1. No category

Plana
La
espai de pensament i cooperació
Núm. 03/octubre 2015
Llums i
ombres
2
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
Revista trimestral on-line publicada
per la Fundació La Plana.
Coordinació
Santi Vancells Gascons
Disseny i maquetació
Miriam Soms
Col·laboradors
Membres del grup de treball Jornades
“La Plana”: Imma Vives, Albert Barbé, Montse
Vives, Concha García, Xènia Blaya, Lourdes
Teruel i Luis Otavio Pimentel.
La Plana espai de pensament i cooperació és una
publicació trimestral oberta a la veu i a l’opinió
de tothom que hi vulgui participar, en base a les
directrius que fan referència al pensament i a la
cooperació.
Pròxim número gener de 2016
Monogràfic sobre els trenta anys de vida de La
Plana. Us convidem ha fer un petit “reporter” de
la vostra experiencia amb la Fundació.
Recepció d’articles
[email protected]
Contacte Fundació La Plana
[email protected]
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
04
Editorial
06
Bellesa (3)
Albert Barbé
07
Transitant pel vertigen
de la foscor
Montse Vives Oller
08
Luz y sombra
Ana Célia de Oliveira Alcaide
10
El claroscuro de la vida
Carmen Asensio
12
Luces y sombras
Carmen López
14
Camí de llums... i ombres
Imma Vives i Oller
15
La meva pàtria
Santi Vancell Gascons
3
4
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
Editorial
L’any que ve La Plana farà trenta anys. Trenta anys
d’experiència, en el camp del pensament i la cooperació. Al llarg d’aquest temps, l’assaig, l’aprenentatge,
la investigació i les intervencions vitals del dia a dia,
li han permès adquirir un bagatge valuós i disposar
d’uns coneixements, que situen la Fundació en una
posició immillorable per projectar la seva experiència
al món.
Aquesta projecció, no és tan sols un gaudi o un reconeixement, és molt més que una oportunitat; és una
obligació.
Un repte que les persones, que formen part d’aquesta comunitat, han d’afrontar, per donar sentit als esforços, als èxits, als fracassos, a les vivències reeixides,
a les pèrdues i als dolors que, com tot organisme viu,
aquesta corporació ha viscut. Ara toca sacsejar l’arbre, que es va plantar fa gairebé trenta anys, per recollir-ne els fruits i per bastir un projecte, que assumeixi
el compromís de donar veu i forma, a l’esforç, la dedicació i al treball que la Plana ha desenvolupat.
Des de l’atalaia dels trenta anys, el repte esdevé colossal: com revertir aquesta experiència i aquest coneixement al món? Com fer-ho, per recollir aquests
elements, dispersos en el temps i l’espai, i donar-los
un sentit comú, que sigui alhora una resposta clara i
organitzada, a les nostres necessitats i a les del món?
El nostre país enceta un nou temps, amb l’objectiu de
transformar una estructura, que després de 30 anys,
ha quedat superada, per una que ha de ser capaç de
donar veu i nom a les necessitats de les persones. Un
objectiu –salvant les distàncies- paral·lel, en el temps i
en l’espai, al que també s’ha de marcar La Plana.
La renovació ha de trobar un equilibri dinàmic per
construir, a partir de l’experiència, un país més just,
més solidari i més eficient. Aquesta transició no és
només un canvi de cares, de persones o de tarannàs.
És un canvi d’actituds, de conviccions i d’idees. Els qui
hi són i els qui hi arriben han de dissenyar un model,
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
en el qual el més important sigui la gènesi d’una política al servei de les persones. No importa tant qui ho
fa, sinó com ho fa.
Com la renovació, la solidaritat, la justícia social, però
també el deure, la responsabilitat i el compromís de la
gent, s’articula en un model que integri els polítics, que
ens representen, i els ciutadans que en són representats.
Aquest estiu, a les Jornades de La Plana, Anna Gabriel
va presentar les bases i les idees de la CUP, per construir una Catalunya nova. La seva exposició va tenir
la valentia i el coratge de ser clara, sincera i honesta.
Tres caràcters que haurien de ser consubstancials en
tot polític, però que avui, expressats així, sembla que
són excepcionals. Claredat per exposar els seus principis i valors. Sinceritat per reconèixer dubtes i mancances. Honestedat per ser coherent amb els compromisos adquirits, en les seves assemblees i per tant en
el seu programa.
A Catalunya hi ha hagut un moviment transversal
a favor de la independència. Aquests dos conceptes
moviment – i per tant canvi de posició- i transversalitat – aposta per la integració- pressuposen la superació de determinades ideologies i divisions entre dreta
i esquerra i obren un procés constituent, en el qual
haurem de decidir quin és el model i el sistema que
volem per administrar-nos i governar-nos. Però la independència no es demana, es conquereix, exercint el
dret a la llibertat i a la responsabilitat dels pobles i de
les persones.
En un altre nivell, La Plana, també encara el futur treballant per consolidar un model que doni significat i
contingut, a aquests trenta anys d’activitat, en el camp
del pensament i la cooperació.
Com espai de pensament, La Plana és un àmbit obert
al debat, al diàleg, a la reflexió i a l’anàlisi de matèries
com la medicina, l’astrologia, la filosofia, l’art i la política. Com espai de cooperació, La Plana és un centre
d’acollida i de capacitació de persones. Aquests són els
5
dos eixos que han de bastir un projecte sòlid, que permeti establir un model de “pedagogia de/ i a les persones” i a la vegada participar activament en la construcció d’un país més just, més lliure i més eficient.
La Plana ha de ser un centre de referència en l’elaboració de pensament, en l’assaig de models de convivència i en la investigació de noves formes de relació. Una
polis. Una ciutat de la cultura i un centre referencial
de trobada i acollida. La Plana ha de cercar aliances
i complicitats amb les persones i les entitats, amb les
que comparteix un ideal de societat i de vida.
Des d’aquests trenta anys, la il·lusió esdevé un caràcter
de fortalesa, d’empatia i de voluntat per construir una
esperança.
El proper número de la revista “La Plana: espai de
pensament i cooperació” serà un monogràfic, que versarà sobre aquests trenta anys d’existència i sobre els
propers trenta anys que tenim al davant. Demanem
a les persones que han compartit aquest camí amb la
Fundació, que ens facin arribar la seva impressió, el
seu sentiment, la seva experiència, la seva il·lusió i la
seva idea de futur, per construir un gran mosaic que
expressi el que som i el que volem.
6
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
Bellesa (3)
Albert Barbé
Hi ha un moment a qualsevol vida, també a la dels
pobles, que hom admet la imperfecció. És aquell moment en que la consciència, què ha estat capaç de
concebre el somni, absent de màcula, dubte de saber
dur-lo a terme. Comprenem llavors que la llum del far,
de l’ideal admirat, no és el lloc de destí, sinó la crossa
d’orientació. És l’hora, doncs, d’acomiadar la ingenuïtat. Ens hem de desprendre del que ja ha adquirit, en
la nostra experiència, els colors de la banalitat. Sempre podem triar, però ser l’arbre o la fulla que cau.
Escollir és fer, equivaler ahir i demà, en un present
continu, món i ànima, en una individualitat completa,
acte rera acte, dia rera dia, constantment. La consciència d’imperfecció desperta l’esperit de superació. Dubtar genera filosofia. I delimitar, en cada moment de la
nostra existència, el diàleg, l’enllaç, la contradicció o
el desafiament, entre qualsevol de les dues realitats, és
madurar.
La bellesa encara no és permesa a l’infant, perquè
comporta un esforç, al límit de les nostres millors caEnyor que forjarà record o pèrdua que instigarà tristor. pacitats, en cada moment donat. La bellesa és un acte
savi, en el que alló de dins i alló de fora es reconeixen
Enriquir-nos d’alló viscut o lamentar-nos d’alló per- d’igual valor. I admet moltíssimes més definicions, és
dut, és una tria sens dubte. Quan escollim, tanmateix clar, perquè el segon de la dansa del pàmpol, mentre
no agafem, no disposem de res, no ens embutxaquem cau a terra, està exposat a totes les mirades de l’univers.
la vida d’altri. Escollir no és optar pel millor camí, no
és fer pactes ni negocis per facilitar-nos les coses que
pretenem obtenir o de les que volem gaudir.
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
7
Transitant pel vertigen de la foscor
Montse Vives Oller
“La alegría y el dolor son por igual
preciosos dones que hay que saborear
integramente uno y otro, cada cual en su
pureza, sin tratar de mezclarlos. Mediante
la alegría la belleza del mundo penetra en
nuestra alma. Mediante el dolor, entra en
nuestro cuerpo.”
T. va necessitar en Xavier, per no necessitar la relació.
El va necessitar per trencar la fugida cap el futur. El
futur només és el que cuido avui. I cuido el que decideixo cuidar.
T. va decidir que no volia cuidar un fill biològic. T. va
decidir que no volia viure més una relació clandestina.
T. va decidir que no volia allargar la dificultat de la
persona que estimava.
[Simone Weil]
Al matí un home la va recollir i la va portar a un hospital; allà la van adormir i li van arrancar en Xavier. Va
La T. tenia 21 anys quan una tarda de divendres, del romandre-hi un dia, mig adormida. El diumenge algú
mes de novembre, va arribar a Londres. Era la primera la va acompanyar a l´aeroport. Va arribar al seu país,
vegada que viatjava sola. Era la primera vegada que va agafar al cotxe i, va conduir fins a casa, on la seva
agafava l´avió. Era la primera vegada que avortava. No família l’esperava per dinar. Asseguda a la taula va participar més íntegre, més responsable amb els seus.
coneixia l’anglès. Però T. havia pres una decisió.
Va arribar i va seguir les instruccions que li havien dit. Aquest passatge íntim no el va compartir amb ningú.
Davant la pregunta de què anava a fer a Londres, l’es- Si que va compartir el seu fruit.
carida resposta va ser: avortar. Un taxi la va portar a
l’adreça apuntada en un paper. Era un petit hotel de no “No hay reflexión sin una transformación
sabia on. Va instal·lar-se a l’ habitació i allà va transitar
esencial en la sensibilidad y en la vida
al llarg d´aquella nit pel passatge de la reflexió.
No volia dormir. Volia estar atenta a les sensacions,
emocions, intuïcions, imatges, pensaments, que travessarien el seu cos, llegir-les i fer-ne us. Qui era
aquest fill que des de feia 3 mesos creixia dins seu?
Quin era el valor de la seva curta vida?.
Li va posar nom: Xavier.
práctica, transformación que afecta por
igual a las circunstancias más ordinarias
y a las más trágicas de la vida...Su objeto
es una manera de vivir, una vida mejor,
no fuera, sino en este mundo y enseguida,
porque los valores son de este mundo.”
[Simone Weil]
Era fruit d’una relació clandestina, apassionada, rica
en matisos, exigent. Des del moment que va conèixer
Després de 40 anys l´escolto i em commou!
que estava embarassada va saber que era el final. I va
Gràcies T.!
decidir que mantindria un diàleg, fins que pogués integrar aquell esdeveniment. No volia perdre’s cap dolor, cap emoció. Volia viure-ho.
8
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
Luz y sombra
Ana Célia de Oliveira Alcaide
En el libro “El Maestro Y Margarita”, de Mijaíl Bulgákov (Alianza Editorial-traducción de Amaya Lacasa
Sancha), el Maestro, personaje que da título al libro,
es un escritor que ha entrado en la locura, después de
que su obra sobre Poncio Pilato (personaje que esconde la figura de Stalin) fuese rechazado por las editoriales de su país.
Y no sólo le han vetado su publicación, sino que inmediatamente, una serie de críticas escritas por críticos de arte, empiezan a aparecer en los periódicos
locales. Críticas tendenciosas, interpretaciones egoístas llenas de envidia, producto de una fuerte presión
gubernamental.
Cuando me levanté era ya un hombre incapaz de dominarse.”
Más adelante, en la novela, Margarita, la mujer bruja
que ama al Maestro, le hace un favor al demonio, le
acompaña al famoso baile anual de Satanás y al terminar, éste le dice que ella puede pedir lo que quiera en
recompensa. Ella le dice:
“- Quiero que ahora mismo, en este instante, me devuelvan a mi amado maestro.
El Maestro aparece, y Voland, el mismo demonio, le entrevista:
“…Los días que siguieran fueron tristes, de otoño – ha- -Hablemos. ¿Quién es usted?
blaba el maestro-: el monstruoso fracaso de mi novela -Ahora no soy nadie- respondió el Maestro, y una sonparecía haberme arrebatado la mitad del alma.
risa le torció la boca.
-¿De dónde viene?
…Entonces me sucedió algo…
-De la Casa del Dolor, soy Enfermo Mental.”
Me dominaba la tristeza y empecé a tener extraños pre- Este último párrafo que selecciono aquí, es para mí
sentimientos.
profundamente conmovedor. Es así que muchos de
nuestros pacientes llegan a la consulta pidiendo ayuA todo esto, los artículos seguían apareciendo.
da:
Los primeros mi hicieran reír…
La segunda etapa fue de sorpresa…
Después empezó la tercera etapa…
- “No sé quién soy, no soy nadie, vivo en la Casa del
Dolor.”
El Maestro, con mucha finura, describe como una persona entra en la Locura a partir del Miedo. Y como el
miedo lo lleva a la incapacidad de dominarse, terminando por responder a la pregunta “¿Quién es usted y
de dónde viene?” con un:
Pero no, no era miedo a los artículos, entiéndame, era
miedo ante otras cosas que no tenían relación alguna
con la novela. Por ejemplo, tenía miedo a la oscuridad.
En una palabra, comenzaba una fase de enfermedad -Ahora no soy nadie.
psíquica…
-Vengo de la Casa del Dolor.
Eso ocurrió al anochecer, a mediados de octubre…
Son preguntas que nosotros estamos trabajando una
y otra vez durante un proceso terapéutico:
Me acosté sintiéndome ya mal y desperté enfermo del
todo. De pronto pareció que la oscuridad del otoño iba “¿Quién soy, de donde vengo, hacia donde quiero ir y a
a romper los cristales, a entrar en la habitación y yo me qué quiero dedicar mi vida?”
moriría como ahogado en tinta.
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
Preguntas que nos llevan a la Luz, preguntas que nos
invitan a la Valentía, al Coraje y a la Humildad.
¿Quién es usted? Si digo, no soy nadie, es que estoy en
la Casa del Dolor, en la casa de la enfermedad mental.
Estoy en la Oscuridad y no sé salir. Tengo miedo a la
oscuridad, a la enfermedad y miedo a preguntarme
¿Quién soy?
9
Los dos pueden llevarte a perder la cabeza.
“entonces me sucedió algo, me dominaba la tristeza”
Es adonde nos lleva el estar bajo las ordenes de nuestra
sociedad consumista –tengo pero me falta- y la falta,
el estar con lo que falta, nos lleva a estar en la tristeza.
Y esto es interminable si estamos con lo que no hay.
Nos engañan, nos mienten y nosotros aceptamos ese
Nos encontramos con personas que responden depri- orden “te falta”. Entonces entra la tristeza, la depresa: “Yo sé quién soy”.
sión, las enfermedades.
A ver, ¿quién eres?
Si miramos desde una perspectiva psicoanalítica,
cuando estamos en lo que falta, en lo que no hay,
Y sólo saben responder con su nombre, a veces apelli- estamos en la insatisfacción. Nos parece que todos
do y fecha de nacimiento o edad, y poco más…
tienen más, son más guapos, más ricos, más, más,
más… Entonces estamos en la Envidia. Un apartado
Sí. Es una pregunta que remueve angustia, miedo, de difícil reconocimiento. Tanto si la sientes, como si
ansiedad, inseguridad. Pero si no te das tiempo para la provocas.
reflexionar larga y profundamente, pasarás la Vida
tapando con parches una pregunta fundamental, que De manera que la Sombra existe igual que la Luz, denos aporta Luz y nos lleva a la Luz.
pende de cómo nosotros nos relacionamos con una y
otra. Las dos nos poden aportar conocimiento, salud
Otro detalle del Maestro, de su frase “tenía miedo a y sosiego. O pueden aportar ignorancia, enfermedad,
las cosas, a la oscuridad”. El problema no está en la agitación. El manejo de una y otra en nuestra vida,
Oscuridad. El problema está en el miedo. Somos Luz el reconocer que somos seres de Luz y de Sombra, es
y Sombra. Luz y Oscuridad.
lo que nos ayudará a estar más en la Salud que en la
Enfermedad, más en la Construcción que en la DesSi escoges seguir en tu vida el camino de la Luz, de la trucción, más en la Gratitud que en la Envidia.
Construcción, no es que no habrá sombra o no habrá
oscuridad; siempre habrá de los dos, luz y sombras.
A veces es solo un poquito más, pero esa brizna marca
una gran diferencia.
La diferencia está en el Miedo. Poder entrar con sosiego en la Sombra que hay en cada uno, igual que entra- Saber quién soy y a qué quiero dedicar mi vida desde
mos en el otoño, en nuestras fragilidades, en nuestros el reconocimiento de la potencia del Inconsciente, es
dolores, impotencias, defectos, desde la Luz, es lo que lo que me permite estar en la Luz sin olvidarme de
nos da el trabajo terapéutico con el Inconsciente.
la Sombra. O estar en la Sombra sin olvidarme de la
existencia de la Luz. Y así, siempre poder dar la bien“Quien soy y a que quiero dedicar mi Vida” son pre- venida al otoño y al invierno.
guntas nacidas de la Inquietud y de la Intuición, de
que puedo ser feliz. Son movimientos de personas que Y así tener la firme convicción que pase lo que pase, la
no se conforman con la Injusticia Social, con el trato primavera volverá.
que se da a las Enfermedades, con la falta de humanidad en gran parte de nuestra humanidad.
El Maestro en su relato habla de un “monstruoso fracaso”. ¡Estamos viviendo bajo la dictadura del Éxito!
Si no tenemos éxito, si estamos en el fracaso, según
nuestra sociedad consumista, no somos nadie. Tan
fuerte es la presión, que uno pierde la cabeza, y en
esto, a veces, igual es por el éxito como por el fracaso.
10
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
El claroscuro de la vida
Carmen Asensio
“Luces y sombras”, el sugerente tema que da contenido al tercer número de esta revista, invita sin duda, al
pensamiento y la reflexión sobre algo consubstancial
a la vida: El gozo y el dolor inherentes al enigma y
la aventura de vivir. E induce a preguntarnos sobre el
sentido de ese dolor, que a veces nos atenaza poniendo a prueba nuestra fe, toda nuestra fuerza y nuestra
integridad. Ese dolor difícil de entender, y que, interpretado y vivido de forma errónea, puede conducirnos a la enfermedad y a la pérdida de orientación, en
la búsqueda del sentido de nuestra vida.
“Luces y sombras”, me conectó rápidamente con la
obra y el pensamiento de Isabel Guerra, monja cisterciense, y pintora contemporánea, caracterizada por la
magistral utilización del claroscuro en sus cuadros.
Isabel, que transmite en su obra la búsqueda incesante
del descubrimiento de la Luz de la vida, ha sido definida como “La Pintura de la Luz”. Y en cuanto al tratamiento del claroscuro, declaraba hace unos meses
en un diario aragonés, que lo considera “una forma
de decir mucho”, explicando que, “con este tipo de
iluminación, el Creador puede decir muchas cosas al
iniciado, al entendido y a la gran mayoría que buscan
serenidad o paz sin saberlo”.
Contemplando esos maravillosos lienzos, no por lógico deja de asombrarme el descubrir que la luz es tanto
más nítida e íntima, en cuanto que va acompañada del
contraste de la oscuridad. Y que toda la fuerza y belleza externa e interna que transmiten, deriva del hecho
de poder contemplar la luz y la oscuridad conjuntamente, en perfecta comunicación.
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
Poco me cuesta extrapolar a la vida misma el mensaje
transmitido por los lienzos, ayudándome a entender
de forma sencilla el claroscuro que conlleva vivir.
Pienso pues, que ésta debe ser la disposición, cuando nos acercamos a la dificultad y al propio dolor, la
de buscar descubrir “el claro” que complementa y da
sentido “al oscuro”. Establecer una comunicación entre ambos, buscar qué nos quiere mostrar la vida con
ese dolor es en definitiva, dar sentido al mismo.
Desoir y dar la espalda al dolor, esta tesitura, conlleva asociada no sólo la incapacidad de percibir la
luz propia, sino también la dificultad para acercarse y
acompañar al otro. Incapaces de dialogar con nuestro propio dolor, con frecuencia tan sólo podremos
vislumbrar la reacción desesperada que el otro da a
sus miedos, sus inseguridades, y a la mochila con la
que carga, mostrándonos a veces intolerantes y frustrados ante el sufrimiento de las personas, y tanto más
ante el dolor y la infelicidad de los seres que amamos.
E. Kübler-Ros escribe: “no se puede sanar al mundo
sin sanarse a sí mismo”.
Pienso que, la vida da la oportunidad de descubrir que
el valor de amar y amarse, conlleva tener el coraje de
sostenerse y desde la fortaleza ser capaces de sostener
al otro; que amar significa no temblar ante el dolor propio ni el ajeno, no echarse a correr y abandonarlo por
muy dura y oscura que nos parezca su realidad, porque
esa oscuridad si la contemplamos tratando de percibir
más allá de la apariencia, es la que sin duda nos permitirá ver lo más íntimo de su ser, el reflejo del poder, la
sabiduría, la belleza y el amor divinos, el reflejo de su
divinidad, la luz que también nos ilumina a nosotros.
11
No se me escapa que ante esta argumentación tan
sencilla, el uso de la técnica del claroscuro, para dar
respuesta a algo tan complejo, todos estamos pensando en el sentido del DOLOR con mayúsculas, el dolor
del mundo, el de millones de personas que mueren de
hambre, que no tienen techo para cobijarse, o que sufren enfermedades, maltratos o abuso, el de personas
que sufren las consecuencias de la guerra…. (dolor a
menudo proveniente o agravado de la suma de tanto
otro no afrontado y no resuelto), y sobre el que escribe S. Vancells en su artículo “De que serveix el dolor
del món?” Oct.2012 y en otros muchos de sus textos,
haciendo alusión al interrogante que se planteó durante su vida y obra el pensador alemán W. Benjamín.
Pues, sin duda que un “oscuro” de tal cuantía, esta
“sombra” que planea sobre la HUMANIDAD entera,
tiene a la fuerza que querer mostrar la luz más brillante y grande que existe, la Luz del Amor. La pregunta no es sólo para qué sirve el dolor del mundo, sino
¿cuánto más dolor tiene que sufrir el mundo para que
el ser humano sea capaz de ver y amar?
“La única finalidad en la vida es crecer”.” La lección
última es aprender a amar y a ser amados incondicionalmente.” (Elisabeth Kübler-Ross)
“Hay que aprender a abrir los ojos del corazón, para
percibir esa Luz que envuelve nuestra vida cotidiana;
que está entre nosotros esperando siempre ser recibida como el mayor don” “Quiero vivir descalzando
mi alma cuando me acerco a ella en los hombres y
las cosas, porque estoy segura que es sagrado el lugar
donde la luz se posa.” (Isabel Guerra)
12
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
Luces y sombras
Carmen López
Cuando un haz de luz impacta sobre un cuerpo este proyecta una sombra.
Sólo cuando un cuerpo es capaz de contemplar, con honestidad, sus sombras,
se ilumina.
Cuatro y media de la tarde Jaume, el bedel, abre la
verja y las madres entramos al patio del colegio. En
corrillos, hablando, esperamos a que salgan nuestros
cachorros. El mío, Pol, tiene siete años. Hoy estará
contento; por megafonía, altísima, suena esa canción:
“Stronger”, sí, creo que se llama así. A él le encanta y
a mí también me debe gustar, porque me doy cuenta que estoy moviendo el culo solo cuando paro de
hacerlo, y es al advertir a quien tengo a mi lado: la
madre de Pep, el “Zascas” le llaman,… el “destoyer”
de la clase de mi hijo. Ella, pocas veces aparece por
aquí; lo normal es que a Pep, nadie le esté esperando
en ese patio. Sin besos ni bocata que mordisquear, se
le puede ver a cualquier hora de la tarde caminando
por las calles del pueblo o jugando solo en el parque.
La miro y no puedo evitar el verla hasta fea. Casi a
manotazos intento apartar las malas ideas que me
despierta ¡Como hoy Pol vuelva a salir marcado… la
engancho de los pelos! ¡A ver si así se entera! Es mi
hígado el que vomita esas barbaridades.
Cuando su mirada se cruza con la mía, esbozo una
leve sonrisa que parece no ver. Pienso lo difícil que
debe ser para ella estar aquí; es imposible que no note
las miradas de todas nosotras, nuestro rechazo. Algo
muy grave debe estar pasando en su casa, o en su cabeza, para que no consiga ver, y menos aliviar, la rabia
de su hijo. Pienso en lo sola que se la ve. Me da pena.
— I que vols que faci? Son coses de nens! Vols dir que
no feu un gra massa de tot plegat? Arreglada aniria si
hagues d’ estar al cas de totes les seves xorrades! Au,
no m’atabalis!
Ni media disculpa, ni rastro de preocupación ni por
el niño herido ni por el suyo propio, el más roto de
todos.
Tutorías, reuniones, que Pep se quedara sin ir al Tibidabo con sus compañeros... nada, no han servido de
nada. Al revés, por lo que me cuenta Pol, ahora es más
taimado y actúa con mayor saña. ¡Qué lástima! Siete
años, y ya “carne de cañón”.
Veo a Pol cruzando el patio. No viene corriendo, hoy
le pesan los pies. Algo no va bien. A lo mejor es que
ha visto a mi lado a la madre de Pep. Trae la cabeza
gacha. A mi lado ya, le levanto la barbilla con un dedo
y hago que me mire. Está serio, muy serio, pero no
hay marcas en su cara, parece ileso. De reojo, la veo
ahí todavía: ¡Que suerte has tenido “fea”, de la que os
habéis librado tú y tu mugrienta coleta! —ha vuelto a
hablar mi hígado, hoy está charlatán.
—Què passa Pol?
—He fet un cosa que no t’agradarà.
—Dígues.—le pido mientras le entrego el bocata.
—Aquí no, anem a casa. —ni lo mira y eso que es viernes y los viernes toca Nocilla.
Recuerdo la última vez que se le acercó una de nosotras, la madre de Iván, el mejor amigo de Pol, asusta- No me pide que pasemos por la biblioteca, ni que le
do, y avergonzado, con su ceja recién suturada.
lleve al parque. Hoy es él, el que, con una determina-
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
13
ción que no le conocía, dirige nuestros pasos y yo la
que le sigo, casi a la carrera, para no perderlo entre el
mar de niños, mamas y abuelos que se acumulan en
la salida del colegio. Pol estruja su bocadillo con una
mano y con la otra hace que vuele el carrito con su
mochila. Va directo para casa, ni mira si le sigo ¡Pues
si que la ha tenido que hacer gorda!
los dientes; en su semblante congestionado percibo
los restos de la furia que me figuro le arrastró en ese
momento. Se me escapa una media sonrisa.
—I que ha fet ell, desprès?
—Ha plorat i ha marxat. —me mira expectante y un
segundo después, ¡solo un segundo después!, se relaja.
—Ja, Pol, i demà què?
—El “capullu” d’en Pep, em volia picar una altre cop,
mama! Ja sé que em dius que no piqui mai! —suspira—, però també em dius que no em deixi maxacar!
—sentado en su banqueta de la cocina, a medida que
habla, su tono de voz se eleva y su cabeza también.
Ahora me está mirando directamente a los ojos.
—Què has fet Pol?
—L’he agafat pel coll, l’he tirat a terra i li he fotut un
parell de coçes. —me responde casi de carrerilla, sus
ojos están entrecerrados y habla sin apenas separar
Otro segundo mirándonos. Y aparece algo en él, algo
que no soy capaz de definir, pero sospecho que siempre le va a acompañar. Al principio me pareció una
sombra ¿una sombra? ¿No sería una luz? Pero está ahí
y es lo mismo que él vio en mí.
—Demà? Demà, ja veurem, mama. —Pol da el primer
mordisco a su bocadillo, en la penumbra que nos envuelve a los dos, la misma que nos envuelve a todos.
14
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
Camí de llums... i ombres
Imma Vives i Oller
Si allò que enyoro ja només és una ombra, ombres, digueu.me,
¿com la vostra tenebra fa llum en la meva ànima?
Marius Torres
Llums i ombres, una contradicció sempre, necessària i Continuar aïllat amb el pensament fora de contrast
fonamental per a viure.
és foscor. Quan és així, l’experiència em diu que, emmalaltim.
Em resulta difícil parlar-ne, malgrat tot, em trobo
aquí intentant escriure.
La primera sensació, intensa i dramàtica, és de negror absoluta, després comencen els matisos. S’inicia,
Escriure quelcom de la meva experiència. Un destil·lat. doncs, un procés d’oportunitat de llum, de començar
a reconèixer tonalitats i contrastos. De reconèixer una
Va ser una etapa llarga de la meva vida, una etapa nova ocasió de cercar la llum i modular-la. Recordo el
que va durar set anys, una etapa d’angoixa; de tastar i moment del meu procés en que el rastre era més fosc,
conèixer el que és viure en contradicció gairebé per- el moment on el cos i l’ànima ja no responen. El cos i
manent, una etapa on el pensament, el cor i els actes l’ànima estaven “mediocritzats”, indefinits, sense força
no anaven de la mà. D’una resistència vasta, a mi- vital, amb dificultat de moviment, aleshores, vaig porar-me de front la contradicció. Va ser un temps, on der connectar amb un fil de llum. Una porta petita
el dubte em va perseguir i se’m va instaurar. Li vaig s’obria dins el meu imaginari i amb aquesta capacitat
donar cabuda i es va apoderar de mi, fins el punt de -“la imaginació”- vaig poder començar a reconeixem.
dubtar de l’experiència viscuda, dels actes escollits i Podia moure’m. Podia parlar i visitar a qui jo volia i
decidits,... de la meva intenció. Una etapa tenyida de dir el que volia. Podia tornar a reconèixer de nou allò
negre. Sense visualitzar les ombres, tampoc la llum. delicat de la vida: els meus valors. Els valors que comAmb tot he de dir que ho vaig suportar; amb tot he parteixo, i amb qui els comparteixo, i anar albirant el
de dir que n’he pogut destil·lar llum, malgrat que hi significat dels meus actes.
va haver moments en els que ni jo ho creia possible.
Vaig començar a generar un nou moviment, un nou
Potser el que he anat aprenent en el viure és que la diàleg, entre jo i els altres. Un nou diàleg de llums i
foscor roman, quan estem en un estat, allargat en el ombres, que no d’absència de llum. Un diàleg on
temps, estàtic que no plàcid. Un estat de dubte perma- l’amor hi és present.
nent. Balancejant. Sense prendre una decisió. Sense
assumir el risc, que malgrat sigui erroni, crec, a hores
d’ara, que és més saludable per dinàmic.
Intentar aturar el moviment és una errada. Intentar
aturar la decisió també. Intentar aturar el què hi ha en
el fons del cor, també ho és. És una gran errada que
ens porta a la foscor, a viure sense ombres, i per tant,
comença un camí de desesperança.
LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ
15
La meva pàtria
Santi Vancells Gascons
La meva pàtria és la meva ànima. El sentiment de pertinença a un ideal i a una terra. Un aiguabarreig de
genètica, experiència i coneixement. La meva identitat no és excloent ni separadora. No demano res que
no vulgui pels demés. Ho podem compartir tot, des de
la llibertat que ens fa iguals en la diferència.
La meva pàtria és l’olor del carrer on jugava; el camí
que travessa els camps i s’endinsa en el bosc. El record d’aquella tarda, on hi batega la remor del primer
amor. La meva pàtria és la gent; un constructe de sentiments, de realitats, de lluites, de dolors, de pèrdues i
de coratge.
El meu sentit de la pàtria és el d’aquella aula: diversa
i plural. La pàtria dels qui han vingut de fora,
arrossegant en una maleta quatre rampoines i cent
quilos de sofriment. Gent postergada, obligada a
abandonar la seva terra, a crear una nova vida. Gent
que sovint no rep, dels d’aquí, la comprensió i el suport
que es mereixen.
Aquest reconeixement és imprescindible per fer que
la pàtria de la gent, sigui com aquella aula, en una escola de poble, als anys seixanta, on uns rèiem amb els
altres, indiferents a les lleis, a les prohibicions i als governants.
La meva pàtria és una mà estesa als pobles d’Espanya, Les pàtries les construeixen la gent: tots. Els nous i
a la seva gent, a la seva cultura, a la seva llengua.
els vells. Els de sempre i els qui acaben d’arribar. Els
d’abans i els d’ara. Els qui als anys cinquanta varen
Aquesta Espanya apresa en les tardes d’escola, quan deixar un poble d’Espanya i els qui arriben avui, amb
ens ensenyaven a llegir i a escriure, barrejats els uns el mateix dolor i la mateixa esperança, d’Àfrica, de Síamb els altres, sense escarnis ni estranyeses.
ria, d’Hondures o de Nicaragua.
En un món, donat a prohibir-ho tot, ens donàvem una
llibertat deliciosa; una llibertat assumida espontàniament, en una desobediència cívica, tan natural com
l’aire que respiràvem. Érem nens, érem amics, érem
companys; indiferents a les imposicions. Cada ù tenia
el seu nom i la seva llengua, però en aquelles tardes,
allunyades dels sorolls de la vida d’ara, la llengua s’utilitzava per parlar. Envejo aquella llibertat silenciosa,
que vàrem aprendre a construir, sense obsessions, ni
prejudicis. Envejo la pluri culturalitat de l’aula. El respecte, amb el que ens tractàvem; les lluites fratricides
que acabaven, perdonant-nos els uns als altres. Envejo
la resposta a l’error. La saludable competitivitat del joc
que ens convertia en rivals, però no en enemics.
La meva pàtria és aquesta gent i és ara. Són ells i som
nosaltres. Res no els hem d’impedir, ni hem de posar cap frontera a les seves capacitats. Una pàtria no
es una llengua, ni és una terra, ni una llei. La pàtria
només és la gent. El què vol i el què estima, el que
va deixar allà, enrere, i el que crearà, ara, de nou. La
pàtria de la gent; és plurinacional, pluricultural i plurilingüe. Ens uneix la voluntat d’estimar i sentir-nos
del lloc que ens acull per viure. La meva pàtria és ara.
La meva pàtria sóc jo i ets tu.
L’aire renovat i rejovenit de la il·lusió i de la revolució
de les persones. Junts per governar-nos. Junts per ferho bé. Junts per ser millors.
Summer’s out – school’s in © Bùi Linh Ngân
Ninja cat © Robert Couse-Baker