2 MB BOB gener 2015

Butlletí Oficial
del
Bisbat de Tortosa
GENER 2015
IMAGEN DE SAN PEDRO
D i sp oni b le
Butlletí Oficial
DEL
BISBAT DE TORTOSA
ANY CLVI - TOM CXXVIII
Gener 2015
Núm. 1
Bisbat
Sr. Bisbe
Nomenament de membres
del Consell d’Assumptes Econòmics del Bisbat.
Enrique Benavent Vidal
per la gràcia de Déu
i la benignitat de la Santa Seu Apostòlica,
bisbe de Tortosa.
En virtut dels cànons 492 i 493 que parlen de què a cada diòcesi
s’ha de constituir un consell per als assumptes econòmics; que els
seus membres ho són per cinc anys; i que, entre les funcions en­
comanades, pertoca a aquest consell fer cada any el pressupost d’in­
gressos i despeses per a l’any entrant, així com aprovar els comptes
d’ingressos i despeses al final d’any,
Per les presents, donat que s’han complert els cinc anys canònics
de vigència dels membres actu­als del consell d’assumptes econò­
mics al nostre bisbat,
DECRETO que, pel temps de cinc anys a comptar des del dia
d’avui, formaran part, com a mem­bres del mencionat consell d’as­
sumptes económics del bisbat de tortosa, les persones se­güents:
Il·lm. Sr. José Luis Arín Roig
Rev. Víctor Manuel Cardona Eixarch
Rev. Llorenç Callau Borrás
3
Sr. Josep Lluís Ginovart
Sr. Pedro F. Carpena Sofio
Sr. Alberto Casanova Bellés
Sr. Llorenç Callau Mascarell
Sr. Joaquim Amaré Morales (Secretari)
Publiquis degudament al Butlletí Oficial del Bisbat
Tortosa, 26 de gener de 2015.
† Enrique Benavent i Vidal
Bisbe de Tortosa
Davant meu,
Francisco García Monforte
Canceller - Secretari General
Constitució d’una comissió d’assessorament
en el govern de les institucions
que tenen la seu a l’edifici del Seminari Diocesà
Enrique Benavent Vidal
per la gràcia de Déu
i la benignitat de la Santa Seu Apostòlica,
bisbe de Tortosa.
Per les presents, per tal de comptar amb un millor assessora­
ment en el govern de les institucions que tenen la seu a l’edifici del
Seminari Diocesà,
CONSTITUEIXO UNA COMISSIÓ D’ASSESSORAMENT,
que m’ajudi a prendre les decisi­ons més oportunes en cada moment.
Estarà formada per les persones que es llisten a continuació,
en raó del càrrec que ostenten i mentre no causen baixa en ell. Si
4
alguna cessés en el càrrec que ostenta en l’actualitat, cessaria au­
tomàticament com a membre d’aquesta comissió i seria rellevada
per aquella que la substituís.
Els càrrecs i les persones, a dia d’avui, són els següents:
— Sr. Vicari General del Bisbat: Il·lm. José Luis Arín Roig,
pvre.
— Sr. Rector del Seminari Diocesà: Rev. Javier Vilanova
Pellisa, pvre.
— Sr. Representant de la titularitat del Col·legi Diocesà
Sagrada Família: Rev. Tomàs Mor Puig, pvre.
— Sr. Ecònom Diocesà: Rev. Víctor Manuel Cardona Eixarch,
pvre.
— Sr. Administrador de les institucions que tenen la seu a
l’edifici del Seminari: Rev. Llo­renç Callau Borrás, diaca
permanent.
Publiquis degudament al Butlletí Oficial del Bisbat
Tortosa, 26 de gener de 2015.
† Enrique Benavent i Vidal
Bisbe de Tortosa
Davant meu,
Francisco García Monforte
Canceller - Secretari General
Jornada mundial de la pau
(PARAULES DE VIDA – 4 - de gener - 2015)
El dia 1 de gener a l’Església Catòlica celebrem la Jornada Mun­
dial de la Pau. Es tracta d’una commemoració que va ser instituïda
pel Beat Pau VI i que per a molts pot passar desapercebuda perquè
la celebració de l’any nou s’ha convertit simplement en una ocasió
per a la diversió.
5
No obstant això, el començament d’un any nou és una bona oca­
sió per a recordar que l’aspiració més noble que hi ha en el cor dels
homes i dels pobles és precisament la pau. El Senyor ha anomenat
benaurats a aquells que treballen per la pau i els ha promès que seran
anomenats fills de Déu, és a dir, que seran estimats pel Pare amb un
amor semblant al que Déu sent pel seu Fill.
Aquesta aspiració a la pau que hi ha en tot home de bona volun­
tat, no és únicament el desig de que no hi hagin guerres, sinó quel­
com més profund. El Concili Vaticà II ens ha recordat que “la pau no
és la simple absència de guerra, ni es redueix merament a crear un
equilibri de forces oposades, ni és tampoc el resultat d’una despòti­
ca dominació, sinó que és anomenada amb tota propietat «obra de
la justícia»” (GS, 78). Més avant el concili afegeix: “la pau és fruit
també de l’amor, que va més enllà del que la justícia pot aportar”.
Qualsevol relació entre les persones i els pobles que no respecte l’or­
de de la justícia o que no naixi de l’amor és un obstacle per a la pau.
El lema elegit pel Papa Francesc per a la jornada d’aquest any
és: “Ja mai més esclaus, sinó germans”. Amb aquest tema, el Papa
ens recorda que l’esclavitud és un obstacle per a la verdadera pau
perquè fereix la fraternitat entre les persones. A primera vista ens
podria semblar una al·lusió a un problema que pareix estar eradicat
en la nostra cultura i en la nostra societat, però si aprofundim en
la realitat descobrim que en el nostre món apareixen noves for­
mes, i moltes vegades molt subtils, d’esclavitud. El Compendi de
la Doctrina Social de l’Església ens ajuda a veure que en aquest
tema es dóna una distància entre la “lletra” i l’”esperit”: es procla­
men de paraula els drets de l’home, però sorgeixen noves formes
en què aquests drets són conculcats. Amés de que en alguns llocs
del nostre món perduren relacions laborals pròpies d’un sistema
esclavista i hi ha una mentalitat esclavista respecte a les dones i els
xiquets, no hem d’oblidar les noves formes d’esclavitud de què fa
menció el Compendi: el tràfic d’éssers humans, els xiquets soldats,
l’explotació dels treballadors, el tràfic de drogues, la prostitució
(núm. 158).
Hi ha esclavitud quan, basant-se en interessos econòmics o
d’un altre tipus, les persones dominades són privades de drets fo­
6
namentals i la seua dignitat i llibertat no són respectades, quan les
persones són valorades i tractades com a objectes que es poden
eliminar i canviar simplement per altres, quan es considera a les
altres persones com a essers inferiors i se’ls desprecia com a tals.
En definitiva, quan deixem de considerar i de tractar l’altre com a
germà despreciant, d’aquesta manera, la seua dignitat. No oblidem
que aquestes actituds poden aparèixer al cor de tot esser humà,
també en el nostre.
Que el Senyor ens beneeixi amb la seua pau.
† Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa
Jornada mundial de l’emigrant i del refugiat
(PARAULES DE VIDA – 11 - de gener - 2015)
No és infreqüent que els Mitjans de comunicació social ens ofe­
risquen notícies relacionades amb el fenomen de la immigració, es­
pecialment amb notícies de persones que moren intentant arribar a
països que s’han convertit per a ells en un somni o en una esperança
d’aconseguir unes condicions de vida digna. Ens sorprenen també
les humiliants situacions humanes que aquestes persones han viscut
per poder aconseguir el seu objectiu, o les dures condicions econò­
miques que han acceptat per poder realitzar un viatge que pensaven
que els duria a un lloc paradisíac. I quan aconsegueixen la seua meta
es troben amb unes condicions de vida infrahumanes i amb una soci­
etat que els mira amb recel i, moltes vegades, amb menyspreu.
El fenomen de les migracions no és fàcil d’afrontar, però pre­
cisament per això, és una qüestió a la que els governs de les naci­
ons haurien de prestar una atenció prioritària. Les autoritats tenen
l’obligació moral d’estudiar i d’afrontar les causes, de naturalesa
econòmica o política, que porten a tants éssers humans a emprendre
una aventura en busca d’un lloc on poder viure més dignament o
7
més lliurement. També tenen el deure de coordinar les seues políti­
ques migratòries superant actituds egoistes, tenint com a objectiu la
promoció de la dignitat de les persones i lluitant contra les formes
d’esclavitud i el comerç d’éssers humans que generen persones i
organitzacions sense escrúpols morals, aprofitant-se de persones que
es troben en situacions desesperades.
El lema escollit pel Papa per a enguany és: “Una Església sense
fronteres, mare de tots”. Es tracta d’una crida al cor dels cristians,
perquè revisem quines són les actituds que tenim cap als immigrants.
“Era foraster i em vau acollir” (Mt 25, 35). El que uneix a un cristià
amb un immigrant és més fort que allò que ens fa distints: la llengua,
la cultura, els hàbits de vida, el desconeixement mutu, etc… són
diferències que poden provocar sospites i distanciaments. Però la
comuna dignitat i, sobretot, el veure amb ulls de fe el rostre de Crist
en el germà necessitat, ha de despertar en el nostre cor una actitud
d’acollida i un desig d’ajudar a tots.
L’Església és el Poble de Déu format per persones de tots els po­
bles. Cap cristià és estranger en ella i tot ésser humà està invitat a en­
trar en el seu si. Per això, encara que no tenim mitjans per a solucio­
nar tots els problemes econòmics i humans que moltes vegades estan
vivint els qui han vingut d’altres països, sí que haurien de trobar en
nosaltres una família que no els desprecia; que vol estar prop del qui
sofreix; que vol superar les distàncies humanes i culturals que ens
allunyen als uns dels altres; que vol establir vincles de proximitat,
de solidaritat i de comunió; una Església que promou de veritat una
“cultura de l’encontre”. No podem oblidar que la proximitat humana
a les persones és una condició per a l’anunci de l’Evangeli.
Que aquesta jornada serveixi per renovar el compromís de les
nostres institucions caritatives per ajudar a tots a trobar condicions
de vida dignes i a comprometre’ns en aquelles organitzacions que
lluiten per aquest objectiu.
Que el Senyor us beneeixi.
† Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa
8
Pregària per la unitat dels cristians
(PARAULES DE VIDA – 18 - de gener - 2015)
Un dels èxits més visibles des que va començar el moviment
ecumènic en els primers anys del segle XX, ha sigut la celebració
anual d’un octavari d’oració per la unitat dels cristians. Tradicional­
ment comença el dia 18 de gener i clou el 25, festa de la conversió
de Sant Pau. Durant aquests dies, els cristians de totes les esglési­
es i comunitats cristianes estem invitats a pregar units perquè Déu
ens concedeixi el do de la plena unitat, convençuts de que el nostre
testimoni de fe en Crist serà més convincent si vivim en la plena
comunió de fe i d’amor.
El Papa Francesc, en l’exhortació Evangelii gaudium dedica uns
números (244-246) al diàleg ecumènic. En ells ens recorda alguns
principis de l’ecumenisme i les actituds que tots els cristians estem
cridats a viure en les nostres relacions mútues.
En primer lloc, el Papa ens recorda que el desig de la unitat i
l’oració per aconseguir-la no és quelcom nostre, sinó que té el seu
origen en el mateix Crist. En l’oració que el Senyor va dirigir al
Pare abans de la seua passió demana “que tots siguin u” (Jn 17, 21).
L’oració de Crist és el model i el criteri de tota oració cristiana. Du­
rant aquests dies els cristians ens unim a l’oració de Crist i la fem
nostra.
El Papa ens recorda també que la unitat no és només un bé per
a les esglésies, sinó per a tota la família humana. Si la missió de
l’Església, com ens ha recordat el Concili Vaticà II, consisteix a tre­
ballar perquè tota la família humana arribe a ser família de Déu (GS
40; AG 1), l’ecumenisme és “una aportació a la unitat de la família
humana” (EvGa 245). Si els cristians estem units en la fe i en l’amor,
o si les diferències que perduren en la interpretació de la Paraula de
Déu i que impedeixen una unitat plena, no provoquen divisions en
la caritat, estem contribuint a la unitat de tota la família humana i a
que el nostre món camine cap a una pau cada vegada major. El camí
de l’ecumenisme és, per això, un treball per la pau en el nostre món.
El camí a la unitat no és únicament qüestió de diàlegs i acords en
temes teològics i doctrinals. De poc servirien els acords si no canvia
l’actitud dels nostres cors. En les relacions entre els cristians estem
cridats a crear un clima de confiança mútua, a aprendre a mirar el
9
germà sense recels, a alegrar-nos per la fe de tots els qui creuen en
Crist i pels mitjans i els dons de salvació que estan presents en totes
les esglésies i comunitats cristianes. En un món en el que Déu està
tan absent de la vida dels homes, la fe del germà, encara que no visca
la comunió plena amb nosaltres, ha de ser un motiu de goig per a
tots.
Avançarem en el camí a la unitat si tots els cristians centrem la
nostra mirada i el nostre cor en Crist. En la mesura que, vivint la ple­
na comunió amb l’Església, ens esforcem per aprofundir en la nostra
unió amb el Senyor, arribarem a una comprensió més profunda de
l’Evangeli i a un apropament major a tots els cristians.
Que el Senyor ens beneïsca amb la seua pau.
† Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa
Sant Francesc Gil de Federich
(PARAULES DE VIDA – 25 - de gener - 2015)
En l’escrit per a l’any de la vida consagrada (Vida Diocesana,
diumenge 23/11/2014), vaig indicar que la millor riquesa que els
instituts de vida consagrada han aportat a l’Església són els sants.
Per això, enguany dedicarem un escrit cada mes a meditar el tes­
timoni de santedat de cristians o cristianes que van viure en l’estat
de consagració. Comencem amb el testimoni d’un sant de la nostra
diòcesi la festa del qual hem celebrat recentment: Sant Francesc Gil
de Federich.
Va nàixer a Tortosa en 1702. Rep el baptisme en la Catedral i
el sagrament de la confirmació en la capella del palau episcopal.
Estudia en el col·legi de Sant Domènec i Sant Jordi que els dominics
regentaven a Tortosa. És allí quan sent la crida del Senyor a ingres­
sar en l’Orde de Predicadors. Rep l’hàbit en 1718 en el convent de
Santa Caterina de Barcelona, emetent la professió religiosa en 1719.
Després de cloure els seus estudis és nomenat professor de filosofia
a Barcelona. Abans de rebre l’ordenació sacerdotal ja manifesta la
10
seua vocació missionera, un desig al que els seus superiors no acce­
deixen en un primer moment. Finalment, en 1729, aconsegueix que
els seus superiors l’accepten com a missioner en Filipines. Quan
arriba al seu destí, malgrat ell va manifestar el desig d’anar a “missi­
ons vives” (és a dir, a territoris de missió), el nomenen professor de
teologia i secretari provincial de la província dominicana del Roser.
Accepta amb resignació aquests encàrrecs, però sense renunciar a la
seua vocació missionera. La malaltia d’un missioner enviat a Xina
és l’ocasió perquè Francesc Gil de Federich pogue veure realitzat el
seu desig. Renuncia al càrrec de secretari provincial, s’ofereix com
a voluntari per a substituir el missioner malalt i és enviat a Tonquín.
Dos anys després d’arribar al seu destí comença la persecució:
capturat amb un grup de cristians natius en 1737, s’ofereix com os­
tatge a canvi de l’alliberament dels altres. En la presó no deixa de
predicar l’Evangeli, perquè encara que ell estava empresonat, deia
que “la paraula de Déu no està encadenada”. Va patir tortures i pres­
sions perquè despreciara la creu que és el senyal dels cristians. Es
manté ferm i en cap moment cedeix davant les amenaces. Suporta
amb enteresa i alegria les malalties en la presó. En una carta als seus
superiors afirmava: “Pateixo amb alegria per la glòria de Déu”.
El 22 de gener de 1745, al besar i adorar una creu que li van
oferir perquè la despreciara, és condemnat a mort. Abans de morir
rep els sagraments, s’acomiada dels carcellers i els reparteix els seus
béns. En el seu testament dirigit els cristians fa una exhortació: “Es­
timeu-vos els uns als altres. Manteniu-vos en la fe de Jesús. Treba­
lleu per difondre-la. No perdeu l’esperança en Déu, el nostre Pare”.
Va predicar l’Evangeli fins al final.
La seua santedat és el fruit d’una entrega cada dia més generosa
a Déu: primer com a religiós, després com a missioner, finalment en
el martiri. Va viure plenament l’ideal de tot creient que es consagra
al Senyor que no és un altre que el de lliurar-li la seua persona i la
seua vida.
Que el Senyor ens beneïsca amb la seua gràcia.
† Enrique Benavent Vidal
Bisbe de Tortosa
11
Jornada mundial de la paz
(PALABRAS DE VIDA – 4 - de enero - 2015)
El día 1 de enero en la Iglesia Católica celebramos la Jornada
Mundial de la Paz. Se trata de una conmemoración que fue instituida
por el Beato Pablo VI y que para muchos puede pasar desapercibida
porque la celebración del año nuevo se ha convertido simplemente
en una ocasión para la diversión.
Sin embargo, el comienzo de un año nuevo es una buena ocasión
para recordar que la aspiración más noble que hay en el corazón de
los hombres y de los pueblos es precisamente el deseo de la paz. El
Señor ha llamado bienaventurados a aquellos que trabajan por la paz
y les ha prometido que serán llamados hijos de Dios, es decir, que
serán amados por el Padre con un amor semejante al que Dios siente
por su Hijo.
Esta aspiración a la paz que hay en todo hombre de buena volun­
tad, no es únicamente el deseo de que no haya guerras, sino algo más
profundo. El Concilio Vaticano II nos ha recordado que “la paz no es
la mera ausencia de la guerra, ni se reduce sólo al establecimiento de
un equilibrio de las fuerzas adversarias, ni surge de una dominación
despótica, sino que se llama con exactitud y propiedad la «obra de
la justicia»” (GS, 78). Más adelante el concilio añade: “la paz es
también fruto del amor, que va más allá de lo que la justicia puede
aportar”. Cualquier relación entre las personas y los pueblos que no
respete el orden de la justicia o que no nazca del amor es un obstá­
culo para la paz.
El lema elegido por el Papa Francisco para la jornada de este año
es: “Ya nunca más esclavos, sino hermanos”. Con este tema, el Papa
nos recuerda que la esclavitud es un obstáculo para la verdadera paz
porque hiere la fraternidad entre las personas. A primera vista nos
podría parecer una alusión a un problema que parece estar erradica­
do en nuestra cultura y en nuestra sociedad, pero si ahondamos en
la realidad descubrimos que en nuestro mundo aparecen nuevas for­
mas, y muchas veces muy sutiles, de esclavitud. El Compendio de la
Doctrina Social de la Iglesia nos ayuda a ver que en este tema se da
una distancia entre la “letra” y el “espíritu”: se proclaman de palabra
12
los derechos del hombre, pero surgen nuevas formas en las que estos
derechos son conculcados. Además de que en algunos lugares de
nuestro mundo perduran relaciones laborales propias de un sistema
esclavista y existe una mentalidad esclavista respecto a las mujeres y
los niños, no debemos olvidar las nuevas formas de esclavitud que se
mencionan en el Compendio: el tráfico de seres humanos, los niños
soldados, la explotación de los trabajadores, el tráfico de drogas, la
prostitución (nº 158).
Hay esclavitud cuando en base a intereses económicos o de otro
tipo las personas dominadas son privadas de derechos fundamenta­
les y su dignidad y su libertad no son respetadas, cuando las perso­
nas son valoradas y tratadas como objetos que se pueden eliminar y
cambiar simplemente por otros, cuando se considera a otras perso­
nas como seres inferiores y se les desprecia como tales. En definiti­
va, cuando dejamos de considerar y de tratar al otro como hermano,
despreciando, de este modo, su dignidad. No olvidemos que estas
actitudes pueden aparecer en el corazón de todo ser humano, tam­
bién en el nuestro.
Que el Señor nos bendiga con su paz.
† Enrique Benavent Vidal
Obispo de Tortosa
Jornada mundial del emigrante y del refugiado
(PALABRAS DE VIDA – 11 - de enero - 2015)
No es infrecuente que los medios de comunicación social nos
ofrezcan noticias relacionadas con el fenómeno de la inmigración,
especialmente con noticias de personas que mueren intentando lle­
gar a países que se han convertido para ellos en un sueño o en una es­
peranza de alcanzar unas condiciones de vida digna. Nos sorprenden
también las humillantes situaciones humanas que estas personas han
vivido para poder alcanzar su objetivo, o las duras condiciones eco­
13
nómicas que han aceptado para poder realizar un viaje que pensaban
que les llevaría a un lugar paradisíaco. Y cuando alcanzan su meta se
encuentran con unas condiciones de vida infrahumanas y una socie­
dad que les mira con recelo y, muchas veces, con desprecio.
El fenómeno de las migraciones no es fácil de afrontar, pero
precisamente por ello, es una cuestión a la que los gobiernos de las
naciones deberían prestar una atención prioritaria. Las autoridades
tienen la obligación moral de estudiar y afrontar las causas, de na­
turaleza económica o política, que llevan a tantos seres humanos a
emprender una aventura en busca de un sitio donde poder vivir más
dignamente o más libremente. También tienen el deber de coordi­
nar sus políticas migratorias superando actitudes egoístas, teniendo
como objetivo la promoción de la dignidad de las personas y lu­
chando contra las formas de esclavitud y la trata de seres huma­
nos que generan personas y organizaciones sin escrúpulos morales,
aprovechándose de seres humanos que se encuentran en situaciones
desesperadas.
El lema elegido por el Papa para este año es: “Una Iglesia sin
fronteras, madre de todos”. Se trata de una llamada al corazón de
los cristianos, para que revisemos cuáles son las actitudes que tene­
mos hacia los inmigrantes. “Fui forastero y me hospedasteis”. Lo
que une a un cristiano con un inmigrante es más fuerte que aquello
que nos hace distintos: la lengua, la cultura, los hábitos de vida, el
desconocimiento mutuo, etc… son diferencias que pueden provocar
sospechas y alejamientos. Pero la común dignidad y, sobre todo, el
ver con ojos de fe el rostro de Cristo en el hermano necesitado, debe
despertar en nuestro corazón una actitud de acogida y un deseo de
ayudar a todos.
La Iglesia es el Pueblo de Dios formado por personas de todos
los pueblos. Ningún cristiano es extranjero en ella y todo ser huma­
no está invitado a entrar en su seno. Por ello, aunque no tenemos
medios para solucionar todos los problemas económicos y humanos
que muchas veces están viviendo los que han venido de otros países,
sí que deberían encontrar en nosotros una familia que no los des­
precia; que quiere estar cerca de quien sufre; que quiere superar las
distancias humanas y culturales que nos alejan a unos de otros; que
14
quiere establecer vínculos de cercanía, de solidaridad y de comu­
nión; una Iglesia que promueve de verdad una “cultura del encuen­
tro”. No podemos olvidar que la cercanía humana a las personas es
una condición para el anuncio del Evangelio.
Que esta jornada sirva para renovar el compromiso de nuestras
instituciones caritativas por ayudar a todos a encontrar condiciones
de vida dignas, y a comprometernos en aquellas organizaciones que
luchan por este objetivo.
Que el Señor os bendiga.
† Enrique Benavent Vidal
Obispo de Tortosa
Oración por la unidad de los cristianos
(PALABRAS DE VIDA – 18 - de enero - 2015)
Uno de los logros más visibles desde que comenzó el movi­
miento ecuménico en los primeros años del siglo XX, ha sido la
celebración anual de un octavario de oración por la unidad de los
cristianos. Tradicionalmente comienza el día 18 de enero y concluye
el 25, fiesta de la conversión de San Pablo. Durante estos días, los
cristianos de todas las iglesias y comunidades cristianas estamos in­
vitados a orar unidos para que Dios nos conceda el don de la plena
unidad, convencidos de que nuestro testimonio de fe en Cristo será
más convincente si vivimos en la plena comunión de fe y amor.
El Papa Francisco, en la exhortación Evangelii gaudium dedica
unos números (244-246) al diálogo ecuménico. En ellos nos recuer­
da algunos principios del ecumenismo y las actitudes que todos los
cristianos estamos llamados a vivir en nuestras relaciones mutuas.
En primer lugar, el Papa nos recuerda que el deseo de la unidad
y la oración para alcanzarla no es algo nuestro, sino que tiene su
origen en el mismo Cristo. En la oración que el Señor dirigió al
Padre antes de su pasión pide “que todos sean uno” (Jn 17, 21). La
15
oración de Cristo es el modelo y el criterio de toda oración cristiana.
Durante estos días los cristianos nos unimos a la oración de Cristo y
la hacemos nuestra.
El Papa nos recuerda también que la unidad no es sólo un bien
para las iglesias, sino para toda la familia humana. Si la misión de
la Iglesia, como nos ha recordado el Concilio Vaticano II, consiste
en trabajar para que toda la familia humana llegue a ser familia de
Dios (GS 40; AG 1), el ecumenismo es “un aporte a la unidad de la
familia humana” (EvGa 245). Si los cristianos estamos unidos en la
fe y en el amor, o si las diferencias que perduran en la interpretación
de la Palabra de Dios y que impiden una unidad plena, no provocan
divisiones en la caridad, estamos contribuyendo a la unidad de toda
la familia humana y a que nuestro mundo camine hacia una paz cada
vez mayor. El camino del ecumenismo es, por ello, un trabajo por la
paz en nuestro mundo.
El camino hacia la unidad no es únicamente cuestión de diálo­
gos y acuerdos en temas teológicos y doctrinales. De poco servirían
los acuerdos si no cambia la actitud de nuestros corazones. En las
relaciones entre los cristianos estamos llamados a crear un clima de
confianza mutua, a aprender a mirar al hermano sin recelos, a ale­
grarnos por la fe de todos los que creen en Cristo y por los medios y
los dones de salvación que están presentes en todas las iglesias y co­
munidades cristianas. En un mundo en el que Dios está tan ausente
de la vida de los hombres, la fe del hermano, aunque no viva la co­
munión plena con nosotros, debe ser un motivo de gozo para todos.
Avanzaremos en el camino hacia la unidad si todos los cristianos
centramos nuestra mirada y nuestro corazón en Cristo. En la medi­
da en que, viviendo la plena comunión con la Iglesia, nos esforce­
mos por profundizar en nuestra unión con el Señor llegaremos a una
comprensión más profunda del Evangelio y a una cercanía mayor a
todos los cristianos.
Que el Señor nos bendiga con su paz.
† Enrique Benavent Vidal
Obispo de Tortosa
16
San Francesc Gil de Federich
(PALABRAS DE VIDA – 25 - de enero - 2015)
En el escrito para el año de la vida consagrada (Vida Diocesana,
domingo 23/11/2014), indiqué que la mejor riqueza que los institu­
tos de vida consagrada han aportado a la Iglesia son los santos. Por
ello, durante este año dedicaremos un escrito cada mes a meditar el
testimonio de santidad de cristianos o cristianas que vivieron en el
estado de consagración. Comenzamos con el testimonio de un santo
de nuestra diócesis cuya fiesta hemos celebrado recientemente: Sant
Francesc Gil de Federich.
Nació en Tortosa en 1702. Recibió el bautismo en la Catedral y
el sacramento de la confirmación en la capilla del palacio episcopal.
Estudió en el colegio de Santo Domingo y San Jorge que los domini­
cos regentaban en Tortosa. Es allí cuando siente la llamada del Señor
a ingresar en la Orden de Predicadores. Recibió el hábito en 1718 en
el convento de Santa Catalina de Barcelona, emitiendo la profesión
religiosa en 1719. Después de concluir sus estudios fue nombrado
profesor de filosofía en Barcelona. Antes de recibir la ordenación
sacerdotal ya manifestó su vocación misionera, un deseo al que sus
superiores no accedieron en un primer momento. Finalmente, en
1729, consiguió que sus superiores le aceptaran como misionero en
Filipinas. Cuando llegó a su destino, a pesar que él manifestó el
deseo de ir a “misiones vivas” (es decir, a territorios de misión), se
le nombró profesor de teología y secretario provincial de la provin­
cia dominicana del Rosario. Aceptó con resignación estos encargos,
pero sin renunciar a su vocación misionera. La enfermedad de un
misionero enviado a China fue la ocasión para que Francesc Gil de
Federich pudiera ver realizado su deseo. Renunció al cargo de secre­
tario provincial, se ofreció como voluntario para sustituir al misio­
nero enfermo y fue enviado a Tonkin.
Dos años después de llegar a su destino comenzó la persecu­
ción: apresado con un grupo de cristianos nativos en 1737, se ofrece
como rehén a cambio de la liberación de los demás. En la prisión no
dejaba de predicar el Evangelio, porque aunque él se encontraba en
prisión, decía que “la palabra de Dios no está encadenada”. Sufrió
torturas y presiones para que despreciara la cruz que es la señal de
17
los cristianos. Se mantuvo firme y en ningún momento cedió ante
las amenazas. Soportó con entereza y alegría las enfermedades en
la cárcel. En una carta a sus superiores afirmaba: “Sufro con alegría
por la gloria de Dios”.
El 22 de enero de 1745, al besar y adorar una cruz que le ofre­
cieron para que la despreciara, fue condenado a muerte. Antes de
morir recibió los sacramentos, se despidió de los carceleros y les
repartió sus bienes. En su testamento dirigido a los cristianos hace
una exhortación: “Amaos los unos a los otros. Manteneos en la fe
de Jesús. Trabajad por difundirla. No perdáis la esperanza en Dios,
nuestro Padre”. Predicó el Evangelio hasta el final.
Su santidad es el fruto de una entrega cada día más generosa a
Dios: primero como religiosa, después como misionero, finalmente
en el martirio. Vivió plenamente el ideal de todo creyente que se
consagra al Señor que no es otro que el de entregarle su persona y
su vida.
Que el Señor nos bendiga con su gracia.
† Enrique Benavent Vidal
Obispo de Tortosa
Activitats de
l’Excm. i Rvdm. Mons. Enrique Benavent i Vidal,
bisbe de Tortosa.
Gener 2015
7-8.- Rep visites i despatxa assumptes a la cúria.
9.-
Visites i reunions a la cúria.
Residència episcopal: reunió del Consell episcopal.
10.-Parròquia Sant Bartomeu, de Benicarló: presideix la cele­
bració de la Paraula, en la reobertura de l’església parroquial
al culte.
18
Parròquia Mare de Déu del Roser, de Tortosa: presideix
l’Eucaristia parroquial en la qual s’acomiada la comunitat
de religioses Carmelites Missioneres.
11.-Parròquia Sant Bartomeu, de Benicarló: presideix la cele­
bració de l’Eucaristia i confereix el sagrament de la Confir­
mació a un grup de joves.
12-17.-Madrid: exercicis espirituals per a bisbes.
19.- Centre d’espiritualitat Sant Enric d’Ossó, de Jesús-Tortosa:
jornada de formació del clergat diocesà.
20.- Rep visites i despatxa assumptes a la cúria.
21.- Centre d’espiritualitat Sant Enric d’Ossó, de Jesús-Tortosa:
reunió amb els arxiprestos i els delegats diocesans.
Palau episcopal: reunió amb el consell d’assumptes econò­
mics.
22.- Visita Pastoral a l’Ampolla.
23.- Visita Pastoral a l’Ampolla. En el saló parroquial, presideix
la celebració ecumènica.
24.- Tortosa, palau episcopal: rep la visita de la Junta de confra­
ries de Setmana Santa d’Alboraia.
Visita Pastoral a l’Ampolla. En el temple parroquial, presi­
deix la Missa Estacional i confereix el sagrament de la Con­
firmació a un grup de joves.
25.- Tortosa, Espai Patronat: participa el l’assemblea de Mans
Unides.
Tortosa, Col·legi Diocesà Sagrada Família: presideix l’Eu­
caristia en la festa patronal.
Parròquia l’Assumpció de Maria, de Vinaròs: en la festa de
sant Sebastianet, presideix l’Eucaristia de reobertura del
temple parroquial al culte.
26.- Rep visites i despatxa assumptes a la cúria.
27.- Casa de les germanes teresianes, Jesús-Tortosa: presideix
l’Eucaristia en la festa de Sant Enric d’Ossó.
27-28.-Tiana: reunió dels Bisbes de les diòcesis amb seu a Catalu­
nya.
19
29.-
30.-
Visita a un prevere hospitalitzat
Visites i despatx a la cúria.
Rep visites, despatxa assumptes a la cúria i es reuneix amb
el consell episcopal.
Parròquia Sant Blai, de Bot: presideix la celebració de l’Eu­
caristia i confereix el sagrament de la Confirmació a un grup
de joves.
31.- Tortosa, Edifici Seminari: presideix la pregària que dóna ini­
ci a la trobada anual de catequistes.
Temple de la Reparació, Tortosa: presideix l’Eucaristia en la
festa del beat Manuel Domingo i Sol.
Visita a un prevere hospitalitzat.
Parròquia Sant Llorenç, del Pinell de Brai: presideix la cele­
bració de l’Eucaristia i confereix el sagrament de la Confir­
mació a un grup de joves.
Secretaria General
“Disposicions a recordar”
Any 2015
A) Disposicions Generals
1. Codi de Dret Canònic.
Als despatxos parroquials ha d’haver-hi sempre a mà un exem­
plar del Codi de Dret Canònic.
20
2. Butlletí oficial del bisbat.
És l’òrgan oficial de la Diòcesi, que publica els documents i in­
tervencions del Bisbe en la seva fun­ció de Magisteri, els decrets o
disposicions referents a l’acció pastoral, de govern i administració,
i els comunicats de la Santa Seu, Conferència Episcopal Espanyola,
Tarraconense, i legislació civil, que afecten a la vida de la comunitat
eclesial diocesana.
Estan obligats a rebre’l, i després enquadernar-lo, la Catedral,
el Seminari, les Parròquies i les Com­unitats Religioses. El preu de
la subscripció per al present any 2015 és de 43 euros. Es recoma­
na la subscripció a tots els sacerdots, rectors, vicaris parroquials,
capellans, etc. Els exemplars de cada any, un cop enquadernats, es
guardaran als arxius corresponents.
El Butlletí està obert a publicar en les seves pàgines les informa­
cions, cròniques, notícies d’interès general o particular, relacionades
amb els arxiprestats, parròquies, comunitats religioses, associaci­ons,
etc. sempre que s’enviïn al director del Butlletí amb temps suficient.
3. Relatio: De statu Dioecesis Dertosensis
Els rectors de les parròquies han d’enviar al Bisbat el full “De
statu Dioecesis Dertosensis” en el que s’informa de les estadísti­
ques de l’any anterior referents a la vida sacramentària (baptismes,
primeres comunions, confirmacions, uncions de malalts, matrimo­
nis) de les exèquies, catequesi i grups de formació, així com del
nombre i horaris de Misses de la participació dels fidels. Aquest full,
necessari per les informacions que el bisbat envia a la Secretaria
d’Estat i a la Conferència episcopal Espanyola, cal enviar-lo no més
tard del dia 31 de gener.
4. Arxius i assentaments en llibres parroquials.
Recordem als rectors de parròquies que:
a) Cal tenir molta cura de l’arxiu parroquial per tal d’evitar la
pèrdua o destrucció dels do­cuments que s’hi guarden.
21
b) Cada cop és més necessari, per les repercussions futures,
procedir amb diligència a l’hora de complimentar els di­
ferents assentaments, anotacions i altres tràmits adminis­
tratius parroquials. En cas de dubte, si us plau, consulteu a
la Secretaria General.
c) Recordem la “nota sobre obertura i tancament”, publicada
al Butlletí de l’any 2003, dels llibres parroquials que men­
ciona el Codi de Dret Canònic, és a dir, els de Baptis­mes,
Matrimonis i Defuncions (c. 535,§) així com també el de
Confirmacions, segons pràctica consuetudinària entre nos­
altres. Reproduïm la nota a continuació.
4.1.- Obertura de llibres nous.
Tots els Llibres sacramentals han d’anar “oficialitzats” des del
Bisbat, tant els ja enviats com els que es sol·liciten posteriorment.
Tot Rector (o Administrador Parroquial) diligenciarà l’obertura
dels quatre Llibres Parroquials (Baptismes, Confirmacions, Matri­
monis, Defuncions) de la forma següent:
a) S’ompliran, a la primera pàgina impresa del Llibre, les da­
des d’identificació: Diòcesi, Parrò­quia, Població, Número
(el que correspongui a l’ordre de l’Arxiu Parroquial).
b) S’identificarà al llom extern del Llibre tancat el número
d’ordre corresponent al Llibre per a la seva localització al
prestatge.
c) Es completaran les dades d’identificació de Parròquia i Po­
blació a la “Diligència de reconeixe­ment oficial” que porta
des del Bisbat.
d) S’ompliran les dades de “Diligència d’obertura”
4.2.-Tancament de Llibres antics.
Per al tancament de Llibres Sacramentals antics, actualment en
ús, es procedirà de la següent ma­nera:
a) Es complimentarà la corresponent “Diligència de tanca­
ment” del Llibre amb l’imprès corres­ponent.
22
b) Aquest imprès, un cop complimentat, s’adherirà (amb pe­
gament, no grapes) al llom (part in­terior) de la pàgina de
l’última partida inscrita al Llibre.
c) A partir de l’última inscripció es traçarà una ratlla en dia­
gonal sobre cada una de les res­tants partides fins el final del
Llibre.
d) Important! En el cas de què hi hagi inscripcions sacra­
mentals pendents d’assentament: es fotocopiarà una pàgina
d’inscripció en blanc del Llibre nou; es farà assentament de
la ins­cripció pendent; s’adherirà aquest full (o fulls) al final
del Llibre antic i s’adherirà la “Di­ligència de tancament”
del Llibre tal com s’ha exposat al apartat anterior, lletra b).
5. Confraries i associacions de fidels
Un cop més recordem la conveniència d’actualitzar les antigues
confraries i associacions dotant-les de nous estatuts, segons model
que facilitarà la Vicaria Judicial. Tant de les noves com de les anti­
gues confraries, han de quedar clars la seva identitat i els seus com­
promisos cristians.
Aquestes confraries i associacions de fidels, un cop aprovats/des
pel Sr. Bisbe, tant pel que fa a la seva erecció o actualització, com als
seus estatuts, a fi que els sigui reconeguda la seva personalitat jurí­
dica pels organismes estatals, és necessari tramitar la seva inscripció
en el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia, la qual
es farà a través de la Vicaria Judicial.
Quan es tracta d’associacions públiques erigides per l’Ordinari
diocesà i fundacions canòniques autònomes, hi ha obligació de:
a) Demanar la confirmació del president (Germà Major) (c.
317), i encara d’altres càrrecs, si així es diu en els Estatuts.
b) Sotmetre a l’aprovació de l’Ordinari la redacció o modifica­
ció dels Estatuts i/o Reglaments (c. 314)
c) Presentar els comptes a l’aprovació de l’Ordinari (c. 1287)
6. Abandonament de la fe catòlica.
Cal distingir entre “exercir el dret d’oposició i/o cancel·lació de
dades” i el fet “abandonar la fe catòlica” (apostatar). Sovint es con­
fon.
23
6.1.- Pel que fa al dret d’oposició i cancel·lació de dades, del
que en parla la llei orgànica 15/1999, cal recordar que els llibres de
Baptismes i els altres llibres sacramentals no són fitxers en el sentit
en què es consideren en la llei O. 15/1999; per la qual cosa no es­
tan subjectes a la legislació en matèria de protecció de dades. [Cf.
Sentència de 19 de setembre de 2009 del Tribunal Suprem, confir­
mada per la del 10 d’octubre de 2008]. També el Tribunal Constitu­
cional s’ha pronunciat, no admetent el recurs d’empara 9929-2008
promogut per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD),
en contenciós sobre cancel·lació de dades que contenen els llibres
sacramentals [Auto 20/2011, de 28 febrer 2011.- BOE, núm.75, di­
marts 29 de març de 2011, Sec TC. Pàg. 188]. No es pot fer, doncs,
cap anotació marginal en aquest sentit. Molt menys, eliminar o
cancel·lar les dades.
6.2.- En relació a l’apostasia, també ha variat la normativa
eclesiàstica en aquesta matèria. Fins al 2009, es requeria un “acte
formal” a l’hora d’acceptar la defecció de l’Església, o apostasia.
[Cfr. Consell Pontifici per als textos legislatius. Comunicat sobre el
“actus formalis defectionis ab Eccelsia catholica” de 13 de març
de 2006]. Aquest “acte formal de separació de l’Església” ha estat
suprimit al Codi de Dret Canònic [c. 1086 § 1; c. 1117; c. 1124]. No
existeix, doncs, aquest requisit des del 26 d’octubre de 2009 [Cf.
Carta apostòlica en forma de “Motu proprio” Omnium in mentem.
publicat al nostre BOBT, 2010, pp. 68-71]; amb la qual cosa, l’apos­
tasia queda relegada a l’actitud personal de cadascú. Segueix, però,
sent veritat que l’apostasia consisteix a “rebutjar totalment la fe cris­
tiana” [c. 751]. Un cristià pot ser apòstata, però no per acte formal.
Com apòstata, incorrerà en l’excomunió latae sententiae, és adir, de
forma automàtica [c. 1364, §1] amb totes les conseqüències d’una
excomunió. Són aquestes: Exclusió dels sagraments (cc. 1331 §1 2n,
i 915). Privació de les exèquies eclesiàstiques, si no s’ha donat algun
senyal de pe­nediment abans de la mort (c 1184 §1). Exclusió de ser
padrí/madrina en el baptisme i en la confirmació (cc. 874 §1 4t, i 893
§1). Necessitat de llicència de l’Ordinari del lloc perquè pugui ser
admès al ma­trimoni canònic (c. 1071 §1 5è)
24
Consultat el cas a la Comissió Jurídica de la Conferència Epis­
copal Espanyola, ens ha dit que, havent estat suprimit “l’acte formal
de defecció de l’Església”, no es pot exigir aquesta formalitat als qui
demanen un reconeixement de la seva defecció o apostasia.
6.3.- Davant d’aquesta problemàtica, com ja fèiem fins ara, és
convenient que les peticions de cancel·lació de dades i d’apostasia
que arribin a les parròquies les remeti el Rector a la Secretaria Ge­
neral del Bisbat, sempre que l’interessat sigui resident al territori
diocesà. Si està domiciliat en territori d’una altra diòcesi, se’l pot
remetre a ella directament, perquè és el domicili, no el lloc on va
estar batejat, el que determina quina diòcesi ho ha de fer. Si fa el cas,
el Secretari General rebrà la sol·licitud i contestarà. Res més. No
caldrà fer cap nota marginal al llibre de Baptismes, com re­comanen
els nostres bisbes. Això, no obstarà per a què, des de la Secreta­
ria General, es pugui “in­formar” a la parròquia, la qual guardarà la
informació, de forma secreta, per aplicar-la, en compli­ment de les
conseqüències que es deriven segons el Dret Canònic.
7.- Orientacions de la CEE sobre els llibres sagramentals parroquials
Com ja vam informar al BOBT, 2010, pp. 321-326, la XCVa.
Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola, de
23 d’abril de 2010, va aprovar un text orientatiu sobre els llibres
sagra­mentals. El reproduïm aquí per tal de tenir-lo a mà al despatx
parroquial.
La Iglesia, que ha sido adelantada en el moderno Derecho regis­
tral, tiene que seguir velando para asegurar la exactitud y conserva­
ción de sus Registros, así como para garantizar su función de dar la
necesaria publicidad a los datos en ellos contenidos, y facilitar su
acceso a quienes tengan un interés legítimo.
Los modernos medios de reproducción y comunicación facilitan
sobremanera la posibilidad de falsificación de documentos o su ma­
nipulación, así como su difusión indiscriminada, con el consi­guiente
peligro de atentar contra la seguridad jurídica y el derecho a la inti­
midad de los fieles.
25
Uno de los derechos reconocidos a todos los fieles es el dere­
cho a la protección de su propia in­timidad (cf. c. 220). Por eso la
Iglesia siempre ha procurado que los datos personales de los fieles
que obran en su poder a través de los diversos libros parroquiales,
fueran diligentemente custodia­dos y sólo se pudieran proporcionar a
quienes tuvieran un interés legítimo en su conocimiento (cf. cc. 383,
384 y 470 CIC’17). Coincide en esto con la moderna sensibilidad
que ha llevado a muchos países a crear las respectivas Agencias de
Protección de Datos Personales.
Asegurar la permanencia e inalterabilidad de los datos, así como
su oportuna confidencialidad, aconseja que los registros parroquia­
les se sigan llevando en los libros tradicionales. En efecto, no es
seguro que los medios técnicos actuales garanticen la permanencia
de los datos recogidos y edi­tados por medios informáticos. Además,
la llevanza tradicional constituye una garantía ulterior para salva­
guardar su genuina naturaleza, puesto que su informatización podría
hacerlos suscepti­bles, en determinados casos, de calificarlos como
ficheros, sujetos a una normativa estatal ajena a su verdadero carác­
ter, que no sólo es jurídico e histórico, sino también pastoral.
Aunque sean muchos los celosos pastores que ya observen las
cautelas pertinentes, la Conferen­cia Episcopal, ha considerado con­
veniente emanar las presentes Orientaciones de modo que se faci­lite
a los párrocos unos criterios uniformes en un tema tan importante.
7.1.- De los libros sacramentales y sus responsables.
1. En cada Parroquia se han de llevar los libros sacramentales
establecidos por el Derecho, al menos el de Bautismos, Ma­
trimonios, Difuntos (cf. c. 535 § 1) y Confirmaciones (cf. I
Decreto CEE, art. 5).
2. El encargado de los libros sacramentales parroquiales es el
Párroco. El Pá­rroco puede dele­gar esta función en un Vicario
Parroquial. Para que otra persona distinta del Vicario Parroquial
ostente esa responsabilidad deberá tener delegación escrita del
Sr. Obispo o Vicario General.
3. Sólo las personas a las que se refiere el número anterior es­
tán legitimadas para firmar las partidas sacramentales.
26
4.Los libros sacramentales forman parte de los archivos pa­
rroquiales protegidos por lo estable­cido en el artículo I.6 del
Acuerdo sobre Asuntos Jurídicos entre la Santa Sede y el Esta­
do es­pañol, por lo que se puede denegar el acceso a cualquier
autoridad civil no autorizada por el Ordinario.
5.Los libros sacramentales no son ficheros, en el sentido del
artículo 3 b) de la Ley Orgánica 15/1999 de Protección de Da­
tos de Carácter Personal, por lo que no hay que comunicar su
existencia al Registro General de Protección de Datos.
6.Se aconseja vivamente que los libros parroquiales que en
el momento de su cierre tengan una antigüedad superior a los
cien años se depositen en el Archivo histórico diocesano, sin
perjuicio de la propiedad, que seguirá siendo de la parroquia,
y se acreditará mediante el co­rrespondiente certificado, que se
unirá al Inventario parroquial.
7.2.- De las anotaciones y notas marginales.
7. Las anotaciones en los libros sacramentales contendrán to­
dos los datos pre­vistos en la legisla­ción tanto general como
particular (cf. cc. 877, 895, 1121, etc.).
8.En el libro de Bautismos, en su caso, se efectuarán notas
marginales en las que se haga cons­tar la recepción de la Con­
firmación, y lo referente al estado de los fieles por razón del
matri­monio, de la adopción, del orden sagrado, de la profesión
perpetua en un instituto religioso y del cambio de rito (cf. c.
535 § 2).
9. En el libro de Matrimonios, en su caso, se efectuarán notas
marginales en las que se haga constar, de forma sucinta, la con­
validación, la declaración de nulidad o la resolución pontificia
de disolución de matrimonio rato y no consumado.
7.3.- Llevanza de los libros.
10. Los libros, en soporte de papel, podrán ser libros ordinarios
de registro, o bien editados con esta finalidad. En todo caso se
27
28
excluyen los libros formados por impresos editados y cumpli­
mentados por ordenador.
11. Es necesario que el Párroco dé comienzo y cierre a todo
libro sacramental. Para darle co­mienzo debe señalarse este he­
cho brevemente en su primer folio, haciendo constar la fecha,
los datos identificativos esenciales del Encargado del libro, nú­
mero de páginas del libro, etc. Igualmente al darle cierre, pero
en la siguiente página a la última escrita. En ambos casos se
debe fechar, firmar y sellar la página correspondiente.
12. Los datos han de escribirse con rotulador de tinta líquida o
pluma estilográfica, nunca con bolígrafos ordinarios o deriva­
dos.
13. Si al extender un extracto o certificado, no se conoce algu­
no de los datos solicitados, el espa­cio (también en el caso de
notas marginales) no se debe dejar en blanco, sino cruzarse con
una línea diagonal con el fin de evitar una eventual manipula­
ción.
14. Si dentro de un libro se han dejado involuntariamente una
o varias páginas en blanco, deben anularse cubriéndolas de
lado a lado mediante una única raya en diagonal, con la misma
finali­dad expresada en el número anterior.
15. En el caso de que al inscribir, anotar, o certificar se haya
cometido algún error material, no debe sobrescribirse o utilizar
líquidos de borrar, sino invalidar la palabra o palabras incorrec­
tas trazando una leve línea recta sobre ellas y delimitarlas entre
paréntesis para, a continuación, in­dicar, siempre en nota a pie
de página, la validez de la corrección con la palabra «Vale»,
fir­mando posteriormente la nota. En caso contrario podría po­
nerse en duda su autenticidad.
16. El documento sólo quedará validado con la firma manuscri­
ta, legible, y el sello de la Parro­quia.
17. Es aconsejable el uso de tinta de color para el tampón de
sellado. Es necesario que la im­pronta del sello se superponga a
una parte de la firma o del texto con el fin de prevenir posibles
manipulaciones.
18. Los datos requeridos en los libros sacramentales han de
ser cumplimentados con extrema diligencia, a mano y con
letra clara y legible, incluyendo los correspondientes índices
ordena­dos alfabéticamente por apellidos. Sólo estos manuscri­
tos tienen valor oficial.
19. Para cualquier rectificación o alteración de partidas, sean
errores, omisiones o cambios efec­tuados en el Registro Civil,
se requiere la autorización del Ordinario. Cada cambio o alte­
ración se hará constar en la partida consignando, al menos, la
referencia del documento que acredite dicha modificación.
7.4.- Expedientes matrimoniales.
20. Todos los expedientes matrimoniales deben conservarse en
el archivo pa­rroquial. Una vez agrupados por años, han de nu­
merarse correlativamente y, posteriormente, han de guardarse
en cajas de archivo.
21. Las notificaciones recibidas con la indicación de haber sido
cumplimentadas en su respec­tivo Libro de Bautismos, deben
ser archivadas en el correspondiente expediente matrimonial,
ya numerado en la forma descrita.
22. Las copias de los expedientes matrimoniales destinados a
otras Diócesis se enviarán a tra­vés de la propia Curia diocesa­
na, que será quien los transmita a la Curia de destino.
7.5.- Conservación y custodia de los libros.
23. Los libros parroquiales se custodiarán en el archivo parro­
quial, en un armario que propor­cione las necesarias garantías
de conservación y seguridad, y siempre bajo llave. Sólo el Pá­
rroco o su delegado tendrán acceso al armario.
24. En el caso de unidades pastorales formadas por diversas
parroquias, los li­bros parroquiales podrán conservarse en el ar­
chivo de una de ellas, con el consentimiento del Obispo.
29
7.6.- Acceso y consulta de los libros.
25. Corresponde al Párroco o al delegado de acuerdo con lo es­
tablecido en el n. 2 expedir certifi­caciones o copias autorizadas
de los asientos o anotaciones registrales referentes al fiel que
las solicite.
26. Los certificados o extractos pueden extenderse bien escritos
a mano o mecanografiados, pero siempre cumplimentados en
el modelo propio de la Diócesis y validados por la firma del
Párroco o del delegado de acuerdo con el n. 2, y por el sello
parroquial. Los certificados que hayan de producir efectos fue­
ra de la Diócesis han de ser legalizados por el Ordinario. En
el caso de que vayan redactados en una lengua no oficial en la
Diócesis de destino, se acompaña­rán de traducción al español.
27. Todos los fieles tienen derecho a recibir personalmente cer­
tificaciones o copias autorizadas de aquellos documentos con­
tenidos en los libros parroquiales que, siendo públicos por su
natu­raleza, se refieran a su estado personal.
28. El interesado, salvo que sea conocido personalmente por
el Párroco o el delegado conforme al n. 2, deberá acreditar do­
cumentalmente su personalidad, e indicar el fin para el que se
soli­cita la certificación.
29. Podrán expedirse también certificaciones o copias cuando
el interesado lo solicite a través del propio cónyuge, padres,
hermanos, hijos o procurador legal. En estos casos el interesa­
do deberá, además, indicar los datos identificativos del pariente
o procurador y acreditarlos docu­mentalmente.
30. No se expedirán certificaciones o copias autorizadas cuan­
do no quede acreditado el interés legítimo y la personalidad
del interesado y, en su caso, del familiar o procurador. Se ha de
guardar copia del documento que acredite los referidos datos
del interesado y del familiar o procurador.
31. Salvo que disponga otra cosa el Ordinario, la documenta­
ción relativa a los registros sacra­mentales de los últimos cien
años ha de quedar cerrada a la libre y pública consulta, ya que
30
es reservada por su propia naturaleza. A partir de esa fecha pa­
sará a considerarse documentación histórica.
32. Las solicitudes de datos con finalidades genealógicas re­
feridos a los últimos cien años sólo se atenderán cuando el in­
teresado recabe datos sobre sus ascendientes directos hasta el
segundo grado inclusive.
33. En ningún caso se debe permitir la consulta directa, mani­
pulación, grabación o reproduc­ción total o parcial de los libros
sacramentales que se encuentren en las parroquias.
34. La microfilmación, digitalización, o cualquier otra iniciati­
va de tratamiento global o parcial del archivo requerirá la auto­
rización escrita del Obispo.
35. Los libros parroquiales no podrán sacarse del archivo pa­
rroquial, salvo en los casos menciona­dos en el número 24.
Aviso. Cualquier duda sobre la oportunidad de extender certi­
ficados o copias auto­rizadas de los libros sacramentales habrá de
consultarse con el Ordinario.
-------------------------------------------
B) Sagraments
1.- El Baptisme.
BAPTISME D’INFANTS
Preparació
1. El rector, personalment o a través d’altres persones, ha de
procurar que els pares 1 de l’infant que ha de ser batejat,
i també els qui han d’assumir la funció de padrins, siguin
1 En el cas extraordinari de pares/mares adoptants homosexuals, pel bé del sagrament, no­
més un/una hauria de figurar a l’acte litúrgic del Baptisme; l’altre no pot estar considerat
ni com a “testimoni”. Tanmateix caldria evitar fotos que “testimoniessin” la presència dels
dos/dues.
31
2.
3.
4.
5.
degudament instruïts sobre el significat d’aquest sagrament
i les obligacions que comporta (c. 851, 2).
Els pares tenen l’obligació de procurar que els infants siguin
batejats dintre de les primeres setmanes del seu naixement.
Per això, el més aviat possible, aniran a trobar el rector per
de­manar-li el sagrament per al seu fill i preparar-s’hi degu­
dament (c. 867, 1) (Sínode Diocesà, 80). Si l’infant es troba
en perill de mort, ha de ser batejat sense demora (c. 867, 2).
Per tal que un infant sigui batejat lícitament, cal que: els
pares, o al menys un d’ells o el qui le­gítimament els suplei­
xi, hi consentin; hi hagi esperances fonamentades que serà
educat en la religió catòlica; si no n’hi ha cap, el baptisme ha
de ser diferit un cop advertit el motiu als pares.
L’infant de pares catòlics, i fins i tot de no-catòlics, en perill
de mort rep lícitament el bap­tisme, àdhuc contra la voluntat
dels pares (c. 868). L’infant expòsit o trobat ha de ser ba­
tejat, si després d’una acurada investigació no en consta el
baptisme (c. 870).
Tant com sigui possible, els fetus abortius, si viuen, han de
ser batejats (c. 871). Quan hi ha dubtes sobre si algú està
batejat, o si el baptisme ha estat conferit vàlidament, i el
dubte per­sisteix després d’una investigació seriosa, el bap­
tisme ha de ser-li conferit sota condició (c. 869, 1). Però en
aquest cas, com en el dels batejats en una comunitat eclesial
no catòlica (c. 869, 2), és aconsellable consultar prèviament
la Vicaria General.
Celebració
El baptisme s’ha d’administrar segons el ritual prescrit en els llibres
litúrgics aprovats, excepte en el cas d’una necessitat urgent, en el
que cal observar només aquelles coses requerides per a la validesa
del sagrament (c. 850), és a dir, l’ablució amb aigua vertadera acom­
panyada de les degudes paraules de la forma (c. 849).
El rector, a més dels pares i padrins, ha de procurar que no sigui
imposat un nom aliè al sentit cristià (c. 855).
32
Temps
Encara que el baptisme pot ser celebrat qualsevol dia, es recomana
que ordinàriament se celebri els diumenges o, si és possible, la Vetlla
Pasqual. Per a no multiplicar excessivament les celebracions baptis­
mals i per tal que la comunitat parroquial pugui ser-hi present, s’ha
de fixar, sobretot a les parròquies més grans, un calendari, encara
que sigui flexible, de dies baptismals (Sínode Diocesà, 87)
Lloc
El lloc propi de la celebració del baptisme, fora d’un cas de necessi­
tat o si una causa justa no acon­sella altrament, és l’església parroquial pròpia (cc. 857-859). No s’han de permetre les celebracions
particulars del Baptisme, és a dir, aquelles que estiguin motivades
per interessos particulars al marge de la comunitat parroquial (Síno­
de Diocesà, 84)
Llevat del cas de necessitat o que l’Ordinari del lloc ho hagi permès
per una causa greu, està prohi­bit celebrar el baptisme a les cases
particulars i als centres d’assistència sanitària (c. 860). A ningú
és permès de batejar en territori d’altre sense llicència deguda, ni tan
sols si es tracta dels súbdits (c. 862).
Per acceptar el baptisme d’un feligrès que no sigui de la parròquia
pròpia, cal que es compleixin aquestes condicions: 1) Que consti
el consentiment per escrit de la parròquia pròpia. 2) Que els pa­res
acreditin haver assistit a les reunions preparatòries. El millor seria
que ho fessin a la parròquia d’origen.– Finalment, en aquests casos,
es comunicarà a la parròquia pròpia el baptisme conferit.
Ministre
El ministre ordinari del baptisme és el bisbe, el prevere i el diaca
(c.861). Amb tot, la seva adminis­tració és una de les funcions espe­
cialment confiades als rectors (c.530, 1).
En cas de necessitat urgent qualsevol persona que tingui intenció
deguda pot administrar el bap­tisme, per això cal que especialment
els rectors procurin que els fidels sàpiguen batejar com cal (c. 861).
33
Padrins i testimonis
En la mesura de les possibilitats, al que ha de ser batejat, ha de do­
nar-se-li un padrí, al menys un (c. 872). Ha d’haver-hi un padrí o
una padrina. Però pot haver-hi un padrí i una padrina (c. 873).
Aquest padrí o padrina ha de reunir totes i cadascuna de les condici­
ons requerides pel dret canònic (Sínode Diocesà, 86) Les condicions
són aquestes:
1. Que sigui designat pels pares del qui ha de ser batejat o pels
qui els supleixen o, si falten aquells, pel rector o ministre i
tingui l’aptitud i la intenció d’exercir aquesta comesa.
2. Que hagi complert setze anys. Però el rector o el mateix mi­
nistre, per una causa justa, pot adme­tre una excepció.
3. Que sigui catòlic, confirmat i hagi rebut el sagrament de
l’Eucaristia, i meni una vida congru­ent amb la fe i la funció
que ha d’assumir.
4. Que no estigui afectat per cap pena canònica.
5. Que no sigui el pare o la mare del qui ha de ser batejat (c.
874, 1).
Un batejat que pertanyi a una comunitat eclesial no catòlica pot ser
admès en qualitat de testimoni de baptisme juntament amb un padrí
catòlic (c.874, 2). Un no batejat no pot ser admès ni com a padrí, ni
com a testimoni.
Anotació del baptisme conferit
1. El rector del lloc on se celebra el baptisme l’ha de consignar
en el llibre dels batejats, esmen­tant-hi el ministre, els pares,
els padrins i, si n’hi ha, els testimonis, el lloc i el dia de l’ad­
ministració del baptisme, bo i indicant-hi també el lloc del
naixement (c. 877, 1).
2. Si es tracta d’un fill de mare no casada, cal anotar el nom
de la mare, si consta públicament la seva maternitat o ella
mateixa ho demana espontàniament per escrit o davant de
dos tes­timonis. També s’ha d’inscriure el nom del pare, si
la seva paternitat és provada per algun document públic o
34
per declaració seva feta davant el rector o dos testimonis.
En aquests ca­sos és convenient demanar la certificació civil
de naixement o el llibre de família. Si no es prova, el batejat
ha de ser inscrit sense cap indicació del nom del pare o dels
pares (c. 877, 2).
3. En el cas de fills adoptius cal distingir entres els pares adop­
tius heterosexuals i els homosexuals. Als primers es pot
aplicar el que prescriu el cànon 877, 3: “Si es tracta d’un fill
adoptiu, han de ser inscrits els noms dels pares adoptants…
i els dels pares naturals” (aplicant el cànon 877, 1 i 2) En el
cas que els pares adoptants siguin una parella homosexual, consultada la Conferència Episcopal Espanyola –As­
sumptes jurídics– sobre l’anotació, o no…, ens ha contestat
que només es pot inscriure en el llibre de baptismes com a
pare o com a mare, a un d’ells o d’elles. L’altra part no hi
pot figurar ni tant sols com a “testimoni”. La raó és dedueix
del que prescriu el c. 22: “Les lleis civils a les quals remet el
dret de l’Església han d’observar-se mentre no siguin contràries al dret diví, ni el dret canònic no disposi altrament”
Aquest és un cànon aplicable a la llei espanyola de “matri­
moni entre persones homosexuals”.
4. Sempre, en la inscripció, i sobretot en el lliurament de cer­
tificacions, cal procedir amb discreció per tal de no causar
prejudicis, particularment als infants.
5. Si el baptisme no ha estat administrat pel rector de la par­
ròquia ni essent-hi present, el minis­tre del baptisme, sigui
qui sigui, ha d’informar el rector d’on fou administrat el
bap­tisme, per tal que l’anoti segons les normes anteriors
(c.878). El qui administra el baptisme ha de procurar que,
si no hi ha padrí, hi hagi almenys un testimoni pel qual hom
pugui pro­var la col·lació del baptisme (c. 875). Per com­
provar la col·lació del baptisme, si no es per­judica ningú,
és suficient la declaració d’un sol testimoni lliure de tota
sospita. El jurament del mateix basta si va rebre el baptisme
essent adult (c. 876).
35
Situacions especials
a) Pares creients amb poca pràctica religiosa: El sacerdot, de
forma comprensiva, acolli­dora i dialogant, intentarà suscitar
en els pares la seva responsabilitat d’educar cristia­nament
el seu fill
b) Pares catòlics casats canònicament, divorciats civilment i
casats altra vegada civilment, o altres situacions que no tenen sortida legal canònica: Després d’acollir aquests pares
i dialogar amb ells, un cop aclarida la seva situació cristia­
na i familiar, si el rector creu que hi ha garanties suficients
de què l’infant serà educat cristianament, es pot concedir
el Baptisme, prèvia preparació i amb el compromís dels
padrins d’ajudar els pares en l’educació futura. Cal, doncs,
evitar l’escàndol i intentar que el fet del Baptisme sigui una
ocasió perquè els pares s’apropen a la parròquia
c) Pares catòlics casats civilment o que no tenen cap vincle
institucional: Cal acollir-los també i dialogar sobre la seva
situació, ponderant amb calma els motius pels quals de­
manen el baptisme i la sinceritat de les garanties sobre la fu­
tura educació del fill. Si les motivacions no són sòlides i les
garanties insuficients –si més no per part dels padrins– no es
deuria batejar. Cal fer-los entendre, però, que no es tracta de
cap sanció per no estar casats canònicament o una coacció
per a que ho facin, sinó de reconèixer que la seva petició,
al menys momentàniament, no és “madura” i que és con­
venient seguir dia­logant. Si els pares optessin per casar-se
canònicament, s’hauria d’evitar la celebració conjunta dels
dos sagraments.
d) Pares no catòlics: Aquest cas necessita un discerniment més
clar dels motius de la seva pe­tició. A més a més, les garan­
ties de la futura educació del batejat en la fe haurien de ser
molt clares. D’altra manera no es podria batejar.
36
Baptisme d’infants,
fills de pares cristians orientals no catòlics.
La presència entre nosaltres, cada cop més nombrosa, de famílies
orientals, fa que sigui fre­qüent la petició de serveis pastorals per part
de persones que pertanyen a esglésies cristianes orientals no catòli­
ques. Per tal de saber com procedir en aquests casos, convé consultar
els documents de la CEE. “Orientaciones pastorales para la atención pastoral de los Católicos Orientales”, de 17-21 de novembre
de 2003, i “Orientaciones sobre el modo de proceder cuando cristianos orientales no católicos piden servicios pastorales a la Iglesia
Católica en España” que ha elaborat el Secretariat de la Comissió
Episcopal de relacions interconfessi­onals de la CEE.
Aquí destaquem algunes disposicions que fan referència al Baptis­
me d’infants, fills de pares cristians orientals no catòlics.
a. Els fills de pares cristians orientals no catòlics poden rebre
el baptisme lícita­ment, si els pares o un d’ells, o la persona
que legítimament està en el seu lloc, ho demana i li és física
o moralment impossible accedir al seu ministre propi.
b. L’administració del baptisme per part d’un ministre catòlic
a un fidel oriental no catòlic, en les condicions assenyalades
abans, no pot inscriure’s en el llibre de baptismes de la
parròquia catòlica; el que s’ha de fer és un certificat que
es lliu­rarà als pares de l’infant i comunicar el fet al Secretari
General del Bisbat, el qual l’inscriurà en un llibre de Baptis­
mes especial que guardarà a l’arxiu.
c. Si els pares cristians orientals no catòlics demanen el bap­
tisme per al seu fill amb la intenció que sigui considerat ca­
tòlic i educat en la fe catòlica, caldrà que facin la petició
per escrit i que, també, presentin un certificat del seu propi
baptisme; d’aquesta manera es determinarà posteriorment
la adscripció de l’infant batejat a l’església “sui iuris”. El
bateig serà inscrit al llibre de baptismes de la parròquia
catòlica, fent constar que el batejat pertany a l’església
“sui iuris”. Si és possible, el ministre d’aquest baptisme
haurà de ser un sacerdot catòlic oriental i, a la ma­teixa ceri­
37
mònia, farà també la Crismació (Confirmació) i l’Eucaristia,
com es fa a totes les Esglésies Orientals.
d. La certificació d’un baptisme en qualsevol església oriental
no catòlica inclou la Confirmació en la mateixa data i lloc
que el Baptisme, encara que no es digui ex­plícitament.
BAPTISME D’ADULTS
El Servei Diocesà per al Catecumenat va preparar un “Expedient
d’Iniciació Cristiana d’Adults” (Sínode Diocesà, 90) per atendre
aquelles persones que no van ser batejades en la seva infància i ho
demanen més tard (a partir de l’ús de raó). Cal fer tot un procés de
preparació i inscripció com a catecúmens mitjançant un “ritu d’ingrés”, primer, i un “ritu d’elecció” després, essent inscrits als llibres
corresponents (inscripció, elecció) que es guardaran a la Secretaria
General del Bisbat. Per la qual cosa, s’enviarà al Delegat del Catecumenat la corresponent notificació.2 Acabada la seva formació
(dos anys litúrgics -d’Advent a Pasqua-), d’acord amb el programa
establert, el catecumen podrà rebre els sagraments de la Iniciació
Cristiana, segons el Ri­tual de la Iniciació Cristiana d’Adults, i ser
enregistrat en els llibres parroquials.
Baptisme i 1ª Comunió
Cada any és més freqüent trobar-nos amb el fet que nens i nenes
sense batejar participen en els ma­teixos grups de catequesi prepa­
ratòria de la Primera Comunió en què ho fan els nens ja batejats.
Evidentment, no podran participar dels sagrament del cos i Sang del
Senyor, si, prèviament, no re­ben el Baptisme.
La iniciació cristiana dels nens en edat catequètica té el tronc
comú de referència en el catecumenat d’Adults; per això el model
de la seva iniciació cristiana ha de ser la que es descriu al Ritual
d’Iniciació Cristiana d’Adults (RICA) del que han de fer-s’hi les
adaptacions per a un catecumenat de nens. Especialment s’haurà de
tenir en compte la gradualitat, que expressa la dimensió maternal de
2 A la Secretaria General del Bisbat hi ha impresos-model, tant de l'Expedient de la Iniciació
Cristiana d'Adults, com de les comunicacions que cal fer al Bisbat (inscripció en el Llibre
dels Catecúmnes i en el Llibre dels Elegits)
38
l’Església que acull i acompanya i la condició dels destinataris, en
concret, l’edat i la seva situació.
En concret, el RICA contempla quatre temps successius: a) “PreCatecumenat” o primera evangelitzacio, b) “Catecumenat” destinat
a la catequesi integral. c) “Il·luminació i purificació quaresmal” per
proporcionar una preparació espiritual més intensa. d) “Mistagogia”
o nova experiència dels sagraments i de la comunitat
Els ritus són com a graus, passos, o portes que han de marcar
els moments culminants o nuclears de la iniciació, mitjançant els
quals el catecumen anirà avançant, travessant portes, pujant escales,
per dir-ho així. Els ritus són aquests: a) Admissió al Catecumenat.
b) Ritus penitencials. c) Celebració dels sagraments de la iniciació
cristiana.
La forma de fer-ho a la nostra diòcesi es fonamenta en el decret
episcopal de 4 de desembre de 2009, l’essència del qual està vigent i
que vol destacar, en primer lloc, la fidelitat a la proposta de l’Esglé­
sia, la qual incorpora a la vida cristiana als no batejats mitjançant un
procés catequètic dels sagraments de la Iniciació: Baptisme, Confir­
mació i Eucaristia. I, en segon lloc, vol contribuir a millor desenvo­
lupament de la pastoral de la iniciació cristiana dels nens i ne­nes en
edat escolar, tot aplicant les “orientacions pastorals per a la iniciació
cristiana de nens no batejats en la seva infantesa” de la LXXXIII
Assemblea Plenària de la CEE. El decret conté aquests punts:
a. L’administració del sagrament del Baptisme a nens i nenes
en edat escolar no es farà de ma­nera ràpida o amagada, sinó
que serà el Sr. Administrador Diocesà qui presidirà una ce­
lebració, per a tota la diòcesi, un cop a l’any, el segon diu­
menge de Pasqua, a la Catedral de Tortosa. 3
b. En la mateixa celebració, un cop batejats, els “nous fidels
cristians” participaran per primera vegada de l’Eucaristia,
manifestant així l’estreta relació entre els sagraments de la
iniciació cristiana, pels que queden a l’Església.
3 El Sr. Administrador Diocesà, no obstant, està obert a què els rectors que ho demanin, pu­
guin fer aquesta mateixa celebració solemne a les seves parròquies, la vigília pasqual o en
un diumenge del temps pasqual, unint la celebració del Baptisme i de l’Eucaristia. Caldrà,
doncs, demanar permís si es considera adient.
39
c. Aquests nens i nenes ja batejats hauran de continuar en les
seves parròquies l’itinerari catequè­tic amb els seus com­
panys de catequesi, celebrant amb ells el sagrament de la
Peni­tència i participant plenament en la festa solemne de la
Primera Comunió.
d. Més endavant, després d’una oportuna catequesi, i comple­
tant el procés d’iniciació cristiana, rebran el sagrament de
la confirmació pel que quedaran més vinculats a l’Església;
una cele­bració en la que participaran plenament en el sacri­
fici eucarístic, font i cimal de tota la vida cristiana (LG, 11;
Ecclesia de Eucharistia, 1)
2. La Confirmació
Lloc
El lloc habitual de la celebració és l’església catedral o l’església
parroquial. Per la dimensió de ca­tolicitat que comporta la gràcia de
la Confirmació, que vincula més estretament el batejat a la mis­sió
de l’Església, pot ser bo agrupar els candidats de diverses parròquies
en una mateixa celebració, principalment quan els confirmands són
de la mateixa població o els de cada parròquia són molt pocs (DPS,
n. 142)
Preparació i celebració
1. Al nostre Bisbat, hi ha dues vies per accedir a la Confirma­
ció:
A) Tres anys de catequesi sobre els sagraments de la Inici­
ació Cristiana, després de la Primera Comunió, rebent
la Confirmació el darrer curs de l’etapa educativa de
Primària (12 anys).B) Inscripció al primer curs de l’etapa educativa d’ESO, i
fer –al menys– dos anys de preparació catequètica.
Nota: Els adolescents i adults, però, no batejats, que
demanen la confirmació, a més de la catequesi habitual
de les dues modalitats anteriors, han de seguir l’itine­
40
rari catecumenal segons el Ritual de la Iniciació Cristiana d’Adults.
2. El sagrament de la confirmació s’ha de rebre normalment
en la pròpia parròquia. Seria bo, no obstant, que algunes
parròquies veïnes s’agrupessin celebrant-s’hi de manera ro­
tatòria, sense que cap en quedi exclosa (Sínode Diocesà, 97)
3. La Confirmació es diferirà, previ un diàleg pastoral amb el
confirmand i, si convé, amb els seus pares, quan es doni una
important carència de formació i d’interès amb la militància
cristiana (Sínode Diocesà, 95)
Proposta de Confirmació d’adults
És una proposta adreçada a:
- Joves que no es van confirmar al seu temps
- Parelles que es preparen per al matrimoni i encara no estan
confirmats (c. 1065 §3)
- Persones a qui s’ha proposat ser padrí o padrina de Baptisme
o de confirmació
- Altres persones adultes que entren en relació amb les comu­
nitats parroquials per diversos mo­tius (per exemple, pares
dels infants de la 1ª Comunió, etc.) o que ja hi participen
però no estan confirmats.
Les parròquies comunicaran al Servei Diocesà del Catecu­
menat les peticions; aquest els enviarà les catequesis que han de
seguir (5) para la seva preparació.
La celebració es farà a la Catedral la vigília de la Pentecosta
(22 de maig)
3. La Penitència.
Facultat d’oir confessions
Tenen la facultat d’oir confessions els preveres del clergat secular
residents en la Diòcesi que ja la tenien fins al moment actual. També
la tenen en tot el territori de la Diòcesi, els preveres membres d’ins­
41
tituts religiosos o de societats de vida apostòlica que resideixen de
manera habitual en la Diò­cesi que tinguin, rebuda del superior com­
petent, la facultat a la que es refereix el cànon 969, 2
Absolució col·lectiva
En referència a l’absolució “col·lectiva”, és a dir, impartida a diver­
sos penitents alhora sense una confessió individual prèvia i amb ca­
ràcter general, el Sr. Bisbe jutja que no concorren en el nostre bisbat
les condicions requerides al cànon 961; per la qual cosa la forma
ordinària de reconci­liació sagramental, que ha de facilitar-se per tots
els mitjans als fidels, és la confessió individual en les dues formes
determinades en el Ritual.
4. L’Eucaristia.
Facultat de celebrar
Tots els sacerdots tenen facultat de celebrar dues Misses el mateix
dia, amb causa justa. Els rectors i responsables de les esglésies, amb
causa justa, poden celebrar tres Misses els diumenges i festes de
precepte. (c. 905, 2). Qualsevol altra circumstància, requereix un
permís personal del Sr. Bisbe.
El lloc propi per a les Primeres Comunions
El lloc propi per a les celebracions eucarístiques en les quals es rep
per primera vegada la Sagrada Comunió és la pròpia parròquia.(Sí­
node Diocesà, 112)
Missa pro populo
D’acord amb el cànon 534, i segons Decret de la Congregació per al
clergat del 25-VII-1970 (AAS, 63 [1971] 943-944), el sacerdot amb
cura d’ànimes “quan ha pres possessió de la parròquia, està obligat
(c. 534,3) a aplicar la Missa pel poble a ell confiat, tots els diumen­
ges i festes que siguin de precepte a la Diòcesi. Un rector amb vàries
parròquies al seu càrrec, només té obligació d’aplicar una sola Missa
per tots els fidels a ell encomanats.
42
Estipendis
L’estipendi de la Missa està fixat per la Província Eclesiàstica Tar­
raconense en 10 euros. Els sacer­dots que celebren dos o més Misses
en un mateix dia, en virtut del cànon 951, poden rebre estipendi per
la segona o tercera Missa, aplicant per la intenció del Sr. Bisbe, o
per la intenció particular, de tal manera que donin comptes i lliurin
l’estipendi al Bisbat a favor del Fons Diocesà de Compensació del
Clergat. Recordem que s’ha constituït un “fons diocesà d’intencions
de Misses” que intenta ajudar tots aquells sacerdots diocesans que
no disposin de suficient nombre d’intencions amb esti­pendi per a la
celebració de la Missa diària.
En el cas que els oferents, prèviament i explícitament advertits,
s’avinguin lliurement al fet que les seves almoines siguin acumu­
lades junt amb d’altres per a la celebració d’una sola missa, serà
lícit satisfer aquestes ofrenes amb un única missa, aplicada per la
intenció “col·lectiva”. Aquesta moda­litat, que és una excepció de la
llei canònica, és permesa no més de dos cops per setmana (Decret
de la Congregació per al Clergat “Mos iugiter”, de 22 de febrer de
1991). En aquest cas el prevere no­més pot rebre l’equivalent al do­
natiu (estipendi) d’una almoina establerta. [Cfr. Decret dels Bisbes
de les províncies eclesiàstiques de Tarragona i Barcelona, de 7 de
setembre de 2006; BOBT, 2006, pp. 624-626]
Dejuni eucarístic i iteració de la comunió
Una hora abans de combregar, cal abstenir-se de prendre qualsevol
aliment i beguda, exceptuant-ne l’aigua i les medicines. Aquesta dis­
posició no afecta els ancians, malalts i els qui els atenen. (c. 919, 1)
El sacerdot que celebra la Santa Missa dos o tres vegades el mateix
dia, pot prendre algun aliment abans de la segona o tercera Missa,
encara que no hagi passat una hora. (c. 919, 2)
El cànon 917 autoritza a rebre una segona vegada la sagrada Comu­
nió el mateix dia quan se celebra l’Eucaristia, excepte en el cas de
l’administració del Viàtic (c. 921,2); l’expressió “iterum” cal enten­
dre-la, segons la interpretació autèntica, com solament una segona
vegada el mateix dia.
43
Exposició del Santíssim Sagrament i reserva eucarística
Els cànons 941-943 estableixen les normes sobre l’exposició del
Santíssim, tant amb el copó com amb la custòdia. L’exposició es
pot fer de manera habitual a les esglésies i oratoris en els que està
permès de tenir reservada la Santíssima Eucaristia, complint les dis­
posicions litúrgiques (Ritual de la Sagrada Comunió i del culte a
l’Eucaristia fora de la Missa).
Tanmateix, es recorda que:
a) El ministre de l’exposició del Santíssim Sagrament i de la
benedicció eucarística és el sacer­dot o el diaca; en circums­
tàncies peculiars, només per a l’exposició i la reserva, però
sense la benedicció, ho són l’acòlit, el ministre extraordinari
de la Comunió o una altra persona de­signada per l’Ordinari
del lloc (c. 943)
b) Durant l’exposició del Santíssim Sagrament no es permet la
celebració de la Santa Missa a la mateixa església o oratori
(c. 942,2)
c) Durant l’exposició, les pregàries, cants i lectures han d’or­
ganitzar-se de manera que els fi­dels, amb esperit d’oració,
lloïn Crist el Senyor.
d) Si hem de tenir cura en la custòdia del patrimoni artístic,
totes les mesures seran poques en la custòdia del Santíssim
Sagrament. Els rectors de esglésies o capelles i tots aquells
qui tin­guin encomanada la seva custòdia, han de procurar
que la clau del sagrari en què és reser­vada la Santíssima
Eucaristia es guardi amb la màxima diligència (c. 938,5).
e) Així mateix cal guardar en un copó o recipient les Hòsties
consagrades, en quantitat sufici­ent per a les necessitats dels
fidels, i renovar-les sovint un cop consumides degudament
les anteriors (c. 939)
Ministres extraordinaris de la Comunió
Els fidels designats pel Rector per administrar habitualment la Sa­
grada Comunió han de tenir una autorització escrita de l’Ordinari
44
del lloc. Els qui ja la tenen han de sol·licitar la pròrroga un cop fina­
litzat el trienni corresponent.
Tant en el cas que la Comunió sigui repartida pel sacerdot o diaca
o per un ministre extraordinari, instrueixi’s als fidels que prefereixen
rebre-la a la mà sobre el mode digne en què ha de realitzar-se, el qual
ha de manifestar que la Comunió “és rebuda” i acollida, evitant el
que aparegui que cadascú se la subministra personalment
5. El Matrimoni
Lloc
Segons el cànon 1115, els casaments s’han de celebrar en la par­
ròquia on un dels contraents té el domicili o el quasidomicili o ha
residit durant un mes; per celebrar-los en un altre lloc es requereix
llicència de l’Ordinari propi. Per poder celebrar un matrimoni en
una capella privada cal la llicència de l’Ordinari del lloc (c. 1228)
Celebrant i testimonis
Segons el c. 1108, §1 “només són vàlids aquells matrimonis que se
celebren davant l’Ordinari del lloc o del Rector o d’un sacerdot o
diaca delegat per un d’ells, i davant de dos testimonis”. Es tracta
de dos testimonis “comuns”, és a dir, capaços de testificar sobre el
matrimoni celebrat. La seva presència ha de ser simultània, moral i
física o corporal. No cal res més que aquesta capacitat humana de
testificar sobre l’acte realitzat. En aquest sentit, el Directori per a
l’aplicació dels principis i normes sobre l’ecumenisme (PCCF, 9 de
juny de 1993) explícitament senyala que una persona pertanyent a
una església oriental pot ser testimoni d’un matrimoni en una esglé­
sia catòlica i viceversa. Igualment, els membres d’altres esglésies o
comunitats eclesials poden ser testimonis en una celebració de ma­
trimoni en una església catòlica i viceversa.
Expedient
En relació a la tramitació de l’expedient matrimonial, tot recordant
un cop més els criteris i pautes aprovades per la Tarraconense el 3
45
de maig de 2001, publicats al nostre Butlletí Oficial (Any 2001, pp.
865-868) 4, ara fem les recomanacions següents:
Documentació i formalització
Partides de Baptisme
Dels dos contraents actualitzades i legalitzades si són de fora de la
Diòcesi. Si estan batejats a la mateixa parròquia i no cal remetre
l’expedient fora de la Diòcesi, és suficient l’anotació clara del llibre,
foli i data. Caldrà tenir una cura especial en el cas que algun contra­
ent hagi estat batejat a l’estranger.
Verificació de solteria
A les parròquies petites on gairebé tothom es coneix podria ser su­
ficient la declaració de dos testi­monis i les proclames. Quan no si­
guin prou coneguts caldrà afegir un certificat civil de solteria. Les
proclames sempre són obligatòries. Si per algun motiu no es poden
realitzar, és requereix la dis­pensa de l’Ordinari
Dades del naixement.
N’hi ha prou amb les fotocòpies del llibre de família o d’una partida
de naixement.
Comunicació al jutjat
Segons escrit de la Secretaria General de la CEE, de 14 de gener de
2008, l’Església només està obligada a comunicar al jutjat la cele­
bració del matrimoni canònic, però no a col·laborar en la reco­llida
de dades per a l’Institut Nacional d’Estadística (INE). És per això
que no estem obligats, més bé hauríem d’abstenir-nos, a utilitzar
4 Els apartats dels que se’n parla són aquests: 1.- On es pot fer l'expedient ?
2.- Expedient dels nuvis que es casen a la mateixa parròquia on fan l'expedient. 3.- Expedient dels nuvis que es casen a una altra parròquia del nostre Bisbat. 4.- Expedient
dels nuvis que es casen en una parròquia fora del nostre Bisbat o que, provinents d'una
altra diòcesi, es casen en una parròquia d'aquí. 5.- Mitjos expedients de nuvis que són
de parròquies diferents del nostre Bisbat i que han de contreure matrimoni en el mateix
bisbat. 6.- Mig expedient d'un nuvi o núvia que ha de contreure matrimoni fora del nostre
Bisbat o que, provinent de fora, l'ha de contreure al nostre Bisbat. 7.- Notes marginals
dels matrimonis. 8.- Arxiu de l'expedient una volta celebrat el matrimoni. 9.- A l'hora de
complimentar l'expedient. 10.- La declaració dels testimonis per a la validesa i la licitud
del matrimoni. 11.- La declaració dels nuvis.12- Les proclames o amonestacions.
46
uns nous impresos que, entre altres dades que es sol·liciten, figura la
nova denominació de “cònjuge A” i “cònjuge B”.
També cal recordar l’Art. Vè de l’Acord entre l’Estat Espanyol i la
Santa Seu sobre assumptes jurídics. Es refereix a la comunicació al
jutjat i diu així: “Inmediatamente de celebrado el matrimonio ca­
nónico, el sacerdote ante el cual se celebró entregará a los esposos la
certificación eclesiástica con los datos exigidos para su inscripción
en el Registro Civil. Y, en todo caso, el Párroco en cuyo territorio
parroquial se celebró el matrimonio, en el plazo de cinco días, trans­
mitirá al encargado del Registro Civil que corresponda el Acta de
Matrimonio canónico para su oportuna inscripción, en el supuesto
de que ésta no se haya efectuado ya a instancia de las partes intere­
sadas”
Situacions especials.
a.- Divorciats
Els divorciats d’un matrimoni civil, han de presentar, també, un cer­
tificat literal de matrimoni civil amb l’anotació del divorci, i una
declaració jurada de tenir resoltes les obligacions naturals d’aquesta
unió. S’enviarà còpia al Bisbat i es concedirà llicència segons el
cànon 1071
b.- Cristians no catòlics.
Cal la partida de Baptisme de la seva Església i el certificat de sol­
teria civil. Si són de l’estranger, els documents s’han de traduir a
l’espanyol per algun organisme oficial (ambaixada, consolat, etc.).
Es faran les declaracions pròpies d’un matrimoni mixt i el rector sol·
licitarà la dispensa en carta adreçada al Sr. Vicari General.
c. Nul·litat de matrimoni anterior.
Revisar si s’ha fet l’anotació marginal a la partida de Baptisme, tant
del matrimoni anterior com de la nul·litat. Si fos el cas que es prohi­
bís accedir a noves núpcies sense llicència de l’Ordinari, caldrà ges­
tionar aquesta llicència. És molt important comprovar si a la partida
del matrimoni anterior en el Registre Civil està anotada la nul·litat o
un divorci paral·lel.
47
d. Impediment de consanguinitat.
Afecta només fins als cosins germans. Amb les partides de Baptisme
dels dos es veu el vincle que hi ha; no cal, doncs, elaborar un arbre
genealògic. Es tramet la sol·licitud de dispensa de l’impediment al
Sr. Vicari General que fallarà, si fa el cas, donant-ne l’autorització
e. Menors d’edat
Si el nuvi té 16 anys i la núvia 14 no hi ha impediment canònic. No
obstant, a efectes civils, donat que no poden celebrar-se matrimonis
de menors de 18 anys sense obtenir la dispensa del Jutge de 1ª Ins­
tància (art. 48 del Codi Civil) o hagin obtingut l’emancipació dels
seus pares (és necessari que consti l’anotació en la partida literal de
naixement) serà necessari enviar al Bisbat aquesta docu­mentació per
concedir la llicència de matrimoni.
f. No batejats
Poden ser fidels d’una altra religió no cristiana, o simplement no
batejats. En ambdós casos hi ha impediment de “disparitat de cul­
tes”. En aquests casos cal demanar un document de solteria i realit­
zar les declaracions que figuren en els expedients matrimonials…
cerciorant-se que es fan amb sin­ceritat, donat que sovint pertanyen a
grups, la moral dels quals és molt diferent a la nostra. Es farà la sol·
licitud de dispensa de l’impediment al Sr. Vicari General, enviant la
documentació, el qual fallarà, si fa el cas, autoritzant el matrimoni.
Respecte a aquells que vulguin rebre el Baptisme per contraure ma­
trimoni vàlid amb un catòlic, cal seguir el criteri pastoral exposat en
el decret de constitució del Catecumenat (Butlletí Oficial del Bisbat,
2002, pp. 575-580)
1. S’iniciarà el procés per a l’admissió al Catecumenat, un cop
acceptada la serietat de les seves motivacions
2. Posteriorment, es convidarà el catecumen a contraure matri­
moni canònic amb dispensa de dispa­ritat de cultes (Comm.
9 -1977- 633; c. 1086, 2) essent l’expressat desig del cate­
cumen d’abraçar la fe catòlica “causa justa” suficient per a
concedir aquesta dispensa (c.1125)
3. El matrimoni se celebrarà segons el ritu establert a l’Ordo
celebrandi matrimonium inter par­tem catholicam et partem
48
catechumenam (Typis Polyglottis Vaticanis 199, editio typi­
ca alt­era, cap. IV, p. 56-64)
4. El catecumen vàlidament casat amb part catòlica, especial­
ment lligat a l’Església per una perti­nença incoativa a ella
(c.206,1), podrà així exercir el dret que li confereix el seu
particu­lar status jurídic-canònic de ser convenientment ini­
ciat al misteri de Crist fins arribar a la ma­duresa cristiana
amb la recepció dels sagraments de la Iniciació Cristiana:
el Baptisme i la Confirmació (cc.225,1; 759) i l’Eucaristia
(c.847)
g. Convé que els expedients dels estrangers es facin conjuntament
a la parròquia i a la cúria diocesana.
Si algun dels contraents és de nacionalitat estrangera, a l’hora de fer
l’expedient, cal assegurar-se si és o no catòlic, si ha estat casat pel
civil o hi ha alguna altra circumstància especial. El matrimoni entre
una part catòlica i una altra no catòlica necessita la dispensa de l’im­
pediment de “disparitat de cultes” si la part no catòlica no és bateja­
da (c. 1086) o la llicència si es tracta d’un “matrimoni mixt”, és a dir,
si una part és batejada però no està en comunió plena amb l’Església
catòlica (c.1124-1129) Es donen casos en els dos sentits (estrangers
catòlics i no catòlics) Caldrà, doncs, tenir molta cura amb la docu­
mentació presentada, perquè el matrimoni canònic, aquí, té efectes
ci­vils. Per als estrangers es demanarà:
1) Permís de residència a Espanya o certificat de lliure circula­
ció si és membre de la U.E.
2) Partida de naixement amb el número d’identificació.
3) Si és catòlic, atestat de llibertat i solteria, atorgat per la di­
òcesi de procedència. Si no és catò­lic, certificat de solteria
civil, atorgat pel Registre Civil on hagi residit anteriorment.
4) Declaració supletòria, si fa el cas i amb dos testimonis, so­
bre el seu estat de llibertat.
5) Si és cristià, Partida de Baptisme legalitzada.
6) Aquesta documentació haurà d’estar traduïda per traductors
oficials de l’ambaixada o conso­lat corresponent
49
h. Complimentació de dades i signatures
A l’expedient s’han de complimentar totes les dades dels contraents.
S’ha de fer la preparació al matrimoni i les proclames. Les decla­
racions dels contraents i dels testimonis s’han de signar davant el
prevere o diaca, el qual signarà i posarà el segell parroquial
-------------------------------------------
C.- Exèquies i funerals
1.- Normativa de l’Església universal
La normativa de l’Església universal és prou clara: Les exèquies
per a qualsevol fidel difunt generalment han de celebrar-se en l’es­
glésia de la pròpia parròquia (C. 1177 §1)
Es permet a qualsevol fidel, o a aquells a qui correspon de tenir
cura de les exèquies del fidel difunt, d’escollir una altra església per
al funeral, amb el consentiment del Rector i havent-ho comunicat al
rector del difunt (C. 1177 §2)
2.- Normes diocesanes
La celebració exequial ha de ser veritablement fruit de la col·
laboració del rector i de la família del difunt. Per això s’ha d’evitar
que les empreses funeràries siguin intermediaris entre la parròquia i
la família, com si l’enterrament no fos altra cosa que un servei cívic
o social (Sínode Diocesà, n. 163)
En les exèquies s’ha de tenir molta cura de les homilies, donada
la seva importància temàtica i la que resulta de l’auditori peculiar
que, freqüentment les escolta. S’ha d’evitar l’elogi fúnebre; tanma­
teix pot ser convenient al·ludir breument al testimoni cristià del di­
funt (Sínode Diocesà, n. 165)
La celebració exequial ha de ser sempre digna i igual per a tots
(Sínode Diocesà, n. 166)
50
A la nostra diòcesi de Tortosa la norma és de no fer celebració
eucarística als tanatoris. Les hipotètiques excepcions han d’anar
autoritzades expressament per l’Ordinari del lloc; per exemple, Pe­
níscola. Per què? Perquè les celebracions litúrgiques catòliques es
fan en temples, esglésies, ermites, oratoris que el Sr. Bisbe ha con­
sagrat solemnement. El tanatori no és un lloc sagrat, sinó un espai
comú on s’acull amb respecte els difunts independentment de si són
catòlics practicants, cristians no catòlics, musulmans o ateus. Per
això, a efectes eclesials el tanatori equival al domicili particular del
difunt.
Per tal d’evitar confusions, cal distingir clarament entre
“celebració litúrgica” i “pregària particular”.
La celebració litúrgica és pregària oficial de tota l’Església i
implica:
— Ritual d’exèquies amb Missa, o celebració de la Paraula només.
— Ornaments litúrgics, és a dir, el ministre revestit d’alba, etc.
— Horari preestablert i donat a conèixer.
— Lloc sagrat, consagrat pel Sr. Bisbe.
Una pregària privada no litúrgica del sacerdot o diaca és com
la oració de qualsevol cristià:
— No té horari preestablert.
— El Mossèn, quan pot, va al tanatori i prega pel difunt amb els
familiars més íntims.
— El Mossèn no es revesteix d’ornaments litúrgics.
— Tot això es pot fer tant al tanatori com a la casa del difunt.
La caritat pastoral sí obliga el rector a atendre espiritualment els
seus feligresos, sobretot acompanyant-los en els moments de dolor,
de la malaltia i davant la pèrdua d’una persona estimada. Per això,
la caritat pastoral sí obliga el Mossèn a cuidar molt les celebracions
al tanatori quan veu motius per no fer-ho al temple parroquial. Cap
prevere o diaca pot ser obligat a celebrar al tanatori.
51
Els motius per fer alguna excepció han de ser jutjats per l’Ordi­
nari del lloc. La incineració, i la urna amb les cendres, rep el mateix
tractament que el taüt amb el cadàver.
-------------------------------------------
D.- Normativa
sobre el patrimoni cultural i artístic
1.- Consells per a l’ús i manteniment dels edificis de les esglésies
És palès que hi ha un interès desmesurat a fer obres a l’interior
de les esglésies per canviar o millo­rar l’ornamentació i es deixa de
banda la reparació de problemes fonamentals que afecten o poden
afectar l’estructura de l’immoble. És per això que aquests immobles
han de rebre un ús i un mante­niment adequats per conservar i man­
tenir les condicions inicials de seguretat, habitabilitat i funcio­nalitat
exigides normativament.
S’aconsella, doncs:
- Fer operacions de neteja dels excrements que deixen les aus
en les cobertes i campanars
- Fer un repàs periòdic de les teulades dels immobles de les
parròquies
- Mantenir l’estanquitat dels immobles, a les inclemències
climatològiques i a l’agressivitat de l’entorn, procurant que
la vegetació no arreli en els paraments de façana i cobertes i
que les aus no nidin en els interiors dels edificis
- Reparar la instal·lació elèctrica
2.- Conservació del tresor artístic i arxius
2.1.- Conservació.
S’ha d’atendre amb molta diligència la conservació del tresor
artístic i bibliogràfic històric, te­nint-ho degudament guardat, en
52
un lloc digne i ben presentat (pensant en possibles investiga­
dors), ventilat i sense humitats i amb la instal·lació elèctrica que
compleixi la normativa vigent. Per prevenir possibles robatoris
o subtraccions, convé insistir en tenir cura de les mesures de
se­guretat.
2.2.- Inventari.
És necessari tenir sempre actualitzats els Inventaris del Patrimo­
ni, amb una descripció que per­meti la seva fàcil identificació.
Seria de gran utilitat tenir gravat en CD-R aquest patrimoni, en­
viant una còpia al Bisbat. Aquesta cura s’ha de tenir, sobretot, en
ermites i santuaris sense vigi­lància, ubicats fora de la població.
2.3.- Concentració d’arxius.
En les parròquies on no resideix el mossèn, si es veu que l’arxiu
parroquial no té prou garanties de seguretat es pot optar, sobretot
si són llibres de més de 100 anys, de portar-los a l’arxiu dio­cesà;
si més no de guardar-los en la parròquia on resideix el mossèn.
En aquest cas s’ha de co­municar a aquesta Delegació el trasllat
omplint l’expedient preparat per aquest trasllat. En tot cas mai
es permetrà ser guardats en dependències no eclesials.
3.- Actes culturals en els temples
El temple té una finalitat estrictament religiosa i, per tant, el cc. 1210
i 1220 prohibeix en ell tot el que no estigui en consonància amb la
santedat del lloc. Excepcionalment es podran fer concerts i exposi­
cions si s’observen les normes següents:
3.1.- Concerts en temples o locals parroquials
a) Els organitzadors sol·licitaran per escrit el corresponent
permís al Rector que, si ho creu oportú, també demanarà
la corresponent autorització al Bisbat
b) Abans de programar un concert, el Rector ha de revisar
les peces, tant corals com musi­cals, que s’interpretaran
i, també, la coral o grup que ho farà. La música, o cant,
53
que s’interpreti ha de ser música sacra o religiosa cristi­
ana, o aquella que ajudi a elevar l’esperit humà i cristià.
La música d’orgue gaudirà de tractament privilegiat.
c) La programació respectarà els horaris de culte de la par­
ròquia o el usos del local.
d) Els organitzadors dels concerts es comprometran per
escrit a donar una retribució econò­mica en concepte de
despeses de personal, neteja, consum elèctric, aigua, re­
ordenació del temple, danys eventuals que poden produ­
ir-se i cobertura de responsabilitat civil
3.2.- Exposicions en temples o locals parroquials
Sempre s’ha de demanar permís a la Delegació Diocesana,
exposant el motiu de l’exposició, el material que es vol ex­
posar, els horaris, els preus de la visita i la durada de l’ex­
posició.
4.- Arxiu
a. El responsable de l’arxiu sempre deixarà treballar als inves­
tigadors, els quals s’acomodaran als horaris prefixats
b. No es podrà treure cap document de l’arxiu
c. Es permetrà fotografiar el document de treball si hi ha un
compromís de no lucrar-se i fer cò­pies. Les fotos seran sen­
se flas i només podran fer-se de documents solts, tenint en
compte l’apartat g)
d. Podran microfilmar-se, en les mateixes condicions, els do­
cuments que facin referència al tre­ball d’investigació.
e. Tant per fotografiar com per microfilmar s’haurà de dema­
narà permís a la Delegació Dioce­sana del Patrimoni Cultu­
ral i Artístic
f. No es permetrà microfilmar tot l’arxiu, ni un volum sencer,
o un llibre de protocols si no és per a ús del mateix arxiu.
g. Es recorda als investigadors l’obligació de dipositar en l’ar­
xiu un exemplar de les publicaci­ons per les quals hagin usat
54
fons documentals de l’arxiu, així com lliurar els clixés de les
fotografies i microfilms.
h. La recerca a l’arxiu històric té una taxa de 60 €, com en el
cas de la recerca a l’arxiu històric diocesà (Cfr. Decret epis­
copal de 8 de gener de 2010)
i. És important recordar, també, el que s’ha dit al núm.7
d’aquestes disposicions a recordar, refe­rent a qui pot accedir
a les dades dels arxius parroquials i el límit de 100 anys per
a ter­ceres persones.
5.- Fotografies
a. No es permetrà fotografiar l’interior artístic del temple o de
quelcom que faci referència al tem­ple.
b. Si es demana permís a la Delegació del Patrimoni Cultural i
Artístic, es comunicaran als inte­ressats les condicions gràfi­
ques i econòmiques.
6.- Préstec de peces artístiques per a exposicions o reparacions
a. Les peces poden ser pictòriques, escultòriques, d’orfebreria,
bibliogràfiques o vestimenta.
b. Si el motiu del préstec és la reparació, aleshores es fotogra­
fiarà l’objecte, després se signarà el corresponent document
de préstec, especificant les reparacions que s’han de fer, qui
les farà i el temps aproximat, tot amb el vist-i-plau de la
Delegació Diocesana. Una vegada feta la reparació, al tor­
nar-se cal comprovar com s’ha fet la restauració. Cal posar
especial aten­ció per procedir al daurat o abrillantar peces
d’orfebreria, perquè algunes intervencions s’estan realitzant
en l’actualitat sobre “plata vella” estan deteriorant de mane­
ra greu calzes, copons, creus…
c. Molt important! Si el préstec es fa amb motiu d’alguna
exposició, tant amb l’àmbit diocesà com extradiocesà, prèviament se sol·licitarà a la Delegació Diocesana per part
dels orga­nitzadors la corresponent autorització.
55
7.- Adquisició d’objectes litúrgics, obres noves i restauracions.
a. Per a qualsevol obra nova o restauració, fora o dintre del
temple, (pintures, restauracions, alt­ars nous, retaules, vi­
tralls, etc. ) es necessita el vist-i-plau de la Delegació Di­
ocesana del Patrimoni Artístic i a la Delegació Diocesana
d’Economia. Per això, abans de començar les sobres, s’en­
viarà a la Delegació Diocesana el projecte signat per un ar­
quitecte o tècnic i la sol·licitud d’autorització, i a la Delega­
ció d’Economia segons la normativa pròpia el pres­supost.
Ambdues Delegacions enviaran, si s’escau, la corresponent
autorització.
b. Aquesta autorització és preceptiva i, més encara, si el tem­
ple ha estat declarat B.I.C, o es és d’especial valor artístic;
aleshores també es necessita el vist-i-plau de les Conselleri­
es de Patrimoni corresponent, que ho tramitarà la Delegació
Diocesana..
c. Correspon al Rector (i no als Alcaldes o Corporacions Mu­
nicipals o altres Associacions tan cí­viques com eclesials) la
sol·licitud d’obres noves o restauracions. Encara que tots
puguin ajudar en la recerca d’ajuts, subvencions, etc.
d. Per això també s’exigirà el corresponent permís si les obres
són subvencionades pels Go­verns de Catalunya o València,
per una institució civil o per persones particulars.
e. Tanmateix es demanarà permís quan es vulguin adquirir
imatges, objectes litúrgics, etc. que comporten moltes des­
peses. Aquesta disposició també s’aplicarà en els cas de do­
nacions, de regals….
f. L a tramitació per l’exempció de l’IVA cal realitzar-la abans
de l’inici d’obres o de compres.
g. La normativa s’aplicarà de la mateixa manera quan els pro­
pietaris, administradors o manteni­dors siguin les associaci­
ons religioses o germandats.
-------------------------------------------
56
E) Disposicions econòmiques
1.-Número d’identificació fiscal
El núm. R-4300002-E, correspon al Bisbat i a les parròquies i mo­
nestirs de la seva demarcació. Cada parròquia tindrà un compte cor­
rent amb una entitat financera, o més si fora necessari, en el qual
figurarà com a titular la parròquia amb el NIF del Bisbat.
Per tal d’evitar encreuaments o interferències entre les economi­
es de les parròquies i dels capellans encarregats de les mateixes, es
carregaran als comptes corrents de les parròquies tots els pagaments
que siguin parroquials. Per tant, és necessari que els responsables
parroquials que encara no ho han fet facilitin a l’Administració Dio­
cesana el número de compte bancari de les seves parròquies.
2.- Actes extraordinaris d’administració
Són nuls sense l’autorització prèvia escrita de l’Ordinari, a tenor
del c. 1281 del CIC, els actes d’ad­ministració considerats comu­
nament com extraordinaris.
En aquesta qüestió cal atenir-se al Decret del Sr. Bisbe de 31 de ge­
ner de 2011, el qual explicita les prescripcions del c. 1281 referents
als actes que sobrepassin el límit i mode d’administració ordinà­ria.
Són, doncs, actes d’administració extraordinària i necessiten el con­
sentiment de l’Ordinari del lloc, aquests:
a. La inversió de diners i els canvis d’inversió fets, sempre que
suposin alteració notable en la na­turalesa dels béns que s’in­
verteixin o risc per la inversió, quan el seu valor excedeixi el
límit de 12.000,00 euros.
b. Qualsevol actuació sobre els béns que pertanyen al patrimo­
ni artístic i/o històric
c. Les contractacions estables de personal, altres serveis com
telefonia mòbil i targetes de crè­dit o dèbit a nom de la par­
ròquia, i els contractes de lloguer d’immobles propietat del
Bisbat o de la parròquia.
d. L’adquisició i venda de béns (c. 1292) quan suposi un valor
que excedeixi el límit, segons el següent barem en euros,
57
referit a parròquies o entitats que tinguin ingressos ordinaris
(se­gons comptes de l’any anterior)
Fins a 2.500,00 € …………… Límit autoritzat …
1.000,00 €
De 2.500,00 a 4.500,00 € ……
“
2.000,00 €
De 4.500,00 a 7.000,00 € ……
“
3.500,00 €
De 7.000,00 a 13.000,00 € …
“
4.500,00 €
De 13.000,00 a 20.000,00 € …
“
6.000,00 €
De 20.000,00 € en avant……
“
12.000,00 €
3.- Rendiment de comptes i permisos
Els administradors de béns eclesiàstics dependents directament
de l’autoritat diocesana, han d’enviar al Bisbat, dintre del mes de
gener, els comptes i pressupostos del respectiu exercici eco­nòmic.
Recordem també que, a part del vist-i-plau de la Delegació Dio­
cesana del Patrimoni, refe­rent a les obres de conservació i millora
del Patrimoni, pel que fa al pressupost, cal demanar el cor­responent
permís a l’Administració Diocesana.
4.- Declaració informativa sobre donatius
Segons el Reial Decret 1270/2003 que desenvolupa reglamen­
tàriament la Llei 49/2002, de 23 de desembre, de règim fiscal de
les entitats sense fins lucratius i dels incentius fiscals al mecenatge;
normativa tota ella de caràcter fiscal que és d’aplicació al Bisbat de
Tortosa.
Als efectes del disposat en l’article 6 del citat Reglament, en re­
lació amb el previst a l’article 24.2 de la Llei 49/2002, les entitats
que siguin beneficiàries de donatius, com és el cas del Bisbat de
Tortosa, han de remetre a l’Administració tributària una declaració
informativa sobre les donacions i aportacions deduïbles percebudes
durant cada any natural.
Per aquest motiu, i tal com hem vingut fent en aquests darrers
anys, és necessari recordar-vos que totes les entitats que utilitzen
el N.I.F. del Bisbat de Tortosa (Parròquies, Delegacions, Movi­
ments, Associacions Comunitats religioses, Càritas parroquials,
58
etc,) hauran de presentar a l’Administració General del Bisbat
el llistat de donatius dels quals hagin expedit rebut, consignant
les dades requerides per l’esmentada disposició reglamentària de 10
d’octubre de 2003.
Així, doncs, les dades relatives als donatius percebuts durant
l’any 2013 que ens heu de facilitar són les següents:
1. Nom i cognoms, raó o denominació social, de la persona
física o jurídica que hagi fet el do­natiu.
2. Número d’Identificació Fiscal del donant
3. Import del donatiu o aportació. En cas que aquests siguin en espècia, valoració del do­nat o aportat.
És imprescindible que totes aquestes dades siguin enviades
a aquesta Vicaria Episcopal d’E­conomia abans del 20 de gener
del 2015, donat que el 30 de gener és el darrer dia per presen­tar
aquesta informació a l’Agència Tributària.
Les dades presentades amb posteritat al 30 de gener són
objecte de sanció per part de l’Agència Tributària. L’import
d’aquesta sanció anirà a càrrec de l’entitat receptora de la donació.
D’altra banda, només indicar-vos que l’obligació que té el Bis­
bat de Tortosa de presentar aquesta declaració informativa sobre els
donatius percebuts és als efectes de que les persones físiques do­
nants es puguin deduir de la quota íntegra de la seva declaració
de renda de l’any correspo­nent el 25% de l’import del donatiu
efectuat, i que així mateix les persones jurídiques puguin deduir-se
el percentatge que legalment els correspongui en l’Impost sobre So­
cietats.
5.- Obligacions tributàries anuals
Per tal de preparar la Declaració de l’Impost sobre Societats cor­
responent a l’Exercici de 2014 us agrairé que envieu a aquesta Ad­
ministració els documents següents:
a. Certificació expedida pel Banc o Caixa d’Estalvis dels in­
teressos bruts abonats i retenció de l’Impost Renda Capital
(I.R.C.) i saldo mig del compte.
59
b. Relació de rendes abonades i moviment de dipòsits de va­
lors (en el cas que n’hi hagi).
c. Relació de lloguers percebuts corresponents a Habitatges,
Locals o altres propietats que si­guin de la Parròquia, Bis­
bat i altres entitats eclesiàstiques (s’entén cedides a tercers)
(Con­feccionar relació amb detall de cada edifici).
d. Si s’ha produït alguna compra o venda de finques o edificis,
indiqueu-nos la data i import, tant de la compra com de la
venda.
e. Adjuntar totes i cada una de les factures que superin els
3.000,00’. €, de forma indivi­dual (una) o col·lectivament
(varies) sempre que siguin del mateix proveïdor i de
l’any 2014
f. Adjuntar totes i cada una de les factures relatives a inversions, millores i reformes realit­zades en el Temple
parroquial, ermites i immobles de la teva parròquia
correspo­nent a l’any 2014
g. Cal aportar informació dels lloguers per a fer la liquidació
de l’IVA trimestral
h. Per tal d’evitar successives reclamacions, si alguna Parrò­
quia no està afectada pels punts ante­riors, caldrà que ens
retorni la present indicant “SENSE MOVIMENT”.
6.- Trameses de diners al bisbat
Feu-les per transferència directa a la Catalunya-Caixa, Tortosa,
llibreta d’estalvis núm. ES93 2013 3106 87 0200030521, a nom
de Bisbat-Administra­ció Diocesana, comunicant al mateix temps a
aquesta Administració la destinació de la tramesa.
7.- Trameses de col·lectes obligades
Feu-les per transferència directa a la corresponent Entitat Bancà­
ria, comunicant al mateix temps la tramesa feta:
a. Càritas: Catalunya Caixa, llibreta d’estalvi
núm. ES67 2013 3011 94 0210240960
60
b. Mans Unides: Catalunya Caixa. llibreta d’estalvi núm.
ES24 2013 3106 86 0210295867
c. Missions: Catalunya Caixa, llibreta d’estalvi
núm. ES94 2013 3011 91 0200003338
d. Residència Sant Miquel: Catalunya Caixa, llibreta d’estalvi
núm. ES25 2013 3011 92 0200097069
8.- Retribució dels sacerdots del Bisbat
Gener 2015 - Desembre 2015
El Sr. Bisbe, prèvia consulta a la Junta de Dotació i Previsió So­
cial del Clergat, s’ha dignat aprovar la NORMATIVA DIOCESANA
DE RETRIBUCIÓ DELS SACERDOTS, que estarà vigent des de
gener fins a desembre de 2015, d’acord amb els Estatuts i el Regla­
ment del Fons Diocesà per al Sosteniment del Clergat, aprovats en
desembre de 1986, i reformats en setembre de 1995.
Aquesta retribució atén al col·lectiu del Clergat Diocesà:
a) Sacerdots menors de 65 anys.
b) Sacerdots pensionistes.
La Junta de Dotació i Previsió Social del Clergat, d’acord amb
els Estatuts i el Reglament del Fons Diocesà per al Sosteniment del
Clergat, aprovats pel Sr. Bisbe i publicats al BOO del mes de de­
sembre de l’any 1986 (p.p. 1063-1068), i reformats en data 6 de se­
tembre de 1995, en reunió plenà­ria del dia 1 de desembre de 2014, i
amb la posterior aprovació del Sr. Bisbe, ha pres els següents acords:
8.1.- Garantir a tot sacerdot diocesà, per “una o altra via, o per
la suma de vàries”, la quantitat de 12.726,00 € a l’any, ó 14
mensualitats de 909,00 €, més la bonificació del 50% de
tot treball remunerat i/o el 25% de qualsevol pensió per
jubilació o invalidesa
Per confeccionar cada una de les retribucions personals es tin­
dran en compte les normes se­güents:
8.1.1.- Sacerdots menors de 65 anys.
a) De la suma total d’ingressos anuals per treball i/o
ministeris remunerats es comp­tabilitzarà tan sols el
61
50%. El 50% restant es considerarà com a gratifica­
ció al sacer­dot beneficiari del FDSC.
b) Comptabilitzat el 50%, el Fons Diocesà per al Sos­
teniment del Clergat aportarà al sacerdot la quanti­
tat necessària fins a arribar als 909,00 €, retribució
bàsica establerta per a l’any 2015.
c) En el supòsit que el resultat de l’operació anterior­
ment descrita en la lletra a) so­brepassi la quantia de
la Retribució Bàsica, es prega amb gran interès al
sacerdot que aporti part de la diferència resultant a
la Caixa del F.D.S.C., com a signe de “comu­nió i
fraternitat eclesial”.
8.1.2.- Sacerdots pensionistes.
a) De la suma total d’ingressos anuals per treballs i/o
ministeris remunerats es comptabilitzarà tan sols el
50 %, i de la pensió de jubilació es comptabilitzarà
sols el 75 %. La resta del 50 % i del 25% respectius
es consideraran com a gratificacions al sacerdot be­
neficiari del FDSC.
b) Comptabilitzats els anteriors 50 % i 75 %, el Fons
Diocesà per al Sosteniment del Clergat aportarà
al sacerdot la quantitat necessària fins arribar als
909,00 €, retribu­ció bàsica establerta per a l’any
2015
c) En el supòsit que el resultat de l’operació anterior­
ment descrita en la lletra a) so­brepassi la quantia de
la Retribució Bàsica, es prega amb gran interès al
sacerdot que aporti part de la diferència resultant a
la Caixa del F.D.S.C., com a signe de “comu­nió i
fraternitat eclesial”.
d) Per tal que els sacerdots pensionistes i en actiu ca­
nònicament tinguin dret a que se’ls complementi la
pensió de jubilació o invalidesa, fins a la quantia de
la retribu­ció bàsica establerta a la Diòcesi, deuran
acceptar, d’acord amb les seves possibili­tats, el mi­
nisteri que els confiï el Sr. Bisbe
62
8.2.- Les parròquies col·laboraran aportant el 25% dels seus
ingressos anuals a l’Administració General del Bisbat, com
els anys anteriors, que es distribuirà de la següent manera: el
5% al Fons de Cases Rectorals i locals parroquials i el 20%
restant al Fons de Sustentació del Clergat. Acabat l’exercici
anual el superàvit del Fons de Sustentació es des­tinarà al Fons
de Cases Rectorals i locals Parroquials.
8.3.-Els Annexos es gratificaran en 79 €, 46 €, 30 €, 21 € i 15 € al
mes, segons es tracti del 1r, 2n, 3r, 4t o 5è.
8.4.-El quilometratge fet per atendre pastoralment els annexes
s’abonarà a raó de 0,34 € per quilòmetre.
8.5.- El sacerdot que lliure i voluntàriament no desitgi integrar-se
en el FDSC percebrà, no obstant, 150,25 € per 14 mensuali­
tats amb càrrec a aquest mateix Fons.
8.6.- Aquests acords entraran en vigor el dia 1 de gener de 2015, i
es perllongarà fins el dia 31 de desembre de 2015.
9.- Taxes i ofrenes a la Cúria i a les parròquies
Les taxes i ofrenes, tant a la Cúria com a les parròquies, no s’han
modificat. Per tant, són les mateixes que l’any 2013.
A.- Taxes a la Cúria diocesana
1.- Legalitzacions de partides................................... 7 €
2.-Certificats............................................................ 7 €
3.-Autoritzacions..................................................... 7 €
4.- Llicències ministerials......................................... 7 €
5.- Recerca d’un document a l’arxiu històric........... 60 €
6.- Títol de Presbiterat o Diaconat............................ 7 €
7.-Matrimoni
7.1.- Autorització d’un matrimoni, de fóra.......... 15 €
7.2.- Atestat de llibertat i solteria........................ 15 €
7.3.- Dispensa d’impediments............................. 15 €
7.4.- Tràmit d’entaulament.................................. 16 €
8.- Esmenes de partides............................................ 8 €
63
B.- Règim de costes judicials per a l’any 2015.
Primera Instància (Tribunal eclesiàstic de Tortosa)
Taxes del Tribunal........................................................ 750 €
Honoraris del Peritatge (personal i sobre les Actes).... 350 €
Honoraris dels Advocats: de lliure contractació
Segona Instància (Tribunal Metropolità de Tarragona)
Taxes del Tribunal........................................................ 500 €
Advocats i perits: no intervenen
Altres drets i suplits
Rato i no consumat (exclosos drets de Roma i perits).750 €
Poders notarials: gratuït
Certificats i còpies: gratuït
Exhorts: segons aranzels de la Cúria Diocesana
Pagaments
Els pagaments poden efectuar-se fraccionats i veure’s redu­
ïts fins a la total exempció, sempre que així es justifiqui al
Tribunal
C.- Ofrenes a les parròquies
1.- Estipendi de la Missa........................................... 10 €
2.- Misses gregorianes (10 x 30)............................... 10 €
3.- Celebració del Baptisme...................................... 15 €
4.- Celebració del matrimoni a la parròquia pròpia.. 30 €
5.- Celebració de matrimoni a una ermita,
capella o santuari................................................. 160 €
6.- Celebració de les exèquies.................................... 75 €
D.- Taxes a les parròquies
1.- Expedient matrimonial d’un o dels dos
contraents............................................................ 25 €
2.- Autorització/delegació de matrimoni,
sense expedient 5.................................................. 25 €
5 El Sr. Rector no està obligat a assistir a matrimonis en llocs de culte (ermites, capelles,
santuaris, convents, etc.) que no siguin el propi temple parroquial. En canvi, la seva auto­
rització i/o delegació és necessària per a la validesa (Cfr. CIC c.c. 1109, 1110, 1111).
64
3.- Extracte-certificat de partida (sense passar
per la Cúria)......................................................... 4.- Còpia literal i íntegra de partida.......................... 5.- Recerca de partida antiga amb finalitat
històrica o civil.................................................... 6.- Reconstrucció de partida amb assentament
registral................................................................ 7.- Tramitació davant la Notaria de testaments
fets a la parròquia................................................ 8.- Altres certificats..................................................... 7€
10 €
15 €
15 €
15 €
7€
ACLARIMENTS
1. En relació a la celebració d’exèquies, la quantitat de 75 € cal
entendre-la globalment, és a dir, en ella està inclòs l’estipen­
di de la Missa pel difunt. Si les exèquies es fan sense Missa,
caldrà celebrar-la un altre dia.
2. En canvi, l’ofrena en la celebració del matrimoni, si es fa
dintre de la Missa, cal enten­dre-la per separat, és a dir, 30 €
per la celebració del matrimoni i 10 € per l’estipendi de la
Missa. (30+10=40)
3. Per la qual cosa, els percentatges de 70%, 20% i 10% que
s’apliquen al rector, parròquia i bisbat, respectivament,
s’han d’obtenir a partir de 65 € en el cas de les exèquies i
30 € en el cas del matrimoni. Cal tenir-ho en compte a l’ho­
ra de calcular les aportacions o re­tribucions anuals al Fons
de Sosteniment del Clergat. En concret, aquestes serien les
quantitats que cal posar als comptes anuals parroquials, re­
sultants del 30% (20% de la parròquia + 10% del bisbat):
4,50 € pels baptismes; 9,00 € pels matrimonis; 19,50 € per
les exèquies
Tortosa, 31 de gener de 2014.
Francisco García Monforte
Canceller - Secretari General
65
Crònica diocesana
Solemnitat de Sant Enric d’Ossó
El dia 27 de gener, va tenir lloc a la Casa d’Espiritualitat Enric
d’Ossó, la celebració de l’Eucaristia en honor del sant, apòstol, mes­
tre, fundador de la Companyia de Sant Teresa de Jesús i membre del
presbiteri diocesà. Aquest any la seua festa entrà dintre el marc de la
celebració del Vè Centenari del naixement de santa Teresa de Jesús.
L’Eucaristia fou concelebrada per uns vint-i-cinc sacerdots, pre­
sidits pel Sr. Bisbe, Mons. Enrique Benavent Vidal. Hi assistiren el
Sr. Alcalde de l’EMD de Jesús i alguns regidors/es de l’Ajuntament
de Tortosa; religioses de la Companyia de Santa Teresa. religioses
d’altres congregacions, un gran nombre de membres de la Família
Teresiana i altres fidels.
S’inicià la celebració amb el cant “El Espíritu del Señor está
sobre mi”. La 1ª lectura fou del llibre de la Saviesa, al salm respon­
sorial vam cantar “Tu eres Señor mi único bien”. La 2ª lectura de la
carta de Sant Pau a Timoteu i l’Evangeli de Sant Mateu (5, 13-16)
En l’homilia el Sr. Bisbe destacà unes claus per entendre la mis­
sió de sant Enric d’Ossó, la que Déu havia pensat per a ell.
Oració continuada i activitat apostòlica. incansable. La seua
oració es basava en el magisteri de santa Teresa de Jesús, però no
tancava els ulls a les necessitats de la nova evangelització. En la Tor­
tosa del segle XIX, la societat necessitava una evangelització conti­
nuada, però l’apostolat de Sant Enric era incansable i sabia unir-lo
a la pregària. Experimentà que quan Déu entra al cor i a la vida
d’una persona, quan més unit s’està al Senyor, més fruit dóna la seva
activitat apostòlica. No confronta les dues dimensions de la vida sa­
cerdotal, sinó que ens ensenya que quan més deixem actuar Déu en
nosaltres, més fecund és el nostre apostolat i més forces trobem per
donar-nos al nostre ministeri. La seva activitat apostòlica era més
incansable quan més la vivia en la pregària.
66
Fortalesa per superar les dificultats. La necessità per mante­
nir-se en els seus projectes, entre els quals està la fundació de la
Companyia de Santa Teresa de Jesús. En un moment de dificultat, el
Senyor li digué a la Santa: “Haz lo que es en ti y déjame a ti en mi,
que nada te turbe. El Padre se complace en ti y el Espíritu Santo te
ama”. Sant Enric d’Ossó també va gravar aquestes paraules al seu
cor. Ell continuà fent allò que havia de fer, amb la confiança que si
ho feia, Jesús faria fructificar les seves obres. Quan vivim en la con­
fiança d’estar envoltats per l’amor del Senyor, no hi ha cap dificultat
que ens pugui treure la pau. Així va viure sant Enric d’Ossó, con­
fiant, ja que de vegades una cosa és el pla de Déu i l’altra cosa són
les nostres il·lusions i les nostres imaginacions. Sant Enric d’Ossó i
Cervelló ens ha deixat un model perfecte d’apòstol.
Demanem al Senyor per intercessió d’aquest Sant, que la nos­
tra vida estigui envoltada per l’amor de Crist, perseverant en aquest
amor i la seva amistat, per servir de veritat l’Església. La nostra en­
trega personal al servei de l’Església es descobreix si perseverem
en l’amor a Crist. Si no és així, podrem fer moltes coses, però quin
testimoni dóna qui porta molta activitat, però no persevera en l’amor
al Senyor? Perseverem sempre en aquest amor, per servir de veritat
l’Església.
Acabà la celebració amb l’himne de sant Enric d’Ossó: “Profeta
del amor” i tots els assistents vam poder venerar les relíquies del
Sant.
Abans d’acomiadar-nos, les germanes teresianes ens van obse­
quiar amb un piscolabis en el qual vam poder comentar el bé que es­
tan fent tots els actes del Vè Centenari de santa Teresa. Maria Joana
Querol Beltrán
Celebración de la fiesta
del Beato Manuel Domingo y Sol
El día 31 de enero, en el Templo de la Reparación. se celebró la
fiesta del Beato Manuel Domingo y Sol. Nació en Tortosa el 1836 y
a los 24 años fue ordenado sacerdote en su ciudad natal, celebrando
su primera Misa en la parroquia de San Blas. En 1883 fundó la “Her­
67
mandad de Sacerdotes Operarios” para dedicarse a la formación de
futuros sacerdotes. Decía Mosén Sol: “La formación del Clero es lo
que podríamos decir la llave de la cosecha en todos los campos de
la gloria de Dios. Nosotros más que apóstoles parciales, hemos de
ser moldeadores y formadores de apóstoles”. El año 1892 fundó en
Roma el “Pontificio Colegio Español de San José” Su gran amor a
la Eucaristía le impulsó a levantar Templos de Reparación y en 1903
realizó su sueño de edificar uno en Tortosa, donde descansan sus
restos mortales. Murió en su querida ciudad, el año 1909. Su vida
entera fue una pasión ardiente por el sacerdocio y su semilla está
esparcida por muchas naciones del mundo. Fue beatificado por el
Papa Juan Pablo II el 29 de marzo de 1987.
La Eucaristía fue presidida por el Sr. Obispo, Mons. Enrique
Benavent Vidal y concelebrada por el Delegado General de la Her­
mandad, Dn. Florencio Abajo Núñez y unos veinte sacerdotes. Esta­
ban presentes algunas autoridades municipales presididas por el Sr.
Alcalde, profesores y miembros del antiguo colegio “San José” de
Tortosa, religiosas y un buen número de tortosinos. Se inició la ce­
lebración con el canto: “Hem vingut aquí Senyor Jesús”. Los cantos
fueron a cargo de KAIROI, Germans Maristes de Barcelona y con
una gran participación de toda la asamblea.
En la homilía nuestro obispo, entre muchas cosas nos dijo que
nos habíamos reunido para celebrar la fiesta del beato Manuel Do­
mingo y Sol, fundador de la Hermandad de Sacerdotes Operarios del
Corazón de Jesús. Un santo es un regalo de Dios a la Iglesia y esto
es Mn. Sol. La oración colecta de la Misa nos indica la gracia espe­
cial que el Señor le concedió, que fue penetrar en el sentido de toda
vocación, pero en especial de la vocación sacerdotal y el camino es
la Palabra de Dios, que nos ayuda a discernir lo que el Señor quiere
para cada uno de nosotros.
En la 1ª Lectura, el profeta Jeremías nos descubre que la voca­
ción es un regalo del Señor. “Antes que estuvieras en el seno de tu
madre, ya pensé en ti”. Dios respeta nuestra condición de personas
libres, pero el secreto de la vocación es que antes de pensar nosotros
en ella, El ya nos había elegido y nuestra decisión no es otra que
una respuesta a la voluntad de Dios sobre nuestra vida. Dios había
68
pensado en el beato Manuel Domingo y Sol para una misión muy
concreta, que era fomentar las vocaciones sacerdotales.
En la 2ª Lectura, San Pablo nos descubre el alma de toda voca­
ción sacerdotal y el alma del beato Manuel Domingo y Sol: “Sólo
busco una cosa, alcanzar el premio, alcanzar al que Dios me llama
en Cristo Jesús”. San Pablo se describe como alguien que ha sido
alcanzado por Cristo y no busca otra cosa más que alcanzarle.
El Beato insiste en sus escritos que el sacerdote ha de sentir en
su corazón el deseo de santidad. Este es el secreto del beato Manuel
Domingo y Sol. En su vida no buscaba otra cosa que alcanzar a
Cristo y esto lo cuidaba mucho en sus educandos. Hay que conocer
a Cristo y tener un corazón abierto a las necesidades de la Iglesia.
Quería compartir los sentimientos del corazón de Cristo. Tuvo una
mirada abierta a las necesidades de la iglesia diocesana y de España
y traspasando fronteras fundó el Colegio Español de San José en
Roma.
Comentó también el Sr. Obispo, algunas palabras del Evangelio
de San Mateo: “Cuando ve a la multitud como ovejas sin pastor,
siente compasión… La mies es mucha y los obreros pocos, rogad al
Señor de la mies que envíe operarios a su mies”.
Agradecemos al Señor el don que hizo a la iglesia diocesana y
a la iglesia universal por intercesión del beato Manuel Domingo y
Sol y le pedimos que interceda al Señor para que nos de apóstoles:
sacerdotes, padres de familia, educadores, catequistas… “La mies
es mucha y los obreros pocos”. Roguemos al Dueño de la mies que
envíe obreros a su mies.
Continuó la solemne celebración que fue muy participada y al
final, Dn. Florencio Abajo Núñez, Director General de la Herman­
dad dirigió unas palabras de agradecimiento a Dios por la vida de
Dn. Manuel, por su palabra, su ejemplo, su obra y todo el bien que
ha hecho. Sacerdote tortosino miembro del presbiterio diocesano.
Por esto la ciudad de Tortosa, representada por su alcalde, está con­
tenta y también la Iglesia de Tortosa está contenta, porqué ha presi­
dido la celebración el Sr. Obispo, Dn. Enrique.
El santo apóstol de las vocaciones nos invita a revisar nuestras
vidas, para que seamos santos cristianos y santos sacerdotes. Tene­
mos que elevar al Señor nuestra oración por todas las vocaciones y
69
por los sacerdotes, para que el Señor mande vocaciones a Tortosa y
a los Operarios. Mi acción de gracias junto con mi invitación, para
que recemos diariamente por las vocaciones.
Después de venerar la reliquia del Beato, todos los que partici­
pamos de la Eucaristía, fuimos invitados a un piscolabis en la Cripta
de la Reparación, “Espai Mossen Sol”.
Demos gracias a Dios por el regalo de Dn. Manuel Domingo
y Sol, al igual que por los otros beatos y santos tortosinos. María
Joana Querol Beltrán
Recull de notícies
publicades al setmanari “Vida diocesana”
Mes de gener de 2015
Festa del Holywins a la Parròquia dels Dolors-Tortosa.
Un any més hem celebrat als voltants de Tot Sants la festa del
Holywins, els sants guanyen, amb més de 200 assistents entre petits,
familiars i joves. Aquest any hem tingut el goig d’estar acompanyats
per un grup de joves de la Comunitat del Cenacle que estan a Cor­
nudella del Montsant. Els cants cristians, el testimoni de fe i la seva
alegria van ser un testimoni pels petits i pels seus pares de com Déu
dóna vida plena a les nostres vides. La festa la vam acabar menjant
xocolata i castanyes. Tot ha estat un petit tast de l’alegria que viuen
al cel els qui ja han guanyat, els sants. Mn. Javier Vilanova
Concert solidari.
El Cor de Cambra Tyrichae, de Tortosa, i el Cor Ciutat, de Tar­
ragona van oferir el 8 de novembre un magnífic concert de polifonia
sacra a benefici de Mans Unides. La catedral es va convertir en el
marc ideal per interpretar obres de Duruflé i Bach amb les quals
els cors van delectar el nombrós públic assistent. Aquest concert va
comptar amb el patrocini de la Diputació de Tarragona, Obra Social
70
la Caixa i la Fundació Cinca Piqué i la recaptació es destinarà als
projectes d’educació que la delegació diocesana de Mans Unides
recolza aquest exercici a Angola i Ghana.
La delegació de Mans Unides vol expressar el seu agraïment a
totes aquelles persones i institucions que han col·laborat d’alguna
manera en la realització i difusió d’aquest concert i, per descomp­
tat, als assistents, sense els quals no es podrien dur a terme els fins
d’aquesta ONG de l’Església.
Mans Unides des de fa 55 anys està ajudant els més necessitats
als països més pobres i fa una crida als ciutadans, empreses i institu­
cions per no abaixar la guàrdia en la lluita contra la fam i la pobresa
extrema que pateix la major part del nostre món. Mans Unides - Delegació de Tortosa
Engrescament.
Déu en 3D. Descobrir Déu en nosaltres i animar els joves a
créixer en grup a les parròquies va ser l’objectiu de la trobada del
passat 8 de novembre que va organitzar la delegació de joves. Van
participar 56 joves d’Alcanar, Sant Carles de la Ràpita, Amposta,
Tortosa, Masdenvege, Gandesa, Pinell de Brai i Corbera d’Ebre. Les
activitats que es van realitzar van ser tres catequesis, sortida al parc
de Tortosa, Eucaristia i enviament Diumenge. Va ser una bona expe­
riència que esperem doni fruits de fe, esperança i caritat a les nostres
comunitats, especialment entre els més joves. Equip de la delegació.
Trobada de Pastoral Educativa.
Un total de 180 mestres i professors es van aplegar dissabte 8 de
novembre en el marc de la Trobada de Pastoral Educativa Diocesana
que es va celebrar en el Seminari Diocesà.
L’objectiu de la Trobada no sols era compartir un dia de con­
vivència, sinó rebre la formació dels diferents ponents i també una
visió de diferents dinàmiques pastorals en el camp educatiu a càrrec
dels diferents tallers que van omplir la tarda.
71
La jornada va començar amb dos ponències. La primera a càrrec
del president d’eCristians, el Sr. Josep Miró Ardèvol, qui ens va fer
una fotografia real de l’educació en el nostre temps, així com també
les dificultats que ens trobem en educar la societat d’avui en dia.
L’altra ponència va anar a càrrec de Mn. Peio Sánchez, Director
de la Setmana de Cinema Espiritual. Mn. Peio va fer una explicació
de la dinàmica que segueix aquesta Setmana de Cinema i que si Déu
vol portarem a terme en la nostra Diòcesi. També ens va ensenyar
a interioritzar un seguit de pel·lícules que poden ser un bon recurs
pastoral.
La tarda va estar dedicada als tallers. Van ser un total de 9 ta­
llers que van tocar molts de temes que després es poden traslladar
a l’aula.
Amb la pregària de la tarda es posava el punt i final a una Troba­
da que va engrescar molts mestres i professors de la nostra diòcesi.
Mn. Tomás Mor
Reunió del Consell de Presbiteri.
El 13 de novembre durant el matí es reunia al Seminari diocesà
el Consell de Presbiteri. Tres eren les qüestions a tractar. La primera
la Visita Pastoral i l’informe que s’ha proposat per preparar-la. Tam­
bé van anar sorgint idees i accents de com realitzar-la. El segon tema
va ser la nova realitat pastoral amb la que ens trobem: moltes parrò­
quies i menys sacerdots. A més d’insistir en la Pastoral Vocacional
es va parlar de noves actituds i nous enfocaments en l’estructura pas­
toral parroquial. El tercer i darrer tema va ser la nova configuració
d’aquest Consell doncs l’actual acaba aquest mes i s’ha de procedir
a l’elecció de nous membres.
Jornada de Formació de Catequistes.
Una nova trobada de formació de catequistes va tenir lloc el
passat dissabte 15 de novembre al Seminari de Tortosa. La “Sala
Tarancón” gairebé plena va escoltar amb gran atenció l’interessant
xerrada de Mossèn Víctor Cardona “Per saber més el que creiem!”,
72
qui magistralment va saber extraure punts claus de la nostra fe a la
llum de la lectura de la guarició del paralític (Ac 3, 1-10).
Una reflexió teològica sobre la trinitat, la llibertat, el pecat i la
gràcia o la redempció explicada amb una extraordinària senzillesa
i sovint fent servir vivències personals que, a més d’agradar a l’au­
diència, van facilitar la comprensió de tot allò exposat amb la seva
habitual energia.
Finalitzada la magnífica xerrada, es van compartir tres experièn­
cies catequètiques també magníficament presentades: La nova meto­
dologia emprada a Benicarló en la catequesi interparroquial de con­
firmació; el treball en conjunt a la catequesi de les parròquies dels
Ports i, per últim, el seminarista Santi va parlar d’un nou mètode
pastoral americà destinat als joves “Lifeteen” que s’està introduint
al bisbat de Terrassa.
Amb gran satisfacció, el delegat Mn. Javier Vilanova, va con­
vocar a tots els assistents a la propera jornada que tindrà lloc, s.D.v,
el proper 31 de gener de 2015 on s’espera que aquestes trobades
formatives continuen amb la mateixa bona acollida. Sergio Sánchez
Caldés, membre de la delegació de Catequesi
Romeria de la Terra Alta a Montserrat.
En 1971 els mossens de l’Arxiprestat de la Terra Alta van de­
cidir fer una acció pastoral arxiprestal: anar cada any de Romeria
a Montserrat i passar uns dies de Pregària i convivència amb els
monjos. Desprès de 41 any, continuem amb este esperit, així aquest
2014, del 14 al 16 de Novembre, l’arxiprestat vam participar passar
dos dies a Montserrat. On van incloure xarrada i missa conventual
amb les ofrenes. Que la Mare de Deu de Montserrat ens acompa­
nyi perquè aquesta activitat arxiprestal sigui signe de unitat. Mossèn
Jordi Centelles Llop Arxiprest de la Terra Alta
Les pèrdues al voltant de l’envelliment.
El 19 de novembre, Mn. Joan Bajo, consiliari diocesà del mo­
viment Vida Creixent, ens va donar a l’Espai Patronat, la primera
73
conferència de les tres programades per al curs actual. El tema fou:
“Les pèrdues al voltant de l’envelliment”
La regidora d’Acció Social, Sra. Anna Algueró, saludà el con­
ferenciant i agraí en nom de l’Ajuntament de Tortosa la seva dispo­
nibilitat en tornar a fer aquest curs, igual que el passat, un cicle de
xerrades entorn dels problemes de la gent gran.
Mn. Bajo presentà un tall de la pel·lícula “Paseando a Miss
Daisy”, per representar les pèrdues al voltant de l’envelliment. A
la pel·lícula s’intenta evitar la soledat i l’aïllament, integrant-se la
persona gran en la dinàmica familiar. Maria Joana Querol
Jornada Diocesana de Caritas.
En el marc del Seminari Diocesà, va tenir lloc dissabte 22 de no­
vembre, la Jornada d’inici de curs de Càritas Diocesana de Tortosa.
La Jornada va començar amb una pregaria dirigida pel nostre con­
siliari mossèn Carlos Paris, tenint, aquesta jornada, rellevància per
un motiu molt concret: La presentació del Pla Estratègic de Càritas
Diocesana de Tortosa, per al període de 2014 a 2017. Aquest pla és
la resposta a unes qüestions que en el si de Càritas ens vam plantejar:
On estem i com estem? On volem anar? Com anar-hi?
L’acte va ser presidit pel nostre benvolgut Senyor Bisbe, don
Enrique Benavent, com a màxim responsable de Càritas a la Diò­
cesis, que va destacar en les seves intervencions alguns trets fona­
mentals d’aquest Pla estratègic: Que el primer valor i el seu centre
sigui la persona; que aquest pla ens vol ajudar a créixer en la fidelitat
i a l’estil que marca l’Evangeli de Jesús; i, en tercer lloc, el caràcter
eclesial de l’acció de Càritas.
Per part del Director de Càritas Diocesana sr. Agustín Castell, es
varen explicar els motius d’aquest nou camí que inicia la Càritas Di­
ocesana i va agrair a les persones que han col·laborat en la confecció
del mateix. D’altra banda el Secretari Diocesà sr. Agustí Adell, es
va cuidar de fer una mica d’història dels inicis del Pla, el camí de la
seva confecció i, sobre tot, de la concreció del Pla.
Per aquesta ocasió es va comptar, també, amb la presencia ines­
timable del Secretari Nacional de Càritas Espanyola el sr. Sebastián
74
Mora, qui va ser el ponent de la xerrada que sobre la identitat, missió
i valors de Càritas va desenvolupar de forma magistral. També va
assistir-hi la Directora de Càritas Catalunya, sra. Carmen Borbonés,
que ens va encoratjar en la tasca que es porta a terme a la diòcesi.
Van assistir-hi a l’acte més de 150 voluntaris dels diferents
equips parroquials i interparroquials de Càritas a la Diòcesi, interve­
nint de forma notòria al torn obert de paraules que es va fer desprès
de la xerrada del senyor Sebastián Mora. Sr. Juan Manuel Sanz
Curset de Formació d’Acció Catòlica General
sobre Mitjans de Comunicació.
Dissabte 29 de novembre vam tenir l’ocasió de tornar a gaudir,
un any més, del ja tradicional curset de formació que cada any orga­
nitza l’Acció Catòlica General, obert a tot el laïcat i clergat diocesà.
Va tenir lloc a la casa de la Consolació, a Jesús, i el tema era “Els
cristians i els mitjans de comunicació social”. Vam comptar amb
la presència, com a ponents, de Joaquim Alsina i Mn. Joan Costa,
membres del Seminari de Doctrina i Acció Social de l’Església, de
Barcelona.
Joaquim Alsina ens va oferir una panoràmica de la realitat dels
mitjans de comunicació i informació en el món actual, i com tots
responen a uns interessos econòmics o polítics determinats. Poste­
riorment, Mn. Joan Costa ens va exposar què diu la doctrina social
sobre la relació dels cristians amb els mitjans de comunicació.
A la tarda, vam fer un col·loqui al voltant de què podem fer
a nivell personal i de moviment en relació amb els mitjans. Vam
comptar amb les reflexions de Mn. Víctor Cardona, delegat de MCS
del Bisbat. Sr. Carles Lluch
Pessebre al Massís del Port.
Aprofitant les dates nadalenques una petita “cordada” de pre­
veres, com fan moltes agrupacions excursionistes, hem anat a col·
locar un pessebre dalt d’un cim proper al Mont Caro, concretament
75
a la Barcina (1.360m). El camí, recentment arranjat, demanava un
esforç pel dia extremadament ventós. L’experiència, però, ha estat
molt gratificant i en aquell lloc solitari ha ressonat amb força el cant
joiós de les nadales.
A les nostres comarques és freqüent pujar pessebres als cims de
les muntanyes des del dia de Santa Llúcia fins a la diada de la Cande­
lera. La muntanya, des de sempre, ha estat un punt de referència i de
trobada amb la divinitat. Els noms d’algunes muntanyes diocesanes
així ho indiquen. Al Priorat: el Monsant; al Baix Ebre: el Montsagre
(1) de Paüls; a la Terra Alta: el Montsagre (1) d’Horta de Sant Joan;
i a la comarca dels Ports el Moixacre (1), entre Morella i Cinctorres.
Mn. Rafel Prades. 1.- (En llatí, Mons Sacre= muntanya sagrada)
Exercicis espirituals dels equips de la Mare de Déu.
El 29 i 30 de novembre, els Equips de la Mare de Déu de la diò­
cesi ens hem trobat a la casa d’espiritualitat “Sant Enric d’Ossó” per
realitzar exercicis espirituals. Un temps de reflexió i d’intimitat amb
Déu, que forma part de la nostra identitat. Una espiritualitat conjugal
que es fonamenti en els “punts d’esforç”: escoltar la Paraula, pregà­
ria individual i de parella, diàleg conjugal en presència de Déu, la
regla de vida que concreta els compromisos i un recés.
Els exercicis van ser dirigits per Mn. Jordi Bertomeu, que ens
va proposar reflexionar sobre l’evangelització a partir de l’esperit de
renovació que presenta el Papa Francesc amb els seus gestos i les
seves paraules. El punt de partida, un interrogant llançat pel Papa
a Aparecida: Som encara una Església capaç d’escalfar els cors?
Assaonats espiritualment vam acabar joiosament les jornades amb
l’Eucaristia del primer diumenge d’Advent. Santiago Àngel Carbó
“Feu tot el que Ell us digui”
Animades per aquestes paraules de la Mare de Déu, sis germa­
nes de la Consolació començàvem un temps de formació intensa, del
15 d’agost al 15 de desembre, com a preparació a la professió per­
76
petua. Han estat quatre mesos privilegiats en els que hem aprofundit
sobre el sentit de la vida consagrada avui; com viure ara i aquí el vot
de castedat com a amor exclusiu i preferencial per Déu, i des d’Ell a
tota la humanitat; el vot de pobresa com a dependència total de Déu,
sent el nostre treball la primera providència per a l’ institut i per a
altres persones; i el vot d’obediència com la nostra disponibilitat a
sembrar el regne de Déu on calgui, buscant sempre la seua voluntat.
La vida en comunitat, la pregària i la missió de ser Consolació, han
sigut els altres tres pilars de la formació.
Ara hem tornat a les nostres comunitats. Serà a partir dels sis
mesos de “vida habitual” quan podrem demanar la professió perpe­
tua. María Daràs
Recés d’Advent VC.
El dia 6 de desembre i a les Teresianes de Jesús-Tortosa, va tenir
lloc el recés d’Advent i l’inici de l’any de la Vida Consagrada aquí
a la nostra diòcesi. Més de setanta religioses es reuniren per aquest
esdeveniment que començava a las 16’30 amb una meditació que
ens va oferir el Sr. Bisbe D. Enrique Benavent, en la que, seguint el
text bíblic de l’Anunciació, ens presentà a Maria com a model de les
persones consagrades i ens animava a que la nostra entrega al Senyor
vagi sempre creixent.
Després de la pregària personal començava la pregària comuni­
tària preparada per les germanes Teresianes que ens acolliren. Amb
textos de l’evangeli i amb fragments de la carta apostòlica que el
Sant Pare ha enviat a tots els consagrats anàvem pregant i dient-li
al Senyor que resti sempre amb nosaltres i sigui la nostra llum. Va
concloure aquesta pregària el cant del Magníficat i la benedicció del
Sr. Bisbe. Mn. Ramon Labernié. Delegat per a la Vida Consagrada.
77
Santa Seu
Sant Pare
Viaje apostólico del Santo Padre Francisco
a Sri Lanka y Filipinas
(12-19 de enero de 2015)
Entre los actos del Santo Padre Francisco durante su viaje Sri
Lanka y a Filipinas, destacan los siguientes:
– Encuentro con los obispos de Sri Lanka en el Arzobispado de
Colombo
– Encuentro interreligioso en el Bandaranaike Memorial Interna­
tional Conference Hall
– Santa Misa y Canonización del beato José Vaz en el Galle Face
Green de Colombo
– Oración mariana en el Santuario de Nuestra Señora del Rosa­
rio, en Madhu
– Visita a la Capilla “Our Lady of Lanka” de Bolawalana
– Encuentro con las autoridades y el Cuerpo Diplomático en la
Rizal Ceremonial Hall del Palacio Presidencial
– Santa Misa con obispos, sacerdotes, religiosas y religiosos en
la Catedral de la Inmaculada Concepción de Manila
– Encuentro con las familias en el Mall of Asia Arena de Manila
– Santa Misa cerca del Tacloban International Airport
– Encuentro con sacerdotes, religiosas, religiosos, seminaristas y
familias de los supervivientes en la Catedral de Palo
– Breve encuentro con los líderes religiosos de Filipinas en la
Universidad Santo Tomás de Manilay Santa Misa en el Rizal
Park de Manila
78
Como conclusión del viaje, reproducimos la conferencia de
prensa que ofreció el Santo Padre durante el vuelo desde Manila a
Roma. Lunes 19 de enero de 2015
—
Padre Lombardi: Santo Padre, gracias por estar aquí. Lo ve­
mos en espléndida forma, después de estos días de viaje, y le
agradecemos que nos dé, también hoy, trabajo, porque el diálo­
go con usted nos dará qué hacer durante todo el vuelo.
—
Papa Francisco: En primer lugar, quiero saludarlos. Buenos
días. Gracias por su trabajo. El viaje ha sido intenso y, como de­
cimos en español, “pasado por agua”. Ha sido hermoso. Muchas
gracias por lo que han hecho.
—
Primera pregunta, Kara David, del grupo filipino: Buenos
días, Santo Padre. Le hablo en inglés. Muchas gracias por visitar
nuestro país y por transmitir tanta esperanza a los filipinos. Nos
gustaría que regresara de nuevo a nuestro país. Mi pregunta es
la siguiente: Los filipinos han aprendido mucho escuchando su
mensaje. ¿Ha aprendido algo el Santo Padre de los filipinos, de
sus encuentros con ellos?
—
Papa Francisco: Los gestos. Los gestos me han conmovido.
No se trata de gestos protocolarios… Son gestos buenos, gestos
sentidos, gestos que salen del corazón. Algunos casi hacen llo­
rar. En ellos está todo: la fe, el amor, la familia, las esperanzas,
el futuro… Ese gesto de los padres, levantando a los niños, para
que el Papa los bendiga. El gesto de un padre… eran muchos:
levantaban a sus hijos cuando pasaba por donde estaban ellos.
Un gesto que no se ve en otras partes. Como diciendo: “Éste es
mi tesoro, éste es mi futuro, éste es mi amor, por él vale la pena
trabajar, por él vale la pena sufrir”. Es un gesto original, que
brota del corazón.
El segundo gesto que me ha llamado poderosamente la aten­
ción es un entusiasmo no fingido, una alegría, un gozo, capaces
de hacer fiesta incluso bajo la lluvia. Me decía uno de los ce­
remonieros que le han edificado los acólitos de Tacloban, que
79
nunca perdían la sonrisa a pesar de esa lluvia. No era una son­
risa forzada. Una sonrisa postiza, no: una sonrisa que les salía.
Y, tras esa sonrisa, está la vida normal, hay sufrimientos, hay
problemas…
Otro gesto: las madres que llevaban a sus hijos enfermos en
brazos; y también las madres que los llevaban hasta allí. Las ma­
dres no levantaban tanto a sus hijos… hasta aquí… [en brazos].
Sí, se veían muchos niños discapacitados, con discapacidades
que impresionan un poco: no escondían a sus hijos, los acerca­
ban al Papa para que los bendijera: “Éste es mi hijo, es así, pero
es mío”. Todas las madres sienten y hacen lo mismo, pero el
modo de hacerlo, eso es lo que me ha llamado la atención.
Gestos de paternidad, de maternidad, de entusiasmo, de ale­
gría. Y hay una palabra que no es fácil entender porque se ha
devaluado demasiado, se ha usado mal o se ha entendido mal,
pero es una palabra que tiene sustancia: resignación. Un pue­
blo que conoce el sufrimiento, y que es capaz de levantarse y
seguir adelante. Ayer, en la conversación que tuve con el padre
de Krystel, la chica voluntaria que murió en Tacloban, quedé
edificado [por lo que dijo]: “Ha muerto en acto de servicio”.
Y buscaba palabras de consuelo para aceptarlo. Un pueblo que
conoce el sufrimiento. Esto es lo que he visto, la forma en que
he interpretado los gestos.
—
Segunda pregunta, Jean-Louis de la Vaissière, de France
Presse, en nombre del grupo francés: Su Santidad ha ido ya
dos veces a Asia. Todavía no ha visitado a los católicos de Áfri­
ca. Usted sabe que en la República Centroafricana, en Nigeria,
en Uganda, muchos fieles que sufren a causa de la pobreza, de
las guerras, del fundamentalismo islámico, esperan su visita este
año. Lo que quería preguntarle es cuándo y dónde piensa ir.
—
Papa Francisco: Respondo todavía en hipótesis. El plan es ir a
la República Centroafricana y a Uganda. Estos dos países este
año. Creo que será hacia el final del año, por el tiempo. Hay que
tener en cuenta el tiempo, que no haya lluvias, que no haga mal
tiempo. Este viaje se ha retrasado un poco por el problema del
80
ébola. Es una gran responsabilidad hacer concentraciones multi­
tudinarias, por el riesgo de contagio. Pero en estos países no hay
problema. Estos dos están previstos en hipótesis para este año.
—
Tercera pregunta, Salvatore Izzo, de AGI, la Agenzia Italiana di Informazione, en nombre del grupo italiano: Santo Pa­
dre, en Manila estuvimos en un hotel muy elegante, todos eran
muy atentos y se comía muy bien. Pero, en cuanto salíamos del
hotel, nos sentíamos –por así decidirlo– agredidos moralmente
por la pobreza. Veíamos niños en medio de la basura, tratados
como deshechos –como probablemente diría usted–. Yo tengo
un hijo de seis años y me he sentido avergonzado al ver a estos
niños tan malparados. Mi hijo, que se llama Rocco, ha enten­
dido muy bien lo que usted enseña cuando habla de compartir
con los pobres. Y, cuando va a la escuela, intenta compartir su
bocadillo con los que piden por la calle. A mí, me resulta más
difícil. También a otras personas adultas les cuesta más. Sólo un
Cardenal, hace 40 años, dejó todo para ir a vivir con los leprosos
[Léger]. Y ésta es mi pregunta: ¿por qué es tan difícil seguir ese
camino, incluso para los Cardenales? Y la otra cosa que que­
ría preguntarle se refiere a Sri Lanka. Allí vimos todas aquellas
chabolas cuando íbamos al aeropuerto. Son chabolas apoyadas
en los árboles; la gente vive prácticamente bajo los árboles. La
mayoría son tamiles y están discriminados. Usted, después de la
masacre de París, al día siguiente, quizás en caliente, dijo: “Hay
un terrorismo aislado y un terrorismo de Estado”. ¿Qué quería
decir con la expresión “terrorismo de Estado”? A mí, se me ha
venido a la cabeza viendo el sufrimiento y la discriminación de
estas personas.
—
Papa Francisco: Cuando uno de ustedes me preguntó cuál era
el mensaje que quería dar en Filipinas, dije: los pobres. Es el
mensaje que da hoy la Iglesia. También lo que usted dice de Sri
Lanka, los tamiles, la discriminación… Los pobres, las víctimas
de esta cultura del descarte. Esto es verdad. Hoy no se descarta
sólo el envoltorio, lo que sobra. Se descarta a las personas. Y
la discriminación es un tipo de descarte. Me viene a la mente
81
82
la imagen de las castas… Eso no puede ser. Y el descarte hoy
parece normal. Usted hablaba del hotel lujoso junto a las chabo­
las. En mi diócesis de Buenos Aires, hay toda una zona nueva,
que se llama Puerto Madero, hasta la estación del ferrocarril, y
a continuación comienza la “Villa miseria”, los pobres, una pe­
gada a la otra. En una parte hay 36 restaurantes de lujo, que, si
vas a comer allí, te cuesta una fortuna; y, en la otra, hay hambre.
Una al lado de la otra. Y tendemos a habituarnos a esto. Sí, aquí
estamos nosotros y allí están los descartados. Ésa es la pobreza,
y creo que la Iglesia tiene que dar cada vez más ejemplo a este
respecto, rechazando todo tipo de mundanidad. Para nosotros
consagrados, obispos, sacerdotes, religiosas, laicos que creen
verdaderamente, el pecado más grave, el peligro más grave es
la mundanidad. Es tan feo ver un consagrado, un hombre de
Iglesia, una religiosa, mundanos. Es feo. Ése no es el camino
de Jesús. Es el camino de una ONG llamada “Iglesia”. Pero esa
ONG no es la Iglesia de Jesús. Porque la Iglesia no es una ONG,
es otra cosa. Pero, cuando se mundaniza –una parte de la Iglesia,
esas personas–, se convierte en una ONG y deja de ser Iglesia.
La Iglesia es Cristo muerto y resucitado por nuestra salvación,
es el testimonio de los cristianos que siguen a Cristo. Ese es­
cándalo al que usted se ha referido es real; sí, muchas veces los
cristianos, sacerdotes o laicos, escandalizamos; escandalizamos
porque es difícil el camino de Jesús. Es verdad, la Iglesia tiene
que despojarse.
Y usted me ha hecho pensar, a propósito de esa expresión “te­
rrorismo de Estado”, que el descarte pudiera ser considerado
como una especie de terrorismo. Nunca lo había visto así, en
serio; usted me lo ha hecho pensar. No sé qué decirle, de verdad.
Ciertamente no es una caricia; es como decir a uno: No, tú no,
tú fuera.
Una vez, en Roma, a un vagabundo le dolía el vientre, pobre.
Cuando tienes un dolor de vientre y vas a Urgencias, te dan una
aspirina o algo por el estilo y te dan cita para dentro de quince
días: “Venga dentro de quince días”. Éste se lo dijo a un sacer­
dote que, al verlo, se conmovió y le dijo: “Te voy a llevar al Hos­
pital, pero, por favor, cuando empiece a explicar lo que te pasa,
haz como que te desmayas”. Y así lo hizo: un artista, lo hizo
bien. ¡Era peritonitis! Este hombre estaba descartado. Si hubiese
ido solo, hubiera sido descartado y hubiera muerto. El párroco
fue inteligente y le supo ayudar. Estaba lejos de la mundanidad.
¿Es eso terrorismo? No lo sé, quizás sí, se podría pensar que lo
fuera… Se podría pensar. Lo pensaré. Gracias. Y felicidades a la
Agencia.
—
Cuarta pregunta, Jan-Christoph Kitzler, de la radio alemana
Ard, en nombre del grupo alemán: Gracias, Santo Padre. Qui­
siera volver un momento al encuentro que tuvo con las fami­
lias. Allí habló usted de “colonización ideológica”. ¿Nos podría
explicar mejor este concepto? Después hizo referencia al Papa
Pablo VI, hablando de casos especiales que son importantes en
la pastoral familiar. ¿Nos puede poner algunos ejemplos de es­
tos casos especiales y decirnos si sería necesario abrir caminos,
ensanchar los “pasillos” de estos casos?
—
Papa Francisco: La colonización ideológica: pondré sólo un
ejemplo, que yo mismo presencié. Hace veinte años, en 1995,
una señora Ministra de Educación había pedido un importante
préstamo para poder construir escuelas para pobres. Le conce­
dieron el préstamo con la condición de que en las escuelas los
niños, a partir de un cierto grado, tuvieran un determinado libro.
Era un libro escolar, un libro bien preparado didácticamente,
en el que se enseñaba la ideología de género. Esta señora ne­
cesitaba el dinero del préstamo, pero ésa era la condición. Fue
inteligente y dijo que sí; luego mandó hacer otro libro y dio los
dos, y así lo consiguió.
Eso es la colonización ideológica: entrar en un pueblo con una
idea que no tiene nada que ver con él; con grupos del pueblo
sí, pero no con el pueblo, y así colonizar un pueblo con una
idea que cambia o pretende cambiar su mentalidad o su estruc­
tura. Durante el Sínodo de los Obispos, los obispos africanos se
quejaban de esto, que es como poner ciertas condiciones para
conceder un préstamo. Hablo sólo de este caso que he conocido.
¿Por qué digo “colonización ideológica”? Porque aprovechan
83
las necesidades de un pueblo o sus niños para entrar y hacerse
fuertes. Pero esto no es nuevo. Lo mismo hicieron las dictadu­
ras del siglo pasado. Llegaron con su doctrina. Recuerden a los
“Balilla”, a la Juventud Hitleriana… Colonizaron al pueblo, lo
querían colonizar. Pero ¡cuánto dolor! Los pueblos no pueden
perder la libertad. El pueblo tiene su cultura, su historia; cada
pueblo tiene su cultura. Cuando los imperios colonizadores im­
ponen sus condiciones, pretenden que los pueblos pierdan su
identidad y que se cree uniformidad. Ésa es la globalización de
la esfera: todos los puntos son equidistantes del centro. Pero la
verdadera globalización –me gusta decir esto– no es la esfera.
Es importante globalizar, pero no como la esfera, sino como
el poliedro, es decir, que cada pueblo, cada parte, conserve su
identidad, su ser, sin ser colonizado ideológicamente. A esto lla­
mo “colonizaciones ideológicas”. Hay un libro –perdónenme si
hago publicidad–, quizás por el estilo puede resultar un poco
pesado al principio, porque fue escrito en 1907 en Londres… Su
autor vio este drama de la colonización ideológica en su tiempo
y lo describió en su libro. Se titula Lord of the World, escrito en
1907. Su autor es Benson. Les aconsejo que lo lean. Así enten­
derán lo que quiero decir con “colonización ideológica”. Esto en
cuanto a la primera pregunta.
La segunda: ¿qué quise decir de Pablo VI? Ciertamente la aper­
tura a la vida es condición para el sacramento del matrimonio.
Un hombre no puede casarse sacramentalmente con una mujer
ni una mujer con un hombre si no están de acuerdo sobre este
punto de estar abiertos a la vida. De tal manera que, si se pue­
de probar que él o ella se casaron con la intención de no estar
abiertos a la vida, ese matrimonio es nulo; la apertura a la vida
es causa de nulidad matrimonial. Pablo VI estudió esto con una
comisión: cómo hacer para ayudar a los múltiples casos, a los
muchos problemas, problemas importantes que tienen que ver
en el amor de la familia. Problemas de todos los días. Muchos,
muchos… Pero había algo más. El rechazo de Pablo VI no era
a los problemas personales, sobre los que más tarde dijo a los
confesores que tenían que ser misericordiosos y entender las si­
tuaciones y perdonar o ser misericordiosos, comprensivos. Él
84
miraba, más bien, al neo-malthusianismo universal que se esta­
ba imponiendo. ¿Y cómo se reconoce este neo-malthusianismo?
La tasa de natalidad está por debajo del 1% en Italia, lo mismo
que en España. El neo-malthusianismo defendía un control de la
humanidad por parte de las potencias. Esto no quiere decir que
el cristiano tenga que hacer hijos en serie. Hace algunos meses,
reñí a una señora en una parroquia porque estaba embarazada de
su octavo hijo después de siete cesáreas: “¿Quiere usted dejar
a sus siete hijos huérfanos?”. Eso es tentar a Dios. Se habla de
paternidad responsable. Ése es el camino: la paternidad respon­
sable. Lo que quise decir es que Pablo VI no tuvo una visión
trasnochada, cerrada. No, fue un profeta, que nos dijo: “Tengan
cuidado con el neo-malthusianismo que está llegando”. Eso fue
lo que quise decir. Gracias.
—
Padre Lombardi: Aprovecho para darles una noticia. Nos en­
contramos de nuevo sobre China. Se está convirtiendo en una
costumbre tener estas ruedas de prensa con el Papa cuando so­
brevolamos China, como cuando regresamos de Corea.
—
Quinta pregunta, Valentina Alazraki, del grupo español: San­
tidad, en el viaje a Filipinas, usted utilizó esa imagen y ese gesto
con nuestro pobre Gasbarri: que, en el caso de que hubiese ofen­
dido a su madre, se hubiera merecido un puñetazo. Esta frase ha
creado un poco de confusión y no todo el mundo la ha entendido
bien, porque sería como si dijese que quizás en cierto sentido
justificaba una reacción violenta ante una provocación. ¿Nos po­
dría explicar algo más lo que quería decir?
—
Papa Francisco: En teoría, podemos decir que una reacción
violenta ante una ofensa, ante una provocación, en teoría, no
es buena, no se debe hacer. En teoría, podemos decir lo que el
Evangelio dice, que tenemos que poner la otra mejilla. En teo­
ría, podemos decir que tenemos libertad de expresión y esto es
importante. En la teoría, todos estamos de acuerdo. Pero somos
humanos, y hemos de tener prudencia, que es una virtud de la
convivencia humana. No puedo insultar, provocar a una persona
85
continuamente, porque corro el riesgo de hacerla enfadar, corro
el riesgo de que reaccione de una manera no justa. Esto es huma­
no. Por eso digo que la libertad de expresión tiene que tener en
cuenta la realidad humana; y por eso digo que debe hacerse un
uso prudente. Es una forma de decir que tiene que ser educada.
Prudente. La prudencia es una virtud humana que regula nues­
tras relaciones. Puedo llegar hasta aquí, y no puedo ir más allá…
Esto es lo que quería decir, que, en teoría, todos estamos de
acuerdo: existe la libertad de expresión, que una reacción vio­
lenta no es buena, es mala siempre. Todos de acuerdo. Pero, en
la práctica, estemos atentos, porque somos humanos y podemos
provocar a los otros; y por eso la libertad debe ir acompañada de
la prudencia. Es lo que quería decir.
—
Sexta pregunta, Nicole Winfield, de Associated Press, de los
Estados Unidos, en nombre del grupo inglés: Santo Padre, del
grupo inglés. Quisiera preguntar de nuevo sobre los viajes de
este año. Ya nos ha dicho que estaba previsto el viaje a América.
Ha mencionado tres ciudades: Nueva York, Washington y Fila­
delfia. Después, con la canonización de Serra, nos preguntába­
mos si estaría prevista una etapa en California o ir a la frontera
de México. Y, además, usted dijo a nuestra compañera Elisabetta
Piqué que estaban previstos tres viajes o un viaje a tres países de
Sudamérica. ¿Cuáles son? Y ¿piensa usted beatificar personal­
mente al arzobispo Romero, cuyo martirio ha sido reconocido
recientemente? He terminado.
—
Papa Francisco: Comienzo por el final. La beatificación, se la
disputarán el cardenal Amato y Mons. Paglia. Yo personalmente
no. Las beatificaciones generalmente las celebra el cardenal del
Dicasterio o algún otro.
De la última pregunta, pasamos a la primera: Estados Unidos.
Sí, las tres ciudades son ésas: Filadelfia, para el Encuentro con
las Familias, Nueva York –tengo ya la fecha de la visita a las
Naciones Unidas, pero no me acuerdo– y Washington. Son es­
tas tres. Me gustaría ir a California para hacer la canonización
de Junípero Serra, pero el problema es el tiempo. Se necesitan
86
dos días más. Pienso hacer la canonización en el Santuario de
Washington. Es algo nacional. Creo que en Washington, en el
Capitolio, hay una estatua de Junípero. Creo que es allí. Entrar
en los Estados Unidos por la frontera con México sería lindo,
como signo de hermandad y ayuda a los emigrantes, pero usted
sabe que ir a México sin visitar a la Virgen es una tragedia y pue­
de estallar una guerra. Además, se requerirían tres días más y no
está claro del todo. Creo que serán solamente esas tres ciudades.
Más tarde habrá tiempo para ir a México.
¿He olvidado algo? Ah, aunque todavía está en proyecto, los tres
países latinoamericanos previstos para este año son: Ecuador,
Bolivia y Paraguay. Estos tres. El año que viene, Deo volente,
quisiera ir a Chile, Argentina y Uruguay, pero aún no hay nada
previsto. Y falta Perú, que no sabemos dónde meterlo todavía.
Así están las cosas.
—
Séptima pregunta, Carla Lim, del grupo filipino: Buenos días,
Santo Padre. Le agradezco el aliento que ha dado a mi país. De
parte del pueblo de Filipinas, le doy las gracias. Perdone que no
hable en italiano. Usted habló en algunos de sus discursos en
Filipinas sobre la corrupción, dijo que la corrupción quita recur­
sos al pueblo. ¿Qué puede hacer Su Santidad para luchar contra
la corrupción, no sólo en los gobiernos, sino también quizás en
la Iglesia?
—
Papa Francisco: ¡Es atrevida! Actualmente la corrupción en el
mundo está a la orden del día y las actitudes corruptas anidan
fácilmente en las instituciones. En una institución, con muchos
sectores aquí y allá, con muchos jefes y subjefes, es muy fácil
que pueda anidar la corrupción. Toda institución puede caer en
esto. La corrupción es quitar algo al pueblo. La persona corrup­
ta, que hace negocios corruptos, o gobierna de manera corrupta
o se asocia con otros para un negocio corrupto, roba al pueblo.
Las víctimas son los que él [indicando a Salvatore Izzo] vio jun­
to al hotel de lujo: ellos son las víctimas de la corrupción. La
corrupción no es algo cerrado en sí mismo: se mueve. Y mata.
Actualmente la corrupción constituye un problema mundial. En
87
una ocasión, en el año 2001, más o menos, pregunté al Jefe de
Gabinete del Presidente en aquel momento –era un gobierno que
no considerábamos demasiado corrupto, y era verdad–: “Díga­
me, de las ayudas que envían al interior del país, en efectivo
o alimentos, ropa, ¿cuánto llega a su destino?”. Aquel hombre,
que era un hombre auténtico, limpio, enseguida dijo: “El 35%”.
Así me dijo. Era el año 2001, en mi patria.
Y ahora, la corrupción en las instituciones eclesiales. Cuando
hablo de la Iglesia, de toda la Iglesia, me gusta decir los fieles,
los bautizados. Y sería mejor decir los pecadores. Todos somos
pecadores. Pero, cuando hablamos de la corrupción, nos refe­
rimos o a personas corruptas o a instituciones de la Iglesia que
caen en la corrupción, y sí, hay casos, los hay. Recuerdo una vez,
en el año 1994, apenas nombrado obispo del barrio de Flores en
Buenos Aires, vinieron a verme dos empleados o funcionarios
de un ministerio para decirme: “Usted tiene muchas necesidades
aquí, con tantos pobres en las Villas miseria…”. “Ah, sí”, les
dije, y les conté. “Nosotros podemos ayudarle. Si quiere, le po­
demos dar una ayuda de 400.000 pesos”. En aquel tiempo, había
paridad uno a uno del peso con el dólar: 400.000 dólares. “¿De
verdad lo harían?”. “Sí, sí”. Yo los escuchaba, porque ‘cuando la
limosna es grande, hasta el santo desconfía’. Y añadieron: “Para
poder hacerlo, nosotros lo depositamos y luego usted nos da la
mitad”. En ese momento pensé: ¿Qué hago? Los insulto y les
doy una patada donde nunca da el sol, o me hago el tonto. Y me
hice el tonto. Dije –diciendo la verdad–, les dije: “Usted sabe
que nosotros en las vicarías no tenemos cuenta; usted tiene que
hacer el depósito en el Arzobispado con el recibo. Y allí está
todo”. “Ah, no lo sabíamos… muchas gracias…”, y se marcha­
ron. Pero después pensé: Si estos dos llegaron directamente, sin
pedir permiso, es porque –es un mal pensamiento– alguno ha
dicho que sí. Pero es un mal pensamiento. Es fácil caer en la
corrupción. Pero recordemos esto: pecadores sí, corruptos no.
Nunca corruptos. Tenemos que pedir perdón por esos católicos,
esos cristianos, que escandalizan por su corrupción. Es una pla­
ga en la Iglesia; pero hay muchos santos, y santos pecadores,
pero no corruptos. Miremos también a la otra parte, a la Iglesia
88
santa. Siempre hay alguno, pero… Gracias por haberse atrevido
a hacer esta pregunta.
—
Octava pregunta, Anaïs Feuga, de “Radio France”, en nombre
del grupo francés: Estamos sobrevolando China. Cuando vol­
víamos de Corea, usted nos dijo que estaba dispuesto a ir a Chi­
na al día siguiente. Teniendo en cuenta esas declaraciones, ¿nos
podría explicar por qué no ha recibido al Dalai Lama que estuvo
en Roma hace poco, y cómo están las relaciones con China?
—
Papa Francisco: Gracias por la pregunta. Es habitual en el pro­
tocolo de la Secretaría de Estado no recibir a Jefes de Estado
o personalidades del mismo rango cuando están en Roma para
asistir a reuniones internacionales. Por ejemplo, con ocasión de
la reunión de la FAO no recibí a ninguno. Por eso, no ha sido
recibido. Vi que algunos periódicos decían que no lo había re­
cibido por miedo a Chica. No es verdad. En aquel momento, la
razón era ésa. Pidió una audiencia y se fijó una fecha. Lo había
pedido antes, pero no para ese momento, y estamos en contacto.
Pero el motivo no fue por rechazo a la persona o por miedo a
China. Nosotros estamos abiertos y queremos la paz con todos.
Y, ¿cómo van las relaciones? El gobierno chino es educado;
también nosotros somos educados y hacemos las cosas paso a
paso, como se hacen las cosas en la historia. Todavía no se sabe,
pero ellos saben que estoy dispuesto a recibirlos o a ir. Lo saben.
—
Novena pregunta, Marco Ansaldo, de “La Repubblica”, por el
grupo italiano: Padre Santo, ha realizado un viaje entusiasman­
te, muy rico, lleno de cosas aquí, en Filipinas. Pero me gustaría
dar un paso atrás, también porque el terrorismo ataca a la cris­
tiandad, a los católicos, en muchas zonas del mundo. Lo hemos
visto de nuevo últimamente, en estos días, en Níger, pero los
ejemplos son muchísimos. En el último viaje que hicimos con
usted, regresando de Turquía, hizo un llamamiento a los líderes
islámicos, diciendo que sería necesario un paso, una interven­
ción muy firme por parte de ellos. No creo que esta iniciativa
haya sido considerada y asumida, a pesar de sus palabras. Hay
89
algunos países musulmanes moderados –puedo poner tranquila­
mente como ejemplo Turquía– que tienen una postura sobre el
terrorismo –citemos los casos de Isis o también “Charlie Heb­
do”– cuando menos ambigua. No sé si, en este mes y medio, ha
tenido manera de reflexionar o pensar sobre cómo proceder más
allá de su invitación que no ha sido acogida y que, sin embar­
go, es importante. Usted, o alguien en su nombre, pienso en la
Secretaría de Estado, veo aquí a Mons. Becciu y al mismo car­
denal Parolin… porque se trata de un problema que va a seguir
planteándose.
—
Papa Francisco: Aquel llamamiento se lo repetí también al
Cuerpo Diplomático el mismo día que salimos hacia Sri Lanka,
por la mañana. En el Discurso al Cuerpo Diplomático dije que
esperaba que los líderes religiosos, políticos, académicos e in­
telectuales se expresasen al respecto. También el pueblo mode­
rado islámico pide esto mismo a sus líderes. Algunos han hecho
algo. Creo que es necesario dar un poco de tiempo porque para
ellos la situación no es fácil. Tengo esperanza porque hay mucha
gente buena entre ellos, muchos líderes buenos, y estoy seguro
que llegará. Pero quisiera decir y subrayar que esto mismo lo
repetí el día que comenzamos el viaje.
—
Décima pregunta, Cristoph Schmidt, del grupo alemán: Santo
Padre, antes que nada quisiera darle mil gracias por todos los
momentos tan impresionantes de esta semana. Es la primera vez
que le acompaño y me gustaría darle mil gracias. Mi pregunta:
Usted ha dicho que en Filipinas hay muchos niños y que se ale­
graba de que hubiera tantos niños. Pero, según algunas encues­
tas, la mayoría de los filipinos cree que el enorme crecimiento
de la población filipina es una de las razones más importantes
de la gran pobreza del país, y una mujer filipina da a luz más
de tres niños de media en su vida, y la postura católica sobre
la contracepción parece ser de las pocas cuestiones en que un
gran número de la gente de Filipinas no está de acuerdo con la
Iglesia. ¿Qué piensa al respecto?
—
Papa Francisco: Creo que el número de tres hijos por fami­
lia, que usted menciona, según dicen los técnicos, es importante
para mantener la población. Tres por pareja. Cuando se baja de
esta media, se va al otro extremo, como sucede en Italia, donde
he oído –no sé si será verdad– que en 2024 no habrá dinero para
pagar las pensiones. El descenso de la población. Por eso, la
palabra clave para responder es la que la Iglesia usa siempre,
y también yo: “paternidad responsable”. ¿Cómo se hace esto?
Con el diálogo. Cada persona, con su pastor, debe preguntarse
cómo llevar a cabo esta paternidad responsable. El ejemplo que
he mencionado hace un poco, de aquella señora que esperaba
el octavo hijo y había dado a luz a siete mediante cesárea: esto
es una irresponsabilidad. “No, yo confío en Dios”. “Pero mira,
Dios te da los medios; sé responsable”. Algunos creen que, para
ser buenos católicos, tenemos que ser –perdonen la expresión–
como conejos. No. Paternidad responsable. Esto es claro y para
ello están en la Iglesia los grupos matrimoniales, están los ex­
pertos en esta materia, están los pastores, y se busca. Conozco
muchas soluciones lícitas que han ayudado en esto. Ha hecho
bien en decírmelo.
Quisiera añadir otra cosa que no tiene nada que ver, pero que
guarda relación con esto. Para la gente más pobre, un hijo es
un tesoro. Es verdad, también hay que ser prudentes en esto.
Pero, para ellos, un hijo es un tesoro. Dios sabe cómo ayudarlos.
Puede ser que algunos no sean prudentes, es verdad. Paternidad
responsable. Pero hay que tener en cuenta también la generosi­
dad de ese padre y de esa madre que ven en cada hijo un tesoro.
—
Undécima pregunta, Elisabetta Piqué, del grupo español: En
representación del grupo español, dos preguntas. Ha sido un via­
je conmovedor para todos: hemos visto llorar todo el tiempo en
Tacloban; nosotros mismos los periodistas hemos llorado; usted
dijo ayer que el mundo tiene necesidad de llorar. Ha sido todo
muy fuerte. Quisiéramos preguntarle cuál ha sido para usted el
momento más fuerte: la Misa en Tacloban y ayer cuando esa
niña se puso a llorar… Ésa es la primera pregunta. Después, la
segunda: usted ayer hizo historia, superó el record de Juan Pablo
91
II: había 6/7 millones de personas. ¿Cómo vive esto? El carde­
nal Tagle nos contaba que, durante la Misa, en el altar, usted le
preguntaba: “¿Cuánta gente hay?”. ¿Cómo vive haber superado
ese record, haber entrado en la historia como el Papa que ha
celebrado la Misa más numerosa de la historia?
—
92
Papa Francisco: La primera pregunta: el momento más fuerte.
La Misa en Tacloban para mí ha sido fuerte, muy fuerte: ver a
todo el pueblo de Dios allí en silencio, rezando tras esa catás­
trofe, pensar en mis pecados y en aquella gente… Ha sido muy
fuerte, un momento muy fuerte. En el momento de la Misa, me
sentí anonadado, casi no me salía la voz. No sé qué me pasó,
quizás fuese la emoción, no sé, pero no sentí nada más. Es una
especie de anonadamiento. Y además momentos fuertes han
sido los gestos, todos los gestos. Cuando pasaba y un padre ha­
cía así [hace el gesto de levantar un niño], daba la bendición, y
él me decía gracias; para ellos bastaba la bendición. Pensaba:
Y yo que tengo tantas pretensiones, que quiero esto, que quiero
aquello… Esto me ha hecho bien. Momentos fuertes. Cuando
supe que habíamos aterrizado en Tacloban con un viento de 70
km/h, me tomé en serio el aviso de que tenía que marchar a la
una y no más tarde porque era peligroso. Pero no tuve miedo.
Por lo que se refiere a la presencia multitudinaria, me he sentido
anonadado. Aquel era el pueblo de Dios y el Señor estaba allí.
Es la alegría de la presencia de Dios que nos dice: Tengan pre­
sente que ustedes son servidores de estas personas… ellos son
los protagonistas…
Después, la otra cosa, el llanto. Una de las cosas que se pier­
den cuando hay demasiado bienestar, o los valores no se com­
prenden bien, o nos habituamos a la injusticia, a esta cultura del
descarte, es la capacidad de llorar. Es una gracia que hemos de
pedir. Hay una hermosa oración en el Misal antiguo para pedir
lágrimas. Decía así, más o menos: “Señor, tú que hiciste que
Moisés hiciese salir agua de la roca con su bastón, haz que de la
roca de mi corazón salga el agua del llanto”. Una oración bellí­
sima. Nosotros los cristianos hemos de pedir la gracia de llorar,
sobre todo los cristianos acomodados, y llorar por las injusticias
y llorar por los pecados. Porque el llanto te permite comprender
nuevas realidades o nuevas dimensiones de la realidad. Es lo que
dijo la chica, también lo que le dije yo a ella. Fue la única que
hizo la pregunta que no se puede responder: “¿Por qué sufren
los niños?”. El gran Dostoievski se lo preguntaba, y no consi­
guió responder: ¿por qué sufren los niños? Ella, con su llanto:
una mujer que lloraba. Cuando digo que es importante que las
mujeres sean más tenidas en cuenta en la Iglesia, no es sólo para
darles una función, de secretaria de un Dicasterio; eso puede ser.
No, es para que nos digan cómo sienten y cómo ven la realidad,
porque las mujeres ven desde una riqueza diferente, más grande.
Otra cosa que quisiera subrayar aquí: lo que le dije al último
chico [en el encuentro con los jóvenes], que realmente trabaja
bien, da, organiza, ayuda a los pobres. Pero no olvidemos –le
dije– que también nosotros tenemos que ser mendigos con res­
pecto a ellos, porque los pobres nos evangelizan. Si quitamos a
los pobres del Evangelio, no podemos comprender el mensaje
de Jesús. Los pobres nos evangelizan. “Voy a evangelizar a los
pobres”. Sí, pero déjate evangelizar por ellos, porque tienen va­
lores que tú no tienes.
Muchas gracias por su trabajo. Lo valoro. Muchas gracias. Sé
que es un sacrificio para ustedes.
Audiencia General
Aula Pablo VI, Miércoles 7 de enero de 2015
Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!
Hoy continuamos con las catequesis sobre la Iglesia y haremos
una reflexión sobre la Iglesia madre. La Iglesia es madre. Nuestra
santa madre Iglesia.
En estos días la liturgia de la Iglesia puso ante nuestros ojos el
icono de la Virgen María Madre de Dios. El primer día del año es la
fiesta de la Madre de Dios, a la que sigue la Epifanía, con el recuerdo
93
de la visita de los Magos. Escribe el evangelista Mateo: «Entraron
en la casa, vieron al niño con María, su madre, y cayendo de rodillas
lo adoraron» (Mt 2, 11). Es la Madre que, tras haberlo engendrado,
presenta el Hijo al mundo. Ella nos da a Jesús, ella nos muestra a
Jesús, ella nos hace ver a Jesús.
Continuamos con las catequesis sobre la familia y en la familia
está la madre. Toda persona humana debe la vida a una madre, y
casi siempre le debe a ella mucho de la propia existencia sucesiva,
de la formación humana y espiritual. La madre, sin embargo, incluso
siendo muy exaltada desde punto de vista simbólico –muchas poe­
sías, muchas cosas hermosas se dicen poéticamente de la madre–, se
la escucha poco y se le ayuda poco en la vida cotidiana, y es poco
considerada en su papel central en la sociedad. Es más, a menudo se
aprovecha de la disponibilidad de las madres a sacrificarse por los
hijos para «ahorrar» en los gastos sociales.
Sucede que incluso en la comunidad cristiana a la madre no
siempre se la tiene justamente en cuenta, se le escucha poco. Sin
embargo, en el centro de la vida de la Iglesia está la Madre de Jesús.
Tal vez las madres, dispuestas a muchos sacrificios por los propios
hijos, y no pocas veces también por los de los demás, deberían ser
más escuchadas. Habría que comprender más su lucha cotidiana por
ser eficientes en el trabajo y atentas y afectuosas en la familia; habría
que comprender mejor a qué aspiran ellas para expresar los mejores
y auténticos frutos de su emancipación. Una madre con los hijos
tiene siempre problemas, siempre trabajo. Recuerdo que en casa,
éramos cinco hijos y mientras uno hacía una travesura, el otro pen­
saba en hacer otra, y la pobre mamá iba de una parte a la otra, pero
era feliz. Nos dio mucho.
Las madres son el antídoto más fuerte ante la difusión del indi­
vidualismo egoísta. «Individuo» quiere decir «que no se puede divi­
dir». Las madres, en cambio, se «dividen» a partir del momento en
el que acogen a un hijo para darlo al mundo y criarlo. Son ellas, las
madres, quienes más odian la guerra, que mata a sus hijos. Muchas
veces he pensado en esas madres al recibir la carta: «Le comunico
que su hijo ha caído en defensa de la patria…». ¡Pobres mujeres!
¡Cómo sufre una madre! Son ellas quienes testimonian la belleza de
la vida. El arzobispo Oscar Arnulfo Romero decía que las madres
94
viven un «martirio materno». En la homilía para el funeral de un sa­
cerdote asesinado por los escuadrones de la muerte, él dijo, evocan­
do el Concilio Vaticano II: «Todos debemos estar dispuestos a morir
por nuestra fe, incluso si el Señor no nos concede este honor… Dar
la vida no significa sólo ser asesinados; dar la vida, tener espíritu de
martirio, es entregarla en el deber, en el silencio, en la oración, en el
cumplimiento honesto del deber; en ese silencio de la vida cotidia­
na; dar la vida poco a poco. Sí, como la entrega una madre, que sin
temor, con la sencillez del martirio materno, concibe en su seno a un
hijo, lo da a luz, lo amamanta, lo cría y cuida con afecto. Es dar la
vida. Es martirio». Hasta aquí la citación. Sí, ser madre no significa
sólo traer un hijo al mundo, sino que es también una opción de vida.
¿Qué elige una madre? ¿Cuál es la opción de vida de una madre? La
opción de vida de una madre es la opción de dar la vida. Y esto es
grande, esto es hermoso.
Una sociedad sin madres sería una sociedad inhumana, porque
las madres saben testimoniar siempre, incluso en los peores momen­
tos, la ternura, la entrega, la fuerza moral. Las madres transmiten a
menudo también el sentido más profundo de la práctica religiosa:
en las primeras oraciones, en los primeros gestos de devoción que
aprende un niño, está inscrito el valor de la fe en la vida de un ser hu­
mano. Es un mensaje que las madres creyentes saben transmitir sin
muchas explicaciones: estas llegarán después, pero la semilla de la
fe está en esos primeros, valiosísimos momentos. Sin las madres, no
sólo no habría nuevos fieles, sino que la fe perdería buena parte de
su calor sencillo y profundo. Y la Iglesia es madre, con todo esto, es
nuestra madre. Nosotros no somos huérfanos, tenemos una madre.
La Virgen, la madre Iglesia y nuestra madre. No somos huérfanos,
somos hijos de la Iglesia, somos hijos de la Virgen y somos hijos de
nuestras madres.
Queridísimas mamás, gracias, gracias por lo que sois en la fa­
milia y por lo que dais a la Iglesia y al mundo. Y a ti, amada Iglesia,
gracias, gracias por ser madre. Y a ti, María, madre de Dios, gracias
por hacernos ver a Jesús. Y gracias a todas las mamás aquí presentes:
las saludamos con un aplauso.
95
__________
Saludos
Saludo cordialmente a los peregrinos de lengua española, en
particular a los grupos provenientes de España, México, Argentina y
otros países. Encomendamos a la Santísima Virgen María a todas las
madres, agradeciéndoles lo que son y lo que ofrecen a la familia y la
Iglesia. Dios os bendiga.
Audiencia General
Aula Pablo VI, Miércoles 21 de enero de 2015
Viaje Apostólico a Sri Lanka y Filipinas
Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!
Hoy me centraré en el viaje apostólico a Sri Lanka y Filipinas,
que realicé la semana pasada. Tras la visita a Corea de hace algunos
meses, fui nuevamente a Asia, continente de ricas tradiciones cultu­
rales y espirituales. El viaje fue sobre todo un gozoso encuentro con
las comunidades eclesiales que, en esos países, dan testimonio de
Cristo: los confirmé en la fe y en la misionariedad. Conservaré siem­
pre en el corazón el recuerdo de la festiva acogida por parte de las
multitudes –en algunos casos incluso inmensas–, que acompañó los
momentos destacados del viaje. Además, alenté el diálogo interreli­
gioso al servicio de la paz, así como el camino de esos pueblos hacia
la unidad y el desarrollo social, especialmente con el protagonismo
de las familias y los jóvenes.
El momento culminante de mi estancia en Sri Lanka fue la canonización del gran misionero José Vaz. Este santo sacerdote ad­
ministraba los sacramentos, a menudo en secreto, a los fieles, pero
ayudaba indistintamente a todos los necesitados, de toda religión y
condición social. Su ejemplo de santidad y amor al prójimo sigue
inspirando a la Iglesia en Sri Lanka en su apostolado de caridad y
96
educación. Indiqué a san José Vaz como modelo para todos los cris­
tianos, llamados hoy a proponer la verdad salvífica del Evangelio en
un contexto multirreligioso, respetando a los demás, con perseveran­
cia y humildad.
Sri Lanka es un país de gran belleza natural, cuyo pueblo está
buscando reconstruir la unidad tras un largo y dramático conflicto
civil. En mi encuentro con las autoridades gubernamentales desta­
qué la importancia del diálogo, del respeto de la dignidad humana,
del esfuerzo por implicar a todos para encontrar soluciones adecua­
das en orden a la reconciliación y al bien común.
Las diversas religiones tienen un papel significativo que desem­
peñar al respecto. Mi encuentro con los exponentes religiosos fue
una confirmación de las buenas relaciones que ya existen entre las
distintas comunidades. En tal contexto quise alentar la cooperación
ya iniciada entre los seguidores de las diferentes tradiciones religio­
sas, también con el fin de volver a curar con el bálsamo del perdón a
quienes aún están afligidos por los sufrimientos de los últimos años.
El tema de la reconciliación caracterizó también mi visita al santua­
rio de Nuestra Señora de Madhu, muy venerado por las poblaciones
tamil y cingalesa y meta de peregrinaciones de miembros de otras
religiones. En ese lugar santo pedimos a María, nuestra Madre, que
alcanzara a todo el pueblo esrilanqués el don de la unidad y la paz.
De Sri Lanka me dirigí a Filipinas, donde la Iglesia se prepara
para celebrar el quinto centenario de la llegada del Evangelio. Es el
principal país católico de Asia, y el pueblo filipino se destaca por su
fe profunda, su religiosidad y su entusiasmo, incluso en la diáspora.
En mi encuentro con las autoridades nacionales, así como en los mo­
mentos de oración y durante la masiva misa conclusiva, destaqué la
constante fecundidad del Evangelio y su capacidad de inspirar una
sociedad digna del hombre, en la cual hay sitio para la dignidad de
cada uno y las aspiraciones del pueblo filipino.
El fin principal de la visita, y motivo por el cual decidí ir a Fi­
lipinas –este fue el motivo principal–, era expresar mi cercanía a
nuestros hermanos y hermanas que sufrieron la devastación del tifón Yolanda. Fui a Tacloban, en la región más gravemente golpeada,
donde rendí homenaje a la fe y la capacidad de restablecimiento de
97
la población local. En Tacloban, lamentablemente, las adversas con­
diciones climáticas causaron otra víctima inocente: la joven volun­
taria Kristel, que murió arrasada por una estructura que arrancó el
viento. Agradecí luego a quienes, desde todas las partes del mundo,
han respondido a la necesidad con una generosa y abundante ayuda.
El poder del amor de Dios, revelado en el misterio de la Cruz, se hizo
evidente en el espíritu de solidaridad demostrado por los múltiples
gestos de caridad y de sacrificio que marcaron esos días sombríos.
Los encuentros con las familias y los jóvenes, en Manila, fueron
momentos destacados de la visita a Filipinas. Las familias sanas son
esenciales para la vida de la sociedad. Da consuelo y esperanza ver a
muchas familias numerosas que acogen a los hijos como un auténti­
co don de Dios. Ellos saben que cada hijo es una bendición. Escuché
que algunos decían que las familias con muchos hijos y el nacimien­
to de tantos niños está entre las causas de la pobreza. Me parece
una opinión superficial. Puedo decir, todos podemos decir, que la
causa principal de la pobreza es un sistema económico que quitó a
la persona del centro y puso en su lugar al dios dinero; un sistema
económico que excluye, excluye siempre: excluye a los niños, a los
ancianos, a los jóvenes sin trabajo… y crea la cultura del descarte
que vivimos. Nos hemos acostumbrado a ver personas descartadas.
Este es el motivo principal de la pobreza, no las familias numero­
sas. Evocando la figura de san José, que protegió la vida del «Santo
Niño», muy venerado en ese país, recordé que hay que proteger a las
familias, que afrontan diversas amenazas, con el fin de que puedan
testimoniar la belleza de la familia en el proyecto de Dios. Hay que
defender también a las familias de las nuevas colonizaciones ideoló­
gicas, que atentan contra su identidad y misión.
Y fue una alegría para mí estar con los jóvenes de Filipinas, escu­
char sus esperanzas y sus preocupaciones. Quise ofrecerles mi alien­
to en sus esfuerzos por contribuir a la renovación de la sociedad,
especialmente a través del servicio a los pobres y la conservación
del ambiente natural.
La atención a los pobres es un elemento esencial de nuestra vida
y testimonio cristiano, a esto hice alusión también en la visita; com­
98
porta el rechazo de toda forma de corrupción, porque la corrupción
roba a los pobres y requiere una cultura de honestidad.
Doy gracias al Señor por esta visita pastoral a Sri Lanka y Filipi­
nas. Le pido que bendiga siempre a estos dos países y que confirme
la fidelidad de los cristianos al mensaje evangélico de nuestra reden­
ción, reconciliación y comunión con Cristo.
_____________
Saludos
Saludo a los peregrinos de lengua española, en particular a los
formadores de Seminarios reunidos en el Pontificio Colegio Español
de San José, de Roma, para un curso de actualización; también salu­
do a los grupos venidos de España, de México –veo que hay muchos
mexicanos por allá–, Argentina y otros países latinoamericanos. Que
Dios los bendiga. Muchas gracias.
______________
Llamamiento
Quisiera ahora invitaros a rezar juntos por las víctimas de las
manifestaciones de estos últimos días en el amado Níger. Se come­
tieron brutalidades hacia los cristianos, los niños y las iglesias. In­
voquemos al Señor el don de la reconciliación y de la paz, para que
nunca el sentimiento religioso se convierta en ocasión de violencia,
de abuso y de destrucción. No se puede declarar la guerra en nombre
de Dios. Deseo que lo antes posible se pueda restablecer un clima
de respeto mutuo y de pacífica convivencia para el bien de todos.
Recemos a la Virgen por la gente de Níger (Avemaría…).
***
La Semana de oración por la unidad de los cristianos que esta­
mos celebrando, nos ofrece la ocasión de reflexionar sobre nuestra
pertenencia a Cristo y a la Iglesia. Queridos jóvenes, rezad para que
todos los cristianos sean una sola familia; queridos enfermos, ofre­
ced vuestros sufrimientos por la causa de la unidad de la Iglesia de
Cristo; y vosotros, queridos recién casados, experimentad el amor
gratuito como lo es el amor de Dios por la humanidad.
99
Audidencia General
Miércoles 28 de enero de 2015
Queridos hermanos y hermanas:
En nuestra reflexión sobre la familia, hoy nos centramos sobre
la palabra padre. Padre es una palabra universal, conocida por todos,
que indica una relación fundamental cuya realidad es tan antigua
como la historia del hombre. Es la palabra con la que Jesús nos ha
enseñado a llamar a Dios, dándole un nuevo y profundo sentido,
revelándonos, así, el misterio de la intimidad de Dios Padre, Hijo y
Espíritu Santo, que es el centro de nuestra fe cristiana.
En nuestros días, se ha llegado a hablar de una “sociedad sin
padre”. La ausencia de la figura paterna es entendida como una li­
beración a veces, sobre todo cuando el padre es percibido como la
autoridad cruel que coarta la libertad de los hijos, o cuando éstos se
sienten desatendidos por unos padres centrados únicamente en sus
problemas, en su trabajo o la realización personal o caracterizados
por su marcada ausencia del hogar. Todo esto crea una situación de
orfandad en los niños y jóvenes de hoy, que viven desorientados sin
el buen ejemplo o la guía prudente de un padre. Todas las comunida­
des cristianas y la comunidad civil deben estar atentas a la ausencia
de la figura paterna, pues ésta deja lagunas y heridas en la educación
de los jóvenes. Sin guías de los que fiarse, los jóvenes pueden llenar­
se de ídolos, que terminan robándoles el corazón, robándoles la ilu­
sión y robándoles las auténticas riquezas, robándoles la esperanza.
__________
Saludos
Saludo a los peregrinos de lengua española –hoy veo que hay
muchos acá de lengua española–, en particular a los grupos prove­
nientes de España, Argentina, Perú y Chile, así como a los venidos
de otros países latinoamericanos. Recordando que Jesús nos prome­
tió no dejarnos huérfanos, vivamos con la esperanza puesta en Él,
sabedores de que el amor puede vencer al odio y de que es posible
siempre un futuro de fraternidad y de paz para todos. Que Dios los
bendiga. Muchas gracias.
100
Conferència Episcopal
Espanyola
Comunicado final
del Encuentro de Obisposde Conferencias Episcopales
con la Asamblea de ordinarios de Tierra Santa
Jueves, 15 de enero de 2015
El Arzobispo de Urgell, Mons. D. Joan-Enric Vives i Sicilia, ha
participado, en representación de la Conferencia Episcopal Españo­
la (CEE), en el encuentro anual que ha mantenido la Coordinadora
de las Conferencias Episcopales para la Iglesia en Tierra Santa y la
Asamblea de Obispos Católicos de Tierra Santa. El encuentro de
este año ha tenido lugar del 10 al 15 de enero. Ofrecemos el comu­
nicado final.
La dignidad humana como fundamento de la Paz
Hemos venido a rezar y apoyar a la comunidad cristiana, para
promover la paz y la dignidad humana en esta tierra dividida.
Hemos visto las trágicas consecuencias del fracaso de la políti­
ca nacional e internacional para lograr la paz. La dignidad humana
viene dada por Dios y es absoluta. El actual conflicto amenaza la
dignidad de los Palestinos y de los Israelíes, pero sobre todo nuestro
compromiso con los pobres nos urge a apoyar a las personas que
sufren en Gaza. Hace un año, definimos la situación de Gaza como
“un desastre realizado por el hombre, un escándalo desconcertante,
una injusticia que pide a la humanidad una solución”. A raíz de la
terrible destrucción causada por la guerra del pasado año, nuestra
presencia recordó a la pequeña comunidad cristiana de Gaza que no
ha sido olvidada.
101
Decenas de miles de familias de Gaza no tienen una vivienda
adecuada. En este último período de frío polar, al menos dos niños
murieron de hipotermia. El bloqueo continuo impide la reconstruc­
ción y contribuye dramáticamente a la desesperación que mina la le­
gítima esperanza de los Israelíes por su seguridad. Pero también crea
niveles intolerables de desempleo y empuja a las personas sencillas
hacia la pobreza más extrema.
A pesar de la devastación, las aterradoras escenas de destrucción
que hemos visto, y los temores de otra guerra que hemos podido
escuchar, la esperanza está viva en Gaza. Hemos visto familias que
recontruyen sus vidas con determinación. Hemos visto una pequeña
comunidad cristiana con una fe enorme. Hemos admirado la tena­
cidad de muchos voluntarios. Hemos visitado la escuela “Sagrada
Familia”, donde Musulmanes y Cristianos estudian y juegan juntos
en armonía. Nos hemos reunido con las Hermanas del Santo Rosa­
rio, que fieles a su cofundadora la beata Marie-Alphonsine, que este
año será canonizada por el Papa Francisco, realizan un ministerio
profético de educación. Hemos celebrado la misa con las Hermanas
Carmelitas del Carmelo de Belén. Su fundadora la beata Mariam
Baouardy, es otra cristiana Palestina cuya vida da testimonio de la
santidad que aún emana de esta tierra, y también ella será canoni­
zada.
Los líderes políticos deben defender la dignidad humana de la
población de Gaza. Un estudiante nos dijo, de modo punzante, que
había recibido un e-mail durante la guerra en el que le preguntaban
si necesitaba comida, ropa o vivienda. Sin amargura, respondió que
lo que necesitaba era dignidad. Las personas de buena voluntad de
ambas partes del conflicto quieren lo mismo, una vida digna de la
persona humana.
En los próximos meses vamos a seguir oponiéndonos al pro­
yecto de la construcción del muro en el valle de Cremisán, ya que
esto significaría la pérdida de las tierras y del sustento de muchas
familias cristianas. Esta situación es trágicamente un microcosmos
respecto a la cuestión de la tierra. Seguiremos también oponiéndo­
nos a la expansión del programa de los asentamientos, ilegales según
el derecho internacional, de la que hemos sido testigos directos en
102
Hebrón. Su impacto en la libertad de circulación de los Palestinos y
en la confiscación de tierras es simplemente injusto.
Tras el fracaso de las negociaciones y la consiguiente violen­
cia del 2014, invitamos urgentemente a los poderes públicos a ser
creativos, a encontrar nuevos enfoques, para construir puentes, no
muros. Tenemos que humanizar el conflicto favoreciendo una mayor
interacción entre Israelíes y Palestinos. La paz sólo llegará cuando
todas las partes respeten el hecho de que la Tierra Santa es sagrada
para las tres religiones y es el hogar de dos pueblos.
Conscientes de que este año hemos caminado siguiendo las hue­
llas del Papa Francisco, hacemos nuestra su reciente Discurso reali­
zado ante el Cuerpo Diplomático:
«Mi pensamiento se dirige, sobre todo, a Oriente Medio, comen­
zando por la amada tierra de Jesús, que he tenido la alegría de visi­
tar el pasado mes de mayo y a la que no nos cansaremos nunca de
desear la paz. Así lo hicimos, con extraordinaria intensidad, junto al
entonces Presidente israelí, Shimon Peres, y al Presidente palestino,
Mahmud Abbas, con la esperanza firme de que se puedan retomar
las negociaciones entre las dos partes, para que cese la violencia y se
alcance una solución que permita, tanto al pueblo Palestino como al
Israelí, vivir finalmente en paz, dentro de unas fronteras claramente
establecidas y reconocidas internacionalmente, de modo que “la so­
lución de dos Estados” se haga efectiva. »
El camino de la paz exige el respeto de los derechos humanos
de Israelíes y Palestinos. Nuestra oración alimenta la esperanza que
hace posible la paz. Pedimos a todos los cristianos que recen por los
Judíos, los Cristianos y los Musulmanes de esta tierra que llamamos
Santa.
Obispo Stephen Ackermann, Alemania
Arzobispo Stephen Brislin, Sudáfrica
Obispo Raymond Browne, Irlanda
Obispo Peter Bürcher, Dinamarca, Finlandia, Islandia, Noruega,
Suecia
Obispo Oscar Cantú, EE.UU.
Obispo Christopher Chessun, Iglesia de Inglaterra
103
Obispo Michel Dubost, Francia
Arzobispo Ricardo Fontana, Italia
Obispo Lionel Gendron, Canadá
Obispo Felix Gmur, Suiza
Arzobispo Patrick Kelly, Inglaterra y Gales
Obispo William Kenney, Inglaterra y Gales, COMECE
Obispo Declan Lang, Inglaterra y Gales
Obispo Kieran O’Reilly, Irlanda
Obispo Thomas Maria Renz, Alemania
Arzobispo Joan-Enric Vives, España.
Notas para los editores:
Desde 1998, la Coordinadora de las Conferencias Episcopales
en apoyo de la Iglesia en Tierra Santa se viene reuniendo por invita­
ción de la Asamblea de Ordinarios Católicos en Tierra Santa. Por un
mandato expreso de la Santa Sede, la Coordinadora de Tierra Santa
se reúne cada mes de enero en Tierra Santa, concentrándose en la
oración, la peregrinación y la persuasión, con el objetivo de actuar
en solidaridad con la comunidad cristiana, ya que ésta experimenta
fuertes presiones políticas y socioeconómicas.
104
Tarraconense
Reunió del Consell del Secretariat Interdiocesà de Catequesi
Dimecres 21 de gener es va reunir, a la seva seu de Barcelona,
el Consell del Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i
les Illes Balears (SIC). La reunió fou presidida pel bisbe auxiliar de
Barcelona i president del SIC, Mons. Sebastià Taltavull. En aquesta
ocasió, també hi van participar Mons. Amadeo Rodríguez Magro,
bisbe de Plasencia i president de la Subcomissió Episcopal de Ca­
tequesi de la Conferencia Episcopal Espanyola i Juan Luís Martín
Barrios, director del seu secretariat. Abans de la reunió, juntament
amb Mons. Taltavull i el director del SIC, Mn. Joan M. Amich, van
visitar al cardenal arquebisbe de Barcelona, Mons. Martínez Sistach.
El nucli central de la reunió va consistir en una anàlisi del mo­
ment en què es troba la formació dels catequistes i dels diversos
agents de la catequesi en les nostres diòcesis, treballant el document
marc que en aquest moment està revisant el Consell del Secretariat.
La publicació del catecisme Testimonis del Senyor, la nova etapa de
la revista Catequesi i algunes qüestions més del funcionament del
Secretariat van ocupar la resta de la reunió.
Mons. Rodríguez Magro va agrair que s’hagués possibilitat la
seva visita per a poder conèixer el treball conjunt que s’està rea­
litzant i poder animar l’activitat interdiocesana. Mons. Taltavull va
concloure la reunió agraint la seva presència i valorant la participa­
ció dels delegats i dels caps de departament del Secretariat en aquest
encontre.
Comunicat de la reunió n. 213 de la CET
Els dies 27 i 28 de gener de 2015 ha tingut lloc la reunió n. 213
de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET). La reunió ha estat
presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe metropolità
de Tarragona i primat, i hi han assistit tots els seus membres.
105
La reunió s’ha iniciat a la ciutat de Terrassa, i concretament en
el conjunt de les Esglésies de Sant Pere, La Seu d’Ègara, per tal de
commemorar el 1400 aniversari del Concili Tarraconense d’Ègara,
ja que la diòcesi de Terrassa té una profunda vinculació amb aquella
diòcesi que existí als inicis del cristianisme en el mateix territori i
que subsistí fins a començaments del segle VIII.
A l’Església de Santa Maria (antiga catedral), els bisbes han fet
la pregària de l’hora Sexta, que ha presidit Mons. Josep Àngel Saiz
i després han visitat el conjunt de les esglésies de Sant Pere i Sant
Miquel, que els ha mostrat Mn. Antoni Deulofeu, rector de la parrò­
quia de Sant Pere.
A les dependències de la casa rectoral, els bisbes han comen­
çat la reunió de treball fins al migdia en què han rebut la visita del
Sr. Jordi Ballart, alcalde de Terrassa. Mons. Saiz, l’alcalde Ballart,
Mons. Pujol i el cardenal Martínez Sistach han pronunciat uns
breus parlaments. Tots han destacat la importància i la significació
d’aquesta reunió dels bisbes de la Tarraconense a Terrassa, en l’es­
caiença de l’aniversari del Concili egarenc del 615, en el qual van
participar dotze bisbes i els representants d’altres dos. En les seves
actes conciliars apareixen els noms dels assistents, però no consten
les seus episcopals. El text conciliar confirma les disposicions del
Concili d’Osca (598) i fa referència a qüestions diverses sobre la
vida i els costums dels eclesiàstics.
A la tarda del dia 27, els bisbes han prosseguit la reunió de tre­
ball a la Residència Maria Immaculada de Tiana i han tractat, entre
d’altres, aquests temes:
— Mons. Vives, secretari de la CET, ha presentat als bisbes el Ba­
lanç econòmic de l’any 2014 i el Pressupost de l’any 2015 del
Fons Comú Interdiocesà, els quals han estat estudiats i aprovats.
— Mons. Taltavull, president del Secretariat Interdiocesà de Cate­
quesi (SIC), ha presentat als bisbes diversos projectes, com ara
la publicació del Catecisme «Testimonis del Senyor» en català, i
altres materials complementaris a aquest catecisme.
— Mons. Cortés, responsable de la Pastoral Familiar a la CET, ha
exposat els lineamenta del proper Sínode de bisbes sobre la fa­
mília, que se celebrarà el proper octubre.
106
—
Mons. Vives, president de la Comissió Interdiocesana de Litúr­
gia (CIL), ha presentat el programa del IV Congrés Litúrgic de
Montserrat, que els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraco­
nense i l’Abat de Montserrat convoquen per als propers 16, 17 i
18 d’abril, coincidint amb el Centenari del Primer Congrés Li­
túrgic celebrat l’any 1915, i que es portarà a terme a Barcelona i
al Monestir de Montserrat.
El dia 28, al Seminari Conciliar de Barcelona, els bisbes han ce­
lebrat una sessió conjunta amb més de vuitanta superiors majors re­
ligiosos i altres religiosos i religioses, en ocasió de l’Any de la Vida
Consagrada. Aquest es va iniciar el passat 30 de novembre, primer
diumenge d’Advent, convocat pel Sant Pare Francesc i finalitzarà el
dia 2 de febrer de 2016, festa de la Presentació del Senyor.
Mons. Romà Casanova, bisbe de Vic, i el P. Màxim Muñoz, pre­
sident de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC), han formulat
la seves reflexions sobre la invitació del papa Francesc a transmetre
l’alegria de l’Evangeli i a una renovada missió de l’Església a casa
nostra. Tots els assistents han pogut participar en un diàleg obert
sobre la Vida Religiosa i la seva aportació al conjunt del treball pas­
toral de l’Església a les nostres diòcesis, des de la diversitat dels
carismes.
S’ha projectat també un suggestiu vídeo, preparat per la URC,
sobre el passat i el present de la presència religiosa a les diòcesis de
Catalunya.
Al migdia s’ha celebrat l’Eucaristia, a l’església del Seminari
Conciliar de Barcelona, presidida pel Cardenal Lluís Martínez Sis­
tach, que ha recordat que la vida religiosa és «un gran do de l’Espe­
rit, que evangelitza, transforma i humanitza la nostra societat».
En acabar la celebració, el P. Màxim Muñoz ha lliurat als bisbes
i a tots els participants el número 4 de la Col·lecció URC, publi­
cat per Editorial Claret, en el qual s’hi troba la «Carta apostòlica
als Consagrats en l’inici de l’Any de la Vida Consagrada» del papa
Francesc i la «Carta en l’Any de la Vida Consagrada» dels Bisbes
de Catalunya.
Barcelona, 28 de gener de 2015
107
Noticiari i comunicats
Nous cardenals
El Papa Francisco anunció del día 4 de enero, al concluir el rezo
del Ángelus, la creación de 20 nuevos cardenales, entre los que se
encuentran dos españoles: Mons. Ricardo Blázquez Pérez, arzobis­
po de Valladolid i Presidente de la CEE; y el navarro Mons. José
Luis Lacunza Maestrojuán, obispo de David (Panamá). El Consisto­
rio para la creación de los nuevos Cardenales tendrá lugar el 14 de
febrero.
Mons. Blázquez, Arzobispo de Valladolid desde marzo de 2010
La elección de Mons. Blázquez, además del reconocimiento pontifi­
cio a la generosa y abnegada trayectoria episcopal de Mons. Ricardo
Blázquez al servicio de la Iglesia y a su vocación y trabajo teológico,
es también una señal que refuerza, aún más, la especial vinculación
y comunión de la Iglesia en España con el Romano Pontífice, Suce­
sor del Apóstol S. Pedro.
Mons. D. Ricardo Blázquez nació en Villanueva del Campillo,
Ávila, el 13 de abril de 1942. Fue ordenado sacerdote el 18 de febre­
ro de 1967. Cursó estudios de Bachillerato en el Seminario Menor
de Ávila desde 1955 a 1960 y los estudios eclesiásticos en el Semi­
nario Mayor de Ávila entre 1960 y 1967. Es Doctor en Teología por
la Pontificia Universidad Gregoriana de Roma (1967-1972).
Tras cursar sus estudios en Roma regresó a su diócesis de ori­
gen, Ávila, donde fue, entre 1972 y 1976, Secretario del Instituto
Teológico Abulense. En el año 1974 comenzó la docencia en la Uni­
versidad Pontificia de Salamanca, donde fue, hasta 1988, Profesor
de la Facultad de Teología y Decano de esa misma Facultad entre
1978 y 1981. Ha sido Gran Canciller de la Universidad del episco­
pado español del 2000 al 2005.
108
El Papa Juan Pablo II le nombró en 1988 Obispo auxiliar del en­
tonces Arzobispo de Santiago de Compostela, Mons. Rouco Varela.
En 1992 fue promovido a Obispo de Palencia y el 8 de septiembre
de 1995 fue nombrado Obispo de Bilbao. En la actualidad, y desde
el 13 de marzo de 2010, es Arzobispo de Valladolid.
Mons. Blázquez fue elegido Presidente de la CEE el 12 de
marzo de 2014, cargo que ya había desempeñado durante el trienio
2005-2008. Ha sido Vicepresidente de la CEE durante dos trienios
consecutivos, 2008-2011 y 2011-2014. También ha sido miembro de
las Comisiones Episcopales para la Doctrina de la Fe (1988-1993)
y de Liturgia (1990-1993). Ha sido Presidente de las Comisiones
Episcopales para la Doctrina de la Fe (1993-2002) y de Relaciones
Interconfesionales (2002-2005).
Mons. José Luis Lacunza Maestrojuán
Entre los elegidos para ser creados cardenales también se encu­
entra el agustino recoleto español, de origen navarro, Mons. José
Luis Lacunza Maestrojuán, obispo de la diócesis de David (Pa­
namá), quien formará también parte del grupo de cardenales electo­
res. Nacido el 24 de febrero de 1944 en Pamplona, hizo el noviciado
en la Orden de los Agustinos Recoletos en España (1963–1964).
Profesó los votos simples en la misma orden el 14 de septiembre de
1964 y los votos solemnes el 16 de septiembre de 1967 en Pamplo­
na. Fue ordenado sacerdote el 13 de julio de 1969 en Pamplona y
ordenado obispo el 18 de enero de 1986. Fue Presidente de la Con­
ferencia Episcopal del Panamá de 2000 a 2004 y de 2007 a 20013. 10 cardenales españoles en el Colegio Cardenalicio
Actualmente forman parte del Colegio Cardenalicio 10 cardena­
les españoles. De estos, son miembros de la CEE los Cardenales Antonio Mª Rouco Varela, Arzobispo emérito de Madrid; Francisco
Álvarez Martínez, Arzobispo emérito de Toledo; Carlos Amigo
Vallejo, Arzobispo emérito de Sevilla; Antonio Cañizares Llovera,
109
Arzobispo de Valencia; Lluís Martínez Sistach, Arzobispo de Bar­
celona; José Manuel Estepa Llaurens, Arzobispo emérito Castren­
se; y Fernando Sebastián Aguilar, Arzobispo emérito de Pamplona
y Obispo emérito de Tudela. Además de los españoles en la curia romana, Eduardo Martínez Somalo, Prefecto emérito de la Congregación para los Institutos
de Vida Consagrada y las Sociedades de Vida Apostólica y Camar­
lengo emérito del Colegio Cardenalicio; Julián Herranz Casado,
Presidente emérito del Consejo Pontificio para los Textos Legisla­
tivos y Presidente de la Comisión Disciplinar de la Curia Romana;
y Santos Abril y Castelló, Arcipreste de la Basílica de Santa María
la Mayor.
Son electores, es decir menores de 80 años, los cardenales Santos Abril y Castelló (21-9-1935); Rouco Varela (20-8-1936); Martínez Sistach (29-4-1937) y Cañizares Llovera (15-10-1945).
A ellos se unirá después de ser creado el nuevo cardenal Ricardo
Blázquez.
110
Sumari
BISBAT
Sr. Bisbe
Decrets:
Nomenament de membres del Consell d’Assumptes Econòmics del Bisbat.......................... 3
Constitució d’una comissió d’assessorament en el govern de les institucions que tenen
la seu a l’edifici del Seminari Diocesà............................................................................. 4
Paraules de vida: Jornada mundial de la pau..................................................................... 5
Jornada mundial de l’emigrant i del refugiat......................................... 7
Pregària per la unitat dels cristians........................................................ 9
Sant Francesc Gil de Federich............................................................... 10
Jornada mundial de la paz..................................................................... 12
Jornada mundial del emigrante y del refugiado..................................... 13
Oración por la unidad de los cristianos................................................. 15
San Francesc Gil de Federich................................................................ 17
Activitats de D. Enrique Benavent Vidal, bisbe de Tortosa. Gener 2015............................... 18
Secretaria General
Disposicions a recordar: Any 2015......................................................................................... 20
Crònica diocesana
Solemnitat de Sant Enric d’Ossó............................................................................................ 66
Celebración de la fiesta del Beato Manuel Domingo y Sol.................................................... 67
Recull de notícies publicades al setmanari “Vida diocesana”. Gener 2015........................... 70
SANTA SEU
Sant Pare
Viaje apostólico del Santo Padre Francisco a Sri Lanka y Filipinas
(12-19 de enero de 2015)
Conferencia de prensa durante el vuelo desde Manila a Roma (19-01-2015)................. 78
Audiencia General. Plaza de San Pedro, Miércoles7 de enero de 2015.......................... 93
Audiencia General. Plaza de San Pedro, Miércoles 21 de enero de 2015....................... 96
Audiencia General. Plaza de San Pedro, Miércoles 28 de enero de 2015....................... 100
CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLA
Comunicado final del Encuentro de Obispos de Conferencias Episcopales con la
Gràfica
Dertosense,
Asamblea
de s.l.
ordinarios de Tierra Santa Jueves, 15 de enero de 2015.......................... 101
Cervantes, 21 - 43500 Tortosa
Dipòsit Legal: T. - 22-1958
111
TARRACONENESE
Reunió del Consell del Secretariat Interdiocesà de Catequesi.................................... 105
Comunicat de la reunió n. 213 de la CET....................................................................... 105
NOTICIARI I COMUNICATS
Nous cardenals..................................................................................................................... 108
Gràfica Dertosense, s.l.
Cervantes, 21 - 43500 Tortosa
112
Dipòsit Legal: T. - 22-1958
D i sp oni b le
D i sp oni b le
D i sp oni b le