1. No category

XIX Premi de Reflexió i d’Expressió Humanístiques 2014
Barcelona, abril de 2015
ÍNDEX
Presentació
Bases
Categoria 5 – J5, 1r i 2n de Primària, treballs col·lectius
Somos de J5
El gat Bernat busca la felicitat
L’atrapa-somnis
Treballs individuals
Categoria 4- 3r, 4t i 5è de Primària
Poesia
Airí Trepat, El poema dels mots desgastats
Esther Urgell, El destí
Narrativa
Alexandra Badia, Una nit misteriosa al castell “O Conxuro”
Lluna Galobardes, La niña que perdió el miedo
Mateo de Paz, El viaje de la burbuja
Olivia de Paz, A day in Senda Viva
Maria Ibáñez, El llibre encantat
Irene Sarrias, L’Esperança, una “mitjona” italiana
Premi Carme Roca
Clara Piñera, No sóc rara, sóc diferent
Categoria 3 - 6è (Sophie Germain) i 1r d’Eso (Darwin)
Narrativa
Fiona Barnils, Problemes amb el lila
Nora Stone, Ells/Nosaltres
Ana Bouldin, The Shadow Bench
Miquel Cecílio Gonçalves, El Cas Minolet
David Rodríguez, La maleta
Categoria 2 - 2n (Logos) i 3r d’Eso (Àneu)
Narrativa
Bruno Paso, Las brujas de Wiltshire
Pep Alis, No perdis l’esperança
Aloma Alenyà, Els dos del paraigües negre
Categoria 1 - 4t d’Eso (Àneu) i Batxillerat (Mediterrània i Cosmos)
Poesia
Laura Rayon, Los amantes feos
Andrea Gaston, Nada
Narrativa
Raquel García, Mañanas de domingo
Ada Melo, Menispermum canadense
Marta Florido, El lliri de l’àngel
Josep Tàrrech, La història d’un escriptor
Júlia Bach, Último abrazo
Premi extraordinari categories 1, 2 i 3
Clara González, Un peu davant de l’altre
Il·lustració coberta
Nacho Bañares (Sophie Germain)
S’ha mantingut l’estil i l’estructura originals de tots els escrits inclosos en aquest llibre.
PRESENTACIÓ
Estimats alumnes,
En primer lloc, felicitar-vos per voler participar a escriure i utilitzar la paraula com instrument
per plasmar idees i sobretot sentiments.
És un plaer llegir els vostres textos i volem compartir amb vosaltres el convenciment que la
cultura fa lliures les persones i que resulta clau per a la realització individual i col·lectiva i la
trobem reflectida en les nombroses iniciatives i propostes que l´Escola us ofereix en tantes
ocasions i, una d´elles, és la d´animar-vos a escriure.
Ho heu estat fent, any rere any, i volem que continueu en aquesta tasca creativa, des que
sorgeix la primera idea fins el punt final passant per l´estructura, saber adaptar la realitat a la
imaginació, l´elecció dels personatges, la narració que expressarà realitats diverses...; sense
oblidar que la influència i el reconeixement de les veus dels qui tant ens han d´ensenyar, els
grans autors de totes les èpoques, és essencial.
Saber llegir i saber escriure, però com es fa? Tots reconeixem que no hi ha fórmules per
escriure i ningú no pot aconsellar l´altre com ho ha de fer. Un mateix ho ha d´anar descobrint.
I amb les pròpies dificultats, amb els propis errors. Després, poc a poc, saps el que vols. I
apostes per escriure bé. Pretens emocionar, tant el cor com la ment.
I com deia Gustave Flaubert: "El talent per escriure no consisteix, evidentment, només en
l´elecció de les paraules. La precisió és la que dóna força. L´estil és com la música: el més bonic
i el més rar que hi ha és la puresa del so".
Us espero en la propera convocatòria amb moltes ganes de llegir-vos.
Una abraçada a tots.
I com que sé que seria, també, un desig vostre, aquest any la Fundació Aula ha creat el Premi
CARME ROCA en homenatge a qui va aconseguir convertir-se en un referent per a tots. De
caràcter rigorós, enèrgic, entusiasta i fidel a l´escola, es va entregar incondicionalment a la
seva professió. Va ser "mestra" amb totes les lletres de la paraula. Volia que els alumnes la
superessin i aquest era el seu triomf.
A tu, Carme, aquest ben merescut homenatge, amb admiració i respecte.
Teresa Vila, exprofessora d´Aula Escola Europea.
BASES
Categories
El concurs literari va dirigit a tots els alumnes de l’escola des de Jardí 5 fins a 2n de Batxillerat,
agrupats en les següents categories:
Categoria 1: Obert a participants d’ESO IV (Excelsior) i Batxillerat (Mediterrània i Cosmos)
Categoria 2: Obert a participants d’ESO II (Logos) i ESO III (Àneu)
Categoria 3: Obert a participants de Primària 6è (Sophie Germain) i ESO I (Darwin)
Categoria 4: Obert a participants de Primària 5è, Primària 4t i Primària 3r
Categoria 5: Obert a les classes de Primària 2n, Primària 1r i Jardí 5
A les categories 1, 2, 3 i 4 els treballs que s’hi presentin hauran de ser individuals.
A la categoria 5 hauran de ser treballs col·lectius de classe i il·lustrats.
Els participants han de presentar el seu escrit en una de les quatre llengües de l’escola (català,
castellà, francès o anglès) i els treballs han de tenir un sol autor i ésser rigorosament originals i
inèdits.
El jurat
El jurat del Premi de Reflexió i d’Expressió Humanístiques està constituït pel senyor Javier
Aparicio, professor de la UPF, crític del diari el País i antic alumne (promoció Sinera); la
senyora Teresa Vila, antiga professora de l’escola; la senyora M. Antònia Siguán; la Sra.
Mireia Guerola, editora i antiga alumna (promoció Llívia); sota la presidència de la senyora
Glòria Gutiérrez, agent literària.
Premis
Els premis que s’han atorgat són els adequats a cada categoria. Els treballs col·lectius han
rebut entrades per a un espectacle teatral; els treballs individuals, un lot de llibres adient a
cada edat; i per últim, el premi extraordinari al millor treball de primària (Premi Carme Roca)
ha estat una col·lecció de llibres de Tintin, i el premi extraordinari de secundària un Ipad.
Categoria 5 – J5, PI i PII
Treballs col·lectius
J5B
Somos de J5
Categoria 5 – J5, PI i PII
Treballs col·lectius
PIA
El Gat Bernat busca la felicitat
Categoria 5 – J5, PI i PII
Treballs col·lectius
PIIE
L’atrapa-somnis
Categoria 4. Modalitat poesia
Primer Premi, Airí Trepat
Poema dels mots desgastats
El pas del temps
desgasta les coses,
fins i tot els mots
que en ser desgastats
són alhora renovats.
En una tarda de tardor,
en Ramon escolta per les finestres
la remor de les fulles dels arbres,
que mogudes per la bufera musical de l'air
ballen tot acompanyant l'assaig coral de l'Airí.
La força del vent empeny lluny de les branques
moltes fulles seques així com algunes de verdes
i en caure a terra, són recollides
per un estressat jardiner Isaac
que les posa totes juntes al sac.
Categoria 4. Modalitat poesia
Segon premi, Esther Urgell
El destí
El destí, ell tant fi
pot canviar sobtadament, encara que no moguis ni un pèl
pot ser que aquell examen que trauries deu,
si un nen et distreu,
si anaves a ser bomber,
potser ara per aquell vuit, ets enginyer
potser abans el teu destí,
deia que tindries un gran botí
però per culpa d’aquell mosqueter,
ara tens buit el moneder,
potser si no haguessis creuat en vermell,
t’hauries trobat un cadell
que t’hauria fet companyia
si hagessis tingut més alegria
i ara no estaries tot el dia
amb una gran malenconia
i estaries molt trist
si no haguessis viscut feliç
però com tu estàs content
res de tu dirà la gent.
Potser si no haguessis llegit aquest poema
El teu destí hagués canviat de tema.
El destí, ell tant fi
pot canviar sobtadament, encara que no moguis ni un pèl.
Categoria 4. Modalitat narrativa
Primer premi, Alexandra Badia
Una nit misteriosa al castell “O conxuro”
Estimat diari:
Em dic Alexandra i tinc 10 anys. Per fi he aconseguit reunir la valentia per explicar-te la
increïble aventura que vaig viure aquest estiu amb la meva família en el viatge que vam fer a
Galícia.
Et diré que cada estiu anem a passar uns dies del mes d´agost a casa dels meus avis a Galícia.
Sortim de Barcelona amb cotxe i anem els meus pares, el meu germà petit Joan de 7 anys i jo.
És un viatge de més de 1000 km i quasi sempre ens aturem a dormir en un hotel de la ciutat
de Burgos però aquest any l´hotel estava ple i el pare va insistir a continuar el viatge i arribar a
casa dels avis sense aturar-nos. El problema va ser que vam sortir de casa molt més tard que
de costum i ens vam trobar a mitja nit a uns 300 km encara del nostre destí final.
-Pare, estem molt cansats. Què podríem parar?- Li vaig dir jo.
-Va, aguanteu una mica més i ja hi serem- em va contestar ell.
Va ser acabar aquesta frase i el cel es va il·luminar amb un llampec i als pocs segons un tro
molt sorollós ens va espantar. A continuació es va posar a ploure com jo no havia vist mai.
Quasi no es veia la carretera i anàvem molt a poc a poc. Una mica més endavant ens vam
trobar un cotxe de policia creuat al mig de la carretera que no ens deixava passar. Del cotxe
van baixar un parell d´agents amb uns impermeables grocs amb la caputxa posada i tapats fins
als ulls amb una mena de bufanda. Li van indicar al pare que baixés la finestra per dir-li una
cosa:
-Bona nit, senyor. La carretera està tallada per una inundació i han de continuar el camí per la
carretera que entra a Galícia per les muntanyes.- Ens va dir el més alt dels dos policies.
-Com diu? Com vol que a aquestes hores, amb aquesta pluja i amb dos nens petits fem un
camí de més de 200 km per una carretera plena de corbes?- Li va dir cridant.
-Senyora, no es posi nerviosa que nosaltres no en tenim la culpa- va respondre molt enfadat el
mateix policia mentre l´altre ens enfocava la llanterna a la cara al meu germà i a mi.
-Doncs com a mínim ens podrien indicar un lloc on poder passar la nit i que no estigui gaire
lluny d´aquí- va insistir la meva mare cada cop més enfadada.
-Miri, una mica més endavant trobaran un trencant a mà dreta amb un rètol que posa “A
Terra das Nobles” i un trencant a mà esquerra amb un rètol que posa “O Castelo d´O
Conxuro”. Al primer hi ha un petit hostal i al segon hi trobareu un castell medieval que han
convertit en un hotel molt bonic i que aquesta setmana està celebrant la seva festa anual que
s´anomena “La gran cerimònia”. És una gran festa que se celebra des del segle X.
-I quin ens recomana vostè? Li vaig preguntar jo amb ganes d´arribar a un llit per poder
dormir.
El policia més alt es va apropar a la meva finestra que jo havia baixat i en veu molt baixa em va
dir:
-Tu mateixa nena però recorda que a la vida és important saber escollir bé- em va dir amb un
somriure als llavis. A continuació els dos policies van marxar i nosaltres vam continuar el camí.
Vam arribar al trencant i sense cap discussió vam triar el Castelo d´O Conxuro. Mentre, la
meva mare ens va explicar que “O conxuro” era una expressió gallega que feia referència a les
paraules màgiques que feien servir les bruixes -o meigas com s´anomenen a Galícia- en el
moment dels seus rituals o cerimònies màgiques.
El camí fins al Castelo va ser llarg i ple de corbes i vam arribar a prop de les 3 de la matinada.
Jo vaig tenir sort i em vaig adormir a mig camí però em vaig despertar quan el cotxe es va
aturar i em trobava una mica marejada.
La meva primera imatge del Castelo va ser la d´un gran castell medieval quasi a les fosques,
sota una pluja molt forta, amb el vent bufant i xisclant i amb un fred molt intens tot i ser el
mes d´agost.
Vam aparcar just davant de la porta d´entrada que es trobava tancada i només il·luminada per
un fanalet amb una espelma a dintre. El pare va trucar uns quants cops a la porta doncs no hi
havia cap timbre i al cap d´uns minuts es va obrir la porta tota sola.
-Pare, marxem d´aquí que aquest lloc no m´agrada gens- li vaig dir jo molt espantada i una
mica marejada encara.
-No siguis ximpleta Alexandra. A on vols que anem a aquestes hores amb la que està caient?em va respondre ell.
-Doncs a mi em sembla un lloc molt xulo i emocionant- va dir el meu germà Joan que
s´acabava de despertar.
-Va, vinga, tothom a dintre!- Va insistir la mare ja molt cansada.
Vam entrar a dintre del Castelo i el primer que ens vam trobar va ser la recepció de l´hotel
sense ningú. Tot estava a les fosques i només una petita espelma ens permetia veure-hi una
mica. El pare i la mare feien servir els seus mòbils per tal d´il·luminar-nos el lloc.
-Bona nit. Què hi ha algú?- Va dir el pare primer en veu baixa i després cridant una mica fort.
No va contestar ningú. Només se sentia el soroll de la pluja i el xiulet del vent que cada cop
bufava més fort.
-HOLA???- Van cridar la mare i el pare alhora.
-Silenci!- Va respondre una veu que venia de darrrere del taulell de la recepció.
-Que no veuen que la gent està dormint!- Va afegir una altra veu a l´escala.
Jo em vaig agafar del braç de la mare i en Joan es va amagar darrere del pare. Llavors el pare
es va apropar amb la llum del mòbil al taulell i, de sobte, va il·luminar la cara d´un senyor molt
vellet, amb la pell molt blanca i prima i sense ni un pèl al cap.
-Benvinguts al Castelo d´O Conxuro. Els estàvem esperant.- Va afegir el vellet amb una veu
ronca.
-Perdoni les molèsties. Què tindrien una habitació per a nosaltres 4 per a aquesta nit?- Va
preguntar la mare.
-Es clar que sí. El que passa es que l´hotel està quasi ple i només ens queden dues habitacions
separades. Una es troba a la primera planta i l´altra a la segona- ens va respondre amb molta
calma el vellet.
-Cap problema. Ens les quedem- va dir la mare sense dubtes.
-D´acord. Aquí tenen les claus. Per culpa de la tempesta ens hem quedat sense llum i no
funciona l´ascensor, així que hauran de pujar a les habitacions per les escales.- Va afegir el
vellet cada cop amb la veu més fluixa.
-Cap problema. Així farem una mica d´exercici que després de tantes hores al cotxe ens anirà
molt bé- va dir el pare agafant les dues claus.
-Per cert, a quina hora és l´esmorçar?- Va preguntar la mare.
Però no vam obtenir cap resposta doncs el vellet ja no hi era darrere el taulell.
-Caram, tot i ser un vellet és més ràpid que el Rayo Mc Queen!- Va dir en Joan.
Tots estàvem massa cansats per donar-hi més voltes així que els pares van decidir que el pare
dormís amb en Joan i jo anés a dormir amb la mare al segon pis.
Vam pujar per les escales amb la llum dels mòbils perquè estaven a les fosques. Els nois es van
quedar al primer pis i nosaltres vam continuar fins al segon. Teníem l´habitació número 13.
Vam arribar davant la porta. La mare va il·luminar el pany i, de sobte, jo vaig fer un crit en
notar que algú o alguna cosa m´estava tocant un peu.
-El peu! Alguna cosa m´està tocant el peu!- Vaig xisclar jo i d´un bot em vaig abraçar a la mare.
Ella va il·luminar el meu peu i un gat negre va sortir corrent pel passadís.
-Va, no siguis bleda. Només era un gat que ens venia a donar la benvinguda- va dir la mare
mentre obria la porta i entrava a la habitació amb mi encara enganxada al seu braç.
Jo encara tenia el cor a la boca i només volia que tanqués la porta i posar-me a dormir.
L´habitació tenia dos llits però jo li vaig dir a la mare que ni de broma pensava dormir sola
aquella nit i així ens vam posar a dormir totes dues juntes al mateix llit.
Ens vam despertar a les 2 de la tarda del dia següent i vam baixar a buscar els nois que també
s´acabaven de despertar. Tots quatre teníem molta gana així que vam baixar a la recepció per
tal de veure si ens podien donar de dinar. En arribar a la recepció ens vam trobar amb un noi
jove, amb els braços i la cara plena de tatuatges, una arracada a cada orella i una altra al nas,
amb el cabell amb una cresta de color vermell com si fos un gall i amb la pell tan blanca com el
vellet de la nit anterior.
-Bon dia. Vam arribar ahir a la nit i voldríem dinar alguna cosa. Què està obert el resturant?Va preguntar el pare.
-El restaurant està tancat fins l´hora de sopar perquè avui celebrem el dia de la Gran
Cerimònia. Si volen poden anar al poble del costat on hi ha un bar i allà podran menjar.- Va
respondre de mala gana el jove.
Vam decidir que com que teníem una mica de pa i fuet al cotxe faríem uns entrepans per tal
de fer passar la gana fins l´hora de sopar.
Després de menjar els entrepans vaig demanar permís als pares per anar a donar un tomb pel
castell mentre ells i el meu germà passejaven pels jardins de fora. Vaig començar pel saló que
hi havia al costat del menjador. Hi havia un rètol que posava “Biblioteca”. Vaig entrar sense
fer soroll i un cop dintre vaig trobar-me el vellet de la nit anterior que estava assegut llegint
un llibre. M´hi vaig apropar i li vaig dir:
-Bon dia, senyor. M´agradaria saber la història de la festa de la “Gran Cerimònia”. Em podria
dir si hi ha algun llibre que en parli?
El vellet no va dir res. Només va aixecar una mà i amb uns dels seus dits em va assenyalar un
llibre vell i gruixut que hi havia a sobre de la taula central de la bibioteca i que portava per
títol:
“La Gran Cerimònia. La Història sense fi”
El llibre parlava sobre el regne de les muntanyes on gobernava el rei Walnut el qual tenia dos
fills bessons: en Martekin i en Serbindus. En Martekin era savi i noble i en Serbindus era
envejós i venjatiu. El rei se´ls estimava els dos per igual però en fer-se gran es va posar molt
malalt i abans de morir els va reunir a tots dos i els va explicar que només uns dels dos podria
regnar quan ell faltés. El nou rei seria aquell que portés l´anell de puresa del Déu de la
muntanya la nit de la gran cerimònia. El rei va explicar que l´anell es trobava a dintre de la
caixa sagrada de la cambra dels tresors del castell i que havien d´esperar que ell fos mort per
tal d´obrir la caixa i agafar l´anell. Només en aquest moment l´anell mostraria el seu poder al
nou rei. Si pel contrari la persona que es posava l´anell no era digne d´ell l´anell el rebutjaria
per sempre. En Serbindus sabia que el seu cor i el seu esperit no eren purs i nobles com el del
seu germà però coneixia a una bruixa anomenada Melgà que estava disposada a ajudar-lo a
canvi de dominar el regne amb la seva màgia. Van fer un pacte i així la bruixa va fer un
encanteri a en Serbindus que es va convertir en el Martekin i a continuació la bruixa va fer un
“conxuro da morte fingida” al veritable Martekin el qual va quedar adormit per sempre i en
Serbindus va aprofitar i el va tancar a la presó perquè ningú no en sabés la veritat.
El Martekin estava promès amb la princesa Clovette que se l´estimava de veritat però en
Serbindus també se l´estimava i va intentar que la Clovette es casés amb ell fent-se passar per
en Martekin gràcies a l´encateri de la bruixa Melgà. La Clovette va descobrir-ho tot i va
rebutjar en Serbindus el qual furiós va fer que la bruixa també fés el “conxuro da morte
fingida” a la Clovette i els va tancar a tots dos a la mateixa cambra del castell.
En Serbindus va anar a cercar l´anell de puresa per tal de ser rei. Un cop el va trobar va reunir
a tots els seus súbdits que es pensaven que era en Martekin i es va posar l´anell. Només se´l
va posar al dit, l´anell va començar a cremar-li la mà i la pell i en Serbindus el va llençar al
terra. Es va trencar l´encanteri de la bruixa sobre en Serbindus que va tornar a ser ell mateix.
Els soldats del rei van agafar-lo i el van expulsar per sempre més del regne però en Martekin i
la Clovette van seguir dormint el somni etern perquè segons explicava el llibre només una
persona pura i noble de cor i d´esperit els podria fer despertar en posar-li al rei Martekin el
seu anell al dit el dia de la Gran Cerimònia que coincidia amb el dia 15 d´agost de cada any.
-Quina llegenda més bonica – vaig pensar.
-No és cap llegenda. És la veritat i per això t´hem fet venir avui aquí. –Em va dir el vellet.
Jo no li vaig gaire cas perquè feia cara d´estar una mica boig, així que vaig anar cap a la
recepció i vaig preguntar-li al noi que si podia anar a la festa de la Gran Cerimònia d´aquella
nit i de què anava aquella festa. Em va dir que no era més que un ball de disfresses medievals i
que a la fi de la festa es triava el príncep i a la princesa del ball als quals se´ls regalava un anell
de puresa de mentida a cada un com a record de la llegenda d´en Martekin i la Clovette.
Em va semblar una història fantàstica i vaig anar a explicar-la als pares i a demanar el seu
permís per anar a la festa aquella nit. Ells em van dir que sí i la mare va aconseguir que el noi
de recepció ens deixés un preciós vestit de princesa.
Va arribar l´hora del ball i el pare em va portar fins a la porta del menjador. Vaig entrar. La sala
estava il·luminada només per la llum d´unes torxes penjades de les parets i sonava una música
molt antiga pels altaveus. La sala estava plena de gent que ballava en silenci. De sobte se´m va
apropar un noi vestit de príncep que em va demanar si volia ballar amb ell. A mi em feia una
mica de vergonya però ell em va dir que no passava res, que a ell també li feia una mica de
vergonya. Vaig dir-li que sí i ens vam posar a ballar. Ell es deia Jordi i tenia també 10 anys.
Vivia amb la seva família al poble del costat i venia cada any a aquesta festa. Vam estar ballant
i parlant durant una bona estona fins que en un moment de la nit es va parar la música i va
sortir el vellet que va agafar el micròfon i va dir que en Jordi i jo havíem estat triats com a
príncep i princesa de la festa. Ens van fer pujar a l´escenari i ens van donar un preciós anell
amb una pedra vermella per al Jordi i una pedra verda per a mi. A continuació ens van fer
passar a una cambra del costat per fer-nos unes fotos. Un cop a dintre de la cambra el vellet i
el noi de la recepció ens van dir que per tal de complir amb la tradició havíem d´entrar a la
cambra dels tresors del castell i posar els dits amb els anells en uns forats d´un taüt on, segons
explicava la llegenda, encara estaven adormits en Martekin i la Clovette. Jo estava una mica
espantada però com que sempre m´han agradat les aventures i les llegendes romàntiques vaig
decidir amb en Jordi fer el que ens demanàvem i posar els dits amb els anells dintre dels forats
d´un preciós taüt de fusta medieval.
Un cop posats els dits amb els anells es va obrir automàticament la porta del taüt i jo vaig fer
un xiscle que es devia sentir des de Barcelona i vam intentar treure el dit en Jordi i jo però no
podíem. En aquell moment van aparèixer dues persones més a la cambra. A mi em semblava
que els coneixia però no sabia de què. El més alt va venir cap a mi i em va dir:
-Senyoreta vostè ha estat molt valenta. Com ja li vaig dir abans, a la vida és important saber
escollir bé i li puc assegurar que avui ho ha fet de primera.
-El policia!- Vaig cridar jo.
Ell es va posar a riure a l´igual que el vellet, el noi dels tatuatges i l´altre company.
Mentre en Jordi i jo seguíem atrapats al taüt que seguia amb la porta oberta. A continuació el
fals policia –com ara jo ja havia decobert- va donar l´ordre al jove per tal que fiqués la mà al
taüt i en tregués una bosseta de roba molt antiga. La van obrir i en van treure un preciós anell
amb un diamant gegant enganxat a ell. En aquell precís moment es van encendre els llums de
la cambra i un grup de policies amb armes van entrar a la sala cridant que tothom es llancés al
terra amb les mans enlaire. Van agafar a tots quatre homes i els els van posar les manilles i
se´ls van endur cap a fora.
En Jordi i jo encara teníem les mans enganxades al taüt i estàvem morts de por. Aleshores va
entrar una persona a la sala. En Jordi en veure´l va cridar:
-Pare!
Jo me´ls vaig quedar mirant a tots dos sense saber què dir quan van entrar corrent el meu
pare, la meva mare i el meu germà que em van abraçar ben fort.
-Ens podrieu treure el dit d´aquest forat, si us plau- vaig demanar plorant dels nervis.
-Ara mateix, senyoreta- va contestar el pare d´en Jordi.
Van tancar la porta del taüt i vam poder treure els dits dels forats.
Un cop alliberats, la policia ens va portar a la cuina del restaurant i ens van donar una taça de
xocolata ben calenta per calmar-nos els nervis i explicar-nos el que havia passat.
Resulta que el pare d´en Jordi era el Cap de la Policia de la zona i que portava molt de temps
darrere una banda de lladres molt famosa que havia robat un dels diamants més famosos del
món. Sabia que un dels lladres havia traït els seus companys i havia amagat el diamant però
no sabia a on fins que fa unes setmanes els lladres havien trobat el traïdor i l´havien fet
confessar que havia amagat el diamant a dintre del taüt.
La Policia havia detingut el lladre traïdor avui mateix i els havia dit com pensaven treure el
diamant del taüt perquè si ho feien d´una altra manera que no fos seguint el ritual de la Gran
Cerimònia el taüt explotaria i el diamant es perdria per sempre.
Gràcies a aquesta confessió van venir corrent fins al castelo i van intervenir tan aviat com van
arribar.
-Així que hem estat a punt d´explotar,oi?- Li vaig preguntar al comisari de policia.
-Ara no hi pensi més senyoreta. Només recordi que a la vida cal triar bé i vosté ho ha fet molt
bé- va contestar el pare d´en Jordi.
Jo no vaig voler dir res més perquè encara tenia la por ficada dintre del cos però ara que han
passat ja uns mesos et puc assegurar, estimat diari, que gràcies a la meva decisió he tingut
una de les aventures més emocionants de la meva vida.
Categoria 4. Modalitat Narrativa
Segon premi, Lluna Galobardes
La niña que perdió el miedo
Clara, una niña de 7 años, tenía miedo a la oscuridad porque le parecía ver un monstruo en su
habitación que le daba mucho miedo. Después de cenar hacía lo que fuera para que sus
padres estuvieran con ella. Fue preguntando a la gente si sabían cómo quitarle el miedo. Un
día se encontró con su amigo Miquel y le dijo cómo podía superar su miedo. Le dijo que
cuando se fuera a dormir, encendiera la luz y mirara que era lo que le daba miedo. Así lo hizo.
Se levantó y vio unos brazos largos que se acercaban a la ventana y al encender la luz se dio
cuenta que era el árbol que tenía justo delante de la ventana.
Que tonta soy- dijo. No son unos brazos grandes, sino las ramas de mi árbol favorito. A partir
de aquella noche antes de irse a la cama saludaba a su árbol favorito con sus ramas grandes y
las hojas verdes.
A partir de aquella noche Clara no volvió a tener miedo.
Categoria 4. Modalitat Narrativa
Tercer premi, Mateo de Paz
El viaje en la burbuja
Érase una vez una niña llamada Susi que estaba jugando en la terraza de su casa cuando vio
una forma rara, que parecía una burbuja, pero ¡gigante! Era la primera vez en su vida que veía
una burbuja tan grande.
Entonces le pareció ver un volante dentro de la burbuja y además ¡una puerta!, ¡cómo podía
haber una puerta en una burbuja!
De tanta curiosidad que sentía por la burbuja se metió en ella sin pensárselo dos veces. Al
entrar, Susi le dijo a la burbuja: ¿cómo puedes ser tan grande y cómo puedes tener una puerta
y un volante?
La burbuja le respondió: soy una burbuja viajera, me dedico cada día a llevar un niño del
mundo de viaje dentro de mí, así que lo único que tienes que hacer es decirme dónde quieres
viajar.
Susi se acordó del verano anterior en que no pudo viajar a Alemania, así que entonces le dijo
impaciente que quería ir a Alemania.
Así se hará, dijo la burbuja. Y de repente empezó a avanzar cada vez más rápido y más rápido,
tan rápido que a Susi le daba la impresión de que la burbuja iba más rápida que el rayo.
El viaje no duró mucho, pero no tuvieron un aterrizaje muy agradable, y eso fue porque como
la burbuja estaba distraída mirando los edificios, al girarse no tuvo más remedio que dar un
frenazo para no chocar contra uno de esos edificios.
Cuando la burbuja se posó en el suelo explotó. Ahora Susi sólo podía ver los pequeños restos
de agua que había dejado la explosión. Pero entonces vio que la burbuja no había
desaparecido del todo, estaba encogida dentro de una cajita de porcelana.
Susi guardó la cajita en su bolsillo y mientras visitaba la ciudad de Hamburgo, la burbuja le
dijo: deberías saber que cuando quieras que vuelva a mi tamaño normal no tienes más que
tirar la cajita al suelo, de modo que yo pueda salir.
Susi, tras haber visitado toda la ciudad, comenzó a tener sueño y pensó en sus padres y se dijo
que podrían estar preocupados. Entonces tiró la cajita al suelo y al aparecer la burbuja le dijo
que quería volver a casa.
La burbuja se abrió, de manera que Susi pudiera entrar. Al cerrarse Susi apareció en su
terraza. ¡No había rastro de la burbuja! Por un momento pensó que se lo había imaginado
todo, pero no, vio a la burbuja volando tan alto, tan alto, hasta que solo pudo ver una
pequeña mancha blanca en el cielo.
En ese momento su madre la llamó para cenar. ¡Había estado todo el día en Alemania!
Mientras cenaban la madre de Susi le preguntó: ¿quieres ir a Alemania el verano que viene?
Susi respondió que no hacía falta, que ya había estado.
Sus padres la miraron extrañados y se pusieron a reír. Susi también se puso a reír, pero
mientras tanto apretaba con su mano la cajita.
Categoria 4. Modalitat Narrativa
Accèsit, Maria Ibáñez
El llibre encantat
Hola!
Em dic Maria i tinc un problema… SEMPRE ESTIC PREGUNTANT!!! Ahir justament, va passar
tot.
Quan vaig obrir la porta per anar a comprar el pa, vaig veure un llibre, i al costat una nota que
hi deia:
"Si llegeixes aquest llibre, viuràs una aventura emocionant però perillosa".
I com que jo sóc tan curiosa, el vaig obrir i vaig veure que els dibuixos de les seves pàgines es
movien, i… en un tancar i obrir d'ulls: ja era en un món diferent… EL MÓN DELS OBJECTES!!!!
Vaig veure una escombra, un rellotge, unes sabates i un mocador. Vaig pensar que si hi havia
tota mena d'objectes, també hi hauria un llibre, el llibre que jo necessitava: un llibre de les
RESPOSTES.
Vaig decidir trucar a la porta de la primera casa que vaig trobar, i em va obrir una guitarra, la
guitarra “Cantarina” que em va dir cantant:
-Què vols noia? -Va dir la Cantarina.
-Vull saber on està el llibre de les respostes -vaig respondre.
-Jo no sé on és -va dir-, però sé qui ho pot saber: el gran Sr.”Constipat”, en mocador
“Constipat”
-Però… on viu?
-Viu a cinc objectes d'aquí -va contestar.
-A cinc objectes d'aquí????
-Síííí!, a cinc objectes d'aquí.
Després de caminar molt, ens vàrem trobar amb un parell de sabates: les sabates “Juganeres”,
que molt alegres ens van preguntar:
-On aneu?
-Anem a casa del Sr. Constipat.
-Nosaltres anàvem a casa de la Sra. “Batedora”, però si voleu, us podem acompanyar.
-D’acord -vaig dir- QUANTS MÉS MILLOR!!!
Quan vàrem arribar a la casa del senyor “Constipat”, ens va obrir la porta un mocador vell i
arrugat que ens va dir:
-Qui sou? I…què feu aquí?
-Jo sóc la Maria, ella és la guitarra “Cantarina”, elles són les sabates “Juganeres”, i busco el
LLIBRE DE LES RESPOSTES.
-Aquest llibre està creuant el pont de les mil Ballarines, al Cau de les Estisores.
-MOLTES GRÀCIES , savi Constipat!!!
Quan vam arribar al pont de les mil ballarines, hi havia mil sabates de ballet, ballant com unes
boges, que ens van dir sense deixar de ballar:
-Si el pont voleu creuar, la prova heu de superar.
-Prova?, quina prova?
-Un de vosaltres haurà de ballar, i contra nosaltres guanyar -van respondre.
Les sabates “Juganeres” es van animar i van començar a ballar. Les mil sabatilles de ballet es
van quedar de pedra, i van haver de parar el seu ball, en veure les magnífiques passes de les
Sabates “Juganeres”.
…I com havíem guanyat la prova…, ens van deixar passar.
Vàrem trigar molt a arribar al Cau de les estisores, i quan ja hi érem, de seguida vàrem veure
milers d’estisores que no ens deixaven passar….
Però vàrem tenir una idea!
La guitarra “Cantarina” va tocar els acords d’una cançó de bressol, i VA FUNCIONAR!!!: les
estisores es van quedar ben adormides i vàrem poder passar.
Un cop dins el cau, vaig veure el LLIBRE DE LES RESPOSTES. El vaig agafar molt emocionada, i
just quan estava a punt d’obrir-lo, un pensament va venir-me al cap:
-Encara que no pari de preguntar i preguntar, i les ganes de saber m’hagin portat fins aquí, no
vull preocupar els pares: crec que ha arribat el moment de tornar a casa.
-Ben pensat! –em va dir la Cantarina-, doncs el que has de fer, és agafar el medalló que hi ha
al llibre i obrir-lo.
-Us trobaré molt a faltar…ADÉU!!!!! –Vaig dir.
-ADÉU!!!! – Em van contestar tots.
Vaig obrir el medalló, i…en un “PLOF”, ja estava a casa, a la meva habitació i…AMB EL LLIBRE A
LES MANS!!!! Vaig obrir-lo, i se’m van posar els ulls com taronges, de veure el que hi havia
escrit….només eres dues frases que deien així:
MARIA, NO DEIXIS MAI DE PREGUNTAR
BUSCA SEMPRE DE MANERA INCANSABLE, RESPOSTES.
Així vaig aprendre, que no ens podem quedar mai amb el dubte.
Categoria 4. Modalitat Narrativa
Accèsit, Olivia de Paz
A day in senda viva
Once upon a time there was a girl that was called Kasma.
Kasma lived in the mountains of the Shadow.
One day her parents told her: “today we are going to Senda Viva”.
Kasma was very excited. It was like a dream. It was incredible, her first time going there, the
best thing in her life.
It was everything to her.
Then she got there and she saw the magnificent show of the birds of pray.
Then the Bird Master of Eagles said: “I want a volunteer”.
Kasma raised her hand and the Bird Master told her to come.
Kasma was again very excited.
Then, the Bird Master called the Condor of The Andes and the Condor of the Andes stood in
front of Kasma and she said the words: “I want to fly with you”.
Then when Kasma was in the back of the Condor of the Andes, the Condor started to fly all
over Senda Viva. They passed through all the attractions, because Senda Viva was a fair
ground.
When they returned with the other people, the Condor did not want to go home without
Kasma. Then the Bird Master said: “you can take him home. He will do everything to save you
from danger”.
And they lived happily ever after.
Categoria 4. Modalitat Narrativa
Accèsit, Irene Sarrias
L’Esperança una “mitjona italiana”
Hola, em dic Esperança i sóc una “mitjona”. El meu aspecte és molt diferent al del meu
company: jo sóc blava amb punts liles i a la part més alta del meu cos hi tinc tres ratlles verdes
i una taronja. El meu company és lila amb punts blaus i la part més alta del seu cos és taronja.
Vaig néixer en una fàbrica del nord d’Europa, però no sé exactament on. Em van transportar
aquí en una caixa plena de mitjons com jo. El vehicle no sé quin era perquè era molt petita i
estava dins d’una caixa.
Ara visc en una casa molt maca d’Itàlia, en un calaix de mitjons. Hi vaig arribar l’any passat
quan una senyora molt simpàtica em va comprar en una botiga molt gran. Estava amb sis
parells de mitjons i jo era al centre de la pila. Després em van portar a casa, em van rentar i
em van posar al calaix dels mitjons.
Quan m’agafen (que són moltes vegades) per sortir a passejar sempre acabo suada, bruta, i
enganxifosa. Penseu que les personetes que m’utilitzen són uns nens i, per això, sempre
acabo molt bruta, però tot i això em tracten molt bé.
Jo sempre vaig a l’escola amb els meus amos, i m’ho passo molt bé. Conec a la Marina, en
Joan i la Mar, que són els mitjons dels amics dels meus amos. Els amics dels meus amos són
molt simpàtics, però no us he de negar que també es barallen. Quan arribo a casa m’ho passo
molt bé, i després em dutxo.
L’hora de la dutxa és la millor per a mi. Entro en una gran sala amb uns sortidors d’aigua i
sabó. Després m’asseco penjada d’una pinça i em vaig assecant. Quan estic completament
seca em passen per sobre una planxa molt calenta que em deixa plana i sense arrugues, a
vegades em mullen una mica.
El sabó que m’agrada més és un de color rosa que després em deixa molt suau. I el que
m’agrada menys és un de color blau que diuen que desinfecta i si tinc sorra em fa molt de mal.
Després em tornen a deixar al calaix. I torno a estar neta.
De vegades em posen directament als peus del nen i en aquests casos tinc una mania, sempre
m’han de posar al peu dret, sinó no entro.
Però si em posen al calaix i després m’agafen per posar-me als peus del nen, ha de ser el peu
esquerre.
Si algun dia em faig un forat em porten directament a la seva mare que em cus, i depèn de
quins llocs em fa més mal que a d’altres. Per exemple a la planta del peu, als dits i al turmell fa
més mal que al taló. Però no patiu perquè la seva mare cus molt bé i no fa gaire mal, o sigui
que cus ràpid i bé i gairebé no es nota.
Al cap de dos mesos d’haver arribat a casa em van portar a l’escola per primer cop. A primera
hora, precisament, tocava educació física i a tercera tocava matemàtica.
A l’hora d’educació física, després d’una hora d’esperar al vestidor, van venir els nens i van
agafar les coses per anar-se a dutxar. Quan van començar a venir els nens el meu company i jo
estàvem parlant de coses de mitjons, fins que va venir el nostre amo i sense voler va llençar el
meu company a terra.
Quan el meu amo va venir mullat de la dutxa i es va adonar que un dels seus mitjons preferits
no hi era, es va vestir ràpidament i va començar a buscar-lo. Al cap de molta estona de buscarlo no el va trobar i va anar a la classe on l’esperaven tots els companys per poder començar
l’activitat. Jo estava molt trista de no tenir el meu amic, perquè a més a més jo sabia que el
portarien a objectes perduts i allà ho passaria molt malament, i com que jo sóc un mitjó i el
meu amo un home no em puc comunicar amb ell, així que vaig començar la recerca.
A cada mitjó de l’escola que se’m creuava li preguntava si havien vist al meu company però
ningú el va trobar.
Al cap d’un mes al meu amo se li va acudir anar a objectes perduts i allà li van ensenyar una
pila plena de mitjons de diferents tipus, mides i colors. Tots estaven molt tristos, bruts, suats i
arrugats, per això al meu amo al principi li va fer molt de fàstic buscar el meu company, però
al final el fàstic se’n va anar i va buscar tranquil·lament el mitjó.
Al cap de molta estona de estar buscant vam trobar el meu company, però no se’l va voler
posar perquè estava molt brut i arrugat, i quan vam arribar a casa el vam posar directament a
la rentadora.
A la nit vam fer una festa tan gran i ens ho vam passar tan bé que ara en fem molt sovint
recordant aquell moment, i ens ho passem molt bé!
Premi Carme Roca
Clara Piñera
No sóc rara, sóc diferent
Hola,
Em dic Sofia i sóc una nena de deu anys. Però no sóc ben bé una nena normal perquè al néixer
vaig sortir amb al cap més gran, soc més baixeta que les demés nenes i tinc certa dificultat per
caminar. Però hi ha una cosa que m’encanta fer: ballar. M’oblido de tot i només penso en
coses bones. De fet el meu somni és ser ballarina, actriu…
Avui us explicaré com és el dia a dia d’una nena com jo. Hi ha una cosa que no l’oblido mai
sobre la meva vida i és que no és rara, és diferent. Un cop dit això comencem:
DILLUNS 10 DE DESEMBRE
Avui m’he llevat a les 7:30 com cada dia per anar a l’escola. He esmorzat, m’he dutxat, m’he
vestit i he marxat. Quan he sortit al carrer ja no em sentia igual, la gent em mirava i hi havia
alguna rialla per part d’algun mal educat. Però poc a poc em vaig acostumant i sempre que hi
ha alguna cosa que m’ofèn, penso en la frase que em diu la mare “la gent et mira perquè ets
guapa”. A l’autocar m’he assegut al costat de l’única nena de l’escola que mai m’ha dit res
ofensiu i que, al contrari, em protegeix: l’Adriana. Un cop hem arribat a l’escola, m’he dirigit a
l’aula de català on m’han anunciat que protagonitzaria el proper espectacle de Nadal del 14
de Desembre. Quan ho he sentit m’han vingut ganes d’abraçar la professora de tan contenta
com estava. Aquella mateixa tarda han començat els assajos per a l’espectacle. Mentre fèiem
el ball d’entrada hi ha hagut una revelació de la Maria, la nena més guapa i popular de la
classe, contra mi perquè no suportava que jo fos la protagonista. M’he sentit fatal perquè
m’ha dit “cara deformada” i “foca coixa”. Quan he arribat a casa li he explicat a la mare el què
ha succeït a l’assaig, m’ha felicitat pel paper protagonista i m’ha abraçat fort. M’ha dit que era
una campiona per tot el que aguantava i m’ha fet un petó de bona nit.
DIMARTS 11 DE DESEMBRE
Avui m’he llevat més d’hora, no vull arribar tard a l’assaig de primera hora. Així que m’ha
portat la mama.
En arribar a l’escola la mama m’ha fet un petó i m’ha dit “bona sort, Sofia, i a veure si va millor
avui que ahir”. Estava súper preparada, m’ho sabia tot. Només ho havia de demostrar.
Un cop a l’aula de català (que mentre que fem l’obra és un amfiteatre) la professora ha fet
callar a la classe i m’ha plantat al bell mig de l’escenari i m’ha dit “fes el primer número,
Sofia”. M’he posat a ballar, però he vist la cara de la Maria i dels meus companys que
s’estaven rient tots de mi i no he aguantat més, així que he sortit corrent i plorant de l’aula
fins al lavabo. Al cap d’un moment ha vingut la professora. M’estava morint de la vergonya!!
Hem estat parlant i després hem tornat. Abans d’entrar a l’aula, estava molt nerviosa i tenia
por de com podrien reaccionar els companys. He entrat i hi havia un silenci total. M’he
assegut com si res i l’assaig ha continuat. En arribar a casa li he explicat a la mama, hem parlat
i m’ha caigut alguna llàgrima.
Espero que demà vagi millor.
DIMECRES 12 DE DESEMBRE
Avui m’he llevat més desil·lusionada i amb por. No vull que ningú es rigui de mi. Avui em
sabria molt malament i tindria por de perdre també l’Adriana. Quan m’he pujat a l’autocar
amb l’Adriana m’ha preguntat: “què et passa, Sofia?, et veig molt pàl·lida”. Necessitava parlar
amb algú, així que quan ha formulat la pregunta, m’he quedat encara més pàl·lida, he sospirat
i li he explicat. He acabat plorant, però se m’ha passat quan he sentit l’escalfor de l’abraçada
de l’Adriana. L’autocar s’ha retardat i hem arribat tard a classe. Quan hem entrat tothom s’ha
girat i m’he posat súper nerviosa. La professora m’ha dit “Sofia, estàs preparada per entrar?”.
Jo li he contestat que sí. Un cop a l’escenari, ha començat a sonar la música, ha començat la
lletra de la cançó i jo continuava quieta, allà parada. Estava pensant en l’assaig de ahir.
L’Adriana feia cara de estar sentint el mateix que jo, tothom estava confús i jo encara més.
Així que a la tornada de la cançó, he començat a ballar. Però la Maria, que estava dirigint la
música l’ha parat i ha començat a riure, junt amb la classe sencera menys l’Adriana. De sobte,
la meva amiga s’ha aixecat i ha fet callar a tots dient fort: “ja n’hi ha prou! La Sofia ... “ I no he
sentit res més perquè he marxat igual que ahir. No m’ho podia creure. Jo no havia escollit ser
així. A mi realment m’agrada ballar i que la gent es rigui de mi, em senta fatal. Ara, cada
vegada fins i tot m’agrada menys. En fi, estic molt confosa i tinc molta por.
Per la tarda, quan li he explicat a la mama, no he estat l’única que ha plorat. La mama també.
Suposo que és molt dur veure que la teva filla ve cada dia plorant. I el més dur per a mi, és
que aquesta nena sóc jo.
DIJOUS 13 DE DESEMBRE
Avui no tinc ganes ni d’anar a l’escola. Estic destrossada, però no puc fallar perquè demà és
l’obra. Així que m’he vestit ràpid i he marxat. He sentit com si tot el món em mirés i se’n
rigués. No ho podia suportar i m’he posat a plorar. He estat plorant fins a l’escola. He entrat la
primera, així que la professora m’ha dit “Per què no puges i practiques sense ningú?” He
acceptat. He pujat, la música ha sonat i m’he posat a ballar. Quan he acabat, la professora
m’ha aplaudit. Ho necessitava! Però he vist la Maria com ha passat per darrere, encara que no
li he fet cas. Llavors ha entrat tothom i la classe ha començat. La professora m’ha dit que pugi
a l’escenari i a l’orella m’ha dit: “vinga, com abans, Sofia”. Ha sonat i m’he vist amb forces
perquè no li treia l’ull de sobre a l’Adriana. Però quan he vist com xiuxiuejava la Maria amb
quasi tothom, he fet el mateix que ahir i que abans d’ahir: m’he anat corrents al lavabo. La
mestra ha vingut i m’ha començat a parlar quan jo li he esperat: “no vull continuar fent de
protagonista. És més, no vull fer l’espectacle”. Ella m’ha respost: “Sofia, ets una nena molt
maca i tu ets com ets. Balles molt bé i t’ho mereixes. No et rendeixis per la crítica d’uns nens
mal educats. Torna a l’espectacle, si us plau”. “D’acord, però tinc molta por”. He tornat i he
ballat. La gent s’ha aguantat el riure. Avui no ha anat tan malament, tinc por del que pugui
passar demà.
Avui, quan li he dit a la mama, m’ha dit que era una lluitadora i que continués endavant. Demà
ella estarà allà, mirant-me. Crec que estic preparada, però no n’estic segura.
DIVENDRES 14 DE DESEMBRE
Dia de la funció: quins nervis! És a primera hora. He arribat a l’escola la primera i m’he posat
en un racó tota sola. A poc a poc, anava venint tothom i ens hem anat preparant. Jo ho he fet
sola i estava pensant en la mare. Però ha passat una cosa fantàstica: l’autocar de la Maria s’ha
retardat i ha arribat molt tard. Poc a poc han vingut tots els meus companys a demanar-me
perdó i dir-me “força” i “endavant”. Això m’ha fet sentir genial, amb forces per sortir. La
professora ens ha fet callar, però abans que pogués començar a parlar, ha aparegut la Maria.
La professora ens ha dit que ens ho passem bé i que ho gaudim. Un cop dit això, la Maria se
m’ha apropat i m’ha dit “de veritat esperes ballar així? no faràs res, ho faràs fatal. Balles de
pena, veritat nois?” Però li ha sortit a l’inrevés! Tothom m’ha defensat i ella s’ha mort de
vergonya. La professora ens ha enviat a escena. En aquell moment estava súper nerviosa,
podia veure la mare allà asseguda, tenia por que pensaria la gent de mi, però m’és igual.
M’havia d’arriscar i així ho he fet. He sortit i he començat a ballar amb els meus companys al
voltant. Al primer moment, pràcticament tothom s’ha sorprès però jo em sento molt bé. Quan
he acabat de ballar, tothom m’aplaudia i em xiulava. Era increïble! El meu somni fet realitat!
La veritat és que m’ha sortit genial i he marxat la mar de contenta. Aquella nit vaig dormir
genial i súper contenta. Crec que ballo bé, què dic, ballo genial!
Ara ja sabeu com és una setmana d’una nena com jo. De vegades fatal, de vegades genial.
Però el que aprenc és a veure les meves diferències com una cosa que em fa única i no com un
problema. No sóc rara, sóc diferent!!!!!!!!!!!
Categoria 3. Modalitat Narrativa
Primer Premi, Fiona Barnils
Problemes amb el lila
La Lila va llegir… “Corre, Rosa corre!”
De seguida, va tancar el llibre i el va desar a l’estanteria de cuir del despatx del seu pare.
Es va escarxofar en el petit butacó de vellut i va tancar els ulls.
Es va imaginar la Rosa corrent per l’estret carreró com li permetien les seves curtes cames.
Però el que sí que es preguntava era per què corria la Rosa? De què tenia por?
La nena de cinc anys tot just fets s´aixeca de la butaca i es posa les sabatilles. Va córrer pel
passadís fins arribar a la cuina on hi havia la mare cosint una bufanda de ganxet morat per a la
seva filla, que degut al seu nom ho portava tot lila.
-Mare tu saps per què la Rosa corre? -pregunta la Lila esperant una resposta.
-No. Però si em portes el llibre ho descobrirem juntes.
A la Lila li agradava la veu de la mare sempre tan dolça com un pastís de xocolata. De gran
voldria ser com ella, se sentia segura al seu costat.
La mare va fullejar el llibre fins que va trobar el plec on la Lila havia acabat de llegir, en aquest
hi havia la imatge de la Rosa corrent desesperadament per aquell minúscul carrer, amb els
braços aixecats, se li notava que tenia un gran nus a la gola que la feia esbufegar cada dos per
tres. La mare va posar el dit a sobre d’una línia i va xiuxiuejar unes paraules que ni tan sols la
Lila va entendre.
Al cap d’uns cinc minuts la mare va aixecar el cap fent un gest perquè la Lila s’apropés, es va
tornar a abocar sobre el llibre i va assenyalar una frase que deia així…
“Tenia por, i si li desapareixia el color? I si perdés el nom?”
-Mama tu creus que això em podria passar a mi? I si em posés una camisa d’un altre color em
desapareixeria el nom?- Va xisclar la Lila amb preocupació, un calfred li va recórrer l’espinada.
La mare li contestà a cau d’orella:
-Ai, Lila de vegades crec que llegeixes massa, que no veus que tot són històries- digué amb un
sospir.
Però la Lila, per molt que fos petita, no les tenia totes però de sobte va tenir una idea per
descobrir la veritat.
Un matí després d’aixecar-se del llit la Lila no es va vestir de lila com sempre sinó que va
trobar unes mitges, una brusa i una faldilla d’allò més vermelles i bufones i se les va entaforar.
Va fer un parell de queixalades a les torrades i va beure un glop de llet, tot seguit es va
apropar a la mare que rentava la vaixella:
-Bon dia cirereta- va dir la mare i li plantà un petó a la galta.
La Lila es va sobtar, no li havia dit Lila, això era sospitós. I si era veritat que li havia canviat el
nom?
-Au va, puja al cotxe que anem cap a casa dels avis -va dir la mare amb pressa.
A l’arribar ja s’havia fet l’hora de dinar i l’àvia va treure una gran cassola de macarrons amb
formatge.
-Què, maduixeta que són bons?- Va dir dirigint-se a la Lila.
La Lila es va tornar a quedar astorada, tampoc no li havien dit Lila. Potser sí que li afectava el
nom.
Després de sopar la Lila es va deixar caure sobre el llit, es va posar el pijama i quan va apagar
el llum, va sentir el mànec de la porta grinyolar. El pare va entrar a l’obscura habitació i li va
dir:
-Bona nit Lila
Va pensar, no m’ha marxat el nom, i tot seguit es va adormir.
Categoria 3. Modalitat Narrativa
Segon Premi, Nora Stone
Ells/Nosaltres
John Steinbeck “All war is a symptom of man’s failure as a thinking animal”
De vegades un instant pot canviar la vida d’una persona i hi ha gent que, quan sent la meva
història, creu que el meu cas va ser així. Però no és cert, el que ens va passar va ser un procés
molt lent, tan lent que, quan finalment ens vam adonar del que havia passat ja era massa tard.
Suposo que tot va començar l’estiu del meu tretzè any. Havia estat un any difícil per al meu
país, amb moltes manifestacions i molta violència, però jo, fins aquell moment, havia viscut
inconscient de tot això. Estava completament convençuda que vivia en un país ric, com era
possible que no ho fos si anava quasi cada cap de setmana al centre comercial, al cinema, o a
prendre alguna cosa amb les amigues? Però quan ho vaig sentir tot va canviar.
Recordo amb claredat aquell dia, com si ahir mateix hagués escoltat per la ràdio que havia
esclatat la guerra. Era l’últim dia de curs, i el meu cap estava ple de plans per a les vacances.
Tenia moltes ganes d’anar a la platja, de sortir a prendre un gelat, de viatjar amb els pares...
Les següents setmanes no van ser gens fàcils. Els meus pares ja no em deixaven sortir de casa i
cada dia hi havia lluites brutals al carrer. D’una sola comunitat s’havien format dos “bàndols”,
els Bons i els Dolents, Nosaltres i Ells, i va començar a desaparèixer gent. Ningú sabia on
havien anat, o si ho sabien, no ho deien, i cada cop que desapareixia algú (l’home que venia
els diaris, una mestra de l’escola, un oncle o un cosí) la gent actuava com si no hagués passat
res.
El dia que van començar els bombardejos, vaig descobrir que la meva millor amiga i la seva
família havien desaparegut.
Aquella tarda, m’havia escapat de casa justament per veure-la, però quan vaig arribar a casa
seva, em vaig trobar la casa buida i regirada, com si hagués hagut una baralla. Em va entrar un
pànic incontrolable i vaig anar de casa en casa per veure si algú sabia on havien anat. Però
tothom deia el mateix: que no sabien on era, i que els deixés en pau, i al final vaig haver de
tornar a casa.
Vaig passar tota la nit plorant, abraçada a un llibre de rimes infantils que m’havia regalat la
meva millor amiga quan érem petites, com si fos ella, i no només paper i tinta, mentre
escoltava les explosions de les infinites bombes que anaven caient sobre la ciutat. Durant les
últimes setmanes, cada vegada ens havíem vist menys, i ara segurament ja no ens tornaríem a
veure mai més.
L’endemà, els pares em van dir que hauríem de fugir. La meva reacció va ser tancar-me a
l’habitació, i posar un àlbum de David Bowie a tota pastilla. Sé que sembla una mica estúpid,
però trobava tan injust que em fessin marxar, i que m’obliguessin a abandonar l’únic món que
coneixia, i pensava que no tenien cap dret a obligar-me a fer res. Ara ja entenc que la seva
decisió, per difícil que fos, em va salvar la vida.
Quan va arribar el dia de la fuga, jo ja estava més tranquil·la, però continuava amb ganes de
cridar a tot pulmó, i donar-los cops de puny. Havíem dedicat el dia anterior a reunir les
nostres pertinences més importants, i, aquell matí vam fugir. Fugir d’aquell infern de trets i
d’esclats, deixant tota una vida de records i somnis enrere, amb cap mena d’esperança de
poder tornar a la vida normal.
Els meus pares només em van deixar emportar-me una cosa. Va ser molt difícil triar entre
totes les coses que havia anat acumulant al llarg dels anys.
Al principi, vaig optar pels meus discs, però, quan em vaig ajupir per agafar-los, vaig veure
sota el llit, on l’havia deixat la nit anterior, el llibre de la meva amiga, un llibre de poemes per
a nens, i el vaig agafar. Quan el va veure, el pare em va renyar i em va dir que hauria d’haver
agafat alguna cosa més pràctica, però suposo que no li va donar massa importància, perquè
no va dir res més.
L’endemà va començar el nostre viatge cap a ves a saber on. El camí va ser molt dur. Recordo
la fam, el cansament, la por, la foscor. Recordo la pluja que anava caient sense parar, i el fred
que passàvem. Recordo ensopegar amb les pedres relliscoses d’aquell estret camí de
muntanya, i haver-me d’aixecar, i continuar, sense poder queixar-me del dolor que sentia.
Recordo els soldats que ens trobàvem, que ens tractaven gairebé com bestiar, i els sons de les
bombes explotant a la llunyania.
Després de deu dies infernals, finalment vam arribar a una frontera i allà ens van donar
mantes i aliments. Els soldats que ens havien ajudat ens van posar en un enorme camió color
caqui, amb les altre famílies que havien vingut amb nosaltres, i ens van portar a un camp de
refugiats.
Quan vam arribar estava tan esgotada que ni tan sols era capaç de sentir els crits i els plors
que m’envolten, però recordo una sensació de caos, desordre i brutícia.
Al camp de refugiats, l’únic que importava era sobreviure i érem capaços de fer el que calgués
per un trosset de pa, o una mica d’aigua, o medicaments. Tot el que ens havia passat els va
canviar molt, els pares. El pare, un home amable però dèbil, es va ensorrar de seguida, i va
començar a perdre el seny, i la meva mare es passava hores fora de la tenda buscant aliments.
Quan tornava per la nit estava tan cansada que sempre s’anava directament al sac, sense dirnos res. Jo no volia que dediqués tot el seu temps a estar amb mi, però tenia la sensació que
la meva mare cada dia estava més lluny de nosaltres.
Al final vaig començar a passar més temps amb el pare, ajudant-lo, parlant. Hi havia alguna
cosa de molt satisfactòria de ser amb ell, de ser necessària per a una persona.
Passava el temps i el meu pare no feia res més que empitjorar. Al principi, la seva bogeria
només l’afectava de tant en tant, però al cap d’unes poques setmanes, va començar a estar
sempre neguitós i histèric. Quan millorava una mica, li llegia el llibre de poemes. A ell li
encantava, i quan sentia les rimes que li anava recitant, reia com un infant a qui li dones un
caramel.
Dos mesos després, el meu pare va morir i la mare i jo ens vam quedar soles. Aquell dia havia
anat a buscar-li una mica d’aigua perquè no es deshidratés, i quan vaig tornar a la tenda me’l
vaig trobar mort. Al principi, no vaig poder reaccionar, només volia estar sola. Vaig amagar-me
durant hores darrere la pila d’escombraries, plorant i intentant d’assimilar la seva mort.
Finalment, la mare em va trobar. Es va acostar i em va abraçar tendrament, i mentre les dues
ploràvem juntes, vam parlar del pare, i del nostre futur sense ell.
Al dia següent, els soldat se’l van emportar per posar-lo en la fossa comuna del camp, però
abans, vaig agafar el llibre de poesies que tant li havia agradat i el vaig posar dins l’abric,
perquè, fins i tot en aquell fosc i macabre forat, tingués alguna cosa nostra.
La setmana següent van arribar notícies: ens traslladarien a la meva mare i a mi, i a alguns
altres afortunats, a un país nou on no hi havia guerra. Aquest cop, no hi va haver necessitat de
recollir les nostres coses, no teníem res per endur-nos.
Quan vaig pujar al vaixell que em portaria a la meva llibertat, vaig veure una noia mirant-me.
Tenia una expressió molt trista al seu rostre i la seva cara era pàl·lida i esquelètica, amb les
galtes xuclades i els ulls enfonsats. Em recordava una noia que havia vist fa anys, en una foto
d’una exposició sobre els països del tercer món. De sobte, em vaig adonar que no era una
altra noia, era el meu reflex en un vidre del vaixell. Semblava un d’Ells, una d’aquella persones
sense res que viuen de la generositat de països com el nostre, però, espera un moment, jo
m’havia convertit en un d’Ells?
Ara que hi pensava, la foto de la noia m’havia afectat molt i m’havia fet sentir pena per ella,
perquè a la foto hi posava que era una noia que no tenia res més que la seva ànima, i que
havia fugit del seu país per culpa d’algun conflicte.
Això, ara, no era pràcticament la meva descripció? Ara jo tampoc tenia res més que la meva
ànima per portar al meu nou país.
Però, passés el que passés, la portaria amb orgull.
Categoria 3. Modalitat Narrativa
Tercer Premi ex aequo, Ana Bouldin
The shadow Bench
I wake up to the sound of cars honking and crowding in the streets. Everyone is going to work
or to school, like any other day. Everyone, except me.
Like any other day, I walk slowly in the opposite direction to everyone else, towards the park. I
usually spend my days there, observing people. I prefer to observe children, thinking about
how different they are from me, so full of happiness and joy.
When I arrive at the park, I head towards my favorite bench at the far end, where nobody
goes. To get there, I have to walk past the little café. I hear my stomach grumble, but I ignore
it and keep going. Finally, I arrive at the bench. As I sit down, my only friends, the shadows,
greet me and wrap me up with sheets of darkness.
I guess people would describe me as a plain-looking and very skinny guy, that looks about ten
years older than he really is, and always has his head tilted towards the ground, averting his
eyes from everyone and trying not to draw attention. Yes, that would be me.
From my position, I can see the fountain flowing in the middle of the park. I see a bench
bathed in sunlight, very different from the one I am sitting on. I see a girl who must be about
twenty years old approach the bench and sit down. She’s carrying something in her hands. It’s
a book. She opens it and starts reading. I watch as her eyes travel over the pages, admiring the
tapestries woven out of words and sentences, telling stories and legends. Just by looking at
her eyes, I can tell that she is a kind-hearted person, full of spirit.
This is the first time I see her, but it will not be the last.
…
For months, I’ve watched the girl sitting on the same bench. She is always reading.
Sometimes, she rereads her books. I know because I’ve seen her reading them before.
Today, something unusual, even outlandish, happens. The girl looks up and our eyes meet. I
quickly avert mine. I don’t look at her anymore for the rest of the morning.
I’ve never liked having eye contact with people because when I do I feel unprotected, as if
their eyes were penetrating through the invisible cloak that is always wrapped around me. But
with the girl in the park, it is different. With her, I don’t feel scared. I feel a spark of warmth in
my heart, as if someone hat lit a match and held it close.
Today, as always, I sit in the shadow bench and watch the sunny one. As always, I watch the
girl, reading her like she reads her books. After a while, I stop looking at her an look down at
my hands, which are a tangle of long, skinny fingers, and I think.
All of a sudden, it starts to rain. It’s not a heavy rain, it’s a very soft and light rain. It feels as if
up in the sky a sprinkler had been turned on and was watering the plants of a garden, which is
the park. I close my eyes and feel the raindrops sliding down my neck, cooling off the heat of
my thoughts. I hear everybody leaving, including the girl, but I remain sitting on my bench.
I hear steps approaching.
It is the girl.
I don’t look at her. I keep staring at my hands. She stops in front of me.
“I think you would like this book”, she says, her voice sweet like honey on a summer day. She
hands me the paperback she’s been reading for a week.
Still not looking at her I say, full of shame, “I don’t know how to read”
“Don’t worry”, says her voice. “I’ll teach you”
Now, for the first time ever, I look up.
Categoria 3. Narrativa
Tercer Premi Ex aequo, Miquel Cecílio-Gonçalves
EL cas Minolet
L’Oriol era periodista del diari Ara. Un dia li van fer un encàrrec ben curiós. Anar a la fàbrica de
guixos Minolet a veure que hi passava. Hi havia hagut alguns treballadors que havien vist
monstres. L’Ara volia ser el primer diari a tenir un article detallat sobre aquest afer: “Així ens
farem rics, vendrem milers de diaris” deia el director de l’Ara. I així l’Oriol hi va anar.
Al dia següent, quan va entrar a la fàbrica per primera vegada, va trobar estranyes diverses
coses que tots i cada un dels treballadors tenien: l’expressió de la seva cara era molt estranya,
com si estiguessin posseïts, caminaven arrossegant els peus, portaven els braços penjant,
feien sorolls estranys… en definitiva, una cosa molt estranya, tot allò era molt insòlit.
Per començar a escriure l’article, abans havia d’anar a fer una entrevista a l’home que havia
vist el monstre, que en aquell moment estava a casa recuperant-se de l’espant. “No tornaré a
la fàbrica fins que aquell monstre no hagi estat capturat” digué el treballador. Dit i fet, es va
quedar a casa, i encara no n’havia sortit. Després d’entrevistar-lo, si no s’allargava massa,
l’Oriol aniria a veure la fàbrica.
La casa del treballador, era senzilleta, tenia un pis, un petit jardinet ben arreglat, amb les
seves alegries florides, ni havia de tots colors, blanques, vermelles… totes plegades formaven
un mosaic ben maco i d’altra banda un til·ler per fer ombra a les caloroses tardes d’estiu. A
sota d’aquell til·ler, dues cadires per llegir, quan el sol abrasador d’estiu et crema el clatell, tot
plegat, un jardí ben maco i elegant. De la xemeneia hi sortia fum, això volia dir que hi havia
algú, i que aquest algú estava cuinant. L’Oriol va prémer el timbre, aquest va sonar amb un so
estrident, que feia mal a les orelles, però si estaves despistat, segur que te n’adonaves.
L’amfitrió, no trigà ni deu segons a obrir l’Oriol.
Era un home robust, pàl·lid amb els cabells castanys i els ulls blaus. L’Oriol li va explicar que
era un periodista de l’Ara i que si li semblava bé, li volia fer una entrevista sobre el cas del
monstre, l’operari va dir que: “Amb molt de gust” i el va fer passar.
La casa per dintre, era simple, un lavabo, una cuina amb una nevera, un microones, una taula,
uns fogons, unes escombraries i alguns calaixos. Una habitació i una sala d’estar, on hi havia:
un televisor més aviat petit, dues butaques, un sofà i una catifa de color vermell sense cap
decorat. L’home va fer seure l’Oriol a la butaca que queia més lluny de la porta, i l’operari es
va asseure a l’altra butaca.
-Si us plau, Ignasi, em podries explicar com vas veure el monstre?, els esdeveniments previs, i
també el que va passar després- va dir l’Oriol.
-Doncs mira, a mi em van contractar fa només un més, jo empaqueto, poso les capses dins el
camió, faig de transportista… Els meus companys, em van dir, que el que hi havia abans que
jo, havia desaparegut misteriosament. Només feia unes tres setmanes que havia començat a
treballar, però ja sabia que havia de fer, així que em trobava sol. Estava acabant d’empaquetar
una capsa, quan vaig començar a sentir un soroll que mai no havia sentit. Sonava com si algú
portés plom a les sabates, a part d’això, no se sentia res més. Com que el soroll s’anava fent
cada cop més intens. La primera recció que vaig tenir va ser amagar-me darrere d’unes caixes.
Em vaig posar en un lloc estratègicament molt bo, des d’on podia veure l’entrada, i el que
estava a l’entrada no em podia veure. El soroll cada cop es feia més intens, i més, i més… fins
que va entrar. De l’espant em vaig quedar sense respiració. A primera vista, semblava un
home una mica alt, però no. Si t’hi fixaves bé, veies, que era un home de mides descomunals,
tot fet de guix. En un braç, penjant, portava un operari mort. Vaig intentar mantenir la
respiració, per no fer soroll. Sabia que si m’hi quedava molt, al final em descobriria, i doncs,
vaig començar a caminar sense fer soroll, però de cop vaig ensopegar amb una petita pedra
de guix. Encara que no hagués fet gaire soroll, però va ser suficient perquè l’home de guix es
girés i em veiés. Vaig començar a córrer intentant-me escapar d’ell. Vaig decidir quedar-me a
casa fins que aquell monstre no hagués sortit de la fàbrica- Va dir l’home robust.
L’Oriol va donar l’entrevista per conclosa. Abans d’anar-se’n, l’operari li va fer prometre que
aquella nit es quedaria a dormir a casa seva perquè tenia un pressentiment que l’home guix el
volia matar.
Ara només li faltava anar a inspeccionar la fàbrica.
Primer anà a la sala de les màquines. Només hi va trobar màquines, pols, i soroll. Al magatzem
va trobar-hi grans pedres de guix, piles i piles de caixes, algun ratolí i foscor.
A la sala d’envasat tampoc semblava que hi hagués res d’especial, només caixes, armaris, una
pica, i pols. Però de sobte, li va cridar l’atenció una cosa negra. S’hi va acostar, i va veure que
eren cendres. Al costat, a uns deu centímetres, hi havia ossos, ossos humans. Quan s’hi va
acostar, va sentir un soroll estrepitós, provinent del seu darrere. Es va girar i va veure que
totes les portes s’havien tancat misteriosament amb clau i pany. Uns instants després, va
sentir com s’obria un armari ben a poc a poc. Va mirar en aquella direcció i va veure androides
de guix. Van començar a sortir un darrere l’altre fins a ser-ne dotze de petits i un de gran, que
semblava el líder.
L’Oriol notà que de cop queia pols del sostre, que li picaven els ulls i la pell.
Els androides s’acostaren amb els braços alçats. El periodista intentà córrer cap a la finestra
per un espai que els androides havien deixat fins la finestra. Quan hi arribà, va intentar-la
obrir donant-li cops. Estava travada. Els androides estaven cada cop més a prop del reporter.
L’Oriol es va anar movent per propi instint fins a la pica. Els androides estaven només a cinc
metres d’ell. L’Oriol tingué la idea de ruixar els androides amb aigua. Obrí l’aixeta de la pica
però ja era massa tard. Sentia l’alè al clatell. Relliscà i trencà la sortida de l’aixeta provocant
que l’aigua sortís a pressió en direcció als androides. En qüestió de segons aquests es
començaren a dissoldre: tots menys un, concretament el líder.
Amb el mànec de l’aixeta, va intentar colpejar l’androide, i aquest quedà estabornit.
Aprofitant l’ocasió, l’Oriol anà fins la finestra. Amb el mànec de l’aixeta trencà el vidre i sortí
disparat a buscar una cabina telefònica. Quan hi arribà trucà a la policia. Els agents arribaren
en un minut.
L’Oriol els conduí fins on havia deixat estabornit l’androide. Pel camí, van explicar els agents el
què havia passat. Quan hi arribaren l’androide encara estava inconscient. Els policies
l’agafaren i el ficaren dins la camioneta.
-Ens l’emportem per inspeccionar-lo a fons. Demà li direm el que haguem esbrinat.
Al cap de dues hores, l’Oriol rebé una trucada dels policies. L’informaren que l’androide era un
robot. Els agents li digueren també que tornaven cap a la fàbrica per continuar la inspecció.
Quan arribaren, el primer que feren fou anar a interrogar el director de la fàbrica. Un dels
policies s’havia quedat amb l’Oriol i li plantejà la hipòtesi en què estaven treballant:
-L’androide fou dissenyat per detectar una malaltia que produïa un material que utilitzaven a
la fàbrica més barat que el guix. Els símptomes d’aquesta malaltia eren transformar-se en una
espècie de zombi. Quan l’androide detectava algun operari que tenia la malaltia en un estat
molt avançat, l’anava a buscar i el matava perquè així ningú pogués saber que s’utilitzava
aquest material.
Vint minuts després, els agents informaren a l’Oriol que detenien el director i el sots-director
de la fàbrica.
Dos anys més tard, l’Oriol havia passat de ser un simple periodista al director del diari. L’Ara
era el diari de major tirada del país.
Categoria 3. Modalitat Narrativa
Tercer Premi ex aequo, David Rodríguez
La maleta
1918, Sevilla, La puebla del Río. Un hombre entró rápidamente en una taberna lanzando una
maleta al suelo y haciendo ademán de querer recuperarla pero, después de un severo
balanceo, cayó al suelo. Unos instantes después de ese extraordinario a la vez que incómodo
suceso, el hombre, que permanecía estirado sobre el suelo, fue rodeado por unas 40 personas
las cuales parecían muy asustadas. El propietario de la taberna, llamado Andrés Segura, bajó y
fue sorprendido por aquel tumulto de gente y, muy intrigado, fue a ver lo que sucedía. Una
persona le explicó lo que había pasado pero Andrés no podía creerse semejante cosa así que
el hombre le invitó a ver ese intrigante caso. Al ver con sus propios ojos al hombre
desplomado en el suelo empezó a temblar de miedo. Había muchas teorías sobre lo que le
podía haber pasado a ese hombre pero la más convincente era que ese hombre tenía la Gripe
Española. Al oír ese nombre la gente comenzó a salir precipitadamente de la taberna por
miedo al contagio. Andrés se dispuso a hacer lo mismo que la demás gente y, de no haberse
percatado de la maleta que había al lado del cuerpo del hombre, lo hubiera hecho. Él sabía
que podía contagiarse de aquella horrible enfermedad, de hecho se creía que se contagiaría
solo con entrar en contacto físico con la maleta, pero su intriga por saber que había en el
interior de aquel misterioso objeto se apoderó de él. Al coger la maleta detectó que pesaba
más o menos 2,5 Kg lo cual le hizo suponer que algo importante contenía. Abrió la maleta y
encontró 3 millones de pesetas y encima una tarjeta sobre la que estaba escrito el nombre de
Carlos Gómez. Giró la tarjeta y se encontró con estas letras: al etreum achceca atsah ne sol
sotnemom sàm sodarepseni. Andrés no entendió nada de lo que ponía en esa tarjeta lo cual
no le importó lo más mínimo porque era rico. Después de este sorprendente hallazgo
escondió la maleta y, ahora sí, se dispuso a salir pidiendo ayuda para que retiraran el cuerpo
(aunque algunas personas ya lo daban por cadáver) que estaba estirado en la puerta de su
taberna. Finalmente acudieron dos policías para ver lo que sucedía. Andrés pensaba que los
policías sacarían el cuerpo y se lo llevarían pero eso no fue así. Los dos policías al percatarse
de la magnitud del problema, aunque a Andrés no le parecía para tanto, dieron la severa
orden de evacuar la taberna y cerrarla por precaución. Al oír esa orden, Andrés, comenzó a
temblar y a sentir mareos. La taberna no le importaba ni lo más mínimo pero estaba
preocupado por la maleta que contenía esa enorme cantidad de dinero y su instinto le decía
que entrara y se fuera con ella. Entró corriendo en la taberna y, en un abrir y cerrar de ojos, ya
estaba fuera. Los guardias intentaron detenerle haciendo gesticulaciones y ruidos
insoportables los cuales fueron en vano. Los policías juraron detenerle por desacato a la
autoridad. Mientras ellos hacían en voz alta ese juramento Andrés, rápidamente y lleno de
temor, se subió a un carruaje. Aunque el carruaje tenía órdenes de parar en caso de aviso
policial no lo hizo gracias a un pequeño soborno proveniente de Andrés. Andrés le dijo al
conductor del carruaje que se alejara lo máximo posible de aquellos dos policías y así lo hizo.
Una vez lo suficientemente lejos de aquellos oficiales le dio las indicaciones sencillas de ir a
Marchena donde iba a refugiarse en casa de un amigo. Cuando llegó a su destino salió
ferozmente del carruaje (no sin antes pagar el trayecto) y se dirigió a casa de su amigo. Unos
instantes después de salir del carruaje se percató de que no tenía la maleta y empezó a correr
en dirección hacia él. Antes de conseguir atraparlo oyó un tiro y, seguidamente, el conductor
cayó contra el suelo. Andrés no podía creerse lo que acababa de presenciar pero, sin tiempo
para ponerse a llorar o pensar en lo sucedido, corrió hacia el carruaje, cogió la maleta, y salió
más apresuradamente que nunca con la maleta en la mano hacia casa de su amigo. Tenía
miedo pero no el tiempo para expresarlo. Al llegar a casa de su amigo dio tres patadas a la
puerta y esos gestos fueron correspondidos con la bienvenida de su amigo que no se esperaba
esa visita. Esa bienvenida apenas duró porque Andrés ya había entrado precipitadamente en
la casa de su buen amigo Óscar. Andrés dio la atrevida orden de cerrar la puerta con llave por
miedo a tener el mismo destino que el conductor. Óscar, que era muy persistente, se negó a
obedecer la orden pero al final cedió al ver el asustado rostro de Andrés. Después de cerrar la
puerta, Óscar, le acercó una silla a Andrés para que se sentara y le explicara el porqué de esa
inesperada visita. Andrés apartó su silla y le comentó a Óscar que prefería explicárselo de pie
y así lo hizo, moviéndose de un lado para otro y poniendo énfasis en todo lo extraordinario
que quería resaltar de esa explicación. Óscar tenía la extraña idea de que eso había sido una
serie de sucesos sin importancia hasta que Andrés le enseño la tarjeta que había encontrado
encima de todo ese montón de dinero. Óscar, que era bastante más listo que Andrés, se
percató de que todas esas palabras estaban escritas al revés y encontró la verdadera oración:
la muerte acecha en los momentos más inesperados. Eso aportó un poco de luz sobre el
asesinato del conductor y lo sucedido en la taberna. El miedo corría por las venas de Andrés al
oír esa frase e inmediatamente cogió la silla que había apartado y se sentó en ella. Óscar
también tenía miedo de que lo mataran a él solo por el simple hecho de esconder a Andrés en
su casa. Andrés estaba muy cansado y, aunque Óscar no quisiera, era de buen anfitrión
proponerle que se quedara a dormir. Andrés, debido al ajetreo de todo ese día, contestó que
sí. Cenaron rápidamente y, sin contacto visual ni físico, se fueron a dormir. Por la mañana
Andrés se despertó un poco aturdido y deseando que todo lo sucedido hubiera sido un sueño
y con la esperanza de que al abrir los ojos estuviera en la taberna, en su habitación.
Desgraciadamente, como ya suponía, no fue así. Bajó las escaleras para ir a desayunar pero no
encontró a Óscar. Estuvo gritando un buen rato con la vana esperanza de recibir una
respuesta. Por unos instantes pensó que podrían haberlo asesinado pero después fue a ver su
equipaje (apenas dos prendas y su maleta) y se percató de que no estaba la maleta. En ese
mismo instante le invadió la rabia y grito coléricamente el nombre de Óscar. La expresión que
Andrés tenía en la cara era diabólica, llena de rabia. No podía acabar de creer que Óscar, un
amigo desde la infancia, le hubiera traicionado de aquella manera. Salió de la casa dispuesto a
dar su vida por esa maleta y, él sabía, que Óscar no estaba dispuesto a pasar por ese riesgo.
Corrió a por un carruaje, apartó al conductor y partió hacia Madrid. El propósito del viaje era
encontrar a algún amigo muy fiel el cual no le traicionara por un montón de dinero. No fue a
ver a su mejor amigo debido a que en Sevilla (su ciudad natal) le estaban buscando por la
orden infringida en la taberna. Fue a ver a Seb un amigo que conoció en la universidad y que
él sabía que no le traicionaría por nada en el mundo, aunque a la vez, sabía que el dinero
podía corromper a casi cualquier persona, incluso a él. Al llegar a Madrid pudo presenciar un
aire de desconfianza seguramente debido al comienzo de la epidemia que estaba causando
tantos millones de muertos, La Gripe Española. Andrés no tenía tiempo para preocuparse por
aquella horrible epidemia y se dirigió corriendo hacia casa de Seb. Aporreó tres veces la
puerta y le abrió un hombre de 60 años, con un rostro pálido, cejas pobladas, ojos negros y
una lágrima a punto de precipitarse por aquella arrugada mejilla. Esa lágrima se desprendió y
junto a ella le siguió un grito de ira afirmando que no quería que le encarcelaran. Andrés le
comentó que no quería hacerle nada y seguidamente le pregunto sobre Seb. El hombre le
invitó a pasar señalándole, con el brazo un poco caído y dando severos balanceos, el comedor
donde estaba situado su buen amigo Seb, sentado en una butaca, que parecía tener los
ánimos por los suelos. Andrés se acercó, procurando no hacer mucho ruido, hacia la butaca
que estaba situada al lado de la de su amigo. Seb no le saludó así que Andrés tuvo que romper
el hielo con un breve saludo. Seb le comentó que estaba rendido debido a que su padre había
muerto en aquel matadero que tiene por nombre hospital. Andrés, sin darle mucha
importancia a la pérdida del padre de su amigo, le preguntó el porqué de esa extraña
bienvenida. Como respuesta obtuvo solamente unos breves sollozos y, entonces, Andrés se
percató de que era el momento justo para comentarle lo sucedido. Al finalizar la explicación
Seb, que se había recuperado un poco, le dijo que le vendría bien un poco de dinero y le
pregunto cuándo partirían. Ahora mismo, contestó Andrés, no hay tiempo que perder y de un
bote se levantó del sillón. Con el mismo ímpetu lo hizo Seb (ya recuperado del anterior
disgusto) y con ganas de emprender el viaje. Automáticamente salieron de la casa, cogieron
sus abrigos y partieron hacia Marchena. La única preocupación de Andrés era la orden de
arresto pero no tenía más remedio que volver a Sevilla si quería recuperar la maleta. Al cabo
de tres días llegaron a su destino. Desgraciadamente para ellos era casi imposible encontrar a
una persona en concreto entre aquellos tumultos de gente y también existía la remota
posibilidad de que se hubiera ido a otro país. Estuvieron cuatro días alojados en un hostal de
mala muerte (o así es como lo describía Andrés). El cuarto día llegaron noticias sobre un
accidente en el parque. El periódico contaba que habían fallecido tres personas y la cuarta
víctima estaba malherida. Los nombres de los fallecidos eran: Sergio Cerredo, David González
y Carlos Gómez. Andrés no encontró nada raro en aquel artículo hasta que se acordó de algo.
Había un nombre en esa lista que le resultaba familiar y, de pronto, se acordó. Carlos Gómez
era el nombre que había visto en la tarjeta. Andrés no se podía creer lo que acababa de leer.
Pensó que, según esta serie de sucesos, Óscar era la siguiente víctima. Le comentó la noticia a
su amigo y, Seb, pudo darle un poco de información a Andrés. Le dijo que Carlos era un gran
visionario pero, a la vez, un loco. Seb también comento que Carlos, recientemente, había
perdido una gran suma de dinero. Al día siguiente, cuando Andrés se levantó, oyó como
alguien dejaba algo bajo la puerta. Resultaba ser una carta dentro de la cual ponía:
c/Instrucción núm. 66 3:00. Era claramente una invitación escrita a mano por Óscar.
Solamente por eso asistió con la esperanza de recuperar la maleta y esa enorme cantidad de
dinero. Cuando llegaron las 2:40 Andrés se dirigió hacia aquella extraña cita junto a Seb.
Andrés iba desarmado pero Seb llevaba un arma de fuego y sabía cómo usarla debido a la
necesidad en aquellos tiempos de guerra. Llegaron justo a tiempo pero no había nadie. Se
encontraron otra nota en la cual estaba escrito: Puerto de Levante 4:00. Siguieron las
indicaciones de esa nota y fueron hacia el puerto donde se encontraron a Óscar sentado en un
barril. Justo cuando Óscar vio a Andrés se sobresaltó (casi dejando caer la maleta que llevaba
en la mano). Los dos amigos corrieron ferozmente hacia Óscar el cual esquivó con agilidad sus
ataques y le clavó algo a Seb. Siguieron luchando ferozmente hasta que Seb cayó al suelo. En
ese mismo instante el instinto de Andrés le obligó a dejar la pelea que estaba disputando y a
ir a socorrer a su amigo. Andrés miró de arriba abajo el cuerpo de Seb hasta detectar un dardo
de veneno. En ese mismo instante se giró, miró a Óscar y coléricamente y le empujó hacia
atrás, haciendo caer a Óscar al mar y hundiéndolo con esa maleta que, en ese momento, no le
importaba ni lo más mínimo. Los transeúntes ya habían llamado a gritos a la policía para que
detuvieran a Andrés y ayudaran a Seb. Y así lo hicieron, llevándose a Andrés a la prisión y a
Seb al hospital más próximo. Por suerte cuando los médicos intervinieron no era demasiado
tarde para él y lograron salvarle. Después del éxito hospitalario, del cual Seb no estaba
orgulloso debido a la muerte de su padre en aquel mismo sitio, lo detuvieron y lo enviaron a
prisión, justo al lado de la celda de Andrés permitiéndole la comunicación con él. Seb le
preguntó a Andrés sobre lo que le había pasado a Óscar y Andrés le contestó con estas
solemnes palabras: “su avaricia le mató”. Tuvieron suerte de poder salir dos años después de
lo sucedido y retomar sus vidas aunque más amigos que nunca. Lo único que molestaba a
Andrés era no saber quién asesinó al conductor y al hombre de la taberna pero pronto esas
dudas se disiparon por la alegría de poder volver a retomar sus vidas normales y de reabrir la
taberna de Andrés donde todos los sábados se encontraba con Seb.
Categoria 2. Modalitat Narrativa
Primer Premi, Bruno Paso
Las brujas de Wiltshire
Capítulo primero: Aquelarre
Domingo 19 de diciembre. 10:00 AM:
Respiro hondo y el olor puro del campo de las afueras del pequeño pueblo de Wiltshire, al sur
de Inglaterra, me llena por dentro. Santas vacaciones.
–Good morning, Mister Steg – oigo detrás de mí. Se trata de Charles, el encargado de The
Westwoods, el hotel en el que me alojo -. I hope you had a peaceful night. May I help you with
anything else?
–No, thanks.
Charles se marcha y yo me quedo mirando el paisaje. Los claveles dejan flotando en el aire un
aroma almizclado, suave y ligeramente empalagoso. El viento lleva consigo solitarias briznas
de hierba. Hay algo más. Me llega un olor a quemado, y lo sigo hasta un bosquecillo cercano.
Los árboles están bastante juntos y una ligera niebla mañanera recubre el musgo de las raíces
y rocas. Una corriente de aire frío se cuela entre los pliegues de mi albornoz y las peludas
zapatillas no impiden que se me congelen los pies. Siento un escalofrío que me estremece
todo el cuerpo, pero no es por la temperatura.
Poco a poco me voy adentrando en el bosque. El olor se acrecienta, y mi nariz se arruga al
percibir un desagradable aroma a azufre. Al igual que me pasó al empezar el pasado “Caso de
las rosas blancas”, siento un no-sé-que en el estómago, como si estuviera vacío desde hace
varios días.
El paisaje cambia un poco, y la niebla que cubre el suelo parece hacerse más densa. Los
árboles tejen sombras siniestras, dejando pasar una luz trémula a través de sus ramas más
altas. La mezcla de olores a quemado y azufre se hace tan fuerte que apenas puedo respirar.
Perlas de sudor frío empiezan a cubrirme la piel.
Llego a un claro oscuro y tenebroso, en el que parece ser de noche aún siendo las 10 de la
mañana. Solo entonces lo veo: delante de mí, a unos diez metros, se alza imponente una gran
hoguera al estilo de la época de la Inquisición, un palo de madera robusto, levemente
negruzco. Encadenado a él reposan unos restos humanos, casi completamente carbonizados.
En muchos puntos del cuerpo se ve el hueso y no queda rastro de cabello o de piel en toda la
figura. Alrededor del cadáver, uniéndolo a la hoguera, hay una brillante cadena de metal que
acaba por inmovilizar las manos por las muñecas. Las rodillas están dobladas hacia adelante, y
los pies quedan estrechamente pegados al poste por la cadena. Lo que queda de la cabeza, un
cráneo demacrado, cae lánguidamente sobre el pecho.
Me paseo tranquilamente alrededor de la escena, sin prisa. No hay nada que pueda devolver
al desdichado a la vida, así que no tomo una decisión directamente. Finalmente, saco mi
teléfono del bolsillo del albornoz de seda y marco el 091.
12:26 AM:
La policía ya ha llegado y está acordonando el bosquecillo. Un sargento relativamente joven,
con un uniforme demasiado grande y la barba mal afeitada se me acerca.
–Sorry, but I have to ask you to leave immediately.
–Well, I’m Detective Steg from Copenhagen and this case is now mine cause it’s me who
found the body first. Better luck next time!
Le enseño la tarjeta que llevo siempre conmigo, y le sonrío como un niño. Para acabar de
humillar al desencajado y boquiabierto joven que tengo enfrente, me doblo en una reverencia
sarcástica y luego me acerco al cuerpo de manera altiva. Creo que este caso será divertido.
Terco cual mula, el sargento me sigue y se para a mi lado.
–What do you think about it?
–Obviously, the body wasn’t burned here, because the grass around the pole is intact. The
dead was tied when it was very warm because of the fire, the reason why the wood is black
and full of ash in some parts. He died at dawn, I think.
–I’ll go with some of my men to the forensic and make sure of the reason of the death and
know who the victim is. Could you go and see the people in the village and ask if someone is
missing?
–Who told you we are working together?
–Bye Steg! See you later.
Y el mamarracho me deja con un palmo de narices y cinco hombres a mi cargo. Se va a enterar
de quién soy yo.
4:00 PM:
Me estiro en la silla del sargento y pongo los pies encima de la mesa, cuidando de ponerlos
estratégicamente en los sitios más molestos y llenos de informes. Para que nadie me incordie,
me hago el dormido, pero escucho atentamente todo lo que sucede en la comisaría. Al cabo
de poco rato (y a mi pesar), llama el sargentito.
–I have some news!
–And…
–The cause of the death wasn’t the fire, the dead was poisoned. The arsenic had nearly
disappeared of her body.
–Her?
–Yes, she was Amanda Clarkson. Nun in the village’s church. However, how was the inquiry?
–I can only say that you, the people here are so nice…
–I know, nothing happens here, there hasn’t been a death since… Well, I can’t even
remember.
–We should go and visit the church.
–I’m already going.
Cuelgo y me levanto haciendo todo el ruido posible. Los mismos cinco agentes me acompañan
y nos repartimos para ir en dos coches policía.
4:38 PM:
Llegamos a la iglesia, un pequeño edificio gótico de piedra. Todavía hace sol y no hay nadie en
la calle. Me acerco a la puerta, donde el sargento (que me he enterado hace poco que se
llama Matt Brooks) está forzando la puerta. Según me cuenta un policía, nadie contestaba al
llamar. Raro siendo domingo.
Cuando consiguen abrir la puerta, me sorprende lo húmedo que está el suelo. Incluso se han
formado pequeños charcos. La iglesia es oscura y siniestra, y reina un silencio imperturbable.
Brooks saca una pistola con linterna incorporada, y llama al reverendo, un tal Goldburry.
Silencio. Llegamos al altar y sigue sin aparecer nadie. En la mesa hay una copa de plata llena
de vino. Me acerco y, por el polvo de la mesa, deduzco que quien fuera que puso la copa ahí,
lo hizo muy recientemente. Cojo el cáliz y me lo llevo a los labios para darle un sorbo al vino.
Al hacerlo, dejo caer la copa que se abolla al dar con el suelo. En la boca me ha quedado un
sabor metálico muy diferente de cualquier vino.
Es sangre.
Capítulo segundo: Veneno de amapolas
Lunes 20 de diciembre. 10:00 AM:
Al final resultó que la iglesia estaba vacía, y todavía no se sabe nada del reverendo Goldburry.
Además, el laboratorio forense ha confirmado que la sangre del cáliz pertenecía al ahora
desaparecido. Con el peso de dos posibles asesinatos, el sargento Brooks parece haberse
derrumbado. Decido establecer una tregua mental y ayudarlo en lo que sea posible. Me siento
empático, cosa rara en mí.
–What can I do? – me pregunta desde el otro lado del despacho.
Antes de que responda sarcásticamente (la tregua no me impide utilizar este recurso que hice
mío hace ya tiempo), llega un policía al que le cuesta respirar por la carrera que acaba de
hacer. A la tercera (va la vencida) consigo entender sus jadeos inconexos. Parece ser que han
encontrado el cuerpo del señor Goldburry. Brooks se levanta decidido, pero por dentro sé que
está gimiendo. Yo también me levanto.
11:00 AM:
Llegamos al sitio de los hechos, un estanque a las afueras del pueblo. El cuerpo está flotando
boca abajo en el agua, con las piernas juntas y estiradas y los brazos en cruz. Cuando lo
sacamos del agua, su cuerpo está tan hinchado y azul que es imposible no pensar en una
versión grotesca de los pitufos. Sus labios, anchos y morados, dibujan una sonrisa
escalofriante. Pero lo peor de todo es mirarle a la cara y solo ver unas cuencas vacías y…
¿Limpias? Así es, solo agujeros negros y limpios, sin sangre. No hay marcas o cicatrices en el
resto del cuerpo, y el agua del estanque no tiene ni rastro de sangre. El contenido de la copa
de la iglesia solo tenía una procedencia posible. Se me encoge el estómago y el sabor me
vuelve a la boca y, si cabe, aún más asqueroso. Las venas alrededor de la boca y en el cuello
están muy marcadas y verdes, reacción producida por algún tipo de veneno experimental. El
muerto desprende un olor a amapolas.
–It’s not a suicide, he wouldn’t have been able to clean himself after tearing up his own eyes
and then come here blind and drown himself. It’s ridiculous. Someone killed him, and I would
say it’s the same killer.
Después de exponer así mi valoración, Brooks parece ponerse las pilas y nos dirigimos a la
comisaría mientras se llevan el cuerpo para esperar los resultados.
1:30 PM:
El sargento Brooks lleva ya unos cinco minutos al teléfono, hablando con el forense. Cuando
cuelga, me comunica que yo estaba en lo cierto (naturalmente) y que el reverendo fue
envenenado. Al parecer, esta vez el veneno no es tan ordinario como el arsénico, y están
tardando en identificarlo. Por último, las heridas en las cuencas de sus ojos habían sido
quemadas para cicatrizar antes, de ahí que no hubiese sangre ni en su cara ni en el agua del
estanque. El olor a amapolas era debido a perfume, supuestamente para enmascarar el olor
nauseabundo que acabaría desprendiendo el cadáver.
La puerta se abre y entra un hombre con bata de médico que nos pregunta por el caso. Parece
ser que ha corrido la voz de unos asesinatos y el hombre no puede salir a la calle sin que lo
arrollen para pedirle antídotos y cosas tan inverosímiles como purgantes y bebidas diuréticas.
Al parecer es el médico del pueblo.
–I’m not a druid. People are getting crazy and the purgatives can kill them if they are too
strong! What the hell is happening here? They think they are going to be poisoned!
Arqueo las cejas y miro a ese hombre, pálido y delgado. Brooks le invita a salir y le dice que no
se preocupe, que la gente no es tan tonta como parece y que no hay demasiadas plantas
tóxicas en estos prados. El doctor (un tal Dalton) se marcha un poco irritado y poco
convencido.
Una duda me asalta la mente.
–Who are the richest people here, in Wiltshire?
–Uh… Dr. Dalton, Mr. Goldburry (well he was), Madeleine Blacksmith, the banker, and the
director of the High school, Mr. Brennt. Why?
–You said there aren’t a lot of poisonous plants in the fields. Are you a specialist?
–Well, when I was named sergeant of the police, I wanted to know a lot of anything that could
help me if I needed it.
–You have a forensic. Isn’t it his job?
–I was also curious.
Asiento con la cabeza y Brooks parece relajarse. Me fijo en su muñeca y no me sorprende ver
un Rolex de oro. Empiezo a tamborilear en la mesa con los dedos, y el sargento decide
ponerse a mirar por la ventana.
–It’s a strange case, isn’t it? First, a nun is poisoned and then burned. And then Mr. Goldburry,
also poisoned. Do you believe in witches?
–Sorry?
–Witches – saboreo la palabra y lo miro, sin dejar de tamborilear en la mesa.
Brooks no responde y sigue mirando por la ventana. Ahora que lo pienso, ya no parece tan
apenado.
Capítulo tercero: Pacto de sangre
Martes 21 de diciembre. 10:00 AM:
¿Qué estará pasando en el pueblo? Todo me huele muy mal, y estoy prácticamente seguro de
que tiene que ver con los nombres que me dijo Brooks. Tengo que averiguar qué une a
Goldburry con Dalton y los otros dos (Brennt y la señorita Blacksmith). Me siento en la cama
de mi habitación en The Westwoods y me pongo a pensar. El año pasado, con el affaire
Morgenstern, había algo que unía a las víctimas. Este año víctimas y sospechosos parecen
uno solo. Saco un portátil de mi maleta y lo enciendo. Cuando ya está preparado, lo conecto al
wi-fi del hotel. Primero busco a Matt Brooks. Desecho páginas de facebook, twitter, ask… ¡Ahí
está! Universidad de Cambridge. Raro para tratarse de un sargento de la policía. Licenciado en
Química. En la siguiente hora, averiguo que el señor Brennt, director del instituto, es
licenciado en Biotecnología por el M.I.T. y que Madeleine Blacksmith tiene un doctorado en
Medicina forense. Lo que más me sorprende, sin duda, es el hecho de que el reverendo no
había estudiado Teología, sino Botánica. Dalton (como era de esperar) es el único cuyo oficio
es leal a sus estudios, aparte de Amanda Clarkson (pero eso importa menos ya que está
irremediablemente muerta). Aquí hay gato encerrado.
Apunto todo esto en un bloc de notas y me levanto después de apagar el portátil. Preguntar a
Brooks sobre su licenciatura no me servirá de nada, solo para que advierta a los otros tres de
que soy un objetivo a eliminar. Lo que todavía no sé es el móvil que tenían para matar a esos
dos. Si no me equivoco, Goldburry estaba con ellos en lo que sea que estén haciendo. Decido
también no contactar con ningún fiscal o policía externa. Mi mejor pista es mi intuición, y
tengo que pasar desapercibido. Además, soy extranjero. Aunque puedo hacer algo. Tengo que
pillarlos haciendo lo que sea que tengan que hacer. Me dirijo a la comisaría pero no sin antes
preparar mi habitación. Le digo a Charles que no quiero que la limpien. Todo esto me va a
gustar.
Al llegar al despacho de Brooks, no me molesto en llamar y entro directamente. Está sentado,
revisando unos papeles. Me siento enfrente de él con una sonrisa en los labios. Todo ahora
depende de mis dotes de actor.
–Hum… Brooks, may I use the telephone, please?
–Sure – responde sin siquiera mirarme.
Lo cojo y marco el número de mi propia comisaría en Dinamarca. Se pone el Dr. Olsen, mi
mano derecha, y se sorprende al reconocer mi voz. Lo interrumpo y me pongo a decir
tonterías en danés, y le cuento lo primero que se me ocurre. La mayoría de frases son
inconexas, y el pobre balbucea pensando que me he vuelto loco de repente. Seguramente no
entiende por qué le empiezo a hablar del pollo al curry, y después paso a decir cosas como
que el cielo es azul pero que a mí me gustaría más de color amarillo chillón. Me estoy unos
dos minutos diciendo burradas y cuelgo sin dejarle contestar. Por dentro me muero de la risa.
Siempre he querido hacer esto. Como era de esperar, Brooks no habla danés, así que no me
ha prestado la más mínima atención.
–I was in my room in the hotel and I had an idea. So I contacted Copenhagen and told them
where my reports were in case the assassin killed me. I think I know who the killers are, but I
cannot tell anyone by now.
Brooks levanta la cabeza.
–Really?
– Yes. And now I have to go and contact someone out of the village. I’ll be back in the evening.
Me levanto y me marcho. Me paro un momento al lado del marco de la puerta, donde Brooks
no me puede ver. Le oigo marcar rápidamente un número en el teléfono y me voy. Cojo
“prestado” un coche policía y me voy hasta un descampado a las afueras del pueblo. Entonces
saco el móvil y me conecto a la cámara que he puesto en mi habitación. Al principio solo veo
una estancia destrozada (yo mismo la dejé así) y vacía. Hay papeles por los suelos, las sábanas
hechas una bola a un lado de la cama, y los cajones de la cómoda están tirados de cualquier
modo. La ropa está tirada en la silla y el respaldo de ésta.
Entonces la puerta se abre. Dalton va vestido de negro, de manera que si lo ven escapar no lo
reconozcan. Su piel pálida contrasta con su ropa. Solo entrar se queda parado, con la boca
abierta. Seguramente no esperaba ver una habitación desvalijada. Se lanza a los papeles del
suelo, pero no encuentra nada de provecho. Desesperado, rebusca por toda la habitación. No
encuentra nada. Se empieza a tirar de los pelos y parece hacer esfuerzos para no gritar. Debe
pensar que alguien entró antes y se llevó las pruebas que lo incriminaban a él y a sus tres
aliados. Entonces se queda quieto y su mirada se vuelve pétrea. Si piensa lo que creo, ahora
mismo se volverá contra Blacksmith, Brennt y Brooks, creyendo que alguno lo ha traicionado.
El pacto entre ellos se ha roto. Lo que pasa a continuación me sorprende. Se saca un arma con
silenciador del chaleco negro que lleva puesto y se va sigilosamente. Cierro la aplicación del
móvil y arranco el coche. Es como un juego de mesa, y un jugador está a punto de ser
eliminado. Lo que no saben es que yo también estoy jugando.
Capítulo cuarto: Placebos y venganzas
Llego a la comisaría en busca de Brooks. No creo que sea él el que vaya a morir. Eso me da
ventaja, ya que Dalton y Blacksmith o Brennt habrán acordado algo para conseguir el silencio
del supuesto ladrón de pruebas. Dalton cree que estoy fuera del pueblo (Brooks mismo se lo
dijo) y que tiene vía libre. Entonces pienso algo más. Realmente hay algo que los une a todos.
Tienen cargos de poder y sus estudios tienen bases en las ciencias experimentales. Me paro
antes de entrar en el edificio. Brennt influye en los niños que estudian en el instituto,
Goldburry lo hacía entre sus feligreses, Blacksmith tiene poder en lo relacionado con el dinero
de todo el pueblo, Dalton podía tenerlos controlados o incluso drogarlos con falsas medicinas
y si pasaba algo era Brooks quien se encargaba de destruir las pruebas que los incriminaban.
Era un plan perfecto. Pero algo ocurre y es necesario matar al reverendo. Si las cosas se
tuercen, hay que actuar deprisa. En ese momento todo lo que sea actuar a medio o largo
plazo pasa a ser prescindible. Eso convierte a dos jugadores en posibles víctimas: Brooks y
Brennt. Los asesinos podrían intentar huir de Wiltshire. Blacksmith se encargaría del dinero, lo
que le permite a la banquera seguir con vida al menos por ahora. Dalton llevaba un arma por
lo que quizás sea él el encargado de matar a los no deseables. Esa coalición puede romperse
en cualquier momento y estoy seguro de que Blacksmith también va armada. Brennt habrá
llegado a la misma conclusión y supongo que se habrá escondido fuera del alcance de esos
dos. El único que está atrapado en su propio oficio, el que no puede escapar, es Brooks. El
sargento es la nueva víctima.
Justo acabo de pensar eso y se oye un grito en la comisaría. Entro corriendo y veo como los
agentes se apelotonan a la entrada del despacho de Brooks. Me abro paso a empujones y
entonces lo veo. Su cadáver está todavía en la silla. Su posición, con la cabeza y las manos por
la mesa, podría hacer pensar que el joven está durmiendo, pero el charco de sangre que se ha
formado en el escritorio y que va derramándose por el suelo, así como la herida de bala en
medio de su frente indican algo muy diferente. Me acerco al cuerpo. Tiene los ojos muy
abiertos. Estaba a punto de gritar socorro pero fue silenciado para siempre.
Ya sólo quedan tres jugadores. Lo que sigo sin entender es el papel de Amanda Clarkson, la
monja, en todo esto. Quizás descubriera lo que sea que estuvieran haciendo los otros y fuera
silenciada. Quizás eso desencadenó la muerte del propio Goldburry. Quizás. Lo que más me
irrita es seguir sin saber nada sobre los negocios o lo que sea que hicieran esas personas que
no querían que se supiese.
–Hey – llamo a un policía que sigue en estado de shock. Now I want you to cordon off the
village. Nobody must exit Wiltshire. Quick!
El policía se despierta del mundo de las alucinaciones y los traumas y sale corriendo. Por culpa
de esto he perdido el hilo de mis pensamientos. ¿Por dónde iba? ¡Ah sí! No sé qué es lo que
podrían haber estado haciendo. O sí… Entonces recuerdo un detalle, una conversación entre
Brooks y yo:
<< –Who are the richest people here, in Wiltshire?
–Uh… Dr. Dalton, Mr. Goldburry (well he was), Madeleine Blacksmith, the banker, and the
director of the High school, Mr. Brennt. Why? >>
De ahí saqué a mis sospechosos, pero quizás hay algo más. ¿Cómo puede un reverendo ser
tan rico como una banquera? ¿Y cómo puede tener un sargento de pueblo un Rolex de oro?
¿De dónde sale el dinero? Decido ponerme en marcha. Si no me equivoco, Blacksmith estará a
punto de toparse con un cordón policial que le impedirá salir del pueblo. Dalton, en su afán de
callar a la gente, estará en busca de Brennt, y este último seguirá escondido Dios sabe dónde.
Todo esto está sucediendo bastante rápido. Me acuerdo de la aterradora velocidad con que
Severus Morgenstern acababa el año pasado con sus víctimas, y lo que tardamos en
encontrarlo. Cojo prestado otro coche policía y me dirijo… pues no sé adónde ir. Bajo del
coche y pienso mi siguiente movimiento. Entonces recibo una llamada. Se trata del policía al
que mandé acordonar Wiltshire, parece ser que quien pretendía escapar casi arrolla a unos
policías, pero lo tienen controlado. Además, han encontrado en el coche dos maletas llenas de
dinero en efectivo.
–Fine, who is it?
–Mr. Dalton, the doctor.
Me quedo helado. No esperaba esto.
–OK – digo intentando poner un orden en mis pensamientos. -Does he have a gun with him?
–Yes, all the bullets are in, and it hasn’t been fired for nearly a month.
Esto me sorprende aún más. Si Dalton no es el asesino… Cuelgo. Solo quedan dos jugadores
en el tablero y uno de los dos es un asesino despiadado y muy experimentado. Esta vez sí que
sé a dónde ir. Le pido a un policía que me lleve al instituto. Si mi principal hipótesis era
errónea, los papeles se han de volver a repartir. Uno huye, otro se esconde, y un tercero
mata. Ahora que sé que el que huye es Dalton, y éste ha sido eliminado del juego. Solo me
quedan dos papeles. Recurro a mi primer razonamiento. Brennt y Brooks eran prescindibles.
Con Brooks muerto y Dalton en manos de la justicia, solo uno puede quedar vivo. Brennt sabe
que lo quieren matar. Lo supo desde que empezaron los asesinatos. Por eso se escondió.
Entro en el instituto corriendo y tiro al suelo a quien se me pone por delante. Blacksmith
seguramente lo buscaría antes de desistir y matar a Brooks. Brennt fue más listo que ella
porque sabía cómo pensaba. Por eso se escondió donde ella no lo buscaría, pero donde
cualquiera podía encontrarlo. Se escondió en su propio despacho. Lamentablemente,
Blacksmith no es tonta, por lo que cuando irrumpo en el despacho del director, la veo bien
erguida en frente de él. Un instante después, el director se desploma, muerto. La banquera se
gira a la velocidad del rayo, sorprendida. Antes de que vuelva a disparar, esta vez a mi cabeza,
cojo un trofeo muy grande con forma de globo terráqueo de una estantería y se lo estrello en
el cráneo.
Capítulo quinto: Todo ha terminado
Me estiro como un gato en mi sillón de terciopelo rojo, en mi despacho de Copenhagen. El Dr.
Olsen se encuentra delante de mí.
–Pues al final resultó que Goldburry, Brennt, Brooks, Blacksmith y Dalton tenían montada una
red increíble de tráfico de drogas. Por si fuera poco, a veces drogaban a la gente para
extorsionarlos sin que se enterasen. Como todos ocupaban sitios muy importantes en el
pueblo, nadie se enteró. Salvo Amanda Clarkson. La monja lo descubrió todo. Antes de que
saliese de Wiltshire para comunicarlo a la policía de Londres, la mataron. La idea del escenario
estrambótico fue cosa de Brooks. Como era el sargento de la policía y se encargaría del caso,
no había nada que temer. Pero entonces aparecí yo. Mi presencia lo estropeaba todo.
Desesperados, intentaron hacer el caso más difícil, pero no se lo comunicaron a Brooks. Por
eso, quedó tan sorprendido y destrozado como cualquiera cuando se enteró de la muerte de
Goldburry, uno de los suyos. Otra vez escenificaron la muerte y hasta a mí me pareció que
podría tratarse de algo relacionado con sectas y rituales satánicos. Cuando me inventé lo de
las pruebas y Brooks llamó a Dalton, este último se lo comentó a Blacksmith. Dalton no
encontró nada y a la fría asesina le entró miedo. Decidió desaparecer del mapa, haciendo
desaparecer (aunque de una manera más extrema) a los demás. Dalton supo de sus
intenciones, al igual que Brennt, y escaparon. Dalton tuvo la mala suerte de encontrarse a la
policía en su huída. Mientras el doctor escapaba, Blacksmith, al no encontrar a Brennt, mató a
Brooks. Se encontraba cerca cuando me llamó el policía y como yo no la conocía físicamente,
pudo oír todo lo que yo dije. Con Dalton fuera, solo tenía que matar a Brennt y hacer
desaparecer el cuerpo. La policía acusaría a Dalton de todos los asesinatos y la banquera
diseñaría su propia muerte y desaparecería para siempre. Lástima que apareciese yo y le
abollase el cráneo. Ahora ella y Dalton se pudrirán en prisión.
Río con ganas, pongo los pies en la mesa y me dispongo a echar una cabezadita.
Categoria 2. Modalitat Narrativa
Segon Premi, Pep Alis
No perdis l'esperança
Un nen, a casa seva, reflexionant.
Des de fa una temporada el meu escriptor preferit no escriu res. Estic trist, perquè les seves
novel·les m'agraden molt. Fa cinc anys va començar una saga de llibres. Són molt interessants,
atrevits i no són d'aquests recargolats que costen molt d'entendre. La veritat és que semblen
gruixuts i feixucs de llegir, però no ho són pas. L'últim que va publicar va ésser fa un any i mig, i
és molt curiós, perquè anava a un ritme molt bo, de sis llibres de set-centes o més pàgines en
cinc anys. La inspiració li deu haver marxat, i és molt greu: va deixar molts fils sense lligar per
poder continuar la següent novel·la. Segurament no sap com continuar la història, i per no
decebre els seus seguidors no vol posar qualsevol cosa.
L'escriptor, a l'estudi, desesperat.
No sé pas què escriure. Tothom espera que escrigui ni que sigui un llibre més per a la saga,
però amb aquesta pressió i la inspiració inexistent que em queda, no crec pas que ho pugui
aconseguir. Totes les idees són semblants a les dels altres llibres, i no vull que m'acusin de
plagiar. Tant de bo tingués una musa que m'ajudés a escriure gràcies a la inspiració que em
donaria. Ai senyor, que podria jo escriure? No vull batalletes que es facin llargues i que no es
vulgui llegir ni la primera pàgina, ni històries sense cap ni peus, només vull escriure un relat
original, fàcil de llegir, interessant i per a tots els públics, com els altres sis llibres. Malgrat tot,
no he de perdre les esperances, perquè en qualsevol moment, la inspiració pot arribar.
El nen, dos setmanes després.
Em preocupa molt l'escriptor. Han passat dues setmanes des que vaig pensar en ell per última
vegada. No hi ha notícies que cap llibre seu que es vagi a publicar. Algú li hauria de donar
alguna pauta o idea, o ni que sigui algun fet per poder desenvolupar a la història.
L'escriptor, a casa seva, capficat en els seus pensaments.
M'estic deixant cos i ànima per escriure: em moc per veure algun detall que em captivi i em
deixi alguna anècdota, i no paro de trencar-me el cap intentant imaginar-me'l. No hi ha res
que em faci continuar, ningú em recolza, estic sol, necessito algú que em faci continuar,
perquè sinó abandonaré la sèrie i faré una altra que no tingui res a veure, tot i que molta gent
sentirà que la col·lecció quedarà a mitges.
Una carta que el nen escriu a l'escriptor.
Benvolgut Sr. Mcallister,
Li escric aquesta carta perquè sàpiga que m'agraden molt els seus llibres. Estic fascinat amb la
seva última saga, i m'agradaria saber quan sortirà el següent llibre, perquè sortirà, oi? No li
faig aquesta carta només per dir-li que és un gran escriptor, sinó també perquè (com haurà
endevinat) li vull donar ànims perquè continuï amb el llibre i que no es doni per vençut,
perquè jo sé, que si ho intentes molt, al final les coses acaben sortint bé.
D'un gran seguidor seu,
John William Van Rossom
EL Sr. Mcallister, al finalitzar la lectura de la carta.
Oh! Els miracles existeixen! Qui ho diria que el destí m'ajudaria? Mai hauria dit que algú seria
capaç d'això. Una persona m'ha escrit per donar-me ànims per continuar el meu llibre. Això
vol dir que encara hi ha gent que llegeix els meus llibres, tot i que hagi deixat de publicar
novel·les durant gairebé dos anys. Ara sé que he de continuar el llibre, per no decebre els
meus estimats seguidors. Així que... A continuar escrivint! Sense oblidar-me d'agrair a aquell
nen l'ajuda que m'ha donat.
Un any després...
-Gràcies a tots els presents per haver assistit a la presentació del meu nou llibre. Estic molt
orgullós d'haver acabat per fi la saga que havia deixat amb la vacant d'un llibre. Estic encantat
amb el meu treball, però això no hagués estat possible sense una persona, en John, un noiet
molt espavilat que va escriure'm una carta donant-me ànims per continuar, i per aquesta raó
m'agradaria donar-li les gràcies.
En John, present en aquella llibreria, estava molt emocionat per les paraules que havia tingut
el Sr. Mcallister vers ell, i no podia evitar que se li saltessin les llàgrimes. Per fi s'assabentaria
de com finalitza el llibre i a més, ell havia contribuït a fer-lo.
I així va ser com, amb només una carta amb esperança, es poden fer grans coses. Per això, si
sentiu que no podeu fer alguna cosa, per petita que sigui, estigueu oberts a petites ajudes o
petits ànims, que us serviran per anar aconseguint les vostres metes, i no sigueu pas negatius,
perquè sinó, les coses sempre aniran a pitjor, mai a millor.
Categoria 2. Modalitat Narrativa
Tercer Premi, Aloma Alenyà
Els dos dels paraigües negre
Quina sensació aquella que, quan et despertes, un pessigolleig et recorre el cos. És com
treure's la son d'una estirada. És el que vaig experimentar aquell dia, era diumenge. Estava
sola a casa i em sentia molt bé. Tot i que el pijama no m’escalfava gaire, els cabells llargs em
feien de bufanda. El sol lluïa força, per ser la tardor. De sobte un calfred em recorregué el cos,
però de seguida vaig recuperar l’escalfor quan em vaig pujar l'edredó fins a les galtes. Com
m'hagués agradat quedar-me al llit tot el dia!
Encara amb son, vaig girar-me per veure la pintura que penjava de la paret. L’havia feta jo, ja
fa uns quants anys, a l’escola d’art: representava una noia de pell blanca i galtes rosades que
al costat d’un gat tronat, mirava l'horitzó i el mar, mentre plovia, protegits sota un paraigües
negre. Què devia estar pensant la noia? Ni jo, que n'era l'autora no ho sabia.
Aquella nit, havia somiat alguna cosa molt agradable que va fer despertar-me amb un ampli
somriure als llavis. No recordava absolutament res, del somni, cap pista, cap indici. Per més
que ho volia, era impossible tornar-lo a veure. Però m'havia fet sentir d’allò més bé.
Vaig deixar-me de fantasies (en realitat em van deixar elles a mi) i em vaig incorporar al llit.
Sobre l'estora hi havia les sabatilles; bé, només una, l'altra era sobre la cadira. Vaig aixecar-me
i amb molta mandra les vaig recollir i hi vaig entaforar els peus freds. Caminant cap a la
finestra els rajos de sol s'escolaven pels foradets de les cortines. Vaig apartar-les i una onada
de claror em va enlluernar. Un altre gran dia, vaig pensar.
L'habitació havia quedat desordenada amb ganes, feta un caos: el llit estava tot desfet, els
coixins tirats per terra, la roba escampada per aquí i per allà… Intentant no entrebancar-me
anava fet saltirons cap al lavabo. Em vaig reconèixer al mirall, per sort, perquè no semblava la
mateixa persona d’ahir. Un cop d’aigua i un cop de pinta i ja m’havia arreglat una mica,
suficient per anar per casa. Portava posats uns pantalons curts i una samarreta de tirants, i
com que feia rasca, vaig posar-me aquella bata tan calenta que m'anava gran.
Els graons que baixaven a la planta principal cruixien sota els meus peus. Pas a pas, anava
creant una petita melodia de sorollets dissonants. Quan ja era a baix, un gran rugit va sortir de
la meva panxa. Quina gana! Em vaig afanyar per arribar a la cuina i preparar-me un bol de
cereals amb llet. Agafant la cullera em dirigí al saló. Estava tan silenciós que podia arribar a fer
por. La butaca petita m’esperava davant la televisió. El rellotge penjat a la paret marcava les
onze. Mitja hora després, acabat l’esmorzar, vaig portar el bol a la cuina. Un fort soroll va
trencar el silenci. Venia de la planta de dalt. El cor em bategava molt de pressa. Com era
possible un soroll si era sola a casa? Com un reflex, instintivament, vaig pujar les escales sense
fer gens de soroll. Un cop a dalt mirava nerviosa per totes bandes per localitzar algú o alguna
cosa, però no hi havia res. La porta de l’habitació era tancada. Potser era d’allà on havia sortit
el soroll? Sigil·losament vaig avançar pel passadís. L’habitació era al fons. Amb molt de compte
vaig ajupir-me i vaig apropar l’ull al forat del pany, esperant veure-hi el llit desfet i els coixins
escampats, però era massa ple de pols i no veia res. La porta va grinyolar lleugerament quan
vaig obrir-la.
L’habitació estava neta i endreçada.
Què havia passat? Qui hi havia entrat? Que jo recordés no tenia contractada cap senyora de la
neteja. Vaig córrer cap al lavabo. El mirall em deia que sí, que era jo, que no estava pas
somiant. Darrere la meva silueta els coixins lluïen tan ben posats! Em preguntava com és que
estaven en el mateix ordre de sempre, el que jo feia servir quan tenia el valor de fer el llit.
Algú m'havia estat observant abans? I em coneixia?
M’estava començant a posar molt nerviosa. Sense que això tingués cap sentit, potser només
per fer temps, em vaig fer un monyo histèric i absurd, quasi tant com jo em sentia.
Vaig baixar cap al saló. Allà encara hi havia aquell silenci proper a la por, i el tic-tac del
rellotge. De sobte, l’aixeta de la cuina, el regalim de l’aigua. Què passava ara? M’hi vaig
acostar amb compte: el bol era a la pica, sota l’aixeta. Net i polit. La vaig tancar, i fent un gran
sospir vaig tornar cap a l'habitació.
Em vaig vestir, uns pantalons texans i un jersei senzill però gruixut. Vaig tornar a baixar, per
arreplegar l’abric d’una revolada i escapar-me. Es va sentir un tro. Em vaig afanyar per agafar
un paraigües per sortir rabent de casa.
No sabia on anar. Vaig tirar carrer amunt per arribar a la plaça. No es veia ni una ànima. Prop
d’allà hi havia un banc buit, i veient que no se m’acudia on més anar, m’hi vaig seure. Era
realment un banc solitari, però m’oferia una vista esplèndida del mar. Semblava un bon lloc
per pensar. Un gat de carrer un pèl tronat se m’apropà i saltà al damunt del banc, al meu
costat. Em va observar i es va limitar a posar-se com jo, mirant el mar. Un gran tro va obrir el
cel i la pluja començà a caure com si volgués clavar cops a terra. Vaig obrir el paraigües
protegint-me, a mi i al gat. No vaig treure cap conclusió sobre res del que havia passat abans a
casa. Vaig mirar el gat buscant la seva complicitat però semblava atrapat en un pensament.
Quin gat més estrany! Em vaig aixecar, amb la intenció de tornar a casa, i el gat també s’alçà.
Anava tota l'estona al meu costat, protegint-se de la pluja sota el meu paraigües. Quan vaig
arribar a casa es va quedar a l'escaló de la porta per no mullar-se. Vaig plegar el paraigües i
vaig entrar. Em va estranyar que el gat no entrés, però el que jo no sabia és que el tenia més a
prop del que em pensava.
Ara semblava que pedregava amb fúria. Em vaig afanyar a tancar les finestres i abaixar les
persianes. Durant la resta del dia vaig estar dibuixant i pintant, perquè havia d'entregar una
pintura la setmana vinent. Finalment la nit caigué i me’n vaig anar a dormir. Havia plogut
durant tot el dia, i va ploure durant tota la nit. Una nit que em semblava no poder gaudir com
les altres.
L'endemà, sortint de l'habitació vaig trobar una clau a terra, i la vaig introduir al pany de la
porta. Efectivament era aquella, i quan la vaig treure per guardar-la vaig veure que estava
plena de pols. El forat havia quedat ben net, suposo. Vaig baixar cap a la cuina, aquell dia
cereals no. Vaig obrir un calaix on hi havia una barreta energètica. Sense més opcions, me la
vaig menjar: remollida.
Tot tornava a començar: petits sorolls venien del pis de dalt. Ara era la meva per descobrir
què passava, qui hi havia. Tan felinament com vaig ser capaç, vaig plantar-me davant de la
porta. Aquell cop sí que el forat del pany em va permetre veure alguna cosa, però no era el
que jo m'esperava. Endreçant l'habitació hi havia una noia, només li veia l'esquena. Quan es
va girar em vaig quedar glaçada.
Era jo mateixa, jo endreçant l'habitació, jo amb la bata posada i el monyo malgirbat. Jo que
mirava, em vaig tocar la cara per veure que no somniava: no, no, també era jo. Llavors vaig
tornar a acostar el cap al forat del pany i vaig veure com un gat pujava al meu llit. Era aquell
gat! El gat negre que m'havia seguit ahir! Mica en mica, tot plegat em va deixar de fer por; fins
i tot vaig pensar que si obria la porta m'endreçaria la resta de la casa. Seria una forma curiosa
de fer neteja. Si més no, estava contenta d'haver descobert el cas.
Quan va tornar a caure la nit, no vaig poder dormir de tant donar-li voltes; si obria la porta
durant el matí la visió no sé pas què faria, però si la deixava tancada passaria el que ha passat
durant aquests dos dies, de manera indefinida. Decisió difícil, però no impossible.
L’endemà, em vaig aixecar amb un somriure de galta a galta. Havia planejat aquell matí durant
la nit, i res no podia fallar, del pla. Així doncs, després de llevar-me vaig obrir la finestra, vaig
sortir de l’habitació i vaig tancar la porta. Mig saltant, vaig baixar les escales i vaig arribar a la
cuina. Avui sí que menjaria cereals, dins un gran bol i amb orgull me’ls vaig acabar al moment.
Vaig somriure al sentir els sorolls a dalt i vaig deixar el bol tranquil·lament al marbre de la
cuina. Amb la mateixa tranquil·litat vaig pujar les escales i em vaig apropar al forat del pany:
era jo mateixa qui mirava el gat i somreia; i jo mateixa qui caminava fins al quadre i
l’acariciava; i a mi mateixa a qui una sensació profunda d’orgull em pujava a la cara; també era
jo qui es dirigia cap a la finestra oberta. El gat em va seguir i d'un salt érem fora.
Ara el meu somni era lliure.
Efectivament, el bol de cereals continuava a la cuina.
Categoria 1. Modalitat Poesia
Primer premi, Laura Rayón
Los Amantes Feos
Los vi por primera vez cuando tenía
doce años. Paseaban juntos por el
muelle.
Ella llevaba un vestido de terciopelo
granate e iba cogida del brazo de él.
Caminaba muy elegantemente, con la
dignidad que tienen siempre las señoras
de su casta, pero tenía un semblante tan
triste...
Incluso la luz del mediodía parecía
evitar su expresión y la dejaba en una
inquietante penumbra.
Los dos iban mirando al suelo y
paseaban sin pasión, peligrosamente
cerca del borde del muelle.
El llevaba el típico bombín negro,
ligeramente inclinado hacia ella y
acompañaba sus pasos con un
repiqueteo de bastón.
Al verlos, inmediatamente supe quiénes
eran. Todo el mundo hablaba de ellos.
Los llamaban 'los amantes'. 'Los
amantes feos'.
Ella era demasiado delgada para los
gustos de la época. Las malas lenguas
decían que si estaba tan delgada era
porque en realidad su familia estaba en
bancarrota, pero todo el mundo sabía
que no eran más que habladurías.
Él era demasiado bajo, un magnífico
espadachín aficionado al esgrima y sin
demasiados amigos. Por no decir
ninguno.
No es que no fuera sociable, pero se
pasaba el tiempo encerrado en su
despacho o viajando. Nadie sabía qué
había sido de su mujer, pero ya hacía
cinco años que nadie la veía.
El marido de ella era un rico
comerciante. Un soltero de oro que no
era soltero, pero que tenía una visión
muy libertina del matrimonio. Nadie
sabía a ciencia cierta cuántas amantes
había tenido, pero si nadie se había
dedicado a contarlas era porque era
imposible.
Al parecer se habían conocido en una
taberna. Un antro de lo más deprimente.
Uno de esos en los que nada más entrar
te das cuenta de que la goma de tus
zapatos no se quiere despegar del suelo
y, que además, huele a whisky y a
desinfectante.
No era una novedad que ella estuviera
ahí, el tabernero ya estaba
acostumbrado a servirle ron con hielo.
Pero que él entrara sí que fue
sorprendente. Normalmente podías
encontrarlo en los mesones más caros
de la ciudad comiendo siempre lo
mismo, perdiz al horno y agua.
Su animadversión por el alcohol no era
ningún secreto.
Curiosamente esa noche, él se
emborrachó y así empezó su historia de
amor con ella.
Eran amantes, pero no acostumbraban a
esconderse mucho, y si lo hacían era por
pura diversión, no por miedo a ser
descubiertos.
Era bastante usual verlos pasear por el
muelle, o descansando bajo la sombra
de un árbol, o simplemente mirando la
puesta de sol en la playa.
Durante sus primeros años de relación
parecían la pareja perfecta. La pareja
perfecta más imperfecta que había visto.
Él, con su nariz aguileña y la boca
torcida.
Ella con sus ojos demasiado separados
y sus dientes amarillentos.
Eran completamente felices, se los veía
tan acaramelados..
Cuando los veías de espaldas,
contemplando la puesta de sol, y la luz
del atardecer recortaba sus siluetas, eran
perfectos.
Pero bastaba con que uno girara
ligeramente la cabeza para que la
ilusión se rompiera y volvieras otra vez
a verlos. A ver a los amantes. Los
amantes feos.
todo a través de sus anteojos.
Una vez, con catorce años, los vi
entrando en el teatro.
Se pasaron toda la obra cogidos de las
manos.
Ella llevaba un vestido azul muy bonito,
uno de esos de seda que tienen un gran
lazo donde acaba el corsé.
A partir de ese momento nunca más los
volví a ver juntos.
Él llevaba un traje muy parecido al que
le había visto cuando paseaba por el
muelle, pero esta vez era de color gris
marengo.
Caminaban muy juntos y de vez en
cuando se miraban y se sonreían.
Él le guiñaba un ojo y ella soltaba una
risita y se ponía toda roja.
Habían reservado todo un palco. Todas
las butacas rojas estaban vacías y se los
veía a los dos solos, juntos, sentados en
el centro de la fila que quedaba más
cerca del escenario.
De vez en cuando se inclinaban desde la
barandilla para poder ver mejor la obra
y, con mucha elegancia, lo observaban
La mujer de él regresó en una galera
llevando cogidas las manitas de dos
niñas preciosas.
La mayor no podía tener más de siete
años. Tenía la piel completamente
blanca y el pelo rizado, negro azabache.
La pequeña debía tener unos dos años,
era rubia como su madre y tenía los ojos
de un azul intenso, casi cínico.
Ninguna de las dos se parecía en nada a
él.
A partir de ese momento, él se convirtió
en padre de familia, aunque nunca hizo
bien ese papel.
Se pasaba los días encerrado en su
despacho y las noches en la taberna.
Aunque las malas lenguas aseguraban
que los amantes seguían viéndose, yo
nunca los volví a ver juntos hasta la
muerte del padre de la mujer de él.
reposaba la oreja contra la madera
lacada a fin de oír mejor.
Parecían felices otra vez.
Nada más recibir la noticia, su mujer
y las dos preciosas hijas se embarcaron en
una galera, que más tarde nos enteramos
que nunca consiguió llegar a puerto.
A su muerte, ordenaron enterrarlos
juntos en la misma tumba de mármol
blanco.
Por aquel entonces, yo ya tenía treinta
años, y los amantes habían pasado ya
los cincuenta.
Pero el mármol siempre está manchado
de flores de almendro. De pequeñas
flores rosas.
Él había perdido mucho peso y las
arrugas que tenía en la cara le hacían la
nariz aguileña todavía más prominente.
Flores que caen de las ramas de dos
árboles entrelazados.
Ella, por contra, no parecía haber
sufrido el paso del tiempo. Los únicos
estragos que este le había causado eran
una mirada infinitamente triste y un
caso bastante avanzado de sordera.
Durante los últimos años de sus vidas,
me acostumbré a verlos a través de la
gran ventana de la mansión de él.
Juntos, junto al piano.
Él tocaba música clásica y ella se estiraba
encima de la cola del piano y
Dos árboles que se ciernen sobre la
tumba como un abrazo protector.
Un abrazo que protege a los dos
amantes. Los amantes feos.
Ahora, cada tarde, veo al sepulturero
barrer las flores rosas que caen sobre el
mármol.
Y cada mañana veo como las flores
vuelven a caer.
En otoño, la tumba queda totalmente
sepultada bajo miles de hojas de colores ,
y en invierno, casi no puedo
distinguirla entre la nieve.
observar cómo se iban marchitando al
estar en contacto con la nieve.
Una vez, con mi paga extra, dejé cinco
tulipas amarillas sobre el mármol
blanco.
Después de eso nunca más volví a pasar
por el cementerio.
Durante siete tardes me quedé a
Categoria 1. Modalitat Poesia
Primer Premi, Andrea Gastón
Nada
Cuando no haya estrellas en la noche
ni queden pájaros en el cielo,
cuando los “hola” y “adiós” se mezclen
en el viento.
Cuando nunca perezca el invierno
y un pintor pinte de gris las calles,
cuando en mi existencia no haya nada
más que el miedo.
Cuando la vida se torne negra
y las flores nazcan marchitas,
cuando los gritos de mi vacío
hayan muerto.
Será entonces cuando mi esperanza
caiga en pedazos por el suelo.
Categoria 1. Modalitat Narrativa
Primer Premi, Raquel García
Mañanas de domingo
Todo parecía correcto. Era domingo. El sol lucía como si fuese agosto, pero hacía frío. Michael
ya terminaba de bajar las escaleras del bloque de pisos, dispuesto a salir a la calle y reproducir
la misma rutina de siempre. Compraría el periódico, aunque sabía que al cabo de un par de
días este acabaría en la basura, sin siquiera haber sido hojeado. Después pasaría por delante
de la floristería y compraría dos tulipanes blancos, solamente por el placer de llevar flores a
casa. A continuación se dejaría caer por la panadería, aunque lo más probable era que no
comprase nada, pues sabía que ella estaba a dieta y no quería tentarla. Y ya está. Ese iba a ser
su domingo. Puede que por la tarde encendiese un rato la televisión y fingiese prestarle
atención cuando en realidad no tuviese ni la menor idea de lo que estaba pasando. Es cierto,
últimamente no había muchas cosas que le entretuviesen, todo parecía haberse vuelto
aburrido. En el caso de la televisión y la radio, solo las encendía para ver si conseguía
inmiscuirse en la realidad de tanto en tanto a pesar de que no iba mucho con él. La realidad
podría interferir en su rutina y no le apetecía demasiado que eso ocurriese.
Iba cavilando sobre estas cosas cuando por fin llegó al último tramo de escaleras. “No es
posible” pensó con frustración. Había olvidado la bufanda. Cualquiera hubiese mandado la
bufanda a paseo, más sabiendo que vivía en un ático y que el ascensor del bloque llevaba
meses estropeado, pero Michael no pensaba hacerlo, así que se dispuso a subir de nuevo. La
verdad es que esa bufanda le sentaba peor que a un santo dos pistolas (ojala estuviese
exagerando), pero a ojos suyos aquella bufanda era una obra de arte y había decidido llevarla
a todas partes. Nadie se atrevería a discutírselo de todos modos… Una vez arriba se paró un
momento a respirar, abrió la puerta y entró en casa. Todo parecía normal. Todo menos ese
extraño olor. “No puedo creer que aún no haya quitado esa peste” dijo en un murmullo, algo
irritado. Ella estaba en el salón, de espaldas a él, inmóvil. Parecía concentrada. “Y encima va, y
provoca esa horrorosa mancha en el suelo”. Pensaba que con el rato que él llevaba fuera, que
no era poco entre tanto recorrer peldaños, ella debería haberse deshecho ya de todo eso.
Llevaba tres años casado con ella, se suponía que ella era la eficiente. En cualquier caso, eso
eran minucias, desviaría ligeramente su ruta de paseo e iría al hipermercado a comprar
ambientador y alguna tela bonita para cubrir el suelo. Cuando llegase a casa podrían ponerla
juntos. Ella se alegraría de ver el salón renovado. ¡Ah, y cubiertos! Debía recordar comprar un
par de cuchillos nuevos y algunos vasos. Ahora recordaba que anoche había terminado por
dejar algunos de ellos inutilizables. De este modo, tranquilamente, se encaminó por fin hacía
su primer destino. Bien pensado, tal vez sí que compraría alguna pasta en la panadería.
A las 12:34 exactamente, se encontró de vuelta en casa. Había pasado una agradable mañana
bajo la luz del sol invernal y se sentía relajado, casi flotando, como si viniese de practicar yoga.
Entró en el piso con ánimo, deseando poner su nueva y preciosa alfombra en el suelo del
salón. Cerró la puerta y colgó el abrigo. Dobló la bufanda. Ese olor seguía ahí. Ella seguía ahí,
donde la había dejado. Pasó por su lado de camino a la cocina, esquivando la enorme mancha
del suelo, la cual había parecido crecer en las últimas horas. “Cariño he traído leche y el
periódico, flores, ambientador, cuchillos, vasos y una alfombra. Te encantará”. Se dirigía a ella
con un tono alegre y pícaro. Sabía que no le oía, pero francamente, le daba igual. Sabía que no
podía ver la alfombra, pero tampoco le importaba. “Voy a echarme una siesta en la cama. No
pareces muy cómoda ahí, siéntete libre de ir al sofá si lo prefieres”. Pero ella no podía
moverse. Entonces él pasó al lado del cuerpo inerte y sin vida de su tan poco querida esposa.
Tenía la mirada perdida, sus morados no eran más que el resultado de la fuerza con la que la
vida la había golpeado y la sangre brotaba de sus heridas como el agua que fluye por los ríos
intentando llegar a la libertad del mar. “Creo que encenderé un rato la radio” dijo para sí
mismo. Sabía que de este modo se quedaría dormido antes, pues la radio le aburría. La verdad
es que últimamente todo le aburría. Bueno, todo menos sus mañanas de domingo.
Categoria 1. Modalitat Narrativa
Segon Premi, Ada Melo
Menispermum canadense
(també coneguda com a Canadian Moonseed; planta de la família Menispermaceae, el fruit de la qual,
de color lilós, en ingerir-lo causa fortes al·lucinacions i en el pitjor dels casos pot comportar una mort
sobtada)
- I digues, Núria, serà la primera vegada que vas a buscar bolets?
La Conxita, que anava asseguda en el seient del copilot, s’havia inclinat cap enrere i m’estava
mirant amb expectació. La pregunta m’enganxa desprevinguda. Havia trencat l’atmosfera de
silenci que es portava cultivant des de ja feia una estona. Desvio la mirada del paisatge que
havia estat escrutant a través del vidre i em concentro en pensar una resposta coherent.
- Sí. A casa només és boletaire l’oncle Ignasi, a qui no li agrada gaire que l’acompanyin.
Fins feia deu minuts em disposava a tancar les maletes tancant així la temporada d’estiu que
passem cada any a la muntanya. La mare m’estava ajudant a empaquetar les darreres coses
en el llit del costat. Durant dues setmanes a l’any comparteixo habitació amb la meva àvia, fet
al qual mai no m’acabo d’acostumar, segurament perquè sóc filla única. De cop, el so d’un
clàxon. M’aboco per la finestra i veig el jeep de la Míriam, i aquesta que treu el cap per la
finestra abaixada del seient del conductor.
- Mama, la Míriam em pregunta si vull anar a buscar bolets amb ells?
Quatre indicacions de la mare, un petó i un abriga’t de l’àvia, una corredissa per les escales, i
en un no res estava ocupant l’últim seient buit del jeep. La situació no podia ser més
surrealista: em disposava a anar a caçar bolets hores abans de tornar a Barcelona, que ja es
feia enyorar.
Tampoc no podria ser més incòmoda. Em trobo asseguda al darrere d’un jeep amb dues altres
persones, amb una de les quals podríem dir que mantinc una relació una mica especial. Per
resumir-ho en poques paraules: ens coneixem des de petits, una vegada ell em va fer un petó,
des d’aleshores no em parla i jo ja he abandonat la idea d’iniciar una conversa amb ell per
excés d’intents fallits... en resum, mínim contacte possible, i la constatació que possiblement
és de les persones més tímides que he conegut mai. Devia d’haver ajuntat totes les forces del
món aquell vespre quan va fer el que va fer.
Però que això no us faci tenir una mala impressió de la situació. Ell i jo ens veiem cada dia
durant l’estiu, ja que els dos formem part de la mateixa colla d’amics al poble. Tots els altres
nois de la colla ja tenen més que assumit aquest fet i veuen d’allò més natural que no ens
dirigim la paraula de manera directa, però això no ha impedit que totes les tardes d’estiu ens
ho hàgim passat genial tots junts.
Per mala fortuna seva, tinc una molt bona relació amb la seva mare. A diferència d’ell, la
Míriam és la persona més oberta i entusiasta del món, i possiblement això és el que fa que
m’entengui tan bé amb ella. Segurament ara deu estar maleint la seva mare fins als ossos pel
fet que m’hagi convidat a venir d’excursió amb ells. Mirant-lo de reüll veig com ell també
contempla el paisatge, fent-se l’absort o el desinteressat en la conversa.
- No se n’ha de saber gaire, ja veuràs que en cinc minuts estaràs feta una professional.
El Toni, tot al contrari que el seu germà gran, pot resultar, sorprenentment la persona més
sabia i encertada del món, tot i la seva joventut. Sempre he pensat que si no fos filla única
m’hagués agradat tenir algú com ell com a germà petit. En aquesta ocasió, com és d’habitud,
també havia sabut reconduir la situació a bon port com era d’esperar. Tot el tros de trajecte
que quedava fins la pista forestal me’l passo parlant amb ell sobre com reconèixer els bolets
comestibles en cas que els trobem.
- Nois, ara quan aparquem, agafeu els cistells i els anoracs del maleter.
Per sorprenent que sigui, en el descampat que marca l’inici de la pista forestal, només hi ha el
nostre cotxe i un parell més. El Toni se n’alegra, dient que així estarem més tranquils en la
escalada. Obrim el maleter i agafem els anoracs. Jo ja he vingut previnguda de casa: la mare
m’havia donat el forro polar del meu pare perquè el meu ja estava desat a la maleta. Em va
excessivament gran, però per a la ocasió serà ideal. S’ha anat aixecant un ventet que a mesura
que hem anat pujant en alçada, seguint la carretera, s’ha intensificat.
Els nois s’han barallat pels anoracs que quedaven. Aparentment un dels dos és d’un color groc
estrident espantós. Finalment, el Toni s’ha quedat un que és de color blau pana. Quan ens els
hem posat, ell s’ha passat els cinc següents minuts rient-se del seu germà, fent-ne acudits que
realment deixaven molt que desitjar. La veritat és que a aquell impermeable no afavoria a
ningú que el portés posat.
Hem començat a pujar i poc a poc ens hem anat distanciant els uns dels altres en direccions
diferents. Faltava una navalla pels cinc que érem. Els he acabat convencent que jo no en
necessitaria cap, ja que amb prou feines trobaria gran cosa.
Tal i com m’ha explicat en Pau, m’agenollo i començo a buscar entre els matolls i les arrels. En
una primera instància miro de no embrutar-me gaire la roba que porto posada, ja que serà la
mateixa amb la que baixaré a la ciutat, però al cap d’una estona, en veure que és inútil, deixo
en el sòl tot el meu entusiasme, fins acabar negra fins les ungles.
La dedicació ha anat decaient a mesura que passaven els minuts i no trobava res, com
m’havien promès. Ja havia sortit de casa fent-me la idea que tornaria amb les mans buides,
però la il·lusió m’havia portat a pensar que potser hi havia sort i trobava alguna cosa.
Considero l’opció que potser he anat a furgar en la una zona no molt propícia, així que
m’aixeco per pujar fins un altre tram de bosc. Amb una nova zona, potser recobraré les
esperances. Però de nou res.
Em dono per vençuda i començo a caminar. Recompte de bolets, zero. Això sí, hi ha molts
arbustos amb fruites del bosc. Predomina el color lila. Ja fa molta estona que he perdut de
vista a la resta de l’expedició, però amb l’atenció centrada en el terra, no ho havia percebut
fins ara. El terreny és força irregular i ja és prou difícil seguir avançant com per distreure’m
amb d’altres coses. El calçat és una de les coses a tenir en consideració per a la pròxima
vegada. No m’havia canviat de sabates, encara que tampoc no hagués tingut l’ocasió perquè a
hores d’ara ja devien estar dins d’una maleta al cotxe, i conseqüentment em disposo a seguir
avançant amb unes espardenyes als peus per sabates.
Em llepo i m’eixugo les mans plenes d’un suc lilós en els texans i m’aturo a observar. El
paisatge és preciós. Havia plogut la nit anterior i encara es respirava la humitat en l’ambient.
Hi havia alguns arbres caiguts recentment, fruit d’algun llamp. Devien ser arbres centenaris,
per les dimensions que tenien. Més d’un al caure, havia aixecat una bona part del terra
enduent-se les seves arrels més enterrades. D’altres, ja devia fer més temps que hi eren
ajaguts en el sòl, ja que estaven tots recoberts de colònies de molses i bona part de la fusta es
veia podrida. Ningú no els havia mogut des de la caiguda. Seguien en la mateixa posició
intacta. Ben bé es veia un territori verge.
Segueixo avançant fins arribar a un rierol. Porto una bona estona caminant i el cos em
comença a fer figa. El cap no em para de donar voltes des de fa una estona. M’agenollo prop
del corrent d’aigua i em mullo la cara. Em frego el rostre amb insistència per a mirar de
despertar-me. Amb els ulls tancats puc sentir el soroll de l’aigua baixant amb més claredat.
M’atreviria a dir, fins i tot, que alguns metres més avall hi ha un trencant en el curs ja que es
pot sentir el soroll de l’aigua picant contra la roca.
Em trec les mans de la cara i em quedo mirant el meu reflex en l’aigua. Porto els cabells tot
esbullats. Una fulla se m’ha enredat entre els cabells. Segueixo baixant, escrutant-me el
rostre. Tinc bosses sota els ulls de la son que porto acumulada aquests dies, i les galtes
enceses de l’esforç que m’ha suposat la pujada. Els llavis, com ja era d’esperar, tallats del fred.
Mentre me’ls llepo per humitejar-me’ls, el reflex els torça per somriure’m. No entenc perquè
no m’imita. Jo segueixo amb els llavis mossegats. El reflex em torna a somriure. Penso que
potser només intenta ser simpàtic amb mi i li torno el somriure. Pel que sembla ho troba força
divertit perquè com a resposta, el meu rostre dins l’aigua es posa a riure. Aquesta situació no
m’inspira gaire confiança, així que remoc la mà dins l’aigua per dissipar la imatge.
Aixeco la mirada i veig alguna cosa que es mou entre els arbustos. Acluco els ulls per veure-hi
més nítidament, però ja no hi ha ni rastre. Ja res no es mou. La cosa en qüestió, a aquell pas,
ja es deu haver esmunyit ben lluny d’allà a hores d’ara.
Opto per seguir avançant en línia recta, però aquesta vegada, refent el camí que he fet fins ara
amb la idea de tornar al punt d’on havíem sortit. La baixada és més fàcil que la pujada. El pas i
el meu pols cada vegada s’acceleren més. Em trobo insegura en aquest lloc, i vull sortir d’allà
el més aviat possible. Des de fa una estona que tinc l’estranya sensació que algú m’observa. I
cada vegada n’hi ha més. Puc sentir milers de mirades clavades en el meu clatell. Tot i així,
quan miro al meu voltant, s’amaguen entre els arbres. Són molts, petits i esmunyedissos. Puc
sentir les seves rialles i les seves mofes. Sóc completament el centre de la seva atenció.
El nerviosisme em baixa per l’esquena i m’arriba als braços i poc després a les cames. En un
moment sobtat, els genolls em fallen i em desplomo. En caure el cap em pica contra una roca.
Instintivament em porto la mà al front: sang. Una gota em rellisca per la mà, vermella i
brillant. Me l’apropo als ulls per estudiar-la. Són minúsculs cristalls vermells. Un robí.
Fascinant. És preciós. Els ulls se m’il·luminen i acte seguit em poso a riure.
D’entre les males herbes ha sortit una figura que no fa més d’un pam d’alçada. És un homenet
amb una barba llarga pel-roja, ben pentinada i planxada. Sobre el nas, duu uns binocles per
llegir. Se’l veu disgustat i va negant amb el cap i estirant-se dels cabells. Porta un rellotge de
butxaca penjat del coll amb una cadena daurada.
- És de mala educació menjar de la taula del proïsme sense demanar permís. El bosc pot ser
molt traïdor senyoreta Núria. El temps s’acaba i el temps no espera a ningú. Ha anat a ficar el
nas on no devia.
Mentre que va parlant dibuixa cercles caminant. Poc a poc, diversos rostres s’han deixat
veure, i fins i tot alguns s’han apropat a l’escena que està tenint lloc. M’estic mirant
l’espectacle encuriosida, i provo d’entendre el que aquell petit simpàtic follet vol dir-me. Em
trobo ajaguda al terra, encara amb la mateixa posició en la qual havia caigut. El cap cada
vegada em fa més mal, fins al punt que sembla que m’ha d’explotar. He deixat de riure per
dur-me les mans al cap per mirar d’alleugerir aquest dolor intens. Els homenets, sense cap raó
aparent, s’havien posat a plorar al uníson. El plor estrident havia passat a ser crits i jo cada
vegada em premo el cap més fort amb les mans. Havia decidit que el millor que podia fer era
fugir d’aquell soroll i amb l’ajuda dels braços havia aconseguit aixecar-me i allunyar-me del
lloc.
Mentre segueixo avançant entre la vegetació, sóc conscient que alguna cosa no rutlla. Em
trobo fora de si, exultant, i fa estona que he perdut el control dels meus sentits. Camino sense
rumb i simplement prossegueixo a avançar. Marxo balancejant-me i recolzant-me en els
arbres per no caure. Cada pas és un esforç immens.
Una taca groga apareix en el meu camp de visió. Al principi no segueix una trajectòria
definida. Es mou aleatòriament, avançant i reculant, fins que arriba un moment en el qual es
queda quieta. El seu següent moviment és cap a mi. A mesura que s’acosta augmenta, i es va
perfilant fins al punt que li puc posar rostre. Se’m dibuixa un somriure a la cara. On carai havia
estat fins ara. Ell, per la cara que fa, no sembla tan content de veure’m. Amb les seves mans
en les meves espatlles em sacseja. Vull dir-li que pari, que em fa mal. Fa cara de preocupat. Els
ulls ho diuen tot. Mira a banda i banda i es porta les mans a la boca en un parell d’ocasions
per projectar la seva veu i pronunciar frases inintel·ligibles per a mi. Vaig perdent la visió. I de
cop,_______________________________________________________________________...
Categoria 1. Modalitat Narrativa
Tercer Premi, Marta Florido
El lliri d’un àngel
- Ja m’han vingut a buscar.
Reposava asseguda d’esquena a una finestra d’una petita torratxa que naixia d’una casa gran,
esplèndida; negra. La silueta de la torratxa es retallava contra la llum de la lluna plena i lluïa
com si fos el més pur diamant.
Observà com la primera oreneta s’apropava des de la llunyania i començava a voleiar per
sobre seu, lentament i amb confiança, traçant unes corbes perfectes que tallaven el vent així
com la seva ànima.
L’oreneta era neu per sota i nit per dalt. Tenia una taca que li envoltava el bec negre: era roja
de sang. O de rosa. Roja de rosa. Per un moment tancà els ulls i en recordà l’olor.
Havia sigut feia uns dies. Ella s’amagava darrere la torre del campanar.
Contemplava la torratxa. Tenia la sensació que les teranyines li mormolaven a l’orella que s’hi
acostés, que s’hi quedés per sempre. Però ella només observava com ell, pell blanca i jove, es
ficava al seu llit i es quedava mitja hora amb els ulls blaus clavats al sostre. L’observava des de
molt lluny, gràcies als seus ulls d’ocell o d’àngel. Uns ulls que es fixaven en ell fins que arribava
la matinada i havia de marxar cap al cel. Quan ell finalment dormia, ella anava i es recolzava a
la finestra d’aquella petita torratxa en la que dormia ell i la vetllava tota la nit. Vigilava el seu
somni. Deixava que tota l’ànima que veia en ell l’omplís per dins i intentava donar nom al seu
color. El color de l’ànima. No n’havia vist cap d’igual. Era un tresor, i ella el protegia.
L’acariciava, li cantava, li mormolava que no tingués por, que ella era el seu àngel de la
guarda. I mentre deia això plorava, però s’eixugava les llàgrimes perquè no caiguessin en
aquella llum tan lluent que era l’ànima d’ell, i perquè no sabés que ella en realitat era dèbil i
brillava molt menys que ell. Quan feia fred, l’envoltava amb les seves ales de plomes blanques
fins que sortia el sol i la llum d’aquell color inefable travessava el seu cos d’àngel per tornar a
aquell cos de pell blanca i cabells d’or. Llavors ella marxava cap al cel; volava amb els ulls
tancats traspassant els núvols i pensant en ell. I en els seus ulls. I en la seva llum.
Però aquell dia de feia uns dies, va ser diferent. Per primer cop. Ell, abans d’anar-se’n a
dormir, obrí la finestra i s’hi abocà enfora, buscant amb la mirada un cos invisible que no
apareixia. I llavors, posà a l’ampit de la finestra un gerro blanc amb un collaret de flors de
pintura negres i a dins hi posà una gran rosa vermella. L’olorà i l’observà amb els ulls
espurnejants durant alguns minuts. Després, agafà un petit paper violeta que havia estat
doblegat per la meitat i s’aturà en sec. Tenia la mirada fixa en el gerro, i s’emportà
inconscientment el paper als llavis, dubtant. Dubtava, i mentre dubtava, ella l’observava i
patia i s’esforçava per no caure. Estava nerviosa i les cames li tremolaven com si fossin fulles
seques sacsejades pel vent. Ell...
Al final, guardà el paperet violeta al primer calaix de la seva tauleta de nit, tancà la finestra
deixant el gerro amb la rosa a l’exterior, i al cap d’una hora, s’adormí.
Ella recordava que mai havia volat tan de pressa, amb el cor que sentia que li palpitava al seu
interior. Tenia cor? Les ales, grans, magnífiques, àgils, tallaven el vent amb destresa i
s’acostaven a la rosa. Hi arribà. L’agafà amb delicadesa i l’olorà. Mai havia sentit una fragància
igual... Tancava els ulls i deixava que els seus pensaments s’omplissin d’aquella olor que sentia
que li arribava al més profund de l’ànima. Potser també era perquè estava barrejada amb la
presència de les seves mans blanques. Aquelles mans que l’havien deixada al gerro i que ara
somniaven a sobre del llit. Ella somrigué inconscientment. Què... què diria la carta violeta?
S’alçà i començà a cantar la melodia que totes les nits cantava. Llavors, la llum que començava
sent tènue i acabava brillant com una espurna d’estrella, es formava en el cos d’ell, i
s’acostava lentament cap a ella, que la rebia asseguda, recolzada a la paret de sota de la
finestra, i l’abraçava i l’acariciava amb les seves mans de seda. Aquell dia li ensenyà la rosa.
Mormolà, tan fluixet que estava segura que només la podria sentir ell en aquell món de tantes
flors: “Gràcies”. Es tapà els llavis amb les mans i mirà endins de l’habitació de la torratxa. No
l’havia despertat. Endevinà quan es féu de dia que aquella seria una nit que mai podria
oblidar, i que sempre li evocaria el perfum de la rosa vermella que moria com ella.
Obrí els ulls, i tornà a veure aquella oreneta amb la taca que envoltava el bec roja de rosa. No
cantava. Mai ho faria.
El dia següent d’haver-li deixat la rosa, li deixà una altra cosa que l’horroritzà. Hi havia una
ampolleta petitona amb un llacet que l’unia a un paperet taronja. L’ampolla contenia un líquid
vermell, vermell com el foc, com la sang que corria per les seves venes. En el paper només hi
va llegir: “Ets tu. Et torno la teva sang perquè l’amaguis ben lluny de mi, així com tu t’amagues
de mi”. Sang. Sang que havia quedat a les espines de la rosa roja assassina. Ella es quedà
paralitzada en llegir aquestes paraules. Un corb emeté un soroll sord que trencà la nit. Llavors,
va ocórrer la mort. La mort en vida. La carta amagava a sota una campaneta. Quan ella la
tornà a deixar a l’ampit de la finestra, la campaneta sonà i ell s’alçà del seu llit d’un salt.
I la veié. Després de tants anys. La pogué veure.
Ella desaparegué en un instant, amb el cor bategant-li a mil. No ho podia resistir. No podia.
S’havia acabat. No el tornaria a veure mai. Ocell engabiat. Morta en vida.
Tot això havia passat el dia anterior. Ara observava l’oreneta feta de cel i recordava.
Quan era petita, ja li ho havien ensenyat. “Els àngels estan fets per cuidar les ànimes i amagarse de les persones”. “Què passa si no se n’amaga?” havia preguntat ella al seu pare. “Mor. El
posen en una gàbia i li tallen les ales per sempre; mor en vida. Si després de la condemna se
n’escapa, i torna a veure el cos de l’ànima, l’àngel mor; la seva llum s’apaga”. Ella no s’ho
acabava de creure. Per què s’havien d’amagar? “Perquè els àngels es cremen”. Però ara ho
entenia.
El corb l’havia condemnada, impassible, en la negror. Mentre pujava amb el cor a punt de
sortir-se-li del pit, sabia que al dia següent, la seva tènue llum d’àngel s’apagaria. Perquè no
podria suportar no tornar-lo a veure. I mentre pujava i se n’allunyava sentia un forat i un buit
a dins seu que la matava i la feia cridar de dolor. Aquella nit hi hagué tempesta.
I ara estava allí, abans que de costum, recolzada contra la finestra de la persona que protegia,
que necessitava; que estimava. Somreia plàcidament, mentre sentia com l’oreneta cantava en
silenci una melodia que atreia la seva ànima cap a la làpida del cel. Desitjava veure’l, veure’l
un últim cop. Poder perdre’s per primera vegada i sense por en els seus ulls, i veure l’ànima
que tant havia cuidat dins el cos al qual pertanyia, i observar-la al fons d’ell a través dels seus
ulls. Només tenia por de fondre’s en veure’l; de cremar-se i desaparèixer.
Finalment, ell aparegué pujant les escales que ascendien enroscant-se sobre si mateixes per la
torratxa. S’hi detingué en sec. Portava un lliri blanc a la mà i un gerro de porcellana vermell;
ambdós caigueren a terra. El gerro es trencà en mil bocins, deixant el terra tacat de vermell;
de sang. El lliri arribà a terra amb dolcesa. Notà que les cames li anaven a fallar i caigué cap
endavant, de genolls, sense apartar la vista d’ella. No es podia posar dempeus. No podia
pestanyejar. Els seus ulls s’ompliren de gotes de cristall lluent. Aigua.
Somrigué.
Ella li tornà el somriure. La seva silueta es retallava contra la resta d’edificis de la ciutat. Els
cabells negres i llargs i plens de tirabuixons li queien per espatlles i esquena. Els seus ulls verds
brillaven com mai ho havien fet.
Passaren uns minuts. S’observaven paralitzats; el temps s’havia aturat.
Arribà una altra oreneta.
Ell, sense deixar d’observar-la perquè tenia por que si n’apartava la mirada desapareixeria per
amagar-se per sempre més, recollí el lliri del terra. Començà a acostar-s’hi lentament, fascinat,
com si estigués somniant. Allargà el braç. Li oferí el lliri.
Ella l’agafà, sense tocar els dits d’ell. L’olorà, encara hipnotitzada pels seus ulls blaus. El deixà
amb delicadesa a l’ampit de la finestra i s’arrencà una ploma blanca i tendra de la seva ala
esquerra. Li donà amb timidesa.
- Tens ulls de mar.
Mai podria oblidar aquella veu. Mai. La veu del seu àngel.
- Cada nit et somniava.
- Perquè et cantava.
Ella somreia amb tristesa, plena de tendresa, commoguda.
- Veia una llum tènue envoltada de foscor. Sentia de sobte una melodia que cessava. Una
melodia de cel, feta de núvol. Però mai m’hi podia acostar. Mai.
- Escolta’m...
- I jo estava segur que eres un àngel, però no et podia imaginar. Potser m’estava tornant boig,
pensava, perquè és el que la gent diria. Però jo et sentia. Sempre t’havia sentit. El meu àngel...
i ara et veig, i m’omplo per dins.
- Jo et cantava i cantava a la teva ànima. La protegia durant la nit i pel matí te la tornava.
S’establí un silenci ple de màgia entre ells dos. Eren a prop l’un de l’altre i no gosaven
moure’s, com si tot allò fos una visió que pogués ser esborrada per la més mínima tremolor.
Arribà la tercera oreneta.
- Canta’m.
Ella acotà una mica el cap perquè no veiés les llàgrimes que se li formaven sobre les galtes
rosades.
- Si ho fes ara, moriries – féu una pausa – Mai... mai més.
Ell reculà uns passos inconscientment i, sense adonar-se’n, dues de les seves pròpies llàgrimes
caigueren al terra.
- T’estàs morint – digué amb una veu gairebé imperceptible.
I sobtadament l’abraçà amb totes les seves forces. Sentia el tacte de les plomes en els seus
braços i els cabells que li fregaven les galtes. Tancava els ulls amb força per ofegar totes les
emocions que se li acumulaven a dintre i que buscaven una sortida.
Ella sentia que l’ànima que durant tots aquells anys havia estat acariciant i protegint li tornava
tot el que ella li havia donat amb aquella abraçada.
- M’hauràs de perdonar per marxar.
Ell no podia respondre. Tenia un nus a la gola de gust amarg.
- Sempre he desitjat veure’t, sentir-te al meu costat, com ara. La teva ànima humana
completa. Eres l’únic... L’únic que podia omplir-me i fer-me sentir que existia. T’havia de
protegir. Per a sempre. Fins a la fi. I ara t’abandono. Perdona’m.
Ell no podia parlar.
- Vull veure el mar.
Hi hagué un silenci.
- Vull veure els teus ulls i morir veient el mar.
Es quedà perplex, es separà d’ella i de ben a prop l’observà, hipnotitzat. Ella li acaricià la galta
amb tendresa infinita.
Arribà la quarta oreneta. Dues es posaren a la seva ala dreta i dues a l’esquerra. S’anaven
tornant transparents. Sentia dolor però era el moment més feliç de la seva vida. Ell encara la
subjectava dels braços, sense intenció de deixar-la anar. Ell i la seva ànima.
- Sempre t’he estimat.
Un somni. Màgia. La veu d’ella ressonà a la nit mortal. Tots els colors es barrejaven i el
marejaven. Ja no sabia ben bé què estava passant. Només sabia que s’havia quedat atrapat
per sempre en la verdor d’aquells ulls que el travessaven.
- Ara seré jo qui cuidi el teu record.
La lluna brillà amb més força. Féu ombra a tots els estels. Les orenetes es feien transparents
amb ella. El corb grallà per última vegada. La seva ànima s’apagava.
Ella somrigué dolçament i amb una veu que desapareixia en el no res, li digué:
- Saps què? La teva ànima també és color de mar.
I el lliri blanc desaparegué amb ella.
Una tènue llum s’havia apagat per sempre.
Categoria 1. Modalitat Narrativa
Accèsit, Josep Tàrrech
La història d’un escriptor
Abans de començar a escriure les seves obres, l’Alexandre sempre agafava bolígraf i uns
quants fulls en blanc i es deixava portar en un estat mig inconscient desplegant sobre els
papers una pluja d’idees. Els folis acabaven recollint relats confosos i inconnexos sobre amors
i tragèdies, assassinats i traïcions. I la mirada amb ulls brillants d’una noia desconeguda
sempre s’entremesclava entre aquests relats.
Quan als folis ja no hi cabia absolutament cap més mot, sortia a fer un volt o anava a córrer,
acompanyat per a tots aquells relats i imatges que amb més o menys força continuaven
ressonant-li dintre el cap. I sempre amb la imatge dels ulls inquisidors i enigmàtics de la noia
desconeguda mirant-lo. En tornar a casa s’asseia davant els fulls i n’escollia cinc o sis frases.
Llavors es feia el sopar i mentre cuinava, l’Alexandre s’endinsava cada cop més en el món que
amb cinc frases anava inventant. Després de sopar ja sabia què havia d’escriure i com ho havia
d’escriure.
Durant les següents setmanes l’Alexandre no sortia de casa, pràcticament no dormia i només
menjava quan era realment necessari. Aquesta addicció a escriure l’havia convertit en un dels
autors més prolífers i més coneguts del moment. Però tot i tenir diners i fama, l’Alexandre no
era feliç. Li faltava alguna cosa.
El buit i desconcert s’anaven apoderant d’ell i els va sentir especialment a l’estrena al cinema
d’una pel·lícula basada en un dels seus llibres: Caminant a les fosques. Quan va acabar la
pel·lícula es va escapar de la sala enfurismat, sense acomiadar-se de ningú. La pel·lícula li
havia fet rodar el cap. Aquella versió del seu llibre era tan dolenta! O potser el que realment el
trasbalsava era reconèixer que el seu llibre no havia estat tan bo com ell creia…
Sense saber com va acabar a la barra d’una cafeteria lúgubre i fosca davant un got de whisky.
De sobte, una ràfega d’aire fred va recórrer el local. L’Alexandre va girar el cap i gairebé es va
quedar sense respiració. Acabava d’entrar la noia enigmàtica de la mirada penetrant que fins
llavors només havia existit al seu cap. Era rossa, amb ulls verds i molt bonica, i lluïa entre l’ull
dret i la boca una cicatriu fina i platejada gairebé impossible de veure. La noia el va mirar dos
instants, prou temps com perquè l’Alexandre es perdés en els ulls enigmàtics i a la vegada
enjogassats que tenia entaforats al seu cervell des de feia tant i tant temps.
Tot d’una la noia es va esverar i va sortir del local corrents, sense ni tan sols prendre’s el cafè
que havia demanat. L’Alexandre, paralitzat, es va quedar amb un pam de nas. Aquells ulls
l’havien penetrat fins al cor. No va ser fins que es disposà a pagar que se n’adonà que la noia
s’havia deixat la cartera. Va inspeccionar-la i tenia un feix de diners i una targeta negra on
només hi apareixia una adreça: C/Gavina núm. 27. Gavina... no n’havia sentit mai a parlar
d’aquell carrer però va localitzar-lo a la ciutat vella i no va dubtar a anar-hi per intentar trobar
la noia misteriosa. Tenia clar que era la noia que havia d’omplir el buit que l’havia acompanyat
durant tota la seva vida, i necessitava descobrir qui era.
En arribar a l’adreça de la targeta es va emportar una sorpresa. En aquella adreça no hi havia
cap edifici, sinó que hi havia parcel·les per edificar i un cartell anunciant una constructora. Va
preguntar als veïns si tenien informació sobre una noia que de tant en tant devia rondar pel
veïnat però tots, en sentir-ho giraven el cap de costat a costat dient que no en sabien res.
Va tornar a casa i va intentar concentrar-se però no va poder. Finalment va trucar a la
constructora. Li van dir que últimament les coses no els anaven gaire bé i que aviat tancarien
l’empresa, on només hi quedaven cinc empleats, tots homes. Tot i així va aconseguir que li
donés el número i l’adreça de l’única dona que, segons l’empleat, hi havia estat treballant
temporalment.
Intrigat, l’Alexandre va trucar al número. En comptes de respondre una noia, va respondre un
home amb una veu com l’acer. Li va preguntar per la noia de la cicatriu i la veu metàl·lica va
respondre cridant que ell no en sabia res i va penjar. A l’Alexandre la reacció li va fer olor de
socarrim, i no va dubtar a dirigir-se a l’adreça que li havia donat l’empleat de la constructora.
La casa amb la que es va trobar no era una casa qualsevol, era una mansió. Tres plantes de
pisos, un jardí gegant… semblava una mansió com la de les pel·lícules. Va obrir-li la porta un
majordom i quan va preguntar-li per la noia va respondre-li tremolós. Era la filla de l’amo de la
mansió i es deia Blanca…I havia mort sobtadament. En sortir del cinema amb unes amigues un
atracador les havia assaltat. Es va fixar en la Blanca i li va demanar que li donés un anell que la
seva mare li havia regalat. Ella s’hi va negar i va començar a xisclar. El lladre, d’un atac
d’histèria la va apunyalar.
Tot compungit l’Alexandre va tornar a casa. No va dormir en tota la nit. Va ser quan ja sortia el
sol que la son finalment el va vèncer. Va somiar amb la Blanca, la seva mirada, la seva tragèdia
i en l’assassí. Quan es va despertar es va posar a escriure furiosament. Al cap de dos mesos, el
llibre basat en la història de la Blanca el va convertir en l’escriptor més venut de l’any i la
crítica va considerar que l’obra estava a l’alçada d’autors com Andrea Camilleri o Stieg
Larsson.
L’Alexandre va tenir la necessitat de tornar a la mansió per intentar indagar més sobre el
passat de la dona de la mirada penetrant que tant l’havia marcat. Va buscar la targeta negra
que havia guardat curosament en una petita caixa de música, però en comptes de treure’n la
targeta negra, va treure’n un paper blanc. Contrariat i confús, l’Alexandre igualment va tornar
a la mansió. En comptes d’obrir la porta el majordom va respondre un noiet d’uns setze anys.
Li va dir que mai havien tingut majordom a aquella casa i que ell era fill únic. La mansió l’havia
construït el seu avi i mai hi havia viscut cap Blanca.
El buit de l’Alexandre mai es va omplir, i l’Alexandre mai va oblidar aquella història.
Categoria 1. Modalitat Narrativa
Accèsit, Júlia Bach
Último abrazo
Me llamo Sawl, o así es como me gustaría haberme llamado. ¿Mi verdadero nombre? ¡Quién
sabe! ¿Y quién se preocupa por saber el nombre de un simple trabajador de fábrica como yo?
Soy uno más entre la multitud. Uno entre los miles de granos de arena en una playa; uno
entre los infinitos astros del universo. Vivo por vivir. ¿Para qué iba a vivir yo sino? Lo único
que tengo son años; treinta y seis. Joven por ser un hombre, pero mayor por ser quien soy. Al
final del relato seré hombre muerto y olvidado; pero eso aún no lo sé.
La muerte llegó sin previo aviso aquel 23 de diciembre, frío y apagado. Muchos pueden pensar
que la muerte es lo peor que la vida te da, pero en esta ocasión, ha sido lo mejor; la muerte
me ha aportado algo que la vida no me había dado nunca: amor.
No recuerdo cuántos años hace que alguien no me dirige la palabra. Llevo trabajando en esta
fábrica desde los diez años. Hasta entonces yo era un niño que esperaba de la vida un cuento
de hadas, como cualquier alma inocente e infantil. Y aquí me tenéis, con treinta y seis años,
siguiendo la misma vida día tras día. Desde que mi familia desapareció en aquella inundación
que se llevó a medio pueblo, descarté los sentimientos, los aparté, preferí no sentir para no
volver a sufrir el dolor abismal. El dueño de la fábrica, apiadado de mí, me dio trabajo. Huí de
la amistad, huí del contacto humano, mi único contacto era la máquina. Quise ser un hombre
condenado a trabajar día tras día. Y así es como los días clonados me devoraron, como Cronos
a sus hijos. Cuando me di cuenta, ya no era nadie para nadie.
Llegó el día.
La sirena de la fábrica, que había perdido intensidad y volumen con los años, me despertó y
me devolvió a la realidad. Al cabo de media hora, ya me encontraba una vez más en mi sitio,
el mismo sitio que me adjudicaron a los diez años. Mis dedos trabajaban de forma automática,
y yo simplemente les obedecía. Ellos se creían libres en su movimiento, pero no tenían otra
opción: mis dedos ya sólo eran capaces de hacer funcionar la máquina que tejía los hilos hasta
formar una tela tupida. Así pasaban las horas siempre iguales, siempre repetidas. Entonces
ocurrió. Mi taburete se tambaleó y caí. Noté la mirada de todos clavada en mí. Fue un
momento glorioso en el que me sentí algo más que un grano de arena, me sentí un grano de
arena diferente, que llamaba la atención. Pero sólo fue un instante. Los demás taburetes
empezaron a temblar y todos los trabajadores se vieron en el suelo.
Llegó el momento.
Estaba rodeado de un escenario revuelto y mudo; hasta estando yo medio sordo, percibía el
ruido del estrago. No necesitaba los oídos para escuchar. Era tal el desorden y el caos, que mi
mente colocaba ella misma el ruido de las máquinas aplastadas por las paredes del edificio
que se desmoronaba, y los gritos de desesperación de los que intentaban levantarse y
avanzar. Recaían al ser golpeados por las máquinas, sus máquinas, las que tan bien conocían y
creían dominar.
Segundos eternos de movimiento y actividad. Y yo, quieto.
Me quedé allí en el suelo, observando la fuerza de la naturaleza que vencía al hombre
indefenso y débil. Destruyó en segundos lo que el hombre había construido en años.
Mi máquina de tejer se tambaleaba, amenazadora, contra mí.
Un grano de arena entre los miles de una playa… uno más entre un montón… un astro entre
los infinitos del universo… destinado a tener una vida rutinaria, años clónicos… pero… ¡No, no!
No podía dejarme vencer por mi máquina. ¡La manejaba cada día!
Alguien me tiró del brazo. Era una mujer. Estaba atascada. Mi máquina le impedía moverse, y
se iba decantando hacia nosotros. El cuerpo de la mujer disponía cada vez de menos
movilidad. Pude descifrar el “acompáñame” que salía de sus labios. “¿Acompáñame, dónde?”
Aunque no entendí lo que quería decir con esto, me acerqué a ella. La inmensa máquina, la
máquina que yo había dominado, ahora nos dominaba.
Cogido de la mano de aquella mujer que desconocía, vi como el aparato, convertido en
monstruo, se abalanzaba sobre nosotros. Cerré los ojos. La mujer me apretó la mano, y apoyó
su cabeza en mi hombro. Pasé mi mano por encima de su pelo largo y polvoriento. Volví a
abrir los ojos, y me encontré con su mirada. Su cara se iluminó con una sonrisa. Años hacía
que no veía yo una sonrisa. ¡Y qué bonita era! Tal era la iluminación que surgía de aquella
sonrisa, que me deslumbró. Lo que había sido un lugar oscuro los últimos años había cobrado
tanta luz con aquella sonrisa, que llegué al punto en que no podía distinguir las figuras, ni las
máquinas… Ya no existía desorden, ni caos. Todo se había desvanecido. Solo había luz. Era
otro mundo.
La había acompañado a la salida de aquel mundo gris. Su sonrisa nos indicó el camino hacia el
otro lado, hacia un mundo luminoso. Y aquella parte del hombre que los años en la fábrica me
habían robado, revivió en mí.
La verdadera vida empezó entonces. Un largo camino que nos alejaba de la fábrica. Al llegar al
fin, mi alma se juntó con la de la mujer. Felicidad. Había llegado por fin a mi meta. Ella
también había sido un grano de arena, entre los muchos de una playa. Pero ahora el amor nos
había juntado. Dos granos de arena que se unen y forman uno solo. Un grano de arena más
grande que cualquier otro. Un grano de arena seguro. Un grano de arena diferente, único. Y
así fue mi último abrazo.
Premi Extraordinari categories 1,2 i 3
Clara González
Un peu davant de l’altre
El mar. El mar blau. El mar davant. El mar de l’estiu. El sol a la cara. La brisa als cabells. L’olor
de sal. La sorra sota els peus. L’aigua que esquitxa. Una eternitat davant els ulls. Una taca
blava que cobreix més de mig món, que mai s’acaba, que toca el cel. Una taca d’aigua que
comunica tot el món. El so de les ones. Ones que arriben fins als peus, vora la platja. Aigua
freda. Pell de gallina. Un calfred que retorna a la realitat. Un calfred que recorda que som vius.
Que el paradís que veuen els ulls existeix, existeix realment, que va existir durant aquell estiu.
Un estiu que va acabar tan d’hora com va començar. Un paisatge efímer, que més que la
realitat vista pels ulls, sembla un quadre. Els ulls mig tancats a causa del sol. Una mà s’estira i
intenta apropar-se al quadre que veuen els ulls.
Un peu davant de l’altre, intentant conquistar el mar que s’estén infinitament davant els ulls.
Un somni. Una mirada perduda. Un peu davant de l’altre. Aigua freda. Aigua als turmells. Un
peu davant de l’altre. L’aigua arriba als genolls. El vestit blanc es mulla. S’enganxa a la pell.
Aigua. Voler aigua. Voler nedar. Mirar. Mirar el voltant. Un nen i una nena juguen a la vora. Ell,
nu, amb un barret de palla. Ella amb un vestit. Es miren. Somriuen. S’aixequen, corren, criden,
salten, ballen, gaudeixen i cauen sobre la sorra humida. Juguen. Juguen amb la sorra que se’ls
escapa de les mans. Fan castells. Mullen la sorra perquè s’aguanti. Fan un piló de sorra. Cau. El
tornen a fer. Torna a caure. Així indefinidament. Mai no es cansen. Riuen. S’arrebossen a la
sorra. Cauen a l’aigua. Surten nets, xops. Caven. Un foradet. Un forat. Un forat enorme. El
forat de les coses perdudes. El nen s’hi fica. La nena camina per la sorra molla fins a arribar a
la sorra seca. Es crema els peus. Agafa sorra seca. Corre. Salta. Torna a la sorra molla. Aboca el
grapat de sorra sobre el nen del forat. Camina per la sorra molla fins a arribar a la sorra seca.
Es crema els peus. Agafa sorra seca. Corre. Salta. Torna a la sorra molla. Aboca un altre grapat
de sorra. I un altre fins que només queda el cap del nen i un dit del peu que en moure’s
aconsegueix sempre sortir a la superfície. Continuen jugant. Veure els nens. Veure’ls divertirse. Divertir-se amb l’aigua. Voler divertir-se.
Un peu davant de l’altre. L’aigua arriba fins al maluc. Mirar enrere i veure com els nens
segueixen jugant, amb la sorra. Un peu davant de l’altre. Una ona s’apropa. Trenca contra el
cos i esquitxa els cabells rossos. Trontollar després del cop. Amb la mà eixugar l’aigua dels ulls,
que no deixa veure. Pica. Els nens encara juguen. Un peu davant de l’altre. L’aigua arriba a
l'esquena. Tot el vestit blanc és xop. Somriure. Aigua. Llibertat. Natura. Respirar l’aire, l’aigua,
la sal, la brisa. Una ona. Un peu davant de l’altre, però no toca terra. Trontolla. Una altra ona.
Agafa aire. S’enfonsa. Gira. Busca la superfície. Gira. Obrir la boca per agafar aire, entrant
només aigua. Tocar fons, amb algues. Els nens encara juguen. Un gir rere un altre. Aconseguir
una alenada d’aire. Una altra ona. Mareig. Aire. Manca d’aire. Els nens encara juguen. Aire.
Aire. Aire. Aire. Aire. Aire. Necessitar aire. Res. Ona, ona, ona i de sobte tot s’atura. Res no es
mou. Res ja no lluita. Arriba una dona a la platja. Mira la platja. Busca els seus fills. Només hi
són ells dos a tota la platja. Se’ls emporta i ignora – tothom ignora – que no només quedaven
ells dos a la platja.
El mar. El mar blau. El mar de l’estiu. Un estiu que va acabar tan d’hora com va començar. No
arriba el calfred. Una taca blanca flota sobre el mar. Un vestit que va pertànyer a qui va
quedar fascinat per les meravelles del mar posant un peu davant de l’altre en lloc de nedar.