1. No category

Buno
Antonio Gagliano
3
Buno
Antonio Gagliano
33
Buno
Antonio Gagliano
63
Un dia qualsevol de 1868, Modesto Cubillas, un parcer
pobre, amant de cuinar formes amb fang, es troba corrent
a tota velocitat darrere dels seus gossos de caça.
Persegueix un porc senglar de moviments elèctrics que
enfila com una fletxa cap a la boca d’una gruta humida,
amagada fins llavors per una cortina de bardisses.
Quan deixa d’esbufegar, Cubillas comenta amb el seu
patró la troballa. El besavi d’Emilio Botín, Marcelino Sanz
de Sautuola, amo d’aquests camps infinits i entusiasta de
la paleontologia, escolta la informació, però tot d’una es
despista i comença a pensar en una altra cosa.
Triga onze anys a inspeccionar el lloc amb deteniment, i és la
seva filla qui finalment executa el moviment d’alçar la mirada
cap al sostre.
Durant l’estiu següent, Marcelino publica un relat en què
descriu la galàxia de dibuixos que habiten la volta de la cova.
El seu opuscle és eloqüent a l’hora de transferir imatges
mentals amb l’escriptura i es difon ràpidament.
La narració està reforçada per algunes litografies científiques
de Don Telésforo Martínez, un gravador de la zona que
copia minuciosament en paper la constel·lació d’animals i la
morfologia de la superfície de pedra.
Romandrà gairebé absent d’aquest relat
inaugural l’euga hipnòtica que allotja un cérvol arraulit
a l’interior del seu estómac.
2
Capítol 1
3
Capítol 1
( )
I la cérvola gegant amb ulls d’Hergé.
El patró morirà el 1888 amb la seva feina envoltada
en l’escepticisme general dels experts francesos, que
continuaran sospitant que havia estat ell mateix qui havia
pintat les figures.
( )
El 20 de juliol de 1944, mentre Borges posa el punt final al
segon pròleg de Ficciones i Disney modela l’entreteniment
audiovisual de masses, l’arquitecte Puig i Cadafalch
comença a gargotejar els primers compassos de la seva
autobiografia.
El seu arxiu personal, compost per 422 caixes atapeïdes de
documentació valuosa, havia estat amagat molts anys abans,
i romandrà ocult durant més de mig segle rere una doble
paret de fusta situada a l’altell del seu antic despatx.
En una carta trobada a l’interior d’aquestes caixes, adreçada
a un amic i manuscrita en un francès perfecte, lamentarà
el destí poc científic que acaba tenint l’Exposició
Internacional de 1929.
Recordarà llavors, en evocar els primers esbossos mentals
del projecte, la imatge d’un arxiu que envoltés infinitament el
visitant, en què els fenòmens culturals de la Península serien
absorbits i metoditzats.
«El museu que vam imaginar per a l’Exposició Internacional
de Barcelona —escriurà l’arquitecte— hauria estat un cas
únic al món.»
4
Capítol 1
El dia de la inauguració del Palau Nacional de Montjuïc, hi
havia desplegat a l’interior de les seves sales un conjunt
de 15 diorames, trenats entre diversos milers d’objectes
procedents de tots els racons del país.
Dissenyat amb la intenció de subratllar moments èpics en
la història cultural de l’Estat, aquest repertori d’escenes
traçava un vector afilat i ultraveloç, capaç de resseguir una
seqüència temporal de 36.000 anys.
Els diorames connectaven pels extrems la cova d’Altamira
amb la construcció de la primera línia ferroviària de la
Península Ibèrica, inaugurada el 1848, entre Barcelona
i Mataró.
A l’interior d’aquests pols, el muntatge incloïa un seguit de
moments arbitraris: la vigília melancòlica d’Almansor abans
de morir, el moment exacte en què Colom ofereix als reis
un carregament farcit d’indígenes, papagais i filigranes d’or
(«coses mai vistes ni sentides abans»), les proeses militars
del duc d’Alba o les cavil·lacions científiques i literàries del
rei savi en un observatori astronòmic als afores de Toledo.
La línia de temps sencera estava prenyada de controvèrsies.
L’escena d’Altamira va ser emplaçada solitàriament en
el subsòl del palau, a la capa interior de la falda de la
muntanya, i va ser concebuda com un artifici.
La sostenia una xarxa densa de bigues de fusta, ocultes
al públic, mentre un mirall instal·lat al final de la cova
duplicava la sensació de profunditat. Així, l’espai quedava
seccionat en dos ambients d’il·luminació ben diferenciada:
des de lluny era possible distingir uns personatges sota un
cel serè i radiant.
5
Capítol 1
Si bé els artefactes escultòrics eren d’autoria diversa, el
comissari Bosch i Gimpera esmenta en les seves memòries
haver encarregat a un escultor, Josep Font, un motlle del
sostre de la gruta.
En qualsevol cas, aquest paràgraf no resol el dilema dels
dibuixos interiors. És possible imaginar que van ser fets pel
dibuixant D’Ivori, que llavors ja havia tornat dels seus viatges
per l’Amèrica Llatina. La seva línia neta i afilada encaixa
sospitosament bé amb l’acabat de les figures animals.
El diorama de la cova d’Altamira serà l’únic de la seva
espècie que sobreviurà a l’Exposició Internacional de 1929.
Quedarà finalment emplaçat en la col·lecció del Museu
d’Arqueologia, instal·lant la còpia en el cor del moment
d’origen i assenyalant una mena de grau zero de Montjuïc.
Malgrat ser un fòssil clau per comprendre les forces que
van configurar la muntanya, no perviurà cap tipus de
documentació sobre la peça.
NOTA AL PEU
En realitat, el primer tren espanyol va ser muntat i posat en
marxa a Cuba el 1837.
Tot i que la seva construcció va propiciar un moment d’orgull
nacional, va acabar descarrilant al cap de poques setmanes
de ser inaugurat després d’impactar contra un bou que
bloquejava accidentalment la via.
Durant les dècades següents a aquest episodi, es produirà a
poc a poc a la Península la transició de línia a xarxa ferroviària,
un salt que comportarà una monumental bombolla financera.
Esclatarà dos anys abans que Modesto Cubillas, amarat
per la suor de la cacera, encengui el naixement de les
imatges i la reina dels tristos destins fugi amb el cap clavat
entre les cames, somicant a l’habitació oculta d’un tren en
direcció a França.
6
Capítol 1
7
Capítol 1
8
Capítol 1
9
Capítol 1
Al cap de tres setmanes d’inaugurar-se, s’instal·la a l’entrada
del Poble Espanyol la rulot del caricaturista Bon, on són
executats milers de retrats als visitants durant els mesos
següents.
A més del bigotut marquès de Foronda, director de
l’Exposició Internacional de Barcelona, són esbossats amb
acidesa els quatre autors del Poble Espanyol, que, en el
moment de ser dibuixats, acaben de tornar dels seus viatges
per l’interior del territori estatal. Han dut a terme aquestes
aventures en qualitat de científics, amb la intenció de recollir
apunts per fer un motlle tridimensional de l’esperit de la nació.
Gairebé un any després, un cop tancades les portes de
l’Exposició, Bon enganxarà la seva caravana a un vehicle
motoritzat i no trigarà gaire a endinsar-se també en els
racons més profunds de la Península, emulant l’expedició
dels naturalistes d’Iberona.
Ampliarà amb obstinació el seu recorregut fins a Gibraltar
mentre continua perfeccionant, setmana rere setmana, el
mecanisme narratiu de les seves Conferències mudes, aquells
cèlebres discursos silents construïts només com una successió
veloç de pictogrames. Amb els anys, li proporcionaran un
estipendi i la complicitat absoluta del seu públic.
( )
Molts anys abans que Darwin, aguantant-se les ganes de
riure, descrigui en el seu diari de viatge la «cavallada de
centenars d’eugues que nedaven, com un enorme banc
d’amfibis, seguint una patrulla militar pel riu Colorado», Aimé
Bonpland i Alexander von Humboldt se submergeixen a cop
de matxet en el cor de l’Amazones i confirmen l’existència de
la conca fluvial més gran del món.
10
Capítol 2
Analitzen espècies i recursos naturals i s’enamoren de
les anguiles elèctriques, criatures de la regió capaces de
generar descàrregues de fins a 600 volts. Els animals, que
fan servir aquesta propietat energètica per comunicar-se,
provocaran ferides greus en el cos de tots dos exploradors.
( )
Poc després que la rulot de Bon es
converteixi en un objectiu militar franquista i sigui destruïda,
un elenc selecte de camarògrafs, dibuixants, músics i
escriptors, entre els quals trobem Walt Disney i la seva dona,
visiten Rio de Janeiro i després continuen baixant fins a
Buenos Aires, Montevideo, Santiago i el llac Titicaca.
Viatgen sota el flamant epígraf d’ambaixadors del bon
veïnatge, comissionats per l’administració de Roosvelt, que,
amb aquesta iniciativa, es proposa disputar a Alemanya la
influència estratègica sobre la regió. Durant l’aventura, els
artistes extirpen mostres i apunts, analitzen científicament el
colorit, el llenguatge dels cossos, el vocabulari dels rostres i
les coreografies socials.
El material aplegat és transportat, llavors, de tornada a
Califòrnia, a la gran illa d’edició dels estudis Disney, l’octubre
de 1941. Allà, els tècnics acabaran d’enfilar totes les notes en
un relat continu, utilitzant com a fil la trajectòria serpentejant
de l’avió de la companyia.
11
Capítol 2
A Saludos amigos els animals apareixen humanitzats, traçant
un retrat cultural que pretén ser també un esbós del món
interior de les nacions. El naturalista Disney dibuixa un lloro
brasiler entregat a la bona vida, una dòcil llama andina, un
cavall argentí eixarrancat, una família modèlica de petits
avions xilens.
El bestiari Disney, pueril i complaent, serà radicalment
diferent del realitzat segles abans per Johannes Buno, aquell
cartògraf del temps que per representar blocs monumentals
d’història construïa figures animals que, en realitat, eren
diagrames d’esdeveniments distribuïts, timelines sense una
sola línia recta.
Aquests fluxos seran replicats mig segle després, quan Xile
amputi de l’Antàrtida un iceberg de 200 tones i el transporti
fins al pavelló de l’Exposició Universal de Sevilla de 1992, on
es van celebrar els 500 anys de la colonització d’Amèrica,
per després argumentar-ho com un gest de complicitat
propagandístic de la cadena de fred de la seva indústria.
O quan, a Barcelona, el Museu d’Art i Arqueologia de la
Ciutadella extirpi els murals romànics de diverses capelles,
els absorbeixi i els enganxi literalment a les seves parets, per
anticipar-se així al pillatge dels arqueòlegs americans que
els estaven adquirint, en aquella època, a preus irrisoris.
( )
NOTA
Abans que una figura d’autoritat, un arquitecte de nacions,
com era anomenat, per exemple, Puig i Cadafalch per
la premsa dels anys vint, és possible imaginar un teixit
anònim i emergent de treballadores modificant, a través
dels segles, el rostre de la muntanya. Existeix, de fet, una
genealogia incommensurable d’artesans, escultors, paletes
i agents múltiples implicats en la construcció de Montjuïc,
12
Capítol 2
13
Capítol 2
encara que totes aquestes històries es trobin encara com
un flux oral flotant, pendents de mineralització. La imatge
és semblant als pòlips que Charles Darwin va descriure en
el seu quadern de viatge en imaginar la fabulosa estructura
interior dels esculls de corall, aquell caldo hiperconnectat
on floreixen la vida i les espècies.
«Hem de contemplar un escull com un monument erigit per
una miríada d’arquitectes diminuts. Els coralls despleguen
el seu disseny damunt la boca d’un volcà ofegat pel mar,
estan dotats d’un indestructible esquelet càlcic i creixen
en forma de colònies laberíntiques i distribuïdes. Amb els
anys, segueixen afegint-hi pisos. Sedimenten cap amunt
la monumental plataforma sostinguda pels esquelets dels
seus predecessors.»
14
Capítol 2
15
Capítol 2
16
Capítulo 1
17
Capítulo 1
18
Capítol 2
19
Capítol 2
20
Capítol 2
21
Capítol 2
Acompanyat d’un cel encapotat i espurnejant, la
transformació d’Irineo Funes (1868) en un prodigi melancòlic
capaç d’acumular totes les percepcions i tots els records
s’esdevé quan el seu cavall, un crioll nerviós encara sense
amansir, es rebel·la i l’expulsa de la muntura, provocant que
en l’impacte de la caiguda la seva columna vertebral es
destrossi contra el terra.
Irineo es quedarà llavors impossibilitat, observant amb una
concentració fulminant la teranyina de la seva habitació
i la figuera amb forma de reixeta que projecta una ombra
humida al pati interior de casa seva a Fray Bentos.
Imaginarà sistemes exhaustius de catalogació de l’experiència,
però els descartarà en considerar-los massa generals.
( )
El Pavelló de la Caixa de Pensions per a la Vellesa
i l’Estalvi, situat a prop del Palau Nacional de Montjuïc,
obre les seves portes el juny de 1929 amb l’exposició
d’un display fonamentalment compost de diorames
de cera i escultures de dades.
Les escenes dramatitzades abraçaven el visitant per donar-li
la benvinguda. En entrar a les sales i avançar en el recorregut
museogràfic, començaven a succeir-se una seqüència de
moments espectaculars. Apareixien sordmuts, tuberculosos,
infermeres, nens, avis i clients de cera que feien cua per
aconseguir una llibreta de l’entitat.
El punt més àlgid dels diorames el constituïa la impremta amb
relleu de l’Institut per a Cecs i les pròtesis mecàniques que
lluïen els ninos de l’Institut per a la Rehabilitació Física dels
Mutilats. Aquí els personatges de cera s’activaven com robots
i començaven a moure, com si aletegessin, les extremitats.
22
Capítol 3
23
Capítol 3
Continuant el passeig, apareixien mapes, maquetes
i també els fluxos calents de diners de la companyia,
miniaturitzats i congelats en un conjunt de formes
geomètriques. La xarxa densa de transaccions
econòmiques estava visualitzada en escultures amb forma
de cons, cubs, piràmides, cilindres i esferes.
Decorant les parets, el visitant trobava alguns diagrames
pintats sobre els preceptes morals de la institució, el que
el mateix pavelló denominava «el desenvolupament gràfic
de la ideologia de “la Caixa” i una col·lecció expositiva de la
seva síntesi, presentada en ones psicològiques».
Si aquest mateix visitant executava el moviment d’alçar el
cap, contemplava xifres monumentals de pessetes ocupant
els arcs, les voltes de guix i les columnes superiors. És a dir,
veia que l’arquitectura estava fosa en una reixeta de signes.
Aquesta escriptura en forma de propaganda complia també
una funció tècnica i constructiva. Un gran text tridimensional
compost d’eslògans, sentències i macroestadístiques
mantindria literalment tot l’edifici dret. L’arquitectura sencera
seria, llavors, envoltada i sostinguda en forma de relat.
( )
24
Capítol 3
25
Capítol 3
Aquestes experiències de
memòria mineral, formes fetes
d’escriptura i matèria, seran
històricament delimitades
amb altres dissenys
semblants, també emplaçats
de manera centrífuga a partir
de la muntanya.
que evoca la comprensió
historiogràfica del 29, aquell
disseny mental allargat que
intentarà travessar milers
d’anys de patrimoni...
Les columnes
És possible de llum que estampen el nom
convocar, com a part de
de la ciutat en la volta del cel...
la família, l’attrezzo corinti
del Museu Arqueològic,
Les columnes que envolten
després d’abandonar la seva la necròpoli del sud...
antiga pell del Pavelló d’Arts
Gràfiques...
Les restes fòssils de les
barraques...
Les cendres de la incendiada
Orphea Film, on Malraux
va filmar la seva única
pel·lícula...
La torre-caligrama
dels magatzems Jorba…
El teixit elèctric i de
clavegueres de la ciutat,
ampliat amb motiu de
l’Exposició Universal...
L’espiral sintètica
d’Uralita de la plaça Foronda,
26
Capítol 3
27
Els dibuixos de circuits
neuronals que Ramón y Cajal
va gargotejar, anys abans, al
seu pis a Barcelona...
Capítol 3
El cable telefònic per on
va circular el primer senyal
d’internet...
L’antena
de Regs i Força de l’Ebre,
un mostrari del múscul
hidrogràfic del Pirineu...
L’aigua
quieta que envolta la imatge
petrificada del Cobi...
El Poble Espanyol de
Mallorca, una còpia
inaugurada el 1967...
O les columnes interiors del
Palau Nacional, situades
sobre la cavitat d’una antiga
pedrera, però construïdes
tanmateix amb pedra
artificial.
Després de la febre olímpica
de 1992, començaran
les obres per traslladarhi l’Institut Cartogràfic de
Catalunya.
El Pavelló Alemany de Mies,
una còpia inaugurada el 1986…
(Aquí la col·locació de la
primera pedra.)
( )
Els ulls de
les Meduses fetes amb pedra
de Montjuïc...
28
Les bastides ortopèdiques
dels capitells de Puig
i Cadafalch...
Capítol 3
Un cop tancada l’exposició,
es convertirà en Museu
Social. Després serà hospital
i banc de sang: el Servei
de Transfusió de l’Exèrcit
de la República. Després,
Institut de Planificació Social.
Després serà abandonat.
Aleshores funcionarà com
a refugi d’inundacions,
magatzem administratiu,
serà okupat i «punt de
congregació de ionquis,
gitanos i prostitutes».
Amb els anys, el Pavelló
de la Caixa de Pensions
per a la Vellesa i l’Estalvi
protagonitzarà un procés de
múltiples transformacions.
29
La nova seu de l’ICC serà
inaugurada el 1995 per Artur
Mas i presentada com un
flamant enclavament on
produir recursos valuosos
per a la indústria i administrar
el núvol de documents que
organitzen mentalment
l’espai, un lloc capaç de
contenir tots els llocs.
Aquesta infraestructura
d’infraestructures serà la
nova narradora científica
del territori.
Capítol 3
El 1939 aquest món fascinant té un final abrupte. No
obstant, la historiografia esguerrada de la muntanya,
aquella galàxia paralímpica de diorames, documents
prostètics i columnes trencades, continua endavant. Traça
un devessall arborescent i ultraveloç que travessa la mirada
de Petra i va més enllà.
( )
Abans que una bonica elevació
en el paisatge o un teatre simulat per a la fascinació i la
despesa dels turistes, és possible imaginar la muntanya
com un centre d’acumulació d’intel·ligència, una mena de
laboratori monumental de signes que absorbeix documents
i regurgita relats.
Però encara que el cinturó tècnic de la falda de Montjuïc, és
a dir, el teixit institucional de col·leccions, gabinets i centres
de càlcul, comenci amb la desocupació dels pavellons i
palaus de l’Exposició Internacional de 1929, la seva història
es desborda en temps i espai, cap endavant i cap enrere.
Mentre una forassenyada Isabel II busca refugi a França, a
la zona alta del Paral·lel, al voltant de les barraques de la fira,
hi broten els primers gabinets de meravelles, els museus de
cera i anatòmics, les col·leccions d’excentricitats venèries
del Museu Roca. S’hi exposen, com un preludi a Walt Disney,
les aranyes del Japó, l’home mico i la dona barbuda.
30
Capítol 3
31
Capítol 3
Un día cualquiera de 1868, Modesto Cubillas, un aparcero
pobre, amante de cocinar formas con barro, se encuentra
corriendo a máxima velocidad detrás de sus perros de caza.
Persigue un jabalí de movimientos eléctricos que enfila
como una flecha hacia la boca de una gruta húmeda,
escondida hasta entonces por una cortina de malezas.
Cesados los jadeos, Cubillas comenta con su patrón el
hallazgo. El bisabuelo de Emilio Botín, Marcelino Sanz de
Sautuola, dueño de esos infinitos campos y entusiasta de
la paleontología, escucha la información, pero pronto se
despista y comienza a pensar en otra cosa.
Tarda once años en inspeccionar el lugar con detenimiento,
y es su hija quien finalmente ejecuta el movimiento de
levantar la mirada hacia el techo.
Durante el verano siguiente, Marcelino publica un relato
en el que describe la galaxia de dibujos que habitan la
bóveda de la cueva. Su opúsculo es elocuente a la hora de
transferir imágenes mentales con la escritura y se disemina
con rapidez.
La narración es reforzada por algunas litografías científicas
de Don Telésforo Martínez, un grabador de la zona que copia
minuciosamente en papel la constelación de animales y la
morfología de la superficie de piedra.
Permanecerá casi ausente de este relato
inaugural la yegua hipnótica que aloja un ciervo acurrucado
en el interior de su estómago.
32
Capítulo 1
33
Capítulo 1
( )
Y la cierva gigante con ojos de Hergé.
El patrón morirá en 1888 con su trabajo envuelto en el
escepticismo general de los expertos franceses, que
seguirán sospechando que había sido él mismo quien había
pintado las figuras.
( )
El 20 de julio de 1944, mientras Borges coloca el punto
final al segundo prólogo de Ficciones y Disney modela el
entretenimiento audiovisual de masas, el arquitecto Puig i
Cadafalch comienza a garabatear los primeros compases de
su autobiografía.
Su archivo personal, compuesto por 422 cajas rebosantes de
documentación valiosa, había sido escondido muchos años
antes, y permanecerá oculto durante más de medio siglo
tras una doble pared de madera emplazada en el altillo de su
antiguo despacho.
En una carta hallada en el interior de estas cajas, dirigida
a un amigo y manuscrita en perfecto francés, lamentará
el destino poco científico que finalmente adquiere la
Exposición Internacional de 1929.
Recordará entonces, al evocar los primeros esbozos
mentales del proyecto, la imagen de un archivo infinitamente
envolvente, en el que los fenómenos culturales de la
Península serían absorbidos y metodizados.
«El museo que imaginamos para la Exposición Internacional
de Barcelona —escribirá el arquitecto— habría sido un caso
único en el mundo.»
34
Capítulo 1
El día de la inauguración del Palacio Nacional de Montjuïc,
se encontraba desplegado en el interior de sus salas un
conjunto de 15 dioramas, trenzados entre varios miles de
objetos recolectados de todos los rincones del país.
Diseñado con el fin de subrayar momentos épicos en la
historia cultural del Estado, este repertorio de escenas
trazaba un vector afilado y ultraveloz, capaz de atravesar una
secuencia temporal de 36.000 años.
Los dioramas conectaban por los extremos la cueva de Altamira
con la construcción de la primera línea ferroviaria de la Península
Ibérica, inaugurada en 1848, entre Barcelona y Mataró.
En el interior de estos polos, el montaje incluía un racimo de
momentos arbitrarios: la víspera melancólica de Almanzor
antes de morir, el momento exacto en el que Colón ofrece a
los reyes un cargamento rebosante de indígenas, papagayos
y filigranas de oro («cosas nunca antes vistas ni oídas»),
las proezas militares del duque de Alba o las cavilaciones
científicas y literarias del rey sabio en un observatorio
astronómico en las afueras de Toledo. La línea de tiempo
entera estaba preñada de controversias.
La escena de Altamira fue emplazada solitariamente en el
subsuelo del palacio, en la capa interior de la falda de la
montaña, y concebida como un trampantojo.
La sostenía una red densa de vigas de madera, ocultas al
público, mientras un espejo instalado al final de la cueva
duplicaba la sensación de profundidad. Así, el espacio
quedaba seccionado en dos ambientes de iluminación
bien diferenciada: a la distancia era posible distinguir unos
personajes envueltos en un cielo sereno y radiante.
35
Capítulo 1
Si bien los artefactos escultóricos eran de autoría distribuida,
el curador Bosch i Gimpera menciona en sus memorias
haber comisionado a un escultor, Josep Font, un viaje a
Santander para realizar un molde de la bóveda de la gruta.
Dicho párrafo no resuelve, en cualquier caso, el dilema de
los dibujos interiores. Es posible imaginar que fueron hechos
por el dibujante D’Ivori, que había regresado por aquel
entonces de sus viajes por Latinoamérica. Su línea higiénica
y afilada encaja sospechosamente bien con el acabado de
las figuras animales.
El diorama de la cueva de Altamira será el único de su
especie en rebasar la Exposición Internacional de 1929.
Quedará finalmente emplazado en la colección del Museo
de Arqueología, instalando la copia en el corazón del
momento de origen y señalando una suerte de grado cero
de Montjuïc. A pesar de ser un fósil clave para comprender
las fuerzas que configuraron la montaña, no sobrevivirá
documentación alguna sobre él.
NOTA AL PIE
El primer tren español fue ensamblado y puesto en marcha,
en realidad, en Cuba en 1837.
Aunque su construcción propició un momento de orgullo
nacional, terminó descarrilando a las pocas semanas de ser
inaugurado tras impactar contra un buey que bloqueaba
accidentalmente la vía.
Durante las décadas siguientes a este episodio, se producirá
poco a poco en la Península la transición de línea a red
ferroviaria, un salto que traerá aparejada una monumental
burbuja financiera.
Su estallido tendrá lugar dos años antes de que Modesto
Cubillas, empapado por el sudor de la cacería, encienda el
nacimiento de las imágenes y la reina de los tristes destinos
huya con la cabeza clavada entre las piernas, lloriqueando en
la habitación oculta de un tren con dirección a Francia.
36
Capítulo 1
37
Capítulo 1
38
Capítulo 1
39
Capítulo 1
Tres semanas después de su inauguración, se instala en
la entrada del Pueblo Español la roulotte del caricaturista
Bon, donde son ejecutados miles de retratos a los visitantes
durante los meses siguientes.
Además del bigotudo marqués de Foronda, director de la
Exposición Internacional de Barcelona, son esbozados con
acidez los cuatro autores del Pueblo Español, quienes, en el
momento de ser dibujados, acaban de regresar de sus viajes
por el interior del territorio estatal. Han realizado estas aventuras
en calidad de científicos, con el fin de recolectar apuntes para
ensamblar tridimensionalmente el espíritu de la nación.
Casi un año después, una vez cerradas las puertas de la
Exposición, Bon enganchará su caravana a un vehículo
motorizado y no tardará demasiado en sumergirse también
en los rincones más profundos de la Península, emulando la
expedición de los naturalistas de Iberona.
Ampliará con obstinación su recorrido hasta Gibraltar
mientras continúa perfeccionando, semana tras semana,
el mecanismo narrativo de sus Conferencias mudas,
aquellos célebres discursos silentes construidos solamente
como una sucesión veloz de pictogramas. Con los años, le
proporcionarán un estipendio y la complicidad absoluta
de su audiencia.
( )
Muchos años antes de que Darwin, conteniendo la risa,
describa en su diario de viaje la «tropilla de cientos y
cientos de yeguas que nadaban, como un enorme banco de
anfibios, siguiendo una patrulla militar por el río Colorado»,
Amadeo Bonpland y Alexander von Humboldt se sumergen a
fuerza de machete en el corazón del Amazonas y confirman
la existencia de la mayor cuenca fluvial del mundo.
40
Capítulo 2
Analizan especies y recursos naturales y se enamoran de
las anguilas eléctricas, criaturas de la región capaces de
generar descargas de hasta 600 voltios. Los animales,
que utilizan esta propiedad energética para comunicarse,
provocarán heridas graves en el cuerpo de ambos
exploradores.
( )
Poco después de que la roulotte
de Bon se convierta en un objetivo militar franquista y sea
destruida, un selecto elenco de camarógrafos, dibujantes,
músicos y escritores, entre los cuales se encuentra
Walt Disney y su esposa, visitan Río de Janeiro y luego
continúan bajando hasta Buenos Aires, Montevideo,
Santiago y el lago Titicaca.
Viajan envueltos en el flamante epígrafe de embajadores de
la buena vecindad, comisionados por la administración de
Roosevelt, quien, con esta iniciativa, se propone disputarle
a Alemania la influencia estratégica sobre la región. Durante
la aventura, los artistas extirpan muestras y apuntes, analizan
científicamente el colorido, el lenguaje de los cuerpos,
el vocabulario de los rostros y las coreografías sociales.
El material recolectado es transportado, entonces, de vuelta
a California, a la gran isla de edición de los estudios Disney,
en octubre de 1941. Allí, los técnicos terminarán de enhebrar
todas las notas en un relato continuo, utilizando como hilo
la trayectoria serpenteante del avión de la compañía.
41
Capítulo 2
En Saludos amigos los animales aparecen humanizados,
trazando un retrato cultural que pretende ser también un
esbozo del mundo interior de las naciones. El naturalista
Disney dibuja un loro brasilero abocado al buen vivir, una
dócil llama andina, un despatarrado caballo argentino, una
modélica familia de avioncitos chilenos.
El bestiario Disney, pueril y complaciente, será radicalmente
distinto al realizado siglos antes por Johannes Buno,
aquel cartógrafo del tiempo que para representar bloques
monumentales de historia construía figuras animales que, en
realidad, eran diagramas de acontecimientos distribuidos,
timelines sin una sola línea recta.
Estos flujos serán replicados medio siglo después, cuando
Chile ampute de la Antártida un iceberg de 200 toneladas
y lo transporte hasta su pabellón en la Exposición
Universal de Sevilla de 1992, en donde se celebraban
los 500 años de la colonización de América, para luego
argumentar el gesto como un guiño propagandístico de
la cadena de frío de su industria.
O cuando, en Barcelona, el Museo de Arte y Arqueología
de la Ciudadela extirpe los murales románicos de diversas
capillas, los absorba y pegue literalmente en sus paredes,
anticipándose así al pillaje de los arqueólogos americanos que
los estaban adquiriendo, en esa época, por precios irrisorios.
NOTA AL PIE
Antes que una figura de autoridad, un arquitecto de naciones
como era nombrado, por ejemplo, Puig i Cadafalch por la
prensa de los años veinte, es posible imaginar un tejido
anónimo y emergente de trabajadoras modificando, a través
de los siglos, el rostro de la montaña. Existe, de hecho, una
inconmensurable genealogía de artesanos, escultores,
paletas y agentes múltiples implicados en la construcción de
Montjuïc, aunque todas estas historias se encuentren todavía
como un flujo oral flotante, pendientes de mineralización. La
42
Capítulo 2
43
Capítulo 2
imagen es similar a los pólipos que Charles Darwin describió
en su cuaderno de viaje al imaginar la fabulosa estructura
interior de los arrecifes de coral, ese caldo hiperconectado
donde florecen la vida y las especies.
«Debemos contemplar un arrecife como un monumento
erigido por una miríada de arquitectos diminutos. Los
corales despliegan su diseño sobre la boca de un volcán
ahogado por el mar, están dotados de un indestructible
esqueleto cálcico y crecen en forma de colonias laberínticas
y distribuidas. Con los años, siguen añadiendo pisos.
Sedimentan hacia arriba la monumental plataforma sostenida
por los esqueletos de sus predecesores.»
44
Capítulo 2
45
Capítulo 2
46
Capítulo 1
47
Capítulo 1
48
Capítulo 2
49
Capítulo 2
50
Capítulo 2
51
Capítulo 2
Envuelto por un cielo encapotado y chispeante, la
transformación de Irineo Funes (1868) en un prodigio
melancólico capaz de acumular todas las percepciones y
todos los recuerdos acontece cuando su caballo, un criollo
nervioso todavía sin amansar, se retoba y lo sacude de la
montura, provocando que en el impacto de la caída su
columna vertebral se destroce contra el suelo.
Irineo permanecerá entonces tullido, observando con
fulminante concentración la telaraña de su habitación y
la higuera con forma de rejilla que proyecta una sombra
húmeda en el patio interior de su casa en Fray Bentos.
Imaginará sistemas exhaustivos de catalogación de
la experiencia, pero los descartará por considerarlos
demasiado generales.
( )
El Pabellón de la Caja de Pensiones para la Vejez y el
Ahorro, emplazado en las cercanías del Palacio Nacional de
Montjuïc, abre sus puertas en junio de 1929, exhibiendo un
display fundamentalmente compuesto de dioramas de cera
y esculturas de datos.
Las escenas dramatizadas daban el abrazo de bienvenida
al visitante. Al ingresar a las salas y avanzar el recorrido
museográfico, comenzaban a sucederse una secuencia
de momentos espectaculares. Aparecían sordomudos,
tuberculosos, enfermeras, niños, ancianos y clientes de cera
que hacían cola para conseguir una libreta de la entidad.
El punto más álgido de los dioramas lo encarnaba la
imprenta con relieve del Instituto para ciegos y las prótesis
mecánicas que lucían los muñecos del Instituto para la
Rehabilitación Física de los Mutilados. Aquí los personajes
52
Capítulo 3
53
Capítulo 3
de cera se activaban como robots y comenzaban a mover,
como aleteando, las extremidades.
Continuando el paseo, aparecían mapas, maquetas y
también los flujos calientes de dinero de la compañía,
miniaturizados y congelados en un conjunto de formas
geométricas. La red densa de transacciones económicas se
encontraba visualizada en esculturas con forma de conos,
cubos, pirámides, cilindros y esferas.
Decorando las paredes, el visitante hallaba pintados algunos
diagramas sobre los preceptos morales de la institución, lo
que el propio pabellón denominaba «el desarrollo gráfico
de la ideología de La Caja y una colección expositiva de su
síntesis, presentada en ondas psicológicas».
Si ese mismo visitante ejecutaba el movimiento de levantar
la cabeza, contemplaba cifras monumentales de pesetas
ocupando los arcos, las bóvedas de yeso y las columnas
superiores. Es decir, contemplaba que la arquitectura se
encontraba fundida con una rejilla de signos.
Esta escritura en forma de propaganda cumplía también
un rol técnico y constructivo. Un gran texto tridimensional
compuesto de eslóganes, sentencias y macroestadísticas
mantendría literalmente todo el edificio en pie. La
arquitectura entera sería, entonces, envuelta y sostenida en
forma de relato.
( )
54
Capítulo 3
55
Capítulo 3
Estas experiencias
de memoria mineral,
formas hechas de
escritura y materia, serán
históricamente jalonadas
con otros diseños similares,
también emplazados de
manera centrífuga a partir de
la montaña.
Es posible
convocar, como parte de la
familia, el attrezzo corintio
del Museo Arqueológico,
después de abandonar su
antigua piel de Pabellón de
Artes Gráficas...
que evoca la comprensión
historiográfica del 29, ese
diseño mental alargado que
procurará atravesar miles de
años de patrimonio…
Las columnas
de luz que estampan el
nombre de la ciudad en la
bóveda del cielo...
Las columnas que rodean
la necrópolis del sur…
Los restos fósiles de las
barracas...
Las cenizas de la incendiada
Orphea Film, donde Malraux
filmó su única película...
La torre-caligrama
de los almacenes Jorba…
El tejido eléctrico y cloacal
de la ciudad, ampliado con
motivo de la Exposición
Universal…
Los dibujos de circuitos
neuronales que Ramón y
La espiral sintética Cajal garrapateó, años antes,
de Uralita de la plaza Foronda, en su piso en Barcelona...
56
Capítulo 3
57
Capítulo 3
El cable telefónico por donde
circuló la primera señal
de internet...
La antena de
Riegos y Fuerza del Ebro,
muestrario del músculo
hidrográfico del Pirineo...
El agua
quieta que rodea la imagen
petrificada de Cobi...
El Pueblo Español de
Mallorca, copia inaugurada
en 1967...
Después de la fiebre
olímpica de 1992,
comenzarán las obras para
trasladar allí el Instituto
Cartográfico de Catalunya.
El Pabellón Alemán de Mies,
copia inaugurada en 1986…
(Aquí la colocación de la
primera piedra.)
Los ojos de las
Medusas hechas con piedra
de Montjuïc...
( )
El andamiaje ortopédico
de los capiteles de Puig i
Cadafalch...
58
O las columnas interiores
del Palacio Nacional,
emplazadas sobre la cavidad
de una antigua cantera, pero
construidas igualmente con
piedra artificial.
Capítulo 3
Una vez clausurada la
exposición, se convertirá
en Museo Social. Luego
será hospital y banco de
sangre: el Servicio de
Transfusión del Ejército de la
República. Luego, Instituto
de Planificación Social.
Luego será abandonado.
Funcionará entonces como
refugio de inundaciones,
almacén administrativo,
okupa y «punto de
congregación de yonquis,
gitanos y prostitutas».
Con los años, el Pabellón
de la Caja de Pensiones
para la Vejez y el Ahorro
protagonizará un proceso de
múltiples transformaciones.
59
La nueva sede del ICC será
inaugurada en 1995 por Artur
Mas y presentada como un
flamante enclave donde
producir recursos valiosos
para la industria y administrar
la nube de documentos que
organizan mentalmente el
espacio, un lugar capaz de
contener todos los lugares.
Esta infraestructura de
infraestructuras será la nueva
narradora científica del
territorio.
Capítulo 3
( )
En 1939 este mundo fascinante tiene un final abrupto.
No obstante, la historiografía tullida de la montaña, esa
galaxia paralímpica de dioramas, documentos prostéticos
y columnas rotas, sigue adelante. Traza un aluvión
arborescente y ultraveloz que atraviesa la mirada de Petra y
continúa más allá.
+
Antes que una elevación bella en
el paisaje o un teatro simulado para la fascinación y el gasto
de los turistas, es posible imaginar la montaña como un
centro de acumulación de inteligencia, una suerte de
laboratorio monumental de signos que absorbe documentos
y regurgita relatos.
Pero aunque el cinturón técnico de la falda de Montjuïc,
es decir, el tejido institucional de colecciones, gabinetes
y centros de cálculo, comience con la desocupación de
los pabellones y palacios de la Exposición Internacional de
1929, su historia se desborda en tiempo y espacio, hacia
adelante y hacia atrás.
Mientras una descabezada Isabel II busca refugio en Francia,
brotan en la zona alta del Paralelo, alrededor de las barracas
de la feria, los primeros gabinetes de maravillas, los museos
de cera y anatómicos, las colecciones de excentricidades
venéreas del Museu Roca. Allí son exhibidos, como un
preludio a Walt Disney, las arañas del Japón, el hombre
mono y la mujer barbuda.
60
Capítulo 3
61
Capítulo 3
One regular day in January 1868, Modesto Cubillas, a poor
sharecropper, lover of baking shapes in clay, was running at
full speed behind his hunting dogs.
He was chasing the electrifying movements of a wild boar
that entered, like an arrow, in the mouth of a wet cave that
had been hidden, until then, by a curtain of weeds.
After recovering his breath, Cubillas commented the finding
with his boss. Emilio Botin's great-grandfather, Marcelino
Sanz de Sautuola, owner of those unending fields and
enthusiastic lover of paleontology, listens to the information,
but soon gets lost and starts to think about something else.
He took eleven years to inspect the surroundings in detail.
His daughter, however, will be the one who would finally raise
the eyes toward the ceiling.
During the following summer, Marcelino published a story
describing the universe of drawings that cover the vault of
the cave. His booklet was very effective at transferring those
images into writing and thus spread rapidly.
The impact of the story was strengthened with the addition
of scientific lithographs by Don Telésforo Martínez, a local
printmaker that copied on paper the constellation of animals
and the morphology of the stone surface in full detail.
In this initial description, the hypnotic mare that
hosts a curled deer in her stomach will be absent.
And the gigantic doe with Hergé-like eyes too.
62
Chapter 1
63
Chapter 1
The landowner died in 1888 with the project still viewed with
skepticism by the French experts who continued suspecting
that he was the one that painted the figures.
( )
On July 20th, 1944, while Borges wrote the last sentence of
his second prologue to Ficciones, and Disney designed an
audiovisual model aimed at entertaining the masses, the
architect Puig i Cadafalch started sketching the first chapters
of his autobiography.
His personal archive consisting of 422 boxes filled with
valuable documentation had been hidden years before and
remained, for more than half a century, behind a double
wooden wall in a loft above his old office.
In a letter found inside those boxes, addressed to a friend
and handwritten in perfect French, he regrets the unscientific
direction that the 1929 International Exhibition finally took.
While remembering the first mental outline of the project, he
then recalled the image of an infinitely enveloping archive
that hosted the unquestioned and properly classified cultural
phenomena of the Iberian Peninsula.
The architect wrote: «The museum that we imagined for
Barcelona’s International Exhibition could have become a
unique example in the world».
( )
When the inauguration day of the Palau Nacional de Montjuïc
came, there was, inside its galleries, a group of fifteen
dioramas that were interspersed among several thousand
objects collected from all corners of the country.
64
Chapter 1
Designed to highlight the epic moments of the cultural
history of the state, this repertoire of scenes drew a sharp
and super-quick view that stretched over 36.000 years.
The extreme ends of the sequence of dioramas connected
the cave of Altamira with the construction of the first railroad
track in the Iberian Peninsula, which opened in 1848
between Barcelona and Mataró.
Within these ends, the exhibit included an arbitrary sequence
of moments: an exact depiction of the moment in which
Columbus offers a full shipment of native Indians, parrots
and gold filigree to the kings («all kinds of things never seen
or heard of before»), the military prowess of the Duke of Alba,
or the scientific and literary musings of Alfonso X, known as
the Wise King, at an astronomical observatory just outside
Toledo. The entire timeline was fraught with controversy.
The scene depicting Altamira was placed alone at the
basement of the palace, dug out at the slope of the
mountain, and thought to function as trompe l’oeil.
It was held together with a thick network of wooden beams
hidden from the public. Meanwhile, a mirror installed
at the end of the cave gave the sensation of depth. The
space, therefore, was sectioned into two distinct lighting
environments. At the distance, it was possible to distinguish
some figures surrounded by a serene and radiant sky.
While the authorial credits of the sculptural artifacts were
diverse, Bosch i Gimpera, the curator, mentions in his
memories having commissioned Josep Font, a sculptor, a
trip to Santander to make a mold of the vault of the cave.
That reference, however, does not resolve the dilemma of
the drawings in its interior. I was, most probably, D’Ivori
65
Chapter 1
who made then since he had already returned from his
travels from Latin America. His hygienic and sharp trace fits
suspiciously well with the finish given to the animal figures.
The diorama of the Altamira cave is the only one of its
kind to exceed the timeframe of the 1929 International
Exhibition. It will be incorporated into the collection of the
Archaeological Museum, placing the copy at the heart of
its temporal origin, and setting, for Montjuïc, a sort of zero
degree. Despite of becoming a key element to understand
the forces that shaped the mountain, no documentation of
it has survived to this day.
NOTE
The first Spanish train was, in fact, assembled and run in
Cuba in 1837.
Although its construction brought a moment of national pride
to the nation, the train derailed a few weeks following its first
run after accidentally hitting an ox that blocked the tracks.
During the decades that followed this episode, a transition
from lines to networks characterized the development of the
railroad in the Iberian Peninsula, a condition that triggered a
huge financial bubble.
Its burst took place just two years before Modesto Cubillas,
dripping in the sweat of the hunt, brought us the discovery
of the images, and Queen Isabel II, known as the Queen
of Doom, fled in shame and crying to France in a hidden
compartment of a train.
66
Chapter 1
67
Chapter 1
68
Chapter 1
69
Chapter 1
Three weeks after its inauguration, Bon, the cartoonist,
installed his caravan at the entrance of Poble Espanyol and
began to draw thousands of portraits of its visitors during the
following months.
In addition to the mustachioed Marqués de Foronda, director
of Barcelona’s International Exhibition, he also outlined,
with bitter humor, the four designers of Pueblo Español
who, at the moment, had just returned from their travels
to the interior of the country. They had embarked in these
adventures as scientists aiming to collect notes for the threedimensional construction that was to capture the essence of
the nation.
Almost a year later, after the exhibition closed its doors, Bon
hooked his caravan to a motored vehicle, and, in no time,
dove into the most remote corners of the Iberian Peninsula
as did those realists of the Iberona’s expedition.
Stubbornly, he stretched his journey all the way to Gibraltar
while continuing to perfect, week after week, the narrative
mechanism of his silent conferences, built just as quick
successions of pictograms. Over the years, they would
provide him a stipend and the full complicity of an audience.
( )
Many years before Darwin, in his travel diaries, described,
tongue in cheek, the «immense troops of mares, which
were swimming the [Colorado] river in order to follow a
division of troops […], appearing just above the water like a
great shoal of some amphibious animal», Amadeo Bonplan
and Alexander von Humboldt, hacking out their way with
machetes, plunged into the heart of the Amazonas to confirm
the existence of the largest river basin in the world.
70
Chapter 2
They studied species and the natural resources, and felt in
love with electric eels, creatures of this region capable of
generating shocks up to 600 volts. These animals, which
use this characteristic for communication, caused serious
injuries to both explorers.
( )
Shortly after Bon’s caravan became
a military target of the fascist regime and was destroyed,
a select group of cameramen, draftsmen, musicians and
writers, among whom there was Disney and his wife, visited
Rio de Janeiro, and then continued down to Buenos Aires,
Montevideo, Santiago and Lake Titicaca.
They traveled as Good Neighbor Policy ambassadors for
the Roosevelt administration, who, with this initiative,
hoped to challenge Germany’s strategic influence in the
region. During the tour, the artists took samples and notes,
scientifically analyzed the color, the language of bodies, the
vocabulary of faces, and all social choreography.
In October 1941, the collected materials were then
transported back to California, to that great editing world of
the Disney Studios. Researchers, there, wove all the notes
into a continuous narrative, using, as common thread, the
winding route taken by the company’s airplane.
In Saludos Amigos, animals are humanized, drawing a
cultural portrait that aims to make also an outline of the inner
71
Chapter 2
world of all those countries. Disney’s figurative approach
brought us a Brazilian parrot enjoying a good living, a
docile Andean lama, a shameless Argentinian horse, and an
exemplary family of Chilean little airplanes.
Disney’s bestiary, childish and self-indulgent, is radically
different from the one drawn centuries earlier by Buno, that
time cartographer that built animal figures to represent
monumental blocks of History, which, actually, were
diagrams of events taking place on a timeline that was laid
without using a single straight line.
These ideas will be replicated half a century later when Chile
cut out from Antarctica a 200 tone iceberg and transported it
to its pavilion at the 92 Expo in Sevilla, which celebrated the
500 anniversary of America’s colonization, arguing later to be
an advertising gesture for its refrigerated transport industry.
As when, in Barcelona, the Museu d’Art i Arqueologia de
la Ciutadella peeled the Romanesque murals from various
regional churches, literally absorbing and pasting them onto
its walls, and, therefore, anticipating the plunder of American
archaeologists that were already acquiring them, at that
moment, for ridiculous prices.
NOTE
Before the irruption of an authority figure, an architect of
nations, as Puig i Cadafalch was named by the press in
the 1920’s, it is possible to imagine an anonymous fabric
of workers changing the face of the mountain throughout
the centuries. There is, indeed, and unending genealogy
of craftsmen, sculptors, construction workers and multiple
actors involved in the shaping of Montjuïc. All these stories,
however, remain floating in an oral flux that needs to congeal
into narrative. The image is similar to the polyps that Charles
Darwin described in his travelogue when he imagined the
fabulous interior structures of the coral reefs, that hyperconnected soup where life and species flourish.
72
Chapter 2
73
Chapter 2
[«We should view coral reefs as a monument erected by a
myriad of tiny architects. Corals show their designs on the
mouth of a volcano submerged in the sea. They are endowed
with indestructible calcareous skeletons growing out as mazelike colonies. They continue, over the years, adding layers,
lifting upwards the monumental platform supported by the
skeletons of their predecessors»].
74
Chapter 2
75
Chapter 2
76
Capítulo 1
77
Capítulo 1
78
Chapter 2
79
Chapter 2
Enveloped by an overcast and thundering sky, the
transformation of Ireneo Funes (1868) into a melancholic
prodigy able to amass all his perceptions and all his
memories takes place when his horse, a nervous half-tamed
Creole, gets angry and throws him from the saddle, causing
him to shatter his spine on the floor.
Ireneo was then paralyzed, left to observe, with tremendous
detail, the cobweb in his room and the grid of shapes from
a fig tree, which projected a wet shadow on the courtyard of
his house in Fray Bentos.
He was left to imagine comprehensive systems for
cataloging all that experience, but soon he discarded them
for being too general.
( )
The Caixa de Pensions per a la Vellesa i l’Estalvi’s pavilion,
located near the Palau Nacional de Montjuïc, opened its
doors on June 1929, showing a display composed primarily
of wax dioramas and data sculptures.
These dramatized scenes gave the welcoming embrace to
visitors. Upon entering the galleries and further advancing
along the museum tour, a sequence of spectacular
moments began to take place. Deaf-mute people, patients
with tuberculosis, nurses, kids, old people, and clients
made out of wax were queuing to get the bank booklet
of the institution.
The height of the show was reached at the embossing
press for the Institut per a Cecs [Institute for the Blind]
and the mechanical prostheses worn by the dolls of the
Institut per a la Rehabilitació Física dels Mutilats [Institute
for the Physical Rehabilitation of the Disabled]. Here the
80
Chapter 3
81
Chapter 3
wax characters were animated, flapping and moving their
limbs like robots.
Continuing the tour, there were maps, models and the hot
money flows of the institution in miniature and frozen into
a set of geometric shapes. The dense network of financial
transactions was displayed in the form of cones, cubes,
pyramids, cylinders and spheres.
The visitor found also, decorating the walls, some painted
diagrams about the moral precepts of the institution,
what the pavilion itself called «the graphical ideological
development of La Caixa and a displayed collection of its
synthesis, presented in psychological waves».
If those same visitors lifted their heads up, they could see
large monumental figures in pesetas occupying the length
of the arches, the plaster vaults and the columns above. In
other words, they found themselves watching an architecture
sample fused with a grid of signs.
This writing in the form of advertising played also a technical
and structural role. A large three-dimensional text made out
of slogans, statements and macro-statistics kept the whole
construction, literally, standing up. The entire architecture
would then be wrapped and hold together in a narrative form.
( )
82
Chapter 3
83
Chapter 3
These experiences of
hardened memory, these
forms made out from writing
and matter, were historically
dotted with similar designs
also spreading, centrifugally,
out from the mountain.
at Foronda Square, which
evokes the historiographical
understanding of 1929, the
stretched mental design that
aimed to cross thousands of
years of heritage…
After leaving
The columns of
its old skin at the Graphic
Arts pavilion, it is possible to light that project the name of
the city on the sky…
claim, as part of the family,
the Corinthian props of the
The columns that surround
Archaeological Museum.
the southern necropolis…
The fossil remains of the fair
stands…
The towercalligram of the Jorba stores…
The synthetic
spiral made out of Uralita
84
Chapter 3
85
The ashes of the burnt
Orphea Films where Malraux
shot his only movie…
The electric network and
sewage system of the city,
extended on the occasion of
the Universal Exhibition…
The drawings of the neural
circuitry that Ramón y Cajal
scrawled, years before, in his
flat in Barcelona…
Chapter 3
The telephone wire through
which the first Internet data
circulated…
The antenna
of Riegos y Fuerza del Ebro, a
sample of the hydrographic
muscle of the Pyrenees…
The still
waters that envelop the
petrified image of Cobi…
Mallorca’s Poble Espanyol, a
copy inaugurated in 1967…
Or the interior columns at
the Palau Nacional, placed
on the cavity left by the old
quarry, built, however, from
artificial stone.
Mies’ German Pavilion, a
copy inaugurated in 1986…
(Here goes the placement of
the cornerstone.)
( )
The eyes
of Medusas carved from
Montjuïc stone…
The orthopedic scaffolding of
Puig i Cadafalch’s columns…
Over the years, the Caixa
de Pensions per a la
Vellesa i l’Estalvi’s pavilion
led a process of multiple
transformations.
After the exhibition ended, it
became the Social Museum.
86
Chapter 3
87
It was also a hospital and a
blood bank, the Servicio de
Transfusión del Ejército de
la República, and later the
Instituto de Planificación
Social. After, it ended up
abandoned, and then
functioned as flood shelter,
office warehouse, and a
squatting «congregation
point for junkies, gypsies
and prostitutes».
Following the Olympic
fever that came after
1992, work began to
accommodate there the
Institut Cartogràfic de
Catalunya.
The ICC’s new
headquarters will be
inaugurated in 1995 by
Artur Mas, and presented
as the flaming new location
from which to produce
valuable resources for the
industry and manage the
documental cloud that
mentally organizes the
territory, a place capable
of containing all places.
This infrastructure of
infrastructures will become
the new scientific narrative
of the territory.
Chapter 3
( )
prelude to Walt Disney, the spiders of Japan, the monkey
man and the bearded woman were first exhibited there.
In 1939, this fascinating world came to a sudden stop.
However, the crippled historiography of the mountain,
that Paralympic gallery of dioramas, prosthetic
documents and broken columns continues. It draws a
tree-like and super-fast barrage that crosses the glance
of Petra and keeps on going beyond.
Instead of a beautiful
elevation of the landscape or a simulated theatre for the
allure and the money spending of the tourists, one can
imagine the mountain as a center for the gathering of
intelligence, a kind of monumental laboratory of signs that
absorbs documents and regurgitates stories.
Although the technical belt at the slope of the mountain,
in other words, its institutional fabric, its collections,
cabinets and computational centers, started with the
occupation of the pavilions and palaces of the 1929
International Exhibition, their history spills in time and
space, forward and backward.
While the dethroned Queen Isabel II searched refuge
in France, the first cabinets of wonder, anatomical and
wax museums, and the collection of venereal rarities of
the Museu Roca sprung around the stands of the fair. As
88
Chapter 3
89
Chapter 3
90
Capítulo 1
91
Capítulo 1
Text Texto Text
Antonio Gagliano
Assistència d’investigació
Asistencia de investigación
Research assistant
Laia Ramos e Ingrid Blanco
Disseny Diseño Design
Hijos de Martín
Correcció del català
i traducció al castellà
Corrección del catalán
y traducción al castellano
Catalan proofreading
and translation to Spanish
la correccional
(serveis textuals)
Arqueologia preventiva
Cicle d’exposicions a cura
d’Oriol Fontdevila
Fundació Joan Miró, Espai 13
Arqueología preventiva
Ciclo de exposiciones a
cargo de Oriol Fontdevila
Fundació Joan Miró, Espai 13
Preventive Archaeology
Program of exhibitions
curated by Oriol Fontdevila
Fundació Joan Miró, Espai 13
BUNO
Antonio Gagliano
El material produït
expressament per a la
publicació està subjecte
a una llicència Creative
Commons AtribucióCompartir Igual 3.0
CC BY-SA 3.0
En la resta dels casos,
© de les imatges, els seus autors
© dels textos, els seus autors
El material producido
expresamente para la
publicación está sujeto
a una licencia Creative
Commons AtribuciónCompartir Igual 3.0 CC
BY-SA 3.0
En el resto de los casos,
© de las imágenes, sus autores
© de los textos, sus autores
The contents produced
specifically for this
publication are protected by
an Attribution-ShareAlike 3.0
Creative Commons license
CC BY-SA 3.0
In any other case,
Traducció a l’anglès
Traducción al inglés
English translation
Rubèn Verdú
Amb el suport de
Con el apoyo de
I want to acknowledge
also the support of
Museu d’Arqueologia de
Catalunya (MAC)
Institut Cartogràfic
i Geològic de Catalunya
(ICGC)
Arxiu Històric del Museu
Agraïments
Agradecimientos
I want to extend my
gratitude to
Ingrid Blanco, Laia Ramos,
Sandra Anitua, Gabriela
Cecchetto, Aníbal Parada,
Abril Bonet, Leo Pérez,
Antonio Bregante, Mercè
Casanovas, Mercè Saura,
David García, Glòria Alcega,
Equipo Re, Efrén Álvarez,
Paola Sman, Martina Noora
Millà, Hijos de Martín,
CòpiaLab, Oriol Fontdevila,
LaFundició
Barcelona, 2014
© images, to their authors
© texts, to their authors
Impressió Impresión Printed by
Derra
Edició Edición Print run
XXX
ISBN 978-84-942535-5-3
D.L. B 11993 - 2014
Nacional d’Art de Catalunya
(MNAC)
Arxiu Nacional de Catalunya
(ANC)
Centre de Documentació
de “la Caixa” d’Estalvis
i Pensions
Arxiu Fotogràfic de
Barcelona
Arxiu Històric de la Ciutat de
Barcelona (AHCB)
Arxiu Històric - Centre
Excursionista de Catalunya
(CEC)
D.L: B -11993 - 2014
Aixovar de la tomba d’incineració de les Corts núm.
110, làmina d’Antonio Bregante, dibuixant del Museu
d’Arqueologia de Catalunya durant més de mig segle.
Ajuar de la tumba de incineración de Les Corts nº 110,
lámina de Antonio Bregante, dibujante del Museo de
Arqueología de Catalunya durante más de medio siglo.
Dowry from a cremation grave at Les Corts #110,
illustration by Antonio Bregante, draftsman for the Museu
d’Arqueologia de Catalunya for more than half a century.