s/n
Inicialment este edifici era l’antiga Casa de la Duana Reial, una de les obres arquitectòniques neoclàssiques més destacades de València. Vergara va rebre l’encàrrec
de realitzar les escultures del coronament de la fatxada i l’escut reial, que va dur a
terme cap a 1758 i 1764. L’estàtua de Carles III, al centre, apareix acompanyada per
les al·legories de la Justícia i la Prudència, una a cada costat, i per davall del conjunt
l’escut d’armes del monarca amb el toisó d’or.
La duana va ser construïda davant de la necessitat de gestionar, a un major nivell,
el pagament d’impostos de tots aquells productes que entraven a València a través
del port, ja que en el segle XVIII el tràfic marítim va augmentar considerablement.
L’edifici es va erigir tocant a les muralles, al costat del camí del Grau i, per tant,
pràcticament fora de la ciutat medieval. Després del trasllat de la duana en 1828,
este va passar a ser utilitzat com a fàbrica de tabacs, fins que va patir un greu incendi
en 1896, i la fàbrica es va instal·lar al palau del carrer d’Amadeu de Savoia. Finalment, entre 1914 i 1922 es va adaptar al seu nou ús com a Palau de Justícia.
El Museu de Belles Arts de València conserva un esbós en terrissa del conjunt de
Carles III entre dos Virtuts en el qual s’aprecia la qualitat artística de l’obra.
17. Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles
Museu de Belles Arts - C/ Sant Pius V, 9
L’antic col·legi seminari de Sant Pius V alberga de manera conjunta les seus de
la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i del Museu de Belles Arts
de València. La institució acadèmica posseïx un bon nombre d’obres d’Ignasi i
Josep Vergara, impulsors seus, entre les quals es troba el Retrat d’Ignasi Vergara
realitzat pel seu germà Josep. El Museu conserva esbossos en terrissa de l’escultor, així com dibuixos dels dos.
En línies anteriors parlàvem sobre l’Acadèmia de Santa Bàrbara i com esta
es va situar en l’antiga Universitat, però hem de recordar que la de Sant Carles
també va ocupar eixe espai durant anys. El 14 de febrer de 1768 una reial pragmàtica proclamada per Carles III marcava l’inici de l’Acadèmia. Ignasi Vergara
no sols va ser un dels seus promotors sinó que va formar part molt activa de
l’Acadèmia, igual que el seu germà Josep, ja que a més de director d’escultura va
ser nomenat director general de la institució en 1773. L’Acadèmia es va traslladar en 1850 al que és hui Centre del Carme on va romandre fins a 1946, any en
què va passar a la seua actual seu. No voldríem deixar de destacar que el Museu
de Belles Arts mostra, en una de les seues sales, la Immaculada Concepció, obra
de Josep Vergara que, segons la documentació, provindria de l’antic convent de
Sant Francesc de València.
18. Col·legi Pius XII - C/ Alboraia, 9
Molt prop del Museu de Belles Arts de València ens trobem amb el Col·legi Pius
XII. En la seua capella ocupa un lloc destacat una talla de Sant Josep, atribuïda a
Ignasi Vergara, realitzada en fusta policromada i estofada. L’escultura va ser donació
del beat Manuel Domingo i Sol (1836–1909), fundador d’este col·legi en 1884 en
un principi sota l’advocació de Sant Josep.
El Col·legi de Sant Josep o de les Vocacions Eclesiàstiques va ser creat com
déiem per Manuel Domingo, sant de les vocacions, com a seminari. En este es van
formar molts sacerdots fins que es va construir el Seminari Major de la Immaculada
a Moncada.
Al marge de l’anterior, voldríem comentar un altre dels aspectes rellevants en la
biografia d’Ignasi Vergara. Fins ara hem vist l’enorme influència que els Vergara
exercien en el panorama artístic de la seua època, participant en les empreses més
importants del seu temps, no sols en la ciutat de València. Eixe control va poder
estar relacionat amb una de les seues funcions públiques, ja que Ignasi i Josep van
ser nomenats revisors d’imatges per la Inquisició en 1753 i 1754, respectivament.
19. Parròquia de Santa Rosa de Lima - C/ Serra d’Agullent, 20
La capçalera de la parròquia de la santa de Lima està decorada per la imatge de la
titular. Esta escultura de Santa Rosa de Lima va ser tallada per Vergara per a la capella que la santa tenia dedicada en l’antiga Reial Casa d’Ensenyança, on hui es troba
l’Ajuntament de València.
La talla ocupava la fornícula central del retaule d’eixa antiga capella. A cada costat s’ubicaven les figures de sant Andreu i sant Tomàs de Villanueva, tractades anteriorment, i com a acabament els àngels jóvens que l’acompanyen al seu actual
emplaçament. De nou, un esbós en terrissa conservat al Museu de Belles Arts de
València ens remet al seu procés creatiu. En este era essencial, com succeïa amb
altres artistes, l’ús de fonts iconogràfiques procedents d’estampes o models que circulaven per tot Europa i a les quals el nostre escultor devia tindre accés. Santa Rosa
de Lima (1586–1617), patrona de les institucions educatives, es representa segons
la tradició: jove, abillada com a dominica i amb el Xiquet Jesús en braços.
20. Universitat Politècnica de València - Camí de Vera, s/n
L’edifici rectoral de la Universitat Politècnica de València mostra entre les seues
obres el relleu en terracota de temàtica bíblica Abel i Caïm oferixen sacrifici a Déu i és
acceptat el del primer, que Ignasi Vergara va presentar a l’Acadèmia de Santa Bàrbara
en la sessió del 30 de maig de 1754.
La resta dels seus companys, professors, acadèmics de mèrit i d’honor també van
concórrer a eixa sessió amb una obra, l’assumpte de la qual havia establit la mateixa
Acadèmia. Posteriorment es va organitzar una exposició amb totes les obres en una
de les sales de l’Estudi General, que es va prolongar des de la data a què féiem
referència, onomàstica del rei Ferran VI (1713–1759), fins a la de la seua esposa,
Bàrbara de Bragança (1711–1758), celebrada el 4 de desembre. Dins de la col·lecció
de relleus acadèmics que conserva la Universitat Politècnica es troba el relleu del
Sepulcre a les cendres d’Ignasi Vergara que l’escultor Vicent Gil i Melià va presentar el
19 de novembre de 1841 a la classe d’escultura. Un temps abans la Reial Acadèmia
de Belles Arts de Sant Carles havia homenatjat Ignasi Vergara en el concurs general amb motiu de l’onomàstica de la reina Isabel II (1830–1904).
21.Parròquia de Sant Agustí - Pl. Sant Agustí, 1
Ignasi Vergara va morir el 14 d’abril de 1776 a sa casa de la plaça de Sant Francesc, hui de l’Ajuntament. El seu cos va ser soterrat a l’antiga capella de la confraria de la Mare de Déu de la Consolació i Corretja de l’església del convent de
Sant Agustí. La família Vergara va tindre una estreta relació amb esta confraria,
tanta que l’escultor va preferir ser soterrat en este espai i no al cementeri de l’església de Sant Martí, com li corresponia.
El fèretre va ser portat a coll pels seus deixebles fins al seu lloc de sepultura, on
també reposava la seua esposa des de 1761. Vergara va realitzar per a esta església
una de les seues primeres obres, Santa Rita de Cássia (ca. 1732) i entre 1732 i
1737 va col·laborar amb son pare en la realització del retaule major. A més, després de la mort de Francesc Vergara, el Vell, Ignasi i Josep van concloure les obres
del retaule i les pintures de la capella de la Mare de Déu de Gràcia (1750–1754)
d’este mateix temple. Encara que lamentablement no es conserva cap d’estes
obres, desaparegudes durant l’ocupació francesa de la ciutat en 1812 perquè va ser
quarter general napoleònic. No obstant això, una col·lecció particular posseïx la
tela de la Mare de Déu de la Consolació i corretja que Josep Vergara va pintar per a la
capella on va ser soterrat el seu germà uns anys després.
22.Monument a Ignasi Vergara - Pl. del Temple
El 22 de juliol de 1965 la ciutat de València va inaugurar el monument dedicat a
Ignasi Vergara als jardins de la plaça del Temple. Manuel González Martí (1877–
1972) havia manifestat uns anys abans la necessitat de retre homenatge a l’escultor,
en reconeixement de la seua importància artística en la història de l’art valencià.
D’estructura senzilla, sobre un pedestal petri en el qual llegim «Valencia a Ignacio Vergara 1715-1776» s’erigia un bust en bronze de Vergara realitzat per Ferran
Miranda Casellas (1842–1925), desaparegut en 1996 i restituït per un altre tres anys després.
Pròxim a este monument es troba l’antic palau monestir del Tremp que va manar construir Carles III en 1761, després d’haver-se destruït el castell de l’orde de
Montesa en el terratrémol de 1748. L’edifici neoclàssic conserva com a acabament
en la portada de la seua església dos virtuts esculpides en pedra, la Devoció i la Religió, que han sigut atribuïdes a Jaume Molins Vergara. El seu interior està ricament
decorat per pintures murals realitzades per Josep Vergara entorn de 1770, entre les
quals cal mencionar, per mencionar-ne només algunes, l’Assumpció de la Mare de
Déu o la Santíssima Trinitat coronant la Mare de Déu, considerades per molts com
unes de les seues obres més importants i amb les quals finalitzem esta ruta.